Déu de la llum i el sol, la veritat i la profecia
diumenge, 28 d’agost del 2011
La meva empresa
Els que tenim la sort de tenir feina, és a dir, de tenir un lloc de treball més o menys estable, acostumem, a l’hora de referir-nos a l’empresa que ens aixopluga, de dues maneres diferents (molt diferents). Hi ha qui parla del lloc de treball com a l’empresa on treballa i hi ha qui ho fa utilitzant el pronom determinant de possessió: la meva empresa. En tots dos casos, evidentment, l’empresa no és nostra, es tracta, simplement, d’uns assalariats que rebem un sou per la nostra feina (just o no, és un altre tema). La semàntica és en aquest cas, com en molts altres, clarificadora i ens explica molt gràficament quina és la nostra relació amb l’empresa, quin és el nostre present i, encara millor, quin ha de ser el nostre futur (si les coses no es torcen).
Uns diuen: el lloc on treballo és impersonal, vaig a desgana, faig la feina que se m’encarrega (si puc, una mica menys), plego puntualment a les 6 i paro la mà a final de mes, queixant-me, amarga i insistentment, del poc que se’m valora. L’empresa on treballo no té nom ni cognoms, podria ser qualsevol i, evidentment, és un càstig de Déu.
Altres, jo entre ells, tenim clar que: la meva empresa, no és meva en el sentit titular de la paraula. No tinc participació accionarial, ni puc prendre les grans decisions estratègiques. La meva empresa és meva perquè em sento important. Una part determinant de l’engranatge. La meva empresa té nom, cognoms i denominació d’origen. És meva perquè m’hi sento partícip i còmplice i el seu progrés és el meu progrés. La meva empresa s’assembla a mi perquè li confereix-ho la meva personalitat, la meva manera de fer, el meu esforç i els meus anhels. La meva empresa no serà mai només l’empresa on treballo, perquè en ella m’hi deixo la pell amb l’ il•lusió de qui pensa que cada nou dia serà millor que l’anterior i, al mateix temps, compartir-ho amb gent que també ho creu.
Els que tenim la sort de tenir feina, és a dir, de tenir un lloc de treball més o menys estable, acostumem, a l’hora de referir-nos a l’empresa que ens aixopluga, de dues maneres diferents (molt diferents). Hi ha qui parla del lloc de treball com a l’empresa on treballa i hi ha qui ho fa utilitzant el pronom determinant de possessió: la meva empresa. En tots dos casos, evidentment, l’empresa no és nostra, es tracta, simplement, d’uns assalariats que rebem un sou per la nostra feina (just o no, és un altre tema). La semàntica és en aquest cas, com en molts altres, clarificadora i ens explica molt gràficament quina és la nostra relació amb l’empresa, quin és el nostre present i, encara millor, quin ha de ser el nostre futur (si les coses no es torcen).
Uns diuen: el lloc on treballo és impersonal, vaig a desgana, faig la feina que se m’encarrega (si puc, una mica menys), plego puntualment a les 6 i paro la mà a final de mes, queixant-me, amarga i insistentment, del poc que se’m valora. L’empresa on treballo no té nom ni cognoms, podria ser qualsevol i, evidentment, és un càstig de Déu.
Altres, jo entre ells, tenim clar que: la meva empresa, no és meva en el sentit titular de la paraula. No tinc participació accionarial, ni puc prendre les grans decisions estratègiques. La meva empresa és meva perquè em sento important. Una part determinant de l’engranatge. La meva empresa té nom, cognoms i denominació d’origen. És meva perquè m’hi sento partícip i còmplice i el seu progrés és el meu progrés. La meva empresa s’assembla a mi perquè li confereix-ho la meva personalitat, la meva manera de fer, el meu esforç i els meus anhels. La meva empresa no serà mai només l’empresa on treballo, perquè en ella m’hi deixo la pell amb l’ il•lusió de qui pensa que cada nou dia serà millor que l’anterior i, al mateix temps, compartir-ho amb gent que també ho creu.
dissabte, 27 d’agost del 2011
M’ha dit el Pau
M’ha dit el Pau que el Barça ha guanyat a Mònaco la Supercopa d’Europa.
M’ha dit el Pau que el Barça s’ha convertit, amb quinze títols, en l’equip amb més copes d’Europa de la Història.
M’ha dit el Pau que el Barça, en els tres darrers anys, ha guanyat 12 dels 15 títols que ha disputat.
