Anècdota de collons
Els Papes antigament, desconec sí també actualment, havien de mostrar els seus testicles al cardenal camarlenc per a demostrar la seva masculinitat. No fos cas que una dona arribes, per “error” , a ocupar el més alt càrrec de la jerarquia eclesiàstica. I el verb testificar deriva del gest romà d’agafar-se els testicles per donar paraula d’home.
dissabte, 28 de març del 2009
Jo soc el meu rival
Can Buxeres 4 – Europa D 7
Cadet segona divisió
La falta de tensió i concentració acostuma a donar ales als rivals. La qualitat tècnica, tan individual com col·lectiva, de poc serveix si la predisposició no és l’adequada. Cert que no sempre es pot estar endollat al cent per cent, el desgast d’una llarga temporada i les situacions de visible superioritat fan que la motivació es relaxi, donant com a resultat que les opcions d’un i altre equip s’equilibrin.
Així ha estat durant els primers 40 minuts. Una primera part de despropòsits, on un Europa “generós” s’ha dedicat a regalar gols i ocasions al rival, al mateix temps que fallava, increïblement, les que generava davant la porteria local.
Un descans balsàmic i, segurament, unes indicacions oportunes per part del mister, han girat l’equip com un mitjó. Una sortida en tromba ha desballestat l’equip rival i ha doblegat la seva resistència d’una manera inqüestionable. Cinc gols, que podrien haver estat deu, en una segona part molt complerta on l’equip s’ha retrobat amb les bones sensacions i s’ho ha passat be, combinant, tocant i jugant a futbol.
El públic fidel, que ha suportat estoicament la fina i persistent pluja, ha gaudit d’un bon espectacle a estones i ha pogut comprovar que, quan aquest equip vol, quan aquest equip s’hi posa, és capaç de superar-se a sí mateix, que, en definitiva, i ho segueix-ho pensant, és el rival més perillós que tenen.
Can Buxeres 4 – Europa D 7
Cadet segona divisió
La falta de tensió i concentració acostuma a donar ales als rivals. La qualitat tècnica, tan individual com col·lectiva, de poc serveix si la predisposició no és l’adequada. Cert que no sempre es pot estar endollat al cent per cent, el desgast d’una llarga temporada i les situacions de visible superioritat fan que la motivació es relaxi, donant com a resultat que les opcions d’un i altre equip s’equilibrin.
Així ha estat durant els primers 40 minuts. Una primera part de despropòsits, on un Europa “generós” s’ha dedicat a regalar gols i ocasions al rival, al mateix temps que fallava, increïblement, les que generava davant la porteria local.
Un descans balsàmic i, segurament, unes indicacions oportunes per part del mister, han girat l’equip com un mitjó. Una sortida en tromba ha desballestat l’equip rival i ha doblegat la seva resistència d’una manera inqüestionable. Cinc gols, que podrien haver estat deu, en una segona part molt complerta on l’equip s’ha retrobat amb les bones sensacions i s’ho ha passat be, combinant, tocant i jugant a futbol.
El públic fidel, que ha suportat estoicament la fina i persistent pluja, ha gaudit d’un bon espectacle a estones i ha pogut comprovar que, quan aquest equip vol, quan aquest equip s’hi posa, és capaç de superar-se a sí mateix, que, en definitiva, i ho segueix-ho pensant, és el rival més perillós que tenen.
Camps de Mart
Escenaris de batalles, de lluites cos a cos, d’estratègies i pactes, de rendicions i encontres, de sang i fetge, d’esperances i finals, de solitud i tortura, de tempestes i calmes, de plenitud i èxtasi, de tendresa il·limitada i retrets afilats, de confidències i secrets, de silencis i gemecs. Escenaris que es desfan cada setmana, esperant que durin per sempre.
