La (desa)grada

Us proposo, si us interessa el món del futbol, un exercici instructiu i força revelador. Un lluminós matí de dissabte, no gaire aviat, perquè no representi un sacrifici, us acosteu a l’escola del CE Europa i, aleatòriament, trieu una zona del camp on faci una mica de sol per no haver de patir fred i que l’espectacle que us disposeu a contemplar sigui el més agradable possible. Inserits a la grada voltats de pares, mares, tiets, avis, germans i parents, més o menys confessats, prepareu-vos a veure, i escoltar, un apassionant partit de futbol entre Zaire i Tanzània. Mentre els aprenents a futbolistes hi posen fe, molta fe i unes impagables imatges d’extraordinari valor emotiu, la grada s’encarrega de la banda sonora. Mentre els de la gespa aprenen o volen assimilar els mecanismes del futbol, els de la grada fan tot el possible perquè aquesta pràctica, aquests mecanismes no els hi facin efecte. Uns fan per aprendre el que els altres s’entossudeixen en desaprendre. Passa, passa, toca, passa, toca,...insisteixen els de baix. Xuta, xuta, tu sol, tu sol, xuta, xuta, tu..., criden els de dalt. Els de baix prioritzen la generació de pautes per poder guanyar mentre els de dalt només volen guanyar per escurçar els terminis. No hi ha temps per perdre en el procés d’aprenentatge, ni cal invertir en l’adquisició d’hàbits, només importa la recompensa immediata i el triomf per damunt de qualsevol altre supòsit. Curiosa contradicció el portar els nens a l’escola perquè aprenguin i, en canvi, fer l’impossible perquè es saltin el procés necessari per assolir les competències d’un esport bàsica i essencialment associatiu.