Xop suey
Comentari d’un savi xinès pel que fa a les estratègies d’un guerrer de la llum:
-Procura que el teu enemic cregui que no en traurà cap gran recompensa si decideix atacar-te; d’aquesta manera faràs minvar el seu entusiasme.
-No t’ha de fer vergonya retirar-te temporalment del combat, si t’adones que l’enemic és més fort; el que importa, no és pas una batalla aïllada, sinó el final de la guerra.
-Malgrat que siguis molt fort, no t’ha de fer vergonya fingir debilitat; això farà que l’enemic es torni imprudent i ataqui abans d’hora.
-En una guerra, la capacitat de sorprendre l’adversari és la clau de la victòria.
dilluns, 23 de novembre del 2009
El jardí dels cinc arbresO el jardí de les delícies. O el viatge al país de les meravelles. O el laberint dels sentits. Qualsevol d’aquests tres títols, i algun més, podrien ser perfectament descriptius de l’espectacle del TNC basat en textos de Salvador Espriu i sota (o sobre) la mil•limètrica i emotiva direcció de Joan Ollé. Un espectacle sublim. De pell de molsa: eriçat i humit. Superb en la interpretació. Magnífic en el gest. Geomètricament perfecte en l’espai i el ritme. Una punxada a la medul•la. Un vertiginós torrent de sensacions desbocades. Un plaer indescriptible i íntim. Una paraula contundent, rodona i èpica. Un quejío de ressons antics i d'una bellesa, que de tant bella, fereix. Cinc arbres per emmarcar el món personal i particular d’Espriu i cinc dies, només cinc dies, per assaborir-lo al Nacional. Una decisió incomprensible que impedirà la seva degustació a moltes i moltes persones necessitades de sensibilitat i d’espectacles imprescindibles com aquest. Una extraordinària obra d’art excessivament efímera. No sé, a hores d’ara, si queden entrades per a la darrera representació del proper dimecres. Sí teniu sort i voleu venir, em trobareu, de nou, a la segona fila. Visc allà.
diumenge, 22 de novembre del 2009
Legea no pot contra els Elements
Europa D 2 – Muntanyesa 2
Lliga segona divisió Cadets
Reversible. Començaré pel final: lamentable. Seguiré pel penal: increïble. Continuaré pel partit: estrany. I acabaré pel principi: esplèndid.
Un final lamentable, que no inhabitual, quan juga la Muntanyesa i ho fa des del límit. Jugadors, tècnics, familiars i afició sota pressió i amb el disparador sempre a punt. Quan s’està carregat de benzina la inflamabilitat es un factor de risc i, desgraciadament, massa previsible. Qualsevol guspira pot provocar el desastre. Qualsevol detall pot desencadenar la fúria i la bogeria, i no solament en adolescents mancats d’oxigen desprès d’una lluita extenuant i de desgast, sinó en adults suposadament frescos i lúcids. Una reacció inacceptable que transmet i perpetua conductes gens civilitzades a les noves generacions amb resultats molt inquietants.
Un penal increïble. No tant per la seva senyalització, sinó per la turpitud de qui l’ha comés. Un penal innecessari que la Muntanyesa, i no l’àrbitre, ha regalat a l’Europa, en una acció de passerell per part de la seva defensa i totalment estalviable.
Un partit estrany de l’Europa per l’abandonament dels hàbits i la dissolució de les virtuts, que li són pròpies. Un Europa desconegut i estressat que no ha estat capaç de gestionar l’ansietat i ha cedit la iniciativa a un rival molt més experimentat i rocallós. La Muntanyesa ha dut el partit al seu terreny, allà on li era propici i el xoc, el cos a cos, el joc travat i la pilota llarga, ha estat una constant. Partit molt partit. Partit per aprendre i créixer en experiència. Partit per sofrir i entrenar recursos més enllà de la simple estètica. Partit per generar mecanismes que permetin desencallar en un futur situacions com la viscuda. Partit per llegir entre línies i extreure’n les formules més idònies.
Un principi esplèndid. Ara comença la lliga. S’ha passat la primera prova de foc amb nota. Tot fins ara, havia estat excessivament fàcil, desmotivador. Els equips sense oposició s’adormen i entren en una situació de letargia que els acomoda perillosament. La Muntanyesa ha estat el clic que calia, en el moment més oportú. S’ha tocat de peus a terra. S’han vist les orelles al llop. I ara tothom sap el que ha de fer i com fer-ho. Un principi esplèndid que ha de tenir la desitjada continuïtat. S'ha pujat una muntanya que acabarà sent un turó.
