Ètica
Aclarir què és bo i què és dolent és competència de l’ètica. També té ocupats els capellans, els gurus i els pares. Malauradament, el que té ocupat els nens i els filòsofs és preguntar als capellans, els gurus i els pares “per què?”
dilluns, 12 de gener del 2009
diumenge, 11 de gener del 2009
Remar en la mateixa direcció
Unificació Bellvitge 2 – Europa C 4
Juvenils Primera Divisió, grup 3
No hi ha res més fàcil, en un partit de futbol, que quan els dos equips es posen d’acord en un mateix objectiu. Això és el que va passar en el duel que enfrontava, a la Feixa Llarga, a l’Unificació Bellvitge i a l’Europa. Totes dues esquadres, els 22 jugadors que van saltar a la gespa, es varen conjurar perquè guanyés l’Europa, i amb tanta unanimitat és molt difícil que les coses es torcin. I això que el plantejament del Club i del seu cos tècnic semblava anar en una altre direcció, convocant a tres jugadors de categoria superior, es podia pensar que l’Uni sortiria a buscar el partit des del primer minut. Potser aquesta era l’idea, però els propis jugadors es van encarregar d’aigualir-la. Que l’Europa volia guanyar, era previsible i lògic. Que sortirien a trencar o, si més no, a invertir la mala ratxa de resultats aconseguits les darreres jornades, era evident. El que no es podia esperar, en cap cas, era que la pròpia Uni s’apuntés a la festa. Un penal, tan clar com innocent, als primers minuts de partit i una auto expulsió d’un jugador local, que li va posar en safata a l’àrbitre que no va tenir més remei que enviar-lo a la dutxa, va posar en avantatge a l’equip visitant, que malgrat la superioritat manifesta no va poder resoldre el matx fins ben avançada la segona part. Però era només una qüestió de temps i de paciència. Paciència i efectivitat, que aquest cop sí, l’Europa va tenir i va saber rematar un dels, teòricament, més difícils desplaçaments d’aquesta primera volta.
L’Unificació Bellvitge té un gran equip, ho dic ara que han perdut i ho vinc dient des de fa varies setmanes. Un equip per a estar als llocs capdavanters si les coses no es torcen i els seus tècnics deixen d’experimentar amb sortides i girs argumentals, que en el futbol, acostumen a no reeixir. Quan una cosa va bé, és millor no tocar-la. Quant la dinàmica és positiva, és millor no introduir canvis que la puguin alterar. Aquesta llei no escrita, però bàsica, s’ha de mirar de respectar tan com es pugui si es volen assolir els objectius desitjats.
L’Europa, per la seva banda, sembla haver tornat al bon camí, i no era fàcil, gens fàcil. Ha estat segurament el millor moment per fer-ho i el millor lloc per proposar-ho. Una victòria que els permet recuperar el segon lloc, desprès de la sorprenent, sorprenent per inesperada i contundent, derrota del Júpiter a Masnou. Està clar que en aquesta lliga encara hem de veure moltes coses i frisso perquè així sigui.
Unificació Bellvitge 2 – Europa C 4
Juvenils Primera Divisió, grup 3
No hi ha res més fàcil, en un partit de futbol, que quan els dos equips es posen d’acord en un mateix objectiu. Això és el que va passar en el duel que enfrontava, a la Feixa Llarga, a l’Unificació Bellvitge i a l’Europa. Totes dues esquadres, els 22 jugadors que van saltar a la gespa, es varen conjurar perquè guanyés l’Europa, i amb tanta unanimitat és molt difícil que les coses es torcin. I això que el plantejament del Club i del seu cos tècnic semblava anar en una altre direcció, convocant a tres jugadors de categoria superior, es podia pensar que l’Uni sortiria a buscar el partit des del primer minut. Potser aquesta era l’idea, però els propis jugadors es van encarregar d’aigualir-la. Que l’Europa volia guanyar, era previsible i lògic. Que sortirien a trencar o, si més no, a invertir la mala ratxa de resultats aconseguits les darreres jornades, era evident. El que no es podia esperar, en cap cas, era que la pròpia Uni s’apuntés a la festa. Un penal, tan clar com innocent, als primers minuts de partit i una auto expulsió d’un jugador local, que li va posar en safata a l’àrbitre que no va tenir més remei que enviar-lo a la dutxa, va posar en avantatge a l’equip visitant, que malgrat la superioritat manifesta no va poder resoldre el matx fins ben avançada la segona part. Però era només una qüestió de temps i de paciència. Paciència i efectivitat, que aquest cop sí, l’Europa va tenir i va saber rematar un dels, teòricament, més difícils desplaçaments d’aquesta primera volta.
