divendres, 21 d’agost del 2015

Qui té por del llop? 

Ja n’hi ha prou de viure sota amenaces i alimentar llops. 

Farem una casa que ens aixoplugui de la pluja, ens estalvií la por i ens garanteixi un lloc segur.

Com serà la casa? De què la farem? Quins materials i quines eines utilitzarem? Alguns la voldran de palla, que és molt ecològica, modesta i de fàcil construcció. I amb el temps que els hi sobri, podran anar en bicicleta i jugar a la indefinició. Aquesta solució no els hi garanteix la seguretat i encara menys un futur a curt termini, però ja els hi deu anar bé, perquè la inconsistència és el tret que els caracteritza. 

Altres la voldran de fusta, que mola molt, és moderna i sempre queda bé a les fotos. I amb el temps que els hi sobri podran aprofundir en la demagògia i viatjar a les illes gregues. Aquesta solució no els hi garanteix un futur a mig termini. Una casa de fusta no els protegirà del foc, de la voracitat del corc i no els aïllarà de l’ udol de la bestia. Però ja els hi deu anar bé, perquè són porquets que acostumen a canviar sovint de casa. 

Altres, en canvi, coneixen el llop i havent-li vist les orelles, no estalviaran esforços, ni recursos materials i humans per fer una casa sòlida, de maons i ciment que els hi permeti viure segurs i en pau. Serà la casa dels seus somnis i, en conseqüència, hi posaran tot allò que calgui per deixar als seus fills un patrimoni digne que es revaloritzi amb el pas dels anys. Una casa on també hi tinguin cabuda els de la casa de palla, els de la casa de fusta i, fins i tot, els que no tenen casa. Una casa de futur, amb uns bons fonaments, moltes finestres i una innegociable resistència als atacs del llop. 

Serem porquets, però no renunciarem a la nostra independència i als nostres propis pernils quan siguem grans.

Los tres Cerditos- Disney Silly Symphonies

27 S: El llop i els tres porquets

27 S : les diferents alternatives, les diferents propostes i els seus resultats. Aquest Disney era un avançat al seu temps.
Reconeixeu els diferents actors?

dimarts, 18 d’agost del 2015

Un poc de llum
Espanyols intel•ligents 

Als espanyols que viuen a Catalunya, i se senten espanyols, els hi demanaria que no renunciïn als seus orígens, però que tampoc renunciïn al seu futur. L’única oportunitat que tenen els espanyols de Catalunya de ser espanyols de primera, com els espanyols que viuen a Extremadura, Madrid o Andalusia, és, justament, viure en una Catalunya independent. És, aleshores, vivint en una Catalunya independent, quan podran, sense renunciar a la seva nacionalitat, gaudir de tot allò que els seus compatriotes gaudeixen. Podran tenir els llibres gratuïts com els nens de Linares, les autopistes gratuïtes com els aragonesos i madrilenys, subsidis per treballar només 6 mesos a l’any com els andalusos i rebran més diners dels que paguen, com els extremenys. 

Els espanyols que se senten espanyols a Catalunya i ho volen seguir sent, tindran la doble nacionalitat de manera natural i la garantia d’un futur millor on no rebran greuges comparatius d’un Estat que els menysté, els maltracta i els desfavoreix. Si no ho fan per ells, que ho facin, amb intel•ligència i convicció, pel futur dels seus fills.

diumenge, 9 d’agost del 2015

Volem ampliar la finestra
Toca, toca, toca 

Estem davant del partit decisiu, el més transcendental de la nostra història i l’hem de guanyar. Hem de fer el millor equip possible, amb els millors jugadors, amb els millors tècnics, amb els millors scouters, amb els millors preparadors físics, amb les millors estratègies i les millors tàctiques per aconseguir la victòria. Caldrà jugar bé, però no en tenim prou amb participar. L’objectiu, aquest cop sí, és fer un gol més que el rival i endur-se la copa. No ens podem plantejar el partit des de la perspectiva de l’empat que ho deixaria tot igual o des de la derrota que ens duria automàticament al pou de la Segona B. Tenim ambició, tenim voluntat, tenim la determinació i volem la victòria. Estem preparats i no defallirem. Volem jugar la Champions i ho volem fer per mèrits propis, per ètica, per estètica i, perquè no, guanyant per golejada. Volem ser cap de sèrie i tenir la tornada a casa. 

