Sant? Com ens hem de veure
dimarts, 31 d’agost del 2010
Actitud tràgica
El savi Lao Tsé comenta la jornada del guerrer de la llum:
-El Camí inclou el respecte per tot el que és petit i subtil. Has de saber sempre el moment oportú d’adoptar l’actitud que sigui necessària.
Encara que ja hagis tirat amb arc moltes vegades, mai no deixis de prestar atenció a la manera com col•loques la fletxa i tenses la corda.
-Quan el principiant és conscient de les seves necessitats acaba essent més intel•ligent que el savi despistat.
“Acumular amor significa sort, acumular odi significa calamitat. Qui no sap reconèixer els problemes, acaba deixant la porta oberta i sorgeixen les tragèdies.
“El combat no té res a veure amb les baralles.
El savi Lao Tsé comenta la jornada del guerrer de la llum:
-El Camí inclou el respecte per tot el que és petit i subtil. Has de saber sempre el moment oportú d’adoptar l’actitud que sigui necessària.
Encara que ja hagis tirat amb arc moltes vegades, mai no deixis de prestar atenció a la manera com col•loques la fletxa i tenses la corda.
-Quan el principiant és conscient de les seves necessitats acaba essent més intel•ligent que el savi despistat.
“Acumular amor significa sort, acumular odi significa calamitat. Qui no sap reconèixer els problemes, acaba deixant la porta oberta i sorgeixen les tragèdies.
“El combat no té res a veure amb les baralles.
dilluns, 30 d’agost del 2010
Aprenent de tot, mestre de res
Són moltes les coses, en quantitat, qualitat i també en varietat, les que he après en aquests anys al CE Europa. Coses que no sabia ni que existien i que han fet del meu pas per aquest club una de les experiències més gratificants i enriquidores a les que un alumne pot aspirar. He après, fins i tot, el que mai s’hauria d’aprendre i, per vergonya, no s’hauria d’ensenyar. He après de tot una mica, però sense acabar de doctorar-me en res per la pròpia magnitud de la matèria (no de la tragèdia) que la fa inabastable. He sigut alumne de tots, però sense arribar a la categoria de mestre. Perquè en aquest club, com en la majoria de clubs, de mestre només n’hi ha un. La particularitat del mestre de l’Europa és l’antítesi del que ha de ser i fer un mestre. És, per escarni de propis i estranys, la perversió de la professió. Allò que no ha de ser, el contrari del que toca. Un mestre que ensenya el que no s’ha de fer i que predica amb el mal exemple. Un mestre de la no raó que estén la seva ombra en forma de tenebres sobre un club amb vocació de transparent. Un mestre intolerant, egoista, prepotent i autoritari que no sap gestionar una classe i recorre contínuament a la arbitrarietat, l’amenaça i el xantatge. Un mestre ignorant que m’ha fet fora de l’aula per posar al descobert les seves malifetes i abusos. Un mestre del que no he volgut aprendre res per no acabar sent un immoral. Jo me’n vaig sense rancúnia a un altra escola, però atenció, a l’Europa hi queden molts nens en edat d’aprendre, vigileu amb el mestre.
Són moltes les coses, en quantitat, qualitat i també en varietat, les que he après en aquests anys al CE Europa. Coses que no sabia ni que existien i que han fet del meu pas per aquest club una de les experiències més gratificants i enriquidores a les que un alumne pot aspirar. He après, fins i tot, el que mai s’hauria d’aprendre i, per vergonya, no s’hauria d’ensenyar. He après de tot una mica, però sense acabar de doctorar-me en res per la pròpia magnitud de la matèria (no de la tragèdia) que la fa inabastable. He sigut alumne de tots, però sense arribar a la categoria de mestre. Perquè en aquest club, com en la majoria de clubs, de mestre només n’hi ha un. La particularitat del mestre de l’Europa és l’antítesi del que ha de ser i fer un mestre. És, per escarni de propis i estranys, la perversió de la professió. Allò que no ha de ser, el contrari del que toca. Un mestre que ensenya el que no s’ha de fer i que predica amb el mal exemple. Un mestre de la no raó que estén la seva ombra en forma de tenebres sobre un club amb vocació de transparent. Un mestre intolerant, egoista, prepotent i autoritari que no sap gestionar una classe i recorre contínuament a la arbitrarietat, l’amenaça i el xantatge. Un mestre ignorant que m’ha fet fora de l’aula per posar al descobert les seves malifetes i abusos. Un mestre del que no he volgut aprendre res per no acabar sent un immoral. Jo me’n vaig sense rancúnia a un altra escola, però atenció, a l’Europa hi queden molts nens en edat d’aprendre, vigileu amb el mestre.
diumenge, 29 d’agost del 2010
Corrandes des de l’estable*
Ens vam conèixer un dimecres fent volar un colomí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ens vam prometre les estrelles la nit de Sant Martí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Un mediàtic molt mediàtic venia massa sovint
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
“Li parlaré als que manen del que vals i el que sents" li vaig dir
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
I ara, ell, té molts nens per adobar i jo tinc reunions de nit
ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell somia periquitos, mentre jo refilo com un canari
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo he caigut a la darrera volta i ell complirà el seu destí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell aguantarà dret fins que s’empassin el verí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
*per a un amic
Ens vam conèixer un dimecres fent volar un colomí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ens vam prometre les estrelles la nit de Sant Martí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Un mediàtic molt mediàtic venia massa sovint
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
“Li parlaré als que manen del que vals i el que sents" li vaig dir
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
I ara, ell, té molts nens per adobar i jo tinc reunions de nit
ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell somia periquitos, mentre jo refilo com un canari
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo he caigut a la darrera volta i ell complirà el seu destí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell aguantarà dret fins que s’empassin el verí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
*per a un amic
Guardiola no es fa el suec
Com no podia ser d’una altra manera, Guardiola no es fa el suec i assumeix tota la responsabilitat en el cas Ibra. Ningú com ell per saber la veritable naturalesa del problema i la seva magnitud. Ningú més que ell pot tenir tota la informació i els elements de judici per saber el que li convé o no al Barça. Si els èxits tenen la seva arrel en la bona sintonia del grup, en el treball d’equip i la solidaritat, no deixa de ser un problema una peça que no encaixi i pugui posar en perill el seu bon funcionament. Els problemes, una vegada identificats, s’han d’afrontar amb agilitat i determinació i, en aquest sentit, no és tan important el resultat com la pròpia solució. Ibra és un bon jugador de futbol, però per jugar a l’actual Barça s’ha de tenir altres qualitats que el suec no té. La medicina preventiva i, en el darrer dels casos, la cirurgia reparadora són absolutament necessàries per evitar que la infecció s’estengui i acabi per corrompre un cos que, a ulls de tothom, gaudeix d’una excel•lent salut. Ibra se’n va al Milan, un club, diu el suec, més gran que el Barça i on podrà encabir, amb tota seguretat, el seu enorme ego. I se’n va de la mà del seu inseparable minotaure perquè la festa dels “cretins” (o cretencs) sigui complerta. Mal viatge pels guerrers que al seu poble són infidels...
Com no podia ser d’una altra manera, Guardiola no es fa el suec i assumeix tota la responsabilitat en el cas Ibra. Ningú com ell per saber la veritable naturalesa del problema i la seva magnitud. Ningú més que ell pot tenir tota la informació i els elements de judici per saber el que li convé o no al Barça. Si els èxits tenen la seva arrel en la bona sintonia del grup, en el treball d’equip i la solidaritat, no deixa de ser un problema una peça que no encaixi i pugui posar en perill el seu bon funcionament. Els problemes, una vegada identificats, s’han d’afrontar amb agilitat i determinació i, en aquest sentit, no és tan important el resultat com la pròpia solució. Ibra és un bon jugador de futbol, però per jugar a l’actual Barça s’ha de tenir altres qualitats que el suec no té. La medicina preventiva i, en el darrer dels casos, la cirurgia reparadora són absolutament necessàries per evitar que la infecció s’estengui i acabi per corrompre un cos que, a ulls de tothom, gaudeix d’una excel•lent salut. Ibra se’n va al Milan, un club, diu el suec, més gran que el Barça i on podrà encabir, amb tota seguretat, el seu enorme ego. I se’n va de la mà del seu inseparable minotaure perquè la festa dels “cretins” (o cretencs) sigui complerta. Mal viatge pels guerrers que al seu poble són infidels...
dissabte, 28 d’agost del 2010
El retrat de Dorian Gray
Una bona influència és la pitjor influència de totes.
L’única diferència entre un capritx i una passió eterna és que el capritx dura una mica més.
M’estimo els plaers senzills. Són el darrer refugi de la complexitat.
La major part de la gent es deixa portar per una espècie de progressiu sentit comú i descobreix massa tard que les úniques coses de les que mai ens penedim és dels nostres propis errors.
Cap home civilitzat es penedeix d’un plaer, i cap home incivilitzat ni tan sols sap que és un plaer.
Una bona influència és la pitjor influència de totes.
L’única diferència entre un capritx i una passió eterna és que el capritx dura una mica més.
M’estimo els plaers senzills. Són el darrer refugi de la complexitat.
La major part de la gent es deixa portar per una espècie de progressiu sentit comú i descobreix massa tard que les úniques coses de les que mai ens penedim és dels nostres propis errors.
Cap home civilitzat es penedeix d’un plaer, i cap home incivilitzat ni tan sols sap que és un plaer.
divendres, 27 d’agost del 2010
Super-incoherència
La noticia és la següent: La societat saudita està revolucionada perquè una cadena de supermercats ha decidit incorporar a setze dones per fer de caixeres.
El que en el nostre país és la norma (no hi ha homes “caixeres”), resulta un escàndol de l’alçada d’un campanar (o hauríem de dir: d’una mesquita?) per als "tolerants" islamistes. Això, tot i tenint en compte que els del super s’han compromès a posar-les només a les caixes reservades per a dones o famílies i embotides en un uniforme que només els hi deixarà veure els ulls (perquè no s’equivoquin al comptar: el riyal és el riyal). Però ni així han aconseguit apaivagar els exaltats ànims dels alcoranistes i dels seus guies espirituals que, ras i curt, han demanat el boicot popular a la cadena infidel. A Aràbia Saudita el seguiment de l’Alcorà és molt radical i a les dones no se’ls hi permet casar-se o acollir-se als serveis mèdics sense l’autorització d’un home. No se les permet viatjar i tampoc conduir. Aquestes, entre altres moltes fineses. El que m’estranya no són totes aquestes prohibicions a les dones en estricte seguiment de l’Alcorà, el que realment m’estranya es que als homes se’ls hi permeti conduir, veure Al Jazeera i anar en avió. Coses veritablement desconcertants que no surten en cap versicle del seu llibre sagrat perquè ni tan sols existien quan es va redactar.
