Abecedari numèric
1 Quin susto (versió numèrica)
2 Parella de fet
3 Parella amb suport extern. Infidelitat
4 Intercanvi de parelles
5 Metall de color blanc blavós
6 Plau. Mitja dotzena
6/7 Avi de l’estaca
7 Estrip a la roba
8 Sensació interna. Estat del frigorífic a final de mes
9 Quant surts d’una sauna. Fruit sec
10 On es caga molta gent
11 Organització de cecs espanyols. Mesura de pes
12 Una dotzena
13 12 més 1. Superstició
14 Acció de torçar
15Sa Capital de la República Democràtica del Congo
16 Jutges mengen fetge d’un penjat…
17 Seventeen. Sementinc
18 Majoria d’edat
divendres, 13 de març del 2009
dijous, 12 de març del 2009
El blanc és l’absència de color
Al final hauré de creure, a contracor, en l’existència d’un Força Divina, d’un esser superior que administra perfectament i amb mà de ferro, la justícia i el difícil l’art de l’equilibri. Com es podria entendre sinó el que ha passat en aquesta darrera jornada, jornada de tornada, dels vuitens de final de la Lliga de Campions? Es podria considerar producte de la casualitat tantes coincidències reparadores? O són producte d’una intervenció sobrenatural amb l’única i lloable missió de castigar la supèrbia dels fatxendes fins a treure’ls-hi els colors i deixar-los en blanc?
Com s’interpreta que les famoses, per penoses, declaracions de Mr. Boluda, allò del “chorreo”, hagi estat un boomerang de conseqüències devastadores? De fet l’únic que ha patit el “chorreo” no ha estat altre que el seu propi equip i per partida triple: al Bernabeu, a Anfield i avui al Nou Camp, amb tot el públic dempeus cridant: eo, eo, eo, això sí que és un “chorreo”.
Com s’interpreta que les declaracions d’alguns jugadors merengues desitjant l’eliminació del Barça hagin aconseguit l’efecte totalment contrari? I en canvi les declaracions del Keita, en el mateix sentit, desitjant l’eliminació dels blans hagin estat premiades amb un gol que tancava un immens partit de futbol?
Com s’interpreta que en aquesta darrera jornada el barcelonisme, agonitzant per a la premsa i mitjans de Madrid, s’hagi classificat brillantment i hagi fet 9 gols, 5 avui davant l’Olympique i 4 ahir...? Dos fantàstiques victòries i per golejada.
I per últim, de moment, com s’interpreta que els descerebrats ultrasur, desprès de profanar el santuari on el Beatles varen començar la seva carrera musical, el local “The Cavern” a Liverpool, cantant el “Cara al Sol”, aquests mateixos fatxes fossin, justa i abassegadorament, derrotats, hores desprès, pels “reds”, rojos en el nostre idioma? Els rojos, aquest cop, sí que varen passar i ho van fer per damunt d’aquestes hordes incolores, inodores i insípides.
Justícia Divina? Esser superior? Mà negre? Tan sols desastre blanc i èxit rotund dels colors vius.
Al final hauré de creure, a contracor, en l’existència d’un Força Divina, d’un esser superior que administra perfectament i amb mà de ferro, la justícia i el difícil l’art de l’equilibri. Com es podria entendre sinó el que ha passat en aquesta darrera jornada, jornada de tornada, dels vuitens de final de la Lliga de Campions? Es podria considerar producte de la casualitat tantes coincidències reparadores? O són producte d’una intervenció sobrenatural amb l’única i lloable missió de castigar la supèrbia dels fatxendes fins a treure’ls-hi els colors i deixar-los en blanc?
Com s’interpreta que les famoses, per penoses, declaracions de Mr. Boluda, allò del “chorreo”, hagi estat un boomerang de conseqüències devastadores? De fet l’únic que ha patit el “chorreo” no ha estat altre que el seu propi equip i per partida triple: al Bernabeu, a Anfield i avui al Nou Camp, amb tot el públic dempeus cridant: eo, eo, eo, això sí que és un “chorreo”.
Com s’interpreta que les declaracions d’alguns jugadors merengues desitjant l’eliminació del Barça hagin aconseguit l’efecte totalment contrari? I en canvi les declaracions del Keita, en el mateix sentit, desitjant l’eliminació dels blans hagin estat premiades amb un gol que tancava un immens partit de futbol?