M’ha dit el Pau que, més enllà de la quantitat, el que destaca del Barça, és la qualitat dels seus èxits.
M’ha dit el Pau que el Porto ha estat un gran rival, que va saber encaixar la derrota i que va felicitar al Barça quan va acabar el partit.
M’ha dit el Pau que el Porto, malgrat acabar amb 9 jugadors, va ser un equip net que va voler, en tot moment, jugar a futbol.
M’ha dit el Pau que el Barça està en el bon camí i té molt marge de millora.
M’ha dit el Pau que aquest Barça no té sostre i que no el mou una altra cosa que no sigui la màgia del futbol i fer feliç a la gent.
M’ha dit el Pau que aquesta nit farà cinema al terrat, que porti unes cerveses i veure'm Psicosis amb la incommensurable Janet Leigh.
M’ha dit el Pau que el Barça ha guanyat a Mònaco la Supercopa d’Europa.
M’ha dit el Pau que el Barça s’ha convertit, amb quinze títols, en l’equip amb més copes d’Europa de la Història.
M’ha dit el Pau que el Barça, en els tres darrers anys, ha guanyat 12 dels 15 títols que ha disputat.
M’ha dit el Pau que, més enllà de la quantitat, el que destaca del Barça, és la qualitat dels seus èxits.
M’ha dit el Pau que el Porto ha estat un gran rival, que va saber encaixar la derrota i que va felicitar al Barça quan va acabar el partit.
M’ha dit el Pau que el Porto, malgrat acabar amb 9 jugadors, va ser un equip net que va voler, en tot moment, jugar a futbol.
M’ha dit el Pau que el Barça està en el bon camí i té molt marge de millora.
M’ha dit el Pau que aquest Barça no té sostre i que no el mou una altra cosa que no sigui la màgia del futbol i fer feliç a la gent.
M’ha dit el Pau que aquesta nit farà cinema al terrat, que porti unes cerveses i veure'm Psicosis amb la incommensurable Janet Leigh.
divendres, 26 d’agost del 2011
Hitlerisme, Stalinisme, Mourinhisme
Si no fos perquè és patètica, l’ involució patida per Mourinho seria un interessant estudi per a la ciència. Un experiment d’incalculable valor psiquiàtric per aprofundir en la comprensió dels efectes patològics d’una alteració mental. De com, una profunda psicosis, afecta la conducta humana fins a extrems inimaginables i la fa irreconeixible. I també, i encara més extraordinari, els efectes col•laterals que, aquesta conducta, té sobre el seu entorn més pròxim. Què una persona, mentalment inestable i malalta, toqui campanes, no és, ni hauria de ser, un fet rellevant, però que aquest repicar de campanes provoqui tanta assistència a missa (aquelarre, en aquest cas), no deixa de ser un fet, si més no, sorprenent. Què una conducta embogida desperti un sentiment tan visceral d’autodestrucció col•lectiva i degeneri en un seguiment fonamentalista, histèric i irracional, no entra dins el paràmetres de la lògica pura. Amb tot això, no em puc treure del cap una inquietant sensació de dejà vue que em transporta a altres moments de la història recent, on personatges, aparentment normals, i davant la passivitat i complicitat dels seus conciutadans, van desenvolupar una psicopatia de tal magnitud que va portar a la humanitat a un veritable, lamentable i tràgic desastre. La història s’ha fet per aprendre’n, però, per estranyes raons (o desraons) ens entossudim a ignorar-la i, en conseqüència, a repetir-la.
Si no fos perquè és patètica, l’ involució patida per Mourinho seria un interessant estudi per a la ciència. Un experiment d’incalculable valor psiquiàtric per aprofundir en la comprensió dels efectes patològics d’una alteració mental. De com, una profunda psicosis, afecta la conducta humana fins a extrems inimaginables i la fa irreconeixible. I també, i encara més extraordinari, els efectes col•laterals que, aquesta conducta, té sobre el seu entorn més pròxim. Què una persona, mentalment inestable i malalta, toqui campanes, no és, ni hauria de ser, un fet rellevant, però que aquest repicar de campanes provoqui tanta assistència a missa (aquelarre, en aquest cas), no deixa de ser un fet, si més no, sorprenent. Què una conducta embogida desperti un sentiment tan visceral d’autodestrucció col•lectiva i degeneri en un seguiment fonamentalista, histèric i irracional, no entra dins el paràmetres de la lògica pura. Amb tot això, no em puc treure del cap una inquietant sensació de dejà vue que em transporta a altres moments de la història recent, on personatges, aparentment normals, i davant la passivitat i complicitat dels seus conciutadans, van desenvolupar una psicopatia de tal magnitud que va portar a la humanitat a un veritable, lamentable i tràgic desastre. La història s’ha fet per aprendre’n, però, per estranyes raons (o desraons) ens entossudim a ignorar-la i, en conseqüència, a repetir-la.
