Que estàs mirant?
dimecres, 7 de maig del 2008
dimarts, 6 de maig del 2008
La temperatura de l’infern
La següent pregunta va ser feta en un examen trimestral de química a la Universitat de Toledo. La resposta d’un estudiant va ser tan “profunda” que el professor va voler compartir-la amb els seus col·legues, via Internet.
Pregunta:
¿Es el Infierno exotérmico (desprende calor) o endotérmico (lo absorbe)?
La mayoría de estudiantes escribieron sus comentarios sobre la Ley de Boyle (el gas se enfría cuando se expande y se calienta cuando se comprime).
Un estudiante, sin embargo, escribió lo siguiente:
'En primer lugar, necesitamos saber en qué medida la masa del Infierno varía con el tiempo. Para ello hemos de saber a que ritmo entran las almas en el Infierno y a que ritmo salen.
Tengo sin embargo entendido que, una vez dentro del Infierno, las almas ya no salen de él.
Por lo tanto, no se producen salidas.
En cuanto a cuantas almas entran, veamos lo que dicen las diferentes religiones. La mayoría de ellas declaran que si no perteneces a ellas, irás al Infierno.
Dado que hay más de una religión que así se expresa y dado que la gente no pertenece a más de una, podemos concluir que todas las almas van al Infierno.
Con las tasas de nacimientos y muertes existentes, podemos deducir que el número de almas en el Infierno crece de forma exponencial.
Veamos ahora como varía el volumen del Infierno. Según la Ley de Boyle, para que la temperatura y la presión del Infierno se mantengan estables, el volumen debe expandirse en proporción a la entrada de almas.
Hay dos posibilidades:
1. Si el Infierno se expande a una velocidad menor que la de entrada de almas, la temperatura y la presión en el Infierno se incrementarán hasta que este se desintegre.
2. Si el Infierno se expande a una velocidad mayor que la de la entrada de almas, la temperatura y la presión disminuirán hasta que el Infierno se congele.
¿Qué posibilidad es la verdadera?:
Si aceptamos lo que me dijo Teresa en mi primer año de carrera ('hará frío en el Infierno antes de que me acueste contigo'), y teniendo en cuenta que me acosté con ella ayer noche, la posibilidad número 2 es la verdadera. Doy por tanto como cierto que el Infierno es exotérmico y que ya esta congelado. El corolario de esta teoría es que, dado que el Infierno ya esta congelado, ya no acepta más almas y está, por tanto, extinguido... dejando al Cielo como única prueba de la existencia de un ser divino, lo que explica por que, anoche, Teresa no paraba de gritar '¡OH, Dios mío!
Dicho estudiante fue el único que saco 'sobresaliente'.
Gràcies Pedro
La següent pregunta va ser feta en un examen trimestral de química a la Universitat de Toledo. La resposta d’un estudiant va ser tan “profunda” que el professor va voler compartir-la amb els seus col·legues, via Internet.
Pregunta:
¿Es el Infierno exotérmico (desprende calor) o endotérmico (lo absorbe)?
La mayoría de estudiantes escribieron sus comentarios sobre la Ley de Boyle (el gas se enfría cuando se expande y se calienta cuando se comprime).
Un estudiante, sin embargo, escribió lo siguiente:
'En primer lugar, necesitamos saber en qué medida la masa del Infierno varía con el tiempo. Para ello hemos de saber a que ritmo entran las almas en el Infierno y a que ritmo salen.
Tengo sin embargo entendido que, una vez dentro del Infierno, las almas ya no salen de él.
Por lo tanto, no se producen salidas.
En cuanto a cuantas almas entran, veamos lo que dicen las diferentes religiones. La mayoría de ellas declaran que si no perteneces a ellas, irás al Infierno.
Dado que hay más de una religión que así se expresa y dado que la gente no pertenece a más de una, podemos concluir que todas las almas van al Infierno.
Con las tasas de nacimientos y muertes existentes, podemos deducir que el número de almas en el Infierno crece de forma exponencial.