La noticia és la següent: La societat saudita està revolucionada perquè una cadena de supermercats ha decidit incorporar a setze dones per fer de caixeres.
El que en el nostre país és la norma (no hi ha homes “caixeres”), resulta un escàndol de l’alçada d’un campanar (o hauríem de dir: d’una mesquita?) per als "tolerants" islamistes. Això, tot i tenint en compte que els del super s’han compromès a posar-les només a les caixes reservades per a dones o famílies i embotides en un uniforme que només els hi deixarà veure els ulls (perquè no s’equivoquin al comptar: el riyal és el riyal). Però ni així han aconseguit apaivagar els exaltats ànims dels alcoranistes i dels seus guies espirituals que, ras i curt, han demanat el boicot popular a la cadena infidel. A Aràbia Saudita el seguiment de l’Alcorà és molt radical i a les dones no se’ls hi permet casar-se o acollir-se als serveis mèdics sense l’autorització d’un home. No se les permet viatjar i tampoc conduir. Aquestes, entre altres moltes fineses. El que m’estranya no són totes aquestes prohibicions a les dones en estricte seguiment de l’Alcorà, el que realment m’estranya es que als homes se’ls hi permeti conduir, veure Al Jazeera i anar en avió. Coses veritablement desconcertants que no surten en cap versicle del seu llibre sagrat perquè ni tan sols existien quan es va redactar.
dijous, 26 d’agost del 2010
Balors amb errors
Una de les coses que més greu m’ha sabut de la meva dimissió i els fets que l’han provocat, ha sigut la reacció decebuda d’uns pares que portaven el seu fill a l’escola de futbol i que, a conseqüència, no tant del fet, sinó de com s’havia produït, havien decidit donar-lo de baixa. La seva argumentació dolorosa, però difícil de contestar: la diferencia abismal entre el que el club diu i el que acaba fent. La venda d’un estil, d’uns valors, d’uns principis que, a l’hora de la veritat, no es corresponen a la realitat. Com es pot entendre, deien, que els que haurien de ser els principals valedors d’una manera de fer que ha de ser l’exemple per a tothom, es comportin així? Com es pot instal•lar la prepotència, el xantatge i l’arbitrarietat a la cúpula del Club? Quin missatge ens esteu donant a nosaltres i als nostres fills? Arguments demolidors que tiren per terra la feina de moltes hores, molts dies, molts mesos i molts anys. De moltes persones que s’han deixat, i es segueixen deixant, la pell, la salut i les pestanyes perquè, en un tres i no res, s’engegui tot a rodar. La credibilitat? On és la credibilitat? L’Europa ens ha enganyat, acabaven, i això és el que desgraciadament ens emportem. Tots els clubs acaben fent el mateix, però al menys els altres no s’omplen la boca en promeses que no compleixen. Estic molt trist perquè alguna cosa no s’ha fet bé.
Una de les coses que més greu m’ha sabut de la meva dimissió i els fets que l’han provocat, ha sigut la reacció decebuda d’uns pares que portaven el seu fill a l’escola de futbol i que, a conseqüència, no tant del fet, sinó de com s’havia produït, havien decidit donar-lo de baixa. La seva argumentació dolorosa, però difícil de contestar: la diferencia abismal entre el que el club diu i el que acaba fent. La venda d’un estil, d’uns valors, d’uns principis que, a l’hora de la veritat, no es corresponen a la realitat. Com es pot entendre, deien, que els que haurien de ser els principals valedors d’una manera de fer que ha de ser l’exemple per a tothom, es comportin així? Com es pot instal•lar la prepotència, el xantatge i l’arbitrarietat a la cúpula del Club? Quin missatge ens esteu donant a nosaltres i als nostres fills? Arguments demolidors que tiren per terra la feina de moltes hores, molts dies, molts mesos i molts anys. De moltes persones que s’han deixat, i es segueixen deixant, la pell, la salut i les pestanyes perquè, en un tres i no res, s’engegui tot a rodar. La credibilitat? On és la credibilitat? L’Europa ens ha enganyat, acabaven, i això és el que desgraciadament ens emportem. Tots els clubs acaben fent el mateix, però al menys els altres no s’omplen la boca en promeses que no compleixen. Estic molt trist perquè alguna cosa no s’ha fet bé.
dimecres, 25 d’agost del 2010
Bebè a bord
M’encanten totes aquelles persones que duen, a la part del darrera del cotxe, l’enganxina: bebè a bord; encara que el seu fill hagi acabat de fer 19 anys i ja no es mami el dit. És un commovedor cant a la nostàlgia, un creure cegament que tot temps passat va ser millor i una tossuda voluntat de renunciar als canvis que tot ho corrompen.
M’encanta la gent que no buida mai la bústia perquè així sempre té correspondència. Que se sent important pel fet de rebre, bé sigui una carta, un rebut de la caixa o, simplement, publicitat del pizza Hut.
M’encanta la gent que sempre fa la mateixa feina amb la honorable intenció d’algun dia fer-la bé. Que no sap fer res més i, a força de rutina i repetició, es converteix en un expert en obrir i tancar la porta del magatzem.
M’encanta la gent que ho troba tot malament perquè em commou la seva persistent infelicitat. Que no es pren mai la llet a temps esperant que es faci agra per poder-la denunciar. Que viu pendent de que tot surti malament perquè si alguna cosa, per casualitat, sortís bé, no ho podria resistir.
M’encanta la gent que em diu: haurem de viure en pau i harmonia, però jo manaré sobre tu i farem sempre el que jo vulgui. Que en un joc d’iguals, sempre acabo sent diferent amb l’agreujant de ser culpable de ser-ho.
M’encanten totes aquelles persones que duen, a la part del darrera del cotxe, l’enganxina: bebè a bord; encara que el seu fill hagi acabat de fer 19 anys i ja no es mami el dit. És un commovedor cant a la nostàlgia, un creure cegament que tot temps passat va ser millor i una tossuda voluntat de renunciar als canvis que tot ho corrompen.
M’encanta la gent que no buida mai la bústia perquè així sempre té correspondència. Que se sent important pel fet de rebre, bé sigui una carta, un rebut de la caixa o, simplement, publicitat del pizza Hut.
M’encanta la gent que sempre fa la mateixa feina amb la honorable intenció d’algun dia fer-la bé. Que no sap fer res més i, a força de rutina i repetició, es converteix en un expert en obrir i tancar la porta del magatzem.
M’encanta la gent que ho troba tot malament perquè em commou la seva persistent infelicitat. Que no es pren mai la llet a temps esperant que es faci agra per poder-la denunciar. Que viu pendent de que tot surti malament perquè si alguna cosa, per casualitat, sortís bé, no ho podria resistir.
M’encanta la gent que em diu: haurem de viure en pau i harmonia, però jo manaré sobre tu i farem sempre el que jo vulgui. Que en un joc d’iguals, sempre acabo sent diferent amb l’agreujant de ser culpable de ser-ho.
dimarts, 24 d’agost del 2010
Die rechnung, bitte
El compte, si us plau
Quantes vegades i amb quina facilitat tirem la tovallola? Quantes vegades renunciem a les primeres de canvi? Que poc esforç som capaços d’assumir? Al primer contratemps, davant la primera expectativa que es torça, no dubtem en girar cua i “demanar el compte”. Inconstants de mena i poc donats a la renuncia no entenem que el sacrifici és una de les millors inversions per assolir resultats satisfactoris. Ens costa poc començar qualsevol cosa, però, en molts casos, ens costa encara menys abandonar. Ens falta constància i compromís. Demanar el compte ens hauria de ser tan difícil com dir-ho en alemany (die rechnung, bitte) i si finalment ens ho aprenem, aleshores, només aleshores, podria ser que estigués justificat.
El compte, si us plau
Quantes vegades i amb quina facilitat tirem la tovallola? Quantes vegades renunciem a les primeres de canvi? Que poc esforç som capaços d’assumir? Al primer contratemps, davant la primera expectativa que es torça, no dubtem en girar cua i “demanar el compte”. Inconstants de mena i poc donats a la renuncia no entenem que el sacrifici és una de les millors inversions per assolir resultats satisfactoris. Ens costa poc començar qualsevol cosa, però, en molts casos, ens costa encara menys abandonar. Ens falta constància i compromís. Demanar el compte ens hauria de ser tan difícil com dir-ho en alemany (die rechnung, bitte) i si finalment ens ho aprenem, aleshores, només aleshores, podria ser que estigués justificat.
dilluns, 23 d’agost del 2010
Boletes de cautxú
El que ha trepitjat habitualment camps de futbol és coneixedor i patidor dels seus efectes secundaris. Un d’ells, possiblement el més vistós, la quantitat de boletes de cautxú que s’escampen per les seves llars. Pels racons més insospitats i amagats que un es pugui imaginar. El cautxú és un material emprenyador que costa molt d’eliminar i que sembla tenir vida pròpia i, en alguns casos, fa tota la impressió que es reprodueixi. Els més conscienciats tenen la paciència de recollir-lo i, amb petites bosses de plàstic, retornar-lo al seu habitat natural, però la gran majoria el va escombrant fins aconseguir escampar-lo per tot arreu. Cautxú que avorreixes i acabes per odiar fins que un dia, sobtadament, desapareix. L’absència de cautxú comporta l’absència de futbol, o millor dit, de trepitjar la gespa dels camps de futbol, i això costa d’empassar. Aquell, en altre temps, maleït destorb, es converteix així en un objecte de culte, en quelcom enyorat. A tot t’acabes acostumant, però no em serà fàcil oblidar aquelles petites, infinites i evocadores boletes de cautxú.
