La forma del fons

XLVI

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Salvador Espriu

Espinós

Cargols enverinats

Europa A 1 - Lleida 2

Lliga Nacional Juvenil

El cargol baveja però va fent. És un animal bàsicament primari i exasperadament lent de moviments, però que no s’atura davant els obstacles. Un animal constant i que es troba a gust en mig de situacions adverses. Acostumat a la pluja i a les inclemències del temps no hi ha tempesta que l’intimidi. Ni la tempesta, ni viatjar al Nou Sardenya, ni el joc del rival, ni anar per darrera en el marcador,...res va fer desistir al Lleida en el seu afany. Aquesta tossudesa exemplar i el fet de clavar la banya en l’empeny, va donar els seus fruits a 10 minuts del final, primer amb l’empat i posteriorment, quasi al límit del temps, aconseguint una inesperada victòria, però no del tot immerescuda. L’Europa ho va fer tot bé, o quasi, només la feblesa mostrada en el darrer tram del partit i la fortalesa d’un Lleida que no va tirar la tovallola en cap moment van acabar per decantar el resultat a favor dels visitants. Un Europa abonat a perdre punts en els darrers minuts va donar aire a un Lleida que va marxar cap a casa molt lentament, com havia vingut, però bavejant de felicitat.

Boques útils

Els altres titulars
Eufemisme de reserves

Fent Guardiola. Blanca i en ampolla. Lascremat. El madrit és kaka. El Barça es fa el suec. Pluja abans del partit, llamps durant el partit i trons desprès del partit. La llet és blanca, la mala llet també. Em Follow the lider. Les bicicletes no són per al Nou Camp. Ese portugués no puede con Valdés. En defensa pròpia. Catalunya guanya, Espanya perd. I ara la independència.

UNIBARÇAL

Ni amb Déu (Cristiano) ni contra 10

Barça 1 – Madrit 0 (n’esteu segurs?)

No hi ha res comparable a veure el futbol al camp. En primer lloc per l’espectacle global que perceps. En segon lloc, per l’amplitud de visió que et permet dirigir la vista allà on tu vols sense la dictadura de la imatge televisiva. I en tercer lloc, i no menys important, per l’absència de comentaristes que t’imposen, tan sí vols com no, la seva particular percepció i el seu anàlisi subjectiu i tendenciós dels fets en qüestió. Assistir en directe i en viu a un partit de futbol et permet formar-te una opinió pròpia, abastament documentada i amb els suficients elements de judici per assemblar-se molt a la realitat. Qualsevol altre manera de veure, sentir o llegir el futbol és un succedani que té la forma i el contingut de la persona que el transmet, mai la teva pròpia. Rebre la informació per delegació i sense ser contrastada pot induir a falsedats que, a força de ser repetides, acabaran per semblar realitat. Tot això s’accentua en un Barça-Madrit i més concretament en el darrer Barça-Madrit. Sí al acabar el partit, i des dels mitjans madrilenys, tant de radio com televisió, s’admetia la superioritat del Barça i la manifesta incapacitat del Madrit per sumar, ni que fos un punt, davant un rival amb deu jugadors i que venia de jugar un exigent partit a cara o creu contra l’Inter a la Champions. Aquest mateix Madrit de la impotència, aquest Madrit derrotat clarament al Nou Camp, va passar, en qüestió d’hores i a mida que anava avançant la nit, a ser virtual guanyador del matx. A mesura que es diluïen en la ment dels tertulians i analistes de torn les imatges del partit, a mesura que les emocions s’anaven refredant i les boques escalfant, es va produir un gir espectacular: penaltis no xiulats, gol en fora de joc, injustícia arbitral, mala sort, l’herba massa tova, l’ambient massa dur, temps inadequat, horari inconvenient,... Tot en la mateixa línia i per justificar el que, fins feia poc, havia estat una derrota inapel•lable i que gràcies a la reinterpretació dels fets es convertia en una masegant superioritat del Madrit i en una victòria moral més valuosa que els tres punts en joc. Al voltant de la mitjanit, el Madrid havia guanyat el partit o, al menys, això és el que es podia deduir dels seus comentaris. Sort en vaig tenir d’en Ion que, en anar-me’n al llit, em va recordar: avui dormim líders! N’estàs segur? li vaig dir. Què no estaves al camp? Què no ho has vist amb els teus propis ulls? va dir ell. Ostres, tens raó. No sé que m’ha passat, per un moment he cregut que tot havia anat al revés. Buff! Bona nit Ion. Bona nit i vigila amb els fantasmes, vull dir, amb els llençols.