Europa D 2 – Muntanyesa 2
Lliga segona divisió Cadets
Reversible. Començaré pel final: lamentable. Seguiré pel penal: increïble. Continuaré pel partit: estrany. I acabaré pel principi: esplèndid.
Un final lamentable, que no inhabitual, quan juga la Muntanyesa i ho fa des del límit. Jugadors, tècnics, familiars i afició sota pressió i amb el disparador sempre a punt. Quan s’està carregat de benzina la inflamabilitat es un factor de risc i, desgraciadament, massa previsible. Qualsevol guspira pot provocar el desastre. Qualsevol detall pot desencadenar la fúria i la bogeria, i no solament en adolescents mancats d’oxigen desprès d’una lluita extenuant i de desgast, sinó en adults suposadament frescos i lúcids. Una reacció inacceptable que transmet i perpetua conductes gens civilitzades a les noves generacions amb resultats molt inquietants.
Un penal increïble. No tant per la seva senyalització, sinó per la turpitud de qui l’ha comés. Un penal innecessari que la Muntanyesa, i no l’àrbitre, ha regalat a l’Europa, en una acció de passerell per part de la seva defensa i totalment estalviable.
Un partit estrany de l’Europa per l’abandonament dels hàbits i la dissolució de les virtuts, que li són pròpies. Un Europa desconegut i estressat que no ha estat capaç de gestionar l’ansietat i ha cedit la iniciativa a un rival molt més experimentat i rocallós. La Muntanyesa ha dut el partit al seu terreny, allà on li era propici i el xoc, el cos a cos, el joc travat i la pilota llarga, ha estat una constant. Partit molt partit. Partit per aprendre i créixer en experiència. Partit per sofrir i entrenar recursos més enllà de la simple estètica. Partit per generar mecanismes que permetin desencallar en un futur situacions com la viscuda. Partit per llegir entre línies i extreure’n les formules més idònies.
Un principi esplèndid. Ara comença la lliga. S’ha passat la primera prova de foc amb nota. Tot fins ara, havia estat excessivament fàcil, desmotivador. Els equips sense oposició s’adormen i entren en una situació de letargia que els acomoda perillosament. La Muntanyesa ha estat el clic que calia, en el moment més oportú. S’ha tocat de peus a terra. S’han vist les orelles al llop. I ara tothom sap el que ha de fer i com fer-ho. Un principi esplèndid que ha de tenir la desitjada continuïtat. S'ha pujat una muntanya que acabarà sent un turó.
Un punt d’equilibri
Gramenet 1 - Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Un punt de tres. Un punt d’inflexió. Un punt per a la reflexió. Un punt d’ansietat. Un punt per a la lògica. Un punt de decepció. Un punt de ràbia. Un punt d’èxit molt a prop del fracàs. Un punt de fracàs molt a prop de l’èxit. Un punt que separa mil•límetres. Un punt exigent. Un punt de realisme. Un punt incert. Un punt dolç amb regust amarg. Un punt d’estrès. Un punt entre l’alba i el crepuscle. Un punt de relaxament. Un punt de por. Un punt geogràfic. Un punt de retenció. Un punt de conformisme. Un punt d’indolència. Un punt de pega. Un punt de generositat. Un punt al llindar de l’abisme. Un punt dret. Un punt insolent. Un punt agraït. Un punt incòmode. Un punt inapetent. Un punt intens. Un punt d’autoritat. Un punt d’inèrcia. Un punt fràgil. Un punt d’ombra. Un punt de sol contra la penombra. Un punt de suport. Un punt G. Un punt que suma. Un punt més. Una mica més.
