Missió impossible

Barça 3 – CE Europa 1

Lliga Nacional Juvenil

Anar a jugar a can Barça, malgrat que ve molt de gust, acostuma a ser un desplaçament estèril pels visitants. Pocs equips en treuen quelcom de positiu de la ciutat esportiva Joan Gamper. Pocs equips, i l’Europa no ha estat l’excepció, poden posar en escac a un Barça al que no se li pot regalar res. Per enfrontar-te al Barça amb alguna possibilitat s’ha d’estar concentrat fins i tot a la dutxa. Un sol instant de desconcentració pot ser determinant perquè tot l’esforç fet durant 90 minuts no serveixi absolutament de res. L’Europa és un equip en formació que està creixent poc a poc i, malgrat experimentar una evident millora en el seu joc, no ha aconseguit l’objectiu de sumar, però sí el de transmetre bones sensacions que ben aviat han de donar els seus fruits. Un difícil calendari de principi de temporada feia preveure que la cosa no seria fàcil, si a això hi afegim el desgavell arbitral de la primera jornada ens trobem en un escenari que, no per previsible, resulta bastant frustrant. En tots dos partits s’ha fet un bon plantejament, s’ha treballat fins l’extenuació i s’ha donat la cara. La pena és que en tots dos partits ens l’han acabat trencant. La Damm, perdó, l’àrbitre va desencallar el partit de la primera jornada a les acaballes de la primera part i aquest cap de setmana, un instant, un brevíssim instant de desconcentració ha decantat la balança a favor d’un Barça que ho aprofita tot. L’Europa busca l’equilibri, les seves pròpies senyes d’identitat, el seu patró, el seu codi de barres personal i quan tot això arribi, i no ha de trigar, ens ho passarem bé. El Barça B, l’Europa, salvant les diferencies, també.

Darrera la màscara està la més barata

Gràcies, moltes gràcies

Voldria agrair, des d’aquesta modesta finestra, a tots aquells que es preocupen per mi i que em fan una publicitat gratuïta i desinteressada. Voldria agrair-lis el seu compromís i la seva complicitat amb el meu insignificant projecte. Voldria reconèixer la seva tasca de difusió sense altra objectiu que la gent arribi a mi. El seu altruisme em commou i la seva predisposició em somou. Gràcies sincerament perquè sense vosaltres la meva petita finestra no hagués vist mai la llum i la meva estança no hagués sortit mai de la seva humida i fosca penombra.

Jazztic negre

Meditació cap a l’ordre

El guerrer de la llum medita.

S’asseu en un racó tranquil de la seva tenda i es lliura a la llum divina. En fer-ho, procura no pensar en res; es deslliura de la recerca dels plaers, dels desafiaments i de les revelacions, i deixa que els seus dons i els seus poders es manifestin.

Malgrat que no se n’adoni de seguida, aquests dons i aquests poders tenen cura de la seva vida i influiran en el seu tarannà quotidià.

Mentre medita, el guerrer no és ell mateix, sinó una guspira de l’Ànima del Món. Són aquests moments els que li permeten comprendre les seves responsabilitats i actuar en conseqüència.

Un guerrer de la llum sap que, en el silenci del seu cor, hi ha un ordre que l’orienta.

Una nova estrella

Diu el meu fill

-No em donis tot el que et demano, de vegades només demano per veure fins on puc aconseguir.

-No em cridis, quan ho fas et respecto menys, i també m’ensenyes a fer-ho i jo no vull fer-ho.

-No estiguis sempre donant-me ordres. Si, de vegades, en lloc de donar-me ordres em demanessis les coses, jo les faria més ràpidament i més de gust.

-Compleix les promeses, bones o dolentes, si em promets un premi, dóna-me’l, i també si es tracta d’un càstig.

-No em comparis a ningú, especialment al meu germà o a la meva germana, si fas que llueixi més que els altres, algú en patirà, i si em fas lluir menys que els altres, seré jo qui patiré.

-No canviïs tan sovint de parer respecte allò que haig de fer. Decideix i mantén aquesta decisió.

-Deixa que me’n surti per mi mateix, si tu ho fas per mi, jo mai no podré aprendre.

-No diguis mentides davant meu, ni em demanis que sigui jo qui les digui per tu, per més que sigui per treure’t d’algun embolic. Fas que em senti malament, i que perdi la fe en allò que em dius.

-Quan faig alguna cosa malament, no em preguntis perquè ho he fet. De vegades jo mateix no ho sé.

-Quan estàs equivocat en alguna cosa, admet-ho, i creixerà el concepte que tinc de tu i, alhora, m’ensenyaràs a admetre també les meves equivocacions.

-Tracta’m amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb que tractes els teus amics; que sigui el teu fill no vol dir que no podem ser amics.

-No em diguis que faci una cosa, si tu no la fas. Jo sempre aprendré, i seré segons allò que tu facis, encara que no ho diguis. Però mai faré allò que tu dius i no fas.

-Quan t’expliqui un problema meu, no em diguis: “No tinc temps per bajanades”, o “això no té cap importància”. Tracta de comprendre’m i ajudar-me.

-I estima’m i digues que m’estimes. A mi m’agrada sentir-ho dir, malgrat que no creguis que sigui necessari haver-m’ho de dir.