L’Unificació Bellvitge té un gran equip, ho dic ara que han perdut i ho vinc dient des de fa varies setmanes. Un equip per a estar als llocs capdavanters si les coses no es torcen i els seus tècnics deixen d’experimentar amb sortides i girs argumentals, que en el futbol, acostumen a no reeixir. Quan una cosa va bé, és millor no tocar-la. Quant la dinàmica és positiva, és millor no introduir canvis que la puguin alterar. Aquesta llei no escrita, però bàsica, s’ha de mirar de respectar tan com es pugui si es volen assolir els objectius desitjats.
L’Europa, per la seva banda, sembla haver tornat al bon camí, i no era fàcil, gens fàcil. Ha estat segurament el millor moment per fer-ho i el millor lloc per proposar-ho. Una victòria que els permet recuperar el segon lloc, desprès de la sorprenent, sorprenent per inesperada i contundent, derrota del Júpiter a Masnou. Està clar que en aquesta lliga encara hem de veure moltes coses i frisso perquè així sigui.
dissabte, 10 de gener del 2009
Paul Sacco
A l’estat nord-americà de Colorado hi ha un popular jutge, popular i temut jutge, que respon al contundent nom de Paul Sacco. La broma, evidentment fàcil, està servida entre els fiscals i advocats de l’Audiència local.
-Com es presenta el judici? Quin jutge t’han assignat?
-Fatal, m’han donat Paul Sacco.
A l’estat nord-americà de Colorado hi ha un popular jutge, popular i temut jutge, que respon al contundent nom de Paul Sacco. La broma, evidentment fàcil, està servida entre els fiscals i advocats de l’Audiència local.
-Com es presenta el judici? Quin jutge t’han assignat?
-Fatal, m’han donat Paul Sacco.
divendres, 9 de gener del 2009
Divendres, maleït divendres!
Dilluns pel matí, en Joan arriba al despatx i desprès d’uns moments per ordenar les idees i veure els temes pendents i més urgents, està en condicions de planificar la feina.
-A veure, Raquel, tu t’encarregaràs de seguir la darrera oferta de Contratas, la del Geriàtric de Sant Celoni que està a “punt de caure”. Mira també de parlar amb la Susana de Temter per veure si ja han pres una decisió respecte a la reforma de l’hospital de Manlleu.
-D’acord Joan, ara m’hi poso. Recorda que ens queda pendent el “paquet” d’escoles que Dragados està a punt d’adjudicar i que fa setmanes estem barallant.
-I tant, aquest client vull que el porti la Carla i jo estaré al damunt. I no ens hauríem d’oblidar de preguntar a Altros com va el nostre pressupost pel seu nou edifici d’oficines. Crec que tenim moltes opcions de tancar l’operació.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites a peu d’obra,...anades i vingudes.
Així dilluns, dimarts, dimecres,...
Dijous pel matí, en Joan arriba al despatx amb visibles signes de cansament:
-A veure Raquel, com tenim els temes?
-Igual que el dilluns, hem avançat poc.
-I tu Carla?
-Igual que la Raquel, molta feina i, de moment, pocs fruits.
-Hem de seguir treballant amb la mateixa intensitat, estem ben posicionats i alguna cosa ens endurem.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites d’obra,...anades i vingudes fins que el dia ja és fosc.
Divendres pel matí, en Joan truca al despatx:
-Raquel?
-No, soc la Carla. La Raquel ha trucat i diu que té una terrible migranya i que no pot venir.