Gramenet 1 - Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Un punt de tres. Un punt d’inflexió. Un punt per a la reflexió. Un punt d’ansietat. Un punt per a la lògica. Un punt de decepció. Un punt de ràbia. Un punt d’èxit molt a prop del fracàs. Un punt de fracàs molt a prop de l’èxit. Un punt que separa mil•límetres. Un punt exigent. Un punt de realisme. Un punt incert. Un punt dolç amb regust amarg. Un punt d’estrès. Un punt entre l’alba i el crepuscle. Un punt de relaxament. Un punt de por. Un punt geogràfic. Un punt de retenció. Un punt de conformisme. Un punt d’indolència. Un punt de pega. Un punt de generositat. Un punt al llindar de l’abisme. Un punt dret. Un punt insolent. Un punt agraït. Un punt incòmode. Un punt inapetent. Un punt intens. Un punt d’autoritat. Un punt d’inèrcia. Un punt fràgil. Un punt d’ombra. Un punt de sol contra la penombra. Un punt de suport. Un punt G. Un punt que suma. Un punt més. Una mica més.
L’ENEMIC
La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.
Vegeu com m’ha arribat una tardor d’idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.
Qui sap si les flors noves que sommio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.
-Dolor, dolor! Devora el temps la vida
i l’Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s’hi escapa.
Les flors del mal
Charles Baudelaire
La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.
Vegeu com m’ha arribat una tardor d’idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.
Qui sap si les flors noves que sommio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.
-Dolor, dolor! Devora el temps la vida
i l’Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s’hi escapa.
Les flors del mal
Charles Baudelaire
Tres en 1
Europa B 3 – Santa Eulàlia 1
Lliga Cadets 1era. divisió
Sí a alguna cosa s’assembla aquest equip, i el partit d’avui ha estat una mostra contundent, és al tres en 1. Un oli multi usos que lubrica, neteja i protegeix contra l’òxid. Un oli que convé tenir sempre a mà, sigui al cotxe, a la moto, a la llar i, també, al iot. Un oli desllorigador que tot ho adoba, ho desencalla i ho afluixa. No hi ha rosca, màquina, cargol o eina que se’n resisteixi. Tota oposició acaba, més aviat que tard, cedint a les propietats miraculoses d’un producte extraordinari i inqüestionablement útil. Una substància perfecta que fa caure defenses i obre les portes més hermètiques. La mateixa substància de la que podrien estar fets els somnis i ho fa tot estranya i agradablement fàcil. Ni la mida, ni la força, ni l’edat, ni el plus d’agressivitat, ni la motivació de l’adversari són un obstacle insalvable per aquest oli en estat de gràcia, capaç de lliscar per les superfícies més esquerpes i àrides. Equips tancats a pany i forrellat. Equips amb l’òxid com a consigna i l’obstacle com a proposta. Equips que sobreviuen de penal. Equips que a mesura que perden l’oxigen creixen en vehemència i abandonen el joc. Equips rocallosos sesgats per les ones d’una marea implacable. Equips rivals rivals d’ells mateixos. Equips que aguanten mentre el tres en 1 fa el seu efecte fluïdificant. Equips d’estones, mai de partits sencers. Equips impacients doblegats per la paciència. Màquines encallades. Màquines en evidència, vençudes per la màquina més ben lubricada. La màquina del compàs sifònic.
Europa B 3 – Santa Eulàlia 1
Lliga Cadets 1era. divisió
Sí a alguna cosa s’assembla aquest equip, i el partit d’avui ha estat una mostra contundent, és al tres en 1. Un oli multi usos que lubrica, neteja i protegeix contra l’òxid. Un oli que convé tenir sempre a mà, sigui al cotxe, a la moto, a la llar i, també, al iot. Un oli desllorigador que tot ho adoba, ho desencalla i ho afluixa. No hi ha rosca, màquina, cargol o eina que se’n resisteixi. Tota oposició acaba, més aviat que tard, cedint a les propietats miraculoses d’un producte extraordinari i inqüestionablement útil. Una substància perfecta que fa caure defenses i obre les portes més hermètiques. La mateixa substància de la que podrien estar fets els somnis i ho fa tot estranya i agradablement fàcil. Ni la mida, ni la força, ni l’edat, ni el plus d’agressivitat, ni la motivació de l’adversari són un obstacle insalvable per aquest oli en estat de gràcia, capaç de lliscar per les superfícies més esquerpes i àrides. Equips tancats a pany i forrellat. Equips amb l’òxid com a consigna i l’obstacle com a proposta. Equips que sobreviuen de penal. Equips que a mesura que perden l’oxigen creixen en vehemència i abandonen el joc. Equips rocallosos sesgats per les ones d’una marea implacable. Equips rivals rivals d’ells mateixos. Equips que aguanten mentre el tres en 1 fa el seu efecte fluïdificant. Equips d’estones, mai de partits sencers. Equips impacients doblegats per la paciència. Màquines encallades. Màquines en evidència, vençudes per la màquina més ben lubricada. La màquina del compàs sifònic.
