Poca llum i molta reixa

Beneït boicot 

Mireu si ens estimen els espanyols que acaben d’engegar una campanya de boicot als productes i a les empreses catalanes. És tan gran el seu amor pel nostre país que el volen enfonsat. És tan elevat el seu sentiment de confraternització, solidaritat, complicitat i entesa que faran tot el possible per escarnir-nos, humiliar-nos i empobrir-nos fins a límits inimaginables. Tant ens volen els espanyols que ens privaran del pa i de l’aigua fins que purguem els nostres imaginaris pecats. Els espanyols tenen tan clar que Catalunya no és Espanya que no tenen miraments alhora de prendre mesures indignes i covardes pròpies de societats primitives. Estranya manera de buscar correspondències, despertar simpaties, crear vincles i lligar destins. Si hi havia algun camí de confluència, els espanyols, els intel•ligents espanyols, s’han tornat a equivocar. Beneït boicot

Deslliurada del princep

La caiguda dels gegants 

El rei només era un home gens excepcional completament superat pels esdeveniments. Incompetent, desconcertat i miserablement infeliç, era un argument vivent contra la monarquia hereditària.

Pensar núvols

No m’ho puc treure del cap 

Tota la vida veient passar la història i ara resulta que, els meus contemporànies i jo, estem a punt de fer-la. Tota una vida d’espectador més o menys inquiet i de cop, sense temps de pair-ho, em trobo al bell mig de l’ huracà, a l’epicentre del terratrèmol que, tot sembla indicar, ha de sacsejar la nostra existència i girar-la com un mitjó. Del pati de butaques a l’escenari en un obrir i tancar d’ulls. De figurant de “bulto” a coprotagonista d’una trama apassionant que ha de canviar, per força, el futur dels nostres fills. No s’hi val a badar. És molta la responsabilitat, però també és gran l’oportunitat. Trobar-se en aquell punt transcendental on tot és possible i on tot estar per fer, és un privilegi que no es pot malbaratar. Tenir veu i tenir vot i fer-ne us. Un marc on la decisió sigui decisiva i, per fi, decideixi. Una història que escriurem, per deixar-nos, definitivament, d’històries. No m’ho puc treure del cap. I tanmateix, no m’ho vull treure del cap.

Si no és merda, poc li falta

A bono

Ejemplos naturales de abono se encuentran tanto en el clásico estiércol, mezclado con los desechos de la agricultura como el forrajee, o en el guano formado por los excrementos de las aves (por ejemplo de corral, como el de gallina).

Conseqüències del front

Nazionalistes espanyols

“Rivera proposa a PSC i PP fer un front comú per frenar l’ independentisme” 

Proposar una cosa que ja existeix no és més que una pèrdua de temps, una despesa energètica innecessària o, senzillament, un no assabentar-se de res. Senyor Rivera, per a la seva informació, el front que vostè reclama ja fa temps, molt de temps que està en funcionament. L’obsessió per anar en contra de Catalunya i de la voluntat democràtica de triar el seu propi camí no és un fet recent, ni una cosa que s’hagi de demanar i/o incentivar. Els partits espanyols i gent com vostè ho tenen integrat des del bressol i ja els hi surt espontàniament sense el més mínim esforç. El seu sistema immunitari ha creat anticossos força agressius que responen immediatament a qualsevol manifestació sobiranista. No cal fer proclames unionistes, ni cridar a generala, ni convocar a les forces d’ocupació per defensar l’excloent nazionalisme espanyol. El PP i el PSC ja fa temps que ho tenen clar i vostè, sagaç com es pensa que és, se n’hauria d’haver adonat. No pateixi senyor Rivera, el colonialisme espanyol està en bones mans, llàstima que no pugui dir el mateix dels seus cervells.

