La tortuga patina

En relació a la noticia apareguda ahir al diari digital La Tortuga de Gràcia (www.latortuga.cat) on s’explicava amb tot luxe de detalls l’actuació fraudulenta del cap de premsa de l’Europa, senyor Àngel Garreta, suplantant al seu pare en la votació per la reforma de la Diagonal, voldria comentar, no ja la noticia en sí (que també podria), sinó l’oportunitat de la fotografia que l’acompanya. És possible que els redactors de la tortuga no tinguessin cap foto on aparegués el senyor Garreta sol? Quina relació amb el fet fraudulent tenen les quatre persones que hi apareixen? Cap ni una. És, sens dubte, una barroera manipulació on s’implica tangencialment a persones completament alienes a la noticia i que, gràcies a la inacceptable fotografia, hi queden lligades. No es pot permetre la utilització de la imatge de persones innocents quan s’expliquen fets denunciables. La honorabilitat d’aquestes quatre persones ha quedat en entredit per culpa d’un greu “error” que exigeix una reparació pública immediata. L’ètica professional ha de ser norma a seguir, fins i tot, en el món dels rèptils.

Tast de migas

Aprendre a compartir. Negociar l'espai

Coses que no ha de fer un pare (o una mare) quan acompanya al seu fill al futbol

No fer-li creure que és millor del que realment és.

Crear-li falses expectatives.

Pressionar-lo amb fites que estan lluny del seu abast.

Fer que la seva personalitat anul•li la del fill fent que aquesta sigui una rèplica a petita escala.

Perdre interès pel joc quan el seu fill no juga.

Menystenir, criticar i posar en dubte la vàlua de l’entrenador.

Mostrar-se agressiu i menysprear l’autoritat.

Tirar la tovallola davant la primera adversitat.

Fer-lo vulnerable negant-li la capacitat de superació.

Convertir-lo en un ésser individual perdut en mig d’un joc col•lectiu.

Pensar que el seu fill es mereix un equip millor, un entrenador millor, uns companys millors,...

Pas de dos = dos de pas

Al mateix ritme

Dues noies caminen juntes pel Passeig de Gràcia, en arribar a l’alçada del semàfor, que està en verd, aquest comença a parpellejar. Una, la més agosarada, es posa a córrer per travessar la calçada abans no canvií del tot a vermell, sense adonar-se’n que la seva companya, desprès d’un tímid intent, ha decidit quedar-se a la vorera. Tenim a les dues noies, l’una davant de l’altre, separades per un riu de cotxes. De què li ha servit a la primera noia haver travessat el carrer, si s’haurà d’esperar a que el semàfor es torni a posar verd i així recuperar a la seva prudent companya? Està clar que quan es comparteixen iniciatives i objectius, no és tan important anar ràpid sinó anar a la mateixa velocitat. És a dir, coincidir en el ritme.

Pel Maig cada dia un...Sarah

En el punt de mira

Gràcies al Club, gràcies de res

No t’equivoquis company. El Club és un ens abstracte sense sentiments ni emocions i no en sap res de justícia ni ètica. El Club és asexuat i amorf, no té color ni fa cap mena d’olor. El Club no coneix el valor, l’esforç i el compromís. Desconeix l’agraïment i és fred com el gel. El Club, qualsevol club, no és res sense les persones que l’integren. Les persones que el defineixen, l’expliquen i l’omplen de contingut. Les persones que, amb la seva forma de ser, el duen en una o altra direcció. Per això un Club és la resposta de les persones que se’l pregunten. Per això un Club té el tarannà i el tremp de les persones que el fan possible. No t’enganyis company, quan dius estar agraït al Club, no estàs dient res. El Club ni tan sols sap qui ets, ni que fas, ni quin són els teus mèrits. El Club és insensible a les teves virtuts i mai hauria apostat per tu. Són les persones, algunes persones, les que et donen crèdit, les que et fan confiança i et desbrossen el camí.

He dit que nooooooooooooo!

El futur de la Diagonal és a les teves mans

Només amb l’enunciat ja és per sortir corrent. Què el futur d’una de les principals arteries de la meva ciutat estigui en mans de persones sense cap qualificació, ni preparació, ni coneixements tècnics, urbanístics, econòmics, ni de sostenibilitat és per posar-se a tremolar. Quins criteris haurem de seguir per votar una o altra opció que no siguin purament l’estètica o el caprici. No tenim cap formació per prendre una decisió d’aquesta envergadura. Són els tècnics i els experts els que s’han de mullar i triar la millor opció pel conjunt dels ciutadans i la ciutat. Tot això em sona a coartada, a guardar-se les esquenes, fent recaure la decisió sobre un aspecte tan espinós en el vot popular i, declinant així, la responsabilitat que els hi pertoca. Els politics i en el seu defecte els responsables d’urbanisme han de ser els encarregats de prendre la decisió més adient. Ells i només ells tenen tots els coneixements i tota la informació perquè l’opció que triïn sigui la correcta. La resta, foc d’encenalls i populisme barat (o no tan barat).

