Acte de desgravi

La poesia i, més concretament la poesia de Josep Carner, ha estat motiu de rebuig en les darreres proves de selectivitat. Per això, des de la meva modesta finestra, vull trencar una llança en favor, no només d’en Carner, sinó de la poesia en general i reivindicar la seva vigència i destacar el seu paper absolutament necessari per al desenvolupament de l’esperit.

UNITAT

En el més llarg viatge ens acompanya
la llinda vella del portal.
Ella invisiblement, en terra estranya,
jutja, afaiçona el termenal.

Llisca a l’intent de l’última besada
un plor d’infant que sobreviu,
i la mateixa mort és enllaçada
a la por primera del niu.

L’afany, de bella, imprevisible cursa,
quan tot just mesura el planell,
va replegant-se en àmbit que s’escurça,
com fil estirat pel cabdell.

I bé caldrà que un dia, fi del nombre,
jo sigui cert i definit.
I finalment, sota el gran mur de l’ombra,
erm de senyals, em collirà l’oblit.

Josep Carner

Raons per a la cessació

El gall i la mostela

Una mostela va atrapar a un gall i volia tenir una bona raó per menjar-se’l.

La primera acusació fou la de molestar als homes i destorbar el seu son amb els càntics nocturns. Es defensà el gall tot dient: ho faig per advertir-los que han de començar els seus treballs diaris.

Aleshores la mostela va cercar una segona acusació: que maltractava a la Naturalesa per buscar com a novies inclús a la seva mare i a les seves germanes. El gall va respondre que amb aquesta pràctica afavoria als seus amos, perquè així les gallines posaven més ous.

-- ¡ Vaja – va exclamar la mostela --, veig que tens respostes per a tot, però no per això penso quedar-me en dejú! – i se’l va cruspir.

Al pervers decidit a agredir, no l’atura cap classe de raons.

Per a l'Arturo amb tota la meva estimació.

Finestra a les estrelles

La Montse ho té clar

Els organismes oficials, l’administració, té una obsessiva fixació pels alts càrrecs. Qualsevol departament, qualsevol àrea ha d’estar encapçalada per un nom de renom, per una persona que, independentment de la seva vàlua professional, sigui mediàtica o bé políticament afí. Tant se val que l’individu en qüestió tingui mancances evidents, desconegui el terreny en el que s’haurà de moure i que entengui el seu nomenament com una simple plataforma per a la seva escalada mediàtica i/o el seu currículum professional, sense importar-li cap aspecte pel que, teòricament, se l’ha contractat. En aquests càrrecs, en aquests noms, no s’escatimaran recursos econòmics encara que aquests siguin limitats i en alguns casos, escassos. En canvi, per a equilibrar, aquests mateixos recursos seran negats, retallats i desviats de tot aquell personal que, a la pràctica, haurà de fer funcionar el departament. Així se li discutiran 100 euros a una persona que en cobra 800 per 50 hores setmanals i no es tindrà cap reserva en oferir-li 3000 euros a un alt càrrec per a una feina indefinida, inefectiva i innecessària.

La feina la fa la gent que treballa. La gent que treballa estarà contenta si se la valora en la seva justa mesura. La gent que treballa, i no ho fa únicament per diners, mereix ser justament retribuïda.

Els alts càrrecs, per ambició personal, per decisió política o per circumstàncies conjunturals, ens acabaran deixant per a buscar el seu espai, cada cop més a prop del sol. Que no ens deixin enlluernats i un departament desestructurat, desmotivat, mal pagat i amb signes irreversibles d’esgotament.

Tinc raó Montse?

Un altre món és possible

El millor equip

Euronexe

El passat dissabte el CE Europa va disputar un dels millors partits de la seva dilatada història. El va disputar i el va guanyar amb un resultat que costarà d’oblidar. Un resultat que quedarà gravat als caps i als cors dels que varen tenir el privilegi de viure’l en directe. Una experiència vital que sí bé, no canviarà les seves vides, els hi donarà unes perspectives noves i més amples.

Fruit de la col·laboració amb la Fundació Nexe, a les 5 de la tarda s’obria la porta del Nou Sardenya a una significativa representació d’integrants d’aquesta fundació germana per a dur a terme una sèrie d’activitats lúdiques entre components de les dues entitats. La tarda va ser una festa. Una festa de la diversitat i de la diferència des de la més profunda i sincera de les sensibilitats.

Una tarda especial per a persones especials i compartida per persones especials. Una tarda de jocs entre amics, d’aigua elemental, de rialles espontànies, de gespa bullint, de fotos tendres i divertides, de carreres vertiginoses, d’emocions a flor de pell, d’aprenentatges i descobertes. Una tarda única que esperem es repeteix i a la que ja no voldrem renunciar.

Aquella tarda del 13 de Juny jo hi vaig ser i no ho oblidaré mai.

El que s'ha de fer perquè convergència no et foti el lloc

Mama, perquè no em dic Xavi Pascual?