Escenaris de batalles, de lluites cos a cos, d’estratègies i pactes, de rendicions i encontres, de sang i fetge, d’esperances i finals, de solitud i tortura, de tempestes i calmes, de plenitud i èxtasi, de tendresa il·limitada i retrets afilats, de confidències i secrets, de silencis i gemecs. Escenaris que es desfan cada setmana, esperant que durin per sempre.
divendres, 27 de març del 2009
La Moreneta sota pressió
L’altre dia, l’entrenador del RCDE Espanyol, Mauricio Pochettino, va peregrinar fins a Montserrat per demanar-li a la Verge, perdó, a la Mare de Déu, que intercedís per ell i salvés a l’equip de baixar a segona divisió.
Desprès de ser rebut per l’Abad a les portes del monestir, va dirigir una sentida pregària a la Moreneta, pregària que tenim en exclusiva. Deia així:
Virgencita, virgencita estoy negro como tú,
sálvanos de este trance
y yo pondré a tu alcance
berberechos, almejas y vermú.
No nos dejes caer
en el pozo de segunda
no permitas que se hunda
el pibe que t’ha venido a ver.
Virgencita, virgencita estoy negro como tú
consigue que Dios nos libre
y te traigo al Sanchez Llibre
andando desde Corfú.
Us adoneu de la imprudència del bo de Pochettino, posant a la Mare de Déu en la tessitura d’haver de decidir entre actuar a favor de l’Espanyol o no fer-ho?
Sí no fa res, es manté al marge i deixa que passi el que hagi de passar, es podria posar en dubte la seva bondat i, fins i tot, el seu estatus de divinitat i els seus poders celestials. Deixar a l’Espanyol a la seva sort seria un acte reprovable difícil de perdonar. Com s’entendria que, amb els miracles que ha fet al llarg de tota la Història, fos incapaç de salvar a un Club de futbol?
En canvi, si decideix actuar, prendre cartes en l’afer i ajudar a l’Espanyol, ho faria en detriment d’altres Clubs, que a hores d’ara estan en la seva mateixa situació i que es veurien seriosament afectats i perjudicats per la Mare de Déu i això seria imperdonable i tremendament injust. Impropi d’una figura santa i que qüestionaria les creences i la fe de moltes persones.
En definitiva, un gran envolic que ens podríem haver estalviat si el bo de Pochettino hagués estat laic i no fiar-ho tot als miracles.
De totes maneres, també tindria nassos que, un dels símbols més potents i preuats de Catalunya, ajudés a l’espanyolisme a salvar-se. El món al revés.
L’altre dia, l’entrenador del RCDE Espanyol, Mauricio Pochettino, va peregrinar fins a Montserrat per demanar-li a la Verge, perdó, a la Mare de Déu, que intercedís per ell i salvés a l’equip de baixar a segona divisió.
Desprès de ser rebut per l’Abad a les portes del monestir, va dirigir una sentida pregària a la Moreneta, pregària que tenim en exclusiva. Deia així:
Virgencita, virgencita estoy negro como tú,
sálvanos de este trance
y yo pondré a tu alcance
berberechos, almejas y vermú.
No nos dejes caer
en el pozo de segunda
no permitas que se hunda
el pibe que t’ha venido a ver.
Virgencita, virgencita estoy negro como tú
consigue que Dios nos libre
y te traigo al Sanchez Llibre
andando desde Corfú.
Us adoneu de la imprudència del bo de Pochettino, posant a la Mare de Déu en la tessitura d’haver de decidir entre actuar a favor de l’Espanyol o no fer-ho?
Sí no fa res, es manté al marge i deixa que passi el que hagi de passar, es podria posar en dubte la seva bondat i, fins i tot, el seu estatus de divinitat i els seus poders celestials. Deixar a l’Espanyol a la seva sort seria un acte reprovable difícil de perdonar. Com s’entendria que, amb els miracles que ha fet al llarg de tota la Història, fos incapaç de salvar a un Club de futbol?
En canvi, si decideix actuar, prendre cartes en l’afer i ajudar a l’Espanyol, ho faria en detriment d’altres Clubs, que a hores d’ara estan en la seva mateixa situació i que es veurien seriosament afectats i perjudicats per la Mare de Déu i això seria imperdonable i tremendament injust. Impropi d’una figura santa i que qüestionaria les creences i la fe de moltes persones.