-Vaja quin contratemps. He pensat agafar-me el dia lliure per veure si em refaig una mica. Truca’m si hi ha alguna cosa urgent.
-D’acord Joan, descansa.
Cap el migdia:
-Protsa, digui.
-El senyor Joan Pons?
-Qui el demana.
-Soc Albert de Dragados. Volia parlar amb ell per adjudicar-li les Escoles que té pressupostades...
-El senyor Joan no hi és, però si puc ajudar-lo en alguna cosa.
-No, no, he de parlar amb ell personalment, he de tancar el tema abans de les dues.
-Esperi un moment que miro de localitzar-lo.
La Carla truca per l’altra línia al Joan..., telèfon fora de cobertura. Merda!
-Senyor Albert, el senyor Joan no em contesta, el pot trucar més tard?
-Impossible, digui-li que gràcies per tot, que sento molt no haver-lo trobat i que un altre cop serà.
-Però, però,..
-Que tingui un bon cap de setmana senyoreta. Adéu.
Dilluns pel matí, en Joan arriba al despatx i desprès d’uns moments per ordenar les idees i veure els temes pendents i més urgents, està en condicions de planificar la feina.
-A veure, Raquel, tu t’encarregaràs de seguir la darrera oferta de Contratas, la del Geriàtric de Sant Celoni que està a “punt de caure”. Mira també de parlar amb la Susana de Temter per veure si ja han pres una decisió respecte a la reforma de l’hospital de Manlleu.
-D’acord Joan, ara m’hi poso. Recorda que ens queda pendent el “paquet” d’escoles que Dragados està a punt d’adjudicar i que fa setmanes estem barallant.
-I tant, aquest client vull que el porti la Carla i jo estaré al damunt. I no ens hauríem d’oblidar de preguntar a Altros com va el nostre pressupost pel seu nou edifici d’oficines. Crec que tenim moltes opcions de tancar l’operació.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites a peu d’obra,...anades i vingudes.
Així dilluns, dimarts, dimecres,...
Dijous pel matí, en Joan arriba al despatx amb visibles signes de cansament:
-A veure Raquel, com tenim els temes?
-Igual que el dilluns, hem avançat poc.
-I tu Carla?
-Igual que la Raquel, molta feina i, de moment, pocs fruits.
-Hem de seguir treballant amb la mateixa intensitat, estem ben posicionats i alguna cosa ens endurem.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites d’obra,...anades i vingudes fins que el dia ja és fosc.
Divendres pel matí, en Joan truca al despatx:
-Raquel?
-No, soc la Carla. La Raquel ha trucat i diu que té una terrible migranya i que no pot venir.
-Vaja quin contratemps. He pensat agafar-me el dia lliure per veure si em refaig una mica. Truca’m si hi ha alguna cosa urgent.
-D’acord Joan, descansa.
Cap el migdia:
-Protsa, digui.
-El senyor Joan Pons?
-Qui el demana.
-Soc Albert de Dragados. Volia parlar amb ell per adjudicar-li les Escoles que té pressupostades...
-El senyor Joan no hi és, però si puc ajudar-lo en alguna cosa.
-No, no, he de parlar amb ell personalment, he de tancar el tema abans de les dues.
-Esperi un moment que miro de localitzar-lo.
La Carla truca per l’altra línia al Joan..., telèfon fora de cobertura. Merda!
-Senyor Albert, el senyor Joan no em contesta, el pot trucar més tard?
-Impossible, digui-li que gràcies per tot, que sento molt no haver-lo trobat i que un altre cop serà.
-Però, però,..
