dimarts, 28 d’abril del 2009

Buscant una sortida

Conversa amb el penis

Com estàs?

No gaire bé. Enyoro les nostres sortides, les sortides i les entrades clar.

No et podràs queixar...

Home, doncs sí. Ara quasi no em treus sinó és per pixar. Però que pateixis de pròstata i em ventilis cada 30 minuts no és, diguem-ne,  la meva activitat preferida.

Els temps estan canviant, ja no soc el que era i tu no estàs gaire millor. Has perdut aquell ímpetu juvenil, aquella empenta prodigiosa, aquella energia inesgotable, aquell desig insaciable, sense mesura. Els anys han passat per a tots dos, ja pentinem canes i, i ... estic cansat de tantes mentides. Justament d’això volia parlar-te. He decidit operar-me.

Operar-te? Estàs malalt?

No, és difícil d’explicar...molt difícil. Vull canviar de sexe. Vull ser una dona.  

Què vols què?

Amputar-te. Prescindir de tu i de les teves dues motxilles.

T’has tornat boig? Desprès de tota una vida junts,...amb les coses que hem fet plegats,...

Mai m’has agradat. Sempre t’he arrossegat com un càstig de la naturalesa i ja n’estic fart. Està decidit, serè una dona i no ens tornarem a veure mai més.

No m’ho pots fer això. És cruel i tremendament injust. 

No hi ha marxa enrere.

Doncs cedeix-me. Fes de donant a un necessitat. Si tu no em vols fes que altres em tinguin. Potser així, algun dia, et pugui fer sentir el que has fet sentir a totes les dones que has tingut.

Tu creus que és una bona idea?

I tant! Passaria de ser el teu representant, el teu comercial, a endreçar-te el magatzem, que si t’he de ser sincer, et fa molta falta i t’ho dic jo, encara que per a tu només sigui un “penjat”.  

dilluns, 27 d’abril del 2009

La descoberta del lleó

El lion de la Metro
Pintura rupestre

Privació de llibertat

Com a seguidor des de fa molt de temps  del futbol base, és a dir, el futbol en les seves categories per sota dels 19 anys, m’he trobat amb infinitat de situacions que mereixerien per elles mateixes un comentari singular. De totes aquestes particularitats, una de les que més em crida l’atenció, és l’absència, en determinats camps,  dels pares dels jugadors. És bastant habitual que els familiars segueixin als seus nens en la disputa dels partits de cap de setmana, sent el poc públic, per no dir l’únic, que té la santa paciència de tragar-se veritables gripaus, només perquè hi juga el fill. Doncs el que deia, hi ha determinats camps on els nois locals hi juguen pràcticament sols i l’únic color a la grada (és un dir) el posen els expedicionaris de l’equip visitant. Donant-li voltes i desprès d’observar el comportament, l’actitud i l’educació dels components de l’equip local, he arribat a la conclusió que els pares no assisteixen al partit perquè, amb tota seguretat, deuen estar a la presó i per tant, el confinament, els hi justifica l’absència. No s’entendria que, uns pares en llibertat, renunciessin a veure les evolucions dels seus fills en un camp de futbol. Veure com creixen, com practiquen esport, com fan amics, com s’eduquen en l’esforç i el compromís; veure com integren els valors de la solidaritat, la justícia, la pau... Veure com aprenen l’art de la paciència i la temprança, com integren el respecte al pròxim i el valor enriquidor de la diferencia. Quin pare, sinó fos perquè està privat de llibertat, s’ho voldria perdre?

Aquesta dolorosa absència física fa que, els pobres nois, perdin el referent del pare i creixin en un abandonament que els ha de conduir, indefectiblement, a la delinqüència. El futbol per a ells, i el partit concretament, acaba per ser el de menys, el que veritablement els hi agrada és atonyinar rivals quan l’àrbitre xiula el final.