El viatge de la teva vida
Bona tarda.
Bona tarda. Voldria fer un viatge.
Per això estem. I on voldria anar?
A la merda. Voldria anar a la merda.
Com diu?
Sí, a la merda. Hi ha cap problema?
Miri, és què nosaltres no organitzem viatges d’aquesta mena.
Pagaré el que sigui. El doble del que costi. Me n’he d’anar.
....
Bé, bé, ho intentarem arreglar. I quan vol marxar.
El més aviat possible. Ja tinc les maletes fetes.
Avia’m. Li va bé el proper dilluns?
No pot ser abans?
Sí és abans haurà de marxar sense guia. Sí s’espera a dilluns li podrem organitzar millor.
Està bé.
Anirà vostè sol? Amb la família? Amb la dona?
Sol, sol. Justament la família i encara més la dona m’han insistit en que faci aquest viatge.
I li han insistit molt?
Sí, sí. Fins i tot els amics i els companys de feina m’ho han aconsellat. Quants dies creu que he de marxar?
Doncs, crec que davant d’aquestes recomanacions, jo no aniria menys de tres setmanes. I si poden ser quatre millor.
Perfecte. Així com queda la cosa?
Ha de estar el dilluns a dos quarts de 7 del matí a la terminal B de l’aeroport. Vagi directament al nostre taulell amb aquests documents que ara li preparo. I demani pel responsable de viatges especials.
Espacials?
No, no. Especials.
Ah! Moltes gràcies. Ja veurà que contenta es posarà la meva dona.
No en tinc cap dubte. Feliciti-la de la meva part.
Ho faré.
Bon viatge
Bona tarda.
Bona tarda. Voldria fer un viatge.
Per això estem. I on voldria anar?
A la merda. Voldria anar a la merda.
Com diu?
Sí, a la merda. Hi ha cap problema?
Miri, és què nosaltres no organitzem viatges d’aquesta mena.
Pagaré el que sigui. El doble del que costi. Me n’he d’anar.
....
Bé, bé, ho intentarem arreglar. I quan vol marxar.
El més aviat possible. Ja tinc les maletes fetes.
Avia’m. Li va bé el proper dilluns?
No pot ser abans?
Sí és abans haurà de marxar sense guia. Sí s’espera a dilluns li podrem organitzar millor.
Està bé.
Anirà vostè sol? Amb la família? Amb la dona?
Sol, sol. Justament la família i encara més la dona m’han insistit en que faci aquest viatge.
I li han insistit molt?
Sí, sí. Fins i tot els amics i els companys de feina m’ho han aconsellat. Quants dies creu que he de marxar?
Doncs, crec que davant d’aquestes recomanacions, jo no aniria menys de tres setmanes. I si poden ser quatre millor.
Perfecte. Així com queda la cosa?
Ha de estar el dilluns a dos quarts de 7 del matí a la terminal B de l’aeroport. Vagi directament al nostre taulell amb aquests documents que ara li preparo. I demani pel responsable de viatges especials.
Espacials?
No, no. Especials.
Ah! Moltes gràcies. Ja veurà que contenta es posarà la meva dona.
No en tinc cap dubte. Feliciti-la de la meva part.
Ho faré.
Bon viatge
dissabte, 21 de novembre del 2009
divendres, 20 de novembre del 2009
El vent
Quan no entens el que passa i passa el que no entens. Quan el que passa et sembla injust. Quan la parla s’encalla i la lletra no surt. Quan penses que no és possible mentre va succeint. Quan el puny impacta a l’estomac. Quan la saliva no passa i la boca és paper d’estrassa. Quan el cap dóna voltes per acabar sempre al mateix lloc. Quan aquest lloc està llogat per un únic pensament. Quan la veu et tremola i els genolls trontollen. Quan el meu desconsol no pot consolar-te. Quan la mirada es trenca. Quan es fa fosc abans d’hora. Quan la tristesa guanya terreny. Quan el desencís s’escampa i la llàgrima es desborda. Quan em dius: ho saps? I jo et pregunto: perquè? Quan el so només és so de vent. Quan udola el vent. Quan el vent...