El que ha trepitjat habitualment camps de futbol és coneixedor i patidor dels seus efectes secundaris. Un d’ells, possiblement el més vistós, la quantitat de boletes de cautxú que s’escampen per les seves llars. Pels racons més insospitats i amagats que un es pugui imaginar. El cautxú és un material emprenyador que costa molt d’eliminar i que sembla tenir vida pròpia i, en alguns casos, fa tota la impressió que es reprodueixi. Els més conscienciats tenen la paciència de recollir-lo i, amb petites bosses de plàstic, retornar-lo al seu habitat natural, però la gran majoria el va escombrant fins aconseguir escampar-lo per tot arreu. Cautxú que avorreixes i acabes per odiar fins que un dia, sobtadament, desapareix. L’absència de cautxú comporta l’absència de futbol, o millor dit, de trepitjar la gespa dels camps de futbol, i això costa d’empassar. Aquell, en altre temps, maleït destorb, es converteix així en un objecte de culte, en quelcom enyorat. A tot t’acabes acostumant, però no em serà fàcil oblidar aquelles petites, infinites i evocadores boletes de cautxú.
diumenge, 22 d’agost del 2010
La meva dimissió II
Els antecedents
Què va portar al directiu en qüestió a demanar el meu cessament o dimissió? Segons ell, un escrit publicat recentment en aquest blog amb el títol: Fulminar el femení. Escrit que, malgrat afirmar per activa i passiva no llegir mai aquest blog, ha fet seu i s’ha identificat (els seus motius tindrà), fins el paroxisme. Només es pot entendre la seva irada reacció en el supòsit que l’article l’hagués encertat de ple i descrigués, fil per randa, la seva manera d’actuar; d’altre banda seria completament incomprensible i desproporcionada.
Amb el peregrí argument d’haver esgotat la paciència per les critiques inferides a la seva conducta, critiques que només va rebre en els casos que va anteposar els seus interessos personals als interessos generals i de Club, doncs, amb aquest pobre argument, va demanar la meva fulminant dimissió. No deixa de ser sorprenent que un individu que durant tota la seva trajectòria s’ha caracteritzat per posar a prova la paciència de la majoria d’estaments del Club amb constants pressions per aconseguir privilegis per a ell i la seva família, sigui incapaç d’encaixar les critiques per la seva “especial” manera d’actuar.
Conclusions
Hi ha persones que pensen, i pel que es veu no van gaire equivocades, que els diners ho compren tot i ho poden tot. Aquest ha estat, lamentablement, un nou exemple per engruixir l’estadística del bàndol dels que la tenen més grossa.
Mentre jo posi els diners puc fer el que em vingui en gana i, evidentment, he de tenir compensacions i privilegis per damunt de la resta de mortals. Mentre jo posi els diners no acceptaré cap critica. Mentre jo posi els diners no toleraré cap mal gest, perquè no es mossega la mà que et dóna de menjar.
Aquests i altres arguments similars han estat el full de ruta que ha marcat la conducta d’aquest directiu en tots els anys que porta al Club. Conducta que ha estat tolerada, justament, per la seva aportació econòmica en forma d’avals i que feien impossible i impensable qualsevol resposta critica a les seves continues ingerències, sempre buscant el propi benefici.
Epíleg
Sap que passa, senyor avalista, que jo no he menjat mai de la seva mà, perquè no he tingut necessitat i a més, no m’agrada la seva cuina, ni els plats que prepara. No li he rigut mai les gracies i sempre m’hi he oposat a les seves tàctiques immorals. Ah! i les critiques, quan s’han produït (moltes menys vegades del que hagués tocat) mai han estat gratuïtes, sempre han respost a una acció ignominiosa per la que hauria d’haver demanat públicament perdó al vell mig del Nou Sardenya. Del suposat mal causat a la seva família, vostè és l’únic responsable per abusar del seu càrrec i ser un descrèdit per a la Junta de la que forma part. La suposada vergonya que sent la seva família deu ser conseqüència, única i exclusivament, dels seus actes i la seva conducta impròpia. Té diners, segurament molts diners, però és l’únic que té. Bé, i dos “amics” que tomben d’esquena i que són “l’admiració del barri”. Ara vostè podrà seguir pressionant amb els seus avals i la bondat de la seva existència, però ja no em podrà exigir que no li mossegui la mà i, molt menys, que em mossegui la llengua.
Els antecedents
Què va portar al directiu en qüestió a demanar el meu cessament o dimissió? Segons ell, un escrit publicat recentment en aquest blog amb el títol: Fulminar el femení. Escrit que, malgrat afirmar per activa i passiva no llegir mai aquest blog, ha fet seu i s’ha identificat (els seus motius tindrà), fins el paroxisme. Només es pot entendre la seva irada reacció en el supòsit que l’article l’hagués encertat de ple i descrigués, fil per randa, la seva manera d’actuar; d’altre banda seria completament incomprensible i desproporcionada.
Amb el peregrí argument d’haver esgotat la paciència per les critiques inferides a la seva conducta, critiques que només va rebre en els casos que va anteposar els seus interessos personals als interessos generals i de Club, doncs, amb aquest pobre argument, va demanar la meva fulminant dimissió. No deixa de ser sorprenent que un individu que durant tota la seva trajectòria s’ha caracteritzat per posar a prova la paciència de la majoria d’estaments del Club amb constants pressions per aconseguir privilegis per a ell i la seva família, sigui incapaç d’encaixar les critiques per la seva “especial” manera d’actuar.
Conclusions
Hi ha persones que pensen, i pel que es veu no van gaire equivocades, que els diners ho compren tot i ho poden tot. Aquest ha estat, lamentablement, un nou exemple per engruixir l’estadística del bàndol dels que la tenen més grossa.
Mentre jo posi els diners puc fer el que em vingui en gana i, evidentment, he de tenir compensacions i privilegis per damunt de la resta de mortals. Mentre jo posi els diners no acceptaré cap critica. Mentre jo posi els diners no toleraré cap mal gest, perquè no es mossega la mà que et dóna de menjar.
Aquests i altres arguments similars han estat el full de ruta que ha marcat la conducta d’aquest directiu en tots els anys que porta al Club. Conducta que ha estat tolerada, justament, per la seva aportació econòmica en forma d’avals i que feien impossible i impensable qualsevol resposta critica a les seves continues ingerències, sempre buscant el propi benefici.
Epíleg
Sap que passa, senyor avalista, que jo no he menjat mai de la seva mà, perquè no he tingut necessitat i a més, no m’agrada la seva cuina, ni els plats que prepara. No li he rigut mai les gracies i sempre m’hi he oposat a les seves tàctiques immorals. Ah! i les critiques, quan s’han produït (moltes menys vegades del que hagués tocat) mai han estat gratuïtes, sempre han respost a una acció ignominiosa per la que hauria d’haver demanat públicament perdó al vell mig del Nou Sardenya. Del suposat mal causat a la seva família, vostè és l’únic responsable per abusar del seu càrrec i ser un descrèdit per a la Junta de la que forma part. La suposada vergonya que sent la seva família deu ser conseqüència, única i exclusivament, dels seus actes i la seva conducta impròpia. Té diners, segurament molts diners, però és l’únic que té. Bé, i dos “amics” que tomben d’esquena i que són “l’admiració del barri”. Ara vostè podrà seguir pressionant amb els seus avals i la bondat de la seva existència, però ja no em podrà exigir que no li mossegui la mà i, molt menys, que em mossegui la llengua.
dissabte, 21 d’agost del 2010
Preguntes amb 3 respostes i moltes incògnites
Parlem de futbol. D’un Club de futbol qualsevol del nostre àmbit geogràfic. Del seu futbol base quan arriba el final de temporada. I sorgeixen les preguntes.
Cal donar baixes?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre i quan no afecti al meu fill.
Cal fitxar nous jugadors per reforçar els equips?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre que el nou jugador no ocupi la mateixa demarcació que el meu fill.
És bo que les plantilles siguin llargues?
A- Sí, perquè augmenta la competència
B- No, si això representa que el meu fill no jugarà sempre
C- Sí, si el meu fill juga sempre encara que els altres juguin poc.
És bo per a un jugador tallar-li la progressió col•locant-lo en un equip de superior categoria encara que jugui poc?
A- Sí, perquè millora en els entrenaments
B- No, perquè perd ritme de competició
C- Sí, perquè és molt més important la categoria que el fet de jugar.
S’entén la suplència d’un jugador en el futbol base?
A- Sí, per respecte als que estan en millor forma, tenen més qualitat i/o treballen amb més intensitat
B- No, perquè tots els jugadors han de jugar per evitar la frustració
C- Sí, si no és la del meu fill. Als altres no els hi va gens malament perquè així exerciten la humilitat.
Sempre vol què guanyi el seu equip?
A- Sí, sense cap mena de reserves
B- No, si no s’ho mereix
C- Sí, si el meu fill és titular i juga tot el partit. No sé què passa però el partit perd interès quan el meu fill no juga. De vegades desitjo, fins i tot que perdi, perquè tothom se n’adoni de l’error que es comet quan no fan jugar al meu fill.
Prefereix menys equips de la mateixa categoria amb més jugadors què més equips amb menys jugadors?
A- Sí, perquè amb menys equips es pot entrenar millor. Es disposa de més temps i més espai i, en conseqüència, es millora el rendiment
B- No, perquè en un Club el més important és la quantitat per garantir la seva supervivència econòmica i no la qualitat
C- Tant se val. Jo d’aquestes subtileses no hi entenc. Trio la proposta que afavoreixi més al meu fill.
Els entrenadors de futbol base, estan suficientment preparats?
A- Sí, en la majoria de casos
B- No, els hi falta molt per aprendre
C- Sí, si fa jugar al meu fill. És aleshores quan demostra una gran preparació, sensibilitat i capacitat tècnica.
El Club al que pertany, fa un seguiment adequat de la trajectòria del jugador i es preocupa per la seva evolució?
A- Sí, sense cap mena de dubte
B- No, deixa molt que desitjar
C- Sí, si el meu fill juga en els equips de superior categoria, demostrant així l’encert dels responsables en les seves decisions
El Club al que pertany, té un projecte esportiu clar i definit?
A- Sí, des de qualsevol punt de vista
B- No, és poc coherent i es mou per impulsos
C- Sí, si el meu fill en forma part.