Veamos ahora como varía el volumen del Infierno. Según la Ley de Boyle, para que la temperatura y la presión del Infierno se mantengan estables, el volumen debe expandirse en proporción a la entrada de almas.
Hay dos posibilidades:
1. Si el Infierno se expande a una velocidad menor que la de entrada de almas, la temperatura y la presión en el Infierno se incrementarán hasta que este se desintegre.
2. Si el Infierno se expande a una velocidad mayor que la de la entrada de almas, la temperatura y la presión disminuirán hasta que el Infierno se congele.
¿Qué posibilidad es la verdadera?:
Si aceptamos lo que me dijo Teresa en mi primer año de carrera ('hará frío en el Infierno antes de que me acueste contigo'), y teniendo en cuenta que me acosté con ella ayer noche, la posibilidad número 2 es la verdadera. Doy por tanto como cierto que el Infierno es exotérmico y que ya esta congelado. El corolario de esta teoría es que, dado que el Infierno ya esta congelado, ya no acepta más almas y está, por tanto, extinguido... dejando al Cielo como única prueba de la existencia de un ser divino, lo que explica por que, anoche, Teresa no paraba de gritar '¡OH, Dios mío!
Dicho estudiante fue el único que saco 'sobresaliente'.
Gràcies Pedro
dilluns, 5 de maig del 2008
Cara de pòquer
El fet que un equip no es presenti a jugar el partit corresponent a la jornada, ens autoritza a qualificar-lo d’impresentable?
L’equip que amb la seva actitud menysprea el rival i a la pròpia competició fent-se fonedís, es mereix el nostre respecte?
L’equip que amb la seva “espantà” altera el desenllaç de la lliga, és digne de seguir pertanyent al grup?
L’equip que juga a no voler jugar, que juga amb l’ètica fins fer-la miques. L’equip que només és un conjunt sense formes i sense fons, pot esdevenir amb total impunitat el jutge darrer d’una determinada situació?
Parafrasejant als amics valencians quan diuen que el mal ve d’Almansa. Jo diria que aquest cop, i espero que no serveixi de precedent, el mal ha vingut del Gornal.
Anem pel pedregar i hi anem des de principi de Temporada on es va tolerar i acceptar sense escarafalls que un club com el Carmel es retires de la competició abans del seu inici, amb la picaresca d’inscriure dos equips en una mateixa categoria, quan en realitat només se’n tenia un, i així poder triar el grup més fàcil i retirar el altre amb l’excusa de no disposar de suficients jugadors per a formar dos equips. Pràctica habitual en molts dels nostres clubs i que sent “vox populi” tothom es fa el sord (Federació inclosa).
L’altre punta del trèvol de quatre fulles és el nostre benvolgut Jupiter, que s’ha atipat durant tota la Temporada, fins que li ha convingut, d’alterar el normal desenvolupament d’una competició a la que, en cap moment, han estat a l’alçada. De que serveix tenir tres equips mediocres en la mateixa categoria de juvenil quan seria molt millor tenir-ne un de sol més competitiu i seriós? Això seria bo per al propi Jupiter i millor encara per a tots els equips que competeixen noble i èticament.
Reflexió oberta mentre els especuladors de torn planegen quants pisos podran aixecar al solar de la Verneda
I per acabar la floreta, el Trajana (altrament dit Guadiana), que ha aparegut i desaparegut quan li ha vingut en gana. Equip de corrent alterna que ha estat un veritable frau, presentant batalla als equips que ha volgut i regalant els punts a d’altres, fins i tot, molt abans de començar els partits.
Entre la Feria de Abril i l’Illa Fantasia ha de ser difícil trobar una estoneta per a jugar al futbol. Que hi farem, és qüestió de prioritats.
Quatre figures iguals, que a les cartes seria un pòquer. Un pòquer de vertigen per acabar perdent la partida.
El fet que un equip no es presenti a jugar el partit corresponent a la jornada, ens autoritza a qualificar-lo d’impresentable?
L’equip que amb la seva actitud menysprea el rival i a la pròpia competició fent-se fonedís, es mereix el nostre respecte?