Quan no entens el que passa i passa el que no entens. Quan el que passa et sembla injust. Quan la parla s’encalla i la lletra no surt. Quan penses que no és possible mentre va succeint. Quan el puny impacta a l’estomac. Quan la saliva no passa i la boca és paper d’estrassa. Quan el cap dóna voltes per acabar sempre al mateix lloc. Quan aquest lloc està llogat per un únic pensament. Quan la veu et tremola i els genolls trontollen. Quan el meu desconsol no pot consolar-te. Quan la mirada es trenca. Quan es fa fosc abans d’hora. Quan la tristesa guanya terreny. Quan el desencís s’escampa i la llàgrima es desborda. Quan em dius: ho saps? I jo et pregunto: perquè? Quan el so només és so de vent. Quan udola el vent. Quan el vent...
Fora Rússia o Rússia fora?
Quina ha de ser l’expressió correcta? Es poden utilitzar indistintament les dues formes i el seu significat segueix sent el mateix? Ni parlar-ne. En el cas que ens ocupa, indiscutiblement s’ha de fer servir: Rússia fora. Fer servir fora Rússia expressa un desig, mentre què l’altra, la de Rússia fora, reflexa una realitat, un fet objectiu i inqüestionable. Rússia ha quedat apartada del proper mundial de futbol que es celebrarà a Sud-àfrica, per tant, s’ha de dir que ha quedat fora. Fora Rússia, en canvi, manifesta el desig, visceral a voltes, de voler-la fer fora una vegada està dins o impedir, per tots els mitjans, que aconsegueixi entrar. Dues expressions que, malgrat assemblar-se, estan a anys llum l’una de l’altra. Desig i realitat no sempre van de la mà. És més, la majoria de vegades, ni es saluden.
Quina ha de ser l’expressió correcta? Es poden utilitzar indistintament les dues formes i el seu significat segueix sent el mateix? Ni parlar-ne. En el cas que ens ocupa, indiscutiblement s’ha de fer servir: Rússia fora. Fer servir fora Rússia expressa un desig, mentre què l’altra, la de Rússia fora, reflexa una realitat, un fet objectiu i inqüestionable. Rússia ha quedat apartada del proper mundial de futbol que es celebrarà a Sud-àfrica, per tant, s’ha de dir que ha quedat fora. Fora Rússia, en canvi, manifesta el desig, visceral a voltes, de voler-la fer fora una vegada està dins o impedir, per tots els mitjans, que aconsegueixi entrar. Dues expressions que, malgrat assemblar-se, estan a anys llum l’una de l’altra. Desig i realitat no sempre van de la mà. És més, la majoria de vegades, ni es saluden.
dijous, 19 de novembre del 2009
L’Arc de Sant Martí
La trobada, amistosa, entre Hu Jintao i Barack Obama m’ha dut a la memòria Stendhal i la seva obra més coneguda: Le Rouge et le noir. És d’aquelles casualitats (o no tant) agraïdes que et permeten afilar el llapis. Us podeu imaginar la foto entre els dos mandataris i el peu de foto corresponent: el roig i el negre. El roig, no tant pel seu color de pell, sinó pel seu color polític en el cas de Jintao i el negre, per una evidència irrebatible de pigment, en el cas d’Obama. Potser Stendhal ja hi va pensar en aquesta possibilitat molts anys abans de que es produís. Potser era un visionari poc valorat respecte al seu compatriota Jules Verne. Qui ho sap. El cert és que el món ha evolucionat, s’ha matisat, ha canviat de color. Del blanc predominant de fa uns anys (no gaires) hem passat al negre que conviu amablement amb un roig provinent del groc. Tota una paleta de nous colors per a gourmets de paisatges o bodegons amb textures més expressives. Més llum i més color per a un nou quadre que esperem els hi quedi ben reeixit.
