Proposta assenyada
divendres, 8 de maig del 2009
De burro, res
Jean Paul, un cajun, se’n va anar a viure a Texas i va comprar un burro a un vell granger per 100 dòlars: Van acordar que l’endemà el granger li lliuraria el burro.
L’endemà el granger va arribar amb la furgoneta i va dir:
-Ho sento, però tinc males noticies. El burro s’ha mort.
-Doncs, llavors, torni’m els diners.
-No puc. Ja me’ls he gastat.
-D’acord, doncs, descarregui el burro.
-Què en pensa fer?
-El rifaré.
-No pot rifar un burro mort!
-I tant que sí. Ja ho veurà. No diré a ningú que està mort.
Al cap d’un mes el granger es va trobar el cajun i li va preguntar:
-Què va passar amb el burro mort?
-El vaig rifar: Vaig vendre 500 tiquets a 2 dòlars cadascun i vaig tenir uns beneficis de 998 dòlars.
-Es va queixar algú?
-Només el paio que va guanyar. Per tant, li vaig tornar els 2 dòlars.
dijous, 7 de maig del 2009
Salomó
La síndrome de la mare falsa
Hi ha individus que, davant la impossibilitat d’aconseguir els objectius proposats, s’obsessionen en que aquelles persones que sí que estan en situació d’aconseguir-los, tampoc ho facin. És a dir, arriben a gaudir més amb el fracàs del pròxim que en el guany propi. D’això se’n diu: síndrome de mare falsa.
Aquella mare falsa que, davant el rei Salomó, no va dubtar en sacrificar la vida d’un infant abans que cedir-lo a la mare verdadera. No així la mare autèntica que, veient perillar la vida del seu fill, va preferir cedir-lo per tal que conservés la vida.
El món, desgraciadament, està ple de mares falses, corcades per l’enveja i incapaces d’acceptar els èxits i/o la felicitat dels altres. Persones que malviuen dins la seva pròpia mediocritat i que la converteixen en un espai obscur, irrespirable i torbador. Un àmbit on la vida no és possible i on regna la desesperació i la infàmia.
Aquest sentiment malsà el trobem arreu: en lo personal, a la feina, en el món de l’esport, a l’escola, a la família,...Desitjar el fracàs del company, de l’equip rival, del parent, fins i tot, de l’amic o de la parella, és més comú del que seria desitjable i sa. Tot a canvi de res, només perquè l’altra no aconsegueixi el que un mateix no pot aconseguir. La gelosia, les enveges, la incapacitat per sumar i una immaduresa flagrant són els quatre pilars sobre el que s’edifica un dels comportaments més irracionals i inhumans de la nostra societat.
A Salomó se li ha girat feina i, francament, no estic segur que se n'en surti.
Atenció amb les instruccions
Un caçador truca molt nerviós al telèfon d’emergències:
-M’acabo de trobar una persona tota tacada de sang al bosc! És un home, i crec que està mort. Què haig de fer?
El telefonista li contesta amb molta calma:
-Tranquil·litzi’s, senyor. Vostè segueixi les meves instruccions- El primer que ha de fer és deixar un moment el telèfon i assegurar-se que està mort.
Es fa un silenci i tot seguit se sent l’espetec d’un tret. Desprès es torna a sentir la veu de l’home:
-Molt bé. Ara que faig?
dimecres, 6 de maig del 2009
dimarts, 5 de maig del 2009
Aprendre dels que saben
Darrerament s’ha encetat, en alguns sectors, la controvèrsia entorn l’oportunitat i/o legitimitat de moure jugadors, dins un mateix club, d’un equip a un altre de la mateixa categoria però que militen en divisions diferents. És a dir, fer jugar nois que habitualment ho fan a l’A o al B en el C o el D per motius diversos i pel que es percep, polèmics.
Això passa habitualment en aquells clubs que disposen de varis equips i per tant, la logística els hi permet canviar jugadors d’un equip a un altre per atendre diferents necessitats, siguin físiques, mentals o estratègiques.
La legitimitat ve donada per la pròpia reglamentació de la FCF i en això no hi ha polèmica. Tots els equips, i durant tota la temporada, poden inscriure a l’acta per a disputar un partit a tres jugadors de camp i a un porter, encara que no tinguin fitxa de l’equip en qüestió, siguin de l’A, el B, el C o el Z. Sempre, evidentment, que respectin el reglament pel que fa als marges horaris, és a dir, que passin les hores estipulades entre un partit i l’altre.