Com s’interpreta que en aquesta darrera jornada el barcelonisme, agonitzant per a la premsa i mitjans de Madrid, s’hagi classificat brillantment i hagi fet 9 gols, 5 avui davant l’Olympique i 4 ahir...? Dos fantàstiques victòries i per golejada.
I per últim, de moment, com s’interpreta que els descerebrats ultrasur, desprès de profanar el santuari on el Beatles varen començar la seva carrera musical, el local “The Cavern” a Liverpool, cantant el “Cara al Sol”, aquests mateixos fatxes fossin, justa i abassegadorament, derrotats, hores desprès, pels “reds”, rojos en el nostre idioma? Els rojos, aquest cop, sí que varen passar i ho van fer per damunt d’aquestes hordes incolores, inodores i insípides.
Justícia Divina? Esser superior? Mà negre? Tan sols desastre blanc i èxit rotund dels colors vius.
dimecres, 11 de març del 2009
Cruces peligrosos
Siempre he creído en la sabiduría popular y en la experiencia atesorada por todos aquellos que, habiendo vivido lo pactado, han decidido morirse. Dicen, los que saben y siguen vivos, que a los cementerios se va para no volver, a no ser que vayas de visita y ciertamente son lugares ideales donde nunca te van a llevar la contraria. Los cementerios, siguen diciendo los sabios, son reservas de paz y silencio, faltaría más!, menudo sobresalto tendríamos si no fuera así. Lugares para el recogimiento y donde tomar conciencia de la insignificancia humana y sus límites. Espacios democráticos donde todo se iguala y nada resulta necesario. Lugares donde pace la eternidad en plena descomposición y sin agencias de viaje que te arreglen un crucero. Los cementerios son un bálsamo para el estrés aunque a mí siempre me han parecido lugares muy complicados para circular: están llenos de cruces y no hay ningún semáforo. Seguramente por eso los residentes se mueven tan poco.
Siempre he creído en la sabiduría popular y en la experiencia atesorada por todos aquellos que, habiendo vivido lo pactado, han decidido morirse. Dicen, los que saben y siguen vivos, que a los cementerios se va para no volver, a no ser que vayas de visita y ciertamente son lugares ideales donde nunca te van a llevar la contraria. Los cementerios, siguen diciendo los sabios, son reservas de paz y silencio, faltaría más!, menudo sobresalto tendríamos si no fuera así. Lugares para el recogimiento y donde tomar conciencia de la insignificancia humana y sus límites. Espacios democráticos donde todo se iguala y nada resulta necesario. Lugares donde pace la eternidad en plena descomposición y sin agencias de viaje que te arreglen un crucero. Los cementerios son un bálsamo para el estrés aunque a mí siempre me han parecido lugares muy complicados para circular: están llenos de cruces y no hay ningún semáforo. Seguramente por eso los residentes se mueven tan poco.
dimarts, 10 de març del 2009
Una gràcia merescuda
Un guerrer de la llum mai no oblida la gratitud.
Els seus companys comenten: “Quina sort que té!” Perquè, de vegades, el guerrer aconsegueix molt més que no permet la seva capacitat.
Per això, quan el sol es pon, s’agenolla i dóna les gràcies a la Capa Protectora que l’envolta.
Però la seva gratitud no es limita al món espiritual; ell mai no oblida els amics, perquè les seves sangs s’han mesclat al camp de batalla.
Un guerrer no necessita que ningú li recordi l’ajuda que li han proporcionat els altres; se’n recorda tot sol i comparteix amb ells la recompensa.
Un guerrer de la llum mai no oblida la gratitud.
Els seus companys comenten: “Quina sort que té!” Perquè, de vegades, el guerrer aconsegueix molt més que no permet la seva capacitat.
Per això, quan el sol es pon, s’agenolla i dóna les gràcies a la Capa Protectora que l’envolta.
Però la seva gratitud no es limita al món espiritual; ell mai no oblida els amics, perquè les seves sangs s’han mesclat al camp de batalla.
