Gràcies, moltes gràcies

Voldria agrair, des d’aquesta modesta finestra, a tots aquells que es preocupen per mi i que em fan una publicitat gratuïta i desinteressada. Voldria agrair-lis el seu compromís i la seva complicitat amb el meu insignificant projecte. Voldria reconèixer la seva tasca de difusió sense altra objectiu que la gent arribi a mi. El seu altruisme em commou i la seva predisposició em somou. Gràcies sincerament perquè sense vosaltres la meva petita finestra no hagués vist mai la llum i la meva estança no hagués sortit mai de la seva humida i fosca penombra.

Jazztic negre

Meditació cap a l’ordre

El guerrer de la llum medita.

S’asseu en un racó tranquil de la seva tenda i es lliura a la llum divina. En fer-ho, procura no pensar en res; es deslliura de la recerca dels plaers, dels desafiaments i de les revelacions, i deixa que els seus dons i els seus poders es manifestin.

Malgrat que no se n’adoni de seguida, aquests dons i aquests poders tenen cura de la seva vida i influiran en el seu tarannà quotidià.

Mentre medita, el guerrer no és ell mateix, sinó una guspira de l’Ànima del Món. Són aquests moments els que li permeten comprendre les seves responsabilitats i actuar en conseqüència.

Un guerrer de la llum sap que, en el silenci del seu cor, hi ha un ordre que l’orienta.

Una nova estrella

Diu el meu fill

-No em donis tot el que et demano, de vegades només demano per veure fins on puc aconseguir.

-No em cridis, quan ho fas et respecto menys, i també m’ensenyes a fer-ho i jo no vull fer-ho.

-No estiguis sempre donant-me ordres. Si, de vegades, en lloc de donar-me ordres em demanessis les coses, jo les faria més ràpidament i més de gust.

-Compleix les promeses, bones o dolentes, si em promets un premi, dóna-me’l, i també si es tracta d’un càstig.

-No em comparis a ningú, especialment al meu germà o a la meva germana, si fas que llueixi més que els altres, algú en patirà, i si em fas lluir menys que els altres, seré jo qui patiré.

-No canviïs tan sovint de parer respecte allò que haig de fer. Decideix i mantén aquesta decisió.

-Deixa que me’n surti per mi mateix, si tu ho fas per mi, jo mai no podré aprendre.

-No diguis mentides davant meu, ni em demanis que sigui jo qui les digui per tu, per més que sigui per treure’t d’algun embolic. Fas que em senti malament, i que perdi la fe en allò que em dius.

-Quan faig alguna cosa malament, no em preguntis perquè ho he fet. De vegades jo mateix no ho sé.

-Quan estàs equivocat en alguna cosa, admet-ho, i creixerà el concepte que tinc de tu i, alhora, m’ensenyaràs a admetre també les meves equivocacions.

-Tracta’m amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb que tractes els teus amics; que sigui el teu fill no vol dir que no podem ser amics.

-No em diguis que faci una cosa, si tu no la fas. Jo sempre aprendré, i seré segons allò que tu facis, encara que no ho diguis. Però mai faré allò que tu dius i no fas.

-Quan t’expliqui un problema meu, no em diguis: “No tinc temps per bajanades”, o “això no té cap importància”. Tracta de comprendre’m i ajudar-me.

-I estima’m i digues que m’estimes. A mi m’agrada sentir-ho dir, malgrat que no creguis que sigui necessari haver-m’ho de dir.

Olla barrejada

L’escola i el Saltamartí

Per començar i entrar en matèria definirem que és un saltamartí. Segons el diccionari de la Llengua Catalana i que Joan Brossa va fer seu en forma d’escultura a la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via de Barcelona, doncs un saltamartí és: un ninot que porta un pes a la base i que desviat de la seva posició vertical, es torna a posar dret. El que en castellà en diríem un “tentetieso” I ara us preguntareu, curiosos de mena com sou, que té a veure un saltamartí amb una escola i concretament amb l’Escola de Futbol del CE Europa. Tan fàcil que fins i tot jo m’atreveix-ho a explicar.

Comencem per la base, que fa que el saltamartí, malgrat els diferents i insistents intents per tombar-lo recuperi sempre la seva verticalitat? El pes de la base. Un saltamartí sense aquest element no passaria de ser un ninot a la deriva, que al primer cop vinclaria per no aixecar-se mai més.

Ara fem un paral·lelisme amb el que realment ens interessa i ens ha portat, a escriure a mi i a llegir a vosaltres: l’Escola de Futbol. Que fa o que hauria de fer una escola al marge de bastir una sèrie de coneixements molt importants per a la nostra formació futura? Doncs salpebrar-la amb valors. Sense voler substituir la tasca dels pares, l’escola ha d’explicar, introduir i fixar uns valors que basteixin el creixement integral dels joves.

