Crema catalanaimprescindible cremar el sucre
dimecres, 29 de febrer del 2012
Seny i contenció
Quina pena! La bandera espanyola penjada al balcó de l’Ajuntament de Sant Pol s’ha cremat. Quina pena i quin desgavell! No feia ni dos dies que la delegada del Govern espanyol a Catalunya havia obligat al consistori a penjar la bandera colonial i, ves per on, la desgracia s’ha acarnissat sobre el símbol de tots els símbols. Es veu que, pel que es comenta en cercles acreditats, l’ esmentada bandera no complia amb la classificació exigida pel Codi Tècnic de l’Edificació pel que fa al seu comportament al foc. Quina pena i quin trasbals! Que farà ara la delegada del Govern espanyol? Tornarà a obligar a l’Ajuntament de Sant Pol a penjar la bandera en qüestió? Però quina bandera? si s’ha cremat. Exigirà la delegada del Govern espanyol a un Ajuntament en plena crisi econòmica i que no pot pagar les seves factures i està endeutat fins el coll a generar una despesa extra per comprar una tela que, i no vull ser malastruc, es podria tornar a cremar? Serà tan inconscient la delegada del Govern espanyol de saltar-se les retallades i la contenció del dèficit fent que els pocs, per no dir nuls, recursos econòmics es destinin al malbaratament? La senyora delegada és una ciutadana assenyada i no gosarà contravenir les ordres del seu propi govern i, encara menys, les exigents consignes de Brussel•les.
Quina pena! La bandera espanyola penjada al balcó de l’Ajuntament de Sant Pol s’ha cremat. Quina pena i quin desgavell! No feia ni dos dies que la delegada del Govern espanyol a Catalunya havia obligat al consistori a penjar la bandera colonial i, ves per on, la desgracia s’ha acarnissat sobre el símbol de tots els símbols. Es veu que, pel que es comenta en cercles acreditats, l’ esmentada bandera no complia amb la classificació exigida pel Codi Tècnic de l’Edificació pel que fa al seu comportament al foc. Quina pena i quin trasbals! Que farà ara la delegada del Govern espanyol? Tornarà a obligar a l’Ajuntament de Sant Pol a penjar la bandera en qüestió? Però quina bandera? si s’ha cremat. Exigirà la delegada del Govern espanyol a un Ajuntament en plena crisi econòmica i que no pot pagar les seves factures i està endeutat fins el coll a generar una despesa extra per comprar una tela que, i no vull ser malastruc, es podria tornar a cremar? Serà tan inconscient la delegada del Govern espanyol de saltar-se les retallades i la contenció del dèficit fent que els pocs, per no dir nuls, recursos econòmics es destinin al malbaratament? La senyora delegada és una ciutadana assenyada i no gosarà contravenir les ordres del seu propi govern i, encara menys, les exigents consignes de Brussel•les.
dimarts, 28 de febrer del 2012
Webb era Belvedere
Estic encantat d’haver pogut col•laborar, des d’aquesta modesta finestra, amb la web del CE Europa aportant el titular pel partit del Juvenil A del passat dissabte: Sant Pol. Sincerament, no m’esperava el reconeixement d’un mitjà tan prestigiós i la seva receptivitat davant les meves propostes. Un plaer, un veritable plaer, contribuir, ni que sigui amb una petita pinzellada, a donar color a un mosaic d’alta varietat cromàtica i, sense oblidar, que és la veu oficial del CE Europa, el Club on he passat els millors anys de la meva vida (esportivament parlant). Un no pot més que sentir-se reconfortat i, alhora animat, per a seguir explorant el terreny de les idees i que aquestes puguin gaudir del reconeixement del pròxim. Des d’ara i des d’aquí, em comprometo i m’ofereix-ho sense reserves a compartir tot allò que, no nego, a voltes costa trobar i que afirmo, no tinc cap inconvenient en cedir. Estic, com he estat sempre, a la vostre disposició per a tot allò que pugui ser útil al Club i en algun moment us calgui. Penseu que la torre des d’on escric està plena de finestres obertes als quatre vents i no les tanco mai.
Estic encantat d’haver pogut col•laborar, des d’aquesta modesta finestra, amb la web del CE Europa aportant el titular pel partit del Juvenil A del passat dissabte: Sant Pol. Sincerament, no m’esperava el reconeixement d’un mitjà tan prestigiós i la seva receptivitat davant les meves propostes. Un plaer, un veritable plaer, contribuir, ni que sigui amb una petita pinzellada, a donar color a un mosaic d’alta varietat cromàtica i, sense oblidar, que és la veu oficial del CE Europa, el Club on he passat els millors anys de la meva vida (esportivament parlant). Un no pot més que sentir-se reconfortat i, alhora animat, per a seguir explorant el terreny de les idees i que aquestes puguin gaudir del reconeixement del pròxim. Des d’ara i des d’aquí, em comprometo i m’ofereix-ho sense reserves a compartir tot allò que, no nego, a voltes costa trobar i que afirmo, no tinc cap inconvenient en cedir. Estic, com he estat sempre, a la vostre disposició per a tot allò que pugui ser útil al Club i en algun moment us calgui. Penseu que la torre des d’on escric està plena de finestres obertes als quatre vents i no les tanco mai.
dilluns, 27 de febrer del 2012
Les vagues es fan al revés
Curiosa, per dir-ho suaument, la manera que tenen els sindicats d’entendre les seves reivindicacions. Definitivament els sindicats i les persones que els dirigeixen són relíquies que viuen ancorades en un escenari obsolet que res té a veure amb l’actualitat. Ni en les seves formes, ni en el seu fons. Han estat superats pel pas dels anys i fan una desagradable pudor de naftalina. Qualsevol proposta de millora de la situació laboral davant la patronal ha d’anar dirigida a la jerarquia de l’empresa. I si es prenen mesures de força per acompanyar la reivindicació, aquestes mesures no poden afectar a persones innocents i que no tenen res a veure amb el conflicte. Si els sindicats del TMB, posem per cas, volen millors condicions de treball, no és justificable, en cap cas, que les seves accions les pateixi la infanteria. Fer vaga d’autobusos o del Metro, no perjudica a la patronal. Ans al contrari, s’estalvia un munt de diners que li serveixen per apujar-se el sou a final d’any. En canvi, aquesta vaga salvatge si que perjudica, i clarament, als usuaris, que, aquests sí necessiten el transport públic per desplaçar-se a la feina i no en poden prescindir. Vagues que afecten als treballadors i no a la patronal. Si realment volen tocar la butxaca dels que manen i adoptar una veritable postura de força, perquè no treballen normalment i deixen que tothom viatgi de franc? Afavoririen a la infanteria i apuntarien directament a la cúpula dels generals.
Curiosa, per dir-ho suaument, la manera que tenen els sindicats d’entendre les seves reivindicacions. Definitivament els sindicats i les persones que els dirigeixen són relíquies que viuen ancorades en un escenari obsolet que res té a veure amb l’actualitat. Ni en les seves formes, ni en el seu fons. Han estat superats pel pas dels anys i fan una desagradable pudor de naftalina. Qualsevol proposta de millora de la situació laboral davant la patronal ha d’anar dirigida a la jerarquia de l’empresa. I si es prenen mesures de força per acompanyar la reivindicació, aquestes mesures no poden afectar a persones innocents i que no tenen res a veure amb el conflicte. Si els sindicats del TMB, posem per cas, volen millors condicions de treball, no és justificable, en cap cas, que les seves accions les pateixi la infanteria. Fer vaga d’autobusos o del Metro, no perjudica a la patronal. Ans al contrari, s’estalvia un munt de diners que li serveixen per apujar-se el sou a final d’any. En canvi, aquesta vaga salvatge si que perjudica, i clarament, als usuaris, que, aquests sí necessiten el transport públic per desplaçar-se a la feina i no en poden prescindir. Vagues que afecten als treballadors i no a la patronal. Si realment volen tocar la butxaca dels que manen i adoptar una veritable postura de força, perquè no treballen normalment i deixen que tothom viatgi de franc? Afavoririen a la infanteria i apuntarien directament a la cúpula dels generals.
diumenge, 26 de febrer del 2012
Metadona per Maradona
Maradona ha parlat i, com ve sent habitual, cada cop que parla, la caga. El desacreditat Maradona s’ha convertit, per mèrits propis, en una fosa sèptica, en un pou de merda d’on només poden sortir olors fètides i gasos tòxics. Maradona, tot un exemple nefast per a nens i adults, que va guanyar un Mundial fent trampes i va fer del seu cos un patètic banc de proves per a tota mena de drogues, es creu en el dret de pontificar sobre jugadors que, aquests si, són un veritable exemple de conducta, esforç, superació i professionalitat. Maradona s’ha atrevit a dir, segurament producte d’alguna desconnexió neuronal a conseqüència del consum d’estupefaents, que Victor Valdés és un mal porter de futbol. Que t’agradi Valdés més o menys, és opinable i entra dins dels gustos i preferències de cadascú. D’això a negar-li qualsevol mena de qualitat i qualificar-lo de dolent hi ha un abisme. Un abisme insalvable com el que separa a una persona racional d’un parameci intoxicat. Realment em fa molta pena el grau d’autodestrucció al que poden arribar certs individus per ignorància, manca de preparació i nul•la intel•ligència. Maradona s’ha convertit a ulls de tothom en un exemple, en un clar exemple del que no s’ha de fer i del que cal evitar sigui com sigui.
Maradona ha parlat i, com ve sent habitual, cada cop que parla, la caga. El desacreditat Maradona s’ha convertit, per mèrits propis, en una fosa sèptica, en un pou de merda d’on només poden sortir olors fètides i gasos tòxics. Maradona, tot un exemple nefast per a nens i adults, que va guanyar un Mundial fent trampes i va fer del seu cos un patètic banc de proves per a tota mena de drogues, es creu en el dret de pontificar sobre jugadors que, aquests si, són un veritable exemple de conducta, esforç, superació i professionalitat. Maradona s’ha atrevit a dir, segurament producte d’alguna desconnexió neuronal a conseqüència del consum d’estupefaents, que Victor Valdés és un mal porter de futbol. Que t’agradi Valdés més o menys, és opinable i entra dins dels gustos i preferències de cadascú. D’això a negar-li qualsevol mena de qualitat i qualificar-lo de dolent hi ha un abisme. Un abisme insalvable com el que separa a una persona racional d’un parameci intoxicat. Realment em fa molta pena el grau d’autodestrucció al que poden arribar certs individus per ignorància, manca de preparació i nul•la intel•ligència. Maradona s’ha convertit a ulls de tothom en un exemple, en un clar exemple del que no s’ha de fer i del que cal evitar sigui com sigui.
dissabte, 25 de febrer del 2012
El pastor i el mar
Un pastor que cuidava el seu ramat a les costes, veia el mar molt calmat i suau, i planejava fer un viatge de comerç.