L’equip que amb la seva “espantà” altera el desenllaç de la lliga, és digne de seguir pertanyent al grup?
L’equip que juga a no voler jugar, que juga amb l’ètica fins fer-la miques. L’equip que només és un conjunt sense formes i sense fons, pot esdevenir amb total impunitat el jutge darrer d’una determinada situació?
Parafrasejant als amics valencians quan diuen que el mal ve d’Almansa. Jo diria que aquest cop, i espero que no serveixi de precedent, el mal ha vingut del Gornal.
Anem pel pedregar i hi anem des de principi de Temporada on es va tolerar i acceptar sense escarafalls que un club com el Carmel es retires de la competició abans del seu inici, amb la picaresca d’inscriure dos equips en una mateixa categoria, quan en realitat només se’n tenia un, i així poder triar el grup més fàcil i retirar el altre amb l’excusa de no disposar de suficients jugadors per a formar dos equips. Pràctica habitual en molts dels nostres clubs i que sent “vox populi” tothom es fa el sord (Federació inclosa).
L’altre punta del trèvol de quatre fulles és el nostre benvolgut Jupiter, que s’ha atipat durant tota la Temporada, fins que li ha convingut, d’alterar el normal desenvolupament d’una competició a la que, en cap moment, han estat a l’alçada. De que serveix tenir tres equips mediocres en la mateixa categoria de juvenil quan seria molt millor tenir-ne un de sol més competitiu i seriós? Això seria bo per al propi Jupiter i millor encara per a tots els equips que competeixen noble i èticament.
Reflexió oberta mentre els especuladors de torn planegen quants pisos podran aixecar al solar de la Verneda
I per acabar la floreta, el Trajana (altrament dit Guadiana), que ha aparegut i desaparegut quan li ha vingut en gana. Equip de corrent alterna que ha estat un veritable frau, presentant batalla als equips que ha volgut i regalant els punts a d’altres, fins i tot, molt abans de començar els partits.
Entre la Feria de Abril i l’Illa Fantasia ha de ser difícil trobar una estoneta per a jugar al futbol. Que hi farem, és qüestió de prioritats.
Quatre figures iguals, que a les cartes seria un pòquer. Un pòquer de vertigen per acabar perdent la partida.
diumenge, 4 de maig del 2008
dissabte, 3 de maig del 2008
Una balena morta a la platja
Barceloneta 4 – Jupiter 3
Com aquelles balenes, que de tant en tant, apareixen mortes a la platja arrossegades per l’onatge. Així ha estat la darrera imatge del Jupiter en la seva visita al camp de la Barceloneta. Aquest equip ja fa setmanes que agonitza víctima d’una mala dieta. Els mals costums, els mals hàbits, les ingestes a deshores, l’excés de greixos en el menú, l’absència de fruita i verdura fresca,... acostumen a donar un resultat calamitós per al propi cos.
El Jupiter ha abusat tota la Temporada de la proteïna. Proteïna indiscriminada i mal aplicada, donant com a resultat molt de múscul en determinats partits, però poc cervell (matèria gris) durant tota la competició.
Els complements vitamínics s’han d’utilitzar amb mesura i en la línia correcta i sempre sota vigilància mèdica; tot el que no sigui això porta, irremeiablement, a pixar més del compte per eliminar impureses.
L’equip de la Verneda no ha pogut resistir la temptació i s’ha apuntat a la moda del 4x4. En dos partits ha encaixat 8 gols: 4 i 4. I si n’ha aconseguit 3 és més per indolència de la Barceloneta que per mèrits propis. L’equip local ha estat, avui, molt tou en defensa, com a mínim en els primers 45 minuts. No volent fer sang d’un equip condemnat i amb els recursos propis d’un col·lectiu en caiguda lliure l’ha deixat comandar el marcador amb la indolència del que se sap superior.
