divendres, 19 d’agost del 2011

Messi beaucoup

Per no tenir ni l’educació, ni el respecte, ni l’esportivitat amb el rival que us ha vençut i mostrar-vos tal com sou. Messi beaucoup.

Per un trasbalsat Marcelo que dóna, a la seva criminal manera, la benvinguda a Cesc al futbol espanyol. Messi beaucoup.

Per un Madrid físic que es rendeix davant un Barça intel•ligent. Messi beaucoup.

Per la turca que porten Khedira i Ozil perseguint als jugadors del Barça com si fossin kurds. Messi beaucoup.

Per un portuguès psicòtic que dinamita, des de dins, amb claca i amb impunitat, la selecció espanyola de futbol. Messi beaucoup.

Per un Pepe que es converteix, per mèrits propis, en el vaixell insígnia dels valors del Madrid. Messi beaucoup.

Per un Mourinho que entra de ple a l’era digital. Que s’equivoca d’ull i que cada cop ho veu menys clar. Messi beaucoup.

Per seguir perdent els papers i quedar-se’n sense per continuar escrivint. Messi beaucoup.

Pel discurs repetitiu, esperpèntic i al•lucinant que ha acabat per descentrar fins i tot al porter i l’ha tret, definitivament, de les seves casillas. Messi beaucoup.

Per un tal Xabi Alonso que apuntava cap a jugador de futbol, en altre temps, i que ara només apunta cap a les cames i els turmells. Messi beaucoup.

Per un descerebrat Sergio Ramos que s’ha entossudit a demostrar-nos, amb tota generositat de detalls, que no cal ser persona per jugar al Madrid. Messi beaucoup.

Per un suïcida Florentimo Perez que s’ha convertit en una veritable estafa, aixoplugant el Madrid més insostenible i fraudulent de la Història. Messi beaucoup.

Per la justícia esportiva que fa que sempre guanyin els bons. Messi beaucoup.

Per la visita del Papa a Madrid quan tothom sap que 10 viu a Barcelona. Messi beaucoup.

dijous, 18 d’agost del 2011

Ningú ho vol veure?

El dit a l’ull

Donant per fet (objectivament contrastat) que Mourinho està malalt, he de reconèixer que, en poc més d’un any, s’ha convertit en el meu malalt favorit. Poc em pensava (i no soc l’únic) que el malcarat portuguès aconseguís tant en tan poc temps. En qüestió de mesos ha girat el mitjó d’una manera tan obvia i evident que el Madrid trigarà dècades en regenerar-se. Qui ens havia de dir que l’equip blanc seria capaç de, en una sola Temporada, escriure una de les pàgines més negres de la història del futbol? Qui, sinó en Mourinho, podia aconseguir transformar teòrics futbolistes en autòmats destralers amb un barroer, però efectiu, rentat de cervell? Quin altre, suposadament entrenador, hauria estat capaç de convertir el Madrid en la riota del món i fer de l’equip messietari una taca vergonyant que no marxarà ni amb aigua calenta? Qui, sinó en Mourinho, hagués pogut aconseguir que el Madrid perdés el favor del públic, exhibint una imatge lamentable, antipàtica i prepotent? Qui, sinó el patètic portuguès, hagués estat capaç de, en només, insisteix-ho, en només una sola Temporada, d’aconseguir que el Madrid perdés el respecte d’institucions, federacions, comitès, col•legis professionals, consorcis i demés estaments de gestió i direcció, amb la seva actitud patibulària, busca-raons i mentidera? Qui, sinó el Déu del fang, hagués pogut convertir el Madrid en un equip de mentalitat petita, irrespectuós, rondinaire i ploraner, lluny, molt lluny del tarannà que se li suposava? Qui, sinó el mal educat portuguès, hagués pogut aconseguir generar tant de seguidisme despersonalitzat a les files del Madrid negant, insistentment, l’objectivitat, la raó i el sentit comú? I qui, finalment, hagués pogut aconseguir quelcom que fa poc semblava impossible i que alguns desitjàvem vivament: acabar d’una vegada per totes amb la selecció espanyola de futbol? Mourinho és, en definitiva, un quintacolumnista aplicat que està aconseguint desestabilitzar i desacreditar des de dins el que no s’ha pogut aconseguir mai des de fora. El dit a la nafra? No. Més aviat, el dit a l’ull. M’encanta.