Llavors va vendre tot el seu ramat i ho va invertir en un carregament de dàtils, i es va endinsar a la mar. Però va venir una forta tempesta, i estant en perill d'enfonsar la nau, va llençar per la borda tota la mercaderia, i va escapar pels pèls amb la barca buida.
No gaire temps després quan algú passava i observava l'ordenada calma del mar, ell li interrompia i li deia:
-De nou hi ha el mar desitjant dàtils i per això llueix calmat.
Mai generalitzis conclusions basant-te en un sol succés.
Je nooit veralgemenen bevindingen op basis van een enkele gebeurtenis.
Un pastor que cuidava el seu ramat a les costes, veia el mar molt calmat i suau, i planejava fer un viatge de comerç.
Llavors va vendre tot el seu ramat i ho va invertir en un carregament de dàtils, i es va endinsar a la mar. Però va venir una forta tempesta, i estant en perill d'enfonsar la nau, va llençar per la borda tota la mercaderia, i va escapar pels pèls amb la barca buida.
No gaire temps després quan algú passava i observava l'ordenada calma del mar, ell li interrompia i li deia:
-De nou hi ha el mar desitjant dàtils i per això llueix calmat.
Mai generalitzis conclusions basant-te en un sol succés.
Je nooit veralgemenen bevindingen op basis van een enkele gebeurtenis.
Sant Pol
Europa 1 – El Prat 0
Lliga Nacional Juvenil
Els miracles existeixen i, en futbol, acostumen a ser tossuts i recurrents. Avui, aquesta tarda, sense anar més lluny, he estat testimoni d’un nou episodi que va més enllà de lo estrictament previsible i racional. L’Europa ha acabat guanyant un partit impossible que, tot i posar-se-li de cara amb un penal a favor en els primers minuts del matx, no ho ha tingut gens fàcil. Diria, sense faltar a la veritat, que en el còmput global dels 90 minuts ha estat clarament superat pel seu rival i, no només podria haver empatat, sinó també, perdut per una diferència força ample en el marcador. La falta d’encert del Prat i sobretot l’encert del porter local han fet que els 3 punts es quedessin al Nou Sardenya. La gastada flor al cul atribuïda a Angoy avui ha tingut nom, cognom i sant. Sant Pol ha decidit intervenir en els afers terrenals, posar-se els guants d’aturar-ho tot i ha complert amb escreix la seva comesa. Sant Pol Bernaldo ha estat l’artífex del miracle i l’Europa, gràcies a ell, dormirà plàcidament somiant el cel del tot és possible.
Europa 1 – El Prat 0
Lliga Nacional Juvenil
Els miracles existeixen i, en futbol, acostumen a ser tossuts i recurrents. Avui, aquesta tarda, sense anar més lluny, he estat testimoni d’un nou episodi que va més enllà de lo estrictament previsible i racional. L’Europa ha acabat guanyant un partit impossible que, tot i posar-se-li de cara amb un penal a favor en els primers minuts del matx, no ho ha tingut gens fàcil. Diria, sense faltar a la veritat, que en el còmput global dels 90 minuts ha estat clarament superat pel seu rival i, no només podria haver empatat, sinó també, perdut per una diferència força ample en el marcador. La falta d’encert del Prat i sobretot l’encert del porter local han fet que els 3 punts es quedessin al Nou Sardenya. La gastada flor al cul atribuïda a Angoy avui ha tingut nom, cognom i sant. Sant Pol ha decidit intervenir en els afers terrenals, posar-se els guants d’aturar-ho tot i ha complert amb escreix la seva comesa. Sant Pol Bernaldo ha estat l’artífex del miracle i l’Europa, gràcies a ell, dormirà plàcidament somiant el cel del tot és possible.
divendres, 24 de febrer del 2012
La Caixa acull als indigents
No és que La Caixa hagi patit un atac sobtat de generositat extrema. Un impuls espasmòdic instal•lat en la seva mala consciencia. Una necessitat imperiosa (i misteriosa) de netejar la seva malmesa imatge i fer-se un lloc en el cel. La Caixa acull als indigents, cert, però ho fa enmig de la més absoluta involuntarietat i des de la ignorància més extrema. La Caixa, millor dit, els caixers de La Caixa, serveixen d’improvisat aixopluc pels desvalguts i els sense sostre; que, fugint del fred, troben un cau menys hostil sota l’estrella de La Caixa. No deixa de ser una imatge colpidora i descarnadament contradictòria la coincidència dels extrems. Una paradoxa, una broma del destí. Per un costat la indigència més espantosa, la misèria sense límits i per altra banda, l’opulència, l’abundància insultant d’un dels símbols més flagrants del poder econòmic de la nostra societat. La riquesa i la pobresa dins d’un caixer amb les parets de vidre perquè tothom pugui veure la desigualtat i la terrible injustícia que som capaços de generar.
No és que La Caixa hagi patit un atac sobtat de generositat extrema. Un impuls espasmòdic instal•lat en la seva mala consciencia. Una necessitat imperiosa (i misteriosa) de netejar la seva malmesa imatge i fer-se un lloc en el cel. La Caixa acull als indigents, cert, però ho fa enmig de la més absoluta involuntarietat i des de la ignorància més extrema. La Caixa, millor dit, els caixers de La Caixa, serveixen d’improvisat aixopluc pels desvalguts i els sense sostre; que, fugint del fred, troben un cau menys hostil sota l’estrella de La Caixa. No deixa de ser una imatge colpidora i descarnadament contradictòria la coincidència dels extrems. Una paradoxa, una broma del destí. Per un costat la indigència més espantosa, la misèria sense límits i per altra banda, l’opulència, l’abundància insultant d’un dels símbols més flagrants del poder econòmic de la nostra societat. La riquesa i la pobresa dins d’un caixer amb les parets de vidre perquè tothom pugui veure la desigualtat i la terrible injustícia que som capaços de generar.
La vitamina A
La manca d’actitud fa que les aptituds no brillin, si més no, que no brillin com haurien de brillar. La desídia actua de bloquejant pel desenvolupament i la millora de les capacitats innates fent que la persona s’instal•li en una mediocritat frustrant. L’actitud i el seu exercici són determinants per crear un marc idoni pel creixement de les aptituds de sèrie i, al mateix temps, per a la descoberta i incorporació d’algunes de noves. Un equip és la suma de les individualitats que el conformen. L’actitud personal té una incidència directa sobre l’actitud del grup i pot acabar contagiant-lo en un o altre sentit. Si s’aconsegueix que totes les actituds individuals estiguin en sintonia positiva és molt probable que l’actitud de l’equip sigui la correcta i permeti visualitzar nítidament les aptituds de tots i cadascun dels seus integrants. Després podran sortir millor o pitjor les coses, però una bona actitud sempre acaba donant els seus fruits i, el més important, una reconfortant i satisfactòria tranquil•litat de consciència. Fins i tot, una aptitud limitada pot créixer exponencialment amb una bona actitud. Hi ha situacions especialment dissenyades per posar-nos a prova, entrebancs i ensopegades imprevistes que ens descomponen. De la lectura que en fem i de l’actitud que hi posem dependrà, en gran mesura, l’encert en el diagnòstic i la vitamina que farà créixer l’aptitud de manera sana i vigorosa.
La manca d’actitud fa que les aptituds no brillin, si més no, que no brillin com haurien de brillar. La desídia actua de bloquejant pel desenvolupament i la millora de les capacitats innates fent que la persona s’instal•li en una mediocritat frustrant. L’actitud i el seu exercici són determinants per crear un marc idoni pel creixement de les aptituds de sèrie i, al mateix temps, per a la descoberta i incorporació d’algunes de noves. Un equip és la suma de les individualitats que el conformen. L’actitud personal té una incidència directa sobre l’actitud del grup i pot acabar contagiant-lo en un o altre sentit. Si s’aconsegueix que totes les actituds individuals estiguin en sintonia positiva és molt probable que l’actitud de l’equip sigui la correcta i permeti visualitzar nítidament les aptituds de tots i cadascun dels seus integrants. Després podran sortir millor o pitjor les coses, però una bona actitud sempre acaba donant els seus fruits i, el més important, una reconfortant i satisfactòria tranquil•litat de consciència. Fins i tot, una aptitud limitada pot créixer exponencialment amb una bona actitud. Hi ha situacions especialment dissenyades per posar-nos a prova, entrebancs i ensopegades imprevistes que ens descomponen. De la lectura que en fem i de l’actitud que hi posem dependrà, en gran mesura, l’encert en el diagnòstic i la vitamina que farà créixer l’aptitud de manera sana i vigorosa.
dimecres, 22 de febrer del 2012
A Toledo parlen espanyol
En un viatge recent a Toledo, em va sorprendre trobar-me tota la retolació en espanyol i només en espanyol. De la mateixa manera, també em va cridar poderosament l’atenció que, tant la megafonia de l’estació com la del propi tren, fos en espanyol. Costa una barbaritat entendre com a Toledo, al cor d’Espanya, es parli i s’escrigui tot en espanyol. Ja em va passar un cas semblant quan vaig anar a Londres i, per a la meva sorpresa, tot estava escrit en anglès i, no només això, quan li preguntaves alguna cosa a la gent del carrer, et contestaven en anglès. Igual, igual que a Paris, bé, igual no, perquè allí parlaven (i deuen parlar encara) el francès. Tot, tot i tot en francès. Inexplicable! Quin provincianisme més escandalós! Com poden, uns països que s’autoproclamen avançats, tenir tan poca sensibilitat i replegar-se sobre el seu propi idioma? Una ofensa injustificable i, a totes llums, indefensable. A Toledo vaig veure clar que utilitzar el propi idioma és un acte d’irresponsabilitat que atempta directament contra els principis bàsics de la humanitat. Caldrà que rectifiquin sinó volen ser assenyalats com a nacionalistes provincians i retrògrads. Espavileu!
