Síndrome d’Estocolm

Mentre el poder polític, i ara parlo de Catalunya, estigui en mans del poder econòmic. Mentre la relació d’ambdós sigui indestriable i els seus lligams indestructibles, no hi ha res a fer. Tothom sap, fins i tot el meu veí de l’Equador, que Espanya ens roba. Que les balances fiscals no existeixen i només són greuges fiscals. Tothom sap, fins i tot el meu company de feina magrebí, que paguem per damunt de la mitjana dels espanyols i que aquests impostos mai retornen. És insultant que, a aquestes alçades i amb els recursos que generem, haguem de viure pràcticament en la indigència nacional. No tenim diners per atendre les nostres necessitats més bàsiques i, el que és pitjor, no podem gestionar els nostres propis recursos. Veient-ho, com ho veu tothom, és un escàndol que el govern de Catalunya no faci res (res d’efectiu, és clar). Amb el precari argument d’anar a poc a poc, de fer passos ferms, però cauts, ens hi estem deixant la vida. Cada cop més pobres, cada cop més marginals i amb l’únic gran projecte nacional d’anar tapant vies d’aigua perquè el vaixell no s’enfonsi. Lamentable que ningú es plantegi, seriosament, que aquesta nau és insalvable i que el millor, encara que costi, és abandonar-la per pura coherència. El problema de fons no és un altre que la vinculació econòmica dels que condueixen el vaixell amb la naviliera i amb els organismes que els sustenten. Qui és capaç de sacrificar els seus interessos personals pels interessos de la col•lectivitat? Els poderosos de Catalunya no són una excepció.