Una mica d'adrenalina

Per cagar-s’hi

“José María Aznar, hospitalitzat per una forta gastroenteritis "

Veieu com els espanyols estan cagats. Aquesta incontinència verbal. Aquesta escenificació de la por. Aquest nerviosisme mal dissimulat. Aquests espasmes incontrolats. Aquesta persistència en la desraó. Aquesta tendència a la follia i el ridícul. Tot això, està clar, no són més que els símptomes d’una gastroenteritis aguda. Tan aguda que, un dels més significats afectats per la malaltia, ha estat ingressat d’urgència. Davant la perspectiva de perdre Catalunya, Espanya es caga. Davant la possibilitat de quedar-se sense el motor de l’economia i un dels principals actius del seu progrés, a Espanya li tremolen les cames, se l’inflama l’intestí gros i li ve la diarrea. En aquest punt de crisi, en aquest estat febril, apareix el deliri, el desvari i l’agitació. I, com aquell que no vol la cosa, el malalt comença a parlar d’una Espanya plural i d’un federalisme asimètric. Tot plegat, una merda, una veritable merda. Una descomposició de tal magnitud que no ens ha de desviar ni un mil•límetre del camí traçat. Allunyar-nos de la ferum és l’única sortida possible.

Sense cap valor

El premi enverinat

Quina oportuna casualitat, oi? Concedir, just en aquest precís moment, un premi “ex aequo” a Xavi Hernández i Casillas, no és més que un desesperat intent per fer-nos creure que els nostres destins estan units en lo diví i en l’universal. Res més lluny de la realitat. Que Xavi sigui mereixedor d’aquest i d’altres premis per la seva trajectòria esportiva i pel seu comportament dins i fora del camp, ho entenc perfectament. En canvi, que es reconegui a Casillas per aquest mateix comportament i se’l situï a l’alçada de Xavi, no és de rebut i posa en dubte (encara més) la credibilitat d’aquest premi. Només s’entén, i d’aquí la jugada, per escenificar el lligam de les dues trajectòries com a símbol i representació de dos països que, en aquests moments, tenen una concepció de present i de futur diametralment oposada. Xavi i Casillas no són els reis catòlics. Allò va ser un error monumental del que encara no ens hem refet i el meu país ha aprés molt des d’aleshores ençà. No ens tornarem a deixar entabanar per la demagògia salvatge, pels destructius cants de sirena i per una reina hormonada que feia meravelles amb la llengua.

Tot a 1 euro

España una, grande, libre...y sola

Montoro: “Mentre altres van de víctimes” el govern espanyol “paga les factures” 

Suposo que, amb això de víctimes, s’estarà vostè referint als catalans, senyor Montoro? Doncs ves per on, ja té un motiu més per no oposar-s’hi a la independència de Catalunya. Mort el gos, morta la ràbia. Si Catalunya esdevé sobirana ja no es podrà acollir al victimisme que tant li molesta i vostès, per altra banda, deixaran de pagar aquestes factures que tant li preocupen. Espanya serà, sense els catalans, més rica i plena. Tindrà més diners, pagarà menys factures i deixarà de sentir l’extenuant cantarella d’uns insolidaris ploramiques que només fan que donar pel cul. Sigui valent i admeti aquesta engrescadora possibilitat. Espanya no pot, ni ha de seguir suportant, ni un dia més aquesta pesada càrrega. Faci el pas, senyor Montoro, faci el gran pas que li obrirà les portes d’un futur esplendorós i convenci als seus correligionaris de la bondat d’aquesta sortida. Ah! I no cal que ens demani la nostra opinió. Li garanteixo que, malgrat alguna que altre llàgrima fugissera, no li posarem cap pal a la roda. Vostè vagi tirant. Proclami la independència d’Espanya i tindrà la nostra més admirada complicitat.