L’escola, com a ens abstracte i els seus mestres i monitors en particular, han de subministrar sàvia i permanentment tots aquells elements imprescindibles per a aconseguir nodrir als seus alumnes d’una base tan sòlida com sigui possible. El pes, el contingut i la pròpia grandària de la base donarà al saltamartí una flexibilitat i estabilitat capaç de suportar les ventades més extremes.

La figura del saltamartí seria, i de fet és, la visualització d’una labor ben feta. Ser els encarregats i alhora ser capaços de dotar als nostres nens i nenes amb uns valors que els facin mantenir-se en peu malgrat les adversitats, és una tasca molt feixuga a l’abast de poques persones i de poques institucions, l’Escola de Futbol del CE Europa n’és, sense cap mena de dubtes, una d’elles.

Tu mateix

Qui diu que no es pot fer no ha d’interrompre mai a qui ho està fent.

La tendresa del monstre

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu

Sense complexes

T A 3

És indiscutible que els empresaris i programadors teatrals de Barcelona puguin apostar per aquells projectes que més els hi plagui, interessi i prevegin la seva rendibilitat. Tot perfectament legítim. Tant com la meva llibertat d’elecció en triar on vull passar el temps i on vull invertir els meus limitats recursos econòmics. L’oferta és generosa i amplia. N’hi ha per a tots els gustos i de tots els colors i sabors. En anglès, espanyol i català. També n’hi ha que no parlen i altres que no diuen res. Davant aquest allau és obligat un criteri de selecció, un ordre de preferències. Aquest any tornaré a ser volgudament activista. La meva tria és i serà el teatre fet en català. Perquè en tinc ganes i perquè vull. Perquè és el que cal i el que toca. Perquè és el que més entenc i el que més ho necessita. Perquè és un dels pocs reductes que encara resisteix la brutal prensió de les llengües invasives. Però sobretot perquè té molta qualitat, és bo i hi ha una excepcional oferta. No ens quedem a les portes. No ens quedem només als llavis. Utilitzem la llengua i el plaer serà més intens.

Tothom ho sap

Como los arenques

Sí, Arenys, sí

Des del no de la gallina d’en Llach, allà pels volts del 70, han hagut de passar més de trenta anys i moltes nits per aconseguir un Sí esperançador. El no de la gallina va ser l’expressió d’un poble a seguir acceptant una realitat asfixiant i mancada de llibertat. El sí d’Arenys torna a ser l’expressió, del mateix poble, per decidir, aquest cop, cap on vol anar i fer-ho sobiranament. Perdoneu que em faci tant pesat amb una consulta que potser us sembli intranscendent però estem davant d’un fet històric i de conseqüències imprevisibles i quan es té la sort i el privilegi de viure’l contemporàniament i en proximitat no es pot deixar passar l’ocasió de fer-ne festa. No tots els dies un es desperta en l’ull de l’ huracà de la història. No tots els dies un forma part i n’és el centre d’uns fets que poden canviar el curs immediat de la història. És, si voleu, un petit fet no vinculant a efectes pràctics, però és un fet d’una simbologia i una transcendència extraordinària. D’un cens de 8000 persones, estaven cridades a les urnes unes 6500. D’aquestes, han votat un 41% i d’aquest 41% un 96% ha dit que sí, que vol la independència. A la vista dels resultats se’n poden fer, com sempre, i els politics en tenen la mà trencada, infinitat de lectures adaptades a les diferents conveniències segons el color del partit que les faci o la tendència socio-política que es tingui, però una cosa està clara, i és amb la que jo em quedo i no té rèplica possible: de 6500 persones amb dret a vot només un 1% s’ha oposat a la independència, només un 1% ha dit no, només un 1% s’ha posicionat en voler seguir vinculat a Espanya i això és una realitat que no admet lectures interessades, es miri com es miri.

Cerveses alternatives gens arbitraries

Fermentació excessiva

Lliga Nacional Juvenil

Europa 1 – Damm 5

Començar amb un accident no és una bona noticia. Començar amb una dolorosa derrota i fer-ho a casa no és una bona noticia. Començar amb un desenllaç injust per acabar amb un resultat injust perquè es parteix d’una injustícia no és una bona noticia. Què la sort et sigui fugissera, què ho tinguis tot en contra i els errors, la premeditació i la mala fe arbitral et facin acarnissament no és una bona noticia. Què l’Europa tingués contra les cordes a la Damm durant 38 minuts i fos molt superior sobre el terreny de joc amb arguments futbolístics, posicionament tàctic i intensitat mental per acabar desmuntat per una decisió increïble no és una bona noticia. Què l’àrbitre es convertís en protagonista i el principal aliat d’un equip que, segurament no ho necessitava, per desestabilitzar a un Europa molt concentrat i amb serioses possibilitats d’endur-se el matx no és una bona noticia. Què tot el treball físic, tècnic, tàctic i mental d’un equip durant dies i setmanes per arribar en les millors condicions al primer partit de lliga es liquidi en un sol minut per la decisió arbitraria i perversa d’una persona amb tics i comportaments psicòtics en sèrie no és una bona noticia. Què aquest equip estigui assegurat a tot risc contra accidents és una bona noticia. Què aquesta asseguradora prevegi la reconstrucció del teixit anímic fins l’últim dels seus plecs és una bona noticia. Què l’Europa tingui l’estructura necessària i les persones adients per tornar a posar l’equip a la línia de sortida amb totes les garanties per fer una excel·lent carrera és una bona noticia. Què no en tinc cap dubte, malgrat les adversitats, els accidents i la incompetència externa. Una bona lectura de la injustícia patida et dóna, en la majoria dels casos, un plus de motivació, un extra de maduració i un creixement d’una força incalculable. Només ha estat un accident provocat per un paio massa aficionat a la cervesa. Res més.