L’oportunitat, en canvi, és absolutament subjectiva i tothom té i pot tenir la seva pròpia opinió. Opinió que no està subjecta a cap mena de reglamentació i respon a criteris, aquest cop sí, discutibles.
Normalment, i en la majoria de clubs, aquests canvis i/o moviments es fan per a reforçar a un determinat equip en les seves aspiracions, o bé per a guanyar el campionat o per no perdre la categoria.
El cas de l’Europa és un cas especial, i diria que atípic, en el panorama general del futbol base. El CE Europa té una estructura organitzativa molt complexa i professionalitzada. Des de fa temps i sota l’experta direcció del senyor Jans Klein, neuropsiquiatra doctorat per la Universitat de Columbia a Nova York i aplicant la tècnica del PNL (programació neuro-lingüística) a l’esport ha implementat una sistematologia analítica amb uns excel·lents resultats en el camp de la intel·ligència emocional.
Aquesta innovadora i revolucionaria pràctica, a l’inversa que en altres clubs, consisteix en fer jugar a nois de categories superiors en categories inferiors, no perquè aquestes es beneficiïn de la seva millor tècnica o millors arguments futbolístics, sinó, ans al contrari, que siguin ells els que aprenguin de totes aquelles virtuts que tenen les categories inferiors per així, complementar i arrodonir la seva formació, alhora que els faci créixer i els enforteixi mentalment. De poc pot ajudar un jugador de divisió d’honor, d’exquisida tècnica, a un equip de segona divisió que acostuma a jugar en camps de terra i en unes lamentables condicions i contra equips que només busquen el xoc i el contacte físic per amagar les seves mancances i les seves carències.
En el CE Europa quan un jugador de l’A “baixa” a jugar amb el D, no és per reforçar-lo, és per aprendre i així poder millorar en aquells aspectes que li calen.
Aquesta circumstància fa que els equips C i D siguin més vulnerables i tous quan reben “ajudes” dels equips A i B, que quan defensen els seus partits amb els arguments que li són propis. Però és un peatge absolutament necessari perquè els jugadors, i en conseqüència els equips de categories superiors, siguin més forts emocional i mentalment.
dilluns, 4 de maig del 2009
El ritme del temps
El guerrer de la llum sap que la perseverança no té res a veure amb la insistència. Hi ha èpoques en què els combats es prolonguen més del que és necessari, tot esgotant les seves forces i afeblint el seu entusiasme.
Aleshores, retira les seves forces del camp de batalla i es dóna una treva a si mateix. Persevera en el seu desig, però sap esperar un moment més adequat per tornar a atacar.
Un guerrer sempre torna a la lluita. Però no ho fa pas per tossuderia, sinó perquè s’ha adonat que els temps han canviat.
El guerrer de la llum sap que la perseverança no té res a veure amb la insistència. Hi ha èpoques en què els combats es prolonguen més del que és necessari, tot esgotant les seves forces i afeblint el seu entusiasme.
Aleshores, retira les seves forces del camp de batalla i es dóna una treva a si mateix. Persevera en el seu desig, però sap esperar un moment més adequat per tornar a atacar.
Un guerrer sempre torna a la lluita. Però no ho fa pas per tossuderia, sinó perquè s’ha adonat que els temps han canviat.
diumenge, 3 de maig del 2009
Sí, sí, és a tu
Escolta entrenador de merda –i perdona per lo d’entrenador-. Em pots explicar perquè el meu fill no juga? Potser millor que no m’ho expliquis perquè tampoc ho entendria. Però has de saber que estic fins els ovaris de que te’l rifis, que li facis passejar la bossa d’esport tots el caps de setmana, de camp en camp, sense ni tan sols obrir-la. Sí el que vols és que estalviem aigua i sabó en la neteja de la seva roba, m’ho dius i tan amics, però deixar ja de jugar amb ell i prendrem el pel a mi. No estic disposada a aguantar ni un minut més, no ets una bona persona i no vas de cara. Ens has enganyat des del primer dia, que costava dir-nos la veritat? Si no comptaves amb ell, si no hi comptes, com ha quedat clar, has de tenir els collons de dir-ho i no marejar més la perdiu. L’has utilitzat com t’ha convingut i sempre ha estat el darrer de la fila. Has abusat del seu compromís, de la seva bonhomia i de la seva prudència, amb una descarada premeditació, nocturnitat i traïdoria. No tens raó ni l’has tinguda en cap de les teves decisions encara que ell no t’ho hagi qüestionat mai. Però això s’ha acabat, ja no li faràs més mal. Has aconseguit que perdi la il·lusió per allò que l’apassionava i li donava vida, però serà l’últim que aconsegueixis. A partir d’ara ten pots anar a prendre pel cul, tu i la teva incompetència malintencionada. Adéu i que et bombin.
