dilluns, 12 de març del 2012

La vergonya dels que no en tenen

Que l’Español perdi escandalosament per 5 a 0 contra el Madrid i a la setmana següent guanyi amb solvència per 5 a 1 al Rayo Vallecano , no fa més que confirmar que els blanc i blaus són un club subsidiari dels blancs i que la seva existència només té un sentit: abaixar-se els pantalons, una vegada sí i una altra també, cada cop que s’enfronten al Madrid. Que l’Español perdi contra el Madrid no és un “tropiezo” com es comenta en petit comitè, que perdi l’Español és un costum perfectament normalitzat i d’una coherència aclaparadora al que ja hauríem d’estar acostumats. L’Español es ven al Madrid i adultera la competició. Ho fa descaradament, a ulls de tothom, sense embuts ni subterfugis i amb les càmeres de televisió com a solvent notari. L’Español fa trampes i té tics corruptes. Es venta dels seu comportament impropi i condemna la seva exigible ètica a la més gran de les vergonyes. O és que algú es creu un canvi d’imatge tan radical en sis dies?
Snif

diumenge, 11 de març del 2012

El mestre
Inhibició dels esfínters

És condició humana cagar-se ràpida i visceralment en una cosa quan tens o creus tenir motius per fer-ho. És un fet habitual reaccionar escatològicament enfront d’un fet que ens és advers o desplaent. D’aquí la meva enorme sorpresa davant l’absència de reaccions a una Lliga (la Lliga espanyola, per als que són de fora) tan predeterminada com la que estem vivint, millor dit, patint, aquesta temporada. Deu ser que és de tal evidència la premeditació amb la que els uns i els altres actuen que fa que els esfínters s’inhibeixin. És tal la certesa de que no hi ha res a fer i és tan descarada la mecànica per acomplir les consignes que estan donades que han aconseguit una resignada acceptació d’abast poc menys que universal. Hem arribat a un punt d’indolència que ni la particularitat de l’escàndol, ni la seva magnitud, ni la cadència de la repetició ens fan reaccionar. Una immoralitat és vergonyosament visible, mentre que la seva repetició la converteix en normalitat. No hi ha res que funcioni tan bé per a la seva integració com fer-ho el més visible, descarat, freqüent, desacomplexat i estès possible. Ja ho deia Monsieur Verdoux: "es pot matar a un home i ser un assassí, se’n poden matar milers (a la guerra) i ser un heroi".

dissabte, 10 de març del 2012

Incendis
Imperdible. Insubmisa. Imprescindible. Impossible d’ignorar. Impossible d’ignifugar. Il•lustrativa. Incòmoda. Impactant. Incestuosa. Immancable. Immensa. Irregular. Inquietant. Indeleble. Imperfecta. Implacable. Importuna i gens inoportuna. Imponent. Incisiva. Incandescent. Incommensurable. Increpatòria. Indefectible. Influent. Intel•ligent. Intensa. Impressionant. Intencionada, certament intencionada. Interpretada, excel•lentment interpretada. Irresistible. I...
Massa aigua per a tan poca llum
Europa per a l’Español està a Gràcia

Per poder ser el màxim d’equànime possible i que no se’m pugui retreure el fet de pensar en calent, he deixat passar uns dies perquè l’encegament no condicionés els meus arguments i, perquè no, deixar que el meu cos es refés de les seqüeles patides després de dos dies de no poder parar de riure. Per a tots aquells ingenus que confiaven i desitjaven un miracle de l’Español al Bernabeu i que varen quedar retratats per la seva pròpia innocència, per a tots ells, la meva sentida condolença i animar-los, això si, a no defallir en les seves propostes utòpiques. Que segueixin, per molts anys, apostant per l’impossible, fins i tot, quan aquest impossible, a més, és antinatural. I pel que fa a l’Español, que dir? Poca cosa. Potser només, que ara entenc allò de: volem anar a Europa, o, estem a prop d’Europa. Veient el que s’ha vist, no hi ha cap mena de dubte. Quan els jugadors i directius de l’Español es referien a Europa, aquest “Europa” no era un altre que l’Europa del Nou Sardenya. Anar a Europa o jugar a Europa, per als pericos no és anar a Manchester o a Milà, anar a Europa per a l’Español és, senzillament, poder enfrontar-se a l’equip escapulat. Però, perquè això passi, caldrà veure si és l’Espanyol qui baixa o l’Europa el que puja. Molt m’ensumo que seran tots dos qui perdin la corresponent categoria i ens privin, un cop més, d’un espectacle apassionant. En fi,tot plegat, una veritable des-gràcia.