Hem de guanyar per dignitat, per fer un salt de qualitat, per competir en les millors lligues i tenir el reconeixement que ens mereixem. No volem ser millor que ningú, però tampoc volem ser menys que ningú. Ara és el moment i ara ho podem aconseguir. El nostre futur està a les nostres botes. Toca, toca, toca, toca... i, davant de porta, precisió en el remat. 

El món ens mira i totes les teles faran el partit en directe i en prime time. No ens podem permetre cap renúncia ni cap gol en pròpia porta. Aquest cop no ens torceran. Malgrat la Federació, els àrbitres, els suborns, la compra de partits i el Comitè d’injustícia esportiva, no sucumbirem. Tenim el cel a tocar i la xarxa entre cella i cella. Toca, toca, toca...i la copa, perdó, la Independència serà nostra.

divendres, 7 d’agost del 2015

El vol
(del verb voler)
Estupidesa política

Un hurra pels "profunds" arguments contra la llista de Junts pel si. Els contrarevolucionaris d'esquerres (Si que es pot) diuen que la llista del Junts...farà president a Mas i, per tant, és una candidatura de dretes. Els immobilistes de la dreta (tipus Unió) diuen que la llista del Junts...farà un govern d'esquerres. En que quedem? La desorientació pot tenir una excusa en el ciutadà de peu, però en un polític que se suposa que ha de tenir les coses clares per ocupar llocs de responsabilitat és una temeritat. Tot per la seva extrema incapacitat per saber fer la lectura correcta del moment que vivim i reconèixer, amb intel·ligència, que només es tracta d'independència, única i exclusivament d'independència i que la cosa no va de partits sinó de sencers. Ens volem comprar una casa entre tots. Una casa amb més finestres, amb més llum i on puguem sentir còmodes. Una casa on els veïns, els nostres veïns, no tinguin sempre la darrera paraula i decideixin com es gasten els diners que nosaltres guanyem. Una casa amb un petit jardí i una gespa verda i no del color que un Tribunal Constitucional decreti. Una casa on s'escolti la música que ens agrada i es respectin les llengües que s'hi parlin. Una casa, en definitiva, on tots ens puguem sentir com a casa i, després, ja decidirem, també entre tots, els mobles que hi volem posar.

dijous, 6 d’agost del 2015

Vacances
Baixar la bandera

Perquè hem de seguir mantenint esdeveniments esportius on competeixen les seleccions nacionals? Aquest format no fa més que fomentar l’ exclusió, la xenofòbia i el nacionalisme pervers. Que cada atleta competeixi a títol personal i els equips que ho facin en nom dels clubs que representen. Apostem per les euro copes de clubs, els mundials de clubs i els jocs olímpics d’ individus. Si el nacionalisme és la pitjor lacra de la Humanitat, perquè els esportistes han de competir sota banderes nacionals? Quina vergonya!
Llambordes, barres i estrelles
Per via anal

Senyors i senyores de la tercera via, bones noticies: el PP tornarà a guanyar les eleccions espanyoles. Comença el canvi i s’enceta el camí que portarà a l’entesa definitiva entre Espanya i Catalunya. Felicitem-nos tots!

dilluns, 3 d’agost del 2015

El final de la guerra
El divorci

Perquè, si el divorci és una eina útil per resoldre conflictes de parella en última instància, no ho pot ser per resoldre, civilitzadament, conflictes entre nacions que no s’entenen? El divorci, com a tal i reconegut per llei, era impensable fa només uns pocs anys. Perquè si les lleis es poden canviar i adaptar a les necessitats de les parelles malavingudes, no es poden canviar per donar sortida a situacions de bloqueig entre territoris amb diferents interessos i necessitats? És legítim, intel•ligent i just forçar la convivència entre parelles que no s’estimen, que no es respecten i no s’entenen? No és més “normal”, i d’aquí l'oportunitat del divorci, trobar una fórmula que separi davant la llei allò que ja està separat de fet? D’on neix aquesta obsessió per mantenir unides sensibilitats oposades i objectius diferents? La força i el precari argument de la possessió no poden ser els vectors determinants de cap relació. El divorci és la solució i així ho entén l’immensa majoria del món civilitzat. 