Escolta entrenador de merda –i perdona per lo d’entrenador-. Em pots explicar perquè el meu fill no juga? Potser millor que no m’ho expliquis perquè tampoc ho entendria. Però has de saber que estic fins els ovaris de que te’l rifis, que li facis passejar la bossa d’esport tots el caps de setmana, de camp en camp, sense ni tan sols obrir-la. Sí el que vols és que estalviem aigua i sabó en la neteja de la seva roba, m’ho dius i tan amics, però deixar ja de jugar amb ell i prendrem el pel a mi. No estic disposada a aguantar ni un minut més, no ets una bona persona i no vas de cara. Ens has enganyat des del primer dia, que costava dir-nos la veritat? Si no comptaves amb ell, si no hi comptes, com ha quedat clar, has de tenir els collons de dir-ho i no marejar més la perdiu. L’has utilitzat com t’ha convingut i sempre ha estat el darrer de la fila. Has abusat del seu compromís, de la seva bonhomia i de la seva prudència, amb una descarada premeditació, nocturnitat i traïdoria. No tens raó ni l’has tinguda en cap de les teves decisions encara que ell no t’ho hagi qüestionat mai. Però això s’ha acabat, ja no li faràs més mal. Has aconseguit que perdi la il·lusió per allò que l’apassionava i li donava vida, però serà l’últim que aconsegueixis. A partir d’ara ten pots anar a prendre pel cul, tu i la teva incompetència malintencionada. Adéu i que et bombin.
El duel entre lo Real i lo Fantàstic
Real Madrit 2 – Barça 6
Avui cal ser realista i no hi ha alternativa possible. No valen excuses davant una realitat incontestable i irrebatible. Una realitat plena de real realisme. Realisme dolç per a uns i crua realitat per a uns altres. Realisme descarnat on un real imaginari s’ha topat amb el mon real que ha deixat al descobert quina era la seva autèntica i dolorosa realitat. Realment i avui ha quedat definitivament clar que hi ha un equip que juga a futbol i un altre que viu del miracle i el miracle, innocents amics, té un enorme component de irrealitat que acaba per esvair-se entre la boira més gebradora.
Realisme desesperat, realisme encegat, realisme autoparòdic, realisme d’enganyar i enganyar-se, realisme agressiu, realisme dissolvent, realisme colonial, realisme fatxenda, realisme incert, realisme burleta i realisme babau per acabar en el més tràgic dels realismes: el neorealisme. Un realisme massa real que ha topat amb la fantasia més eloqüent, la ciència ficció en estat pur i els somnis més inversemblant fets realitat. La imaginació ha desmuntat el realisme més tronat i ha posat les coses al seu lloc real, el lloc que els hi pertoca per mèrits propis i molt i molt reals.
Realment fantàstic!
Real Madrit 2 – Barça 6
Avui cal ser realista i no hi ha alternativa possible. No valen excuses davant una realitat incontestable i irrebatible. Una realitat plena de real realisme. Realisme dolç per a uns i crua realitat per a uns altres. Realisme descarnat on un real imaginari s’ha topat amb el mon real que ha deixat al descobert quina era la seva autèntica i dolorosa realitat. Realment i avui ha quedat definitivament clar que hi ha un equip que juga a futbol i un altre que viu del miracle i el miracle, innocents amics, té un enorme component de irrealitat que acaba per esvair-se entre la boira més gebradora.
Realisme desesperat, realisme encegat, realisme autoparòdic, realisme d’enganyar i enganyar-se, realisme agressiu, realisme dissolvent, realisme colonial, realisme fatxenda, realisme incert, realisme burleta i realisme babau per acabar en el més tràgic dels realismes: el neorealisme. Un realisme massa real que ha topat amb la fantasia més eloqüent, la ciència ficció en estat pur i els somnis més inversemblant fets realitat. La imaginació ha desmuntat el realisme més tronat i ha posat les coses al seu lloc real, el lloc que els hi pertoca per mèrits propis i molt i molt reals.