El final de la primera part amb un 2 a 3 no ha estat més que un miratge passatger propi de l’excés de radiació solar sobre el camp. Aquesta il·lusió òptica, però, no ha trigat ni cinc minuts de la represa en esvair-se. El 3 a 3 i el 4 a 3 definitiu posaven les coses al seu lloc. Si a la primera part, i gràcies en part als obsequis de l’equip local, el Jupiter ha estat dins el partit, tot ha sigut començar la segona perquè el públic assistent s’adones de les evidents limitacions de l’equip visitant. Sense físic i sense cap, les presumptes habilitats tècniques no serveixen per a res. Només quaranta cinc minuts han calgut per esbandir les darreres esperances planetàries i col·locar una nova pedra per al mausoleu d’aquesta balena morta.
El Jupiter segueix perdent llocs en la classificació i si no pren mesures urgents li podria perillar, fins i tot, la cinquena plaça.
La Barceloneta per contra, i sense fer gaire soroll, es col·loca entre els quatre primers i amb alguna que altre opció a guanyar la tercera plaça, a poc que un dels equips que la precedeixen cometi una errada.
Tres jornades per al final, bé per al Jupiter dos i tot s’haurà acabat. Els uns amb la satisfacció de la feina ben feta i els altres amb l’agonia del peix fora de l’aigua. Una agonia que s’està eternitzant en excés.
Barceloneta 4 – Jupiter 3
Com aquelles balenes, que de tant en tant, apareixen mortes a la platja arrossegades per l’onatge. Així ha estat la darrera imatge del Jupiter en la seva visita al camp de la Barceloneta. Aquest equip ja fa setmanes que agonitza víctima d’una mala dieta. Els mals costums, els mals hàbits, les ingestes a deshores, l’excés de greixos en el menú, l’absència de fruita i verdura fresca,... acostumen a donar un resultat calamitós per al propi cos.
El Jupiter ha abusat tota la Temporada de la proteïna. Proteïna indiscriminada i mal aplicada, donant com a resultat molt de múscul en determinats partits, però poc cervell (matèria gris) durant tota la competició.
Els complements vitamínics s’han d’utilitzar amb mesura i en la línia correcta i sempre sota vigilància mèdica; tot el que no sigui això porta, irremeiablement, a pixar més del compte per eliminar impureses.
L’equip de la Verneda no ha pogut resistir la temptació i s’ha apuntat a la moda del 4x4. En dos partits ha encaixat 8 gols: 4 i 4. I si n’ha aconseguit 3 és més per indolència de la Barceloneta que per mèrits propis. L’equip local ha estat, avui, molt tou en defensa, com a mínim en els primers 45 minuts. No volent fer sang d’un equip condemnat i amb els recursos propis d’un col·lectiu en caiguda lliure l’ha deixat comandar el marcador amb la indolència del que se sap superior.
El final de la primera part amb un 2 a 3 no ha estat més que un miratge passatger propi de l’excés de radiació solar sobre el camp. Aquesta il·lusió òptica, però, no ha trigat ni cinc minuts de la represa en esvair-se. El 3 a 3 i el 4 a 3 definitiu posaven les coses al seu lloc. Si a la primera part, i gràcies en part als obsequis de l’equip local, el Jupiter ha estat dins el partit, tot ha sigut començar la segona perquè el públic assistent s’adones de les evidents limitacions de l’equip visitant. Sense físic i sense cap, les presumptes habilitats tècniques no serveixen per a res. Només quaranta cinc minuts han calgut per esbandir les darreres esperances planetàries i col·locar una nova pedra per al mausoleu d’aquesta balena morta.
El Jupiter segueix perdent llocs en la classificació i si no pren mesures urgents li podria perillar, fins i tot, la cinquena plaça.
La Barceloneta per contra, i sense fer gaire soroll, es col·loca entre els quatre primers i amb alguna que altre opció a guanyar la tercera plaça, a poc que un dels equips que la precedeixen cometi una errada.
Tres jornades per al final, bé per al Jupiter dos i tot s’haurà acabat. Els uns amb la satisfacció de la feina ben feta i els altres amb l’agonia del peix fora de l’aigua. Una agonia que s’està eternitzant en excés.