dijous, 25 d’agost del 2011
Un disc dur de capacitat infinita
El senyor Google ha canviat, entre moltes altres coses, la nostra manera de processar la memòria. Fins fa relativament poc, l’única manera d’aprendre i recordar les coses que apreníem era guardar-les a la memòria. El nostre cervell, a manera de disc dur, feia aquesta imprescindible funció. De la nostra capacitat per guardar ordenadament la informació en depenia, sovint, el nostre progrés i la conseqüent adaptació al medi. L’arribada del senyor Google ho ha canviat tot. Ara disposem d’un disc dur extern on poder emmagatzemar tota la informació que necessitem, inclús la que no necessitem, i utilitzar-la quan ens calgui. Ja no cal, més enllà dels aprenentatges bàsics i/o motrius, sobrecarregar el cervell amb tones d’informació que alenteixi els nostres processos mentals i la nostra resposta davant qualsevol eventualitat. Ja no ens cal tenir la informació, només saber el lloc on anar a trobar-la.
El senyor Google ha canviat, entre moltes altres coses, la nostra manera de processar la memòria. Fins fa relativament poc, l’única manera d’aprendre i recordar les coses que apreníem era guardar-les a la memòria. El nostre cervell, a manera de disc dur, feia aquesta imprescindible funció. De la nostra capacitat per guardar ordenadament la informació en depenia, sovint, el nostre progrés i la conseqüent adaptació al medi. L’arribada del senyor Google ho ha canviat tot. Ara disposem d’un disc dur extern on poder emmagatzemar tota la informació que necessitem, inclús la que no necessitem, i utilitzar-la quan ens calgui. Ja no cal, més enllà dels aprenentatges bàsics i/o motrius, sobrecarregar el cervell amb tones d’informació que alenteixi els nostres processos mentals i la nostra resposta davant qualsevol eventualitat. Ja no ens cal tenir la informació, només saber el lloc on anar a trobar-la.
dimecres, 24 d’agost del 2011
Planetari
La NASA acaba d’enviar una sonda a Júpiter per mirar d’esbrinar l’origen de la seva font energètica. Dins del mateix projecte, s’ha pogut saber, de fonts fidedignes, que en els propers cinc anys es volen enviar noves sondes als “altres planetes” de la ciutat: Martinenc, Sant Andreu, Sants, Muntanyesa, Poble Sec...El projecte, anomenat Neurona, pretén establir la relació genètica entre ells, si tenen llum pròpia o es tracta de llum reflectida i sobre tot, i més important, la possibilitat de trobar vida intel•ligent en algun d’ells. O, en el millor dels casos, si l’ha hagut alguna vegada o si es poden crear les condicions perquè algun dia es desenvolupi.
La NASA acaba d’enviar una sonda a Júpiter per mirar d’esbrinar l’origen de la seva font energètica. Dins del mateix projecte, s’ha pogut saber, de fonts fidedignes, que en els propers cinc anys es volen enviar noves sondes als “altres planetes” de la ciutat: Martinenc, Sant Andreu, Sants, Muntanyesa, Poble Sec...El projecte, anomenat Neurona, pretén establir la relació genètica entre ells, si tenen llum pròpia o es tracta de llum reflectida i sobre tot, i més important, la possibilitat de trobar vida intel•ligent en algun d’ells. O, en el millor dels casos, si l’ha hagut alguna vegada o si es poden crear les condicions perquè algun dia es desenvolupi.
dimarts, 23 d’agost del 2011
Mentre s'acosta la nit
Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Des d'amples indrets d'oblit
venen cares estimades,
mirades que m'han mirat,
les boques que m'han parlat,
les veus que m'acompanyaven.
Aquells peus que m'ensenyaren
a estar dret i caminar,
i les mans que em protegien
agafant les meues mans
i els braços que m'abraçaven.
Quina dolçor intangible
habitava al meu voltant.