Aneu-vos fent a la idea.

diumenge, 2 d’agost del 2015

Excés de seny
El seny del serf

La rauxa d'uns quants és la que mou el món i fa avançar la Humanitat. La rauxa d'uns quants és la que ens va treure de les cavernes, la que va inventar la roda i la que ha permès a gent com en Duran viure en democràcia. La rauxa d'uns quants farà que demà sigui infinitament millor que avui.
Independència impossible?
A Madrid fins i tot li dediquen una plaça
Catherine Izeta-Jones
Broken City

No entenc el perquè algunes persones s'escandalitzen quan Iceta diu que no descarta pactar amb C'S desprès de les eleccions. Què potser no és normal que 2 opcions polítiques similars i amb els mateixos interessos s'associïn? Ens podria sorprendre del PSC de fa 20 anys, però no del incognoscible succedani en el que s'ha convertit.
Aposta pel 27...S i fes saltar la banca
Zona de confort

Si quan tens set, beus. Si quan tens gana, menges (si pots). Si quan tens calor, busques l'ombra. Si quan tens fred, busques el solet. Si quan estàs malalt vas al metge. Si quan estàs trist, aspires a la felicitat. Perquè, doncs, quan estàs davant l'oportunitat de ser independent et resignes a seguir sent dependent? Fem amb naturalitat allò que ens demana el cos i abandonem, sense por, la submisa zona de confort.

diumenge, 1 de març del 2015

Penjats i de cap per avall
Segueixen verds i sense iniciativa

Haurem de convenir que, desprès d’anys de deriva política, IC verds ha perdut definitivament la iniciativa. Tots els seus esforços estan encaminats (o encamats) a no quedar-se despenjats en la cursa per assolir una certa quota de protagonisme que cada cop els hi és més esquiu. Es mouen a remolc d’altres iniciatives i cerquen desesperadament fórmules semàntiques , i força inversemblants, per fer-se un lloc dins d’una realitat a les antípodes de l’ambigüitat del seu ideari. Mentre l’actualitat exigeix definició, IC verds s’entossudeix a defensar l’abstracció. Es converteix, d’aquesta manera, en l’estendard del dubte permanent i es tanca en un laberint ple de racons però sense cap sortida. Que la seva proposta estrella sigui l’encaix amb Espanya diu ben poc de la capacitat d’anàlisi dels seus líders i de la ingenuïtat d’uns dirigents obsessionats en formar societat amb uns socis que no els han volgut, que no els volen, ni els voldran mai com a tals. Un suïcidi, que com a opció política és legítima, però que no aporta res a les expectatives d’un col•lectiu que necessita iniciatives per a resoldre el seu futur immediat. El que si que se’ls hi ha de reconèixer, als desconcertats líders d’ IC verds, és que, malgrat haver perdut tota iniciativa, segueixen estan tan verds com el primer dia.

diumenge, 25 de gener del 2015

Futurible
En casa del Herrera cuchillo de palo 

Ai Joan, funambuliste Joan! Els teus calculats equilibris es van tornant cada cop més precaris sobre la corda que s’afluixa. Els fets són tossuts, el present s’obstina en sobrepassar-te i el futur, aquest nostre futur, ja no admet la indefinició. Per a nosaltres haurà de quedar clar, d’una vegada per totes, si puges o baixes, si vas o vens i tu, amic Joan, hauràs de reconèixer que treballes pel teu país, que treballes per Espanya i la seva pervivència en el temps i l’espai. Fora caretes i foragitem el carnaval. A cara descoberta, que tothom defensi el que creu, però que ho faci de manera honesta i sense dissimular la seva veritable naturalesa i el seu prioritari objectiu. Joan, amic Joan, som grandets i entendrem perfectament per a que i per a qui treballes, quins són els teus anhels i on vols tenir la casa dels seus somnis. I no passa res. Has tingut l’oportunitat de fer estris d’acer de primera qualitat, però has triat malvendre l’excel•lent matèria prima de la que disposaves. I ara, a les portes del gran repte, t’hauràs de conformar amb un trist, rudimentari i maldestre ganivet de fusta. Sempre et quedarà el consol de fer una cooperativa amb el majorista Iceta, un reconegut artesà d’eines inservibles.
I de postres?
Crema catalana

