L’Europa no puja, l’Europa es salva
(de moment)

Tal i com informava La Vanguardia digital en la seva edició d’ahir, la 2ª B del futbol espanyol es troba a la vora del KO tècnic, o dit d’una manera més concloent, a punt del col•lapse. Segons aquesta mateixa font, són ja més de 24 equips els que no poden fer front als seus pagaments, pagaments que afecten principalment als futbolistes en una situació extremadament delicada. La crisi econòmica no ha fet més que agreujar unes economies desestructurades, mal gestionades i amb plantejaments per damunt de les pròpies possibilitats. Els Clubs, tots els Clubs han viscut més pendents de la providència que no pas de la seva capacitat real per a generar ingressos. Amb pocs socis, sense taquillatge, amb la deserció dels esforçats patrocinadors amb els que es comptava i sense el suport municipal, en alguns casos, les economies dels Clubs han tocat fons. A la manca de previsió s’hi ha afegit la imprudència i el que vulgarment es diu: estirar més el braç que la màniga. Encara que la culpa no és tota dels gestors, sinó de la inviabilitat d’un futbol que no interessa pràcticament a ningú i aquesta mateixa indiferència el fa absolutament insostenible i decididament prescindible. Imagineu la situació que ha aconseguit esquivar el CE Europa, ni que sigui momentàniament, al allunyar el suïcidi del play off que l’hagués dut a una situació terminal de difícil retorn. I no és que la Tercera tingui més interès que la 2a B, que no és el cas, sinó perquè és infinitament més econòmica i, en conseqüència, més assumible per a Clubs amb una fràgil solvència.