-Que tingui un bon cap de setmana senyoreta. Adéu.
dijous, 8 de gener del 2009
El Gener que fa bo el Febrer
El pitjor del Gener no és que faci fred, que també, i aquest any especialment. El pitjor del Gener no és saber cap on anem, que no en tenim ni idea, sinó saber pair d’ on venim. I és que és molt dur que desprès d’un llarg mes d’eufòria, encara que moderadament continguda per les circumstàncies, desprès d’una brillantor, més o menys hortera, per carrers i places; un dia tot això expira. Ens tanquen els llums i ens deixen a les fosques. Ens diuen: apa nois que això s’ha acabat. Prou torrons, prou cava i prou sopa de galets. Els regals que no hagueu fet, els haureu de deixar per a l’any que ve; plegar veles, desmuntar el pessebre i portar l’arbre a reciclar. Aleshores és quan ens envaeix la tristor, el moment en que la nostra fràgil moral pateix rebaixes de fins al 70% i entrem en un ralentí de baix consum i poques expectatives.
No sé si el Gener és el mes més llarg de l’any, però segur que és el que més costa de passar.
El pitjor del Gener no és que faci fred, que també, i aquest any especialment. El pitjor del Gener no és saber cap on anem, que no en tenim ni idea, sinó saber pair d’ on venim. I és que és molt dur que desprès d’un llarg mes d’eufòria, encara que moderadament continguda per les circumstàncies, desprès d’una brillantor, més o menys hortera, per carrers i places; un dia tot això expira. Ens tanquen els llums i ens deixen a les fosques. Ens diuen: apa nois que això s’ha acabat. Prou torrons, prou cava i prou sopa de galets. Els regals que no hagueu fet, els haureu de deixar per a l’any que ve; plegar veles, desmuntar el pessebre i portar l’arbre a reciclar. Aleshores és quan ens envaeix la tristor, el moment en que la nostra fràgil moral pateix rebaixes de fins al 70% i entrem en un ralentí de baix consum i poques expectatives.
No sé si el Gener és el mes més llarg de l’any, però segur que és el que més costa de passar.
dimecres, 7 de gener del 2009
L’efecte badoc
Curiós, molt curiós el que ens passa quan, circulant per una autopista, ens topem amb un accident. Una cosa és, que tenint opcions de poder ajudar, passem de llarg a gran velocitat, i un altre molt diferent, que no podent fer res i amb els serveis d’assistència actuant, ens aturem o simplement ralentitzem la marxa per sí, amb curiositat morbosa, podem albirar alguna gota de sang.
Tenim l’insà costum de fixar-nos més en els accidents dels altres que en la nostra pròpia trajectòria. Perdem més temps i energies gaudint de les desgràcies alienes que no pas en esmerçar esforços, atenció i dedicació al propi camí.
L’efecte badoc, tan habitual a les carreteres, ens fa perdre la concentració i, amb tota seguretat, arribar tard al nostre destí. A nosaltres i a tots els que portem al darrera.
Curiós, molt curiós el que ens passa quan, circulant per una autopista, ens topem amb un accident. Una cosa és, que tenint opcions de poder ajudar, passem de llarg a gran velocitat, i un altre molt diferent, que no podent fer res i amb els serveis d’assistència actuant, ens aturem o simplement ralentitzem la marxa per sí, amb curiositat morbosa, podem albirar alguna gota de sang.
Tenim l’insà costum de fixar-nos més en els accidents dels altres que en la nostra pròpia trajectòria. Perdem més temps i energies gaudint de les desgràcies alienes que no pas en esmerçar esforços, atenció i dedicació al propi camí.
L’efecte badoc, tan habitual a les carreteres, ens fa perdre la concentració i, amb tota seguretat, arribar tard al nostre destí. A nosaltres i a tots els que portem al darrera.
dimarts, 6 de gener del 2009
Felip XV
En un regne no gaire llunyà hi havia un camperol amb el do d’endevinar el futur. La seva fama s’havia estès per tot el país, fins arribar a oïdes del rei. Aquest, que era molt superbiós (res estrany en un rei), va fer detenir al camperol i dur-lo a la seva presència. El rei burleta, amb el propòsit de matar-lo, li va dir: -No hi ha en tot el regne ningú més savi que el rei. Jo ho sé tot perquè soc el que ordena quan i com han de passar les coses. Tu, camperol ignorant, digues si ets tan llest, a que no saps quan moriràs?-
El pagès, mirant de fit a fit al rei i amb veu pausada, li va respondre: -Majestat, vos sou la persona més sàvia del món, però Déu m’ha concedit el do d’endevinar el futur, i us puc assegurar, que moriré just dos dies abans que sa Majestat-
El rei és va descompondre i fins i tot es va embrutar un xic les malles. Covard de mena i no volent córrer cap risc (com ho acostumen a fer els reis) va decidir, a partir d’aquell moment, vetllar per la salut i l’ integritat del camperol, que des d’aleshores va viure millor que un rei.