Està i estarà vostè lligat sentimentalment al Club al que pertany?
A- Si, per sempre, per tot el que el Club representa
B- No, mai, perquè simplement és una relació de conveniència
C- Sí, és el millor Club del món, al menys fins que li donin la baixa al meu fill, aleshores, aquest Club sempre haurà estat un desastre i no entenc, amb lo malament que ho fan, com he pogut estar-hi vinculat tants anys.
Parlem de futbol. D’un Club de futbol qualsevol del nostre àmbit geogràfic. Del seu futbol base quan arriba el final de temporada. I sorgeixen les preguntes.
Cal donar baixes?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre i quan no afecti al meu fill.
Cal fitxar nous jugadors per reforçar els equips?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre que el nou jugador no ocupi la mateixa demarcació que el meu fill.
És bo que les plantilles siguin llargues?
A- Sí, perquè augmenta la competència
B- No, si això representa que el meu fill no jugarà sempre
C- Sí, si el meu fill juga sempre encara que els altres juguin poc.
És bo per a un jugador tallar-li la progressió col•locant-lo en un equip de superior categoria encara que jugui poc?
A- Sí, perquè millora en els entrenaments
B- No, perquè perd ritme de competició
C- Sí, perquè és molt més important la categoria que el fet de jugar.
S’entén la suplència d’un jugador en el futbol base?
A- Sí, per respecte als que estan en millor forma, tenen més qualitat i/o treballen amb més intensitat
B- No, perquè tots els jugadors han de jugar per evitar la frustració
C- Sí, si no és la del meu fill. Als altres no els hi va gens malament perquè així exerciten la humilitat.
Sempre vol què guanyi el seu equip?
A- Sí, sense cap mena de reserves
B- No, si no s’ho mereix
C- Sí, si el meu fill és titular i juga tot el partit. No sé què passa però el partit perd interès quan el meu fill no juga. De vegades desitjo, fins i tot que perdi, perquè tothom se n’adoni de l’error que es comet quan no fan jugar al meu fill.
Prefereix menys equips de la mateixa categoria amb més jugadors què més equips amb menys jugadors?
A- Sí, perquè amb menys equips es pot entrenar millor. Es disposa de més temps i més espai i, en conseqüència, es millora el rendiment
B- No, perquè en un Club el més important és la quantitat per garantir la seva supervivència econòmica i no la qualitat
C- Tant se val. Jo d’aquestes subtileses no hi entenc. Trio la proposta que afavoreixi més al meu fill.
Els entrenadors de futbol base, estan suficientment preparats?
A- Sí, en la majoria de casos
B- No, els hi falta molt per aprendre
C- Sí, si fa jugar al meu fill. És aleshores quan demostra una gran preparació, sensibilitat i capacitat tècnica.
El Club al que pertany, fa un seguiment adequat de la trajectòria del jugador i es preocupa per la seva evolució?
A- Sí, sense cap mena de dubte
B- No, deixa molt que desitjar
C- Sí, si el meu fill juga en els equips de superior categoria, demostrant així l’encert dels responsables en les seves decisions
El Club al que pertany, té un projecte esportiu clar i definit?
A- Sí, des de qualsevol punt de vista
B- No, és poc coherent i es mou per impulsos
C- Sí, si el meu fill en forma part.
Està i estarà vostè lligat sentimentalment al Club al que pertany?
A- Si, per sempre, per tot el que el Club representa
B- No, mai, perquè simplement és una relació de conveniència
C- Sí, és el millor Club del món, al menys fins que li donin la baixa al meu fill, aleshores, aquest Club sempre haurà estat un desastre i no entenc, amb lo malament que ho fan, com he pogut estar-hi vinculat tants anys.
divendres, 20 d’agost del 2010
La casa que vull
...
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
...
Aquest devia de ser, més o menys, el pensament que va dur al militant antifeixista, doctor Rainer Hildebrandt, a instal•lar-se al número 45 de la Friedrichstrasse, just a tocar del mur, l’any 1961. Des d’allà podia ajudar a tots aquells que volien escapar del Berlín est, al mateix temps que, la seva proximitat i visió privilegiada de la zona soviètica, li permetia enviar constants missatges de suport i informació a la població de l’altre costat. Seva era la frase: “Allà on veieu un uniforme, busqueu la persona” i amb aquest objectiu va anar “treballant” als guàrdies de frontera per conscienciar-los de la irracionalitat de la seva situació. Diuen, els que han estudiat aquesta part de la història, que les víctimes del mur haguessin estat moltes més de no ser per la “mala punteria” dels soldats de la RDA encarregats de vigilar-lo. Mala punteria o pressa de consciència gràcies als missatges de concòrdia i pau que el doctor Hildebrandt no va deixar d’enviar fins la caiguda definitiva del mur. Aquesta casa és ara un museu que ens recorda aquells fets. Una casa a la que cal aspirar.
...
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
...
Aquest devia de ser, més o menys, el pensament que va dur al militant antifeixista, doctor Rainer Hildebrandt, a instal•lar-se al número 45 de la Friedrichstrasse, just a tocar del mur, l’any 1961. Des d’allà podia ajudar a tots aquells que volien escapar del Berlín est, al mateix temps que, la seva proximitat i visió privilegiada de la zona soviètica, li permetia enviar constants missatges de suport i informació a la població de l’altre costat. Seva era la frase: “Allà on veieu un uniforme, busqueu la persona” i amb aquest objectiu va anar “treballant” als guàrdies de frontera per conscienciar-los de la irracionalitat de la seva situació. Diuen, els que han estudiat aquesta part de la història, que les víctimes del mur haguessin estat moltes més de no ser per la “mala punteria” dels soldats de la RDA encarregats de vigilar-lo. Mala punteria o pressa de consciència gràcies als missatges de concòrdia i pau que el doctor Hildebrandt no va deixar d’enviar fins la caiguda definitiva del mur. Aquesta casa és ara un museu que ens recorda aquells fets. Una casa a la que cal aspirar.
dijous, 19 d’agost del 2010
Qui l’entengui que el compri
Si us ha passat pel cap anar a l’ ARTS SANTA MÒNICA per veure la primera part de l’obra de Miquel Barceló us recomanaria que no perdéssiu el temps i si, malgrat tot, voleu acostar-vos al seu món particular (ni que sigui per curiositat), aneu directament al Caixa Fòrum on s’exposa la segona (i més moderna) part de la seva desconcertant obra. Encara que, si teniu fills adolescents i un pèl desordenats, us podreu estalviar l’excursió, només cal que entreu a la seva habitació i, de ben segur, que trobareu propostes més variades i interessants de les que us planteja Barceló. No em creieu? Feu la prova.
Si us ha passat pel cap anar a l’ ARTS SANTA MÒNICA per veure la primera part de l’obra de Miquel Barceló us recomanaria que no perdéssiu el temps i si, malgrat tot, voleu acostar-vos al seu món particular (ni que sigui per curiositat), aneu directament al Caixa Fòrum on s’exposa la segona (i més moderna) part de la seva desconcertant obra. Encara que, si teniu fills adolescents i un pèl desordenats, us podreu estalviar l’excursió, només cal que entreu a la seva habitació i, de ben segur, que trobareu propostes més variades i interessants de les que us planteja Barceló. No em creieu? Feu la prova.
Un retrobament excitant
Lliçà d’Amunt 1 – CE Europa, juvenil A 2
He tingut seriosos dubtes a l’hora de titular aquesta entrada que, en un principi, s’hauria d’haver començat amb un : Lliçà d’Amunt, Europa de Dalt. Perquè? Doncs per l’agradable sensació de veure un equip amb moltes possibilitats d’estar a la part alta de la classificació, a poc que les coses no es torcin. Si la darrera temporada va començar amb seriosos dubtes i que feien preveure un any molt i molt difícil, com així es va acabar confirmant; les perspectives actuals són esperançadorament diferents. Ahir vaig veure, malgrat el dèficit de llum, un equip compacte, un bloc amb les idees clares que serà difícil de batre i amb un esperit de lluita interioritzat que el fa ser constant fins el darrer minut. Vaig veure un equip amb caràcter i solidari en l’esforç disposat a treballar fins l’extenuació, sense guardar res, sense reserves. Un equip ambiciós i amb un alt nivell d’amor propi capaç de revertir les situacions més adverses. En definitiva, molt bones sensacions les de l’equip i les que jo vaig experimentar en el retrobament, desprès d’unes setmanes d’incertesa i decepció personals, amb el que és i ha de seguir sent el referent del futbol base de l’Europa encara que alguns facin el possible i també l’impossible per ignorar-ho. Ahir a Lliçà no hi érem tots. Convindrà, davant un any transcendental, que el Club tingui la sensibilitat que se li pressuposa i faci el que ha de fer.
