No sóc cap gallina
dissabte, 30 d’abril del 2011
Què és primer, l’ou o la gallina?
Les gallines no volen perquè són gallines? O, ans al contrari, són gallines perquè no volen? El llenguatge ens té acostumats a relacionar la covardia amb les gallines. Així, un individu poruc o poc atrevit davant d’un determinat fet, se’l relaciona automàticament amb una gallina. Fins el punt que la paraula covard arriba a ser sinònim de gallina i viceversa. Però, perquè aquesta analogia? Són realment les gallines covardes? Sent aus com són i, en conseqüència, amb les capacitats que se li pressuposen, han renunciat històrica i voluntàriament a volar? Ho han fet per covardia? Si és així, ja els hi està bé la situació assumida de viure eternament en un corral, condemnades a posar ous, per a la resta dels seus dies, en un galliner brut i pollós.
Les gallines no volen perquè són gallines? O, ans al contrari, són gallines perquè no volen? El llenguatge ens té acostumats a relacionar la covardia amb les gallines. Així, un individu poruc o poc atrevit davant d’un determinat fet, se’l relaciona automàticament amb una gallina. Fins el punt que la paraula covard arriba a ser sinònim de gallina i viceversa. Però, perquè aquesta analogia? Són realment les gallines covardes? Sent aus com són i, en conseqüència, amb les capacitats que se li pressuposen, han renunciat històrica i voluntàriament a volar? Ho han fet per covardia? Si és així, ja els hi està bé la situació assumida de viure eternament en un corral, condemnades a posar ous, per a la resta dels seus dies, en un galliner brut i pollós.
divendres, 29 d’abril del 2011
Alguna cosa es mou
L’actitud del president del Madrid, Florentino Pérez, és com la d’aquell magnat, home de negocis o polític amb aspiracions que, per desfer-se del seu adversari, rival o enemic, no dubta en contractar un sicari perquè li faci la feina bruta i l’elimini, mentre ell es manté en un segon pla a l’espera del resultat. El preu? No importa. Els mitjans? Tampoc. En la consecució d’aquest objectiu vital, tot s’hi val. El sicari utilitza tots els recursos al seu abast (i també, els que no ho estan) per justificar el generós salari i fer allò pel que ha estat contractat. Passa el temps i el sicari no se’n surt. Malgrat l’enorme quantitat de munició utilitzada no aconsegueix fer diana i l’objectiu se li escapa una i altra vegada. Cada cop més desesperat, el sicari embogeix. Fins el punt que comet greus errors, impropis d’un “eliminador” de la seva talla, i és desemmascarat públicament. En aquest punt hi trobem el dilema: morirà matant el sicari i arrossegarà en la seva caiguda al que l’ha contractat? O, en un atac de pànic, optarà per aprofitar la complicitat de la nit per fer una desaparició houdiniana? Només cal saber si el magnat utilitza el comodí i, cansat de la seva imperícia i incompetència, contracta a un nou sicari perquè acabi amb el sicari. Sigui el que sigui, alguna cosa es mou.
L’actitud del president del Madrid, Florentino Pérez, és com la d’aquell magnat, home de negocis o polític amb aspiracions que, per desfer-se del seu adversari, rival o enemic, no dubta en contractar un sicari perquè li faci la feina bruta i l’elimini, mentre ell es manté en un segon pla a l’espera del resultat. El preu? No importa. Els mitjans? Tampoc. En la consecució d’aquest objectiu vital, tot s’hi val. El sicari utilitza tots els recursos al seu abast (i també, els que no ho estan) per justificar el generós salari i fer allò pel que ha estat contractat. Passa el temps i el sicari no se’n surt. Malgrat l’enorme quantitat de munició utilitzada no aconsegueix fer diana i l’objectiu se li escapa una i altra vegada. Cada cop més desesperat, el sicari embogeix. Fins el punt que comet greus errors, impropis d’un “eliminador” de la seva talla, i és desemmascarat públicament. En aquest punt hi trobem el dilema: morirà matant el sicari i arrossegarà en la seva caiguda al que l’ha contractat? O, en un atac de pànic, optarà per aprofitar la complicitat de la nit per fer una desaparició houdiniana? Només cal saber si el magnat utilitza el comodí i, cansat de la seva imperícia i incompetència, contracta a un nou sicari perquè acabi amb el sicari. Sigui el que sigui, alguna cosa es mou.
dijous, 28 d’abril del 2011
Perquè?
Perquè el Madrid s’ha posicionat oberta i decididament pel múscul sense cervell en comptes de fer-ho senzillament pel cervell?
Perquè el Madrid es gasta cada any tants diners en jugadors que no parlen el mateix idioma?
Perquè el Madrid ha apostat descaradament per la destrucció del futbol i la seva pròpia imatge?
Perquè el Madrid celebra els empats com si fossin victòries?
Perquè el Madrid ho fia tot a un trepa que només mira pel seu interès personal?
Perquè el Madrid s’ha plegat a un projecte de futur que no té ni present?
Perquè el Madrid s’identifica amb un personatge que fa trampes, intoxica, injuria i falseja la realitat?
Perquè el Madrid ha deixat en mans d’un egòlatra sense escrúpols la seva història centenària?
Perquè el Madrid ha venut el seu patrimoni i el seu prestigi a un encantador de serps, ressentit i amargat?
Perquè el Madrid sempre acaba amb 10 els seus partits contra el Barça i no amb 9 o 8 com realment es mereix?
Perquè el Madrid ha fitxat 7 davanters per jugar aculat sense passar del mig camp?
Perquè el Madrid ha convertit a Pepe en el seu referent, en el seu estendard?
Perquè el Madrid és tan generós que no vol mai la possessió, ni la pilota?
Perquè el Madrid no vol jugar a futbol i s’amaga darrera una gespa cada cop més alta?
Perquè el Madrid ha passat de dir “tacos” a ensenyar-los?
Perquè el Madrid ha passat de ser un equip que trepitjava fort a ser un equip que trepitja els rivals?
Perquè el Madridisme té aquesta necessitat de creure’s un mentider compulsiu, tan desesperats estan?
Perquè en Mourinho s’ha acabat convertint en una patètica parodia de la Mònica Terribas del Polònia?
Perquè em pregunto coses que no m'interessen gens?Perquè el Madrid s’ha posicionat oberta i decididament pel múscul sense cervell en comptes de fer-ho senzillament pel cervell?
Perquè el Madrid es gasta cada any tants diners en jugadors que no parlen el mateix idioma?
Perquè el Madrid ha apostat descaradament per la destrucció del futbol i la seva pròpia imatge?
Perquè el Madrid celebra els empats com si fossin victòries?
Perquè el Madrid ho fia tot a un trepa que només mira pel seu interès personal?
Perquè el Madrid s’ha plegat a un projecte de futur que no té ni present?
Perquè el Madrid s’identifica amb un personatge que fa trampes, intoxica, injuria i falseja la realitat?
Perquè el Madrid ha deixat en mans d’un egòlatra sense escrúpols la seva història centenària?
Perquè el Madrid ha venut el seu patrimoni i el seu prestigi a un encantador de serps, ressentit i amargat?
Perquè el Madrid sempre acaba amb 10 els seus partits contra el Barça i no amb 9 o 8 com realment es mereix?
