El millor moment

No deixa de ser curiós que, darrerament, el millor moment dels nostres polítics coincideixi amb el moment de la seva retirada (forçada o no). Així va ser quan el gris Montilla va plegar i ens va deixar amb l’únic discurs aprofitable de tota la seva carrera. Fa ben poc, el mateix li ha passat al mentider Zapatero amb un comiat certament digne i que ha conclòs la seva etapa amb la millor de les seves frases: Me voy. Avui, un nou animal polític, ha decidit alliberar-nos del seu pes específic. Hereu marxa. Ho deixa perquè, diu ell, els joves prenguin el relleu. Un gran gest per a un dels polítics més mediocres que hem patit en els darrers anys. Novament, i ja va sent norma, el final ha estat, de lluny, el millor de la carrera d’un polític. Veient el que hem vist i amb la saviesa que ens dóna l’experiència, només ens cal avençar en un aspecte, ja que no podem millorar el nivell dels nostres politics, caldria que aquest, en un acte de responsabilitat i servei a la comunitat, no esperin tant a deixar-ho, que ho facin abans i, sinó és molt demanar, que ja no s’hi posin. Si el millor és quan ho deixen, imagineu tot el que ens estalviaríem si ni tan sols comencessin. Ha de ser cert allò de que tenim els polítics que ens mereixem, però tant?