Matí al Carson
Avui he esmorzat al Carson. De tots els bars que hi ha a Barcelona, i n’hi ha molts, aquest petit local del carrer Viladomat, és un dels meus preferits. Potser pel seu nom que em du una sonoritat familiar, potser per l’absència de barreres arquitectòniques que el fan agradablement accessible, potser pel tracte cordial del Ferran i la Tere o l’aroma del cafè amb aires llunyans i propostes d’aventures,...
Potser i més potser, cabòries i més cabòries, quan arribava el Manel. El Manel que sempre arribava i la Consuelo que el menava. El Manel que va néixer quan el bar era només un solar. El Manel que feia molts anys que no feia anys perquè ja els tenia tots i no li en calien més.
S’asseia a la taula de sempre, amb el solet de sempre, mentre la Consuelo li anava a buscar l’ “Sport” al quiosc del Paco.
Llegia poc, només la lletra grossa i mirava i remirava les fotos “que estan molt ben fetes” deia.
El Manel havia estat un bon futbolista de brega, un jugador d’equip, un jugador impagable (mai havia cobrat), però per damunt de tot, un gran esportista. Tenia un munt d’anècdotes de les que fan fruir i un inesgotable repertori de sentencies per a tots aquells que se li atansaven amb ganes d’escoltar.
Avui el Manel no ha vingut i la Consuelo tampoc. El seu racó estava buit.
El Manel no tornarà més, m’ha explicat el Ferran, l’han fitxat per a jugar a Divisió d’Honor i no ha pogut dir que no.
Molta sort Manel en aquesta darrera aventura.
Avui he esmorzat al Carson. De tots els bars que hi ha a Barcelona, i n’hi ha molts, aquest petit local del carrer Viladomat, és un dels meus preferits. Potser pel seu nom que em du una sonoritat familiar, potser per l’absència de barreres arquitectòniques que el fan agradablement accessible, potser pel tracte cordial del Ferran i la Tere o l’aroma del cafè amb aires llunyans i propostes d’aventures,...
Potser i més potser, cabòries i més cabòries, quan arribava el Manel. El Manel que sempre arribava i la Consuelo que el menava. El Manel que va néixer quan el bar era només un solar. El Manel que feia molts anys que no feia anys perquè ja els tenia tots i no li en calien més.
S’asseia a la taula de sempre, amb el solet de sempre, mentre la Consuelo li anava a buscar l’ “Sport” al quiosc del Paco.
Llegia poc, només la lletra grossa i mirava i remirava les fotos “que estan molt ben fetes” deia.
El Manel havia estat un bon futbolista de brega, un jugador d’equip, un jugador impagable (mai havia cobrat), però per damunt de tot, un gran esportista. Tenia un munt d’anècdotes de les que fan fruir i un inesgotable repertori de sentencies per a tots aquells que se li atansaven amb ganes d’escoltar.
Avui el Manel no ha vingut i la Consuelo tampoc. El seu racó estava buit.
El Manel no tornarà més, m’ha explicat el Ferran, l’han fitxat per a jugar a Divisió d’Honor i no ha pogut dir que no.
Molta sort Manel en aquesta darrera aventura.
divendres, 2 de maig del 2008
Moviments sense pilota
ESTO NO ES NADA
Si tuviésemos la fuerza suficiente
para apretar como es debido un trozo de madera,
sólo nos quedaría entre las manos
un poco de tierra.
Y si tuviésemos más fuerza todavía
para presionar con toda la dureza
esa tierra, sólo nos quedaría
entre las manos un poco de agua.
Y si fuese posible aún
oprimir el agua,
ya no nos quedaría entre las manos
nada.
Angel Gonzalez
dijous, 1 de maig del 2008
La vida en colors
Quan el teu ser o no ser en una competició esportiva depèn directa i exclusivament del que facin els teus rivals, és a dir, quan la possibilitat de decidir el desenllaç no està en les teves mans, quan és el teu adversari el que porta la iniciativa, això vol dir, senzillament, que els altres ho han fet millor que tu. Que segurament has fallat en els moments clau mentre el teu rival no ho feia.