Un guerrer no necessita que ningú li recordi l’ajuda que li han proporcionat els altres; se’n recorda tot sol i comparteix amb ells la recompensa.
dilluns, 9 de març del 2009
Travessa
Babieca – Cavall de Troia 2
Seny – Rauxa x
Catalunya – Espanya 1
Apassionat – Indiferent 1
Cecil B. DeMille – John Ford 2
Diligència – Apatia 1
Ordre – Caos 1
2666 - Pantaleon y las visitadoras 1
Tren de rentat – Tren de viatgers 2
Amor – Sexe x
Barça – Espanyol 1
Independència – Autonomia 1
Treball – Oci x
Tolerància – Intolerància 1
Dialogar – Encegar 1
Educació – Conducció 1
Rolling Stones – Beatles 2
Teoria – Pràctica x
Europa – Sant Andreu 1
Encendre – Apaivagar 2
Torre de guaita – Peó de combat 2
Sumar – Restar 1
Pessimisme – Optimisme 2
Chaplin – Keaton 1
Tendresa – Duresa 1
Dreta – Esquerra 2
Parlar – Escoltar x
Futbol – Toros 1
Forma – Fons x
Assaig – Ficció x
Nació – Regió 1
Tom Waits – Bob Dylan x
Lleialtat – Traïció 1
Ponts – Túnels 1
Paraules – Fets x
Masclisme – Feminisme (suspès per pluja)
Babieca – Cavall de Troia 2
Seny – Rauxa x
Catalunya – Espanya 1
Apassionat – Indiferent 1
Cecil B. DeMille – John Ford 2
Diligència – Apatia 1
Ordre – Caos 1
2666 - Pantaleon y las visitadoras 1
Tren de rentat – Tren de viatgers 2
Amor – Sexe x
Barça – Espanyol 1
Independència – Autonomia 1
Treball – Oci x
Tolerància – Intolerància 1
Dialogar – Encegar 1
Educació – Conducció 1
Rolling Stones – Beatles 2
Teoria – Pràctica x
Europa – Sant Andreu 1
Encendre – Apaivagar 2
Torre de guaita – Peó de combat 2
Sumar – Restar 1
Pessimisme – Optimisme 2
Chaplin – Keaton 1
Tendresa – Duresa 1
Dreta – Esquerra 2
Parlar – Escoltar x
Futbol – Toros 1
Forma – Fons x
Assaig – Ficció x
Nació – Regió 1
Tom Waits – Bob Dylan x
Lleialtat – Traïció 1
Ponts – Túnels 1
Paraules – Fets x
Masclisme – Feminisme (suspès per pluja)
diumenge, 8 de març del 2009
El submarinista que volia jugar a futbol
Europa D 3 - Escolapis 1
Juvenil Segona Divisió, grup 13
Per a jugar un partit de futbol es necessita: un camp reglamentari, una pilota, un àrbitre i dos equips que hi vulguin jugar. Tots i cadascun d’aquests elements són imprescindibles i cap és sobrer.
Ahir, a l’Àliga, hi havia un camp força reglamentari, una pilota en condicions, un àrbitre més que correcte i en principi dos equips, o al menys això era el que semblava, quan varen sortir al terreny de joc amb l’ intenció de disputar un transcendent partit de futbol, que ens havia de dir moltes coses respecte al seu futur immediat en la carrera cap el títol. A l’hora de la veritat, només un equip va voler jugar, l’Europa, l’altre, els Escolapis, va ser una penosa caricatura de si mateix, una broma pesada que no va entendre ningú i la perfecta antítesi del que ha de ser un equip de futbol. Els Escolapis ens varen donar una magistral lliçó de mala educació, de conducta impròpia, de manca de recursos i sobretot, de com utilitzar aquest noble esport com a vehicle transmissor de frustracions.
La conducció, més que no pas l’educació, religiosa, no ha estat mai sant de la meva devoció, ni els seus mètodes, ni les seves propostes, ni els seus dogmes i encara menys, els seus resultats. Les devastadores conseqüències en les persones sotmeses a aquests tràgics tractaments no deixen cap mena de dubtes sobre la nocivitat de la seva existència. Veure el comportament d’alguns jugadors i tècnics dels Escolapis en un camp de futbol, veure la seva actitud agressiva, la seva manca absoluta de “fair play”, la seva supèrbia, el seu llenguatge més enllà de qualsevol límit tolerable, la seva ira desmesurada, la seva ràbia indiscriminada i els seus arguments violents no pot ser més que el resultat d’individus “educats” en la repressió i el culte a l’onanisme.