En un viatge recent a Toledo, em va sorprendre trobar-me tota la retolació en espanyol i només en espanyol. De la mateixa manera, també em va cridar poderosament l’atenció que, tant la megafonia de l’estació com la del propi tren, fos en espanyol. Costa una barbaritat entendre com a Toledo, al cor d’Espanya, es parli i s’escrigui tot en espanyol. Ja em va passar un cas semblant quan vaig anar a Londres i, per a la meva sorpresa, tot estava escrit en anglès i, no només això, quan li preguntaves alguna cosa a la gent del carrer, et contestaven en anglès. Igual, igual que a Paris, bé, igual no, perquè allí parlaven (i deuen parlar encara) el francès. Tot, tot i tot en francès. Inexplicable! Quin provincianisme més escandalós! Com poden, uns països que s’autoproclamen avançats, tenir tan poca sensibilitat i replegar-se sobre el seu propi idioma? Una ofensa injustificable i, a totes llums, indefensable. A Toledo vaig veure clar que utilitzar el propi idioma és un acte d’irresponsabilitat que atempta directament contra els principis bàsics de la humanitat. Caldrà que rectifiquin sinó volen ser assenyalats com a nacionalistes provincians i retrògrads. Espavileu!
dimarts, 21 de febrer del 2012
Una paradoxa insostenible
Llegia una entrevista amb Tim Jackson, eminent professor de l’ Universitat de Surrey, i a mesura que ell s’anava explicant, jo anava desconnectant. El bo d’en Tim s’esforçava en ser creïble, però és difícil sintonitzar amb un expert en sostenibilitat incapaç de mantenir el seu propi matrimoni. Com pot una persona que ha fracassat en les seves relacions personals assessorar als politics britànics en tots aquells aspectes lligats a la sostenibilitat? Quin crèdit mereix? És, si fa o no fa, com aquell expert en nutrició sobrepassat de pes i amb alt índex de colesterol per uns mals hàbits i que ens vulgui donar lliçons de com alimentar-nos, del que cal menjar i com fer-ho. Gens creïble o, directament, increïble. Doncs això és el que vaig pensar del professor de Surrey, com fer cas de les directrius d’un teòric expert en públic que ha fracassat estrepitosament en privat? Un recalcitrant insostenible vivint de vendre sostenibilitat. Una paradoxa insostenible.
Llegia una entrevista amb Tim Jackson, eminent professor de l’ Universitat de Surrey, i a mesura que ell s’anava explicant, jo anava desconnectant. El bo d’en Tim s’esforçava en ser creïble, però és difícil sintonitzar amb un expert en sostenibilitat incapaç de mantenir el seu propi matrimoni. Com pot una persona que ha fracassat en les seves relacions personals assessorar als politics britànics en tots aquells aspectes lligats a la sostenibilitat? Quin crèdit mereix? És, si fa o no fa, com aquell expert en nutrició sobrepassat de pes i amb alt índex de colesterol per uns mals hàbits i que ens vulgui donar lliçons de com alimentar-nos, del que cal menjar i com fer-ho. Gens creïble o, directament, increïble. Doncs això és el que vaig pensar del professor de Surrey, com fer cas de les directrius d’un teòric expert en públic que ha fracassat estrepitosament en privat? Un recalcitrant insostenible vivint de vendre sostenibilitat. Una paradoxa insostenible.
dilluns, 20 de febrer del 2012
Publicitat enganyosa
D’acord que la situació no és gens fàcil, per dir-ho suaument, però que això serveixi de coartada a la publicitat enganyosa per a captar anunciants, no hauria de ser tan habitual. Tothom té el dret, faltaria més, de buscar-se la vida i fer viable un determinat projecte o iniciativa amb els ajuts que calgui. I si aquestes ajudes han de venir de la publicitat, doncs benvingudes siguin. Però, segur que tot s’hi val? Un dels darrers casos el trobem a la web del CE Europa on, per captar els preuats espònsors, se’ls hi llença l’ham de que “80.000 ulls ens llegeixen cada mes”. A no ser que els lectors siguin bornis, 80.000 ulls són, en realitat, 40.000 persones. D’aquestes hauríem de descomptar les prop de 8.000 que recullen el periòdic per cortesia i que els hi serveix de seient improvisat per no agafar fred al cul o no embrutar-se els pantalons. Ens en queden 32.000. Si descomptem tots aquells que en un mateix dia entren varies vegades a la web, la cosa podria quedar en 30.000 persones. Si tenim en compte que la persona addicta a la web entra cada dia de la setmana, i que comptabilitza 30 entrades al mes, haurem de dividir els 30.000 per 30 i això ens dóna la xifra de 1000 persones. Caldria afegir en aquesta resta als menors d’edat i als jubilats que a l’Europa, per les seves especials característiques, representen una aclaparadora majoria. Tot plegat, sense tenir en compte les entrades accidentals que, en molts casos, no deixen de ser un número força elevat i que redueixen sensiblement el mercat de possibles clients. En definitiva, i per no allargar-ho més, l’impacta publicitari dels agosarats espònsors que volguessin col•laborar amb el CE Europa es veuria circumscrit , en el millor dels supòsits, a 250 persones amb un mínim poder adquisitiu. Una perspectiva poc lucrativa i gens interessant per a qualsevol pime del nostre entorn amb 2 dits de front i una certa visió de negoci.
D’acord que la situació no és gens fàcil, per dir-ho suaument, però que això serveixi de coartada a la publicitat enganyosa per a captar anunciants, no hauria de ser tan habitual. Tothom té el dret, faltaria més, de buscar-se la vida i fer viable un determinat projecte o iniciativa amb els ajuts que calgui. I si aquestes ajudes han de venir de la publicitat, doncs benvingudes siguin. Però, segur que tot s’hi val? Un dels darrers casos el trobem a la web del CE Europa on, per captar els preuats espònsors, se’ls hi llença l’ham de que “80.000 ulls ens llegeixen cada mes”. A no ser que els lectors siguin bornis, 80.000 ulls són, en realitat, 40.000 persones. D’aquestes hauríem de descomptar les prop de 8.000 que recullen el periòdic per cortesia i que els hi serveix de seient improvisat per no agafar fred al cul o no embrutar-se els pantalons. Ens en queden 32.000. Si descomptem tots aquells que en un mateix dia entren varies vegades a la web, la cosa podria quedar en 30.000 persones. Si tenim en compte que la persona addicta a la web entra cada dia de la setmana, i que comptabilitza 30 entrades al mes, haurem de dividir els 30.000 per 30 i això ens dóna la xifra de 1000 persones. Caldria afegir en aquesta resta als menors d’edat i als jubilats que a l’Europa, per les seves especials característiques, representen una aclaparadora majoria. Tot plegat, sense tenir en compte les entrades accidentals que, en molts casos, no deixen de ser un número força elevat i que redueixen sensiblement el mercat de possibles clients. En definitiva, i per no allargar-ho més, l’impacta publicitari dels agosarats espònsors que volguessin col•laborar amb el CE Europa es veuria circumscrit , en el millor dels supòsits, a 250 persones amb un mínim poder adquisitiu. Una perspectiva poc lucrativa i gens interessant per a qualsevol pime del nostre entorn amb 2 dits de front i una certa visió de negoci.
diumenge, 19 de febrer del 2012
Un, dos, estrès
Diuen els que en saben, que l’estrès es redueix al augmentar l’activitat sexual. Donant per bona aquesta afirmació, l’estrès augmenta quan es disminueix l’activitat sexual? O bé, és el mateix estrés el que provoca una reducció de l’activitat sexual? Qui és primer, l’ou o la gallina? En relació als temes sexuals l’equació no està mai prou clara. És evident que un excés d’estrès, sigui laboral o de qualsevol altre indole, provoca una mena de curtcircuit emocional que distorsiona la capacitat relacional provocant un col•lapse invalidant. L’estrès acostuma a convertir-se en el centre de l’univers, un planeta imantat sobre el que gira tot el nostre món. Una obsessió de la que és molt difícil escapar i que no deixa marge, o en el millor dels casos, poc marge, per a les relacions satisfactòries.
Diuen els que en saben, que l’estrès es redueix al augmentar l’activitat sexual. Donant per bona aquesta afirmació, l’estrès augmenta quan es disminueix l’activitat sexual? O bé, és el mateix estrés el que provoca una reducció de l’activitat sexual? Qui és primer, l’ou o la gallina? En relació als temes sexuals l’equació no està mai prou clara. És evident que un excés d’estrès, sigui laboral o de qualsevol altre indole, provoca una mena de curtcircuit emocional que distorsiona la capacitat relacional provocant un col•lapse invalidant. L’estrès acostuma a convertir-se en el centre de l’univers, un planeta imantat sobre el que gira tot el nostre món. Una obsessió de la que és molt difícil escapar i que no deixa marge, o en el millor dels casos, poc marge, per a les relacions satisfactòries.
dissabte, 18 de febrer del 2012
Un marc de dubtes
Benvolgut pare d’en Marc, permetem que abundi una mica més en el tema que l’altre dia varem encetar i que per manca d’espai i excés de contingut se’ns va quedar obert. Vagi per endavant que no et vull convèncer de res, ni pretenc tenir raó en allò que exposaré, però el meu punt de vista, evidentment diferent al teu, ens permetrà, a tu i a mi, tenir una visió més ampla i perifèrica de la situació. Una escola de futbol és, com el seu nom indica, una escola de futbol. Encara que sembli una redundància, no sempre és així. I en una escola de futbol que ho pretén ser, l’objectiu principal és que els nens/nenes aprenguin a jugar a futbol, desenvolupin les seves habilitats, assimilin aspectes nous, exercitin la integració i la sociabilització del joc i, el més important, que assoleixin uns valors no estrictament relacionats amb l’àmbit esportiu, però imprescindibles per al seu creixement integral. En una escola de futbol, no és tan important el guanyar a qualsevol preu com aprendre els mecanismes necessaris i la millor manera de fer-ho per, algun dia, aconseguir-ho. En una escola de futbol un nen/a no és una peça aïllada, no és un individuo despersonalitzat, ni el marc en el que es mou és el pati de l’escola. L’entrenador de torn, aquell al que li ha estat assignat el teu fill, vetllarà en tot moment per la seva evolució personal, però sempre dins d’un engranatge, d’un equip, d’un joc col•lectiu on el més important és que totes les peces funcionin al seu més alt nivell en benefici del conjunt. Per això pare d’en Marc, hi ha decisions que tu i jo no entendrem ni voldrem entendre. No negaré que tens una extraordinària avantatge respecte a l’entrenador del teu fill: tu l’estimes i el coneixes com ningú. Però també tens un handicap que et bloqueja: l’amor t’encega. Et fa ser decididament parcial i et priva d’un anàlisi objectiu de la situació. Si l’entrenador fa obrir al Marc a la banda i l’allunya, segons tu, del contacte amb la pilota, potser és que vol descongestionar un atapeït i caòtic mig del camp on el joc és poc fluid i només hi ha rebots. Enganxat a la banda, en Marc, a la llarga, rebrà pilotes en condicions que li permetran posar en pràctica tot allò que ha après i que ara tu li negues. En una escola de futbol és important la repetició i el treballar les arrels. Arrels que no es veuen, però que amb el temps donaran els resultats desitjats, permetran que l’arbre sigui fort i doni uns fruits dolços i esplèndids. Cal tenir paciència pare d’en Marc i deixar que cadascú faci la seva feina, encara que la manera de fer-ho no coincideixi amb la teva manera. De fet, tu ets el pare i ell l’entrenador i per alguna raó has portat, lliure i voluntàriament, al Marc a una escola de futbol. Si vols que realment aprengui, respecta i confia amb els encarregats d’ensenyar i tu abraça’l i fes de pare, que segur que ho fas prou bé.