Per estalviar-vos feina, superbiós: superb, orgullós, presumptuós, pretensiós, altiu, arrogant, estufat, fatu, vanitós, jactanciós, immoderat,...és a dir, un rei.
En un regne no gaire llunyà hi havia un camperol amb el do d’endevinar el futur. La seva fama s’havia estès per tot el país, fins arribar a oïdes del rei. Aquest, que era molt superbiós (res estrany en un rei), va fer detenir al camperol i dur-lo a la seva presència. El rei burleta, amb el propòsit de matar-lo, li va dir: -No hi ha en tot el regne ningú més savi que el rei. Jo ho sé tot perquè soc el que ordena quan i com han de passar les coses. Tu, camperol ignorant, digues si ets tan llest, a que no saps quan moriràs?-
El pagès, mirant de fit a fit al rei i amb veu pausada, li va respondre: -Majestat, vos sou la persona més sàvia del món, però Déu m’ha concedit el do d’endevinar el futur, i us puc assegurar, que moriré just dos dies abans que sa Majestat-
El rei és va descompondre i fins i tot es va embrutar un xic les malles. Covard de mena i no volent córrer cap risc (com ho acostumen a fer els reis) va decidir, a partir d’aquell moment, vetllar per la salut i l’ integritat del camperol, que des d’aleshores va viure millor que un rei.
Per estalviar-vos feina, superbiós: superb, orgullós, presumptuós, pretensiós, altiu, arrogant, estufat, fatu, vanitós, jactanciós, immoderat,...és a dir, un rei.
dilluns, 5 de gener del 2009
La fira de reis o els reis de fira
No et deixis enganyar, els reis no et portaran res, per molt bo que hagis estat. Els reis no han treballat mai, no han guanyat mai res, i tot el que tenen els hi ha estat lliurat, o ho han pres i prou. Els reis són paràsits que no marxen ni amb aigua calenta i com les sangoneres et xuclen la sang amb el pretext de millorar-te la salut i fer-te baixar la febre. Els reis no et regalaran res, perquè egoistes de mena, tot ho volen per a ells. Els reis no són generosos, ans el contrari, t’inflaran a impostos per pagar-se unes vacances de luxe amb el precari argument d’un descans ben merescut. Els reis ja fa molt de temps que no viatgen en camell, ara són els camells els que els visiten. Els reis han deixat de mirar les estrelles, perquè les estrelles són ells. Els reis fan pudor a naftalina perquè el seu temps ha passat i els seus luxosos vestits de pessebre es floreixen a l’armari. Els reis fan discursos que no entén ningú, ni tan sols la iaia Isabel que se’l mira amb devoció, i es pengen medalles que no mereixen. Els reis ja no viuen a la terra i des del cel estant, esperen indignament l’arribada del nen Jesús, o com es digui.
No et deixis enganyar, els reis no et portaran res, per molt bo que hagis estat. Els reis no han treballat mai, no han guanyat mai res, i tot el que tenen els hi ha estat lliurat, o ho han pres i prou. Els reis són paràsits que no marxen ni amb aigua calenta i com les sangoneres et xuclen la sang amb el pretext de millorar-te la salut i fer-te baixar la febre. Els reis no et regalaran res, perquè egoistes de mena, tot ho volen per a ells. Els reis no són generosos, ans el contrari, t’inflaran a impostos per pagar-se unes vacances de luxe amb el precari argument d’un descans ben merescut. Els reis ja fa molt de temps que no viatgen en camell, ara són els camells els que els visiten. Els reis han deixat de mirar les estrelles, perquè les estrelles són ells. Els reis fan pudor a naftalina perquè el seu temps ha passat i els seus luxosos vestits de pessebre es floreixen a l’armari. Els reis fan discursos que no entén ningú, ni tan sols la iaia Isabel que se’l mira amb devoció, i es pengen medalles que no mereixen. Els reis ja no viuen a la terra i des del cel estant, esperen indignament l’arribada del nen Jesús, o com es digui.
diumenge, 4 de gener del 2009
La vida al sol
Si per atzar,
la vida entén
què és massa cruel morir-se aviat,
i va i et salva la campana...