Al darrer camp on vaig estar, i no diré el nom, l’entrenador local, malgrat ser molt jove, tampoc tenia el pare a la grada. El que em fa pensar que també estava privat de llibertat. Però en aquest cas, el pare en qüestió, no s’ha de preocupar, aviat veurà al seu fill i no perquè li donin la condicional sinó, ans al contrari, perquè el seu fill anirà a fer-li companyia.   

diumenge, 26 d’abril del 2009

Ciutat del Cap
Perdre el cap
Vergonya

PP, a mi no m’enganyes

No pot haver immoralitat més gran que justificar la violència i disculpar-la. No pot haver una irracionalitat comparable a donar-li cobertura i defensar-la. Res de més infamant que maquillar-la i tractar-la d’involuntària o fortuïta. La violència no és, per definició i concepte, un accident.

La violència amb la que va actuar Pepe no té atenuants i els que la minimitzen mereixen un càstig exemplar i un rebuig unànime per part de la societat civilitzada. El no fer-ho ens converteix en còmplices del violent i ens posa a la seva mateixa alçada.

És tan perillosa la violència com aquells que la toleren, l’exculpen, l’accepten i la fomenten amb actituds i declaracions d’una irracionalitat escandalosa.

Pepe hauria de ser apartat del futbol de per vida, en tant que espectacle públic, i amb un extraordinari reso mediàtic i exemple per a les noves generacions. Qui no se sap controlar, qui agredeix perquè simplement perd el cap, mereix ser tractat en llocs especialitzats en la seva patologia. Qui ha estat capaç d’una acció com aquesta és molt fàcil que reincideixi sinó rep l’atenció adequada. Es comença per agredir a un rival futbolístic i s’acaba agredint a la dona o als fills i en això no hi ha cap involuntarietat ni és, de lluny, una conducta accidental.

S’han d’aturar campanyes com la que estem patint i s’ha d’assenyalar sense prevencions al veritable culpable tantes vegades com calgui, perquè sinó, d’aquí a pocs dies i a força de donar-li voltes, el Pepe ens acabarà fent llàstima i el pujarem als altars i l’agredit, l’agredit passarà a ser el culpable.

Capvespre al Kruger

Animals al Kruger
Punxades al Kruger

El Parc Kruger

Pujades CD  2 – CE Europa  3

Juvenils, segona divisió. Grup 13


El Parc Kruger és una de les principals reserves africanes i, sens dubte, la més important de Sud-àfrica. Una reserva natural, tant pel que fa a la flora com a la fauna. En ella es poden trobar una gran varietat i quantitat d’animals en estat salvatge, això el fa un lloc ideal per als safaris fotogràfics i per a tots aquells amants de la natura en estat pur.

Fet aquest preàmbul, us serà més fàcil d’entendre la sensació que he tingut quan, l’expedició del Juvenil D de l’Europa, ha visitat les instal·lacions del Pujades CD per a disputar el seu partit de lliga.

Jo, que he tingut la sort de visitar el Parc Kruger i la desgràcia de “perdrem” al camp del Pujades, puc afirmar amb rotunditat i coneixement de causa que els animals del primer són infinitament més “civilitzats i racionals” que no pas els del segon. És més, sí els barregéssim i els poséssim a tots en una sola gàbia, els del Pujades acabarien per menjar-se als amansits animals del Kruger, no en tinc cap dubte.

No podem dir que no anàvem avisats: Mantingueu-vos en grup. No traieu la ma per la finestra. No baixeu del cotxe. No us endinseu per la selva. No abandoneu els camins. No doneu de menjar als animals. No feu moviments sobtats que puguin excitar als animals. I un munt de recomanacions totes elles per mantenir i salvaguardar la nostra seguretat. Doncs ni així hem pogut restar sans i estalvis. Malgrat observar amb rigorositat totes aquestes advertències no ens hem pogut lliurar de les “mossegades”, cops, improperis, amenaces,...d’uns cubistes essers malignes. Quin ha estat l’error de l’Europa? Primer, intentar jugar a futbol i segon, cometre l’estupidesa i/o la imprudència de guanyar.  