dimecres, 17 d’agost del 2011

Petit detall. Gran detall

Punts de vista
(visita a l’oculista)

Es critica, des d’alguns sectors integristes relacionats directament amb el suposat futbol modest, la poca seriositat amb la que s’han pres la Copa Catalunya tant l’Espanyol com el Barça. Si bé és cert, que a la final l’equip de Cornellà-El Prat només va alinear de sortida a 4 jugadors del Primer equip, a la semifinal, en canvi, hi va competir amb la totalitat dels jugadors disponibles. No el Barça que, condicionat pel calendari, els “bolos” i les convocatòries de seleccions, es va haver de presentar sense cap jugador del Primer Equip. Malgrat aquest handicap determinant, cap dels dos clubs ha volgut renunciar a la seva participació i han presentat els millors equips disponibles per no desacreditar la competició. Què, en tots dos casos els equips no eren els que tothom esperava i voldria veure? D’acord. Però qui fa el que pot no està obligat a més. Cadascú se sap les seves coses i ha de conviure amb les pròpies interioritats. No és de rebut criticar postures que no es comprenen i sobre les que no es tenen suficients elements de judici. En el mateix futbol modest hem tingut, no fa gaire, el cas del CE Europa que va renunciar a la disputa del torneig dels històrics per manca d’agenda i a ningú li ha semblat malament. Perquè no va acudir amb els juvenils o amb jugadors que habitualment no són titulars? Barça i Espanyol van participar amb el que tenien, però com a mínim van participar. Altres, ni això. Cadascú, al seu nivell, pren les decisions que li convé. I el que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.

dimarts, 16 d’agost del 2011

INVOLUCIÓ


Un viatge al•lucinant

La gent normal, quan viatja, ho fa amb el producte del seu esforç, amb el que guanya treballant. La gent quan viatja ha de triar curosament el lloc per ajustar-lo al seu, sovint, minso pressupost. La gent no viatja sempre on vol ni tantes vegades com vol. El viatge acostuma a comportar una contenció econòmica durant la resta de l’any i un acurat estalvi. Això és el que li passa a la gent normal, però el Papa de Broma, perdó de Roma, no és normal. No té els problemes de la resta de mortals. Viatja on vol, com vol i quan vol, sense reparar en despeses: ell no paga mai. Tot inclòs i a càrrec de l’amfitrió de torn que es desviu i esgota les seves reserves monetàries per a satisfer els capricis de la Santa Mare Església i guanyar-se, si cap, el paradís celestial. El Papa viatja a Espanya en temps de crisi i això serà pagat pel govern de l’Estat, un govern que haurà d’explicar molt bé a tots els treballadors públics on va a parar la rebaixa del 10% en els seus sous que han patit el darrer any. Un Govern que haurà d’explicar el perquè de tantes retallades socials per contenir la despesa i s’ho gasta en un viatge de luxe totalment prescindible, abusiu i lamentable. Un hurra pel Papa i la seva sensibilitat i el Govern que li dóna corda.

dilluns, 15 d’agost del 2011

Treball en equip

Sabeu qui necessita amb urgència un GPS? La Núria Espert.
Callejón sin salida

El Madrid segueix ancorat en el joc brut de la passada temporada. Un joc maldestre basat en una extrema agressivitat al llindar de la violència. El Madrid s’ha entossudit, mitjançant la rudesa, en amagar les possibles virtuts que se li pressuposen, per a deixar al descobert totes les seves vergonyes. El Madrid es va voler aprofitar d’un Barça de pre-temporada amb el mateix mètode que els ha portat a ser un dels equips més bruts del panorama actual: 26 faltes, 12 de targeta groga, contra 13 del seu oponent, no deixen lloc al dubte i és un fet objectivament incontestable. Tot segueix igual: consigna agressiva, jugadors violents i tècnics ploramiques, defineixen i expliquen el Madrid més penós de la Història. Amb més hores d’entrenament a les seves cames, amb més preparació col•lectiva i amb més rodatge, van ser incapaços de doblegar un Barça que, molt limitat, va saber suplir la seva falta de forma amb una proposta futbolística a les antípodes del seu rival. Mentre el Madrid es dedica a maltractar el futbol (i als jugadors del Barça en particular) el Barça l’estima. Curts o llargs de preparació, el Barça és sempre respectuós amb el futbol i ahir, el futbol, li va voler retornar l’afecte. Quan l’objectiu principal és la pilota, el futbol flueix, quan l’objectiu principal són les cames rivals, el futbol s’encalla i s’entra, sense solució, en un callejón sin salida.