En definitiva, un gran envolic que ens podríem haver estalviat si el bo de Pochettino hagués estat laic i no fiar-ho tot als miracles.
De totes maneres, també tindria nassos que, un dels símbols més potents i preuats de Catalunya, ajudés a l’espanyolisme a salvar-se. El món al revés.
dijous, 26 de març del 2009
La paraula és capital
No m’agrada gens el caire que estan agafant les coses.
Tot lo que mos fa mal, mos cou.
Ummm, continua, segueix, no paris.
No facis més la camberra que t’està mirant tothom.
Alondres, pinsans i caderneres, de totes les aus, les primeres.
Tens una actitud incomprensiblement tirana amb la teva filla.
Ni cosia, ni cantaba, en realidad, no hacía nada.
Els ganivets que tallin els deixes al calaix.
Aquest nou cap que tens mana massa.
Te quito la falta porque me vale tu excusa.
Ja carta a la bústia i jo no tinc la clau.
Ankara que no t’agradi hi has d’anar.
És molt millor que te’n vagis a eskampa la boira.
Tinc un nou amman i em va de conya.
Cada vez que necesita algo, lusaka del armario.
Hemos subido hasta aquí para no ber na.
Para maribo, el Juan, que tiene más pasta.
I si fem que aquesta cantonera sigui roma?
Para tomar el te eran siete.
Ha noi, ja t’ho deia des de fa temps.
Mi papeete no se parece en nada a mi abueelete.
Hi ha cara cas que és per a llogar-hi cadires.
Li manca una mica d’experiència.
Os lo dije y no me hicisteis ni caso.
Estic gelat i tot ma cao de les mans.
Ba mako, fes-me un favor.
Aquest Banc no so fia de ningú.
Kigali que no estic.
Hara re todo lo que esté en mi mano.
Quan m’hi vaig adonar, ja estava cayenne.
Lo méjor que te puede pasar es que se acabe esta tonteria.
No m’agrada gens el caire que estan agafant les coses.
Tot lo que mos fa mal, mos cou.
Ummm, continua, segueix, no paris.
No facis més la camberra que t’està mirant tothom.
Alondres, pinsans i caderneres, de totes les aus, les primeres.
Tens una actitud incomprensiblement tirana amb la teva filla.
Ni cosia, ni cantaba, en realidad, no hacía nada.
Els ganivets que tallin els deixes al calaix.
Aquest nou cap que tens mana massa.
Te quito la falta porque me vale tu excusa.
Ja carta a la bústia i jo no tinc la clau.
Ankara que no t’agradi hi has d’anar.
És molt millor que te’n vagis a eskampa la boira.
Tinc un nou amman i em va de conya.
Cada vez que necesita algo, lusaka del armario.
Hemos subido hasta aquí para no ber na.
Para maribo, el Juan, que tiene más pasta.
I si fem que aquesta cantonera sigui roma?
Para tomar el te eran siete.
Ha noi, ja t’ho deia des de fa temps.
Mi papeete no se parece en nada a mi abueelete.
Hi ha cara cas que és per a llogar-hi cadires.
Li manca una mica d’experiència.
Os lo dije y no me hicisteis ni caso.
Estic gelat i tot ma cao de les mans.
Ba mako, fes-me un favor.
Aquest Banc no so fia de ningú.
Kigali que no estic.
Hara re todo lo que esté en mi mano.
Quan m’hi vaig adonar, ja estava cayenne.
Lo méjor que te puede pasar es que se acabe esta tonteria.
dimecres, 25 de març del 2009
La Junta Directiva i l’ornitorinc
Diu la saviesa popular que a totes les famílies hi ha una ovella negra. Com que l’afirmació té connotacions despectives cap el color negre i alhora marcadament racistes, prefereix-ho eliminar l’al·lusió al color de l’ovella i a la mateixa ovella i canviar-la per un ornitorinc.