Olla barrejada

L’escola i el Saltamartí

Per començar i entrar en matèria definirem que és un saltamartí. Segons el diccionari de la Llengua Catalana i que Joan Brossa va fer seu en forma d’escultura a la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via de Barcelona, doncs un saltamartí és: un ninot que porta un pes a la base i que desviat de la seva posició vertical, es torna a posar dret. El que en castellà en diríem un “tentetieso” I ara us preguntareu, curiosos de mena com sou, que té a veure un saltamartí amb una escola i concretament amb l’Escola de Futbol del CE Europa. Tan fàcil que fins i tot jo m’atreveix-ho a explicar.

Comencem per la base, que fa que el saltamartí, malgrat els diferents i insistents intents per tombar-lo recuperi sempre la seva verticalitat? El pes de la base. Un saltamartí sense aquest element no passaria de ser un ninot a la deriva, que al primer cop vinclaria per no aixecar-se mai més.

Ara fem un paral·lelisme amb el que realment ens interessa i ens ha portat, a escriure a mi i a llegir a vosaltres: l’Escola de Futbol. Que fa o que hauria de fer una escola al marge de bastir una sèrie de coneixements molt importants per a la nostra formació futura? Doncs salpebrar-la amb valors. Sense voler substituir la tasca dels pares, l’escola ha d’explicar, introduir i fixar uns valors que basteixin el creixement integral dels joves.

L’escola, com a ens abstracte i els seus mestres i monitors en particular, han de subministrar sàvia i permanentment tots aquells elements imprescindibles per a aconseguir nodrir als seus alumnes d’una base tan sòlida com sigui possible. El pes, el contingut i la pròpia grandària de la base donarà al saltamartí una flexibilitat i estabilitat capaç de suportar les ventades més extremes.

La figura del saltamartí seria, i de fet és, la visualització d’una labor ben feta. Ser els encarregats i alhora ser capaços de dotar als nostres nens i nenes amb uns valors que els facin mantenir-se en peu malgrat les adversitats, és una tasca molt feixuga a l’abast de poques persones i de poques institucions, l’Escola de Futbol del CE Europa n’és, sense cap mena de dubtes, una d’elles.

Tu mateix

Qui diu que no es pot fer no ha d’interrompre mai a qui ho està fent.

La tendresa del monstre

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu

Sense complexes

T A 3

És indiscutible que els empresaris i programadors teatrals de Barcelona puguin apostar per aquells projectes que més els hi plagui, interessi i prevegin la seva rendibilitat. Tot perfectament legítim. Tant com la meva llibertat d’elecció en triar on vull passar el temps i on vull invertir els meus limitats recursos econòmics. L’oferta és generosa i amplia. N’hi ha per a tots els gustos i de tots els colors i sabors. En anglès, espanyol i català. També n’hi ha que no parlen i altres que no diuen res. Davant aquest allau és obligat un criteri de selecció, un ordre de preferències. Aquest any tornaré a ser volgudament activista. La meva tria és i serà el teatre fet en català. Perquè en tinc ganes i perquè vull. Perquè és el que cal i el que toca. Perquè és el que més entenc i el que més ho necessita. Perquè és un dels pocs reductes que encara resisteix la brutal prensió de les llengües invasives. Però sobretot perquè té molta qualitat, és bo i hi ha una excepcional oferta. No ens quedem a les portes. No ens quedem només als llavis. Utilitzem la llengua i el plaer serà més intens.

Tothom ho sap

Como los arenques

Sí, Arenys, sí

Des del no de la gallina d’en Llach, allà pels volts del 70, han hagut de passar més de trenta anys i moltes nits per aconseguir un Sí esperançador. El no de la gallina va ser l’expressió d’un poble a seguir acceptant una realitat asfixiant i mancada de llibertat. El sí d’Arenys torna a ser l’expressió, del mateix poble, per decidir, aquest cop, cap on vol anar i fer-ho sobiranament. Perdoneu que em faci tant pesat amb una consulta que potser us sembli intranscendent però estem davant d’un fet històric i de conseqüències imprevisibles i quan es té la sort i el privilegi de viure’l contemporàniament i en proximitat no es pot deixar passar l’ocasió de fer-ne festa. No tots els dies un es desperta en l’ull de l’ huracà de la història. No tots els dies un forma part i n’és el centre d’uns fets que poden canviar el curs immediat de la història. És, si voleu, un petit fet no vinculant a efectes pràctics, però és un fet d’una simbologia i una transcendència extraordinària. D’un cens de 8000 persones, estaven cridades a les urnes unes 6500. D’aquestes, han votat un 41% i d’aquest 41% un 96% ha dit que sí, que vol la independència. A la vista dels resultats se’n poden fer, com sempre, i els politics en tenen la mà trencada, infinitat de lectures adaptades a les diferents conveniències segons el color del partit que les faci o la tendència socio-política que es tingui, però una cosa està clara, i és amb la que jo em quedo i no té rèplica possible: de 6500 persones amb dret a vot només un 1% s’ha oposat a la independència, només un 1% ha dit no, només un 1% s’ha posicionat en voler seguir vinculat a Espanya i això és una realitat que no admet lectures interessades, es miri com es miri.

Cerveses alternatives gens arbitraries