Com m'he sentit estimat,
com m'he sentit estimat.
Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.
Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.
Raimon
Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Des d'amples indrets d'oblit
venen cares estimades,
mirades que m'han mirat,
les boques que m'han parlat,
les veus que m'acompanyaven.
Aquells peus que m'ensenyaren
a estar dret i caminar,
i les mans que em protegien
agafant les meues mans
i els braços que m'abraçaven.
Quina dolçor intangible
habitava al meu voltant.
Com m'he sentit estimat,
com m'he sentit estimat.
Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.
Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.
Raimon
dilluns, 22 d’agost del 2011
Un PIRMI que no ajuda
Sense voler posar un sol pedaç al PIRMI, i avalant la seva necessitat, voldria poder entendre perquè aquesta prestació és dóna a canvi de no fer res. Si el conjunt de la societat, solidàriament, fa un gran esforç per ajudar als més necessitats, aquests haurien de poder retornar aquesta prestació amb treball social. Perquè no han de poder exercir una activitat per a la col•lectivitat totes aquelles persones que reben, de la mateixa col•lectivitat, una remuneració econòmica? En base al que cobrin i, sempre des d’un tracte just, podrien ocupar-se en tasques socials que millorarien la seva autoestima i contribuirien decisivament en una millora del funcionament comunitari. Pagar per estar-se a casa és un mal negoci per al conjunt de la societat però, també, i més important, perquè genera un aïllament de les persones en borses marginals que són molt difícils de rescatar i reconduir.
Sense voler posar un sol pedaç al PIRMI, i avalant la seva necessitat, voldria poder entendre perquè aquesta prestació és dóna a canvi de no fer res. Si el conjunt de la societat, solidàriament, fa un gran esforç per ajudar als més necessitats, aquests haurien de poder retornar aquesta prestació amb treball social. Perquè no han de poder exercir una activitat per a la col•lectivitat totes aquelles persones que reben, de la mateixa col•lectivitat, una remuneració econòmica? En base al que cobrin i, sempre des d’un tracte just, podrien ocupar-se en tasques socials que millorarien la seva autoestima i contribuirien decisivament en una millora del funcionament comunitari. Pagar per estar-se a casa és un mal negoci per al conjunt de la societat però, també, i més important, perquè genera un aïllament de les persones en borses marginals que són molt difícils de rescatar i reconduir.
diumenge, 21 d’agost del 2011
Un panorama molt negre
Em descol•loca la ingenuïtat de Juana Martínez, regidora de PxC a Salt. La càndida Juana ha dimitit del seu càrrec per la pressió, diu, del seu partit. PxC, segons l’ara ex regidora, l’ha obligat a plegar perquè el seu company és negre. Algú li hauria d’haver explicat a la bona de la Juana en quina mena de partit es ficava. Que no es va llegir el programari? Un, amb tots els respectes, no es pot ficar a la boca del llop i pretendre que no et mossegui. Ara, l’ ofesa Juana, vol denunciar al seu ex partit per vexacions i tortura psicològica. Un partit que ella, i molts altres com ella, han promocionat, avalat i encimbellat. En el pecat està la penitència i ens hauríem d’acostumar a no ser tan irresponsables. Pensar els nostres moviments i les conseqüències de les nostres decisions.
Em descol•loca la ingenuïtat de Juana Martínez, regidora de PxC a Salt. La càndida Juana ha dimitit del seu càrrec per la pressió, diu, del seu partit. PxC, segons l’ara ex regidora, l’ha obligat a plegar perquè el seu company és negre. Algú li hauria d’haver explicat a la bona de la Juana en quina mena de partit es ficava. Que no es va llegir el programari? Un, amb tots els respectes, no es pot ficar a la boca del llop i pretendre que no et mossegui. Ara, l’ ofesa Juana, vol denunciar al seu ex partit per vexacions i tortura psicològica. Un partit que ella, i molts altres com ella, han promocionat, avalat i encimbellat. En el pecat està la penitència i ens hauríem d’acostumar a no ser tan irresponsables. Pensar els nostres moviments i les conseqüències de les nostres decisions.