És a dir, allà on diríem ovella negra, ho substituirem per ornitorinc, animal molt més ajustat al tema com veureu immediatament.
Doncs tornem a començar. Diu la saviesa popular que a totes les famílies hi ha un ornitorinc i jo afegiria, i a totes les Juntes Directives de Clubs de Futbol, també.
Per saber que cony és un ornitorinc, és preceptiu definir-lo i descriure algunes de les seves característiques més comuns i que el diferencien de la resta d’animals del seu entorn.
Entrem en matèria. Un ornitorinc és un animal originari de Tasmània, compatriota del mateix dimoni de Tasmània, i que s’anomena així, perquè només té un sol orifici de sortida corporal per on evacua totes les seves necessitats fisiològiques.
A primera ullada, sembla un caprici de la naturalesa, un ésser mal evolucionat o simplement, el producte d’un creuament entre animals de diferent espècie en una nit boja.
No té una boca corrent, sinó un bec corni com les tortugues i la majoria d’aus. Com les tortugues, es mou lentament, i com les aus, li agrada fer molt de soroll batent les seves ales i estarrufar-se davant l’audiència per donar-se importància.
Conserva característiques reptilianes i es reprodueix per ous mitjançant una cloaca i d’això n’ha fet llibre d’estil i un senyal identitari.
Es manté la major part del temps sota l’aigua i s’amaga en túnels, webs i fòrums de dubtosa integritat. I és aquí on acostuma a dipositar els seus ous i les seves defecacions.
No és un animal especialment actiu i la poca activitat que desenvolupa acostuma a ser de nit amb certes similituds vampíriques. De dia mandreja i passa figues.
S’alimenta de plantes, petits crustacis, cap-grossos i cucs de tot tipus. És voraç i en una sola nit pot cruspir-se l’equivalent al seu propi pes. El seu apetit no té límits.
Atenent a la descripció realitzada, a que tots teniu un ornitorinc a la família i ara us resulta més fàcil identificar-lo?
Diu la saviesa popular que a totes les famílies hi ha una ovella negra. Com que l’afirmació té connotacions despectives cap el color negre i alhora marcadament racistes, prefereix-ho eliminar l’al·lusió al color de l’ovella i a la mateixa ovella i canviar-la per un ornitorinc.
És a dir, allà on diríem ovella negra, ho substituirem per ornitorinc, animal molt més ajustat al tema com veureu immediatament.
Doncs tornem a començar. Diu la saviesa popular que a totes les famílies hi ha un ornitorinc i jo afegiria, i a totes les Juntes Directives de Clubs de Futbol, també.
Per saber que cony és un ornitorinc, és preceptiu definir-lo i descriure algunes de les seves característiques més comuns i que el diferencien de la resta d’animals del seu entorn.
Entrem en matèria. Un ornitorinc és un animal originari de Tasmània, compatriota del mateix dimoni de Tasmània, i que s’anomena així, perquè només té un sol orifici de sortida corporal per on evacua totes les seves necessitats fisiològiques.
A primera ullada, sembla un caprici de la naturalesa, un ésser mal evolucionat o simplement, el producte d’un creuament entre animals de diferent espècie en una nit boja.
No té una boca corrent, sinó un bec corni com les tortugues i la majoria d’aus. Com les tortugues, es mou lentament, i com les aus, li agrada fer molt de soroll batent les seves ales i estarrufar-se davant l’audiència per donar-se importància.
Conserva característiques reptilianes i es reprodueix per ous mitjançant una cloaca i d’això n’ha fet llibre d’estil i un senyal identitari.
Es manté la major part del temps sota l’aigua i s’amaga en túnels, webs i fòrums de dubtosa integritat. I és aquí on acostuma a dipositar els seus ous i les seves defecacions.
No és un animal especialment actiu i la poca activitat que desenvolupa acostuma a ser de nit amb certes similituds vampíriques. De dia mandreja i passa figues.
S’alimenta de plantes, petits crustacis, cap-grossos i cucs de tot tipus. És voraç i en una sola nit pot cruspir-se l’equivalent al seu propi pes. El seu apetit no té límits.