Benvolgut pare d’en Marc, permetem que abundi una mica més en el tema que l’altre dia varem encetar i que per manca d’espai i excés de contingut se’ns va quedar obert. Vagi per endavant que no et vull convèncer de res, ni pretenc tenir raó en allò que exposaré, però el meu punt de vista, evidentment diferent al teu, ens permetrà, a tu i a mi, tenir una visió més ampla i perifèrica de la situació. Una escola de futbol és, com el seu nom indica, una escola de futbol. Encara que sembli una redundància, no sempre és així. I en una escola de futbol que ho pretén ser, l’objectiu principal és que els nens/nenes aprenguin a jugar a futbol, desenvolupin les seves habilitats, assimilin aspectes nous, exercitin la integració i la sociabilització del joc i, el més important, que assoleixin uns valors no estrictament relacionats amb l’àmbit esportiu, però imprescindibles per al seu creixement integral. En una escola de futbol, no és tan important el guanyar a qualsevol preu com aprendre els mecanismes necessaris i la millor manera de fer-ho per, algun dia, aconseguir-ho. En una escola de futbol un nen/a no és una peça aïllada, no és un individuo despersonalitzat, ni el marc en el que es mou és el pati de l’escola. L’entrenador de torn, aquell al que li ha estat assignat el teu fill, vetllarà en tot moment per la seva evolució personal, però sempre dins d’un engranatge, d’un equip, d’un joc col•lectiu on el més important és que totes les peces funcionin al seu més alt nivell en benefici del conjunt. Per això pare d’en Marc, hi ha decisions que tu i jo no entendrem ni voldrem entendre. No negaré que tens una extraordinària avantatge respecte a l’entrenador del teu fill: tu l’estimes i el coneixes com ningú. Però també tens un handicap que et bloqueja: l’amor t’encega. Et fa ser decididament parcial i et priva d’un anàlisi objectiu de la situació. Si l’entrenador fa obrir al Marc a la banda i l’allunya, segons tu, del contacte amb la pilota, potser és que vol descongestionar un atapeït i caòtic mig del camp on el joc és poc fluid i només hi ha rebots. Enganxat a la banda, en Marc, a la llarga, rebrà pilotes en condicions que li permetran posar en pràctica tot allò que ha après i que ara tu li negues. En una escola de futbol és important la repetició i el treballar les arrels. Arrels que no es veuen, però que amb el temps donaran els resultats desitjats, permetran que l’arbre sigui fort i doni uns fruits dolços i esplèndids. Cal tenir paciència pare d’en Marc i deixar que cadascú faci la seva feina, encara que la manera de fer-ho no coincideixi amb la teva manera. De fet, tu ets el pare i ell l’entrenador i per alguna raó has portat, lliure i voluntàriament, al Marc a una escola de futbol. Si vols que realment aprengui, respecta i confia amb els encarregats d’ensenyar i tu abraça’l i fes de pare, que segur que ho fas prou bé.
divendres, 17 de febrer del 2012
La soledat del president
Quan un es queda sol, president, i tu estàs molt sol, de res serveix instal•lar-se en l’autocomplaença. Negar l’evidència d’un fracàs emocional no porta enlloc. Enganyar-se pensant que la culpa sempre és dels altres pot actuar de placebo amb efectes falsament tranquil•litzadors. Però aquest estat hipnòtic acostuma a durar ben poc. La crua realitat, més aviat que tard, s’acaba imposant amb conseqüències devastadores i força depriments. I tu, estimat president, n’ets l’exemple més contundent. Caldria que fessis un exhaustiu i sincer examen de consciència on plantejar-te l’exacta quota de responsabilitat que et pertoca. La incidència que has tingut en el malbaratament de tot el potencial humà que t’envoltava, la seva extraordinària vàlua i, encara més, la seva obstinada fidelitat. Hauries de saber trobar el desllorigador que et desvetlli el perquè de tanta ineptitud en la gestió de les emocions, la fragilitat en el tracte i el desagraïment amb ribets de tragèdia. Ho tenies tot, o quasi bé tot, i ho vares llençar per la borda. Has cremat naus mil•lenàries amb rumbs meridians. Has defenestrat energies i has diluït il•lusions. Has estat maldestre. I ara estàs sol, t’has quedat sol, encerclat per una multitud de voltors hipòcrites que anhelen les teves despulles. Em sap greu veure’t fosc i apagat quan has tingut un univers d’astres a les teves mans. Has triat i has perdut i el somriure esquiu ja no visita el teu rostre torturat. La soledat té esquerdes per on es cola l’amargura.
Quan un es queda sol, president, i tu estàs molt sol, de res serveix instal•lar-se en l’autocomplaença. Negar l’evidència d’un fracàs emocional no porta enlloc. Enganyar-se pensant que la culpa sempre és dels altres pot actuar de placebo amb efectes falsament tranquil•litzadors. Però aquest estat hipnòtic acostuma a durar ben poc. La crua realitat, més aviat que tard, s’acaba imposant amb conseqüències devastadores i força depriments. I tu, estimat president, n’ets l’exemple més contundent. Caldria que fessis un exhaustiu i sincer examen de consciència on plantejar-te l’exacta quota de responsabilitat que et pertoca. La incidència que has tingut en el malbaratament de tot el potencial humà que t’envoltava, la seva extraordinària vàlua i, encara més, la seva obstinada fidelitat. Hauries de saber trobar el desllorigador que et desvetlli el perquè de tanta ineptitud en la gestió de les emocions, la fragilitat en el tracte i el desagraïment amb ribets de tragèdia. Ho tenies tot, o quasi bé tot, i ho vares llençar per la borda. Has cremat naus mil•lenàries amb rumbs meridians. Has defenestrat energies i has diluït il•lusions. Has estat maldestre. I ara estàs sol, t’has quedat sol, encerclat per una multitud de voltors hipòcrites que anhelen les teves despulles. Em sap greu veure’t fosc i apagat quan has tingut un univers d’astres a les teves mans. Has triat i has perdut i el somriure esquiu ja no visita el teu rostre torturat. La soledat té esquerdes per on es cola l’amargura.
dijous, 16 de febrer del 2012
Seguidors hipocràtics
Us enrecordeu, i no fa pas gaire, quan des del Madrid es va fer córrer la brama de que els jugadors del Barça es dopaven? Que tots els seus èxits eren a conseqüència de prendre substàncies prohibides? Us enrecordeu? Doncs jo sí. Me’n recordo tant del fet com de la gràcia que tot això feia a la premsa i a amplis sectors de Madrid. No entenc ara, amb aquella campanya tan recent, la indignació que la broma del Canal Plus francès ha fet sobre els esportistes espanyols i la seva suposada relació amb el dopatge. No entenc, francament, aquest farisaic esquinçar-se els vestits davant d’unes afirmacions calcades a les que es varen fer fa dues temporades, això sí, amb diferents destinataris. I és que una cosa és llençar merda contra el Barça, que fa molta gràcia i sempre dóna els seus rèdits, i una altre de molt diferent, fer-ho contra els sagrats esportistes espanyols. Està clar que el problema no és mai el que es diu, sinó contra qui es diu. La mateixa broma té un encaix diferent si té la fan a tu o me la fan a mi. Hipòcrates tenia raó.
Us enrecordeu, i no fa pas gaire, quan des del Madrid es va fer córrer la brama de que els jugadors del Barça es dopaven? Que tots els seus èxits eren a conseqüència de prendre substàncies prohibides? Us enrecordeu? Doncs jo sí. Me’n recordo tant del fet com de la gràcia que tot això feia a la premsa i a amplis sectors de Madrid. No entenc ara, amb aquella campanya tan recent, la indignació que la broma del Canal Plus francès ha fet sobre els esportistes espanyols i la seva suposada relació amb el dopatge. No entenc, francament, aquest farisaic esquinçar-se els vestits davant d’unes afirmacions calcades a les que es varen fer fa dues temporades, això sí, amb diferents destinataris. I és que una cosa és llençar merda contra el Barça, que fa molta gràcia i sempre dóna els seus rèdits, i una altre de molt diferent, fer-ho contra els sagrats esportistes espanyols. Està clar que el problema no és mai el que es diu, sinó contra qui es diu. La mateixa broma té un encaix diferent si té la fan a tu o me la fan a mi. Hipòcrates tenia raó.
dimecres, 15 de febrer del 2012
El millor moment
No deixa de ser curiós que, darrerament, el millor moment dels nostres polítics coincideixi amb el moment de la seva retirada (forçada o no). Així va ser quan el gris Montilla va plegar i ens va deixar amb l’únic discurs aprofitable de tota la seva carrera. Fa ben poc, el mateix li ha passat al mentider Zapatero amb un comiat certament digne i que ha conclòs la seva etapa amb la millor de les seves frases: Me voy. Avui, un nou animal polític, ha decidit alliberar-nos del seu pes específic. Hereu marxa. Ho deixa perquè, diu ell, els joves prenguin el relleu. Un gran gest per a un dels polítics més mediocres que hem patit en els darrers anys. Novament, i ja va sent norma, el final ha estat, de lluny, el millor de la carrera d’un polític. Veient el que hem vist i amb la saviesa que ens dóna l’experiència, només ens cal avençar en un aspecte, ja que no podem millorar el nivell dels nostres politics, caldria que aquest, en un acte de responsabilitat i servei a la comunitat, no esperin tant a deixar-ho, que ho facin abans i, sinó és molt demanar, que ja no s’hi posin. Si el millor és quan ho deixen, imagineu tot el que ens estalviaríem si ni tan sols comencessin. Ha de ser cert allò de que tenim els polítics que ens mereixem, però tant?