La trobada, amistosa, entre Hu Jintao i Barack Obama m’ha dut a la memòria Stendhal i la seva obra més coneguda: Le Rouge et le noir. És d’aquelles casualitats (o no tant) agraïdes que et permeten afilar el llapis. Us podeu imaginar la foto entre els dos mandataris i el peu de foto corresponent: el roig i el negre. El roig, no tant pel seu color de pell, sinó pel seu color polític en el cas de Jintao i el negre, per una evidència irrebatible de pigment, en el cas d’Obama. Potser Stendhal ja hi va pensar en aquesta possibilitat molts anys abans de que es produís. Potser era un visionari poc valorat respecte al seu compatriota Jules Verne. Qui ho sap. El cert és que el món ha evolucionat, s’ha matisat, ha canviat de color. Del blanc predominant de fa uns anys (no gaires) hem passat al negre que conviu amablement amb un roig provinent del groc. Tota una paleta de nous colors per a gourmets de paisatges o bodegons amb textures més expressives. Més llum i més color per a un nou quadre que esperem els hi quedi ben reeixit.
dimecres, 18 de novembre del 2009
Enemics polítics
Us donaré pistes. No soc una persona política. No m’hi dedico professionalment, ni m’ho aplico en la pràctica diària. S’ha d’estar fet d’una pasta especial per tenir conductes polítiques que et permetin quedar bé en qualsevol lloc i davant qualsevol situació per complexa que aquesta sigui. Defensar postures i arguments que no et són propis i fer-ho amb convicció és un camp reservat únicament a persones amb un alt grau d’habilitat política. Només amb mecanismes i ressorts politics es pot fer creure a la concurrència allò què un mateix no creu i, tanmateix, donar-li el tractament de dogma irrebatible. Les persones amb qualitats polítiques són persones fang, modelables i amb un caràcter porós capaces de plegar-se a favor del vent i mantenir l’equilibri en mig de la tempesta. Persones que no temen utilitzar la mentida, la hipocresia i l’engany per aconseguir els seus objectius més enllà del bé comú o social i de la mínima transparència exigible. Desprès d’aquesta introducció convindreu amb mi que, efectivament, no soc una persona política. Que els afers i aspectes polítics em son bastant aliens. Sí sempre m’ha costat defensar idees en les que no hi creia, però feia grans esforços perquè no es notés, cosa què la majoria de vegades no aconseguia, des de fa temps vinc notant què aquest esforç va derivant en mandra, una mandra terrible què em fa ser imprudent i em genera conflictes als què, curiosament, no estic disposat a renunciar. Dir les coses pel seu nom té el seu cost, sobretot sí el nom té cognoms. Dir les coses pel seu nom i assenyalar amb el dit et pot generar enemics, però no pateixis, sempre sortiran de les files dels que mai haurien estat els teus amics. No es perd res. En tot cas es guanya, es guanya una gratificant i satisfactòria tranquil•litat de consciencia que no té preu, encara què no tingui res de polític.
Us donaré pistes. No soc una persona política. No m’hi dedico professionalment, ni m’ho aplico en la pràctica diària. S’ha d’estar fet d’una pasta especial per tenir conductes polítiques que et permetin quedar bé en qualsevol lloc i davant qualsevol situació per complexa que aquesta sigui. Defensar postures i arguments que no et són propis i fer-ho amb convicció és un camp reservat únicament a persones amb un alt grau d’habilitat política. Només amb mecanismes i ressorts politics es pot fer creure a la concurrència allò què un mateix no creu i, tanmateix, donar-li el tractament de dogma irrebatible. Les persones amb qualitats polítiques són persones fang, modelables i amb un caràcter porós capaces de plegar-se a favor del vent i mantenir l’equilibri en mig de la tempesta. Persones que no temen utilitzar la mentida, la hipocresia i l’engany per aconseguir els seus objectius més enllà del bé comú o social i de la mínima transparència exigible. Desprès d’aquesta introducció convindreu amb mi que, efectivament, no soc una persona política. Que els afers i aspectes polítics em son bastant aliens. Sí sempre m’ha costat defensar idees en les que no hi creia, però feia grans esforços perquè no es notés, cosa què la majoria de vegades no aconseguia, des de fa temps vinc notant què aquest esforç va derivant en mandra, una mandra terrible què em fa ser imprudent i em genera conflictes als què, curiosament, no estic disposat a renunciar. Dir les coses pel seu nom té el seu cost, sobretot sí el nom té cognoms. Dir les coses pel seu nom i assenyalar amb el dit et pot generar enemics, però no pateixis, sempre sortiran de les files dels que mai haurien estat els teus amics. No es perd res. En tot cas es guanya, es guanya una gratificant i satisfactòria tranquil•litat de consciencia que no té preu, encara què no tingui res de polític.