Us ben asseguro que la meva intenció era parlar de futbol, única i exclusivament de futbol, però els Escolapis no varen estar per la labor. Va ser un símil d’aquell jugador de tennis que surt a jugar el seu partit i davant es troba amb un rival vestit de submarinista i un pal de beisbol a les mans. Evidentment, l’escena dóna per a molt, però en cap cas, es podrà veure un partit de tennis. Doncs així va ser l’enfrontament entre un Europa que sap i volia jugar a futbol i un Escolapis vestit de “buzo” donant pals a tort i a dret i movent la cua compulsivament com un peix fora de l’aigua.
Aquesta fal·lera malaltissa dels capellans de preparar els joves per a la vida eterna els hi fa perdre el nord i s’obliden de preparar-los per a aquesta, que de moment és l’única que sabem amb tota certesa que existeix.
Pel que fa al partit, potser l’Europa no va fer el joc més vistós ni més brillant de la seva vida, però sens dubte, va ser un dels partits més seriosos i complerts en molt de temps d’aquest equip amb un futbol i una educació exquisida. La bellesa en el futbol només és un dels seus aspectes, els altres: la tenacitat, la lluita, la maduresa, la gestió de les emocions, el domini del tempo, la intensitat, el saber patir, la solidaritat, la intel·ligència aplicada i la conducta apropiada complementen i configuren el millor esport del món, d’aquest món es clar.
I com a penitència pels Escolapis, que d’això si que en saben, 3 parenostres i que mirin la classificació aquí a la terra i no al cel.
RIVALNOSTRE
Rival nostre que esteu a la gespa
sigui respectat el vostre nom.
Vingui a nosaltres el vostre esperit.
Faci's la vostra voluntat
aquí a la gespa,
com es fa a la terra.
El vostre joc de cada dia
doneu-nos Europa en el dia d'avui
i perdoneu les nostres culpes
ja que nosaltres som incapaços de fer-ho.
No permeteu que nosaltres
caiguem en temptació
ans ensenyeu-nos
a jugar a futbol. Amén.
Europa D 3 - Escolapis 1
Juvenil Segona Divisió, grup 13
Per a jugar un partit de futbol es necessita: un camp reglamentari, una pilota, un àrbitre i dos equips que hi vulguin jugar. Tots i cadascun d’aquests elements són imprescindibles i cap és sobrer.
Ahir, a l’Àliga, hi havia un camp força reglamentari, una pilota en condicions, un àrbitre més que correcte i en principi dos equips, o al menys això era el que semblava, quan varen sortir al terreny de joc amb l’ intenció de disputar un transcendent partit de futbol, que ens havia de dir moltes coses respecte al seu futur immediat en la carrera cap el títol. A l’hora de la veritat, només un equip va voler jugar, l’Europa, l’altre, els Escolapis, va ser una penosa caricatura de si mateix, una broma pesada que no va entendre ningú i la perfecta antítesi del que ha de ser un equip de futbol. Els Escolapis ens varen donar una magistral lliçó de mala educació, de conducta impròpia, de manca de recursos i sobretot, de com utilitzar aquest noble esport com a vehicle transmissor de frustracions.
La conducció, més que no pas l’educació, religiosa, no ha estat mai sant de la meva devoció, ni els seus mètodes, ni les seves propostes, ni els seus dogmes i encara menys, els seus resultats. Les devastadores conseqüències en les persones sotmeses a aquests tràgics tractaments no deixen cap mena de dubtes sobre la nocivitat de la seva existència. Veure el comportament d’alguns jugadors i tècnics dels Escolapis en un camp de futbol, veure la seva actitud agressiva, la seva manca absoluta de “fair play”, la seva supèrbia, el seu llenguatge més enllà de qualsevol límit tolerable, la seva ira desmesurada, la seva ràbia indiscriminada i els seus arguments violents no pot ser més que el resultat d’individus “educats” en la repressió i el culte a l’onanisme.
Us ben asseguro que la meva intenció era parlar de futbol, única i exclusivament de futbol, però els Escolapis no varen estar per la labor. Va ser un símil d’aquell jugador de tennis que surt a jugar el seu partit i davant es troba amb un rival vestit de submarinista i un pal de beisbol a les mans. Evidentment, l’escena dóna per a molt, però en cap cas, es podrà veure un partit de tennis. Doncs així va ser l’enfrontament entre un Europa que sap i volia jugar a futbol i un Escolapis vestit de “buzo” donant pals a tort i a dret i movent la cua compulsivament com un peix fora de l’aigua.