Perquè el Madrid ha fitxat 7 davanters per jugar aculat sense passar del mig camp?
Perquè el Madrid ha convertit a Pepe en el seu referent, en el seu estendard?
Perquè el Madrid és tan generós que no vol mai la possessió, ni la pilota?
Perquè el Madrid no vol jugar a futbol i s’amaga darrera una gespa cada cop més alta?
Perquè el Madrid ha passat de dir “tacos” a ensenyar-los?
Perquè el Madrid ha passat de ser un equip que trepitjava fort a ser un equip que trepitja els rivals?
Perquè el Madridisme té aquesta necessitat de creure’s un mentider compulsiu, tan desesperats estan?
Perquè en Mourinho s’ha acabat convertint en una patètica parodia de la Mònica Terribas del Polònia?
dimecres, 27 d’abril del 2011
Encara podria ser pitjor
Però no havíem quedat que si jo deixava l’empresa es garantía la renovació dels avals i amb ells l’estabilitat econòmica i la seva viabilitat? Com pot ser que, només dos mesos després de la meva renúncia, s’hagi arribat a aquesta situació tan incòmoda (per dir-ho d’alguna manera) on els empleats, no ja que cobrin poc, sinó que no cobrin res? Amb l’aval de futur, que representa el vostre projecte i els avals monetaris ben desats al Banc, em pensava que tot estaria resolt i ja no s’haurien de passar més angunies per fer efectius els pagaments mensuals corresponents. Doncs es veu que no. Malgrat l’altruisme del directius (que no cobren), malgrat els baixos sous dels empleats, la retallada en la compra de material i la contenció pressupostaria, res de tot això és suficient per aconseguir equilibrar les balances. El problema és que els recursos s’esgoten i el futur cada cop és més negre. Però alegreu-vos, amb mi a l’empresa, encara seria pitjor, aleshores no tindríeu ni els avals.
Però no havíem quedat que si jo deixava l’empresa es garantía la renovació dels avals i amb ells l’estabilitat econòmica i la seva viabilitat? Com pot ser que, només dos mesos després de la meva renúncia, s’hagi arribat a aquesta situació tan incòmoda (per dir-ho d’alguna manera) on els empleats, no ja que cobrin poc, sinó que no cobrin res? Amb l’aval de futur, que representa el vostre projecte i els avals monetaris ben desats al Banc, em pensava que tot estaria resolt i ja no s’haurien de passar més angunies per fer efectius els pagaments mensuals corresponents. Doncs es veu que no. Malgrat l’altruisme del directius (que no cobren), malgrat els baixos sous dels empleats, la retallada en la compra de material i la contenció pressupostaria, res de tot això és suficient per aconseguir equilibrar les balances. El problema és que els recursos s’esgoten i el futur cada cop és més negre. Però alegreu-vos, amb mi a l’empresa, encara seria pitjor, aleshores no tindríeu ni els avals.
dimarts, 26 d’abril del 2011
Fans de Perogrullo
Perogrullo és un personatge, entre la realitat i la ficció, que va popularitzar Francisco de Quevedo en el seu llibre: los sueños. Un personatge al que se li atribuïa un posat redundant amb afirmacions sobreres que, per certes i sabudes, era del tot innecessari dir-les. “Dos més dos són quatre”, és un clar exemple de perogrullada difícil de rebatre, encara que molts polemistes, i professionals del fum, s’entestin en treure-li punta i buscar una escletxa per on donar-li la volta. “A la mà tancada l’anomenen puny”, en seria una altra igualment irrefutable. Malgrat aquestes perogrullades, aquestes evidencies indiscutibles, aquestes certeses objectives, hi ha qui es fan l’orni i, en un posat de neciesa que els defineix, ens volen convèncer que les rodes són quadrades i la intel•ligència patrimoni dels ximples. Les perogrullades són, per definició, veritats com punys. Una afirmació que sigui susceptible de ser discutida i posada en qüestió no és, també per definició, una perogrullada. A veure si es va tenint clar i els intoxicadors de torn deixen d’alterar una realitat objectivament certa i deutora de perogrullo. Encara que coneixent la naturalesa del personal dubto que responguin de manera intel•ligent. Que es pot esperar d’individus que triguen 90 minuts en veure un programa d’una hora? O, cada cop que disparen a l’aire, fallen?
Perogrullo és un personatge, entre la realitat i la ficció, que va popularitzar Francisco de Quevedo en el seu llibre: los sueños. Un personatge al que se li atribuïa un posat redundant amb afirmacions sobreres que, per certes i sabudes, era del tot innecessari dir-les. “Dos més dos són quatre”, és un clar exemple de perogrullada difícil de rebatre, encara que molts polemistes, i professionals del fum, s’entestin en treure-li punta i buscar una escletxa per on donar-li la volta. “A la mà tancada l’anomenen puny”, en seria una altra igualment irrefutable. Malgrat aquestes perogrullades, aquestes evidencies indiscutibles, aquestes certeses objectives, hi ha qui es fan l’orni i, en un posat de neciesa que els defineix, ens volen convèncer que les rodes són quadrades i la intel•ligència patrimoni dels ximples. Les perogrullades són, per definició, veritats com punys. Una afirmació que sigui susceptible de ser discutida i posada en qüestió no és, també per definició, una perogrullada. A veure si es va tenint clar i els intoxicadors de torn deixen d’alterar una realitat objectivament certa i deutora de perogrullo. Encara que coneixent la naturalesa del personal dubto que responguin de manera intel•ligent. Que es pot esperar d’individus que triguen 90 minuts en veure un programa d’una hora? O, cada cop que disparen a l’aire, fallen?
dilluns, 25 d’abril del 2011
L’Europa no puja, l’Europa es salva
(de moment)
Tal i com informava La Vanguardia digital en la seva edició d’ahir, la 2ª B del futbol espanyol es troba a la vora del KO tècnic, o dit d’una manera més concloent, a punt del col•lapse. Segons aquesta mateixa font, són ja més de 24 equips els que no poden fer front als seus pagaments, pagaments que afecten principalment als futbolistes en una situació extremadament delicada. La crisi econòmica no ha fet més que agreujar unes economies desestructurades, mal gestionades i amb plantejaments per damunt de les pròpies possibilitats. Els Clubs, tots els Clubs han viscut més pendents de la providència que no pas de la seva capacitat real per a generar ingressos. Amb pocs socis, sense taquillatge, amb la deserció dels esforçats patrocinadors amb els que es comptava i sense el suport municipal, en alguns casos, les economies dels Clubs han tocat fons. A la manca de previsió s’hi ha afegit la imprudència i el que vulgarment es diu: estirar més el braç que la màniga. Encara que la culpa no és tota dels gestors, sinó de la inviabilitat d’un futbol que no interessa pràcticament a ningú i aquesta mateixa indiferència el fa absolutament insostenible i decididament prescindible. Imagineu la situació que ha aconseguit esquivar el CE Europa, ni que sigui momentàniament, al allunyar el suïcidi del play off que l’hagués dut a una situació terminal de difícil retorn. I no és que la Tercera tingui més interès que la 2a B, que no és el cas, sinó perquè és infinitament més econòmica i, en conseqüència, més assumible per a Clubs amb una fràgil solvència.