...no paris, no paris, no paris,...

Mezquita les sabates

Un vuit que és un ple

Europa D 8 – Tecnofutbol 0

Lliga Cadets Segona Divisió

Partit difícil? Sobre el paper, potser sí, a la pràctica, com qualsevol altre. I és que aquest equip té la rara virtut de fer fàcil el que per a la majoria de mortals és difícil. Tenen els mecanismes tan apresos que funcionen globalment com un rellotge de precisió. Juguen de memòria i amb un estil perfectament definit independentment del rival al que s’enfrontin. I només és qüestió de temps que els gols vagin arribant. Aquest cop han estat vuit i jugant amb deu durant tota la segona part. Una màquina de fer futbol quasi, quasi perfecta, que busca sempre el gol, però que també treballa per no encaixar-los. Dominar el balanç atac defensa, equilibrar aquests dos aspectes i fer-ho atractiu pel públic, és un dels secrets d’aquest equip què veu i viu el futbol com pocs i que, ben aviat, ens convidarà al paradís.

Un interessant sostre

La millor versió

Europa A 1 – Espanyol 1

Lliga Nacional Juvenil

Sens dubte, la versió oferta davant l’Espanyol, ha estat una de les millors de la Temporada. Un equip solidari, treballador i, en alguns moments, força inspirat, no només va plantar cara als pericos, sinó que va tenir series opcions per endur-se els tres punts. Les bones sensacions, recuperades la passada setmana a Lleida, s’han confirmat, i sí la cosa no es torça, preveiem un final de lliga molt i molt satisfactori. En un equip tot suma i tot pesa. El cos tècnic, el delegat, els jugadors, l’entorn,...tot és important i el grau de compenetració, sintonia i implicació de tots i cadascun d’ells, tindrà molt a veure amb el resultat final de la Temporada. Un equip es va fent a foc lent, al xup-xup, i la pròpia competició s’encarrega de triar el gra de la palla, és a dir, allò que funciona i el que no. El que cal reforçar, el que cal corregir i el que cal deixar córrer. La capacitat de llegir aquestes situacions i interpretar-les correctament, és un senyal inequívoc d’intel•ligència emocional. Ha costat, però ningú va dir que seria fàcil. Desprès d’estabilitzar i posar els fonaments, ara toca edificar.

Estacat

Capriciosa febre

La vida és allò que et va passant mentre fas plans. Sempre i, en tot allò que fem, hi ha un petit component d’incertesa. Tot l’any esperant aquest moment i, quan arriba, la febre s’interposa. Una febre capriciosa que no entén d’il•lusions, que va per lliure i no guarda les formes. Plans minuciosament detallats que queden en un no res per un simple i imprevist canvi de temperatura. Un contratemps no calculat. Una broma del destí. La fatalitat que et nega el gaudi de la culminació més anhelada. Arriba l’hora i la febre t’aparta, t’escombra, t’arracona. Però el cim assolit és incontestable, ja res el podrà canviar, encara que jo m’ho hagi de mirar des de la distància i amb una sana enveja de tots els que sí que hi són presents.

Finestra

Pobles amb significat

El més brut: Porqueres
El més optimista: Espot (yes we can)
Associat a la ONCE: Copons
On mai ningú guanya: Igualada
El més ambiciós: Pujalt
El més desmemoriat: La Llacuna
Associat a la protectora d’animals: Viladecans
El més mariner: Sant Andreu de la Barca
El que rendeix culte a l’aperitiu: Santa Oliva
El més net: Banyeres del Penedès
El més cinematogràfic: Forès (Fores Gump)
El menys hospitalari: Pira
El de millor escriptura: Montblanc
El més energètic: Les Piles
El més lúcid: Vallclara
El que més reconeixements atorga: Premià
El que t’amenaça en fer-te fora si no et diverteixes: Orrius
El més polit: Canet de Mar
El més voluntariós: Malgrat de Mar
El que té bons aires: Argentona
El que no emmalalteix: Vila-sana
Amb consciència social: Sidamón
Amb bona vista: Miralcamp