Francament t’ho podies haver pensat abans. Senzillament podies haver estat més hàbil en l’elecció de parella i en lloc de fer-t’ho amb el senyor Gràcia, t’ho podies, pel mateix preu, haver-t’ho muntat amb el senyor Pascual. Quina dèria en batejar-me José Luis en memòria de no sé quin avantpassat caspós del que no quedava ni el record. Amb aquest nom on volies que anés? Quin esdevenidor m’esperava? A que cony podia aspirar sinó era la de fer-me col·lega del senyor Nilfisk. Perquè no se’t va ocórrer dir-me Xavi? Tan difícil era? Amb un pare de cognom Pascual i amb el nom de Xavi m’hagués pogut menjar el món. Podria haver estat entrenador de Handbol al Barça, entrenador de Basquet al Barça i fins i tot, director de Toshiba.

Quina poca vista mama! La vas cagar estrepitosament i ara m’arrossego donant tombs i ocupant llocs de misèria per uns camins sense futur.

Espero poder-t’ho perdonar algun dia i mentre arriba, t’enviaré un ciri, un ciri Pascual perquè facis penitència.

La bella lola

Els altaveus reforcen la veu, però no els arguments.

Habilitats amagades

Podria haver estat el paradís

Déu s’apareix a Adam i Eva al paradís i anuncia que té dos dons, un per a cadascun, i que voldria que decidissin quin do es queden l’un i l’altre. Els diu:

-El primer do és la capacitat de pixar dret.

Impulsivament, Adam crida:

-Pixar dret? Òndia! Això deu ser fantàstic! Jo vull aquest.

-D’acord –diu Déu-. Aquest és per a tu, Adam. Eva, tu et quedes l’altre: els orgasmes múltiples.

L'Europa ho comença a veure clar

El pensament màgic

No s’ha de confondre pensar de manera positiva amb fer màgia. Aquesta és una creença irracional heretada de la nostra infantesa, una il·lusió que ens fa creure que som poderosos. “Si no has aconseguit el que volies és perquè no t’hi has concentrat de ple ni ho has positivat prou. I si encara estàs sol/a és perquè et negues a demanar que els altres t’aportin amor”. Això m’ho explicava una vella amiga acostumada a fer sessions de pensament col·lectiu,  que li aporten moltes coses positives, segons diu. Fins i tot intenta posar en pràctica els coneixements dels seus mestres a l’hora d’aparcar el cotxe. “Has de visualitzar un lloc i concentrar-te amb totes les teves forces en la idea que aquest lloc lliure existeix i que està destinat a tu”, rumiava enmig del trànsit. La meva amiga creu que està aplicant els coneixements de la psicologia positiva, però en realitat s’està introduint en l’univers del pensament màgic. Això mateix li ho diria qualsevol expert en la matèria, com ara Sigmund Freud. El pensament màgic és, segons Freud, la manera de pensament privilegiat que tenen els nens petits. Com que són incapaços de distingir entre els somnis, les coses reals i les coses imaginàries, s’imaginen que voler i poder és el mateix, i que els seus desitjos són poderosos.

El millor dels cels

El món a les seves mans

Selectivitat

Ei mestre! Amb el que suposadament hauries de saber i no saps, amb el que suposadament hauries de ser i no ets, amb els que suposadament hauries de fer i no fas, em tens realment desconcertat. Poc m’ho pensava, quan et vaig conèixer, que m’enduria aquesta decepció. Tu que hauries de ser un referent on s’emmirallin els alumnes, has acabat sent un tràgic i patètic refluent.  Tu que quan ensenyes Matemàtiques no passes de les restes i les divisions; mai, mai una puta suma i ja no parlem de les multiplicacions; com vols que els nois aprenguin a sumar? Tu que en Història et perden els pactes contra natura i t’encalles en els passatges de traïdoria, que tens com a episodi preferit l’assassinat de Juli Cèsar i admires al Cavall de Troia. Tu, mestre, que en Geografia ets un meandre i en Literatura un conte macabre. Tu, que en Llengua  ets viperí i en certa mesura, verinós. Tu, mestre, que en Química fas barreges explosives i en Física no hi ha qui t’entengui. Tu que mantens l’ordre per la por i has guanyat un càrrec però no el respecte. Tu, mestre del no res, no em deixes una altra alternativa: canviaré els meus fills d’escola perquè m’has demostrat abundosament que no serveixes per a la docència.

Barreja impossible

Menjar-se un “pepito” o menjar-se un “marron”

En el cas que ens ocupa la disjuntiva no existeix. Per tant, s’hauria de canviar l’enunciat de”menjar-se un pepito o menjar-se un marron” pel més escaient: “menjar-se un pepito i menjar-se un marron”; m’explicaré, i ho faré amb un exemple que us serà fàcil d’entendre. Imagineu per un moment que esteu al parvulari i el mestre o la mestra us fan aquell experiment tan recurrent de barrejar l’aigua amb l’oli. Bé, barrejar, el que es diu barrejar, res de res. En això consisteix justament la prova, en demostrar que hi ha elements que no casen, que per molt que ens entossudim no es poden mesclar. No posaré en dubte les propietats ni les qualitats de l’oli ni els seus extraordinaris efectes nutrients, no es tracta de qüestionar-ho. Però si que cal incidir en els efectes de desencaix que té quan se’l pretén barrejar amb  l’aigua. Dos elements molt importants, bàsics, però incapaços d’interelacionar-se entre sí.