diumenge, 11 de gener del 2015

Només un milió 

Un milió de persones. Només un milió de persones han respost a la crida unitària contra el terrorisme islàmic. Només un milió de persones s’han manifestat pels carrers de Paris mostrant el seu rebuig pel mortal atemptat contra el setmanari Charlie Hebdo. Només un milió de persones han sortit al carrer i han expressat públicament la seva posició (i determinació) contra la barbàrie fanàtica i assassina. Vol dir això que les persones que s’han quedat a casa estan a favor del terrorisme? Es pot deduir d’aquesta expressió que la majoria silenciosa que no ha sortit al carrer està a favor del sagnant atemptat? Es pot afirmar que tots aquells que no s’han manifestat en contra dels tràgics fets, n’estan a favor? 

Aquesta és, sens dubte, i a les proves em remeto, l’argumentari que han fet servir amb insistència i repetidament els partidaris del unionisme espanyol per desacreditar el poder de convocatòria del independentisme a Catalunya. Quan prop de 2 milions de persones al carrer, quan prop de 2 milions i mig de persones exercint el seu dret a vot, quan tot això no ha estat més que una minoria desorientada davant de tota aquella gent que es quedava a casa i, en conseqüència, n’era contraria. Quan se’ns ha volgut fer creure que l’expressió del carrer no ha estat més que la dèria d’una minoria exaltada en front del seny d’aquells que prefereixen el silenci. Quan tot això ha passat a casa nostra i la no participació ha sumant en bloc en contra d’aquells que si que participaven. Quan s’han llegit (i manipulat) les xifres a conveniència i han estat utilitzades per defensar uns arguments indefensables. On són ara els abanderats de les majories silencioses? Senyora Sánchez Camacho, senyor Trillo, senyor Rajoy, senyora Cospedal, senyora Saez de Santamaria,...s’atrevirien a afirmar que tota la gent que avui s’ha quedat a casa i no ha participat a la manifestació de Paris està a favor del terrorisme. Tots els ciutadans francesos que no han sortit al carrer, són o no són una majoria silenciosa que està radical i monolíticament en contra de la llibertat d’expressió, de la pau i del respecte?

dimarts, 6 de gener del 2015

El meu regne per un càrrec

Un futur esplèndid 

El flamant nou cap visible de Podemos/Podem a Barcelona, el senyor Marc Bertomeu Goixens, comença amb mal peu (o no) la seva trajectòria política. Si a Podemos/Podem, pel seu discurs fundacional, se li ha d’exigir un fet diferencial que l’allunyi de l’actual “casta”, és a dir, que tingui un comportament radicalment ètic en contraposició a tot allò que pretén combatre. Diríem que el senyor Bertomeu no és precisament l’exemple que li correspon. Al marge de que el seu pare sigui ric, fet que podríem arribar a obviar ja que no es pot responsabilitzar a un fill pels “mèrits” del seu progenitor, el bo d’en Marc ens ha fet saber, amb insistència i persistència, que no és independentista. Pot ser si, però, aleshores, que hi feia inscrit en la candidatura de “Sobirania i progrés”? Un error? Es va equivocar de llista? O, senzillament, com a bon polític i que vol fer carrera en la política, buscar la millor manera de guanyar-se la vida al marge de qualsevol mena d’ideologia? Menteix el senyor Bertomeu ara que forma part d’una llista unionista o mentia abans quan formava part d’una llista independentista? En qualsevol cas, Marc Bertomeu Goixens, menteix o ha mentit. Li pronostico un futur brillant perquè té molt clar l’objectiu, els ressorts que ha de fer servir, les tecles que ha de tocar i els mitjans que ha d’utilitzar per aconseguir-ho. El senyor Bertomeu té molt integrat el nom que l’aixopluga: Podemos i, amb ell, el lema de “la casta”: “el fin justifica los medios”.

Un futur esplèndid!