Lliçà d’Amunt 1 – CE Europa, juvenil A 2
He tingut seriosos dubtes a l’hora de titular aquesta entrada que, en un principi, s’hauria d’haver començat amb un : Lliçà d’Amunt, Europa de Dalt. Perquè? Doncs per l’agradable sensació de veure un equip amb moltes possibilitats d’estar a la part alta de la classificació, a poc que les coses no es torcin. Si la darrera temporada va començar amb seriosos dubtes i que feien preveure un any molt i molt difícil, com així es va acabar confirmant; les perspectives actuals són esperançadorament diferents. Ahir vaig veure, malgrat el dèficit de llum, un equip compacte, un bloc amb les idees clares que serà difícil de batre i amb un esperit de lluita interioritzat que el fa ser constant fins el darrer minut. Vaig veure un equip amb caràcter i solidari en l’esforç disposat a treballar fins l’extenuació, sense guardar res, sense reserves. Un equip ambiciós i amb un alt nivell d’amor propi capaç de revertir les situacions més adverses. En definitiva, molt bones sensacions les de l’equip i les que jo vaig experimentar en el retrobament, desprès d’unes setmanes d’incertesa i decepció personals, amb el que és i ha de seguir sent el referent del futbol base de l’Europa encara que alguns facin el possible i també l’impossible per ignorar-ho. Ahir a Lliçà no hi érem tots. Convindrà, davant un any transcendental, que el Club tingui la sensibilitat que se li pressuposa i faci el que ha de fer.
dimecres, 18 d’agost del 2010
Checkpoint Charlie
Berlin, fins fa relativament pocs anys, va ser una ciutat dividida. Una ciutat amb més de 160 quilometres de mur que recorria, de nord a sud, la seva torturada geografia. Una cicatriu al cor d’Europa que separava dos mons antagònics i que es va cobrar el sacrifici de nombroses vides humanes. La intolerància, el terror, el fanatisme, van bastir una frontera de 2 metres d’alçada per a vergonya de la civilització i la perversió de la racionalitat. Pocs eren els punts de pas entre aquests dos mons oposats i el més important, el principal, rebia el nom de Checkpoint Charlie. Ara, d’aquests 160 quilometres de mur, en queden pocs vestigis materials i el mateix Checkpoint Charlie s’ha convertit en un testimoni festiu i en un potent reclam turístic per als sorpresos visitants de la ciutat, avui, aparentment reunificada. Però, sinó tan dolorosament visibles, són molts els murs que encara s’aixequen entre les persones, les famílies, els diferents col•lectius,...I això que podria semblar una cosa local, una característica profundament berlinesa, és, sense cap mena de dubte, un dels trets més interioritzats de la condició humana. Tenim, en general, una capacitat innata en aixecar murs i estendre filats i, en canvi, ens costa déu i ajuda construir un pont, per senzill que sigui. Tendim instintivament a tancar-nos en sectors impermeables des d’on alçar torres de guaita per enaltir les nostres glòries, vigilar els moviments de “l’enemic” i mantenir apartat tot allò que no ens és afí. És, just en aquest punt, on ens calen checkpoints charlies que ens obrin a l’exterior i ens permetin el diàleg que ens ha de dur al coneixement i, aquest, a la complicitat.
Berlin, fins fa relativament pocs anys, va ser una ciutat dividida. Una ciutat amb més de 160 quilometres de mur que recorria, de nord a sud, la seva torturada geografia. Una cicatriu al cor d’Europa que separava dos mons antagònics i que es va cobrar el sacrifici de nombroses vides humanes. La intolerància, el terror, el fanatisme, van bastir una frontera de 2 metres d’alçada per a vergonya de la civilització i la perversió de la racionalitat. Pocs eren els punts de pas entre aquests dos mons oposats i el més important, el principal, rebia el nom de Checkpoint Charlie. Ara, d’aquests 160 quilometres de mur, en queden pocs vestigis materials i el mateix Checkpoint Charlie s’ha convertit en un testimoni festiu i en un potent reclam turístic per als sorpresos visitants de la ciutat, avui, aparentment reunificada. Però, sinó tan dolorosament visibles, són molts els murs que encara s’aixequen entre les persones, les famílies, els diferents col•lectius,...I això que podria semblar una cosa local, una característica profundament berlinesa, és, sense cap mena de dubte, un dels trets més interioritzats de la condició humana. Tenim, en general, una capacitat innata en aixecar murs i estendre filats i, en canvi, ens costa déu i ajuda construir un pont, per senzill que sigui. Tendim instintivament a tancar-nos en sectors impermeables des d’on alçar torres de guaita per enaltir les nostres glòries, vigilar els moviments de “l’enemic” i mantenir apartat tot allò que no ens és afí. És, just en aquest punt, on ens calen checkpoints charlies que ens obrin a l’exterior i ens permetin el diàleg que ens ha de dur al coneixement i, aquest, a la complicitat.
dimarts, 17 d’agost del 2010
Benvolgut company
El teu desig Jaume, que podria ser també el meu, és inviable. No es tracta de dues parts que negocien una tercera via, es tracta d’un ultimàtum, d’un xantatge en tota regla: o dimiteixes o retiro els avals. Una amenaça feta amb només 72 hores de marge perquè fos impossible trobar una solució. No hi havia alternativa possible: o caixa o faixa. Evidentment que tenim diferències i diferències molt importants, però la més important i la que realment ens diferència és que, malgrat tot, jo no hagués demanat mai la seva dimissió i molt menys fent servir la força del xantatge i posant al Club contra l’espasa i la paret. Són maneres de fer i allà cadascú amb la seva consciència. M’estimo molt l’Europa i la seva gent, però hi ha persones que, valent-se de l’entitat, s’aprofiten i la perverteixen. Segurament, com tu bé dius, tothom té la seva part de raó, però alguns també tenen la força, deu ser per això que jo estic fora. Salut company.
El teu desig Jaume, que podria ser també el meu, és inviable. No es tracta de dues parts que negocien una tercera via, es tracta d’un ultimàtum, d’un xantatge en tota regla: o dimiteixes o retiro els avals. Una amenaça feta amb només 72 hores de marge perquè fos impossible trobar una solució. No hi havia alternativa possible: o caixa o faixa. Evidentment que tenim diferències i diferències molt importants, però la més important i la que realment ens diferència és que, malgrat tot, jo no hagués demanat mai la seva dimissió i molt menys fent servir la força del xantatge i posant al Club contra l’espasa i la paret. Són maneres de fer i allà cadascú amb la seva consciència. M’estimo molt l’Europa i la seva gent, però hi ha persones que, valent-se de l’entitat, s’aprofiten i la perverteixen. Segurament, com tu bé dius, tothom té la seva part de raó, però alguns també tenen la força, deu ser per això que jo estic fora. Salut company.
dilluns, 16 d’agost del 2010
Doblegat fins a l’extrem*
Belvedere: segueixes pensant que el projecte és vàlid?
Son of belvedere: sí, ho segueix-ho pensant.
B: encara creus en el que estàs fent?
Sob: encara hi crec, tant o més que el primer dia, però no cegament.
B: millor. Així podràs veure allà on t’equivoquis i seràs capaç de corregir-ho. Identificar els errors forma part de la solució.
Sob: però no és gens fàcil...
B: qui ho diu que ha de ser fàcil? El que no pots fer és deixar-te contaminar. Que la pressió, el negativisme i les idees destructives et paralitzin i et facin desistir del teu objectiu. Moltes seran les veus que des de posicions còmodes i gens compromeses demanaran canvis i més canvis. Apostaran per estripar-ho tot quan arribin els primers contra temps. Exigiran tallar caps empesos per la bogeria i la desraó. Voldran cremar-ho tot perquè el seu habitat natural és la terra erma. Però no et deixis intimidar, el que tu creus és més important que el que ells volen.
Sob: se suposa que he de tenir la consciència tranquil•la. Vaig prometre treball i més treball i ningú m’ho podrà retreure. Veníem del no res i molts pocs saben el que ha costat arribar fins on som ara. Tots els projectes tenen un temps per a ser desplegats i han de tenir un marge per a ser aplicats. La paciència sobre una base solvent és el millor instrument per assolir els objectius desitjats.
B: cert, així és. I així ha de ser, malgrat les incerteses puntuals i les inèrcies negatives. Tots els recorreguts tenen les seves etapes fosques i/o pocs brillants, però aquestes també formen part del trajecte. Sobreposar-se, no inquietar-se, no perdre la confiança ni la fe, trobar la sortida del túnel et fa més fort i créixer en l’autoestima. I no oblidis mai que els que critiquen només són crítics i en canvi els que comanden el projecte, els encarregats de dur-lo a terme són els veritables protagonistes. Segueixes pensant que el projecte és vigent?
Sob: ho penso.
B: encara creus en el que fas i segueixes tenint ganes de fer-ho?
Sob: hi crec i en tinc més que mai.
B: n’estava segur.
*Això ho vaig escriure just una setmana abans de la meva forçada dimissió, el gruix del text segueix sent vàlid, el final, malauradament no.
Belvedere: segueixes pensant que el projecte és vàlid?
Son of belvedere: sí, ho segueix-ho pensant.
B: encara creus en el que estàs fent?
Sob: encara hi crec, tant o més que el primer dia, però no cegament.
B: millor. Així podràs veure allà on t’equivoquis i seràs capaç de corregir-ho. Identificar els errors forma part de la solució.
Sob: però no és gens fàcil...
B: qui ho diu que ha de ser fàcil? El que no pots fer és deixar-te contaminar. Que la pressió, el negativisme i les idees destructives et paralitzin i et facin desistir del teu objectiu. Moltes seran les veus que des de posicions còmodes i gens compromeses demanaran canvis i més canvis. Apostaran per estripar-ho tot quan arribin els primers contra temps. Exigiran tallar caps empesos per la bogeria i la desraó. Voldran cremar-ho tot perquè el seu habitat natural és la terra erma. Però no et deixis intimidar, el que tu creus és més important que el que ells volen.
Sob: se suposa que he de tenir la consciència tranquil•la. Vaig prometre treball i més treball i ningú m’ho podrà retreure. Veníem del no res i molts pocs saben el que ha costat arribar fins on som ara. Tots els projectes tenen un temps per a ser desplegats i han de tenir un marge per a ser aplicats. La paciència sobre una base solvent és el millor instrument per assolir els objectius desitjats.
B: cert, així és. I així ha de ser, malgrat les incerteses puntuals i les inèrcies negatives. Tots els recorreguts tenen les seves etapes fosques i/o pocs brillants, però aquestes també formen part del trajecte. Sobreposar-se, no inquietar-se, no perdre la confiança ni la fe, trobar la sortida del túnel et fa més fort i créixer en l’autoestima. I no oblidis mai que els que critiquen només són crítics i en canvi els que comanden el projecte, els encarregats de dur-lo a terme són els veritables protagonistes. Segueixes pensant que el projecte és vigent?
Sob: ho penso.
B: encara creus en el que fas i segueixes tenint ganes de fer-ho?
Sob: hi crec i en tinc més que mai.
B: n’estava segur.