Pobre nou

Morfeu es desvetlla

Poble nou 0 - Europa D 9

Lliga Cadets Segona divisió

Desprès de sestejar durant 40 minuts, una migdiada llarga i molt avorrida, l’Europa va despertar, a la segona part, d’un son excessivament persistent que va aconseguir adormir a les ovelles. Només el cos tècnic va romandre en vetlla, envaït per un pànic convulsiu i al llindar d’un, més que justificat, atac de nervis. Quaranta minuts de despropòsits i indolència que van acabar amb una mínima diferència al marcador a favor dels visitants que, sense fer res, i, possiblement, en l’únic xut a porta , van aconseguir avançar-se en el marcador. Un minso 0 a 1 per tancar una primera part per oblidar. A la represa tot va canviar. Morfeu es va desvetllar del seu son i la dinàmica va canviar radicalment. Vuit gols en una “normal” segona part que va posar les coses al seu lloc. Vuit gols que van marcar la distància real que hi ha entre un i altre equip i que va servir per evidenciar, per aquells que encara ho dubtaven, la importància d’una direcció i una motivació adequada. El Poble Nou va encaixar, com corresponia al seu nom, nou gols, que en podrien haver estat molts més a poc que els escapulats haguessin estat per la feina des del principi. L’Europa va ser el veritable 9 i el Poble es va quedar a 0. Un nou triomf per seguir aspirant al liderat i posar pressió als rivals poc acostumats a patir-la i amb pocs recursos emocionals per superar-la. La lliga és una cursa de fons, de resistència i no tothom té la capacitat ni les habilitats per arribar a la meta amb plenitud de facultats. Encara han de passar moltes coses i la fortalesa de caràcter serà determinant per tenir el cap clar i les cames amb prou energia per volar cap a l’objectiu desitjat. L’Europa, aquest Europa, és un vaixell amb una fusta excel•lent, però el que genera més confiança és, indubtablement, el seu brillant timó de titani. Bon viatge.

Set de sol

Suem el que bevem

Dipositem el que mengem.

Sabem el que aprenem.

Fem el que sabem.

Pensem el que volem.

Entenem el que podem.

Estimem el que valorem.

Tenim el que donem.

Encetem el que comencem.

Recollim el que sembrem.

Sentim el que sofrim.

Encenem el que escalfem.

Defensem el que creiem.

Somiem el que anhelem.

Defallim quan desistim.

Encallem el que entossudim.

Engrandim el que engreixem.

Resistim quan no ens sotmetem.

Neguem el que no comprenem.

Endevinem el que encertem.

Oblidem el que no pactem.

Plorem el que perdem.

Guanyem el que lliurem.

Arribem quan caminem.

Morim quan acabem.

Taxidermista

Déu contra 10

Sí em doneu a triar entre ser com el Bus turístic o la Cadena Cope, no en tindré cap dubte: triaré, sempre, el Bus Turístic. Poder parlar 10 idiomes, fer-ho amb fluïdesa i normalitat, entendres amb pràcticament tothom, és un luxe al que aspiro i no vull renunciar. Ser com la Cope, un espai sense oxigen, on només es parla (es borda) una sola llengua i on totes les altres estan mal vistes, proscrites, insultades, menyspreades, ridiculitzades, atacades, incompreses o directament prohibides no es correspon al meu imaginari ideal. Entre un Bus on la llengua és vehicular i una eina de cohesió i trobada o una emissora de ràdio excloent i monolingüe, sempre, sempre, em quedaré amb el Bus. Lluny dels espais tancats i que em porta per carrers i paisatges nous.

Negre, curt, calent i en tassa

Acció reacció

En realitat, un nacionalisme només es crispa i s’arbora enfront d’un altre nacionalisme, que l’amenaça. O millor: una nació només té necessitat –de vegades necessitat biològica, d’instint de conservació- d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació.