dissabte, 20 d’agost del 2011
El via crucis de TVE
A la vista de l’enèsima perversió de la informació per part de TVE, un es pregunta si aquesta conducta és o no intencionada. Si es tracta d’un error o d’una nova manipulació en tota regla i presa de consciència. Un que no conegui l’essència del subjecte s’ho pot preguntar, però per a tots aquells que conviuen, forçadament, amb l’inefable manera de fer dels mitjans espanyols, la cosa està molt clara i no ofereix cap mena de dubte. TVE no comet errors involuntaris, TVE és, en si mateixa, un monumental error voluntari i tergiversador. TVE no es limita a explicar la realitat del que passa, sinó que en construeix una al servei dels seus propis interessos. Per a TVE, com per a molts altres mitjans espanyols, no és tan important el que passa, sinó la manera com ho explicaran. Formen opinió i creen tendència. Res existeix realment, ni té valor, fins que no passa pel seu sectari filtre. TVE veu al Barça com l’enemic, el principal causant de que el “seu” Madrid no se’n surti. El Barça és l’origen de tots els mals al que cal combatre des de tots els angles i amb totes les armes disponibles. Por lo civil y/o lo criminal. Una televisió pública que és capaç de retransmetre en viu i en directe, sense estalviar-nos ni una sola imatge del Via Crucis del Papa per Madrid, ha de ser capaç, i té l’obligació moral, de mostrar el Via Crucis del Madrid amb totes les seves estacions, passos i caigudes, sense talls, sense el•lipsis, sense flash forward,...Els via crucis sempre acaben al Calvari.
A la vista de l’enèsima perversió de la informació per part de TVE, un es pregunta si aquesta conducta és o no intencionada. Si es tracta d’un error o d’una nova manipulació en tota regla i presa de consciència. Un que no conegui l’essència del subjecte s’ho pot preguntar, però per a tots aquells que conviuen, forçadament, amb l’inefable manera de fer dels mitjans espanyols, la cosa està molt clara i no ofereix cap mena de dubte. TVE no comet errors involuntaris, TVE és, en si mateixa, un monumental error voluntari i tergiversador. TVE no es limita a explicar la realitat del que passa, sinó que en construeix una al servei dels seus propis interessos. Per a TVE, com per a molts altres mitjans espanyols, no és tan important el que passa, sinó la manera com ho explicaran. Formen opinió i creen tendència. Res existeix realment, ni té valor, fins que no passa pel seu sectari filtre. TVE veu al Barça com l’enemic, el principal causant de que el “seu” Madrid no se’n surti. El Barça és l’origen de tots els mals al que cal combatre des de tots els angles i amb totes les armes disponibles. Por lo civil y/o lo criminal. Una televisió pública que és capaç de retransmetre en viu i en directe, sense estalviar-nos ni una sola imatge del Via Crucis del Papa per Madrid, ha de ser capaç, i té l’obligació moral, de mostrar el Via Crucis del Madrid amb totes les seves estacions, passos i caigudes, sense talls, sense el•lipsis, sense flash forward,...Els via crucis sempre acaben al Calvari.
divendres, 19 d’agost del 2011
Aparentment semblants, radicalment diferents
fantasia:
Creació fictícia, imatge il•lusòria, noció quimèrica
imaginació:
Facultat de formar imatges o continguts mentals que deriven de la percepció sensible
Atenent a l’arrel de les definicions, està clar qui, entre tu i jo, té imaginació i qui és pura fantasia.
fantasia:
Creació fictícia, imatge il•lusòria, noció quimèrica
imaginació:
Facultat de formar imatges o continguts mentals que deriven de la percepció sensible
Atenent a l’arrel de les definicions, està clar qui, entre tu i jo, té imaginació i qui és pura fantasia.
Messi beaucoup
Per no tenir ni l’educació, ni el respecte, ni l’esportivitat amb el rival que us ha vençut i mostrar-vos tal com sou. Messi beaucoup.
Per un trasbalsat Marcelo que dóna, a la seva criminal manera, la benvinguda a Cesc al futbol espanyol. Messi beaucoup.
Per un Madrid físic que es rendeix davant un Barça intel•ligent. Messi beaucoup.
Per la turca que porten Khedira i Ozil perseguint als jugadors del Barça com si fossin kurds. Messi beaucoup.
Per un portuguès psicòtic que dinamita, des de dins, amb claca i amb impunitat, la selecció espanyola de futbol. Messi beaucoup.
Per un Pepe que es converteix, per mèrits propis, en el vaixell insígnia dels valors del Madrid. Messi beaucoup.
Per un Mourinho que entra de ple a l’era digital. Que s’equivoca d’ull i que cada cop ho veu menys clar. Messi beaucoup.