Vés-hi abraça-la!!!
I, sí per art
de tripijoc.
Del seu barret en treu mil flors
i volen papallones blanques...
Vés-hi i abraça-la!!!
Abraça-la, treu-la a ballar,
despulla-la, fes-li regals,
presenta-la a tothom
i estrena, amor, la vida al sol.
Que tornar a néixer
és bon invent
per oblidar la mala gent
i invertir el temps en estimar-se.
En estimar-se!!!
I digues-li
que tu de gran
voldries ser somiador,
que és un ofici que s’acaba.
Que s’acaba!!!
I besa-la, mossega-la!
Posa-li un pis com a una amant
d’aquelles senyores d’abans.
i estrena, amor, la vida al sol.
Joan Isaac
Si per atzar,
la vida entén
què és massa cruel morir-se aviat,
i va i et salva la campana...
Vés-hi abraça-la!!!
I, sí per art
de tripijoc.
Del seu barret en treu mil flors
i volen papallones blanques...
Vés-hi i abraça-la!!!
Abraça-la, treu-la a ballar,
despulla-la, fes-li regals,
presenta-la a tothom
i estrena, amor, la vida al sol.
Que tornar a néixer
és bon invent
per oblidar la mala gent
i invertir el temps en estimar-se.
En estimar-se!!!
I digues-li
que tu de gran
voldries ser somiador,
que és un ofici que s’acaba.
Que s’acaba!!!
I besa-la, mossega-la!
Posa-li un pis com a una amant
d’aquelles senyores d’abans.
i estrena, amor, la vida al sol.
Joan Isaac
“La forma de les coses”
Neil Labute
-Quan mirava el món que m’envoltava i buscava alguna cosa per canviar, me’n vaig adonar que realment la missió era complicada. “Canviar el món”. O sigui que vaig fer la única cosa que podia fer que és canviar el món d’una persona. És un principi, no? Una persona canvia i desprès una altra, i una altra, i una altra... –
Així comença la seva presentació de projecte de final de carrera l’Evelyn, protagonista de “La forma de les coses”, quan una vegada aconseguit el seu objectiu, decideix mostrar-lo en públic.
Aquest és, segurament, un dels millors textos de Neil Labute, autor nord-americà que ha desenvolupat un món propi que consisteix en pervertir, en desmuntar, tot allò que sembla perfecte: - la meva funció és veure com puc espatllar una situació ideal- I en cap altre de les seves obres teatrals és tan precís, tan demolidor i tan amargament destructiu com a “La forma de les coses”.
Neil Labute és un mestre alhora de formular preguntes, de llençar interrogants a l’aire, de qüestionar qualsevol situació, qualsevol realitat i té una especial cura en estalviar-se les respostes, en fer que sigui l’espectador o bé el lector el que en tregui les seves pròpies conclusions.
L’argument està molt clar: una dona jove, estudiant d’art, decideix treballar sobre la matèria humana, per demostrar la ductilitat, la facilitat amb que l’esser humà es pot manipular, subvertir, canviar...i fer-ho amb el consentiment i, fins i tot, la satisfacció de la pròpia “víctima”. No hi ha cap material més fàcil de motllurar que el cos humà i també el seu interior, la seva ànima, encara que per aconseguir-ho s’hagi d’utilitzar l’engany i la mentida.
Les preguntes estan servides: és licita la manipulació encara que sigui per millorar? On comença i on acaba l’art? Quina línia el separa?. La fi justifica els mitjans? Té dret una persona a canviar una altra?