diumenge, 14 d’agost del 2011

Pla inclinat

El monstre de Frankenstein

A Londres estan revoltats. A Paris ho van estar ara fa tres anys. Circumstàncies similars, perfils similars, àmbits similars, actituds similars, violència similar, perplexitat similar,…Casualitat o no, el cert és que la cosa s’assembla massa per poder quedar en una simple anècdota. No es pot considerar, si no és caient en l’error, com un fet aïllat o puntual. Hi ha massa coincidències i massa elements en comú per a no ser contemplats des de la mateixa perspectiva. Diuen els experts que no es tracta d’un descontentament, d’una revolta amb base social o política. Que no els mou la reivindicació i/o el voler canviar les coses. Diuen els experts que es tracta de simple i pura delinqüència. De violència gratuïta sense cap rerefons argumental. Doncs encara m’ho poseu pitjor. Què s’ha fet malament perquè hi hagi aquestes importants i nombroses borses d’agressivitat? Què s’ha fet o què no s’ha fet perquè es generin tants delinqüents en una societat teòricament avançada? Si la gent que protesta no ho fa per millorar el seu nivell de vida. Si la gent que protesta no ho fa per reivindicar un futur més solvent i satisfactori. Si la gent que protesta només ho fa per donar sortida a la violència i delinqueix sense arguments, estem creant monstres. I els monstres, objectivament, s’assemblen molt als seus creadors.

dissabte, 13 d’agost del 2011

5, ens en van fotre 5
això no ho adoba ni Déu

El Papa i la mare que els va parir

El Madrid ha trobat, finalment, el fitxatge clau de l’estiu: Benet XVI (16). Per contrarestar les incorporacions del Barça: Alexis i Cesc, el Madrid s’ha inclinat (mai millor dit) per la mediació divina. El representat de Déu a la terra ha estat cridat per a ser l’antídot contra un equip celestial. A la vista dels pobres resultats aconseguits fins el moment i donada la inoperància de l’estratègia del “acoso y derribo” practicada pels merengues, la direcció del club, amb bon criteri, s’ha decidit per reclutar les forces sobrenaturals. El Papa ha de ser, si Déu vol, el millor aliat per a un Madrid desesperat que des de fa temps no aconsegueix sortir del seu particular infern. El Papa ha estat el primer reforç amb ascendència sobrenatural, però no es descarta que sigui l’últim. S’està valorant, seriosament, la incorporació de la Mama. Preguntat Mourinho sobre el cas, ha comentat: si la mama bé, que vingui. Al final Maradona, des de la seva clarividència, tindrà raó: que la sigan mamando.