Realment fantàstic!
dissabte, 2 de maig del 2009
L’SPA desprès del Kruger
Europa 7 – Lloreda 0
Juvenils, segona divisió, grup 13
Bé va, desprès d’una estressant tempesta, una reparadora calma. Bé està la distància que separa el caos de l’ordre. El trànsit entre el safari Pujades i l’SPA Lloreda. L’abisme entre l’ infern de la setmana passada i el purgatori d’ànimes innocents d’aquesta.
L’Univers està teixit en trames d’invisibles equilibris i el que, tot just fa set dies, va ser una experiència “bestial” ha passat a ser, sense sobresalts, una plàcida tarda de primavera. El Juvenil D es mereixia un partit com el d’avui, un partit “regal” on poder estirar les cames sense que te les trenquin. Un matx de guant blanc, d’exquisida pulcritud i previsible final. Un relax col·lectiu força necessari a aquestes alçades de la temporada i un anar fent sense preses esperant que els gols anessin pujant al marcador.
Partits que, si bé adormen a les ovelles, serveixen i molt per anar recuperant la feina que no s’ha fet; per aprendre conceptes, per integrar mecanismes i aplicar sistemes que han de servir per a un futur més o menys proper.
El Lloreda ha estat noble i l’Europa no ha volgut fer sang. S’ha jugat a futbol, amb més o menys encert, amb més o menys sort, però només futbol i això es d’agrair tal com estan les coses i més desprès del tractat de criminologia del passat cap de setmana.
Un triomf clar i inapel·lable de l’Europa que posa pressió al líder esperant que el miracle es produeixi. Sí la Mare de Déu se li va aparèixer a la Bernardette, perquè no se li pot aparèixer la lliga al Juvenil D?
Europa 7 – Lloreda 0
Juvenils, segona divisió, grup 13
Bé va, desprès d’una estressant tempesta, una reparadora calma. Bé està la distància que separa el caos de l’ordre. El trànsit entre el safari Pujades i l’SPA Lloreda. L’abisme entre l’ infern de la setmana passada i el purgatori d’ànimes innocents d’aquesta.
L’Univers està teixit en trames d’invisibles equilibris i el que, tot just fa set dies, va ser una experiència “bestial” ha passat a ser, sense sobresalts, una plàcida tarda de primavera. El Juvenil D es mereixia un partit com el d’avui, un partit “regal” on poder estirar les cames sense que te les trenquin. Un matx de guant blanc, d’exquisida pulcritud i previsible final. Un relax col·lectiu força necessari a aquestes alçades de la temporada i un anar fent sense preses esperant que els gols anessin pujant al marcador.
Partits que, si bé adormen a les ovelles, serveixen i molt per anar recuperant la feina que no s’ha fet; per aprendre conceptes, per integrar mecanismes i aplicar sistemes que han de servir per a un futur més o menys proper.
El Lloreda ha estat noble i l’Europa no ha volgut fer sang. S’ha jugat a futbol, amb més o menys encert, amb més o menys sort, però només futbol i això es d’agrair tal com estan les coses i més desprès del tractat de criminologia del passat cap de setmana.
Un triomf clar i inapel·lable de l’Europa que posa pressió al líder esperant que el miracle es produeixi. Sí la Mare de Déu se li va aparèixer a la Bernardette, perquè no se li pot aparèixer la lliga al Juvenil D?
divendres, 1 de maig del 2009
IL GATTOPARDO (1963)
Un clàssic de culte. La millor pel·lícula, junt amb Mort a Venècia, de Luchino Visconti i una de les fites més rellevants en el panorama cinematogràfic de la segona meitat del segle XX. Un film imprescindible per entendre un dels canvis socials més importants i trencadors de la Història moderna: el final del feudalisme i el pas de l’aristocràcia a la burgesia.
Basada en una novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa i ambientada a la Sicília de 1860, la pel·lícula és un fresc generacional personalitzada en l’ aristocràtic Princep Fabrizio di Salina que, conscient dels profunds canvis que s’apropaven, no va dubtar en pactar amb el nou poder emergent per a fer realitat la màxima: alguna cosa ha de canviar per a que no canviï res.
El mateix Visconti, d’origen aristocràtic i alhora simpatitzant del Partit Comunista, va entendre perfectament el profund significat del text i totes les seves derivacions, donant com a resultat una extraordinària obra cinematogràfica de visió i revisió obligada per a velles i noves generacions.
A més, si us agrada la música i encara no el coneixeu, Nino Rota us entusiasmarà. Per a més referències, és el mateix autor de la banda sonora de El Padrí. Poca broma.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)