(de moment)
Tal i com informava La Vanguardia digital en la seva edició d’ahir, la 2ª B del futbol espanyol es troba a la vora del KO tècnic, o dit d’una manera més concloent, a punt del col•lapse. Segons aquesta mateixa font, són ja més de 24 equips els que no poden fer front als seus pagaments, pagaments que afecten principalment als futbolistes en una situació extremadament delicada. La crisi econòmica no ha fet més que agreujar unes economies desestructurades, mal gestionades i amb plantejaments per damunt de les pròpies possibilitats. Els Clubs, tots els Clubs han viscut més pendents de la providència que no pas de la seva capacitat real per a generar ingressos. Amb pocs socis, sense taquillatge, amb la deserció dels esforçats patrocinadors amb els que es comptava i sense el suport municipal, en alguns casos, les economies dels Clubs han tocat fons. A la manca de previsió s’hi ha afegit la imprudència i el que vulgarment es diu: estirar més el braç que la màniga. Encara que la culpa no és tota dels gestors, sinó de la inviabilitat d’un futbol que no interessa pràcticament a ningú i aquesta mateixa indiferència el fa absolutament insostenible i decididament prescindible. Imagineu la situació que ha aconseguit esquivar el CE Europa, ni que sigui momentàniament, al allunyar el suïcidi del play off que l’hagués dut a una situació terminal de difícil retorn. I no és que la Tercera tingui més interès que la 2a B, que no és el cas, sinó perquè és infinitament més econòmica i, en conseqüència, més assumible per a Clubs amb una fràgil solvència.
diumenge, 24 d’abril del 2011
Coeficient intel•lectual
Interessant la publicació d’algunes dades, si més no curioses, sobre el coeficient intel•lectual de certs personatges populars. Sorprèn, a primera vista, que Sharon Stone tingui el mateix coeficient que el que tenia la venerada Marie Curie i , Quentin Tarantino, exactament el mateix que el Nobel Albert Einstein. En un i en altre cas, el mateix talent aplicat de diferent manera i amb diferents resultats. Marie Curie ens va descobrir el poloni, molt abans que ho fes el bo del Toni Soler, per desprès, en el que seria la seva troballa més important, un element al que va anomenar radi pel seu potencial altament radioactiu. Just en aquest punt hi trobem el nexe que ens permet la connexió amb Sharon Stone, un animal cinematogràfic amb un innegable potencial radioactiu que, amb un lleuger (i mític) moviment de cames, ens va descobrir el radi perfecte, la mesura exacta dels nostres instints més bàsics. Dues dones amb el mateix coeficient intel•lectual, però una manera molt diferent de mostrar-lo. Quina és la millor? Això és relatiu, que diria Einstein.
Interessant la publicació d’algunes dades, si més no curioses, sobre el coeficient intel•lectual de certs personatges populars. Sorprèn, a primera vista, que Sharon Stone tingui el mateix coeficient que el que tenia la venerada Marie Curie i , Quentin Tarantino, exactament el mateix que el Nobel Albert Einstein. En un i en altre cas, el mateix talent aplicat de diferent manera i amb diferents resultats. Marie Curie ens va descobrir el poloni, molt abans que ho fes el bo del Toni Soler, per desprès, en el que seria la seva troballa més important, un element al que va anomenar radi pel seu potencial altament radioactiu. Just en aquest punt hi trobem el nexe que ens permet la connexió amb Sharon Stone, un animal cinematogràfic amb un innegable potencial radioactiu que, amb un lleuger (i mític) moviment de cames, ens va descobrir el radi perfecte, la mesura exacta dels nostres instints més bàsics. Dues dones amb el mateix coeficient intel•lectual, però una manera molt diferent de mostrar-lo. Quina és la millor? Això és relatiu, que diria Einstein.
dissabte, 23 d’abril del 2011
Dos en un
La duplicitat llop i home, instint i intel•ligència, que en Harry usa per fer més entenedor el seu destí, és un simplisme groller, una violació de la veritat al servei d’una explicació plausible, però equivocada, de les contradiccions que aquest home troba en ell mateix i que considera font de tots els seus sofriments. En Harry descobreix , dintre seu, un “home”, és a dir, un món de pensaments, sentiments i cultura, una naturalesa amansida i sublimada. Però hi troba també un “llop”, és a dir, un món fosc d’instints, de salvatgia i crueltat, una naturalesa tosca, no gens sublimada. Malgrat aquesta partició, aparentment tan clara, del seu ésser en dues esferes enfrontades, de tant en tant ha experimentat com s’avenien momentàniament, per un instant de felicitat.
"El llop estepari"
Hermann Hesse
La duplicitat llop i home, instint i intel•ligència, que en Harry usa per fer més entenedor el seu destí, és un simplisme groller, una violació de la veritat al servei d’una explicació plausible, però equivocada, de les contradiccions que aquest home troba en ell mateix i que considera font de tots els seus sofriments. En Harry descobreix , dintre seu, un “home”, és a dir, un món de pensaments, sentiments i cultura, una naturalesa amansida i sublimada. Però hi troba també un “llop”, és a dir, un món fosc d’instints, de salvatgia i crueltat, una naturalesa tosca, no gens sublimada. Malgrat aquesta partició, aparentment tan clara, del seu ésser en dues esferes enfrontades, de tant en tant ha experimentat com s’avenien momentàniament, per un instant de felicitat.
"El llop estepari"
Hermann Hesse
divendres, 22 d’abril del 2011
Com tu, amb tu
Com un plec de llençol, fràgil i sinuós, esperant l’aventura de l’alba.
Com una geografia plàcida, desplegada entre les hores incertes.
Amb la voluntat de romandre lluminosa desprès de travessar la nit.
Com un port segur, de racons sublims, des d’on veure festejar la tempesta.
Amb la certesa de tenir algunes respostes, davant d’un mar de dubtes.
Amb la timidesa de la pell nua que frega l’infinit i el complau.
Com un vent suau de moviments delicats que acarona el gest primari.
Com l’efecte sense causa, fiant-ho tot a la màgia.
Amb la sort de la distància inexistent i el viure a pocs mil•límetres del paradís.
Amb tu, com tu.
Com un plec de llençol, fràgil i sinuós, esperant l’aventura de l’alba.
Com una geografia plàcida, desplegada entre les hores incertes.
Amb la voluntat de romandre lluminosa desprès de travessar la nit.
Com un port segur, de racons sublims, des d’on veure festejar la tempesta.
Amb la certesa de tenir algunes respostes, davant d’un mar de dubtes.
Amb la timidesa de la pell nua que frega l’infinit i el complau.
Com un vent suau de moviments delicats que acarona el gest primari.
Com l’efecte sense causa, fiant-ho tot a la màgia.
Amb la sort de la distància inexistent i el viure a pocs mil•límetres del paradís.
Amb tu, com tu.
dijous, 21 d’abril del 2011
El Madrid trepitja el futbol i, el seu autocar, la Copa
No cal insistir, ni fer sang aportant un nou comentari, més o menys enginyós, sobre l’anècdota del sinistre total que ha patit la Copa del Rei sota les rodes de l’autocar que la transportava. Tan sols em queda un dubte, esteu segurs que només és una anècdota?
