Bebè a bord

M’encanten totes aquelles persones que duen, a la part del darrera del cotxe, l’enganxina: bebè a bord; encara que el seu fill hagi acabat de fer 19 anys i ja no es mami el dit. És un commovedor cant a la nostàlgia, un creure cegament que tot temps passat va ser millor i una tossuda voluntat de renunciar als canvis que tot ho corrompen.

M’encanta la gent que no buida mai la bústia perquè així sempre té correspondència. Que se sent important pel fet de rebre, bé sigui una carta, un rebut de la caixa o, simplement, publicitat del pizza Hut.

M’encanta la gent que sempre fa la mateixa feina amb la honorable intenció d’algun dia fer-la bé. Que no sap fer res més i, a força de rutina i repetició, es converteix en un expert en obrir i tancar la porta del magatzem.

M’encanta la gent que ho troba tot malament perquè em commou la seva persistent infelicitat. Que no es pren mai la llet a temps esperant que es faci agra per poder-la denunciar. Que viu pendent de que tot surti malament perquè si alguna cosa, per casualitat, sortís bé, no ho podria resistir.

M’encanta la gent que em diu: haurem de viure en pau i harmonia, però jo manaré sobre tu i farem sempre el que jo vulgui. Que en un joc d’iguals, sempre acabo sent diferent amb l’agreujant de ser culpable de ser-ho.