dimecres, 7 de novembre del 2012

Fals i martell

Desobeir la llei

Queda rigorosament prohibit als negres:

- Asseure’s a menjar amb els blancs. 
- Emprovar-se peces de roba o sabates en uns magatzems. 
- Viure en veïnats blancs. 
- Beure aigua de fonts públiques. 
- Nedar en piscines públiques. 
- Entrar en els ajuntaments per la porta principal. 
- Anar a un perruquer blanc. 
- Anar a un dentista blanc. 
- Rebre una transfusió de sang d'un donant blanc. 
- Viatjar al costat de blancs en els autobusos, als trens i fins i tot en els ascensors. 
- Rentar la roba en les mateixes màquines que els blancs. 
- Casar-se amb blancs. 
- Anar a l'escola amb blancs. 
- Tutejar els blancs. 
- Usar la mateixa sala d'espera que els blancs a la consulta dels metges. 
- Prestar jurament per testificar davant un tribunal, llevat que ho fessin sobre una bíblia per negres. 
- Ser internats en les mateixes presons o reformatoris que els blancs. 
- Entrar en els cossos policials. 
- Votar o ser candidats a càrrecs polítics. 
- Ser enterrats al costat dels blancs en els cementiris. 

Això era llei als EEUU fa només 40 anys. Sempre s’ha de respectar i complir la llei? Les lleis injustes, es poden i s’han de canviar. I això no és anar en contra de la llei, sinó a favor de la justícia, la llibertat i el progrés.

dimarts, 6 de novembre del 2012

S'ha acabat el joc

En Ramón Gatell no té nivell 

Em sap greu ser una veu discordant entre totes les aportacions vessades, i sento, encara més, la franquesa del meu pensament, però ja era hora que el CE Europa aparqués el sentimentalisme tronat dels darrers anys i apostés pels aspectes més professionals de l’esport. Una determinació valenta i sense esquerdes que tant se li ha reclamat i que tant ha patit. La debilitat no ha estat mai una bona consellera i els escrúpols coarten les decisions, les distreuen i les posposen fins a límits insostenibles. Un club que es pretén important, que vol viure a l’elit i competir de tu a tu amb els grans del futbol, no es pot perdre en sensibleries de tocador, ni ha de permetre que el cor intervingui en la presa de decisions que l’allunyin de l’objectiu últim. Digue-m’ho clar: en Ramón Gatell no té nivell per jugar a l’Europa. No el té, ni l’ha tingut mai. Només la mala consciència d’alguns, la política d’aparador dels altres i el bonisme de la gran majoria, han obrat el petit miracle dels 13 anys de permanència al Club. Amb Gatell es tanca la porta, espero que definitivament, a una pedrera inútil, ineficaç, incompetent i innecessària que, la seva única raó de ser és la de generar recursos econòmics per mantenir l’estabilitat econòmica del Club. Aquesta incidència econòmica no ha de ser, en cap cas, moneda de canvi que obligui al Club a col•locar jugadors de la base al Primer Equip. Ramon Gatell ha estat el darrer lligam amb la pedrera i el peatge, espero que últim, d’aquesta situació inversemblant. Una situació que, si bé tard, s’ha acabat corregint en benefici de la viabilitat futura de l’entitat. Ramon Gatell no té nivell per a jugar al Primer Equip de l’Europa, així ho entén l’afició que prefereix, amb bon criteri, fitxar gent de fora amb solvència contrastada i així, finalment, ho ha entès la Direcció del Club donant aquest necessari i decisiu pas. Deixem-nos d’una vegada per totes de collonades i posem cada cosa al seu lloc. Ja ho va dir fa poc el vicepresident de l’Europa al rebre un reconeixement per al Futbol Base: "no sé si sortiran bons jugadors, el que si sortiran són millors ciutadans". Millors ciutadans que pagaran les factures del Club i mai jugaran al Primer Equip del CE Europa. Les coses clares.
F-18? No, 25-N

Al vent 

L’exèrcit justifica els vols dels F-18 sobre Catalunya amb la meteorologia. El pilot d'un dels F-18 que van sobrevolar el Berguedà, el Ripollès i diverses comarques de Lleida la setmana passada diu que es va escollir la zona perquè hi feia bon temps. 