Atenent a la descripció realitzada, a que tots teniu un ornitorinc a la família i ara us resulta més fàcil identificar-lo?
dimarts, 24 de març del 2009
Características que definen: definicion
Presion
Implicacion
Vision
Persuasion
Motivacion
Imaginacion
Reverberacion
Superacion
Pacificacion
Satisfaccion
Asercion
Sensibilizacion
Emocion
Predisposicion
Moderacion
Tension
Precaucion
Estimacion
Prestacion
Gobernacion
Profesion
Revelacion
Observacion
Rebelion
Paladion
Participacion
Obstinacion
Sociabilizacion
Revolucion
Transicion
Pasion
Superacion
Integracion
………
Todas las acciones, todas las palabras acentuadas en ion, evidentemente.
Póntelo, pónselo.
Presion
Implicacion
Vision
Persuasion
Motivacion
Imaginacion
Reverberacion
Superacion
Pacificacion
Satisfaccion
Asercion
Sensibilizacion
Emocion
Predisposicion
Moderacion
Tension
Precaucion
Estimacion
Prestacion
Gobernacion
Profesion
Revelacion
Observacion
Rebelion
Paladion
Participacion
Obstinacion
Sociabilizacion
Revolucion
Transicion
Pasion
Superacion
Integracion
………
Todas las acciones, todas las palabras acentuadas en ion, evidentemente.
Póntelo, pónselo.
dilluns, 23 de març del 2009
Aprendre
Ara ja no estudio per guanyar-me la vida, ara estudio només per aprendre i això sí que és un luxe.
Aprenc per saber i vull saber per seguir aprenent indefinidament i sí amb això no n’hi ha prou, tornaré a començar.
Tenir el que ja he après i neguitejar-me per aprendre el que encara no sé.
Ordenar el que sé per a deixar espai pel que ha de venir i obrir la porta i convidar-lo a entrar.
Tenir la paciència justa per entendre el que he après i no descartar mai el que se’m resisteix.
Excitar el que s’acomoda per aprendre de les seves reaccions i no caure en temptacions.
Aprendre el que cal aprendre i una mica més.
Aprendre, finalment, per a saber-se desprendre.
Ara ja no estudio per guanyar-me la vida, ara estudio només per aprendre i això sí que és un luxe.
Aprenc per saber i vull saber per seguir aprenent indefinidament i sí amb això no n’hi ha prou, tornaré a començar.
Tenir el que ja he après i neguitejar-me per aprendre el que encara no sé.
Ordenar el que sé per a deixar espai pel que ha de venir i obrir la porta i convidar-lo a entrar.
Tenir la paciència justa per entendre el que he après i no descartar mai el que se’m resisteix.
Excitar el que s’acomoda per aprendre de les seves reaccions i no caure en temptacions.
Aprendre el que cal aprendre i una mica més.
Aprendre, finalment, per a saber-se desprendre.
diumenge, 22 de març del 2009
El meu fill és molt bo. L’entrenador no el fa jugar. Per tant, l’entrenador és dolent
Està clar que el futbol, el futbol de base, aquell que veiem perquè hi juguen els nostres fills, pot ser el millor paradís possible i també el pitjor infern, sense oblidar un, a vegades, llarg i tediós purgatori. És absolutament significatiu com afecta a la paternitat i també, en menor grau, a la maternitat, l’esport que practiquen els nostres fills.
La maternitat, és a dir les mares, reben l’impacte d’un partit de futbol on juga el seu fill, d’una manera epidèrmica, com una fiblada al centre neuràlgic del sistema nerviós provocant unes reaccions espasmòdiques, irracionals, histèriques i desmesurades que les desdibuixa i les transforma en esser cridaners fins que no s’acaba el partit. Ho criden tot, ho protesten tot, ho qüestionen tot, sense tenir la més mínima idea de les normes ni el sentit mateix del joc.