Inquiets

Repetició tràgica

Desconfieu de la repetició. Només cal fer una ullada als referents històrics més propers per adonar-se de la magnitud de la tragèdia. Tot allò que, per aparent casualitat, s’identifica amb la mateixa inicial repetida (duplicada o triplicada) és un senyal inequívoc de que la cosa no pinta gens bé. Anem al gra. KKK, les sigles del temut Ku Klux Klan són un genuí exemple d’aquesta terrible associació. Les SS en seria un altre exemple encara més dramàtic i, amb ell, el seu fundador HH, el sanguinari Heinrich Himmler. A l’altra banda de l’oceà, trobem la triple A (AAA), l’Aliança Anticomunista Argentina, de tràgica memòria i acusada pels tribunals internacionals com autora de “crims de lesa humanitat”. Tornant a Europa, tenim el cas més recent i, per desgràcia, molt proper de FF, Francisco Franco, al que caldria afegir una altra F, de feixista, per arrodonir la repetició i fer-la més descriptiva i precisa. Arribat a aquest punt, us proposo un exercici. Busqueu en el vostre/nostre entorn més proper aquells partits polítics, associacions, col•lectius o persones conegudes per la repetició de les seves inicials. Aquells que llueixen a les seves capçaleres dues o tres lletres iguals i veureu, sense sorpresa, les extraordinàries coincidències amb el plantejament inicial. No hi ha casualitats, sinó causalitats.

...però està molt lluny

L’ús de la raó

Ruiz-Gallardón: "La separació de Catalunya acabaria amb la nació espanyola" 

Senyor Gallardón, com es pot acabar amb una cosa que no ha existit mai? Inventar una determinada situació i/o crear una entelèquia fictícia no és garantia d’autenticitat, ni, molt menys, certifica que allò que s’ha anomenat Espanya hagi estat mai una nació i que, en correspondència, pocs se l’hagin creguda. Per molt que algú s’obstini en modelar una realitat a la seva conveniència no es podrà mai afirmar, tal i com s’està demostrant, que aquesta proposta es correspongui a una veritable realitat. Si a la veritat no s’hi arriba per majoria, a la nació s’ha d’arribar per dret, compromís i, sobretot, amb una majoria en l’ús de la raó i la veritat com a full de ruta.

L'ull de l'agulla

Pepe al Barça?

Seria com, salvant les distàncies, ficar una piranya dins d’un aquari o a Dràcula en un banc de sang. Imprudent i temerari, per no dir, un error monumental. Us imagineu a Pepe vestit de blaugrana trepitjant la mà de Benzemà, patejant l’esquena d’un Ronaldo indefens estès al terra, trencant-li el nas a Sergio Ramos, fotent-li una puntada de peu als ous de Xabi Alonso, recorrent al teatre per exagerar cops inexistents, insultant als rivals i increpant sempre als àrbitres, tinguin o no tinguin raó? Us ho imagineu? Doncs si, perquè és al que ens té acostumats, és la seva naturalesa i no la canviaria per res del món. El que no m’imagino, i aquí estaria la gran diferència, és que jugant al Barça no tindria la patent de cors que té al Madrid, ni gaudiria de la permissivitat que els estaments del futbol espanyol li atorguen, ni la complicitat dels mitjans de comunicació que el lloen i li riuen les gràcies. Pepe al Barça, al marge de no encaixar, duraria menys que un caramel a la porta d’una escola. Pepe és un extraterrestre per al Barça i només pot jugar allà on les condicions li siguin propicies i amb un baix percentatge d’oxigen a l’atmosfera. Pepe fora del Madrid seria com un alien sense cap esperança de vida i amb els minuts comptats.

Mou-te. No t'aparquis

Què diferents! 