Davant d’aquesta formulació i oposadament a la idea de viure permanentment obsessionats en esperar l’errada del contrari, de desitjar fins a extrems malaltissos que el rival esportiu falli. Plantejament que et porta de frustració en frustració mentre l’adversari va fent bé la seva feina i a tu se’t desenvolupa una incipient ulcera a l’estómac. Mentre t’enquistes a viure en negatiu i t’instal·les còmodament en la perversitat de desitjar el mal al pròxim.
Mentre tot això va passant, jo aposto per una actitud clara i netament positiva. Vull que el meu equip guanyi sempre, independentment del que facin els seus rivals directes. Els meus triomfs no poden dependre, de cap manera, que el meu rival ho faci pitjor, s’equivoqui o cometi una errada.
El meus èxits hauran de correspondre directa i únicament al meu esforç, al meu treball, a les meves capacitats proposades i seran el resultat lògic de la feina ben feta.
I si finalment no aconsegueix-ho reeixir, si no arribo als objectius plantejats a principi del viatge, si em deixo part dels arguments pel camí i no assoleix-ho l’èxit desitjat. Si és un altre el que acaba fent-ho millor, això no ha de voler dir, mai, que ho he fet malament, sinó que l’adversari, simplement, ho ha fet millor.
No puc pretendre estructurar la meva vida en funció de les errades alienes. Seria com, en fotografia, escollir els negatius en lloc de les imatges perfectament revelades amb tota la seva gamma de colors i matisos.
Quan el teu ser o no ser en una competició esportiva depèn directa i exclusivament del que facin els teus rivals, és a dir, quan la possibilitat de decidir el desenllaç no està en les teves mans, quan és el teu adversari el que porta la iniciativa, això vol dir, senzillament, que els altres ho han fet millor que tu. Que segurament has fallat en els moments clau mentre el teu rival no ho feia.
Davant d’aquesta formulació i oposadament a la idea de viure permanentment obsessionats en esperar l’errada del contrari, de desitjar fins a extrems malaltissos que el rival esportiu falli. Plantejament que et porta de frustració en frustració mentre l’adversari va fent bé la seva feina i a tu se’t desenvolupa una incipient ulcera a l’estómac. Mentre t’enquistes a viure en negatiu i t’instal·les còmodament en la perversitat de desitjar el mal al pròxim.
Mentre tot això va passant, jo aposto per una actitud clara i netament positiva. Vull que el meu equip guanyi sempre, independentment del que facin els seus rivals directes. Els meus triomfs no poden dependre, de cap manera, que el meu rival ho faci pitjor, s’equivoqui o cometi una errada.
El meus èxits hauran de correspondre directa i únicament al meu esforç, al meu treball, a les meves capacitats proposades i seran el resultat lògic de la feina ben feta.
I si finalment no aconsegueix-ho reeixir, si no arribo als objectius plantejats a principi del viatge, si em deixo part dels arguments pel camí i no assoleix-ho l’èxit desitjat. Si és un altre el que acaba fent-ho millor, això no ha de voler dir, mai, que ho he fet malament, sinó que l’adversari, simplement, ho ha fet millor.
No puc pretendre estructurar la meva vida en funció de les errades alienes. Seria com, en fotografia, escollir els negatius en lloc de les imatges perfectament revelades amb tota la seva gamma de colors i matisos.
dimecres, 30 d’abril del 2008
Indefinicions 13
Adversari: quan no fas anys
Advertència: ja t’ho deia jo
Afegir temps: deixar coure una mica més els macarrons
Amo del partit: José Montilla
Amateur: amant inexpert
Anada: boja. Que no toca
Anar de corcoll: anar de registre
Àrea de càstig: cua de l’atur
Assistent: persona contractada per al servei domèstic
Ascendir: prendre l’ascensor per anar al 4art 2a.