Veus, en això els hi dono la raó. A Catalunya fa bon temps i més que n’ha de fer a poc que les coses vagin com han d’anar. Les pertorbacions, les borrasques i les depressions arriben a Catalunya sempre des de l’oest. No és cap valoració subjectiva ni producte del fanatisme meteorològic. És un fet científic i demostrat. Els núvols, les tempestes i les baixes pressions viatgen d’oest a est i no a l’inrevés. Sort en tenim del vent. A Catalunya el vent és un element determinant per mantenir l’atmosfera neta i lliure d’agents contaminants. Els vents ens cuiden i ens regalen els dies clars. Hauran de vigilar els F-18 amb la determinació del Garbí i el geni de la Tramuntana.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Girar fulla, passar pàgina

Anar coixet o no caminar gaire bé 

Un centenar d’intel•lectuals acaben de signar un manifest en contra de la independència de Catalunya. Entre els signants s’hi troba Isabel Coixet. Us preguntareu amb sorpresa justificada, no que fa signant un manifest, sinó, què té d’intel•lectual la senyora Coixet? És la mateixa pregunta que jo em vaig fer i, he de reconèixer, que no m’ha estat fàcil resoldre l’enigma. Repassant la seva carrera i revisant les seves pel•lícules, estava clar que l’etiqueta d’intel•lectual no podia venir per aquí. S’havia de buscar per una altra banda. I buscant, buscant, vaig topar amb la publicitat. Coixet s’ha significat per ser l’executora de la campanya publicitària d’una coneguda marca comercial de compreses. Per fi el cap del cabdell. El fil que deslloriga el misteri. Compresa ve de l’arrel comprendre. Comprendre és sinònim d’entendre. De l’entendre neix l’enteniment. I l’enteniment, segons el diccionari de la llengua catalana, és un dels principals trets de l’intel•lectual*. Així doncs, tema resolt. A la senyora Coixet li ve el qualificatiu d’intel•lectual directament de les compreses. Compreses que li han donat ales amb les que volar per damunt de la resta de mortals i mirar-s’ho tot des d’un palau de suficiència i menyspreu. 

Per cert senyora Coixet, les seves pel•lícules no és que adormin a les ovelles, sinó que les fan sortir esperitades com llebrers darrera un conill de drap. Ho sento, però algú ho havia de dir.

*Intel•lectual: Relatiu o pertanyent a l’enteniment.

diumenge, 4 de novembre del 2012

Mantenir l'equilibri

5000 entrades 

El dia que aquest blog arriba a les 5000 entrades en menys de 5 anys de vida, Tarzan, el personatge d’Edgar Rice Burroughs i genuí símbol del nen salvatge, en compleix 100. Mentre el Barça aconsegueix, amb 28 punts, el rècord del millor començament de lliga en els seus 113 anys d’història; es commemora el 90è aniversari del descobriment de la tomba de Tutankamon a la Vall dels Reis per part del britànic Howard Carter. Mentre el “Sí” a la independència avança a Catalunya amb 25 punts per damunt del “No”, es compleixen 55 anys del llançament a l’espai del primer esser vivent, la gossa Laika (no confessional), a bord de l’Sputnik II. Mentre Pere Navarro torna a enarborar la bandera del quintacolumnisme 76 anys desprès, a l’Equador celebren els 192 anys d’independència del regne d’Espanya. 

Dates i dades insignificants que no pretenen ser representatives de res i que tenen molt poca incidència en l’evolució de la Humanitat, tot el contrari que el naixement de Pinito del Oro, la gran trapezista espanyola, que avui faria 81 anys.

5000 entrades buscant una sortida.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Kdirà la gent?