No deixa de ser curiós que, darrerament, el millor moment dels nostres polítics coincideixi amb el moment de la seva retirada (forçada o no). Així va ser quan el gris Montilla va plegar i ens va deixar amb l’únic discurs aprofitable de tota la seva carrera. Fa ben poc, el mateix li ha passat al mentider Zapatero amb un comiat certament digne i que ha conclòs la seva etapa amb la millor de les seves frases: Me voy. Avui, un nou animal polític, ha decidit alliberar-nos del seu pes específic. Hereu marxa. Ho deixa perquè, diu ell, els joves prenguin el relleu. Un gran gest per a un dels polítics més mediocres que hem patit en els darrers anys. Novament, i ja va sent norma, el final ha estat, de lluny, el millor de la carrera d’un polític. Veient el que hem vist i amb la saviesa que ens dóna l’experiència, només ens cal avençar en un aspecte, ja que no podem millorar el nivell dels nostres politics, caldria que aquest, en un acte de responsabilitat i servei a la comunitat, no esperin tant a deixar-ho, que ho facin abans i, sinó és molt demanar, que ja no s’hi posin. Si el millor és quan ho deixen, imagineu tot el que ens estalviaríem si ni tan sols comencessin. Ha de ser cert allò de que tenim els polítics que ens mereixem, però tant?
dimarts, 14 de febrer del 2012
Cop d’estat
Avui m’han convidat, valgui l’eufemisme, a formar part d’una candidatura alternativa a l’actual direcció del CE Europa. He de confessar que no és la primera, ni l’única vegada, que m’han proposat una iniciativa similar. També he de dir que, fins ara, les diferents aventures eren simplement això, aventures. Aventures de dubtosa procedència, orfes de contingut, mogudes pel ressentiment i d’escàs interès. En canvi la d’avui, sigui per la vàlua del missatger, la seva ascendència dins del Club, els seus companys de viatge i, sobretot, per la raó dels seus arguments, ha estat una experiència engrescadora i força excitant. Tot i sent un projecte jove, no està exempt d’il•lusió, amb un programari potent i unes idees prou clares per bastir adhesions i fidelitats. No es tracta, m’explicava, de fer oposició a llarg termini, ans al contrari, la idea és presentar una moció de censura tan aviat tinguem el suport necessari i forçar noves eleccions abans d’un any. M’ha agradat molt la claredat de la seva exposició, tot allò que es vol mantenir i, encara més, tot allò que es vol canviar. És reconfortant trobar persones amb el cap tan clar, sabent tot allò que cal fer i com fer-ho per aconseguir-ho. Si us he de ser sincer, fa temps que no trempava, valgui l’eufemisme, tant com avui.
Avui m’han convidat, valgui l’eufemisme, a formar part d’una candidatura alternativa a l’actual direcció del CE Europa. He de confessar que no és la primera, ni l’única vegada, que m’han proposat una iniciativa similar. També he de dir que, fins ara, les diferents aventures eren simplement això, aventures. Aventures de dubtosa procedència, orfes de contingut, mogudes pel ressentiment i d’escàs interès. En canvi la d’avui, sigui per la vàlua del missatger, la seva ascendència dins del Club, els seus companys de viatge i, sobretot, per la raó dels seus arguments, ha estat una experiència engrescadora i força excitant. Tot i sent un projecte jove, no està exempt d’il•lusió, amb un programari potent i unes idees prou clares per bastir adhesions i fidelitats. No es tracta, m’explicava, de fer oposició a llarg termini, ans al contrari, la idea és presentar una moció de censura tan aviat tinguem el suport necessari i forçar noves eleccions abans d’un any. M’ha agradat molt la claredat de la seva exposició, tot allò que es vol mantenir i, encara més, tot allò que es vol canviar. És reconfortant trobar persones amb el cap tan clar, sabent tot allò que cal fer i com fer-ho per aconseguir-ho. Si us he de ser sincer, fa temps que no trempava, valgui l’eufemisme, tant com avui.
dilluns, 13 de febrer del 2012
La Copa del Rei i La Marsellesa
Donant-li voltes a la final de la Copa del Rei i, concretament, a la seu on s’ha de disputar, cada cop tinc més clar que s’hauria de fer a Paris. Tots el inputs van en aquest sentit. Per començar, totes les dificultats que posen a Madrid per cedir el seu estadi al•legant unes suposades obres coincidint amb la data de la final. Una excusa barata (que diria el Cristiano) si tenim en compte que el Madrid fa quatre anys que està de reformes. València està atrotinat, Sevilla està lluny i fa calor, el Calderón rep un concert, Saragossa és petit. Bilbao i Barcelona són les ciutats dels finalistes,...L’opció de Paris va prenent força per equidistància, capacitat i neutralitat. Un altre factor a tenir en compte, i no casual, és la coincidència en el temps d’una reivindicació popular, amb origen a Font Romeu, que exigeix la revisió del tractat dels Pirineus. El tractat del Pirineus, com bé sabeu, és aquella arbitrària i desgraciada entesa entre Espanya i França que va partir Catalunya en dos. Doncs aprofitant la negociació, podríem cedir la final de la Copa del Reia a Paris a canvi de la reunificació de Catalunya en una sola nació. França tindria una final d’alt nivell i Catalunya tornaria a ser plena. No crec, sincerament, que Espanya s’hi oposés, ja que han repetit, per activa i passiva, que tant Barça com Bilbao són dos equips estrangers. Només hi trobo una pega: els himnes. No acabo de veure clar la sortida al camp dels dos equips mentre sona per megafonia La Marsellesa. Una Copa del Rei amb l’himne republicà per excel•lència? Si la cosa no funciona sempre podríem optar per Wembley, prèvia revisió, això sí, del Pacte de Gènova.
Donant-li voltes a la final de la Copa del Rei i, concretament, a la seu on s’ha de disputar, cada cop tinc més clar que s’hauria de fer a Paris. Tots el inputs van en aquest sentit. Per començar, totes les dificultats que posen a Madrid per cedir el seu estadi al•legant unes suposades obres coincidint amb la data de la final. Una excusa barata (que diria el Cristiano) si tenim en compte que el Madrid fa quatre anys que està de reformes. València està atrotinat, Sevilla està lluny i fa calor, el Calderón rep un concert, Saragossa és petit. Bilbao i Barcelona són les ciutats dels finalistes,...L’opció de Paris va prenent força per equidistància, capacitat i neutralitat. Un altre factor a tenir en compte, i no casual, és la coincidència en el temps d’una reivindicació popular, amb origen a Font Romeu, que exigeix la revisió del tractat dels Pirineus. El tractat del Pirineus, com bé sabeu, és aquella arbitrària i desgraciada entesa entre Espanya i França que va partir Catalunya en dos. Doncs aprofitant la negociació, podríem cedir la final de la Copa del Reia a Paris a canvi de la reunificació de Catalunya en una sola nació. França tindria una final d’alt nivell i Catalunya tornaria a ser plena. No crec, sincerament, que Espanya s’hi oposés, ja que han repetit, per activa i passiva, que tant Barça com Bilbao són dos equips estrangers. Només hi trobo una pega: els himnes. No acabo de veure clar la sortida al camp dels dos equips mentre sona per megafonia La Marsellesa. Una Copa del Rei amb l’himne republicà per excel•lència? Si la cosa no funciona sempre podríem optar per Wembley, prèvia revisió, això sí, del Pacte de Gènova.
diumenge, 12 de febrer del 2012
Els fils del guinyol
Pell molt fina la dels espanyols. I tot per una guinyolada del Canal Plus francès on es posa en dubte el joc net d’alguns esportistes hispànics. Tornem a la polèmica mai resolta dels límits de l’ humor i la seva transgressió. Fins aquí sí, fins aquí no. Això es toca, això no es toca. Qui posa els límits? Podem riure de qualsevol cosa, de qualsevol tema, de qualsevol persona? Acceptem l’ humor quan no ens toca de ple per molt cruel que sigui i en canvi som extremadament hostils quan els dards ens afecten a nosaltres o al nostre entorn? No és una de les principals característiques de l’ humor fer sang de l’objectiu triat? I quanta més millor? Perquè l’esport espanyol i els seus esportistes haurien de quedar al marge? Ens en podem riure de tot, però sempre hi ha d’haver una sagrera? L’ humor és caricatura, exageració, mala llet i, en alguns casos, hi ha el risc de pixar fora del test, però tot plegat forma part del joc. I el joc ha de tenir unes regles per a tots igual i no val canviar-les a la nostra conveniència. Ara hi jugo, ara no. Ara em val la norma, ara me la salto. Els espanyols poden tenir tota la pell fina que vulguin, de la mateixa manera que l’ humor pot ser tan gruixut, impertinent, inoportú, sagnant, irreverent, incorrecte, transgressor, ofensiu i molest com al seu autor li plagui. L’ humor té la seva funció terapèutica i desmitificadora que ens mostra tal com som. La condició humana sense mascares, vulnerable, amb una entendridora i desarmada fragilitat. Tot i que, per a mi un francès no deixa de ser una mamada.
Pell molt fina la dels espanyols. I tot per una guinyolada del Canal Plus francès on es posa en dubte el joc net d’alguns esportistes hispànics. Tornem a la polèmica mai resolta dels límits de l’ humor i la seva transgressió. Fins aquí sí, fins aquí no. Això es toca, això no es toca. Qui posa els límits? Podem riure de qualsevol cosa, de qualsevol tema, de qualsevol persona? Acceptem l’ humor quan no ens toca de ple per molt cruel que sigui i en canvi som extremadament hostils quan els dards ens afecten a nosaltres o al nostre entorn? No és una de les principals característiques de l’ humor fer sang de l’objectiu triat? I quanta més millor? Perquè l’esport espanyol i els seus esportistes haurien de quedar al marge? Ens en podem riure de tot, però sempre hi ha d’haver una sagrera? L’ humor és caricatura, exageració, mala llet i, en alguns casos, hi ha el risc de pixar fora del test, però tot plegat forma part del joc. I el joc ha de tenir unes regles per a tots igual i no val canviar-les a la nostra conveniència. Ara hi jugo, ara no. Ara em val la norma, ara me la salto. Els espanyols poden tenir tota la pell fina que vulguin, de la mateixa manera que l’ humor pot ser tan gruixut, impertinent, inoportú, sagnant, irreverent, incorrecte, transgressor, ofensiu i molest com al seu autor li plagui. L’ humor té la seva funció terapèutica i desmitificadora que ens mostra tal com som. La condició humana sense mascares, vulnerable, amb una entendridora i desarmada fragilitat. Tot i que, per a mi un francès no deixa de ser una mamada.
dissabte, 11 de febrer del 2012
La culpa la té l’entrenador
La culpa la té l’entrenador. El col•loca malament i no li diu res, no el corregeix. Marc, més al centre. Marc, més al centre… Enganxat a la banda no farà gols. És desesperant! El problema és que no es té un tracte personalitzat, es va molt al “bulto” i no els hi ensenya res.