Segurament a aquestes alçades haureu fet tard per poder veure l’obra que fins l’11 de Gener es representa al Teatre Lliure, però si teniu la més mínima opció, no us ho penseu dues vegades, aneu-hi, en gaudireu. I sinó, feu una escapada a la llibreria del mateix teatre i compreu el text, us garanteix-ho moments d’extrem neguit.
Una petita anècdota, a la sortida del teatre, la noia que tenia al costat, li confessava indignada a la seva parella: -Jo no l’he aplaudit gens, aquesta tia és una mala puta, tenia ganes de baixar i trencar-li la cara...-
Labute, un cop més, se n’ha en sortit.
dissabte, 3 de gener del 2009
Desitjos
La independència pel meu país. I que desprès cadascú es vesteixi com li plagui.
Que els demés deixin de fumar.
Que els meus equips guanyin la Lliga, o al menys un parell d’ells.
Que Obama sigui més negre del que sembla.
Que els voltors es facin vegetarians.
Que la tendresa ens sigui imprescindible.
Que el temps s’ho prengui amb calma.
Que l’aire que respirem segueixi sent gratuït.
Que la Mallol plegui per recuperar el llum que ens ha negat.
Que segueixi Polònia fins arribar a Catalònia.
Que millorin els malalts i que es fotin malalts els qui no millorin.
Que l’escalfament del Planeta sigui una realitat per poder practicar més el sexe.
Que el canvi climàtic ens estalvií la factura de la calefacció i puguem anar a la platja a l’ hivern.
Que el reciclatge deixi de fer més rics als rics i deixi de donar més feina als pobres.
Que la dreta europea aprengui a conduir a Anglaterra.
Que els verds reconeguin públicament el seu daltonisme i deixin de voler canviar el color del nostre planeta blau.
Que la llengua deixi de ser frontera i passi a ser territori d’intercanvi.
Que els meus amics em perdonin la meva amistat.
Que la famílies siguin tan grans o tan petites com els seus membres vulguin.
Que hi hagi treball per a tothom, sobretot per a aquells que no han treballat mai.
Que els carrers del meu barri deixin d’assemblar-se a Medellín o a Cartagena de Indias.
Que el sol surti alternativament per l’est i per l’oest perquè es deixi d’acumular la humitat sempre a les mateixes parets.
Que siguem capaços d’aconseguir que no ens embrutin internet.
Que no defallim en l’ intent, en qualsevol intent.
La independència pel meu país. I que desprès cadascú es vesteixi com li plagui.
Que els demés deixin de fumar.
Que els meus equips guanyin la Lliga, o al menys un parell d’ells.
Que Obama sigui més negre del que sembla.
Que els voltors es facin vegetarians.
Que la tendresa ens sigui imprescindible.
Que el temps s’ho prengui amb calma.
Que l’aire que respirem segueixi sent gratuït.
Que la Mallol plegui per recuperar el llum que ens ha negat.
Que segueixi Polònia fins arribar a Catalònia.
Que millorin els malalts i que es fotin malalts els qui no millorin.
Que l’escalfament del Planeta sigui una realitat per poder practicar més el sexe.
Que el canvi climàtic ens estalvií la factura de la calefacció i puguem anar a la platja a l’ hivern.
Que el reciclatge deixi de fer més rics als rics i deixi de donar més feina als pobres.
Que la dreta europea aprengui a conduir a Anglaterra.
Que els verds reconeguin públicament el seu daltonisme i deixin de voler canviar el color del nostre planeta blau.
Que la llengua deixi de ser frontera i passi a ser territori d’intercanvi.
Que els meus amics em perdonin la meva amistat.
Que la famílies siguin tan grans o tan petites com els seus membres vulguin.
Que hi hagi treball per a tothom, sobretot per a aquells que no han treballat mai.
Que els carrers del meu barri deixin d’assemblar-se a Medellín o a Cartagena de Indias.
Que el sol surti alternativament per l’est i per l’oest perquè es deixi d’acumular la humitat sempre a les mateixes parets.
Que siguem capaços d’aconseguir que no ens embrutin internet.