No cal insistir, ni fer sang aportant un nou comentari, més o menys enginyós, sobre l’anècdota del sinistre total que ha patit la Copa del Rei sota les rodes de l’autocar que la transportava. Tan sols em queda un dubte, esteu segurs que només és una anècdota?
Núvol i KhediraPartint de la base que tota obra artística és una obra d’art i que tothom està en condicions, en algun moment de la seva vida, de realitzar una “obra d’art”, qui no té al cap aquell gastat tòpic, davant una tela de Picasso, afirmant: això ho faria un nen de cinc anys! Hauríem de fer una distinció entre els artistes accidentals i els artistes integrals. Mentre els primers depenen única i exclusivament de la coincidència i unes circumstàncies favorables, puntuals i irrepetibles, els artistes integrals (els veritables artistes) són el resultat del seu talent, la seva creativitat i, sobretot, de la seva metodologia. Metodologia que els fa plantejar l’art com un espai d’investigació on el resultat de l’obra acabada no és tan important com el propi procés de creació. L’artista accidental viu d’un llampec aïllat mentre l’artista integral inverteix el seu temps i el seu esforç en crear un marc idoni perquè les obres d’art flueixin de forma natural i continuada. Aquesta, i no una altra, és la diferencia actual entre el Madrid i el Barça. Dues maneres d’entendre el futbol i dues maneres de formular l’art. Els accidentals apostant per l’obra efímera, per la tela puntual que els hi doni el reconeixement instantani i els altres, els integrals, abonant la coherència del seu discurs i la vigència del seu art indiscutible i transcendent. La dualitat occidental que s’enfronta damunt una tela comuna per a evidenciar les seves diferencies. La cultura del mètode que crea les condicions necessàries per assolir resultats de manera natural i continuada enfront la cultura del resultadisme com a única opció possible. Un partit de futbol no és res, només una porta que obre una altra porta. La veritable naturalesa de l’art rau en els artistes que treballen tots els seus ressorts i, malgrat el fracàs puntual, segueixen creant fidels als seus principis.
dimecres, 20 d’abril del 2011
Si no saps
Si no saps el que vols dir, ni com dir-ho, prova de saber el que vols provocar amb el que vols dir, quina reacció esperes o quin sentiment pretens despertar; potser així l’altre et podrà ajudar a tenir la conducta apropiada, la frase exacta o el silenci més revelador. No sempre ens és fàcil expressar el que tenim al cap i no sempre és fàcil bastir una argumentació clara que transmeti amb precisió la veritable naturalesa del nostre pensament. Davant de qualsevol situació ens costa ajustar el discurs a la necessitat, allò que s’ha de dir a allò que finalment es diu. Hauran de passar, en el millor dels casos, instants fugaces o mesos eterns, fins a trobar la paraula justa, la idea precisa que hauríem d’haver utilitzat i que, en el seu moment, ens va ser esquiva. En els casos de bloqueig, fem una volta i diguem-li al nostre interlocutor el que volem d’ell i la reacció que pretenem que tingui amb el discurs que no aconseguim ordenar; fem una pausa i disposem-nos a esperar la resposta.
Si no saps el que vols dir, ni com dir-ho, prova de saber el que vols provocar amb el que vols dir, quina reacció esperes o quin sentiment pretens despertar; potser així l’altre et podrà ajudar a tenir la conducta apropiada, la frase exacta o el silenci més revelador. No sempre ens és fàcil expressar el que tenim al cap i no sempre és fàcil bastir una argumentació clara que transmeti amb precisió la veritable naturalesa del nostre pensament. Davant de qualsevol situació ens costa ajustar el discurs a la necessitat, allò que s’ha de dir a allò que finalment es diu. Hauran de passar, en el millor dels casos, instants fugaces o mesos eterns, fins a trobar la paraula justa, la idea precisa que hauríem d’haver utilitzat i que, en el seu moment, ens va ser esquiva. En els casos de bloqueig, fem una volta i diguem-li al nostre interlocutor el que volem d’ell i la reacció que pretenem que tingui amb el discurs que no aconseguim ordenar; fem una pausa i disposem-nos a esperar la resposta.
dimarts, 19 d’abril del 2011
Sense toros, menys banyes
Si hi ha mesures col•lectives que triguen un cert temps en fer el seu efecte, en poder testar les seves conseqüències i, en definitiva, valorar l’encert de la seva aplicació, n’hi ha dues, preses recentment, que han provocat uns efectes immediats i una ràpida resposta a ulls de tothom. Una d’aquestes mesures a la que em refereixo, és la de no fumar als bars i restaurants. No han calgut gaires dies per certificar els seus espectaculars i saludables efectes. Ara es pot anar a sopar o a prendre un cafè sense tornar a casa amb els pulmons d’un miner i la roba amb un tuf a tabac com si es tractes d’un cul de cendrer. En un tres i no res ha millorat espectacularment la qualitat de l’aire que respirem i, en conseqüència, la nostra qualitat de vida. L’altra mesura que ha tingut una incidència immediata i, alhora força gratificant, ha estat la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Si bé és cert que la llei encara no ha entrat en vigor, els seus efectes ja es comencen a gaudir. Veieu sinó, les declaracions de Sánchez Dragó al respecte: 'No m'agrada anar a una regió d'Espanya en què han prohibit els toros i tanquen llibreries acusant-les de nazis' Amb aquestes paraules el senyor Dragó ha declinat la invitació de venir a Barcelona per Sant Jordi. Si amb la prohibició de fumar hem aconseguit millorar la qualitat de l’aire, què dir de la millora intel•lectual que hem aconseguit estalviant-nos la visita del senyor Sánchez Dragó. El tabac empastifa la roba deixant en ella una olor penetrant i força desagradable, mentre el senyor Dragó, i la seva podridura, empastifa els cervells amb una imbecil•litat que no marxa ni amb sosa càustica. Benvingudes les mesures que ens han de reportar aquestes fantàstiques millores.
Si hi ha mesures col•lectives que triguen un cert temps en fer el seu efecte, en poder testar les seves conseqüències i, en definitiva, valorar l’encert de la seva aplicació, n’hi ha dues, preses recentment, que han provocat uns efectes immediats i una ràpida resposta a ulls de tothom. Una d’aquestes mesures a la que em refereixo, és la de no fumar als bars i restaurants. No han calgut gaires dies per certificar els seus espectaculars i saludables efectes. Ara es pot anar a sopar o a prendre un cafè sense tornar a casa amb els pulmons d’un miner i la roba amb un tuf a tabac com si es tractes d’un cul de cendrer. En un tres i no res ha millorat espectacularment la qualitat de l’aire que respirem i, en conseqüència, la nostra qualitat de vida. L’altra mesura que ha tingut una incidència immediata i, alhora força gratificant, ha estat la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Si bé és cert que la llei encara no ha entrat en vigor, els seus efectes ja es comencen a gaudir. Veieu sinó, les declaracions de Sánchez Dragó al respecte: 'No m'agrada anar a una regió d'Espanya en què han prohibit els toros i tanquen llibreries acusant-les de nazis' Amb aquestes paraules el senyor Dragó ha declinat la invitació de venir a Barcelona per Sant Jordi. Si amb la prohibició de fumar hem aconseguit millorar la qualitat de l’aire, què dir de la millora intel•lectual que hem aconseguit estalviant-nos la visita del senyor Sánchez Dragó. El tabac empastifa la roba deixant en ella una olor penetrant i força desagradable, mentre el senyor Dragó, i la seva podridura, empastifa els cervells amb una imbecil•litat que no marxa ni amb sosa càustica. Benvingudes les mesures que ens han de reportar aquestes fantàstiques millores.