*Això ho vaig escriure just una setmana abans de la meva forçada dimissió, el gruix del text segueix sent vàlid, el final, malauradament no.
diumenge, 15 d’agost del 2010
De fatxa: fatxada
A l’Eva i al Blai, que són bons per naturalesa, se’ls hi va passar pel cap que ja n’hi havia prou de tanta tebiesa i, curt i ras, van remenar l’armari, van trobar un llençol vell i van escriure, amb emoció: som una nació. En acabat, van treure la tela al balcó i la van penjar junt amb una estelada perquè el món sàpiga de que va la cosa. Doncs la cosa va anar bé fins que un bon dia (és una manera de dir), l’administrador de la finca, fent ús de la seva “autoritat” i atribuint-se la representativitat del veïnatge, els hi va fer retirar el llençol al•legant motius estètics i convivencials. Ara, l’Eva i el Blai saben que encara hi ha molta feina per fer i han descobert que no viuen, com ells pensaven, en una comunitat de propietaris que té una façana al carrer, sinó en un edifici amb fatxada per fora i, el més decebedor, amb una rància, intolerant i tenebrosa fatxada per dins.
A l’Eva i al Blai, que són bons per naturalesa, se’ls hi va passar pel cap que ja n’hi havia prou de tanta tebiesa i, curt i ras, van remenar l’armari, van trobar un llençol vell i van escriure, amb emoció: som una nació. En acabat, van treure la tela al balcó i la van penjar junt amb una estelada perquè el món sàpiga de que va la cosa. Doncs la cosa va anar bé fins que un bon dia (és una manera de dir), l’administrador de la finca, fent ús de la seva “autoritat” i atribuint-se la representativitat del veïnatge, els hi va fer retirar el llençol al•legant motius estètics i convivencials. Ara, l’Eva i el Blai saben que encara hi ha molta feina per fer i han descobert que no viuen, com ells pensaven, en una comunitat de propietaris que té una façana al carrer, sinó en un edifici amb fatxada per fora i, el més decebedor, amb una rància, intolerant i tenebrosa fatxada per dins.
Orígen
Es tope de buena. Superpsicológica. Me rallé un montón. Així li explicava (i ho va clavar) un paio al seu col•lega, mentre es cruspien el bocata de l’esmorzar, la impressió que li va causar la darrera peli del Leonardo di Caprio: Orígen. Jo no ho hagués pogut dir millor, ni amb menys paraules. La concreció personificada, despullada de qualsevol accessori innecessari. Un prodigi de síntesi fora del comú. Poca cosa més a afegir, potser que li sobra una mica de soroll que et distreu de la trama, una trama, per cert, original i perfectament encastada i que es fa fàcil de seguir malgrat la complexitat de la seva proposta. Una peli que et fa estar alerta i no et permet cap distracció i molt menys que facis una becaina, per lleugera que sigui, perquè et pot passar com al meu veí de butaca, que al final de la peli es queixava a la seva parella: no he entès res. I la dona li responia amb sorna: això és que has entrat en un somni de tercer nivell i encara hi ets: mira com segueix girant la baldufa...I el paio flipava.
Es tope de buena. Superpsicológica. Me rallé un montón. Així li explicava (i ho va clavar) un paio al seu col•lega, mentre es cruspien el bocata de l’esmorzar, la impressió que li va causar la darrera peli del Leonardo di Caprio: Orígen. Jo no ho hagués pogut dir millor, ni amb menys paraules. La concreció personificada, despullada de qualsevol accessori innecessari. Un prodigi de síntesi fora del comú. Poca cosa més a afegir, potser que li sobra una mica de soroll que et distreu de la trama, una trama, per cert, original i perfectament encastada i que es fa fàcil de seguir malgrat la complexitat de la seva proposta. Una peli que et fa estar alerta i no et permet cap distracció i molt menys que facis una becaina, per lleugera que sigui, perquè et pot passar com al meu veí de butaca, que al final de la peli es queixava a la seva parella: no he entès res. I la dona li responia amb sorna: això és que has entrat en un somni de tercer nivell i encara hi ets: mira com segueix girant la baldufa...I el paio flipava.
divendres, 13 d’agost del 2010
dijous, 12 d’agost del 2010
Sentir-se com Villa
A les portes d’un nou projecte, resulta fàcil comprendre Villa. Sobretot si el projecte és tan atractiu. “Les vacances estan bé, però davant un repte tan il•lusionant, un només té ganes que arribi el moment de començar” ha manifestat Villa. Quan l’expectativa de futur, encara que suposi una gran inversió de temps i energia, és capaç de deixar de banda les vacances vol dir que l’empresa s’ho val. Passar pàgina. Començar de nou. Obrir la maleta plena d’experiències i fer una tria de tot allò que es pugui aprofitar i que, segur, trobarà el seu encaix. Començar de nou, si, però no començar de zero. Ser agraït i vetllar pel record dels bons moments. Emportar-te els bons amics i deixar el pes mort. Si se’n tenen ganes sempre es pot trobar un projecte que s’ho mereixi. Sempre hi haurà un racó on et valorin i vulguin aprofitar les teves habilitats. Hi ha un gran camí per recórrer i molta feina per fer i tinc ganes de fer-la. Hi vaig, no ho dubteu, per jugar la Champions!
A les portes d’un nou projecte, resulta fàcil comprendre Villa. Sobretot si el projecte és tan atractiu. “Les vacances estan bé, però davant un repte tan il•lusionant, un només té ganes que arribi el moment de començar” ha manifestat Villa. Quan l’expectativa de futur, encara que suposi una gran inversió de temps i energia, és capaç de deixar de banda les vacances vol dir que l’empresa s’ho val. Passar pàgina. Començar de nou. Obrir la maleta plena d’experiències i fer una tria de tot allò que es pugui aprofitar i que, segur, trobarà el seu encaix. Començar de nou, si, però no començar de zero. Ser agraït i vetllar pel record dels bons moments. Emportar-te els bons amics i deixar el pes mort. Si se’n tenen ganes sempre es pot trobar un projecte que s’ho mereixi. Sempre hi haurà un racó on et valorin i vulguin aprofitar les teves habilitats. Hi ha un gran camí per recórrer i molta feina per fer i tinc ganes de fer-la. Hi vaig, no ho dubteu, per jugar la Champions!
dimecres, 11 d’agost del 2010
Justícia clàssica
Això de la malversació de fons , les factures falses i el desviament de capital no és nou, encara que molts s’ho pensin. Tampoc ha estat una descoberta del Millet i la seva pràctica és mil•lenària i tan antiga com la pròpia Humanitat. Un personatge tan reconegut com Fidies, l’escultor més rellevant del Panteó d’Atenes i autor, entre d’altres, de la famosa deessa Atenea, va ser acusat, ja en aquell temps, de desviar l’or i altres materials preciosos destinats a les obres que havia d’executar, per a benefici propi i obtenir un patrimoni que no li corresponia. Detingut, acusat i declarat culpable d’enriquir-se il•legalment va ser condemnat a l’exili i desposseït de totes les seves pertinences. Com es pot veure, de corruptes n’hi ha d’històrics en els que emmirallar-se. Grans mestres que varen fer de la corrupció tot un art. Tant de bo la justícia actual estigui a l’alçada dels clàssics.
Això de la malversació de fons , les factures falses i el desviament de capital no és nou, encara que molts s’ho pensin. Tampoc ha estat una descoberta del Millet i la seva pràctica és mil•lenària i tan antiga com la pròpia Humanitat. Un personatge tan reconegut com Fidies, l’escultor més rellevant del Panteó d’Atenes i autor, entre d’altres, de la famosa deessa Atenea, va ser acusat, ja en aquell temps, de desviar l’or i altres materials preciosos destinats a les obres que havia d’executar, per a benefici propi i obtenir un patrimoni que no li corresponia. Detingut, acusat i declarat culpable d’enriquir-se il•legalment va ser condemnat a l’exili i desposseït de totes les seves pertinences. Com es pot veure, de corruptes n’hi ha d’històrics en els que emmirallar-se. Grans mestres que varen fer de la corrupció tot un art. Tant de bo la justícia actual estigui a l’alçada dels clàssics.
dimarts, 10 d’agost del 2010
Isop i el mestre
Qui no coneix Isop? El gran escriptor grec que va viure al segle VII aC i que es va fer famós per les seves celebrades faules. Us imagineu, però, que Isop no hagués existit? Què el seu llegat no hagués transcendit? Què no hagués conformat i modelat una part molt important del pensament humà? Impensable! Si no hagués existit l’hauríem d’haver inventat. La seva afinada percepció de la naturalesa humana i la descripció precisa del seu comportament han sigut una font d’inspiració i una escola d’aprenentatge al llarg de la Història. Isop no va ser el que s’entendria per pobre de solemnitat, però la seva economia era, si més no, una economia de resistència i ho va ser al llarg de tota la seva vida. Contemporani a Isop, Adelfos, un ric senador i mestre d’obres, era un dels personatges més poderosos de la seva època. No se sap del cert, si la seva praxis era tot lo legal que caldria, però va acumular una gran fortuna que els seus fills es varen encarregar de dilapidar en bacanals i continuats viatges de “negocis” a l’estranger. El fet és que, coses del destí, i d’algun que altre déu intervencionista, Isop va passar a la Història per la seva esplèndida obra, malgrat ser més pobre que una rata, i, en canvi, res, o quasi bé res, se’n sap del pobre ric Adelfos. Un signava xecs, l’altre signava faules, però el temps es va encarregar de posar cadascú al seu lloc. Isop, Van Gogh, Orson Welles,...tots ells han sobreviscut el pas dels anys i ens han deixat un llegat d’incalculable valor. No tenien avals, però si molt de talent.
Qui no coneix Isop? El gran escriptor grec que va viure al segle VII aC i que es va fer famós per les seves celebrades faules. Us imagineu, però, que Isop no hagués existit? Què el seu llegat no hagués transcendit? Què no hagués conformat i modelat una part molt important del pensament humà? Impensable! Si no hagués existit l’hauríem d’haver inventat. La seva afinada percepció de la naturalesa humana i la descripció precisa del seu comportament han sigut una font d’inspiració i una escola d’aprenentatge al llarg de la Història. Isop no va ser el que s’entendria per pobre de solemnitat, però la seva economia era, si més no, una economia de resistència i ho va ser al llarg de tota la seva vida. Contemporani a Isop, Adelfos, un ric senador i mestre d’obres, era un dels personatges més poderosos de la seva època. No se sap del cert, si la seva praxis era tot lo legal que caldria, però va acumular una gran fortuna que els seus fills es varen encarregar de dilapidar en bacanals i continuats viatges de “negocis” a l’estranger. El fet és que, coses del destí, i d’algun que altre déu intervencionista, Isop va passar a la Història per la seva esplèndida obra, malgrat ser més pobre que una rata, i, en canvi, res, o quasi bé res, se’n sap del pobre ric Adelfos. Un signava xecs, l’altre signava faules, però el temps es va encarregar de posar cadascú al seu lloc. Isop, Van Gogh, Orson Welles,...tots ells han sobreviscut el pas dels anys i ens han deixat un llegat d’incalculable valor. No tenien avals, però si molt de talent.
dilluns, 9 d’agost del 2010
Coure el pa
“Si -el guerrer sent que algú diu-. Necessito entendre-ho tot abans de prendre una decisió. Vull tenir la llibertat de canviar d’idea.”