dimarts, 17 de novembre del 2009
Fa mal de veure
Les noticies i els programes de televisió on es mostren delictes de tota mena són, sense cap dubte, els espais més seguits per una audiència educada en la morbositat i genèticament predisposada a rebre aquest tipus d’informació. Veure el mal en directe o en diferit, ser-ne espectador, és un dels plaers més patològics i una de les activitats humanes més reprovables. Els mecanismes que fan possible aquesta practica són un misteri per la seva crueltat i encara més per la seva popularitat. El mal i la seva practica té un públic fidel i ampli i és una assegurança de vida per a tots aquells que en mercadegen. Ningú en vol ser l’epicentre, ningú en vol ser protagonista, però hi ha veritables malalts, i en són legió, que gaudeixen amb l’observació del mal. L’acceptació d’aquesta situació, la seva normalització ens fa cada cop més insensibles. El mal forma part indestriable de la conducta humana. El seu gaudi, en canvi, ens deshumanitza i és una aberració. Tenia raó Einstein quan deia: La vida és molt perillosa, no per les persones que fan el mal, sinó per les que seuen a veure-ho.
Les noticies i els programes de televisió on es mostren delictes de tota mena són, sense cap dubte, els espais més seguits per una audiència educada en la morbositat i genèticament predisposada a rebre aquest tipus d’informació. Veure el mal en directe o en diferit, ser-ne espectador, és un dels plaers més patològics i una de les activitats humanes més reprovables. Els mecanismes que fan possible aquesta practica són un misteri per la seva crueltat i encara més per la seva popularitat. El mal i la seva practica té un públic fidel i ampli i és una assegurança de vida per a tots aquells que en mercadegen. Ningú en vol ser l’epicentre, ningú en vol ser protagonista, però hi ha veritables malalts, i en són legió, que gaudeixen amb l’observació del mal. L’acceptació d’aquesta situació, la seva normalització ens fa cada cop més insensibles. El mal forma part indestriable de la conducta humana. El seu gaudi, en canvi, ens deshumanitza i és una aberració. Tenia raó Einstein quan deia: La vida és molt perillosa, no per les persones que fan el mal, sinó per les que seuen a veure-ho.
dilluns, 16 de novembre del 2009
La bandera espanyola desconvocada
Cinc pals i sis banderes. La cosa de bon començament ja no apuntava bé. S’entreveia el conflicte. S’intuïa el desastre. Era només qüestió de temps que passes l’inevitable. Quan arreu es tenen com a màxim tres pals per col•locar les tres banderes preceptives (i/o de rigor) a l’Europa, xulos ells, sempre han estat diferents: ni tres ni quatre, cinc. Doncs, ni així. Aquest cop i donat el protagonisme i implicació de la Comissió Europea en l’acte de presentació del Futbol Base de l’entitat escapulada, la bandera europea li va prendre el lloc a l’espanyola. Un afer matemàtic. Una qüestió d’espai: on caben cinc no caben sis. Una qüestió de Física pura i, perquè negar-ho, també una mica de química. Tot va ser balder. Encara que, em consta, des de la direcció del club van intentar, fins el darrer moment, solucionar el problema empalmant tres pals d’escombra lligats amb cinta americana per enarborar la rojigualda. Cosa que no va funcionar donada l’extrema fragilitat del material que havia de suportar el feixuc pes de la bandera en qüestió. No es podia córrer el risc, que a mig acte, la bandera espanyola es desplomés davant la multitudinària presencia de les autoritats convidades, membres del Club i públic en general. Finalment es va optar per col•locar-la en un lloc preferent: al costat dels lavabos, perquè tothom la pogués veure sense cap esforç. Es va descartar col•locar-la a l’entrada del bar, lloc també molt concorregut, per no restar-li protagonisme, ja que allí estava situada la bandera de Frigo i no es volia una companyia tan freda per a la bandera espanyola. En termes purament futbolístics, que d’això es tracta, podríem dir que la bandera espanyola va quedar desconvocada. És habitual, i ho marca la normativa, que a qualsevol partit només hi poden anar convocats un cert número de jugadors si no es vol infringir la llei. I és l’entrenador i el seu cos tècnic els que decideixen en última instància segons l’estat de forma i altres aspectes complementaris, quins elements han de ser convocats i els que no. Només l’entrenador que conviu amb els jugadors durant tota la setmana i veu el seu treball i la condició física i mental en la que es troben, està autoritzat i legitimat per fer la tria. El jugador que no està en forma o no ha treballat amb la intensitat ni en la direcció correcta haurà d’esperar una altra ocasió per a ser convocat. Doncs, la bandera espanyola, de totes les banderes que havien de ser presents a l’acte, segurament era la que menys en forma estava. La que no havia treballat correctament. La què, durant la setmana, no s’ho havia guanyat. Segur que els que varen decidir la convocatòria tenien molts més elements de judici i més objectius que no pas qualsevol altra persona present a l’acte. Una decisió amb criteris purament tècnics i plens de coherència. El jugador convocat ha de ser el que s’ho mereix. La bandera convocada també. En cas contrari correm el risc de cometre un acte d’injustícia irreparable. Sempre ens quedarà, atenent novament a criteris objectius, traspassar o donar-li la baixa a aquell jugador que no s’esforça per a ser convocat i no treballa en benefici de l’equip. A la bandera també.