dilluns, 18 d’abril del 2011
Tinc els collons que m’exploten
El govern espanyol, l’abusiu govern espanyol, té la barra de, a banda d’imposar-nos retallades socials, exigir-nos que augmentem els impostos. És a dir, que paguem més per poder viure en un país que ja paga més que ningú i en canvi no se li retorna la part que per llei i justícia li pertoca. Amb l’augment d’impostos, impostos que acabarem pagant a l’Estat espanyol, ens farem cada vegada més pobres i menys competitius, alhora que taparem tots els forats negres, les males gestions i les infraestructures faraòniques d’altres comunitats incompetents i tot, en nom de la solidaritat i el compromís d’Estat. Ja va sent hora que s’imposi la racionalitat i, perquè no, una mica del: fins aquí hem arribat, per plantejar mesures excepcionals davant d’un Estat, que només entén la reciprocitat en una sola direcció. Ja n’hi ha prou de ser el cornut i pagar el veure d’una Espanya excessivament assedegada i amb marcats tics de bandolerisme intolerable. Catalunya no encaixa històricament ni socialment en una Espanya uniformadora i exclusivista, però tampoc encaixa econòmicament en un estat que viu de l’explotació permanent i la presa de pèl orgànica.
El govern espanyol, l’abusiu govern espanyol, té la barra de, a banda d’imposar-nos retallades socials, exigir-nos que augmentem els impostos. És a dir, que paguem més per poder viure en un país que ja paga més que ningú i en canvi no se li retorna la part que per llei i justícia li pertoca. Amb l’augment d’impostos, impostos que acabarem pagant a l’Estat espanyol, ens farem cada vegada més pobres i menys competitius, alhora que taparem tots els forats negres, les males gestions i les infraestructures faraòniques d’altres comunitats incompetents i tot, en nom de la solidaritat i el compromís d’Estat. Ja va sent hora que s’imposi la racionalitat i, perquè no, una mica del: fins aquí hem arribat, per plantejar mesures excepcionals davant d’un Estat, que només entén la reciprocitat en una sola direcció. Ja n’hi ha prou de ser el cornut i pagar el veure d’una Espanya excessivament assedegada i amb marcats tics de bandolerisme intolerable. Catalunya no encaixa històricament ni socialment en una Espanya uniformadora i exclusivista, però tampoc encaixa econòmicament en un estat que viu de l’explotació permanent i la presa de pèl orgànica.
diumenge, 17 d’abril del 2011
Sant Jordi mata l’aranya
Entrem a la setmana de Sant Jordi i us voldria recomanar, amb modèstia, una sèrie de llibres per amenitzar les hores mortes. Aquesta setmana coincideix, com la majoria sabreu, amb la sobredosi de partits Barça-Madrid que, per aquells que us agradi el futbol i el seu anàlisi, també dóna per a moltes lectures. No puc estar-me de relacionar ambdues activitats i la seva evident correspondència. I ho vull fer aquest cop, si em permeteu la gosadia, des de la perspectiva de l’equip espanyol. Aquí van els suggeriments per al primer xoc disputat ahir a la casa blanca:
Per a la roda de premsa del dia anterior: La banda de la casa de la bomba de Tom Wolfe
Per a les hores prèvies al partit: El tremolor de l’engany de Patricia Highsmith
Per a l’inici del partit: La mueca del miedo de Dario Fo
Per a la primera part: Ombres damunt l’herba de Isak Dinesen
Per a l’intel•lectual Pepe: Marranades de Marie Darrieussecq
Per als moments de reflexió al descans: La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó
Per a la segona part: El juego de los abalorios de Hermann Hesse
Per a l’àrbitre: Història universal de la infàmia de Jorge Luis Borges
Per a la roda de premsa post-partit: Cròniques marcianes de Ray Bradbury
Per a Mourinho: La nàusea de Sartre
Per a la premsa “pelotera” de Madrid: Los hermosos vencidos de Leonard Cohen
Per al discurs institucional del Madrid: Fum, fum, fum de Jordi Sànchez
Espero que aquesta humil aportació us sigui d’utilitat, si més no, us permeti accedir a l’apassionant món de les realitats imaginàries.
Salut i prosa. Prosa Barça!
Entrem a la setmana de Sant Jordi i us voldria recomanar, amb modèstia, una sèrie de llibres per amenitzar les hores mortes. Aquesta setmana coincideix, com la majoria sabreu, amb la sobredosi de partits Barça-Madrid que, per aquells que us agradi el futbol i el seu anàlisi, també dóna per a moltes lectures. No puc estar-me de relacionar ambdues activitats i la seva evident correspondència. I ho vull fer aquest cop, si em permeteu la gosadia, des de la perspectiva de l’equip espanyol. Aquí van els suggeriments per al primer xoc disputat ahir a la casa blanca:
Per a la roda de premsa del dia anterior: La banda de la casa de la bomba de Tom Wolfe
Per a les hores prèvies al partit: El tremolor de l’engany de Patricia Highsmith
Per a l’inici del partit: La mueca del miedo de Dario Fo
Per a la primera part: Ombres damunt l’herba de Isak Dinesen
Per a l’intel•lectual Pepe: Marranades de Marie Darrieussecq
Per als moments de reflexió al descans: La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó
Per a la segona part: El juego de los abalorios de Hermann Hesse
Per a l’àrbitre: Història universal de la infàmia de Jorge Luis Borges
Per a la roda de premsa post-partit: Cròniques marcianes de Ray Bradbury
Per a Mourinho: La nàusea de Sartre
Per a la premsa “pelotera” de Madrid: Los hermosos vencidos de Leonard Cohen
Per al discurs institucional del Madrid: Fum, fum, fum de Jordi Sànchez
Espero que aquesta humil aportació us sigui d’utilitat, si més no, us permeti accedir a l’apassionant món de les realitats imaginàries.