Abans, si us plau, abans 

Un treballador del Madrid Arena ha denunciat que es van vendre més de 20.000 entrades, xifra que depassava l’aforament màxim permès i que va acabar en tragèdia. Bé està que ens acostumem a denunciar totes aquelles coses que mereixin ser denunciades, que perdem la por i que col•laborem activament en les millores socials. Però, encara estaria millor si ho féssim abans de la tragèdia, per evitar-la en la mesura del possible, i no desprès quan s’ha consumat. Que s’havien venut més entrades de les permeses, era un fet conegut pels responsables abans del dia de la festa, perquè la compra era anticipada. Perquè doncs ningú ho va denunciar? Farem diners i no passarà res, devien pensar. Malauradament no va ser així. La cobdícia i la irresponsabilitat han tornat a guanyar la partida amb un balanç descarnadament tràgic. Ara és fàcil, a toro passat, fer-se l’heroi denunciant una pràctica imprudent per tranquil•litzar una mala consciència. Llàstima que aquesta consciència no hagi actuat amb premeditació i sentit comú.
Gary de Bode,
un clàssic

Sol davant el perill 

No fa gaire llegia a la cronologia d’un bon europeista (segurament dels pocs que queden) una amarga queixa sobre la solitud del seu president. Deia l’Agustí, i no sense raó, que li trencava el cor veure l’aïllament del màxim representant del Club en els desplaçaments del Primer Equip. Com és possible que una entitat del prestigi de l’Europa, amb la seva dimensió social i la seva estructura, sigui capaç de deixar sol al seu president? On són tots els homes del president? Què potser no hi ha prou directius per a realitzar aquesta tasca? O, el que és pitjor, no hi ha directius que la considerin necessària? És trist, molt trist, veure la indefensió del president d’un dels clubs més representatius del país, en una deriva lamentable i immerescuda. S’ha de reconèixer, però, que el president, no només fa el que pot, sinó que va més enllà de les tasques que li serien pròpies i, sovint, se’l pot veure acompanyant a nombrosos equips de la base sacrificant el seu temps i el seu espai personal en benefici del Club. Això no treu que la imatge que es projecta del Club no sigui la que caldria o, encara més, la que li pertoca. L’Europa es mereix gent compromesa que treballi per l’entitat i doni la cara. Un president sol, malgrat la seva despesa energètica, el seu altruisme i la seva admirable disponibilitat, no pot tapar la indolència i la manca d’implicació de la resta de companys. Un equip, un bon equip, ha d’anar més enllà d’una sola persona, encara que la persona sigui un model de generositat i es digui Gary Cooper o Guillaume de Bode.

divendres, 2 de novembre del 2012

Creu en les barres i l'estrella

Una estrella més 

S’ha acabat el debat. Tant parlar i tornar a parlar i debatre i tornar a debatre sobre la dependència que té el Barça amb Messi. Finalment s’ha resolt la qüestió de la millor manera possible. Messi acaba de ser pare i el seu fill, com aquell que no vol la cosa , ha nascut a les 17 hores 14 minuts (1714). Messi, la seva dona i, especialment Thiago, han estat sensibles al clamor popular i han donat una clara resposta als crits d’independència que ressonen darrerament a l’Estadi. S’ha acabat per sempre el debat. S’ha acabat la Messidependència amb el joiós naixement de la Messindependència. Benvingut Thiago a aquesta casa que és la teva. Una estrella més.
Pescados"in fraganti"

¿Viva Franco?

A qui pot sorprendre que en un acte del PP a l’Hospitalet de Llobregat es sentin crits de “viva Franco”? A qui pot sorprendre que PePe Montilla compari un referèndum democràtic, d’un govern democràtic, d’un país democràtic amb els referèndums franquistes? A qui pot sorprendre que Alejo Vidal-Quadras, nascut a Catalunya, parli dels catalans en tercera persona? A qui pot sorprendre que PePe Bono acusi de colpista a un president democràtic, escollit democràticament i en exercici de la seva responsabilitat democràtica? A qui pot sorprendre que Pere Navarro s’enganyi amb un federalisme utòpic dins d’un estat que no té cap intenció de ser-ho? A qui pot sorprendre que Carme Chacón negui la celebració d’un referèndum democràtic dins d’un règim democràtic? A qui pot sorprendre que PePe Manuel Lara es tregui el pa de la boca amenaçant traslladar el seu “planeta” a una altra galàxia si la galàxia que li ha donat de menjar es declara independent? A qui pot sorprendre que a un corral com Espanya li tremolin les cames davant la possibilitat de perdre la seva gallina dels ous d’or? A qui pot sorprendre que el meu país estigui cada cop menys ennuvolat i apareguin més estrelles?