Cinc pals i sis banderes. La cosa de bon començament ja no apuntava bé. S’entreveia el conflicte. S’intuïa el desastre. Era només qüestió de temps que passes l’inevitable. Quan arreu es tenen com a màxim tres pals per col•locar les tres banderes preceptives (i/o de rigor) a l’Europa, xulos ells, sempre han estat diferents: ni tres ni quatre, cinc. Doncs, ni així. Aquest cop i donat el protagonisme i implicació de la Comissió Europea en l’acte de presentació del Futbol Base de l’entitat escapulada, la bandera europea li va prendre el lloc a l’espanyola. Un afer matemàtic. Una qüestió d’espai: on caben cinc no caben sis. Una qüestió de Física pura i, perquè negar-ho, també una mica de química. Tot va ser balder. Encara que, em consta, des de la direcció del club van intentar, fins el darrer moment, solucionar el problema empalmant tres pals d’escombra lligats amb cinta americana per enarborar la rojigualda. Cosa que no va funcionar donada l’extrema fragilitat del material que havia de suportar el feixuc pes de la bandera en qüestió. No es podia córrer el risc, que a mig acte, la bandera espanyola es desplomés davant la multitudinària presencia de les autoritats convidades, membres del Club i públic en general. Finalment es va optar per col•locar-la en un lloc preferent: al costat dels lavabos, perquè tothom la pogués veure sense cap esforç. Es va descartar col•locar-la a l’entrada del bar, lloc també molt concorregut, per no restar-li protagonisme, ja que allí estava situada la bandera de Frigo i no es volia una companyia tan freda per a la bandera espanyola. En termes purament futbolístics, que d’això es tracta, podríem dir que la bandera espanyola va quedar desconvocada. És habitual, i ho marca la normativa, que a qualsevol partit només hi poden anar convocats un cert número de jugadors si no es vol infringir la llei. I és l’entrenador i el seu cos tècnic els que decideixen en última instància segons l’estat de forma i altres aspectes complementaris, quins elements han de ser convocats i els que no. Només l’entrenador que conviu amb els jugadors durant tota la setmana i veu el seu treball i la condició física i mental en la que es troben, està autoritzat i legitimat per fer la tria. El jugador que no està en forma o no ha treballat amb la intensitat ni en la direcció correcta haurà d’esperar una altra ocasió per a ser convocat. Doncs, la bandera espanyola, de totes les banderes que havien de ser presents a l’acte, segurament era la que menys en forma estava. La que no havia treballat correctament. La què, durant la setmana, no s’ho havia guanyat. Segur que els que varen decidir la convocatòria tenien molts més elements de judici i més objectius que no pas qualsevol altra persona present a l’acte. Una decisió amb criteris purament tècnics i plens de coherència. El jugador convocat ha de ser el que s’ho mereix. La bandera convocada també. En cas contrari correm el risc de cometre un acte d’injustícia irreparable. Sempre ens quedarà, atenent novament a criteris objectius, traspassar o donar-li la baixa a aquell jugador que no s’esforça per a ser convocat i no treballa en benefici de l’equip. A la bandera també.
diumenge, 15 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)