La paternitat, en canvi, es veu afectada d’una manera més interioritzada, més pedant i que toca de ple a la línia de flotació del sistema immunològic. Els pares acostumen a veure els partits de futbol on juga el seu fill, en dues dimensions, una, la dimensió del seu fill, clara, nítida, definida, la única vàlida i possible; l’altra, la dels demés, una dimensió borrosa, tèrbola, indefinida i on la seva existència sempre depèn de la primera. És proverbial la capacitat d’anàlisi del pare en funció de sí el seu fill juga o no juga, sí juga molts o pocs minuts, sí està sobre el terreny de joc o a la banqueta.
També és objecte d’aquest anàlisi prodigiós la figura de l’entrenador i la percepció de la seva vàlua. Sí l’entrenador compta amb el noi, és un gran entrenador. Sí el fa jugar habitualment, el pare en qüestió, es convertirà en el fan número 1 de l’entrenador i li riurà les gràcies. En canvi sí, aquest mateix entrenador, opta per no comptar amb el jugador, el pare, humiliat, serà el seu pitjor enemic. L’equació és fàcil: l’entrenador és bo, directament proporcional als minuts que juga el seu fill.
Com a resultat final, pares agreujats, pels que el futbol és un suplici, un calvari d’inabastables dimensions i penoses conseqüències. El futbol es converteix, aleshores, en un infern on cremen i es consumeixen totes les coses bones i transforma negativament a les persones.
Està clar que el futbol, el futbol de base, aquell que veiem perquè hi juguen els nostres fills, pot ser el millor paradís possible i també el pitjor infern, sense oblidar un, a vegades, llarg i tediós purgatori. És absolutament significatiu com afecta a la paternitat i també, en menor grau, a la maternitat, l’esport que practiquen els nostres fills.
La maternitat, és a dir les mares, reben l’impacte d’un partit de futbol on juga el seu fill, d’una manera epidèrmica, com una fiblada al centre neuràlgic del sistema nerviós provocant unes reaccions espasmòdiques, irracionals, histèriques i desmesurades que les desdibuixa i les transforma en esser cridaners fins que no s’acaba el partit. Ho criden tot, ho protesten tot, ho qüestionen tot, sense tenir la més mínima idea de les normes ni el sentit mateix del joc.
La paternitat, en canvi, es veu afectada d’una manera més interioritzada, més pedant i que toca de ple a la línia de flotació del sistema immunològic. Els pares acostumen a veure els partits de futbol on juga el seu fill, en dues dimensions, una, la dimensió del seu fill, clara, nítida, definida, la única vàlida i possible; l’altra, la dels demés, una dimensió borrosa, tèrbola, indefinida i on la seva existència sempre depèn de la primera. És proverbial la capacitat d’anàlisi del pare en funció de sí el seu fill juga o no juga, sí juga molts o pocs minuts, sí està sobre el terreny de joc o a la banqueta.
També és objecte d’aquest anàlisi prodigiós la figura de l’entrenador i la percepció de la seva vàlua. Sí l’entrenador compta amb el noi, és un gran entrenador. Sí el fa jugar habitualment, el pare en qüestió, es convertirà en el fan número 1 de l’entrenador i li riurà les gràcies. En canvi sí, aquest mateix entrenador, opta per no comptar amb el jugador, el pare, humiliat, serà el seu pitjor enemic. L’equació és fàcil: l’entrenador és bo, directament proporcional als minuts que juga el seu fill.
Com a resultat final, pares agreujats, pels que el futbol és un suplici, un calvari d’inabastables dimensions i penoses conseqüències. El futbol es converteix, aleshores, en un infern on cremen i es consumeixen totes les coses bones i transforma negativament a les persones.
dissabte, 21 de març del 2009
FRAN FRAN, LA TULIPERepartiment: Fran Rios, Fran Massó
Director : Jordi Vela
Durada: ????