Joan Fuster

Les orelles del llop

EDITORIAL
La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al•lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni mal interpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Text editorial publicat per 12 diaris catalans al que no puc deixar d'adherir-me. Per dignitat.

Ombra de canya. Remor de grills

“Si volies venir amb la barca del temps,
allunyat amic meu, allunyat amic meu”

Salvador Espriu

X-man

Atrapat a Trapani

Qui diu que mirar la televisió no té conseqüències per a la salut? Que li diguin a Domenico Raccuglia, número dos de la màfia siciliana, detingut quan s’estava a casa veient-la tranquil•lament. Hi ha programes que enganxen i en Domenico n’és la prova vivent. Feia quinze anys que estava buscat per la policia i la tele el va atrapar. Es va quedar massa estona en un mateix lloc, hipnotitzat per les ones hertzianes i això va acabar sent la seva perdició. El tal Raccuglia era, de fet encara és, conegut com “el veterinari” pel seu gran amor als animals. L’amor i la cura que d’ells en tenia. Acostumava a acompanyar tots els seus comunicats i cartes amb parts d’animal en funció del contingut de la missiva. Així, sí volia fer saber a un col•laborador que s’havia equivocat, li enviava, junt amb la nota preceptiva, una pota de gallina (per allò de ficar la pota). Sí el que li volia dir és que havia parlat més del compte, li feia arribar una llengua de vaca (per raons obvies). Alhora de tancar un negoci i per donar a entendre que no acceptaria un no per resposta, li enviava un cap de cavall (preferentment negre) i un DVD de El Padrí (per raons doblement obvies). Sí volia advertir a un col•laborador que estava sota sospita i li havia perdut la confiança, li enviava un ull de bou (però no de vaixell, del mascle de la vaca). Sí el que volia era comunicar a la família d’un difunt que aquest havia mort, li enviava un peix embolicat amb les necrològiques del diari perquè poguessin, al mateix temps, llegir la noticia. Sí estava disposat a escoltar a alguna persona en concret, li enviava una orella de porc, deixant a entendre que l’escoltaria però que no ho faria a qualsevol preu. I sí el que volia era mantenir o encetar relacions amoroses amb algú de la seva espècie, li enviava una pell de cabrit per exemplificar la suavitat i tendresa de les seves intencions. Tot un personatge aquest Raccuglia. Ara haurà de practicar la veterinària amb altres “animals” una mica més irracionals i no tan dòcils.

La fosca galàxia de Mourinho

Blancaneus i els set nans

Avui el Barça ha estat un conte. Un conte amb final feliç, com haurien de ser tots els contes. Davant la por que feia el llop i les males arts de la bruixa de torn, Guardiola ha tingut la gosadia de proposar-nos la història de la Blancaneus (Iniesta) i els set nans (Xavi, Pedro, Alves, Bojan,...). Un conte deliciós que un Inter desbaratat es mirava embadalit, esmaperdut i amb els ulls esbatanats. Un Inter privilegiat que ha tingut la immensa sort d’assistir a l’espectacle en primera fila i sense pagar entrada. Perseguint ombres. Intentant seguir l’estela d’una pilota que no ha vist en cap moment. Només un dibuix perfecte entre dos punts. Només la geometria precisa que traça la velocitat de la llum. L’ Inter portava al cistell un parell de pomes enverinades per si la Blancaneus picava. Però la Blancaneus ha estat desperta i desconfiada i els nans han acabat per menjar-se a la bruixa entre l’alegria desfermada del públic assistent. Un Inter que no podrà dormir, o dormirà malament , a conseqüència del conte que el Barça li ha explicat però que, amb tota seguretat, no haurà entès. Un malson que trigarà a empassar i una lliçó magistral de com els contes es poden fer realitat. I Mourinho encara s’estarà preguntant davant el mirall: digues mirall, mirallet, qui és la més bella, la Blancaneus o jo? La resposta és obvia.