Aquesta fal·lera malaltissa dels capellans de preparar els joves per a la vida eterna els hi fa perdre el nord i s’obliden de preparar-los per a aquesta, que de moment és l’única que sabem amb tota certesa que existeix.
Pel que fa al partit, potser l’Europa no va fer el joc més vistós ni més brillant de la seva vida, però sens dubte, va ser un dels partits més seriosos i complerts en molt de temps d’aquest equip amb un futbol i una educació exquisida. La bellesa en el futbol només és un dels seus aspectes, els altres: la tenacitat, la lluita, la maduresa, la gestió de les emocions, el domini del tempo, la intensitat, el saber patir, la solidaritat, la intel·ligència aplicada i la conducta apropiada complementen i configuren el millor esport del món, d’aquest món es clar.
I com a penitència pels Escolapis, que d’això si que en saben, 3 parenostres i que mirin la classificació aquí a la terra i no al cel.
RIVALNOSTRE
Rival nostre que esteu a la gespa
sigui respectat el vostre nom.
Vingui a nosaltres el vostre esperit.
Faci's la vostra voluntat
aquí a la gespa,
com es fa a la terra.
El vostre joc de cada dia
doneu-nos Europa en el dia d'avui
i perdoneu les nostres culpes
ja que nosaltres som incapaços de fer-ho.
No permeteu que nosaltres
caiguem en temptació
ans ensenyeu-nos
a jugar a futbol. Amén.
dissabte, 7 de març del 2009
La targeta desmagnetitzada
L’altre dia vaig anar a trobar el meu amic Albert al que feia més de sis mesos que no veia. Havíem quedat en una concorreguda cafeteria del centre i quan vaig arribar ell ja hi era. Al veurem es va aixecar i em va abraçar emocionadament. Vam demanar dos cafès i abans que el sol·lícit cambrer ens els portés l’Albert em va dir:
-Estic fotut, molt fotut. Fa uns dies que no me’n se avenir. Fins fa poc jo era un home feliç, apreciat pels meus familiars i amics, valorat pel meu entorn i amb un sòlid reconeixement social. Tenia una Visa Or que m’obria totes les portes i me’n feia de noves allà on abans no n’hi havia.
-I ara, que t’ha passat?
-Una desgràcia, un terrible daltabaix, la Visa s’ha desmagnetitzat. He perdut el magnetisme i amb el magnetisme, el crèdit. De ser un subjecte observat, respectat i centre d’atenció he passat a ser un objecte invisible.
-No m’ho puc creure.
-En pots estar segur. Ja veuràs: -cambrer- em pot portar el compte si us plau?
El cambrer li va portar el compte i l’Albert va deixar la seva Visa al platet. Al poc, el cambrer va tornar i dirigint-se al meu amic li va etzibar: -perdoni senyor, la Visa no és vàlida, no tindrà pas una altra targeta?
Un Albert desfet , amb els ulls plorosos, una mirada suplicant i un filet de veu a punt de trencar-se em va demanar: -que em pots pagar el cafè? demà t’ho torno.
L’altre dia vaig anar a trobar el meu amic Albert al que feia més de sis mesos que no veia. Havíem quedat en una concorreguda cafeteria del centre i quan vaig arribar ell ja hi era. Al veurem es va aixecar i em va abraçar emocionadament. Vam demanar dos cafès i abans que el sol·lícit cambrer ens els portés l’Albert em va dir:
-Estic fotut, molt fotut. Fa uns dies que no me’n se avenir. Fins fa poc jo era un home feliç, apreciat pels meus familiars i amics, valorat pel meu entorn i amb un sòlid reconeixement social. Tenia una Visa Or que m’obria totes les portes i me’n feia de noves allà on abans no n’hi havia.
-I ara, que t’ha passat?
-Una desgràcia, un terrible daltabaix, la Visa s’ha desmagnetitzat. He perdut el magnetisme i amb el magnetisme, el crèdit. De ser un subjecte observat, respectat i centre d’atenció he passat a ser un objecte invisible.
-No m’ho puc creure.
-En pots estar segur. Ja veuràs: -cambrer- em pot portar el compte si us plau?