Per seguir perdent els papers i quedar-se’n sense per continuar escrivint. Messi beaucoup.
Pel discurs repetitiu, esperpèntic i al•lucinant que ha acabat per descentrar fins i tot al porter i l’ha tret, definitivament, de les seves casillas. Messi beaucoup.
Per un tal Xabi Alonso que apuntava cap a jugador de futbol, en altre temps, i que ara només apunta cap a les cames i els turmells. Messi beaucoup.
Per un descerebrat Sergio Ramos que s’ha entossudit a demostrar-nos, amb tota generositat de detalls, que no cal ser persona per jugar al Madrid. Messi beaucoup.
Per un suïcida Florentimo Perez que s’ha convertit en una veritable estafa, aixoplugant el Madrid més insostenible i fraudulent de la Història. Messi beaucoup.
Per la justícia esportiva que fa que sempre guanyin els bons. Messi beaucoup.
Per la visita del Papa a Madrid quan tothom sap que 10 viu a Barcelona. Messi beaucoup.
Per un trasbalsat Marcelo que dóna, a la seva criminal manera, la benvinguda a Cesc al futbol espanyol. Messi beaucoup.
Per un Madrid físic que es rendeix davant un Barça intel•ligent. Messi beaucoup.
Per la turca que porten Khedira i Ozil perseguint als jugadors del Barça com si fossin kurds. Messi beaucoup.
Per un portuguès psicòtic que dinamita, des de dins, amb claca i amb impunitat, la selecció espanyola de futbol. Messi beaucoup.
Per un Pepe que es converteix, per mèrits propis, en el vaixell insígnia dels valors del Madrid. Messi beaucoup.
Per un Mourinho que entra de ple a l’era digital. Que s’equivoca d’ull i que cada cop ho veu menys clar. Messi beaucoup.
Per seguir perdent els papers i quedar-se’n sense per continuar escrivint. Messi beaucoup.
Pel discurs repetitiu, esperpèntic i al•lucinant que ha acabat per descentrar fins i tot al porter i l’ha tret, definitivament, de les seves casillas. Messi beaucoup.
Per un tal Xabi Alonso que apuntava cap a jugador de futbol, en altre temps, i que ara només apunta cap a les cames i els turmells. Messi beaucoup.
Per un descerebrat Sergio Ramos que s’ha entossudit a demostrar-nos, amb tota generositat de detalls, que no cal ser persona per jugar al Madrid. Messi beaucoup.
Per un suïcida Florentimo Perez que s’ha convertit en una veritable estafa, aixoplugant el Madrid més insostenible i fraudulent de la Història. Messi beaucoup.
Per la justícia esportiva que fa que sempre guanyin els bons. Messi beaucoup.
Per la visita del Papa a Madrid quan tothom sap que 10 viu a Barcelona. Messi beaucoup.
dijous, 18 d’agost del 2011
El dit a l’ull
Donant per fet (objectivament contrastat) que Mourinho està malalt, he de reconèixer que, en poc més d’un any, s’ha convertit en el meu malalt favorit. Poc em pensava (i no soc l’únic) que el malcarat portuguès aconseguís tant en tan poc temps. En qüestió de mesos ha girat el mitjó d’una manera tan obvia i evident que el Madrid trigarà dècades en regenerar-se. Qui ens havia de dir que l’equip blanc seria capaç de, en una sola Temporada, escriure una de les pàgines més negres de la història del futbol? Qui, sinó en Mourinho, podia aconseguir transformar teòrics futbolistes en autòmats destralers amb un barroer, però efectiu, rentat de cervell? Quin altre, suposadament entrenador, hauria estat capaç de convertir el Madrid en la riota del món i fer de l’equip messietari una taca vergonyant que no marxarà ni amb aigua calenta? Qui, sinó en Mourinho, hagués pogut aconseguir que el Madrid perdés el favor del públic, exhibint una imatge lamentable, antipàtica i prepotent? Qui, sinó el patètic portuguès, hagués estat capaç de, en només, insisteix-ho, en només una sola Temporada, d’aconseguir que el Madrid perdés el respecte d’institucions, federacions, comitès, col•legis professionals, consorcis i demés estaments de gestió i direcció, amb la seva actitud patibulària, busca-raons i mentidera? Qui, sinó el Déu del fang, hagués pogut convertir el Madrid en un equip de mentalitat petita, irrespectuós, rondinaire i ploraner, lluny, molt lluny del tarannà que se li suposava? Qui, sinó el mal educat portuguès, hagués pogut aconseguir generar tant de seguidisme despersonalitzat a les files del Madrid negant, insistentment, l’objectivitat, la raó i el sentit comú? I qui, finalment, hagués pogut aconseguir quelcom que fa poc semblava impossible i que alguns desitjàvem vivament: acabar d’una vegada per totes amb la selecció espanyola de futbol? Mourinho és, en definitiva, un quintacolumnista aplicat que està aconseguint desestabilitzar i desacreditar des de dins el que no s’ha pogut aconseguir mai des de fora. El dit a la nafra? No. Més aviat, el dit a l’ull. M’encanta.