Salut i prosa. Prosa Barça!
dissabte, 16 d’abril del 2011
La (desa)grada
Us proposo, si us interessa el món del futbol, un exercici instructiu i força revelador. Un lluminós matí de dissabte, no gaire aviat, perquè no representi un sacrifici, us acosteu a l’escola del CE Europa i, aleatòriament, trieu una zona del camp on faci una mica de sol per no haver de patir fred i que l’espectacle que us disposeu a contemplar sigui el més agradable possible. Inserits a la grada voltats de pares, mares, tiets, avis, germans i parents, més o menys confessats, prepareu-vos a veure, i escoltar, un apassionant partit de futbol entre Zaire i Tanzània. Mentre els aprenents a futbolistes hi posen fe, molta fe i unes impagables imatges d’extraordinari valor emotiu, la grada s’encarrega de la banda sonora. Mentre els de la gespa aprenen o volen assimilar els mecanismes del futbol, els de la grada fan tot el possible perquè aquesta pràctica, aquests mecanismes no els hi facin efecte. Uns fan per aprendre el que els altres s’entossudeixen en desaprendre. Passa, passa, toca, passa, toca,...insisteixen els de baix. Xuta, xuta, tu sol, tu sol, xuta, xuta, tu..., criden els de dalt. Els de baix prioritzen la generació de pautes per poder guanyar mentre els de dalt només volen guanyar per escurçar els terminis. No hi ha temps per perdre en el procés d’aprenentatge, ni cal invertir en l’adquisició d’hàbits, només importa la recompensa immediata i el triomf per damunt de qualsevol altre supòsit. Curiosa contradicció el portar els nens a l’escola perquè aprenguin i, en canvi, fer l’impossible perquè es saltin el procés necessari per assolir les competències d’un esport bàsica i essencialment associatiu.
Us proposo, si us interessa el món del futbol, un exercici instructiu i força revelador. Un lluminós matí de dissabte, no gaire aviat, perquè no representi un sacrifici, us acosteu a l’escola del CE Europa i, aleatòriament, trieu una zona del camp on faci una mica de sol per no haver de patir fred i que l’espectacle que us disposeu a contemplar sigui el més agradable possible. Inserits a la grada voltats de pares, mares, tiets, avis, germans i parents, més o menys confessats, prepareu-vos a veure, i escoltar, un apassionant partit de futbol entre Zaire i Tanzània. Mentre els aprenents a futbolistes hi posen fe, molta fe i unes impagables imatges d’extraordinari valor emotiu, la grada s’encarrega de la banda sonora. Mentre els de la gespa aprenen o volen assimilar els mecanismes del futbol, els de la grada fan tot el possible perquè aquesta pràctica, aquests mecanismes no els hi facin efecte. Uns fan per aprendre el que els altres s’entossudeixen en desaprendre. Passa, passa, toca, passa, toca,...insisteixen els de baix. Xuta, xuta, tu sol, tu sol, xuta, xuta, tu..., criden els de dalt. Els de baix prioritzen la generació de pautes per poder guanyar mentre els de dalt només volen guanyar per escurçar els terminis. No hi ha temps per perdre en el procés d’aprenentatge, ni cal invertir en l’adquisició d’hàbits, només importa la recompensa immediata i el triomf per damunt de qualsevol altre supòsit. Curiosa contradicció el portar els nens a l’escola perquè aprenguin i, en canvi, fer l’impossible perquè es saltin el procés necessari per assolir les competències d’un esport bàsica i essencialment associatiu.
divendres, 15 d’abril del 2011
Instal•lar-se en la queixa
Hi ha equips que juguen al futbol amb els peus. Altres, que ho fan amb els peus i amb el cap. Altres, bàsicament, amb el cor. I, finalment, hi ha equips, com el juvenil del Prat, que ho fan amb la boca. No negaré el diàleg ni la seva necessitat i/o conveniència, però que el futbol es practiqui sempre amb la boca oberta com si es tractés d’un peix ventosa, és un afer molt espinós i de nefastes conseqüències. El peix mor per la boca i, a alguns jugadors del Prat, els hi passa el mateix. Estan més pendents de parlar que de jugar i, com és lògic, acaben per descentrar-se. La queixa constant, tingui o no tingui raó de ser, és una mala pràctica, no només en el futbol, sinó en qualsevol altre àmbit. El pitjor del cas és que fa tota la pinta que la conducta d’aquests aprenents de futbolistes, no es cenyeix al rectangle de joc, i ha d’anar, per força, més enllà dels 90 minuts, amb el desgast social que això representa. Els hàbits són fonamentals per a la pràctica diària de qualsevol activitat. Perdre un partit de futbol per parlar, no és un drama, no deixa de ser un joc, però traslladar aquest comportament fora dels terrenys esportius, és una veritable tragèdia que dura tota la vida.
Hi ha equips que juguen al futbol amb els peus. Altres, que ho fan amb els peus i amb el cap. Altres, bàsicament, amb el cor. I, finalment, hi ha equips, com el juvenil del Prat, que ho fan amb la boca. No negaré el diàleg ni la seva necessitat i/o conveniència, però que el futbol es practiqui sempre amb la boca oberta com si es tractés d’un peix ventosa, és un afer molt espinós i de nefastes conseqüències. El peix mor per la boca i, a alguns jugadors del Prat, els hi passa el mateix. Estan més pendents de parlar que de jugar i, com és lògic, acaben per descentrar-se. La queixa constant, tingui o no tingui raó de ser, és una mala pràctica, no només en el futbol, sinó en qualsevol altre àmbit. El pitjor del cas és que fa tota la pinta que la conducta d’aquests aprenents de futbolistes, no es cenyeix al rectangle de joc, i ha d’anar, per força, més enllà dels 90 minuts, amb el desgast social que això representa. Els hàbits són fonamentals per a la pràctica diària de qualsevol activitat. Perdre un partit de futbol per parlar, no és un drama, no deixa de ser un joc, però traslladar aquest comportament fora dels terrenys esportius, és una veritable tragèdia que dura tota la vida.
dijous, 14 d’abril del 2011
Qui condueix?
Us heu preguntat algun cop perquè, en el 98% de cotxes ocupats per una parella, és sempre l’home el que condueix? És una decisió pactada? Està consensuada? És pura inèrcia? Costum, potser? És un hàbit que no es qüestiona o, correspon, sense més, a una tradició històrica? Són conscients les dones d’aquest particular fet? Ja els hi està bé i, en conseqüència, prefereixen cedir la responsabilitat al mascle? Es deixen portar, les dones, amb més facilitat pels homes? Són de bon, o millor conformar que no pas els homes? Prefereixen entretenir-se mirant el paisatge o fent-se la manicura? Els hi costa a les dones assumir un paper dominant i erigir-se en conductores del destí en comú? És aquesta deserció del control, una metàfora del que es cou en altres àmbits de convivència? O, estem tots equivocats i és la dona la que condueix l’home que condueix el cotxe?
Us heu preguntat algun cop perquè, en el 98% de cotxes ocupats per una parella, és sempre l’home el que condueix? És una decisió pactada? Està consensuada? És pura inèrcia? Costum, potser? És un hàbit que no es qüestiona o, correspon, sense més, a una tradició històrica? Són conscients les dones d’aquest particular fet? Ja els hi està bé i, en conseqüència, prefereixen cedir la responsabilitat al mascle? Es deixen portar, les dones, amb més facilitat pels homes? Són de bon, o millor conformar que no pas els homes? Prefereixen entretenir-se mirant el paisatge o fent-se la manicura? Els hi costa a les dones assumir un paper dominant i erigir-se en conductores del destí en comú? És aquesta deserció del control, una metàfora del que es cou en altres àmbits de convivència? O, estem tots equivocats i és la dona la que condueix l’home que condueix el cotxe?
A l’estiu quan són les 9
Com m’envaeix el cos la teua absència,
com desaprenc les coses que sabia,
com cada nit que passa i cada dia
sent el desig de la teua presencia.
A voltes pense que sense tu
no hagués fet res, mai de la vida.