Politicament incorrecte

Interiors

Futbol vehicular

Llegia l’altre dia què el reconegut i multi premiat Ferran Adrià havia jugat de jove a futbol, concretament al Santa Eulàlia, però el que em va cridar l’atenció va ser la posició en la que jugava i el número que duia: el 6. És sabut, per a tots els que coneixen una mica el món del futbol, que aquesta demarcació i el dorsal que l’acredita està reservat, habitualment, per als creadors, per als cervells de l’equip i per als generadors d’iniciatives. Normalment, sobre ells, recau la responsabilitat del joc de l’equip i el pes de l’organització. D’ells depèn la conducció, els temps i el ritme del partit. Un bon 6 és mig equip i de la seva capacitat en depèn, en gran mesura, l’eficàcia, solidesa i brillantor del conjunt. Feta aquesta introducció, la meva reflexió va ser la següent: és la posició que ocupa un jugador en el camp, el número que porta el que el fa ser d’una determinada manera o bé és la persona la que busca i troba el seu número i el seu espai? És a dir, el lloc fa la persona o, pel contrari, és el lloc el que confereix personalitat? El Ferran Adrià va esdevenir una persona creativa i amb dots de lideratge arrel de jugar de 6 o ja ho era i per aquest motiu va acabar jugant de 6? I ampliant-ho i portant-ho a un àmbit més general: el futbol fa que les persones es tornin com són, o bé ja eren així i el futbol només és un vehicle per a la seva expressió? Les persones assenyades, civilitzades i equànimes s’hi ha tornat gràcies a la pràctica o a la seva relació amb el futbol o, senzillament, ja eren així prèviament? En el pol oposat, però amb la mateixa arrel: les persones agressives, intolerants i subjectives fins el paroxisme, són producte del futbol, o són així i el futbol només els hi fa d’altaveu, de fil conductor per donar sortida a totes aquestes dèries?
En definitiva, el futbol ens fa com som o nosaltres fem del futbol el reflex del que portem dins? M’agradaria saber-ho, més que res per saber sí quan un energumen em diu fill de puta, només per ser de l’equip rival, m’ho està dient en aquell moment i és una alienació transitòria o bé, ho pensarà sempre.

Quedar-se de Petra

La veritat no sempre coincideix amb la justícia

Fer la mona i tocar els ous

L’estafa portuguesa

En un dels seus darrers articles i fent referència a l’eliminatòria entre Barça i Inter, el mestre Johan Cruyff titula: Guanyar sense voler la pilota. I en ell analitza i comenta el perquè i el com pot guanyar un equip que renuncia a la pilota i, en definitiva, al futbol. El futbol es juga amb pilota i no voler-la és una opció licita i respon a una determinada manera d’entendre el joc, però en cap cas aquesta proposta pot ser considerada futbol. Jo aniria fins i tot una mica més lluny i no només diria que l’ Inter va guanyar sense voler la pilota, simplement, va guanyar sense voler, per accident. És com, per exemple, en el món laboral, fingir una baixa. A final de mes acabes cobrant el teu sou íntegre que se t’abona per haver treballat encara que no ho hagis fet. Es comet un frau, una indignitat i un abús respecte als companys que han hagut de treballar més per suplir el teu absentisme. Cobrar sense mereixement i estafant al pròxim, en aquest cas al públic, no és la millor proposta per assolir un objectiu. Guanyar està molt bé, però encara està millor la manera de fer-ho.

Allò que el vent s'endurà

Qui no vol ser independent?

Entre un 25 i un 30 % del temps el passem dormint. El que vol dir que, aproximadament 1/3 de la nostra vida, restem inconscients. Un 30% és molt? Dormim massa i això fa què no tinguem temps d’extraure de la vida tot el seu potencial? O pel contrari, dormim massa poc, patim son i en conseqüència som incapaços d’assimilar lúcidament el nostre entorn? Com en qualsevol altre àmbit, el tant per cent sempre és relatiu i depèn en gran mesura d’una sèrie de variables que determinen la seva transcendència. Ningú està en condicions d’assegurar que la gent que dorm poc sigui més desperta que els que acostumen a dormir més. Ningú pot garantir què dormir més et fa més estúpid i menys preparat. Cadascú té el seu ritme i les seves pròpies necessitats del moment. De petit es pot arribar a dormir pràcticament el 50% del temps i en canvi en període universitari el temps dedicat al son pot baixar per sota del 20%. El cos s’adapta amb molta facilitat i aquesta flexibilitat permet extraure de cada moment el que cada moment proposa. Això passa, en un altre escenari, amb els països quan han de votar. Són molts els factors que determinaran i incidiran en els resultats, però s’hauran de valorar sempre atenent el moment exacte i les condicions de la consulta. Els mitjans dels que es disposa, la difusió que se’n fa o es pot fer i la conjuntura en la que la consulta es fa. Algunes ciutats del meu país han estat cridades, en tercera onada, a una consulta per la independència i el resultat ha estat com la d’aquells universitaris que només dormen el 20% del seu temps perquè estan estudiant. El meu país s’està preparant a consciència pel futur, s’hi està deixant la pell. Està dormint un 20% del temps perquè és el que ara toca. Només cal esperar a estar preparat, a tenir la lliçó apresa i aleshores podrem dormir tant de temps com un nadó.

Pirates i corsaris