Donant per fet (objectivament contrastat) que Mourinho està malalt, he de reconèixer que, en poc més d’un any, s’ha convertit en el meu malalt favorit. Poc em pensava (i no soc l’únic) que el malcarat portuguès aconseguís tant en tan poc temps. En qüestió de mesos ha girat el mitjó d’una manera tan obvia i evident que el Madrid trigarà dècades en regenerar-se. Qui ens havia de dir que l’equip blanc seria capaç de, en una sola Temporada, escriure una de les pàgines més negres de la història del futbol? Qui, sinó en Mourinho, podia aconseguir transformar teòrics futbolistes en autòmats destralers amb un barroer, però efectiu, rentat de cervell? Quin altre, suposadament entrenador, hauria estat capaç de convertir el Madrid en la riota del món i fer de l’equip messietari una taca vergonyant que no marxarà ni amb aigua calenta? Qui, sinó en Mourinho, hagués pogut aconseguir que el Madrid perdés el favor del públic, exhibint una imatge lamentable, antipàtica i prepotent? Qui, sinó el patètic portuguès, hagués estat capaç de, en només, insisteix-ho, en només una sola Temporada, d’aconseguir que el Madrid perdés el respecte d’institucions, federacions, comitès, col•legis professionals, consorcis i demés estaments de gestió i direcció, amb la seva actitud patibulària, busca-raons i mentidera? Qui, sinó el Déu del fang, hagués pogut convertir el Madrid en un equip de mentalitat petita, irrespectuós, rondinaire i ploraner, lluny, molt lluny del tarannà que se li suposava? Qui, sinó el mal educat portuguès, hagués pogut aconseguir generar tant de seguidisme despersonalitzat a les files del Madrid negant, insistentment, l’objectivitat, la raó i el sentit comú? I qui, finalment, hagués pogut aconseguir quelcom que fa poc semblava impossible i que alguns desitjàvem vivament: acabar d’una vegada per totes amb la selecció espanyola de futbol? Mourinho és, en definitiva, un quintacolumnista aplicat que està aconseguint desestabilitzar i desacreditar des de dins el que no s’ha pogut aconseguir mai des de fora. El dit a la nafra? No. Més aviat, el dit a l’ull. M’encanta.
dimecres, 17 d’agost del 2011
Punts de vista
(visita a l’oculista)
Es critica, des d’alguns sectors integristes relacionats directament amb el suposat futbol modest, la poca seriositat amb la que s’han pres la Copa Catalunya tant l’Espanyol com el Barça. Si bé és cert, que a la final l’equip de Cornellà-El Prat només va alinear de sortida a 4 jugadors del Primer equip, a la semifinal, en canvi, hi va competir amb la totalitat dels jugadors disponibles. No el Barça que, condicionat pel calendari, els “bolos” i les convocatòries de seleccions, es va haver de presentar sense cap jugador del Primer Equip. Malgrat aquest handicap determinant, cap dels dos clubs ha volgut renunciar a la seva participació i han presentat els millors equips disponibles per no desacreditar la competició. Què, en tots dos casos els equips no eren els que tothom esperava i voldria veure? D’acord. Però qui fa el que pot no està obligat a més. Cadascú se sap les seves coses i ha de conviure amb les pròpies interioritats. No és de rebut criticar postures que no es comprenen i sobre les que no es tenen suficients elements de judici. En el mateix futbol modest hem tingut, no fa gaire, el cas del CE Europa que va renunciar a la disputa del torneig dels històrics per manca d’agenda i a ningú li ha semblat malament. Perquè no va acudir amb els juvenils o amb jugadors que habitualment no són titulars? Barça i Espanyol van participar amb el que tenien, però com a mínim van participar. Altres, ni això. Cadascú, al seu nivell, pren les decisions que li convé. I el que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.