Bandera: Antoni
Blau-grana: hematoma desprès d’un cop
Bot: embarcació petita
Botar: escollir a un equip de govern
Caçar papallones: curiosa activitat de primavera
Cadet: animal petit
Canyellera: pot per guardar la canyella
Cantar un gol: tenor en pràctiques
Capitania: edifici sinistre prop del port
Càrrega il·legal: activitat molt lucrativa a la frontera Mèxic-USA
Cessió: matinal, de tarda i de nit. Generalment numerada
Cessió al porter: donar-li la baixa
Clínic: persona que menysprea els valors morals
Colzera: que estudia molt
Combinació: peça de roba fina que es posa sota el vestit
Compromís: situació de parella abans del casament
Contracop: es recomana una pomada
Copa: part del sostenidor que abraça el pit
Delegat: por liebre
Adversari: quan no fas anys
Advertència: ja t’ho deia jo
Afegir temps: deixar coure una mica més els macarrons
Amo del partit: José Montilla
Amateur: amant inexpert
Anada: boja. Que no toca
Anar de corcoll: anar de registre
Àrea de càstig: cua de l’atur
Assistent: persona contractada per al servei domèstic
Ascendir: prendre l’ascensor per anar al 4art 2a.
Bandera: Antoni
Blau-grana: hematoma desprès d’un cop
Bot: embarcació petita
Botar: escollir a un equip de govern
Caçar papallones: curiosa activitat de primavera
Cadet: animal petit
Canyellera: pot per guardar la canyella
Cantar un gol: tenor en pràctiques
Capitania: edifici sinistre prop del port
Càrrega il·legal: activitat molt lucrativa a la frontera Mèxic-USA
Cessió: matinal, de tarda i de nit. Generalment numerada
Cessió al porter: donar-li la baixa
Clínic: persona que menysprea els valors morals
Colzera: que estudia molt
Combinació: peça de roba fina que es posa sota el vestit
Compromís: situació de parella abans del casament
Contracop: es recomana una pomada
Copa: part del sostenidor que abraça el pit
Delegat: por liebre
dimarts, 29 d’abril del 2008
El fill del mestre
El fill del mestre fa ninots.
La seva mare estén llençols.
El balcó obert deixa escapar
l’aire corrent del bestiar.
Hi ha vaques, bens, conills i porcs.
El fill del mestre trenca nius.
I son germà que se li en riu
rep una pedregada al cap.
Es fot a córrer i a volar.
De dalt d’un arbre fa piu-piu.
El fill del mestre es tira un rot.
Son pare explica la lliçó.
De tant en tant es tira un pet.
I es rasca el cul amb gran delit,
mentre s’arregla els pantalons.
El fill del mestre fa cabdells.
La iaia que no du sostens,
mossega un arbre de Nadal
que té plantat a l’orinal,
fins que no li quedin dents.
El fill del mestre té el cap gros.
I sa germana, la Consol,
té un novio que és americà.
Que menja xiclet per dinar
i es beu la ginebra amb gas-oil.
El fill del mestre planta naps.
La tieta els cull al cap d’un any
i els porta a vendre al Mercat Nou.
Ven faves tendres llet i ous.
I els lluços se’ls mengen els gats.
El fill del mestre ha calat foc
a la casa.
Sisa
El fill del mestre fa ninots.
La seva mare estén llençols.
El balcó obert deixa escapar
l’aire corrent del bestiar.
Hi ha vaques, bens, conills i porcs.
El fill del mestre trenca nius.
I son germà que se li en riu
rep una pedregada al cap.
Es fot a córrer i a volar.
De dalt d’un arbre fa piu-piu.
El fill del mestre es tira un rot.
Son pare explica la lliçó.
De tant en tant es tira un pet.
I es rasca el cul amb gran delit,
mentre s’arregla els pantalons.
El fill del mestre fa cabdells.
La iaia que no du sostens,
mossega un arbre de Nadal
que té plantat a l’orinal,
fins que no li quedin dents.
El fill del mestre té el cap gros.
I sa germana, la Consol,
té un novio que és americà.
Que menja xiclet per dinar
i es beu la ginebra amb gas-oil.
El fill del mestre planta naps.
La tieta els cull al cap d’un any
i els porta a vendre al Mercat Nou.
Ven faves tendres llet i ous.
I els lluços se’ls mengen els gats.
El fill del mestre ha calat foc
a la casa.
Sisa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)