divendres, 9 de març del 2012

VOYAGER
El missatge dins d'una ampolla
El nostre espai

Quan l’any 1977 la NASA va encarregar al prestigiós astrònom Carl Sagan crear un missatge per enviar a l’espai, un missatge explicatiu de com som, on som, que fem, com ens relacionem, quines coses ens agraden i quines no. Un missatge destinat a possibles éssers d’altres galàxies per establir un nexe de comunicació i estendre ponts de coneixement. Doncs quan es va elaborar aquest missatge entre experts triats meticulosament per treballar cadascú en un àmbit complementari, es va composar una salutació en 55 idiomes diferents, 55 idiomes entre els quals, evidentment, no estava el català. Perquè? Doncs senzillament perquè la persona encarregada de la tria ho va fer entre els idiomes representats a l’ ONU i, la nostra menystinguda llengua, no hi era. No hi era aleshores i segueix sense ser-hi. La nostra llengua no està representada a l’ ONU, ni a Brussel•les, ni viatja per l’espai en busca de llengües amigues que s’hi vulguin relacionar o que, senzillament vulguin escoltar-la. La nostra llengua no surt de casa i és tan fràgil i tan poca cosa que tres famílies, només tres famílies poden posar-la en escac. Veig la necessitat, i cada cop més clarament, que hauríem de ser capaços de gravar un disc d’or on ens expliquéssim tal com som, on som, que fem, com ens relacionem, quines coses ens agraden i quines no, ficar-lo en una andròmina voladora i llençar-lo al cosmos a la recerca del nostre anhelat i imprescindible espai.

dijous, 8 de març del 2012

Futbol sense límits
Tràgica barreja

Molt, diu molt del 71 % dels argentins que no consideraran a Messi un ídol fins que no guanyi un Mundial. Posició perfectament coherent, i alhora preocupant, si tenim en compte a qui consideren un ídol aquest 71% d’argentins. El Maradona trampós que va liderar Argentina i que poc després lideraria el gremi dels toxicòmans, aquest sí, aquest és un veritable ídol pels argentins per als qui la fi justifica els mitjans i perdona amb benevolència les conductes impròpies per lamentables que aquestes siguin. El 71% dels argentins és un percentatge massa alt per pensar que es tracta d’una mera anècdota i sí, en canvi, una manera de ser, de pensar i d’entendre la vida flirtejant amb la neciesa. Que es podia esperar d’un poble fet a retalls amb la barreja de sang italiana i espanyola?

dimecres, 7 de març del 2012

Una conversa relaxada
El cervell rèptil

L’ instint ens mena i la raó s’exercita trobant raons per justificar-ho. Així de clar, així d’evident. Quan la raó vol intervenir, ja fa estona que el nostre instint ha decidit. És, aleshores, i amb la cosa ben definida, que la raó comença el seu joc per justificar allò que l’ instint ha determinat. D’aquest instint li diem familiarment: el cervell rèptil. Què fa aquest cervell, quin és el seu origen? Doncs no és més que aquell dispositiu primitiu que ens va salvar de les situacions més inversemblants i ens ha dut fins aquí. El cervell rèptil i no la raó és el que ens ha permès prendre les decisions correctes i en el mínim temps possible per fugir dels perills i trobar la millor sortida a situacions de risc on la raó tenia les de perdre. La raó, per contra, és un invent modern per a justificar i tranquil•litzar la consciència d’aquelles decisions que sovint prenem i no entenem. Però el cervell rèptil, amb tota la seva expertesa, és primari i no atén a raons. Així, i com exemple, trobem que un fumador mai parlarà de l’addicció al tabac i la seva dependència, i si ho farà, en canvi, en termes de llibertat, de la llibertat de fumar. La raó busca raons, per desconcertants que siguin, i s’esforçarà per donar cobertura a decisions instintives de difícil justificació.

dimarts, 6 de març del 2012

Matèria sense ànima
Cobrar per jugar?

Donada la poca assistència de públic als camps de futbol de tercera divisió. Donat el poc interès que aquest suposat espectacle desperta entre la societat civil, com es pot justificar que els jugadors i entrenadors d’aquesta categoria cobrin per fer el que la majoria de mortals fan pagant? On és el varem, on és la mesura que determina quan s’ha de pagar i quan s’ha de cobrar per realitzar la mateixa activitat? Si tenim en compte els ingressos que genera un club de futbol de Tercera divisió un dia de partit i la part proporcional de les quotes dels escassos socis, amb tot plegat no arriba per pagar ni una cinquena part del sou d’un sol jugador. D’on surten o d’on han de sortir la resta de diners per fer front a unes despeses inassolibles, insostenibles i inexplicables? En el món laboral (i en qualsevol altre) per cobrar s’ha de generar ingressos i és evident que aquest no és el cas que ens ocupa. Què un jugador de futbol no és un treballador? Més al meu favor. Si només és un jugador que juga i no se’l pot considerar un treballador, no hauria de cobrar per realitzar una activitat lúdica i a la que no està obligat a exercir. Després passa el que tots sabem, els clubs han de fer mans i mànigues per quadrar uns números impossibles. Abocats a esprémer a espònsors de bona fe, organitzar atracaments en forma de rifes i, en el millor dels casos, muntar rendibles escoles de futbol per equilibrar les balances, tapar forats i eixugar dèficits monumentals. Diners innocents que omplen les butxaques de jugadors consentits i acomodats en una situació de privilegi ofensivament injusta.