(visita a l’oculista)
Es critica, des d’alguns sectors integristes relacionats directament amb el suposat futbol modest, la poca seriositat amb la que s’han pres la Copa Catalunya tant l’Espanyol com el Barça. Si bé és cert, que a la final l’equip de Cornellà-El Prat només va alinear de sortida a 4 jugadors del Primer equip, a la semifinal, en canvi, hi va competir amb la totalitat dels jugadors disponibles. No el Barça que, condicionat pel calendari, els “bolos” i les convocatòries de seleccions, es va haver de presentar sense cap jugador del Primer Equip. Malgrat aquest handicap determinant, cap dels dos clubs ha volgut renunciar a la seva participació i han presentat els millors equips disponibles per no desacreditar la competició. Què, en tots dos casos els equips no eren els que tothom esperava i voldria veure? D’acord. Però qui fa el que pot no està obligat a més. Cadascú se sap les seves coses i ha de conviure amb les pròpies interioritats. No és de rebut criticar postures que no es comprenen i sobre les que no es tenen suficients elements de judici. En el mateix futbol modest hem tingut, no fa gaire, el cas del CE Europa que va renunciar a la disputa del torneig dels històrics per manca d’agenda i a ningú li ha semblat malament. Perquè no va acudir amb els juvenils o amb jugadors que habitualment no són titulars? Barça i Espanyol van participar amb el que tenien, però com a mínim van participar. Altres, ni això. Cadascú, al seu nivell, pren les decisions que li convé. I el que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.
dimarts, 16 d’agost del 2011
Un viatge al•lucinant
La gent normal, quan viatja, ho fa amb el producte del seu esforç, amb el que guanya treballant. La gent quan viatja ha de triar curosament el lloc per ajustar-lo al seu, sovint, minso pressupost. La gent no viatja sempre on vol ni tantes vegades com vol. El viatge acostuma a comportar una contenció econòmica durant la resta de l’any i un acurat estalvi. Això és el que li passa a la gent normal, però el Papa de Broma, perdó de Roma, no és normal. No té els problemes de la resta de mortals. Viatja on vol, com vol i quan vol, sense reparar en despeses: ell no paga mai. Tot inclòs i a càrrec de l’amfitrió de torn que es desviu i esgota les seves reserves monetàries per a satisfer els capricis de la Santa Mare Església i guanyar-se, si cap, el paradís celestial. El Papa viatja a Espanya en temps de crisi i això serà pagat pel govern de l’Estat, un govern que haurà d’explicar molt bé a tots els treballadors públics on va a parar la rebaixa del 10% en els seus sous que han patit el darrer any. Un Govern que haurà d’explicar el perquè de tantes retallades socials per contenir la despesa i s’ho gasta en un viatge de luxe totalment prescindible, abusiu i lamentable. Un hurra pel Papa i la seva sensibilitat i el Govern que li dóna corda.
La gent normal, quan viatja, ho fa amb el producte del seu esforç, amb el que guanya treballant. La gent quan viatja ha de triar curosament el lloc per ajustar-lo al seu, sovint, minso pressupost. La gent no viatja sempre on vol ni tantes vegades com vol. El viatge acostuma a comportar una contenció econòmica durant la resta de l’any i un acurat estalvi. Això és el que li passa a la gent normal, però el Papa de Broma, perdó de Roma, no és normal. No té els problemes de la resta de mortals. Viatja on vol, com vol i quan vol, sense reparar en despeses: ell no paga mai. Tot inclòs i a càrrec de l’amfitrió de torn que es desviu i esgota les seves reserves monetàries per a satisfer els capricis de la Santa Mare Església i guanyar-se, si cap, el paradís celestial. El Papa viatja a Espanya en temps de crisi i això serà pagat pel govern de l’Estat, un govern que haurà d’explicar molt bé a tots els treballadors públics on va a parar la rebaixa del 10% en els seus sous que han patit el darrer any. Un Govern que haurà d’explicar el perquè de tantes retallades socials per contenir la despesa i s’ho gasta en un viatge de luxe totalment prescindible, abusiu i lamentable. Un hurra pel Papa i la seva sensibilitat i el Govern que li dóna corda.
dilluns, 15 d’agost del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)