A voltes pense que amb tu
no faré res mai de la vida.
Quan pense que pense aquestes coses
pense que sóc un desfici enamorat.
Per a que tu pugues ser tu
jo no he deixat de ser jo,
per a que jo puga ser jo
tu no has deixat de ser tu:
Tu i jo hem volgut
sempre ser-ne dos.
Raimon
Com m’envaeix el cos la teua absència,
com desaprenc les coses que sabia,
com cada nit que passa i cada dia
sent el desig de la teua presencia.
A voltes pense que sense tu
no hagués fet res, mai de la vida.
A voltes pense que amb tu
no faré res mai de la vida.
Quan pense que pense aquestes coses
pense que sóc un desfici enamorat.
Per a que tu pugues ser tu
jo no he deixat de ser jo,
per a que jo puga ser jo
tu no has deixat de ser tu:
Tu i jo hem volgut
sempre ser-ne dos.
Raimon
dimecres, 13 d’abril del 2011
Utilitza la llengua
Diuen els experts, i per això ho són, que realitzar qualsevol activitat que impliqui un aprenentatge revoluciona positivament les neurones. I posen com a exemple aprendre un nou idioma. L’esforç, que aquesta pràctica representa, obliga a utilitzar la memòria que és el que regenera les connexions de les neurones. L’aprenentatge d’un idioma, sobretot en edat avançada, ve sempre acompanyat d’un reconeixement social i reforça la confiança en un mateix, millorant l’autoestima i la seguretat en les pròpies capacitats intel•lectuals. Els catalans en sabem prou d’aquets avantatges, des del naixement, i per llei, estem obligats a aprendre una segona llengua (no pròpia, o impròpia) en oposició al que passa a l’Estat espanyol on tenen una sola llengua i només una. Al no estar obligats a aprendre una segona llengua, els espanyols, estan condemnats a l’envelliment prematur, a la inflexibilitat mental i les neurones s’atrofien. Potser aquest és l’origen del problema que pateixen els espanyols per comprendre la diversitat i mostrar, sense solució, un desmesurat complex d’inferioritat que els fa ser injustificadament intolerants i agressius.
Diuen els experts, i per això ho són, que realitzar qualsevol activitat que impliqui un aprenentatge revoluciona positivament les neurones. I posen com a exemple aprendre un nou idioma. L’esforç, que aquesta pràctica representa, obliga a utilitzar la memòria que és el que regenera les connexions de les neurones. L’aprenentatge d’un idioma, sobretot en edat avançada, ve sempre acompanyat d’un reconeixement social i reforça la confiança en un mateix, millorant l’autoestima i la seguretat en les pròpies capacitats intel•lectuals. Els catalans en sabem prou d’aquets avantatges, des del naixement, i per llei, estem obligats a aprendre una segona llengua (no pròpia, o impròpia) en oposició al que passa a l’Estat espanyol on tenen una sola llengua i només una. Al no estar obligats a aprendre una segona llengua, els espanyols, estan condemnats a l’envelliment prematur, a la inflexibilitat mental i les neurones s’atrofien. Potser aquest és l’origen del problema que pateixen els espanyols per comprendre la diversitat i mostrar, sense solució, un desmesurat complex d’inferioritat que els fa ser injustificadament intolerants i agressius.
dimarts, 12 d’abril del 2011
IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION
IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION
IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION
IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION
IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION
IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION
IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION
Dues dones que ballenDues dones que ballen al final del seu trajecte vital. Les darreres estacions de dues vies diferents que conflueixen en un escenari de tràgica sintonia. Dues maneres de patir la desesperació i el desconsol entre quatre parets que s’ensorren. La vida desprès de la mort, la mort en vida. Les dones que arrosseguen el dolor de l’amargura sense redempció possible. Dues dones sense desig, abandonades a la seva sort. Dues dones a la recerca d’un principi que acabi amb el seu final. Dues dones que la ballen. Dos cops de puny a la boca de l’estomac. Un text imprescindible. Dues interpretacions memorables.
dilluns, 11 d’abril del 2011
Qui menja sopes se les pensa totes
Us heu preguntat mai el perquè els professors estimulen i afavoreixen el treball en grup? Perquè els alumnes aprenguin a treballar en equip? Perquè aprenguin a relacionar-se i a complementar-se? Perquè posin a prova les seves capacitats compartint coneixements? Perquè els alumnes més avantatjats ajudin als que tenen més dificultats en un exercici de solidaritat ? Perquè intercanviïn experiències? Perquè integrin diferents maneres de treballar? Perquè tinguin accés a noves metodologies d’estudi? Perquè aprenguin a sumar esforços i aconseguir reptes més complexos? Per créixer en autoestima mitjançant el reconeixement del grup? Per enfortir el debat i la tècnica de l’argumentació? Per fomentar el diàleg i el pacte? I un xurro! L’única raó és la comoditat. La comoditat que representa, en una aula de 25 alumnes, corregir només 5 treballs en comptes de 25, gràcies a l’extraordinària avantatja de l’agrupació mútua.
Us heu preguntat mai el perquè els professors estimulen i afavoreixen el treball en grup? Perquè els alumnes aprenguin a treballar en equip? Perquè aprenguin a relacionar-se i a complementar-se? Perquè posin a prova les seves capacitats compartint coneixements? Perquè els alumnes més avantatjats ajudin als que tenen més dificultats en un exercici de solidaritat ? Perquè intercanviïn experiències? Perquè integrin diferents maneres de treballar? Perquè tinguin accés a noves metodologies d’estudi? Perquè aprenguin a sumar esforços i aconseguir reptes més complexos? Per créixer en autoestima mitjançant el reconeixement del grup? Per enfortir el debat i la tècnica de l’argumentació? Per fomentar el diàleg i el pacte? I un xurro! L’única raó és la comoditat. La comoditat que representa, en una aula de 25 alumnes, corregir només 5 treballs en comptes de 25, gràcies a l’extraordinària avantatja de l’agrupació mútua.
diumenge, 10 d’abril del 2011
Ara ja USAP
USAP vostè que l’equip de Perpinyà va omplir l’Estadi Lluis Companys fins la bandera, cosa que no havia aconseguit l’Espanyol en tota la seva estada com a llogater?
USAP vostè que l’equip arlequinat va donar mostres clares i evidents de la seva catalanitat, cosa que no ha fet mai l’Espanyol en tota la seva història?
USAP vostè que l’equip transpirinenc es va sentir més estimat i recolzat lluny de la seva casa que no pas l’Espanyol en la que, teòricament, va ser la seva ciutat?
USAP vostè que l’equip de la Catalunya nord va fer més per la cohesió de la societat esportiva d’un país, en un sol dia, que l’Espanyol en cent anys?
USAP vostè que l’equip de Perpinyà s’ha convertit, per mèrits propis, en el segon club esportiu de la ciutat de Barcelona en estima i número de seguidors?
USAP vostè que l’USAP representa un sentiment en positiu, una comunió de pertinença a la societat que l’acull i per això la seva acceptació popular és tan gran, mentre l’Espanyol és un sentiment a la contra, una actitud de negació i que per això representa la frustració i l’auto odi?
Si no ho sabia, ara ja USAP.
