La casa de barrets

La Concha i el Pepe es van conèixer al Gato Negro, un afamat local de joc a la Ronda de Sant Antoni, allà pels anys trenta. La Concha era la cuinera, la cap de cuina per ser més exacte, i també, per aquelles coses del destí, acabaria sent la meva avia. El Pepe, en canvi, no va ser mai la meva avia, però sí que acabaria, amb el pas del temps, sent el meu avi. Pel Gato Negro hi passava tothom, el bo i millor de cada casa, i el meu avi, don Pepe, li deien, els hi donava joc: literalment. Era el crupier amb més galons de la sala, el més antic i el preferit de les senyores àvides de risc. El black jack no tenia secrets per a ell i el pòquer era un joc de nens a les seves mans. Una vida dissipada, de luxe, nocturna –evidentment-, amb un toc glamurós i una banda sonora plena a rebentar del jazz més negre. Feliços trenta que acabarien sobtadament amb la sublevació feixista i el desballestament de la República. A principi dels quaranta, amb els estalvis del Gato Negro què havien aconseguit amagar durant la guerra i una mica d’ajuda d’uns parents de Manresa, els meus avis, què encara no ho eren, però ja ho intentaven, varen muntar una petita pensió a la part baixa del carrer Muntaner. Una casa “de comidas y dormidas” molt neta i econòmica què, en poc temps, es va guanyar una sòlida reputació. Allí va néixer la meva mare i allí es va anar fent gran com una marquesa envejada per les seves companyes de les germanetes dels pobres què se l’escoltaven embadalides quan explicava: “doncs jo visc en una casa què té vint habitacions i quatre banys i un menjador on caben més de quaranta persones i...” A tocar de la plaça Goya la meva mare va anar perdent la infància i aquella peculiar sensació de grandesa que tenen les coses quan ets petit. La casa “de comidas y dormidas” va acabar sent, amb el temps, l’estraperlo i l’arbitrarietat, una casa “de dormidas” i els meus avis, resignats, van haver de pujar la muntanya per canviar definitivament de joc.