Senyor pare del Marc, amb tot el respecte que li tinc i segurament es mereix, no s’ha plantejat ni per un moment que el seu fill sigui, per dir-ho en termes condescendents, molt fluixet? No se n’ha adonat que el bo d’en Marc, al marge de les seves limitacions tècniques, deambula pel camp com una ànima en pena? Que sembla talment la viva imatge d’un peix fora de l’aigua? Tanta és la seva ceguesa de sang que és incapaç de veure que la pilota i el Marc són elements incompatibles i de difícil encaix? Aigua i oli, oli i aigua. Elements que, per molt que vostè s’escarrassi, mai lliguen ni lligaran. No podria ser que en Marc no tingui condicions per això del futbol i vostè, pare obcecat, negui l’evidència? Carregar contra l’entrenador de torn, cregui’m, no és la solució. Fer-lo culpable de les mancances i limitacions del Marc no és, ni de lluny, la millor proposta per sortir del túnel. Quan abans se n’adoni de la crua realitat deixarà de fer-se mala sang i alliberarà al propi Marc del pes d’una responsabilitat per a la que no està cridat. L’entrenador podrà seguir fent la seva feina i vostè, si més no, deixarà de fer un espantós ridícul davant dels altres pares/mares que se’l miren amb astorament, resignació i una certa vergonya aliena.
La culpa la té l’entrenador. El col•loca malament i no li diu res, no el corregeix. Marc, més al centre. Marc, més al centre… Enganxat a la banda no farà gols. És desesperant! El problema és que no es té un tracte personalitzat, es va molt al “bulto” i no els hi ensenya res.
Senyor pare del Marc, amb tot el respecte que li tinc i segurament es mereix, no s’ha plantejat ni per un moment que el seu fill sigui, per dir-ho en termes condescendents, molt fluixet? No se n’ha adonat que el bo d’en Marc, al marge de les seves limitacions tècniques, deambula pel camp com una ànima en pena? Que sembla talment la viva imatge d’un peix fora de l’aigua? Tanta és la seva ceguesa de sang que és incapaç de veure que la pilota i el Marc són elements incompatibles i de difícil encaix? Aigua i oli, oli i aigua. Elements que, per molt que vostè s’escarrassi, mai lliguen ni lligaran. No podria ser que en Marc no tingui condicions per això del futbol i vostè, pare obcecat, negui l’evidència? Carregar contra l’entrenador de torn, cregui’m, no és la solució. Fer-lo culpable de les mancances i limitacions del Marc no és, ni de lluny, la millor proposta per sortir del túnel. Quan abans se n’adoni de la crua realitat deixarà de fer-se mala sang i alliberarà al propi Marc del pes d’una responsabilitat per a la que no està cridat. L’entrenador podrà seguir fent la seva feina i vostè, si més no, deixarà de fer un espantós ridícul davant dels altres pares/mares que se’l miren amb astorament, resignació i una certa vergonya aliena.
divendres, 10 de febrer del 2012
Domesticar el talent
Explica Sir Ken Robinson el cas d’una nena de sis anys que treballava a la classe de dibuix i la seva mestra li pregunta: “Què dibuixes?”, i contesta: “Déu”; la mestra li adverteix: “Però si ningú no sap com és!” i la nena respon: “Ho sabran d’aquí uns minuts”. Genial! Tots naixem amb el gen de la creativitat, perquè doncs hi ha tan poques persones que sobresurten? L’escola i el sistema educatiu en general, està pensat per domesticar aquesta creativitat, per posar-hi marges i perquè el nen/a en formació transcorri dins uns paràmetres prèviament traçats, controlables i mesurables. Desactivant la creativitat s’anul•la el talent i l’activitat cerebral dels estudiants entra en una planúria exempta d’orografia i sortides alternatives. Les escoles són centres de repetició on els estudiants aprenen allò que ja se sap. No és d’estranyar, doncs, que els millors estudiants siguin aquells que repeteixen fil per randa tot allò que se’ls hi ha ensenyat sense sortir del guió. Què un nen/a sigui capaç de repetir de memòria el text d’un llibre és el paradigma de l’èxit en l’educació actual. La creativitat i el talent són habilitats que cal neutralitzar perquè el ramat segueixi dòcil i compacte. Cinc i set poden ser dotze, però també cinquanta-set. Lògiques diferents.
Explica Sir Ken Robinson el cas d’una nena de sis anys que treballava a la classe de dibuix i la seva mestra li pregunta: “Què dibuixes?”, i contesta: “Déu”; la mestra li adverteix: “Però si ningú no sap com és!” i la nena respon: “Ho sabran d’aquí uns minuts”. Genial! Tots naixem amb el gen de la creativitat, perquè doncs hi ha tan poques persones que sobresurten? L’escola i el sistema educatiu en general, està pensat per domesticar aquesta creativitat, per posar-hi marges i perquè el nen/a en formació transcorri dins uns paràmetres prèviament traçats, controlables i mesurables. Desactivant la creativitat s’anul•la el talent i l’activitat cerebral dels estudiants entra en una planúria exempta d’orografia i sortides alternatives. Les escoles són centres de repetició on els estudiants aprenen allò que ja se sap. No és d’estranyar, doncs, que els millors estudiants siguin aquells que repeteixen fil per randa tot allò que se’ls hi ha ensenyat sense sortir del guió. Què un nen/a sigui capaç de repetir de memòria el text d’un llibre és el paradigma de l’èxit en l’educació actual. La creativitat i el talent són habilitats que cal neutralitzar perquè el ramat segueixi dòcil i compacte. Cinc i set poden ser dotze, però també cinquanta-set. Lògiques diferents.
dijous, 9 de febrer del 2012
Síndrome d’Estocolm
Mentre el poder polític, i ara parlo de Catalunya, estigui en mans del poder econòmic. Mentre la relació d’ambdós sigui indestriable i els seus lligams indestructibles, no hi ha res a fer. Tothom sap, fins i tot el meu veí de l’Equador, que Espanya ens roba. Que les balances fiscals no existeixen i només són greuges fiscals. Tothom sap, fins i tot el meu company de feina magrebí, que paguem per damunt de la mitjana dels espanyols i que aquests impostos mai retornen. És insultant que, a aquestes alçades i amb els recursos que generem, haguem de viure pràcticament en la indigència nacional. No tenim diners per atendre les nostres necessitats més bàsiques i, el que és pitjor, no podem gestionar els nostres propis recursos. Veient-ho, com ho veu tothom, és un escàndol que el govern de Catalunya no faci res (res d’efectiu, és clar). Amb el precari argument d’anar a poc a poc, de fer passos ferms, però cauts, ens hi estem deixant la vida. Cada cop més pobres, cada cop més marginals i amb l’únic gran projecte nacional d’anar tapant vies d’aigua perquè el vaixell no s’enfonsi. Lamentable que ningú es plantegi, seriosament, que aquesta nau és insalvable i que el millor, encara que costi, és abandonar-la per pura coherència. El problema de fons no és un altre que la vinculació econòmica dels que condueixen el vaixell amb la naviliera i amb els organismes que els sustenten. Qui és capaç de sacrificar els seus interessos personals pels interessos de la col•lectivitat? Els poderosos de Catalunya no són una excepció.
Mentre el poder polític, i ara parlo de Catalunya, estigui en mans del poder econòmic. Mentre la relació d’ambdós sigui indestriable i els seus lligams indestructibles, no hi ha res a fer. Tothom sap, fins i tot el meu veí de l’Equador, que Espanya ens roba. Que les balances fiscals no existeixen i només són greuges fiscals. Tothom sap, fins i tot el meu company de feina magrebí, que paguem per damunt de la mitjana dels espanyols i que aquests impostos mai retornen. És insultant que, a aquestes alçades i amb els recursos que generem, haguem de viure pràcticament en la indigència nacional. No tenim diners per atendre les nostres necessitats més bàsiques i, el que és pitjor, no podem gestionar els nostres propis recursos. Veient-ho, com ho veu tothom, és un escàndol que el govern de Catalunya no faci res (res d’efectiu, és clar). Amb el precari argument d’anar a poc a poc, de fer passos ferms, però cauts, ens hi estem deixant la vida. Cada cop més pobres, cada cop més marginals i amb l’únic gran projecte nacional d’anar tapant vies d’aigua perquè el vaixell no s’enfonsi. Lamentable que ningú es plantegi, seriosament, que aquesta nau és insalvable i que el millor, encara que costi, és abandonar-la per pura coherència. El problema de fons no és un altre que la vinculació econòmica dels que condueixen el vaixell amb la naviliera i amb els organismes que els sustenten. Qui és capaç de sacrificar els seus interessos personals pels interessos de la col•lectivitat? Els poderosos de Catalunya no són una excepció.
dimecres, 8 de febrer del 2012
Més enllà de les 4 hores
Un estudi canadenc, publicat en el Journal of Preventive Medicine, ha destacat que els adolescents adopten més conductes multirisc pel fet d’estar més de quatre hores davant de l’ordinador (en funcionament, és clar). Aquestes conductes són:
-Tenir relacions sexuals abans dels 13 anys.
-Tenir relacions sexuals sense protecció.
-Tristesa i apatia persistents.
-Pensaments o intents de suïcidi.
-Trastorns de la conducta alimentària (anorèxia, bulímia).
-Disminució de l’exercici físic (més obesitat).
-Fumar freqüentment.
-Consum exagerat d’alcohol.
-Consum de drogues, en especial marihuana.
-Baralles constants amb companys o agressions.