El cambrer li va portar el compte i l’Albert va deixar la seva Visa al platet. Al poc, el cambrer va tornar i dirigint-se al meu amic li va etzibar: -perdoni senyor, la Visa no és vàlida, no tindrà pas una altra targeta?
Un Albert desfet , amb els ulls plorosos, una mirada suplicant i un filet de veu a punt de trencar-se em va demanar: -que em pots pagar el cafè? demà t’ho torno.
divendres, 6 de març del 2009
Sopa de lletres
A : Exclamació
B: Una manera de fer les coses
C: Imperatiu del saber
D : relatiu a pertinença
E: Advertència
F : Infantil on juguen els fills de la Lupe
G : El punt més excitant
H : El cognom d’Eva
I : Afegeix, suma
J : Ball regional
K : Mitja merda
L : Acompanyament flamenc
LL : Eufòria flamenca
M : Thompson
N : Volcà de Sicilia
O : Admiració. També, dubte
P : Actriu espanyola guanyadora d’un Oscar
Q : El pare dels gadgets de James Bond
R : Falla
S : Corba perillosa
T : Infusió originaria de l’Índia
U : Donar un “susto”
V : Una manera de fer les coses a la baixa
W : Molt bé
X : Peli porno
Y : Afegir per darrera
Z : En català, bolet
A : Exclamació
B: Una manera de fer les coses
C: Imperatiu del saber
D : relatiu a pertinença
E: Advertència
F : Infantil on juguen els fills de la Lupe
G : El punt més excitant
H : El cognom d’Eva
I : Afegeix, suma
J : Ball regional
K : Mitja merda
L : Acompanyament flamenc
LL : Eufòria flamenca
M : Thompson
N : Volcà de Sicilia
O : Admiració. També, dubte
P : Actriu espanyola guanyadora d’un Oscar
Q : El pare dels gadgets de James Bond
R : Falla
S : Corba perillosa
T : Infusió originaria de l’Índia
U : Donar un “susto”
V : Una manera de fer les coses a la baixa
W : Molt bé
X : Peli porno
Y : Afegir per darrera
Z : En català, bolet
dijous, 5 de març del 2009
Ecosistema en perill?
Ja comença a fer pudor aquest corrent crític cap a els transvasaments d’animals i plantes d’un país a un altre, d’un continent a un altre i d’una zona geogràfica concreta a una altre molt distant. És realment un perill per l’ecosistema la introducció al nostre país del musclo zebra, el cranc americà o el peix dojo que competeixen per la subsistència amb les especies autòctones? Realment creieu que és un drama ecològic irreversible i d’incalculables conseqüències? O potser només es tracta d’un nou estadi en l’evolució constant del nostre planeta? Perquè han de ser sempre dolents i perillosos els canvis, quan al llarg de tota la nostra Història s’ha demostrat que, justament els canvis, han estat el motor de l’evolució i el progrés?
Que en penseu de les següents afirmacions: “A Europa, la Mediterrània és l’àrea marina més amenaçada; en concret 1.313 especies d’altres mars dificulten la viabilitat de les locals en una franja de 2,5 milions de quilòmetres quadrats”
Que us assemblaria si la canviéssim una mica i digues una cosa així: “A Europa, la part occidental és l’àrea més amenaçada; en concret 3 milions d’immigrants procedents de països africans, asiàtics i Sud- americans dificulten la viabilitat dels locals posant en greu perill la seva supervivència”
Inacceptable, no? O és que algú segueix pensant que la pressió del musclo zebra sobre el pobre musclo autòcton de l’Ebre és més determinant per l’ecosistema que la d’un immigrant de Gàmbia sobre un peó de la construcció a Almeria?
Deixem que els musclos es busquin la vida i els gambians puguin alimentar dignament les seves famílies.
Ja comença a fer pudor aquest corrent crític cap a els transvasaments d’animals i plantes d’un país a un altre, d’un continent a un altre i d’una zona geogràfica concreta a una altre molt distant. És realment un perill per l’ecosistema la introducció al nostre país del musclo zebra, el cranc americà o el peix dojo que competeixen per la subsistència amb les especies autòctones? Realment creieu que és un drama ecològic irreversible i d’incalculables conseqüències? O potser només es tracta d’un nou estadi en l’evolució constant del nostre planeta? Perquè han de ser sempre dolents i perillosos els canvis, quan al llarg de tota la nostra Història s’ha demostrat que, justament els canvis, han estat el motor de l’evolució i el progrés?