Publicitat encoberta

Xop suey

Comentari d’un savi xinès pel que fa a les estratègies d’un guerrer de la llum:
-Procura que el teu enemic cregui que no en traurà cap gran recompensa si decideix atacar-te; d’aquesta manera faràs minvar el seu entusiasme.
-No t’ha de fer vergonya retirar-te temporalment del combat, si t’adones que l’enemic és més fort; el que importa, no és pas una batalla aïllada, sinó el final de la guerra.
-Malgrat que siguis molt fort, no t’ha de fer vergonya fingir debilitat; això farà que l’enemic es torni imprudent i ataqui abans d’hora.
-En una guerra, la capacitat de sorprendre l’adversari és la clau de la victòria.

TNC tast

El jardí dels cinc arbres

O el jardí de les delícies. O el viatge al país de les meravelles. O el laberint dels sentits. Qualsevol d’aquests tres títols, i algun més, podrien ser perfectament descriptius de l’espectacle del TNC basat en textos de Salvador Espriu i sota (o sobre) la mil•limètrica i emotiva direcció de Joan Ollé. Un espectacle sublim. De pell de molsa: eriçat i humit. Superb en la interpretació. Magnífic en el gest. Geomètricament perfecte en l’espai i el ritme. Una punxada a la medul•la. Un vertiginós torrent de sensacions desbocades. Un plaer indescriptible i íntim. Una paraula contundent, rodona i èpica. Un quejío de ressons antics i d'una bellesa, que de tant bella, fereix. Cinc arbres per emmarcar el món personal i particular d’Espriu i cinc dies, només cinc dies, per assaborir-lo al Nacional. Una decisió incomprensible que impedirà la seva degustació a moltes i moltes persones necessitades de sensibilitat i d’espectacles imprescindibles com aquest. Una extraordinària obra d’art excessivament efímera. No sé, a hores d’ara, si queden entrades per a la darrera representació del proper dimecres. Sí teniu sort i voleu venir, em trobareu, de nou, a la segona fila. Visc allà.

La veritable muntanya

Legea no pot contra els Elements

Europa D 2 – Muntanyesa 2

Lliga segona divisió Cadets

Reversible. Començaré pel final: lamentable. Seguiré pel penal: increïble. Continuaré pel partit: estrany. I acabaré pel principi: esplèndid.

Un final lamentable, que no inhabitual, quan juga la Muntanyesa i ho fa des del límit. Jugadors, tècnics, familiars i afició sota pressió i amb el disparador sempre a punt. Quan s’està carregat de benzina la inflamabilitat es un factor de risc i, desgraciadament, massa previsible. Qualsevol guspira pot provocar el desastre. Qualsevol detall pot desencadenar la fúria i la bogeria, i no solament en adolescents mancats d’oxigen desprès d’una lluita extenuant i de desgast, sinó en adults suposadament frescos i lúcids. Una reacció inacceptable que transmet i perpetua conductes gens civilitzades a les noves generacions amb resultats molt inquietants.

Un penal increïble. No tant per la seva senyalització, sinó per la turpitud de qui l’ha comés. Un penal innecessari que la Muntanyesa, i no l’àrbitre, ha regalat a l’Europa, en una acció de passerell per part de la seva defensa i totalment estalviable.

Un partit estrany de l’Europa per l’abandonament dels hàbits i la dissolució de les virtuts, que li són pròpies. Un Europa desconegut i estressat que no ha estat capaç de gestionar l’ansietat i ha cedit la iniciativa a un rival molt més experimentat i rocallós. La Muntanyesa ha dut el partit al seu terreny, allà on li era propici i el xoc, el cos a cos, el joc travat i la pilota llarga, ha estat una constant. Partit molt partit. Partit per aprendre i créixer en experiència. Partit per sofrir i entrenar recursos més enllà de la simple estètica. Partit per generar mecanismes que permetin desencallar en un futur situacions com la viscuda. Partit per llegir entre línies i extreure’n les formules més idònies.

Un principi esplèndid. Ara comença la lliga. S’ha passat la primera prova de foc amb nota. Tot fins ara, havia estat excessivament fàcil, desmotivador. Els equips sense oposició s’adormen i entren en una situació de letargia que els acomoda perillosament. La Muntanyesa ha estat el clic que calia, en el moment més oportú. S’ha tocat de peus a terra. S’han vist les orelles al llop. I ara tothom sap el que ha de fer i com fer-ho. Un principi esplèndid que ha de tenir la desitjada continuïtat. S'ha pujat una muntanya que acabarà sent un turó.