-Portar armes.
L'estudi conclou que internet permet arribar, sense control, a indrets especialment perillosos per a persones en procés de formació, és a dir, per a nens amb una gran capacitat d’absorció i aprenentatge, però amb un criteri encara poc selectiu.
Amb el respecte que mereixen tots els estudis, m'atreviria a dir que el problema real no està a la xarxa, perquè en ella no trobem res que no estigui al carrer. El problema, segurament, és la facilitat d’accés i, segons el experts, el temps que emprem en fer una mateixa cosa. Hi ha risc a partir de les 4 hores? Doncs, posem un avisador un quart d’hora abans i disposem-nos a observar com es comporten tots aquells que ara dirigeixen els nostres destins i que, de petits, mai van estar quatre hores diàries davant d’un ordinador, senzillament perquè no n’hi havia.
Un estudi canadenc, publicat en el Journal of Preventive Medicine, ha destacat que els adolescents adopten més conductes multirisc pel fet d’estar més de quatre hores davant de l’ordinador (en funcionament, és clar). Aquestes conductes són:
-Tenir relacions sexuals abans dels 13 anys.
-Tenir relacions sexuals sense protecció.
-Tristesa i apatia persistents.
-Pensaments o intents de suïcidi.
-Trastorns de la conducta alimentària (anorèxia, bulímia).
-Disminució de l’exercici físic (més obesitat).
-Fumar freqüentment.
-Consum exagerat d’alcohol.
-Consum de drogues, en especial marihuana.
-Baralles constants amb companys o agressions.
-Portar armes.
L'estudi conclou que internet permet arribar, sense control, a indrets especialment perillosos per a persones en procés de formació, és a dir, per a nens amb una gran capacitat d’absorció i aprenentatge, però amb un criteri encara poc selectiu.
Amb el respecte que mereixen tots els estudis, m'atreviria a dir que el problema real no està a la xarxa, perquè en ella no trobem res que no estigui al carrer. El problema, segurament, és la facilitat d’accés i, segons el experts, el temps que emprem en fer una mateixa cosa. Hi ha risc a partir de les 4 hores? Doncs, posem un avisador un quart d’hora abans i disposem-nos a observar com es comporten tots aquells que ara dirigeixen els nostres destins i que, de petits, mai van estar quatre hores diàries davant d’un ordinador, senzillament perquè no n’hi havia.
dimarts, 7 de febrer del 2012
La pregunta
Oportuna la pregunta, significativa la resposta. He pogut veure el tall de TV3 on se li preguntava al soci i/o simpatitzant del Barça si preferia guanyar la lliga o la renovació de Guardiola. La pregunta té una certa mala llet i, en altre temps o en altres circumstàncies, poca gent dubta que la resposta hagués estat unànime: la lliga. Però com han canviat les coses! Tots, absolutament tots els preguntats, han donat la mateixa resposta: Guardiola. És a dir, cosa inaudita fins fa poc, la parròquia culer prefereix la continuïtat del tècnic, per damunt d’un títol pel que molts matarien (en sentit figurat, és clar). El soci i/o afeccionat del barça ho té clar, per damunt de qualsevol altre proposta, per engrescadora que aquesta sigui, es queda amb la persona que li ha donat l’estabilitat que el Club necessitava, l’autoestima que tant costa d’aconseguir i, per damunt de tot, el respecte i l’admiració del món del futbol. El culer se sent tan orgullós i tan identificat amb aquest equip i amb la forma com s’explica, que és capaç de renunciar a recompenses puntuals i immediates a canvi d’invertir en bons a llarg termini. M’agradaria, només per curiositat, que aquesta mateixa pregunta se li fes als socis del Madrid: preferiu guanyar la lliga o que renovi Mourinho? Intuïu la resposta? Jo la tinc, no clara, claríssima.
Oportuna la pregunta, significativa la resposta. He pogut veure el tall de TV3 on se li preguntava al soci i/o simpatitzant del Barça si preferia guanyar la lliga o la renovació de Guardiola. La pregunta té una certa mala llet i, en altre temps o en altres circumstàncies, poca gent dubta que la resposta hagués estat unànime: la lliga. Però com han canviat les coses! Tots, absolutament tots els preguntats, han donat la mateixa resposta: Guardiola. És a dir, cosa inaudita fins fa poc, la parròquia culer prefereix la continuïtat del tècnic, per damunt d’un títol pel que molts matarien (en sentit figurat, és clar). El soci i/o afeccionat del barça ho té clar, per damunt de qualsevol altre proposta, per engrescadora que aquesta sigui, es queda amb la persona que li ha donat l’estabilitat que el Club necessitava, l’autoestima que tant costa d’aconseguir i, per damunt de tot, el respecte i l’admiració del món del futbol. El culer se sent tan orgullós i tan identificat amb aquest equip i amb la forma com s’explica, que és capaç de renunciar a recompenses puntuals i immediates a canvi d’invertir en bons a llarg termini. M’agradaria, només per curiositat, que aquesta mateixa pregunta se li fes als socis del Madrid: preferiu guanyar la lliga o que renovi Mourinho? Intuïu la resposta? Jo la tinc, no clara, claríssima.
dilluns, 6 de febrer del 2012
Dilluns
26 de Maig de 2011
Bon dia Toni,
Intento parlar amb tu per telèfon, perquè no m’atreveix-ho a fer-ho cara a cara. És més, et truco a determinades hores quan se que estàs ocupat i no em despenjaràs el telèfon. Així, estimat Toni, m’estalvio la vergonya que sento i faig honor a la pusil·lanimitat que em caracteritza. Em veig obligat, en contra dels meus interessos i els de la JD, a donar-te les gràcies per haver-nos tret les castanyes del foc en les dues darreres temporades. Per haver assumit un “marrón” que ningú volia i que tu vas acceptar sense reserves. Aquesta, estimat Toni, és la meva/nostra manera d’agrair-t’ho i aquesta, la manera de comunicar-t’ho. Vagi per endavant el nostre reconeixement a la teva tasca i al teu servei impagable i, per això, tindràs les portes del Club sempre obertes per a quan tornem a tenir problemes i necessitem els serveis d’un altre ingenu com tu que ens solucioni el merder. Serveixi aquest sincer i emotiu correu per donar per acabada la teva activitat al Club i desitjar-te molta sort en la teva futura carrera. Si vols algun aclariment o alguna altra cosa, no em truquis, no penso agafar-te el telèfon.
Una abraçada
A.
26 de Maig de 2011
Bon dia Toni,
Intento parlar amb tu per telèfon, perquè no m’atreveix-ho a fer-ho cara a cara. És més, et truco a determinades hores quan se que estàs ocupat i no em despenjaràs el telèfon. Així, estimat Toni, m’estalvio la vergonya que sento i faig honor a la pusil·lanimitat que em caracteritza. Em veig obligat, en contra dels meus interessos i els de la JD, a donar-te les gràcies per haver-nos tret les castanyes del foc en les dues darreres temporades. Per haver assumit un “marrón” que ningú volia i que tu vas acceptar sense reserves. Aquesta, estimat Toni, és la meva/nostra manera d’agrair-t’ho i aquesta, la manera de comunicar-t’ho. Vagi per endavant el nostre reconeixement a la teva tasca i al teu servei impagable i, per això, tindràs les portes del Club sempre obertes per a quan tornem a tenir problemes i necessitem els serveis d’un altre ingenu com tu que ens solucioni el merder. Serveixi aquest sincer i emotiu correu per donar per acabada la teva activitat al Club i desitjar-te molta sort en la teva futura carrera. Si vols algun aclariment o alguna altra cosa, no em truquis, no penso agafar-te el telèfon.
Una abraçada
A.
diumenge, 5 de febrer del 2012
Dólera sentenciat
Res farà canviar d’opinió a aquells que ja la tenen presa. Pedro Dólera no continuarà a la banqueta del CE Europa la propera temporada. Amb mals resultats, com el d’avui, però també si la situació millora. Dólera està sentenciat. Qui més qui menys sap com va tot això del futbol i la poca paciència, la incoherència, la manca de criteri i la tremolor de cames són les especials característiques que defineixen a la gran majoria de directius de Club. I el CE Europa no és l’excepció. La solució, permeteu-me la gosadia, no està en canviar d’entrenador cada 2, 3 o 4 anys, en funció de com vagin les coses i de la sort que es tingui. La solució passa per triar una proposta coherent i ajustada a la pròpia idiosincràsia del Club i esmerçar tots els esforços en aplicar-la i, sobretot, en mantenir-la. El problema de l’Europa, i torneu-me a permetre la gosadia, no està en encertar els canvis sinó en trobar un model de Club que expliqui la seva essència i el faci recognoscible siguin quines siguin les cares que el representin.
Res farà canviar d’opinió a aquells que ja la tenen presa. Pedro Dólera no continuarà a la banqueta del CE Europa la propera temporada. Amb mals resultats, com el d’avui, però també si la situació millora. Dólera està sentenciat. Qui més qui menys sap com va tot això del futbol i la poca paciència, la incoherència, la manca de criteri i la tremolor de cames són les especials característiques que defineixen a la gran majoria de directius de Club. I el CE Europa no és l’excepció. La solució, permeteu-me la gosadia, no està en canviar d’entrenador cada 2, 3 o 4 anys, en funció de com vagin les coses i de la sort que es tingui. La solució passa per triar una proposta coherent i ajustada a la pròpia idiosincràsia del Club i esmerçar tots els esforços en aplicar-la i, sobretot, en mantenir-la. El problema de l’Europa, i torneu-me a permetre la gosadia, no està en encertar els canvis sinó en trobar un model de Club que expliqui la seva essència i el faci recognoscible siguin quines siguin les cares que el representin.
L’eròtica del poder
Mireu que n’és d’il•lustrativa la política que ens deixa, un cop sí i un altre també, clars exemples de la condició humana. En el procés d’elecció del successor o successora de Zapatero, les dues candidatures que opten al càrrec s’han estirat els cabells i s’han acusat mútuament de pressions i joc brut. Això ha passat dins d’un mateix partit (PSOE), on se suposa que la ideologia i els objectius generals són coincidents. On tothom treballa o ha de treballar en el mateix sentit i el teòric enemic està fora. Un cop més ha quedat demostrat que, el que realment importa, és el poder per damunt de qualsevol altre alternativa. Davant, o a les portes, d’aconseguir el poder, no hi ha amic possible encara que es professi, sobre el paper, la mateixa visió del món i es tingui el carnet del mateix partit polític. Lluita d’idees? No. Només baixos instints, emmarcats en una descarnada i indecent eròtica del poder.