Que en penseu de les següents afirmacions: “A Europa, la Mediterrània és l’àrea marina més amenaçada; en concret 1.313 especies d’altres mars dificulten la viabilitat de les locals en una franja de 2,5 milions de quilòmetres quadrats”
Que us assemblaria si la canviéssim una mica i digues una cosa així: “A Europa, la part occidental és l’àrea més amenaçada; en concret 3 milions d’immigrants procedents de països africans, asiàtics i Sud- americans dificulten la viabilitat dels locals posant en greu perill la seva supervivència”
Inacceptable, no? O és que algú segueix pensant que la pressió del musclo zebra sobre el pobre musclo autòcton de l’Ebre és més determinant per l’ecosistema que la d’un immigrant de Gàmbia sobre un peó de la construcció a Almeria?
Deixem que els musclos es busquin la vida i els gambians puguin alimentar dignament les seves famílies.
dimecres, 4 de març del 2009
Sense sostre
Holmes i Watson han anat de càmping. A mitja nit, Holmes es desperta i clava un copet de colze a Watson.
-Watson –li diu-, mira cap al cel i diguem què veus.
-Veig milions d’estrelles, Holmes –diu Watson.
-I quina conclusió en treus, Watson?
L’home hi pensa un moment.
-Bé –contesta-, astronòmicament, això m’indica que hi ha milions de galàxies i potencialment bilions de planetes. Astrològicament, observo que Saturn està situat a Leo. Horològicament, dedueixo que són si fa no fa un quart de quatre. Meteorològicament, sospito que demà farà un dia molt bonic. Teològicament, veig que déu és totpoderós i que nosaltres som petits i insignificants. Mm, i tu què en penses, Holmes?
-Que n’ets d’idiota, Watson! Algú ens ha robat la tenda!
Holmes i Watson han anat de càmping. A mitja nit, Holmes es desperta i clava un copet de colze a Watson.
-Watson –li diu-, mira cap al cel i diguem què veus.
-Veig milions d’estrelles, Holmes –diu Watson.
-I quina conclusió en treus, Watson?
L’home hi pensa un moment.
-Bé –contesta-, astronòmicament, això m’indica que hi ha milions de galàxies i potencialment bilions de planetes. Astrològicament, observo que Saturn està situat a Leo. Horològicament, dedueixo que són si fa no fa un quart de quatre. Meteorològicament, sospito que demà farà un dia molt bonic. Teològicament, veig que déu és totpoderós i que nosaltres som petits i insignificants. Mm, i tu què en penses, Holmes?
-Que n’ets d’idiota, Watson! Algú ens ha robat la tenda!
dimarts, 3 de març del 2009
Escala en declivi
Hi ha persones que per les seves especials característiques es defineixen com a persones escala, és a dir, persones de difícil accessibilitat i no aptes per a tothom. Persones amb barreres “arquitectòniques” insalvables que no posen gens fàcil el seu trànsit. Persones acostumades a ser un obstacle i a dificultar tant com es pugui la mobilitat del pròxim. Persones que no entenen l’existència de persones rampa amb accessibilitat universal. Persones rampa sense barreres ni obstacles que faciliten el trànsit de tothom indiscriminadament. Persones que no entenen de dificultats i el seu únic objectiu és fer fàcil el que altres fan impossible. Persones rampa amb una escala de valors molt per damunt de qualsevol altre escala, inclòs la d’emergència.
Hi ha persones que per les seves especials característiques es defineixen com a persones escala, és a dir, persones de difícil accessibilitat i no aptes per a tothom. Persones amb barreres “arquitectòniques” insalvables que no posen gens fàcil el seu trànsit. Persones acostumades a ser un obstacle i a dificultar tant com es pugui la mobilitat del pròxim. Persones que no entenen l’existència de persones rampa amb accessibilitat universal. Persones rampa sense barreres ni obstacles que faciliten el trànsit de tothom indiscriminadament. Persones que no entenen de dificultats i el seu únic objectiu és fer fàcil el que altres fan impossible. Persones rampa amb una escala de valors molt per damunt de qualsevol altre escala, inclòs la d’emergència.
dilluns, 2 de març del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)