dijous, 1 de novembre del 2012



Si no voleu, no el mireu

Visitar els morts

Tots sants 
Quanta castanya, quants moniatos! 

Mariano Rajoy, Pepe Montilla, José María Aznar, Alicia Sánchez Camacho, Carme Chacón, Fátima Báñez, César Vidal, Francisco Alamán Castro, Luis de Guindos, Alberto Rivera, Francisco Caja, Rosa Díez, Miguel Angel Rodríguez, Pere Navarro, Alberto Boadella, Pedro J, José Bono, Alejo Vidal Quadras, Esperanza Aguirre, Francisco Marhuenda, Alberto Ruiz Gallardón, Mario Vargas Llosa, Curry Valenzuela, Federico Jiménez Losantos,…de todos, de todos los santos. Felicitats a tots ells en el seu dia i que segueixin per molts anys amb el seu encàrrec diví, amb la seva exemplar croada.

Ah! Em deixava al peculiar Eduardo Inda…in-inda-independenci-a

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Poca llum i molta reixa

Beneït boicot 

Mireu si ens estimen els espanyols que acaben d’engegar una campanya de boicot als productes i a les empreses catalanes. És tan gran el seu amor pel nostre país que el volen enfonsat. És tan elevat el seu sentiment de confraternització, solidaritat, complicitat i entesa que faran tot el possible per escarnir-nos, humiliar-nos i empobrir-nos fins a límits inimaginables. Tant ens volen els espanyols que ens privaran del pa i de l’aigua fins que purguem els nostres imaginaris pecats. Els espanyols tenen tan clar que Catalunya no és Espanya que no tenen miraments alhora de prendre mesures indignes i covardes pròpies de societats primitives. Estranya manera de buscar correspondències, despertar simpaties, crear vincles i lligar destins. Si hi havia algun camí de confluència, els espanyols, els intel•ligents espanyols, s’han tornat a equivocar. Beneït boicot

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Deslliurada del princep

La caiguda dels gegants 

El rei només era un home gens excepcional completament superat pels esdeveniments. Incompetent, desconcertat i miserablement infeliç, era un argument vivent contra la monarquia hereditària.
Pensar núvols

No m’ho puc treure del cap 

Tota la vida veient passar la història i ara resulta que, els meus contemporànies i jo, estem a punt de fer-la. Tota una vida d’espectador més o menys inquiet i de cop, sense temps de pair-ho, em trobo al bell mig de l’ huracà, a l’epicentre del terratrèmol que, tot sembla indicar, ha de sacsejar la nostra existència i girar-la com un mitjó. Del pati de butaques a l’escenari en un obrir i tancar d’ulls. De figurant de “bulto” a coprotagonista d’una trama apassionant que ha de canviar, per força, el futur dels nostres fills. No s’hi val a badar. És molta la responsabilitat, però també és gran l’oportunitat. Trobar-se en aquell punt transcendental on tot és possible i on tot estar per fer, és un privilegi que no es pot malbaratar. Tenir veu i tenir vot i fer-ne us. Un marc on la decisió sigui decisiva i, per fi, decideixi. Una història que escriurem, per deixar-nos, definitivament, d’històries. No m’ho puc treure del cap. I tanmateix, no m’ho vull treure del cap.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Si no és merda, poc li falta

A bono

Ejemplos naturales de abono se encuentran tanto en el clásico estiércol, mezclado con los desechos de la agricultura como el forrajee, o en el guano formado por los excrementos de las aves (por ejemplo de corral, como el de gallina).
Conseqüències del front