Els animals del Kruger són animals amb un grau d’evolució molt més elevat que els nadius de Can Pujades. Tenen un punt de sofisticació, d’exquisidesa que els fa ser receptius als visitants. Entenen als forasters com a complement de la seva pròpia existència i comparteixen amb ells una relació molt civilitzada. En canvi, els espècimens de l’altre parc, els “pujadets”,  tenen el nivell evolutiu d’una ameba –sent molt generosos en el comparatiu-. Agressius i primaris, rebutgen tota relació civilitzada i el contacte amb qualsevol mena de racionalitat. El seu habitat malsà els fa ser perillosament violents, perquè és en un entorn violent on es troben còmodes i on els seus comportaments irracionals es justifiquen.  

He vist moltes bèsties al llarg de la meva vida, les he estudiat i fotografiat abundosament, però la natura no deixa de sorprendrem constantment i sempre et pots trobar, com avui, especies animals amb les que no comptaves i que són, creieu-me, molt difícils de classificar.

Allà, prop de la Rambla Prim, entre Pujades i Puigcerdà hi ha una clariana en mig de la selva. Els locals hi han pintat unes ratlles al terra simulant un camp de futbol, però no us deixeu enganyar, no s’hi practica cap esport reglat, a molt estirar, unes feres paleolítiques cacen incauts visitants. Allí, en aquell bestioler , no hi trobareu la pau i sí, malgrat tot decidiu anar, no porteu una càmera de fotos per a fer el safari fotogràfic que us han promès, millor aviseu els mossos que facin les fotografies per vosaltres.

Posats a triar, no ho dubteu, aneu al Kruger, allí els animals tampoc saben parlar ni llegir ni escriure, però, quan te’ls mires, com a mínim et somriuen i no li espatllen la moto a l’àrbitre.   


La porta del Kruger
I els altres què són?

Sense impunitat

Sempre és millor suposar que tots saben la veritat o que la coneixeran, perquè o ja és així o ho serà.

divendres, 24 d’abril del 2009

Quina creu!

Indefinicions 23

Regat: acabat de regar

Partit: separat en dos o més trossos

Doble partit: també és mala sort!

Parlar al camp: xerrada entre pagesos

Panadera: dona de forner (d’origen castellà)

Paquet: prominència masculina darrera la cremallera

Mundialista: molt espavilada

Llançar: poblet de la Costa Brava

Lliure: ...per no plorar

Localitat: lo bo

Llenya: en català, plena

Traspassar: deixar aquesta vida

Transferible: extremadament sensible

Tornada: part central i repetitiva d’una cançó

Trio arbitral: conflicte de parella

Trofeu: més lleig que un tro

Veure porteria: repartidor de correu comercial

Xiulet: una mica fatxenda  

dijous, 23 d’abril del 2009

Llums de Sud-àfrica
Ombres de Sud-àfrica

+

A poc per a la celebració de les eleccions presidencials a Sud-àfrica, resulta que un dels candidats més ben posicionats i amb serioses opcions a guanyar-les es diu Jacob Zuma.

No deixa de ser una bona noticia que, un polític amb ambicions de govern, s’anomeni Zuma. I esperem d’ ell que faci honor al seu cognom i doni al país africà l’estabilitat i el progrés que li cal per ficar-se de ple al segle XXI i deixi de banda tots els fantasmes que l’han perseguit històricament.

Un polític que sumi sempre serà benvingut a l’Àfrica, a Europa o a Mart (quan arribi el moment). Bé, un polític o qualsevol persona, sigui quina sigui la seva professió i/o dedicació.