Que no defallim en l’ intent, en qualsevol intent.
divendres, 2 de gener del 2009
Ara ve el Nadal
Ara ve el Nadal,
Li preguntarem, que tal?
No sé com dir-t’ho
Però això va fatal.
Que hi fas aquí Àngel
Que hi fas aquí dalt?
-Miro de fer
Una alineació “legal”,
Per poder-li donar
Al Jaume Nadal.
Ara ve el Nadal,
Li preguntarem, que tal?
No sé com dir-t’ho
Però això va fatal.
Que hi fas aquí Àngel
Que hi fas tan avall?
-No hi puc fer-hi més,
L’equip és el que és.
No tinc jugadors,
Tots són perdedors.
Ara ve Sisco Boj,
I tu que tens entre mans?
Me’n vaig volant,
He de comprar els entrepans.
Invertint en un Europa com cal.
Ara ve el Nadal,
Li preguntarem, que tal?
No sé com dir-t’ho
Però això va fatal.
Que hi fas aquí Àngel
Que hi fas aquí dalt?
-Miro de fer
Una alineació “legal”,
Per poder-li donar
Al Jaume Nadal.
Ara ve el Nadal,
Li preguntarem, que tal?
No sé com dir-t’ho
Però això va fatal.
Que hi fas aquí Àngel
Que hi fas tan avall?
-No hi puc fer-hi més,
L’equip és el que és.
No tinc jugadors,
Tots són perdedors.
Ara ve Sisco Boj,
I tu que tens entre mans?
Me’n vaig volant,
He de comprar els entrepans.
Invertint en un Europa com cal.
dijous, 1 de gener del 2009
El de-sastre
Un home s’emprova un vestit fet a mida i diu al sastre:
-Necessito que m’escurci aquesta màniga! És cinc centímetres massa llarga!
-No, ja ho veurà: doblegui el braç així –diu el sastre- i la màniga li puja.
-Bé, d’acord –diu l’home-, però ara fixi’s en el coll! Quan doblego el braç, el coll em puja fins a mig clatell.
-No passa res –diu el sastre-. Alci el cap i tiri’l enrere. Perfecte.
-Però ara l’espatlla esquerra em queda deu centímetres més baixa que la dreta! –diu l’home.
-Cap problema –diu el sastre-. Inclini el tronc cap a la dreta i les espatlles se li igualaran.
L’home surt de la botiga amb el vestit posat, el braç dret doblegat sobresortint-li, el cap alçat i tirat enrere, i amb el tronc inclinat cap a la dreta. Tot plegat fa que camini espasmòdicament, a batzegades.
En aquell moment, dos vianants el veuen.
El primer diu:
-Mira aquest pobre home esguerrat. Fa encongir el cor.
-Sí –diu el segon-, però el seu sastre deu ser un geni! El vestit que porta li escau meravellosament bé!
Plató i un ornitorrinc...
Un home s’emprova un vestit fet a mida i diu al sastre:
-Necessito que m’escurci aquesta màniga! És cinc centímetres massa llarga!
-No, ja ho veurà: doblegui el braç així –diu el sastre- i la màniga li puja.
-Bé, d’acord –diu l’home-, però ara fixi’s en el coll! Quan doblego el braç, el coll em puja fins a mig clatell.
-No passa res –diu el sastre-. Alci el cap i tiri’l enrere. Perfecte.
-Però ara l’espatlla esquerra em queda deu centímetres més baixa que la dreta! –diu l’home.
-Cap problema –diu el sastre-. Inclini el tronc cap a la dreta i les espatlles se li igualaran.
L’home surt de la botiga amb el vestit posat, el braç dret doblegat sobresortint-li, el cap alçat i tirat enrere, i amb el tronc inclinat cap a la dreta. Tot plegat fa que camini espasmòdicament, a batzegades.
En aquell moment, dos vianants el veuen.
El primer diu:
-Mira aquest pobre home esguerrat. Fa encongir el cor.
-Sí –diu el segon-, però el seu sastre deu ser un geni! El vestit que porta li escau meravellosament bé!
Plató i un ornitorrinc...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)