Antenes, capital de Grècia

Parafrasejant Vlaminck

Catalunya no és un invent. És una forma de viure, una forma de pensar, una forma de respirar,...

El final del túnel

PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA

El meu somni lent

de la gran pau blanca

sota el cel clement.

Passo pels camins

encalmats que porten

la claror dels cims.

És un temps parat

a les vinyes altes,

per damunt del mar.

He parat el temps

i records que estimo

guardo de l'hivern.

Però tu riuràs,

car veus com es tanquen

llavis catalans.

I es baden al sol

boques de captaires,

plagues de leprós.

Ningú no ha comprès

el que jo volia

que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú

per què sempre parlo

del meu món perdut.

Les paraules són

forques d'on a trossos

penjo la raó.

Branden a ple vent

cordes que no poden

suportar més pes.

El càntic és lluny,

i la greu campana

toca pels difunts.

Ha cessat el ball

de l'altiva monja

i de l'embriac.

La dansa també

del pelut dimoni

amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós.

He llegit el llibre

del Predicador.

Deso a poc a poc

dintre de la capsa

tots els meus ninots.

Ara he de callar,

que no tinc prou força

contra tant de mal.

D'un mal tan antic

aquesta veu feble

no et sabrà guarir.

En un estany buit,

manen el silenci

i la solitud.

Sols queden uns noms:

arbre, casa, terra,

gleva, dona, solc.

Només fràgils mots

de la meva llengua,

arrel i llavor.

La mar, el vell pi,

pressentida barca.

La por de morir.

Salvador Espriu

Sinera: Arenys llegit de dreta a esquerra

Estat d'ànim

Cap neutralitat

Quan s’ha perdut la fe, hom no roman en una completa neutralitat religiosa. O hi ha ressentiment, o hi ha nostàlgia. A vegades hi ha una mescla d’ambdues coses: són els casos desesperats.

Joan Fuster

Ara és l'hora

Amunt Arenys

L’ordre dels factors, ens varen ensenyar a l’escola, no altera el producte. Demà espero que aquest corol·lari canviï radicalment. Demà espero que el ordre dels factors acabi per alterar un producte que ja fa massa anys que dura i sigui el principi de la fi. El principi d’un seguit d’iniciatives que ens dugui allà on hem d’estar, allà on ens correspon i d’on no hauríem d’haver sortit mai. La consulta popular per la independència és un dret inalienable i no hi ha cap argument democràtic que el pugui barrar. L’ instrument més preuat de la democràcia és l’urna i ella és la que ha de marcar les línies per on conduir les nostres actuacions. L’urna omple de contingut, justifica i dóna cobertura al nostre teixit social. Sense urna no hi ha democràcia. I sense democràcia no hi ha Constitució ni tribunals constitucionals. Negar el dret d’un poble a decidir lliurement, a expressar-se mitjançat el vot, és negar l’essència de la pròpia democràcia i vendre el pare. Si la interpretació de la Constitució va en la línia de prohibir la consulta popular s’haurà de convenir que la mateixa Constitució és inconstitucional i està basada en l’error. Si la Constitució nega la democràcia és una Constitució antidemocràtica i, per tant, subjecte de ser ignorada i, seguidament, canviada. Arenys de Munt farà la seva consulta i la farà en llibertat i on homes i dones lliures d’esperit es posicionaran sobre la independència del seu país. I això hauria de ser un fet normal i de plenitud democràtica. Demà aniré a Arenys, no per votar que no puc, sinó per veure com tot un poble exerceix el seu dret a decidir.

Tornem-hi

L'Europa tampoc

La pell de brau

El brau, en l'arena de Sepharad,
envestia, l'estesa pell
i en fa, enlairant-la, bandera.
Contra el vent, aquesta pell
de toro, del brau cobert de sang,
és ja parrac espesseït per l'or
del sol, per sempre lliurat al martiri
del temps, oració nostra
i blasfèmia nostra.
Alhora víctima, botxí,
odi, amor, lament i rialla,
sota la closa eternitat del cel.

Salvador Espriu

Formigues