USAP vostè que l’equip de Perpinyà va omplir l’Estadi Lluis Companys fins la bandera, cosa que no havia aconseguit l’Espanyol en tota la seva estada com a llogater?
USAP vostè que l’equip arlequinat va donar mostres clares i evidents de la seva catalanitat, cosa que no ha fet mai l’Espanyol en tota la seva història?
USAP vostè que l’equip transpirinenc es va sentir més estimat i recolzat lluny de la seva casa que no pas l’Espanyol en la que, teòricament, va ser la seva ciutat?
USAP vostè que l’equip de la Catalunya nord va fer més per la cohesió de la societat esportiva d’un país, en un sol dia, que l’Espanyol en cent anys?
USAP vostè que l’equip de Perpinyà s’ha convertit, per mèrits propis, en el segon club esportiu de la ciutat de Barcelona en estima i número de seguidors?
USAP vostè que l’USAP representa un sentiment en positiu, una comunió de pertinença a la societat que l’acull i per això la seva acceptació popular és tan gran, mentre l’Espanyol és un sentiment a la contra, una actitud de negació i que per això representa la frustració i l’auto odi?
Si no ho sabia, ara ja USAP.
10 Arguments
10 A exercir el dret irrenunciable del vot
10 A fer parlar les urnes i fer callar els intolerants
10 A omplir de contingut la democràcia
10 A donar un pas endavant per recuperar el pols i la trempera
10 A fer realitat un somni que cada cop és més real
10 A dir el que volem ser sense tutories infamants
10 A fer del nostre present el millor futur pels que han de venir
10 A donar forma als vells i legítims anhels
10 A aixecar el cap i que tothom ens escolti
10 A decidir perquè ningú decideixi per nosaltres
10 A exercir el dret irrenunciable del vot
10 A fer parlar les urnes i fer callar els intolerants
10 A omplir de contingut la democràcia
10 A donar un pas endavant per recuperar el pols i la trempera
10 A fer realitat un somni que cada cop és més real
10 A dir el que volem ser sense tutories infamants
10 A fer del nostre present el millor futur pels que han de venir
10 A donar forma als vells i legítims anhels
10 A aixecar el cap i que tothom ens escolti
10 A decidir perquè ningú decideixi per nosaltres
Tremprat
Prat 0 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Ens acostem al final i les sensacions no deixen de millorar. S’ha trencat la insuficient mitjana anglesa, per accedir, sense reserves, a la màxima recompensa. Apostar pel número guanyador i fer saltar la banca. Ha arribat el moment de la veritat, aquell que defineix les opcions i possibilitats de cada un dels que es proposen com a candidats al premi gros. Més enllà de jugar més o menys bé, de fer un futbol més o menys coordinat i oferir espectacles convincents, més enllà d’aquestes propostes estètiques, s’imposa la crua realitat d’un objectiu irrenunciable i al que s’ha d’arribar per qualsevol mitjà. És ara quan pesa la pressió, quan s’instal•la la por a perdre com agent paralitzant i condiciona els hàbits adquirits durant bona part de la temporada. Res val que no sigui guanyar, i sumar de tres en tres, per dependre d’un mateix en el tram decisiu de la lliga. Ens queda la part més aspre, possiblement, la menys vistosa i àrida, però, al mateix temps, la més emotiva i apassionant. Preparem-nos a consciència per conviure amb l’adrenalina desbocada i les pulsacions al límit. Nosaltres ens ho em buscat i avui, avui hem tremprat.
Prat 0 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Ens acostem al final i les sensacions no deixen de millorar. S’ha trencat la insuficient mitjana anglesa, per accedir, sense reserves, a la màxima recompensa. Apostar pel número guanyador i fer saltar la banca. Ha arribat el moment de la veritat, aquell que defineix les opcions i possibilitats de cada un dels que es proposen com a candidats al premi gros. Més enllà de jugar més o menys bé, de fer un futbol més o menys coordinat i oferir espectacles convincents, més enllà d’aquestes propostes estètiques, s’imposa la crua realitat d’un objectiu irrenunciable i al que s’ha d’arribar per qualsevol mitjà. És ara quan pesa la pressió, quan s’instal•la la por a perdre com agent paralitzant i condiciona els hàbits adquirits durant bona part de la temporada. Res val que no sigui guanyar, i sumar de tres en tres, per dependre d’un mateix en el tram decisiu de la lliga. Ens queda la part més aspre, possiblement, la menys vistosa i àrida, però, al mateix temps, la més emotiva i apassionant. Preparem-nos a consciència per conviure amb l’adrenalina desbocada i les pulsacions al límit. Nosaltres ens ho em buscat i avui, avui hem tremprat.
dissabte, 9 d’abril del 2011
Follonero
Si t’he de ser sincer, i t’ho dic de bon rotllo, em va fer molta gràcia que l’altre dia em titllessis de “follonero”. Tinc la certesa, que venint de tu, no podia ser més que un apel•latiu afectuós i envoltat de complicitat, però certament sorprenent si tenim en compte la naturalesa de les nostres vivències. De fet, m’he limitat o, si ho prefereixes, m’he extralimitat, a escriure tot allò que tu penses i que tants cops hem compartit. Hem estat espectadors privilegiats de la polèmica, però en cap cas, i ho sap molt bé, mai l’hem provocada. El nostre pecat, el teu i el meu, ha estat denunciar-la, tu en privat i jo en públic. Maneres similars en el fons, però molt diferents en la forma, de revelar-se contra la impostura i la mesquinesa. Ara a mi m’ha tocat el rebre per dir les coses pel seu nom, sense subterfugis, tal com són. Entre dir el que penso i pensar el que dic, triaré sempre la que calgui, encara que això em pugui costar ser l’ase dels cops d’aquells que callen per mantenir-se. Si sóc capaç d’anteposar els interessos col•lectius als meus personals, exigeix-ho que els demès facin el mateix. Un equip que no està en aquesta línia, no és, ni serà mai, el meu equip.
Si t’he de ser sincer, i t’ho dic de bon rotllo, em va fer molta gràcia que l’altre dia em titllessis de “follonero”. Tinc la certesa, que venint de tu, no podia ser més que un apel•latiu afectuós i envoltat de complicitat, però certament sorprenent si tenim en compte la naturalesa de les nostres vivències. De fet, m’he limitat o, si ho prefereixes, m’he extralimitat, a escriure tot allò que tu penses i que tants cops hem compartit. Hem estat espectadors privilegiats de la polèmica, però en cap cas, i ho sap molt bé, mai l’hem provocada. El nostre pecat, el teu i el meu, ha estat denunciar-la, tu en privat i jo en públic. Maneres similars en el fons, però molt diferents en la forma, de revelar-se contra la impostura i la mesquinesa. Ara a mi m’ha tocat el rebre per dir les coses pel seu nom, sense subterfugis, tal com són. Entre dir el que penso i pensar el que dic, triaré sempre la que calgui, encara que això em pugui costar ser l’ase dels cops d’aquells que callen per mantenir-se. Si sóc capaç d’anteposar els interessos col•lectius als meus personals, exigeix-ho que els demès facin el mateix. Un equip que no està en aquesta línia, no és, ni serà mai, el meu equip.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)