L’ofensiva d’Espanya contra el dret legítim de Catalunya a decidir el seu futur, no s’atura. Cada dia que passa en tenim nous exemples amb renovada virulència i creixent visceralitat. Una prova més del desencaix entre les dues parts. Si Catalunya fos realment Espanya i els arguments fossin versemblants no caldria aquesta desmesurada i frenètica carrera per a desacreditar Catalunya, frenar-ne les iniciatives i bloquejar la seva voluntat. Seria suficient amb una exposició transparent de tot allò que ens uneix, deixant de banda la confrontació, la humiliació, la colonialització i el dret de vassallatge d’un sobre l’altre. Però no és així. Per molts punts en comú que es vulguin buscar (els experts espanyols n’han trobat 50, que tenint en compte la dilatada història, és com una gota de pluja en mig del mar) seran simples coincidències. Encontres accidentals i ocasionals producte d’alguna que altre nit d’alcohol i follia. Catalunya se n’ha anat al llit amb Espanya en moments de debilitat i/o constreta per necessitats sexuals urgents. Però una cosa és follar una nit empès pel tequila i l'adrenalina, i una altre de molt diferent, lligar-se de per vida. Espanya no és la parella ideal, ni tan sols és una parella mínimament acceptable. L’única raó per la que Catalunya segueix sota el jou d’Espanya és per l’ús irracional de la força i per la pertinaç i sistemàtica destrucció de la seva personalitat. Per més voltes que se li vulgui donar, no tenim res en comú. Mentre Catalunya busca la seva independència, Espanya s’entossudeix en forçar la submissió i la rendició incondicional. Què diferents!

Camí d'espines

Un mal principi 

Les coses no són com comencen sinó com acaben. Un bon final adoba un mal principi. Bé està el que bé acaba...Frases fetes recollides a l’atzar de la saviesa popular i totes en la mateixa direcció. No seré jo qui tregui o posi raons a lustres d’experiència, però caldrà convenir que un bon inici no és gens menyspreable. Un principi en condicions optimes sempre ajuda a que el trajecte cap el final sigui més plaent, engrescador i satisfactori. Començar bé no et garanteix un final feliç, cal posar tots els mitjans a l’abast per rendibilitzar les inèrcies positives perquè la línia traçada no es torci. Per contra, un mal inici no et permet cap tipus de relaxació i, fins i tot, extremant l’atenció, el trajecte es fa molt costerut i estressant. Deixar-se anar pensant que ja hi haurà temps per rectificar i adreçar un mal inici, és una temeritat, un risc no calculat que pot ser irreversible. En futbol aquesta particular circumstància encara es fa més evident. Un mal començament de temporada ho pot condicionar absolutament tot. Fins el punt d’anar a remolc dels altres equips i dependre d’ells setmana darrera setmana. Llençar les primeres jornades de competició és una pesada llosa que obliga a no cometre cap errada fins el final i, així i tot, pregar a Santa Rita esperant que els altres la cometin.

Navajeros

Espanya ens roba i els àrbitres també

Algú ha vist el penal assenyalat a favor del Depor i en contra del Barça? Ningú, oi? Perquè no ha existit. 

Algú ha vist l’acció mereixedora de targeta a Mascherano i que ha suposat la seva expulsió? Ningú, oi? Perquè no ha existit. 

Algú ha entès el motiu de la targeta a Messi? Ningú, oi? Perquè no ha existit cap motiu. 

Algú sap perquè l’àrbitre ha actuat de la manera que ho ha fet i ha perjudicat seriosament al Barça fins el punt de quasi fer-li perdre un partit que tenia perfectament controlat? Ningú, oi? Perquè la reiteració es converteix en hàbit i amb ell, en costum. 

Algú pot entendre l’exaltació extrema que la televisió ha fet de l’actitud del Depor, obviant la del Barça? Ningú, oi? Perquè l’actitud del Depor ha estat producte de la descarada, tendenciosa i partidista actuació arbitral. L’ajuda de l’àrbitre ha estat determinant perquè el Depor s’envalentís pensant que tot era possible i tot estava permès. L’actitud que realment cal destacar no és una altra que la del Barça que s’ha sabut refer de les injustícies arbitrals i, amb 10 homes durant pràcticament tota la segona part i venint de jugar partits internacionals amb les seves seleccions, no només ha donat la cara, sinó que ha estat capaç de dominar i de guanyar un partit en contra de la voluntat dels gàngsters que l’han arbitrat i dels estaments que ho havien planejat.

Pas a pas. Graó a graó