dilluns, 5 de març del 2012

Pura tecnologia
La tecnologia no és la solució

Em deia la meva dona, que es mira el futbol des d’una certa distancia i una prevenció més que justificada, que això dels àrbitres espanyols clama al cel. La meva dona, que és de bona fe, no concep que persones, teòricament preparades, s’equivoquin amb tanta facilitat i, el pitjor del cas, que aquests errors no tinguin reparació i s’instal•lin, una vegada si i una altre també, en la més descarnada impunitat. No entén com una persona, un suposat jutge, pot condicionar el resultat d’un partit i, fins i tot, el signe d’un campionat. Diu, la meva dona, que seria molt fàcil corregir aquestes “errades” amb l’aplicació de la tecnològica i que no és propi del segle XXI acceptar resignadament que les equivocacions públiques no siguin corregides i/o reparades. Perquè no posen una persona darrera una càmera que pugui veure i analitzar en detall les jugades polèmiques? És que potser no hi ha prous càmeres en un estadi per veure l’escandalosa trepitjada de Pepe a Messi o els tres penals a l’àrea de l’Sporting o la injusta expulsió de Piqué o...? I tot queda impune. La meva dona és de bona pasta i no sap que no es tracta d’augmentar el número de jutges, sinó de les consignes que reben i la intencionalitat amb la que apliquen el reglament. Se’n podrien posar fins a 200 persones mirant una mateixa jugada que, si les instruccions tenen signe, totes elles coincidiran en la mateixa decisió. Quan la conxorxa és una realitat, no hi ha res a fer i, fins i tot, la mateixa tecnologia està al servei de la manipulació i els interessos del poder corrupte.

diumenge, 4 de març del 2012

Neules, teules i teulades
Des dels tharrats

Cada persona té una relació única amb la mentida. La més íntima és la que coneixem com autoengany. Solem posar-lo en pràctica sovint per por del potencial conflicte i pel dolor que ens produeix reconèixer els nostres propis sentiments i emocions. I invariablement, les mentides que expliquem als altres són un reflex de les mentides que ens expliquem a nosaltres mateixos. És tracta d’una inèrcia tan subtil com perjudicial que posem en marxa des de la infantesa. Mentim i ens mentim per eludir les frustracions que ens causa la nostra realitat. Ens enganyem a nosaltres mateixos i als altres quan no som capaços d’afrontar les veritats que ens contrarien. I també quan ens encega l’ interès per aconseguir un objectiu concret.

La Vanguardia
Monstres amb cervell prestat
La impunitat de l’escàndol també té límits

Hi ha qui no pot parlar perquè no té motius. Hi ha qui no vol parlar per no patir represàlies. Jo que no he de mantenir les formes, ni tinc l’obligació de ser políticament correcte, puc afirmar, amb coneixement de causa, fets demostrables i evidències inqüestionables, que els arbitres espanyols no són responsables del que està passant en aquesta lliga. No ho són, senzillament, perquè són uns irresponsables. Uns irresponsables sí, però no uns innocents. Són culpables, directa i conscientment culpables, de fer-li fàcil al Madrid el que al Barça li fan difícil. Fa temps que està decidit qui ha de guanyar aquesta Lliga i seria un greuge inacceptable que el Barça la tornés a guanyar per quart any consecutiu. L’orgull espanyol està ferit de mort i no aguantaria més un altre any de calvari i escarni. Espanya no s’ho pot permetre i per evitar-ho ha posat tota la carn a la graella. Una carn que vesteix de curt, que porta un xiulet i sempre “s’equivoca” en la mateixa direcció. Amb premeditació i fatxenderia el Madrid està predeterminat per a guanyar una Lliga que per mèrits propis ha estat incapaç de guanyar fins ara. Necessita, com ha quedat sobrerament demostrat, l’habitual corrupció espanyola per canviar una situació insostenible que cou com sal en una ferida oberta. Els àrbitres espanyols són un instrument, el fusell que executa la sentència amb la que ha estat condemnat el Barça. El que no saben, perquè són uns maldestres ignorants, és que la injustícia amb la que ens obsequien ens farà cada cop més forts. La impunitat de l’escàndol també té límits. Més enllà, està la vergonya pública que els acabarà colgant.