Mireu que n’és d’il•lustrativa la política que ens deixa, un cop sí i un altre també, clars exemples de la condició humana. En el procés d’elecció del successor o successora de Zapatero, les dues candidatures que opten al càrrec s’han estirat els cabells i s’han acusat mútuament de pressions i joc brut. Això ha passat dins d’un mateix partit (PSOE), on se suposa que la ideologia i els objectius generals són coincidents. On tothom treballa o ha de treballar en el mateix sentit i el teòric enemic està fora. Un cop més ha quedat demostrat que, el que realment importa, és el poder per damunt de qualsevol altre alternativa. Davant, o a les portes, d’aconseguir el poder, no hi ha amic possible encara que es professi, sobre el paper, la mateixa visió del món i es tingui el carnet del mateix partit polític. Lluita d’idees? No. Només baixos instints, emmarcats en una descarnada i indecent eròtica del poder.
dissabte, 4 de febrer del 2012
La vida és una equivocació
I per mantenir aquesta afirmació, només cal observar el mecanisme que fa d’una mentida una veritat irrefutable. Es llença una idea, es planteja un argument amb molta gent al voltant que digui el mateix, sense cap veu que s’hi oposi, sense cap discrepància, sense cap contradicció i feina feta. La realitat acabarà sent la que aquesta gent proposa i així ho recollirà la història. El convenciment serà de tal envergadura que no admetrà cap altre raó. Una mentida consensuada i repetida fins a l’extenuació, passa a ser, en poc temps, una veritat incontestable.
I per mantenir aquesta afirmació, només cal observar el mecanisme que fa d’una mentida una veritat irrefutable. Es llença una idea, es planteja un argument amb molta gent al voltant que digui el mateix, sense cap veu que s’hi oposi, sense cap discrepància, sense cap contradicció i feina feta. La realitat acabarà sent la que aquesta gent proposa i així ho recollirà la història. El convenciment serà de tal envergadura que no admetrà cap altre raó. Una mentida consensuada i repetida fins a l’extenuació, passa a ser, en poc temps, una veritat incontestable.
dijous, 2 de febrer del 2012
Modèstia a part
Modèstia: virtut de qui no sent ni mostra una alta opinió de si mateix.
Modest: que té modèstia.
És bo recórrer, de tant en tant, al diccionari per aclarir conceptes i definicions que en el seu esdevenir quotidià es van pervertint. Significats que poc a poc van mudant com la pell d’alguns animalons fins al punt que es fan irreconeixibles. Modèstia i modest han estat, en aquest sentit, dues de les paraules més maltractades i són, possiblement, les que més s’han allunyat de la seva essència. Parlar de futbol modest en referir-se a tot aquell futbol que es practica de Tercera cap avall, no és del tot exacte. Només cal veure i escoltar la reivindicació que els seguidors d’aquest futbol en fan. L’exaltació, l’orgull i l’alta estima que d’ell en tenen. Tots els afeccionats, independentment del club al que pertanyen, se senten molt identificats amb els seus colors i en tenen una alta opinió de si mateixos. Cosa que, per definició, es contradiu amb l’autèntic concepte de modèstia. Es pot buscar una altra paraula, o un conjunt de paraules, per anomenar el futbol que no acostuma a sortir per la tele, però, en cap cas, se’l pot titllar de modest per la mateixa idiosincràsia dels seus protagonistes. Poca modèstia hi ha en aquells que sistemàticament reivindiquen el seu futbol com l’únic futbol autèntic i, al mateix temps, menyspreen i desautoritzen qualsevol altre opció. Podríem parlar de qualitat, però mai de modèstia.
Modèstia: virtut de qui no sent ni mostra una alta opinió de si mateix.
Modest: que té modèstia.
És bo recórrer, de tant en tant, al diccionari per aclarir conceptes i definicions que en el seu esdevenir quotidià es van pervertint. Significats que poc a poc van mudant com la pell d’alguns animalons fins al punt que es fan irreconeixibles. Modèstia i modest han estat, en aquest sentit, dues de les paraules més maltractades i són, possiblement, les que més s’han allunyat de la seva essència. Parlar de futbol modest en referir-se a tot aquell futbol que es practica de Tercera cap avall, no és del tot exacte. Només cal veure i escoltar la reivindicació que els seguidors d’aquest futbol en fan. L’exaltació, l’orgull i l’alta estima que d’ell en tenen. Tots els afeccionats, independentment del club al que pertanyen, se senten molt identificats amb els seus colors i en tenen una alta opinió de si mateixos. Cosa que, per definició, es contradiu amb l’autèntic concepte de modèstia. Es pot buscar una altra paraula, o un conjunt de paraules, per anomenar el futbol que no acostuma a sortir per la tele, però, en cap cas, se’l pot titllar de modest per la mateixa idiosincràsia dels seus protagonistes. Poca modèstia hi ha en aquells que sistemàticament reivindiquen el seu futbol com l’únic futbol autèntic i, al mateix temps, menyspreen i desautoritzen qualsevol altre opció. Podríem parlar de qualitat, però mai de modèstia.
dimecres, 1 de febrer del 2012
Podridura
"Something is rotten in the state of Denmark"
Cada dia que passa, em genera més rebuig Espanya i la manera de ser dels espanyols. Lluny de ser un país virtuós, on poder trobar exemples d’honestedat i decència, s’ha convertit, si és que no ho ha estat mai, en un país corrupte, hipòcrita, violent, viciós, on sobresurten les conductes impròpies i on la disbauxa és norma. Un país primitiu, sense valors i on el mirall és el despropòsit. Com entendre sinó, el veredicte de no culpabilitat de Camps, la trama Gurtel, l’afer Blanco, la casa Reial, els innombrables casos de corrupció, el genocidi persistent i obsessiu contra “les altres identitats”, la canonització d’un personatge verinós com Mourinho i el seguidisme que se’n fa, la conducta del jutge únic de la Lliga de Futbol que no actua d’ofici contra Pepe perquè a Messi no li varen amputar dos dits, la tolerància d’alguns mitjans de comunicació en vers l’agressivitat desfermada, la hipocresia generalitzada que carrega contra el que denuncia la violència i no contra el que sistemàticament la practica. L’escàndol que provoca el que una persona parli la seva pròpia llengua (el català, of course!) en recollir un premi internacional. L’enaltiment d’actes indignes i la conversió d’aquests en patrons de conducta. La requisa d’estelades a les portes del Bernabeu argumentant que són símbols inconstitucionals que inciten al terrorisme, el mateix dia que el Madrid, amb només banderes espanyoles a la grada, dóna un recital de bestialisme i brutalitat sense límits. Ja ho va dir Shakespeare per boca de Marcelo (no és un acudit) a Hamlet: alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca. Sens dubte, Shakespeare no coneixia Espanya.
"Something is rotten in the state of Denmark"
Cada dia que passa, em genera més rebuig Espanya i la manera de ser dels espanyols. Lluny de ser un país virtuós, on poder trobar exemples d’honestedat i decència, s’ha convertit, si és que no ho ha estat mai, en un país corrupte, hipòcrita, violent, viciós, on sobresurten les conductes impròpies i on la disbauxa és norma. Un país primitiu, sense valors i on el mirall és el despropòsit. Com entendre sinó, el veredicte de no culpabilitat de Camps, la trama Gurtel, l’afer Blanco, la casa Reial, els innombrables casos de corrupció, el genocidi persistent i obsessiu contra “les altres identitats”, la canonització d’un personatge verinós com Mourinho i el seguidisme que se’n fa, la conducta del jutge únic de la Lliga de Futbol que no actua d’ofici contra Pepe perquè a Messi no li varen amputar dos dits, la tolerància d’alguns mitjans de comunicació en vers l’agressivitat desfermada, la hipocresia generalitzada que carrega contra el que denuncia la violència i no contra el que sistemàticament la practica. L’escàndol que provoca el que una persona parli la seva pròpia llengua (el català, of course!) en recollir un premi internacional. L’enaltiment d’actes indignes i la conversió d’aquests en patrons de conducta. La requisa d’estelades a les portes del Bernabeu argumentant que són símbols inconstitucionals que inciten al terrorisme, el mateix dia que el Madrid, amb només banderes espanyoles a la grada, dóna un recital de bestialisme i brutalitat sense límits. Ja ho va dir Shakespeare per boca de Marcelo (no és un acudit) a Hamlet: alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca. Sens dubte, Shakespeare no coneixia Espanya.
El defecte Greco
Perquè quan algú es manifesta de forma diferent, quan la seva expressió se’n surt dels límits marcats, quan percep la realitat des d’una perspectiva alternativa, se l’acusa de tenir un defecte? Sense anar més lluny, qui no coneix el cas del Greco, pintor amb una visió avançada al seu temps i que, la seva evolució artística, el va portar a desproporcionar i allargar les figures que pintava. Davant d’aquesta agosarada proposta, l’única explicació possible que crítics i experts van trobar, va ser que el Greco, per força, havia de patir un defecte visual que el feia pintar d’aquella manera. No es contemplava, en cap cas, l’opció de que fos el producte d’una proposta personal i trencadora per enriquir l’art. Encara ara es manté majoritàriament aquesta idea que permet explicar, de forma tranquil•litzadora, l’originalitat de certes persones. La normalitat som tu i jo. La genialitat és una anomalia i neix, en tots els casos, d’un pertorbador defecte.
Perquè quan algú es manifesta de forma diferent, quan la seva expressió se’n surt dels límits marcats, quan percep la realitat des d’una perspectiva alternativa, se l’acusa de tenir un defecte? Sense anar més lluny, qui no coneix el cas del Greco, pintor amb una visió avançada al seu temps i que, la seva evolució artística, el va portar a desproporcionar i allargar les figures que pintava. Davant d’aquesta agosarada proposta, l’única explicació possible que crítics i experts van trobar, va ser que el Greco, per força, havia de patir un defecte visual que el feia pintar d’aquella manera. No es contemplava, en cap cas, l’opció de que fos el producte d’una proposta personal i trencadora per enriquir l’art. Encara ara es manté majoritàriament aquesta idea que permet explicar, de forma tranquil•litzadora, l’originalitat de certes persones. La normalitat som tu i jo. La genialitat és una anomalia i neix, en tots els casos, d’un pertorbador defecte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)