Lamentablement la suma és, en l’actualitat, una de les operacions matemàtiques menys utilitzades i, alhora, desprestigiades. Quasi tothom ha après a restar, dividir i, fins i tot, a fer fraccions; oblidant-se de sumar i ja no diguem de multiplicar.

Sigui ben trobat senyor Zuma i que el seu exemple s’estengui per tot els racons del planeta. Només m’atreveix-ho a demanar-li una cosa: cada vespre, al acabar la jornada, faci una aturada, una petita reflexió sobre el significat del seu cognom. Res més i moltes gràcies.  

Solitaritat

Calladament


Des d’aquesta aspra solitud et penso.

Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles

els pollancs que miràvem en silenci

des del portal de casa.

 

Tantes coses

se m’han perdut amb tu que em resta a penes

l’espai de ni mateix per recordar-te.

 

Però la vida, poderosa, esclata

fins i tot en un àmbit tan estricte.

Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,

el verd proclama vida i esperança

i jo visc, i és vivint que puc pensar-te

i fer-te créixer amb mi fins que el silenci

m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

 

Miquel Martí i Pol

dimecres, 22 d’abril del 2009

Contracultura

Ajoblanco amb carxofes
A mitjans dels anys 70, sota el regnat d’ Ajoblanco i en plena efervescència de la contracultura, vaig integrar l’hàbit de regalar, per Sant Jordi, una carxofa a la meva companya en comptes de l’ensucrada i popular rosa. El significat últim d’aquest fet no era un altre que palesar el meu desacord amb els costums burgesos i manifestar la meva oposició a tots aquells tics de caire tradicionalista que representaven uns valors que calia subvertir. La idea era oposar-se, encara que només fos per sistema, a tot allò que provenia del passat. Canviar-ho tot perquè sí , sense el mínim anàlisi, encara que això signifiqués regalar una carxofa i menjar-se un estofat de roses. El temps ha anat posant, per sort,  cada cosa al seu lloc: cada rosa al seu didal i cada verdura a la seva olla. Cal que els canvis, necessaris per altra banda, aportin solucions positives i una millora respecte al passat. Canviar per anar a pitjor, per estètica o, simplement per sistema, és un mal negoci. Un atzucac que et fa perdre el nord i atordeix els sentits fins el punt de neutralitzar els petits plaers de la vida: l’olor i el color d’una rosa o el sabor i la textura d’una carxofa.
Demà em miraré un Ajoblanco amb certa nostàlgia condescendent, regalaré roses a dojo i per sopar em cruspiré un bon plat de carxofes a la brasa. Tot, això sí, esperant el nou canvi.    


Nº 18 - Gener 1977 - 50 PTES.

dimarts, 21 d’abril del 2009

Aprilia al país de les meravelles

Lliçó d’humilitat

Fa pocs dies va tenir lloc al CAT (Centre Artesà Tradicionarius)  el lliurament anual del Premis Vila de Gràcia 2008. Premis en reconeixement a aquelles entitats, col·lectius i persones que han destacat per la seva tasca cívica, social, educativa, innovadora,...dins el teixit social gracienc.

El premi a la millor actuació comunicativa i/o difusió va ser per a Conxa García i el seu programa Ones de Dones de Ràdio Gràcia.

El premi va ser un més del 9 que es varen repartir en total. Però la seva singularitat, el fet pel que el vull destacar, va ser, justament, quan la premiada es va adreçar al públic assistent per a donar les gràcies. Ja al final del seu breu parlament va recordar, amb emoció continguda: “Aquesta mateixa tarda intentava explicar-li a la meva mare –la meva mare pateix alzeimer- que m’havien concedit un premi, un premi que em feia molta il·lusió. La meva mare em mirava amb cara de sorpresa, sense entendre ben be el que li volia dir i al cap de 10 minuts ja ho havia oblidat completament”. I acabava dient la Conxa: “Quina gran lliçó d’humilitat”.

Enorme Conxa, enorme la lliçó que has rebut i la lliçó que ens has donat.