dissabte, 3 de març del 2012

Vent fet
Resposta sorprenent

Davant l’imminent enfrontament entre Madrid i Español d’aquest proper cap de setmana, un programa de televisió preguntava a la seva audiència les seves preferències. La pregunta, dirigida als socis i simpatitzants del Barça, deia així: en les actuals circumstàncies, qui preferiu que guanyi, el Madrid o l’Español? Lògicament un 90% dels enquestats es va posicionar per una victòria de l’Español (el 10% restant no va entendre la pregunta). Malgrat la claredat i contundència en el signe de la resposta, penso que la pregunta estava mal feta, millor dit, mal dirigida. Davant l’obvietat de la resposta, hagués sigut molt més interessant formular la mateixa pregunta als socis i simpatitzants de l’Español. Estic convençut que la resposta hagués estat sorprenent.
Jo no sóc espanyol, sóc un pollastre
La banda sonora de la frustració

Hi ha bones noticies. Hi ha molt bones noticies. Hi ha excel•lents noticies. I desprès, immediatament desprès, ja vindrien les derrotes del RCD Español. Perdoneu, però no puc evitar que se m’escapi el riure veient com la grada de Corneprat canta una i altra vegada el puta Barça oe oe, mentre a la gespa el Llevant fa dos gols, s’emporta els tres punts i els deixa amb una cara de tonto difícil de superar. Francament això de l’Español és un cas clínic amb totes les coordenades exigibles i les trobades de cap de setmana s’assemblen, cada cop més, a un aquelarre o, en el millor dels casos, a una frustrant teràpia de grup. Ha de ser força estimulant per a un jugador com Verdú, teòricament el cervell de l’equip i alhora culé convençut, sentir el que la grada canta, suposadament per animar-los. En lloc d’ajudar a l’equip amb consignes positives i ajustades al moment i al guió, es perden per clavegueres incomprensibles encomanant les seves dèries, neures i patologies a uns jugadors que no entenen res de res i acaben per contagiar-se de la manca d’autoestima d’una grada cada cop més psicòtica. Un Club petit, molt petit, lluny d’Europa, lluny del món i aquesta setmana toca baixada de pantalons. Ves que no acabin lluitant per la permanència! Perdoneu, però no puc evitar que se m’escapi el riure.

divendres, 2 de març del 2012

Cinc puntes per a l'eufòria
Amsterdam? Ni ho somiïs, Rasquera!

Rasquera vol plantar cànnabis. L’alcalde de Rasquera, petita població de les terres de l’Ebre, ha decidit sortir de la crisi de la manera més autòctona possible i sent fidel als seus orígens. Rasquera ja era, a la prehistòria, un nucli força actiu de gent dedicada a les tasques del camp, tal i com les pintures que se’n conserven d’aquella època remota ens il•lustren. Rasquera vol ser sostenible i curosa amb el medi ambient i ha optat, decididament, per la regeneració del territori i l’eufòria col•lectiva. Una iniciativa lloable que posa de manifest el poder de la imaginació i l’enginy per a fer front a situacions complicades. Rasquera ha pres una determinació que, a ben segur, portarà cua. Cua de curiosos, i no tan curiosos, a la recerca d’un paradís a la terra i uns minutets de boirosa evasió ecològica. Davant la impossibilitat d’organitzar un Congrés Internacional de Telefonia Mobil, davant la negativa de l’autoritat competent a poder instal•lar al Municipi una rendible fàbrica d’armes, amb Eurovegas lluny del seu territori, en absència de centrals tèrmiques, sense un trist cementiri nuclear on poder enterrar les penes i, fins i tot, la deslocalització dels històrics templers, a Rasquera li han quedat poques opcions per sobreviure. Arròs, anguiles, bon temps i cànnabis. No em direu que la proposta no és infinitament més atractiva que la d’Amsterdam?

dijous, 1 de març del 2012

Al Gràcia
El que jo sabia

El que jo sabia fa temps: que el CE Europa, un any més, no lluitarà per pujar a 2B, serà acceptat sense estridències per la mini massa social? Sabran i voldran resignar-se a romandre en el seu habitat natural, és a dir, un any més a Tercera? Tindrà paciència, la cada cop més despoblada grada del Nou Sardenya, per entendre que les coses són com són i no es pot estirar més el braç que la màniga? Tindrà el coneixement i la intel•ligència necessària per mantenir-se lúcida en moments de sotsobre? Serà capaç qui mana de mantenir la serenitat i la coherència de no fer caure a qui no té la culpa? S’arribarà a aquell punt de maduresa en el que es deixarà de fer volar coloms i es treballarà per tenir el colomar el més net i endreçat possible? Podrà abstenir-se la claca de sempre de cridar la dimissió del president de torn i la seva Junta Directiva en ple? Tindrà el president de torn i la seva Junta Directiva el valor d’explicar la situació del Club als socis, les seves possibilitats reals i el lloc que li pertoca dins el panorama actual del futbol? Massa preguntes per a tan poca capacitat de resposta.
Global