El guerrer escolta aquesta frase amb desconfiança. Ell també pot tenir la mateixa llibertat, però això no li impedeix assumir un compromís, malgrat que no sàpiga ben bé per què ho ha fet.
Un guerrer de la llum pren decisions. La seva ànima és lliure com els núvols del cel, però ell està compromès amb el seu somni. Al llarg del camí que ha triat lliurement, s’ha de llevar a hores que no li agraden, parlar amb persones que no li donen res i fer sacrificis.
Els amics li diuen:
-No ets lliure.
El guerrer és lliure. Però sap que els forns oberts no couen pa.
“Si -el guerrer sent que algú diu-. Necessito entendre-ho tot abans de prendre una decisió. Vull tenir la llibertat de canviar d’idea.”
El guerrer escolta aquesta frase amb desconfiança. Ell també pot tenir la mateixa llibertat, però això no li impedeix assumir un compromís, malgrat que no sàpiga ben bé per què ho ha fet.
Un guerrer de la llum pren decisions. La seva ànima és lliure com els núvols del cel, però ell està compromès amb el seu somni. Al llarg del camí que ha triat lliurement, s’ha de llevar a hores que no li agraden, parlar amb persones que no li donen res i fer sacrificis.
Els amics li diuen:
-No ets lliure.
El guerrer és lliure. Però sap que els forns oberts no couen pa.
diumenge, 8 d’agost del 2010
Unter den Linden*
Sota els til•lers
No tothom es pot fer construir una gran avinguda per anar passejant des de casa fins al bosc per caçar feres salvatges i passar així una agradable tarda de dissabte. Això avui seria, al marge d’un desgavell, un projecte insostenible i, amb tota seguretat, rebutjat majoritàriament en qualsevol consulta popular. Certament, encara que pugui semblar que no, les coses han canviat una mica des del segle XVI i, no perquè els poderosos no puguin seguir al•lucinant amb els seus projectes faraònics, sinó perquè ja no queden feres al bosc, a tot estirar, algun que altre porc senglar despistat i amb síndrome d’Estocolm. Ara, l’ inquilí del Palau Reial ja no necessita passejar-se sota els til•lers per satisfer el seu hedonisme i mostrar el seu poder. Ara, en el que en el seu dia va ser un generós acte de magnanimitat, l’Avinguda està oberta a tothom perquè tothom es pugui sentir com un rei i pugui tornar a casa, sense cap peça de caça al sarró, això sí, però amb la satisfacció interna i la sensació esquiva de que tots, finalment, som iguals (o quasi).
*Passeig berlinès que va des del Palau Reial al Tiergarten (jardí de feres)
Sota els til•lers
No tothom es pot fer construir una gran avinguda per anar passejant des de casa fins al bosc per caçar feres salvatges i passar així una agradable tarda de dissabte. Això avui seria, al marge d’un desgavell, un projecte insostenible i, amb tota seguretat, rebutjat majoritàriament en qualsevol consulta popular. Certament, encara que pugui semblar que no, les coses han canviat una mica des del segle XVI i, no perquè els poderosos no puguin seguir al•lucinant amb els seus projectes faraònics, sinó perquè ja no queden feres al bosc, a tot estirar, algun que altre porc senglar despistat i amb síndrome d’Estocolm. Ara, l’ inquilí del Palau Reial ja no necessita passejar-se sota els til•lers per satisfer el seu hedonisme i mostrar el seu poder. Ara, en el que en el seu dia va ser un generós acte de magnanimitat, l’Avinguda està oberta a tothom perquè tothom es pugui sentir com un rei i pugui tornar a casa, sense cap peça de caça al sarró, això sí, però amb la satisfacció interna i la sensació esquiva de que tots, finalment, som iguals (o quasi).
*Passeig berlinès que va des del Palau Reial al Tiergarten (jardí de feres)
dissabte, 7 d’agost del 2010
La casa de barrets
La Concha i el Pepe es van conèixer al Gato Negro, un afamat local de joc a la Ronda de Sant Antoni, allà pels anys trenta. La Concha era la cuinera, la cap de cuina per ser més exacte, i també, per aquelles coses del destí, acabaria sent la meva avia. El Pepe, en canvi, no va ser mai la meva avia, però sí que acabaria, amb el pas del temps, sent el meu avi. Pel Gato Negro hi passava tothom, el bo i millor de cada casa, i el meu avi, don Pepe, li deien, els hi donava joc: literalment. Era el crupier amb més galons de la sala, el més antic i el preferit de les senyores àvides de risc. El black jack no tenia secrets per a ell i el pòquer era un joc de nens a les seves mans. Una vida dissipada, de luxe, nocturna –evidentment-, amb un toc glamurós i una banda sonora plena a rebentar del jazz més negre. Feliços trenta que acabarien sobtadament amb la sublevació feixista i el desballestament de la República. A principi dels quaranta, amb els estalvis del Gato Negro què havien aconseguit amagar durant la guerra i una mica d’ajuda d’uns parents de Manresa, els meus avis, què encara no ho eren, però ja ho intentaven, varen muntar una petita pensió a la part baixa del carrer Muntaner. Una casa “de comidas y dormidas” molt neta i econòmica què, en poc temps, es va guanyar una sòlida reputació. Allí va néixer la meva mare i allí es va anar fent gran com una marquesa envejada per les seves companyes de les germanetes dels pobres què se l’escoltaven embadalides quan explicava: “doncs jo visc en una casa què té vint habitacions i quatre banys i un menjador on caben més de quaranta persones i...” A tocar de la plaça Goya la meva mare va anar perdent la infància i aquella peculiar sensació de grandesa que tenen les coses quan ets petit. La casa “de comidas y dormidas” va acabar sent, amb el temps, l’estraperlo i l’arbitrarietat, una casa “de dormidas” i els meus avis, resignats, van haver de pujar la muntanya per canviar definitivament de joc.
La Concha i el Pepe es van conèixer al Gato Negro, un afamat local de joc a la Ronda de Sant Antoni, allà pels anys trenta. La Concha era la cuinera, la cap de cuina per ser més exacte, i també, per aquelles coses del destí, acabaria sent la meva avia. El Pepe, en canvi, no va ser mai la meva avia, però sí que acabaria, amb el pas del temps, sent el meu avi. Pel Gato Negro hi passava tothom, el bo i millor de cada casa, i el meu avi, don Pepe, li deien, els hi donava joc: literalment. Era el crupier amb més galons de la sala, el més antic i el preferit de les senyores àvides de risc. El black jack no tenia secrets per a ell i el pòquer era un joc de nens a les seves mans. Una vida dissipada, de luxe, nocturna –evidentment-, amb un toc glamurós i una banda sonora plena a rebentar del jazz més negre. Feliços trenta que acabarien sobtadament amb la sublevació feixista i el desballestament de la República. A principi dels quaranta, amb els estalvis del Gato Negro què havien aconseguit amagar durant la guerra i una mica d’ajuda d’uns parents de Manresa, els meus avis, què encara no ho eren, però ja ho intentaven, varen muntar una petita pensió a la part baixa del carrer Muntaner. Una casa “de comidas y dormidas” molt neta i econòmica què, en poc temps, es va guanyar una sòlida reputació. Allí va néixer la meva mare i allí es va anar fent gran com una marquesa envejada per les seves companyes de les germanetes dels pobres què se l’escoltaven embadalides quan explicava: “doncs jo visc en una casa què té vint habitacions i quatre banys i un menjador on caben més de quaranta persones i...” A tocar de la plaça Goya la meva mare va anar perdent la infància i aquella peculiar sensació de grandesa que tenen les coses quan ets petit. La casa “de comidas y dormidas” va acabar sent, amb el temps, l’estraperlo i l’arbitrarietat, una casa “de dormidas” i els meus avis, resignats, van haver de pujar la muntanya per canviar definitivament de joc.
divendres, 6 d’agost del 2010
Mireu que són pesats!
M’amoïnaria, sinó fos perquè realment em fa molta gràcia, fins a quin extrem poden arribar les obsessions personals i els forats negres que s’amaguen en determinats cervells. És fantàstica la capacitat de certs individus en atribuir-se i/o apoderar-se d’escrits que, anant dirigits a altres persones o simplement sent exemples generals de conducta, se’ls fan seus i es senten identificats fins la darrera expressió, fins la darrera coma. Individus que fa molt de temps van sortir de la meva vida (alguns, ni tan sols, varen entrar) i que persisteixen en la idea que són el blanc de les meves atencions. Persones, feliçment oblidades, que no es resignen a no ser el centre de l’Univers, ni molt menys del meu univers, i busquen desesperadament un protagonisme que no els hi pertoca. No entenc, i ho dic amb sorpresa, l’afany magnètic per atraure totes les mirades pensant que són els únics habitants de la terra i que, en conseqüència, qualsevol cosa que es digui, qualsevol cosa sobre la que s’escrigui, ha d’anar forçosament dirigida a ells. Segurament ha de ser culpa meva per utilitzar un llenguatge massa encriptat i que s’escapa del seu codi d’interpretació. Si aquestes lectures han de ser un continuo desassossec i una font d’inquietud insuportable, senyors, deixin de llegir-ho! Aprofitin el temps en racons més plàcids, entenedors i benvolents i no em donin més pel sac. No puc perdre el temps en justificar els meus escrits que vostès entenen com els hi convé i els hi dóna la gana.
dijous, 5 d’agost del 2010
En primera persona
Jo he plegat per haver dit la veritat i tu, en canvi, per no haver-la dita mai. Jo he plegat per fidelitat a unes persones i a una idea i tu, en canvi, per anar-te’n al llit amb tothom. Jo he plegat amb seny i judici i tu, en canvi, sense haver-ne guanyat mai cap. Jo he plegat en plena feina i tu, en canvi, sense haver-la començat. Jo he plegat deixant un munt d’amics i tu, en canvi, amb ordre de busca i captura. Jo he plegat amb la consciència tranquil•la i tu, en canvi, deixant profundes mostres d’inconsciència. Jo he plegat discretament, sense fer soroll i tu, en canvi, ocupant titulars als diaris. Jo he plegat amb la serenitat dels transparents i tu, en canvi, amb la borrositat dels tèrbols. Jo he plegat amb la complicitat d’uns quants i tu, en canvi, davant l’alegria de tothom. Jo he plegat a favor de la cohesió i tu, en canvi, desprès d’haver intentat dinamitar-ho tot. Jo he plegat perquè un oceà ens separa i tu, deslleial adversari, ets part d’aquest oceà.