Estrena: setembre 2008
Vestuari: deficient
Guió: el de sempre
Música: Wagner
Tema principal: As time goes by (Torna-la a tocar Fran)
Música de fons: La cançó de l’enfadós
Gènere: aventures perilloses
Distribuidora: Manga Films
Crítiques: les dels que no saben de que va la pel·lícula
Sinopsis
La historia transcorre a la Barcelona del segle XXI, quan la gent era feliç, les dones fàcils i els homes practicaven el seu esport favorit: el futbol, per a entreteniment del Rei i del públic en general. Fran i Fran, són dos nois aventurers que fugint de la mediocritat acaben contactant amb el Coordinador de l’Club Reial que els convenç per enrolar-se a les seves files. Els hi promet un equip de primera i autonomia, dins les directrius del Club, per a treballar amb llibertat. La complexitat de les estratègies futbolístiques i varis imprevistos, compliquen la situació, però el seus desitjos d’assolir els objectius són molt poderosos. Amb la seva valentia i fortalesa, Fran i Fran descobreixen un complot contra la Casa Reial, aconseguint la glòria i convencent a tothom que amb la força de la voluntat es pot canviar el destí.
You must remember this
A kiss is just a kiss, a sigh is just a sigh.
The fundamental things apply
As time goes by.
Ho has de recordar sempre
un petó només és un petó, un sospir només un sospir.
Les coses fonamentals succeeixen
a mesura que passa el temps.
divendres, 20 de març del 2009
20 de març
M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com...,
teules i branques s'omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d'una perdiu.
I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d'un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre'l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
Joan Manuel Serrat
M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com...,
teules i branques s'omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d'una perdiu.
I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d'un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre'l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
Joan Manuel Serrat
Ni escoles, ni pies“Entreu i descobriu la nostra proposta educativa” diu el cartell. Jo us animo a que si realment voleu veure, no la proposta, sinó el resultat de la proposta, assistiu a un partit de futbol de juvenils on jugui l’equip de les Escoles Pies. Nois de 16 a 18 anys que han crescut sota la disciplina Pia i que són el producte de la seva proposta educativa. Us adverteix-ho que l’espectacle al que assistireu no és apte per a pells sensibles i, evidentment, no està recomanat per a menors d’edat, ni tan sols acompanyats.
dijous, 19 de març del 2009
Aneu a la porra!
Gossos rabiosos, gossos perillosos
Haurem de convenir que la policia és, en sí mateixa i per definició, violenta? Sí justament és el model educatiu el que està en joc, el que s’està qüestionant ara mateix, i el que ens definirà quin model de societat volem, és, en aquest marc, necessària i justificada la violència gratuïta, la violència injustificada, la violència desproporcionada, com a mesura correctora d’unes propostes democràtiques? El diàleg s’educa amb el diàleg. La paraula vol paraula i només paraula. La força ha de ser la força de la raó i dels arguments i mai, la raó de la força. L’educació, el sistema educatiu en general, està en crisi i totes les crisis generen debat i és del tot inacceptable i anti-sistema avortar el debat a cop de porra.
El pla Bolonya és, amb tota seguretat, la punta de l’ iceberg d’un conflicte molt més important. Una crisi de valors, de necessitats, d’objectius, d’encaixos, d’utilitats,...que és transversal a la resta de la nostra societat. Voldrà formar part d’aquesta societat un estudiant que veu com aquell que es ventava d’haver estat perseguit per la policia per les seves idees, ara la dirigeix amb un acarnissament desmesurat? És aquest el futur dels nostres joves. Ocupar el lloc dels seus pares reproduint models de comportament contra els que ara lluiten? És aquest el missatge que han de percebre? És aquesta tota l’esperança que ens cal?
Canviarem el color de la paret perquè sembli que hem canviat de casa. Canviarem l’uniforme de la policia per donar una altra imatge. Canviarem la forma per no canviar el fons. Canviarem perquè, en el fons, res canviï.
Quina immensa decepció!
Finalment voldria fer un APM, és a dir, alguna pregunta més.
Com és que els maltractaments als nens està justament perseguit i penat i l’apallissament del joves, incentivat, tolerat i televisat?
Com és que Brussel·les es preocupa per acotar el risc de les festes populars i tanca els ulls davant els abusos i la brutalitat de la policia?