Això és el que està passant o pot arribar a passar al CE Europa. A un organigrama fet “d’aigua” amb gent de la casa, que porta molts anys treballant i que per fi està en condicions de liderar el nou projecte, se li vol afegir un didal d’oli d’importació perquè guiï el seu destí. Un producte car, amb un excés de textura i escandalosament visible que no s’hi diu gens amb les característiques regenerades del nou Europa.

Totes les noves aportacions són benvingudes sí serveixen per a millorar el que es té i sempre que siguin realment  necessàries. I aquest no és el cas. Tant l’oli com l’aigua són dos elements molt valuosos, però només n’hi ha un d’imprescindible: l’aigua.       

Remei contra els xucladors de sang

Eufòria expansiva

Un home va al confessionari i diu al capellà:

-Pare, tinc setanta-cinc anys i ahir  a la nit vaig fer l’amor amb dues noies de vint anys a la vegada.

-Quan va ser l’últim cop que es va confessar? –diu el capellà.

-No m’he confessat mai, pare. Sóc jueu –diu l’home.

-Llavors per què m’ho explica? –pregunta el capellà.

-Ho explico a tothom! –diu l’home. 

Ningú de cara

Qüestió de raça

Sortosament sobrepassada la terminologia de “raça ària” que es va fer tristament famosa a l’època del nazisme i que designava un determinat origen ètnic. Doncs bé, una vegada superada aquesta xacra social, o si més no, reduïda a petits grupuscles residuals i marginals, ens ha quedat el que vulgarment es coneix com a “raça agria”. La raça agria no és, en oposició a l’ària, una raça genealògica i/o antropològica, sinó mes aviat una raça transversal que no té en compte l’origen, la història ni tan sols el color de la pell o la forma dels ulls dels individus que la composen. La raça agria és una raça universal amb l’únic requisit de tenir una cara com si s’hagués acabat de menjar una llimona. Una cara d’úlcera crònica o de pomes agres. Una cara, que sent el reflexa de l’anima, ens dóna una idea bastant aproximada d’un interior extremadament torturat i infeliç. La raça agria es caracteritza pel seu negativisme i el seu pessimisme encomanadís. El seu estat ideal per moure’s és la borrositat i la seva llum preferida, la penombra. Persones amb un llast tan enorme que et poden arrossegar al fons del mar en qüestió de segons, desactivant qualsevol capacitat de resistència que hi puguis oposar.

És una raça, la raça agria, desgraciadament molt activa i que, al mínim descuit, s’escampa com un “chapapote” en un autèntic i lamentable desastre ecològic.

Freaks  (Tod Browning)

FREAKS (1932)

Freaks és la pel·lícula més trencadora del cinema de terror i possiblement del cinema en general. Dirigida per Tod Browning l’any1932, un any desprès d’aconseguir un enorme èxit amb la primera versió cinematogràfica de Dràcula, és un conte macabre que va escandalitzar i terroritzar el públic de l’època. El film està basat en un relat de Tod Robbins, "Spurs", on es narra la venjança d’un nan, artista de circ, sobre una bella trapezista que el burla, el ridiculitza i l’enganya.

Avui, la pel·lícula ha esdevingut un clàssic de culte què, malgrat la seva importància, és difícil de trobar en moltes filmoteques i en queden molt poques copies, però a l’època que es va estrenar va ser considerat un film maleït, sent prohibida la seva exhibició en molts països, entre ells el Regne Unit i feta retirar, a petició popular, de moltes sales dels EE.UU.  La pel·lícula, crua com poques, va estremir als espectadors i a la critica pel seu realisme dramàtic i els seus personatges “monstruosos”. No es varen utilitzar efectes especials en cap moment del film, només en l’escena final on la trapezista és escarnida pels seus “col·legues”. Tots els personatges que hi apareixen són reals i aquesta exposició pública de la deformitat va ser insuportable per a una societat on “la diferència” era amagada i negada.

Freaks? Qui és el freak? El que neix “diferent” o l’intolerant que condemna la “diferencia”?

Freaks? Només una pel·lícula?

Vosaltres teniu la paraula.

Fez-ho de colors

El verdadero motivo

En el campo un grupo de reses se puede definir como ganado. Qué pasa cuando parte de ese ganado se extravía. Cuál sería la noticia. Seguramente algo parecido a : “Ganado perdido en el campo”.

Este tipo de noticias serian imposibles en el mundo del futbol, jamás podríamos hacer una afirmación de este tipo; o ganado o perdido pero nunca las dos cosas al mismo tiempo.

Quizá por eso las vacas no juegan al futbol. 

Estiu a CATalunya?