Jo he plegat per haver dit la veritat i tu, en canvi, per no haver-la dita mai. Jo he plegat per fidelitat a unes persones i a una idea i tu, en canvi, per anar-te’n al llit amb tothom. Jo he plegat amb seny i judici i tu, en canvi, sense haver-ne guanyat mai cap. Jo he plegat en plena feina i tu, en canvi, sense haver-la començat. Jo he plegat deixant un munt d’amics i tu, en canvi, amb ordre de busca i captura. Jo he plegat amb la consciència tranquil•la i tu, en canvi, deixant profundes mostres d’inconsciència. Jo he plegat discretament, sense fer soroll i tu, en canvi, ocupant titulars als diaris. Jo he plegat amb la serenitat dels transparents i tu, en canvi, amb la borrositat dels tèrbols. Jo he plegat amb la complicitat d’uns quants i tu, en canvi, davant l’alegria de tothom. Jo he plegat a favor de la cohesió i tu, en canvi, desprès d’haver intentat dinamitar-ho tot. Jo he plegat perquè un oceà ens separa i tu, deslleial adversari, ets part d’aquest oceà.
dimecres, 4 d’agost del 2010
La meva dimissió
Com no podia ser d’una altre manera, he volgut aprofitar l’oportunitat que m’ofereix el blog per exposar la índole i cronologia dels últims esdeveniments. Els blogs estan, entre altres coses, per això; per donar sortida a totes aquelles coses que mereixen veure la llum perquè tothom ho conegui, ho pugui valorar i en tregui les seves pròpies conclusions. És un acte de responsabilitat i de transparència al que no puc ni vull renunciar. Tothom és prou adult i madur per encaixar la veritat sense eufemismes.
El fets
El passat dimarts, 27 de Juliol de 2010, vaig presentar per escrit, i de manera irrevocable, la meva dimissió com a vocal de la Junta Directiva del CE Europa.
Els motius
La pressió d’un directiu amb l’amenaça de retirar el seu aval econòmic si en un termini de 72 hores no es feia efectiva la meva destitució o, en el millor dels casos, la meva dimissió. Pressió que va ser secundada per un parell més de directius, un, recentment dimitit i també avalador, i l’altre, que en no trobar-se en la mateixa disposició i no poder pressionar amb retirar els avals, ho va fer amenaçant en no assistir a cap reunió de la JD ni a la propera Assemblea General del Club. Davant aquesta situació i per no crear un problema al President i posar en greus dificultats econòmiques al Club, la decisió estava clara. No havia alternativa.
Aquest escrit, com podeu veure, no és un escrit d’opinió, és només informatiu i es cenyeix, sense cap mena de valoració, únicament als fets. Les opinions i els judicis de valor que se’n derivin pertanyen a un altre àmbit que res té a veure amb la intenció d’aquest comunicat i es produiran, si cal, quan s’hagin de produir.
Com no podia ser d’una altre manera, he volgut aprofitar l’oportunitat que m’ofereix el blog per exposar la índole i cronologia dels últims esdeveniments. Els blogs estan, entre altres coses, per això; per donar sortida a totes aquelles coses que mereixen veure la llum perquè tothom ho conegui, ho pugui valorar i en tregui les seves pròpies conclusions. És un acte de responsabilitat i de transparència al que no puc ni vull renunciar. Tothom és prou adult i madur per encaixar la veritat sense eufemismes.
El fets
El passat dimarts, 27 de Juliol de 2010, vaig presentar per escrit, i de manera irrevocable, la meva dimissió com a vocal de la Junta Directiva del CE Europa.
Els motius
La pressió d’un directiu amb l’amenaça de retirar el seu aval econòmic si en un termini de 72 hores no es feia efectiva la meva destitució o, en el millor dels casos, la meva dimissió. Pressió que va ser secundada per un parell més de directius, un, recentment dimitit i també avalador, i l’altre, que en no trobar-se en la mateixa disposició i no poder pressionar amb retirar els avals, ho va fer amenaçant en no assistir a cap reunió de la JD ni a la propera Assemblea General del Club. Davant aquesta situació i per no crear un problema al President i posar en greus dificultats econòmiques al Club, la decisió estava clara. No havia alternativa.
Aquest escrit, com podeu veure, no és un escrit d’opinió, és només informatiu i es cenyeix, sense cap mena de valoració, únicament als fets. Les opinions i els judicis de valor que se’n derivin pertanyen a un altre àmbit que res té a veure amb la intenció d’aquest comunicat i es produiran, si cal, quan s’hagin de produir.
dimarts, 3 d’agost del 2010
Santiago y cierra España!
El rei d’Espanya se’ns en va a Santiago de Compostela per demanar-li al Sant que ajudi a Espanya a mantenir-se unida. Colló, quina confiança ha de tenir el rei en els politics i les seves raons, que no se li acut res més que implorar ajuda divina! El rei es pensa que no se’n sortiran tal i com estan les coses i el caire que va agafant la situació, que peregrina fins a Compostela per demanar reforços? Tan negre ho veu? Tan poca confiança li queda? De fet no deixa de ser un contrasentit que un estat laic recorri al santoral per solucionar els seus afers. Si voleu que Espanya resti unida per sempre més, reseu 10 parenostres. Si voleu que s’acabi la crisi, en seran 20. Si voleu que el rei vagi al cel, que en siguin 30. Vosaltres mateixos us podeu posar la penitència.
El rei d’Espanya se’ns en va a Santiago de Compostela per demanar-li al Sant que ajudi a Espanya a mantenir-se unida. Colló, quina confiança ha de tenir el rei en els politics i les seves raons, que no se li acut res més que implorar ajuda divina! El rei es pensa que no se’n sortiran tal i com estan les coses i el caire que va agafant la situació, que peregrina fins a Compostela per demanar reforços? Tan negre ho veu? Tan poca confiança li queda? De fet no deixa de ser un contrasentit que un estat laic recorri al santoral per solucionar els seus afers. Si voleu que Espanya resti unida per sempre més, reseu 10 parenostres. Si voleu que s’acabi la crisi, en seran 20. Si voleu que el rei vagi al cel, que en siguin 30. Vosaltres mateixos us podeu posar la penitència.
dilluns, 2 d’agost del 2010
Bier vom fass
Sí bé és cert que el viatjar té la virtut d’eixamplar els horitzons, la ment, els coneixements,...hi ha alguns destins que, a més de tot l’anterior, també aconsegueixen eixamplar la panxa, o eufemísticament: el contorn de la cintura. Alemanya en general i Berlín en particular, n’és un clar exemple. Cervesa vom fass en una de les terrasses dels centenars de bars de Prenzlauer Berg veient com l’horitzó s’acosta, mentre se’t va obrint la ment i et va apareixent aquella expressió de: ara estic preparat! Tres músics o aprenents de músics, o estudiants que es guanyen la vida fent de músics, munten els seus instruments a escassos tres metres de la primera fila de taules. No toquen. Només desprès que un d’ells hagi demanat permís al propietari del local, comencen a fer sonar els seus instruments buscant la nota més precisa. S’arrenquen amb Beatles i continuen amb Beatles, no cal inventar allò que ja està inventat. Acceptem donatius, però no targetes de crèdit- diu el cantant. Alguns clients riuen, jo també. Desprès de quatre cançons, passen el platet. La gent de les taules s’estira, ajudats per la qualitat de la interpretació i la sensació d’eufòria que proporciona la cervesa. Els músics donen les gràcies. Recullen els seus estris i li fan un gest de complicitat al propietari que s’ho mira des de la porta i que els convida: no voleu prendre res? Els músics, sorpresos, accepten: tres cerveses vom fass, sius plau! Vull creure que no tot és producte dels efectes de l’alcohol i que els bons moments són reals.
Sí bé és cert que el viatjar té la virtut d’eixamplar els horitzons, la ment, els coneixements,...hi ha alguns destins que, a més de tot l’anterior, també aconsegueixen eixamplar la panxa, o eufemísticament: el contorn de la cintura. Alemanya en general i Berlín en particular, n’és un clar exemple. Cervesa vom fass en una de les terrasses dels centenars de bars de Prenzlauer Berg veient com l’horitzó s’acosta, mentre se’t va obrint la ment i et va apareixent aquella expressió de: ara estic preparat! Tres músics o aprenents de músics, o estudiants que es guanyen la vida fent de músics, munten els seus instruments a escassos tres metres de la primera fila de taules. No toquen. Només desprès que un d’ells hagi demanat permís al propietari del local, comencen a fer sonar els seus instruments buscant la nota més precisa. S’arrenquen amb Beatles i continuen amb Beatles, no cal inventar allò que ja està inventat. Acceptem donatius, però no targetes de crèdit- diu el cantant. Alguns clients riuen, jo també. Desprès de quatre cançons, passen el platet. La gent de les taules s’estira, ajudats per la qualitat de la interpretació i la sensació d’eufòria que proporciona la cervesa. Els músics donen les gràcies. Recullen els seus estris i li fan un gest de complicitat al propietari que s’ho mira des de la porta i que els convida: no voleu prendre res? Els músics, sorpresos, accepten: tres cerveses vom fass, sius plau! Vull creure que no tot és producte dels efectes de l’alcohol i que els bons moments són reals.
diumenge, 1 d’agost del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)