Com és que les drogues estan prohibides i en canvi els “porreros” són els amos del carrer?
Com és que els que haurien de ser els garants dels drets civils, se’ls passen pel forro dels pantalons?
D’on prové aquesta ràbia atàvica i recurrent dels policies cap els estudiants? Serà l’expressió de la seva frustració contra aquells que representen tot allò que ells no podran ser mai?
Cal realment anys d’acadèmia i una suposada preparació tècnica, física i psicològica per acabar reaccionant a la primera de canvi amb una absència absoluta d’autocontrol?
Les agressions tenen categories? Depenent de la persona que les comet, són més o menys tolerables?
Fins i tot, en el mon del futbol, que ja és un mon prou difícil, una agressió sense pilota és targeta vermella directa. Els estudiants de la Plaça Universitat no duien pilota, tan sols llibres i somnis i malgrat això, varen ser brutalment apallissats.
Que el Comitè de Competició actuï d’ofici i un càstig exemplar caigui sobre els agressors.
Gossos rabiosos, gossos perillosos
Haurem de convenir que la policia és, en sí mateixa i per definició, violenta? Sí justament és el model educatiu el que està en joc, el que s’està qüestionant ara mateix, i el que ens definirà quin model de societat volem, és, en aquest marc, necessària i justificada la violència gratuïta, la violència injustificada, la violència desproporcionada, com a mesura correctora d’unes propostes democràtiques? El diàleg s’educa amb el diàleg. La paraula vol paraula i només paraula. La força ha de ser la força de la raó i dels arguments i mai, la raó de la força. L’educació, el sistema educatiu en general, està en crisi i totes les crisis generen debat i és del tot inacceptable i anti-sistema avortar el debat a cop de porra.
El pla Bolonya és, amb tota seguretat, la punta de l’ iceberg d’un conflicte molt més important. Una crisi de valors, de necessitats, d’objectius, d’encaixos, d’utilitats,...que és transversal a la resta de la nostra societat. Voldrà formar part d’aquesta societat un estudiant que veu com aquell que es ventava d’haver estat perseguit per la policia per les seves idees, ara la dirigeix amb un acarnissament desmesurat? És aquest el futur dels nostres joves. Ocupar el lloc dels seus pares reproduint models de comportament contra els que ara lluiten? És aquest el missatge que han de percebre? És aquesta tota l’esperança que ens cal?
Canviarem el color de la paret perquè sembli que hem canviat de casa. Canviarem l’uniforme de la policia per donar una altra imatge. Canviarem la forma per no canviar el fons. Canviarem perquè, en el fons, res canviï.
Quina immensa decepció!
Finalment voldria fer un APM, és a dir, alguna pregunta més.
Com és que els maltractaments als nens està justament perseguit i penat i l’apallissament del joves, incentivat, tolerat i televisat?
Com és que Brussel·les es preocupa per acotar el risc de les festes populars i tanca els ulls davant els abusos i la brutalitat de la policia?
Com és que les drogues estan prohibides i en canvi els “porreros” són els amos del carrer?
Com és que els que haurien de ser els garants dels drets civils, se’ls passen pel forro dels pantalons?
D’on prové aquesta ràbia atàvica i recurrent dels policies cap els estudiants? Serà l’expressió de la seva frustració contra aquells que representen tot allò que ells no podran ser mai?
Cal realment anys d’acadèmia i una suposada preparació tècnica, física i psicològica per acabar reaccionant a la primera de canvi amb una absència absoluta d’autocontrol?
Les agressions tenen categories? Depenent de la persona que les comet, són més o menys tolerables?
Fins i tot, en el mon del futbol, que ja és un mon prou difícil, una agressió sense pilota és targeta vermella directa. Els estudiants de la Plaça Universitat no duien pilota, tan sols llibres i somnis i malgrat això, varen ser brutalment apallissats.
Que el Comitè de Competició actuï d’ofici i un càstig exemplar caigui sobre els agressors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)