El divorci

Perquè, si el divorci és una eina útil per resoldre conflictes de parella en última instància, no ho pot ser per resoldre, civilitzadament, conflictes entre nacions que no s’entenen? El divorci, com a tal i reconegut per llei, era impensable fa només uns pocs anys. Perquè si les lleis es poden canviar i adaptar a les necessitats de les parelles malavingudes, no es poden canviar per donar sortida a situacions de bloqueig entre territoris amb diferents interessos i necessitats? És legítim, intel•ligent i just forçar la convivència entre parelles que no s’estimen, que no es respecten i no s’entenen? No és més “normal”, i d’aquí l'oportunitat del divorci, trobar una fórmula que separi davant la llei allò que ja està separat de fet? D’on neix aquesta obsessió per mantenir unides sensibilitats oposades i objectius diferents? La força i el precari argument de la possessió no poden ser els vectors determinants de cap relació. El divorci és la solució i així ho entén l’immensa majoria del món civilitzat. 

Aneu-vos fent a la idea.