divendres, 12 d’agost del 2011

Fe desorientada

Maldito Barcelona

Hemos aprendido a admirarlo, a esperar sus partidos casi más que los de nuestros propios clubes. Vivimos elogiándolo, hablando de sus jugadores, de su escuela, de su fútbol, de su filosofía. El Barcelona nos invade en la cotidianeidad, se nos mete en nuestra vida diaria con la misma pasmosa parsimonia con la que demuele al Man Utd en la final de una Champions League o le mete cinco al Real Madrid de Mourinho en una visita guiada por el Camp Nou. Ni nos damos cuenta, pero de repente tenemos a Xavi en nuestro living y a Iniesta picando al vacío en nuestro patio. Ese equipo vive con nosotros. Se retroalimenta a partir de nuestro interés por él.
En facebook debemos elegir que el Barcelona “nos gusta” sólo porque no podemos elegir que nos encanta, que nos enamora, que nos hace suspirar de una manera estrepitosa. Es el amor por el fútbol, hoy simplificado en un amor por el Barça. Porque una cosa y la otra son lo mismo.
En la edición de este mes de El Gráfico, reflejamos las virtudes de este Barça, su dominio aún inacabado de una liga y un continente, su legado para el fútbol mundial en todos los estratos posibles. Es uno de los mejores equipos de todos los tiempos, porque a veces es difícil ser terminante y afirmar lo que en realidad no admite discusión: que es el mejor de siempre.
Festejamos cuando nos enteramos que La Masía había abierto una sucursal en Argentina. Llévense a nuestros talentos, transfórmenlos en fotocopias de Messi, por favor. Nosotros ya no sabemos cómo hacerlo. Ni en Argentina, donde los juveniles dan pena, pero tampoco en México, Brasil o Venezuela. Jugamos a otra cosa.
En México, la camiseta azulgrana se vende más que la del Atlante; quizás también en Argentina más que la de San Lorenzo o en Italia más que la del Genoa y el Bologna juntos. No nos hacen falta los números de ventas. Las vemos por la calle, con total naturalidad. Las vemos en las playas, donde ya les hacen frente a las del fútbol local, con un crecimiento sostenido que se repite en Mar del Plata, en Dakar o en Phuket. Y cuando no son las blaugranas, están las otras, esa paleta monocromática que incluye anaranjadas, amarillas flúo, gris o verde agua. Son todas del Barça. Un equipo al que lo único que le queda por conseguir es la independencia de Catalunya. El resto, lo ha hecho todo.
¿Pero saben qué? Quizás haya llegado seriamente la hora de empezar a odiar al Barcelona. Sí, acaso sea una propuesta demasiado arriesgada; si se quiere, incluso tirana, pero no se me ocurre nada mejor que hacer con este equipo que se transformó en un castigo para todos. Con la lógica excepción de sus propios hinchas, cabe preguntarnos: ¿No estábamos todos mejor hasta antes de sufrir el efecto Barcelona? Porque también está el Lado B, lo que nos hace sufrir a nosotros, los consumidores de su fútbol, y a sus propios actores. Indirectamente, el Barcelona carga de forma negativa todo lo que toca. Messi no es en Argentina el extraterrestre de más de un gol por partido. Ni de enganche ni de wing, tampoco de centrodelantero. Le falta el resto de su equipo para serlo. Y entonces, se desespera. Y sus hinchas se desesperan con él, por él. No sé qué pensarán los aficionados del Barcelona. Quizás hasta sufran ellos también, a la distancia, por las incontigencias de su niño mimado.
Pero el efecto Barça no termina con el mejor del mundo, al contrario, empieza con él. O acaso nos olvidamos de lo que han criticado a España en el Mundial, por no haber sido el Barcelona. La derrota contra Suiza en el primer partido, el posible desastre ante Paraguay, la sucesión de cerrados 1-0 y su falta de cambio de ritmo hicieron sufrir a Xavi, Iniesta y compañía. Ellos no tenían a Messi. Y España no podía ser como el Barcelona. Sólo el título mundial pudo cubrir los gastos ocasionados en el trayecto. Trayecto como el que cubre Dani Alves en todos los partidos del Barcelona: ¿es un wing? ¿es un lateral? ¿Es un avión? No, es un brasileño que cuando se pone la de verdeamarelha, también se desespera. La pelota no le llega igual. Las coberturas de sus compañeros no son las mismas. Tampoco el pressing alto o las devoluciones al vacío. Y entonces, lo vemos ante Venezuela y el twitter explota con mensajes tipo: ¿Pero es este el mismo Dani Alves que juega en el Barcelona? Y la respuesta, como de costumbre, es que no, que esa es una copia borroneada de Alves.
El modelo del Barcelona admite la destrucción de sus piezas cuando no están sometidas a su escudo galáctico (¿se permite usar ese término en un texto queno sea sobre el Real Madrid?), pero también contempla la sanación automática al regresar a casa. O cuántas veces pensamos en que el Messi que les devolvíamos, devastado por las críticas y actuaciones indolentes de las Eliminatorias o el Mundial, sería como una especie de virus informático en el sistema operativo del mejor equipo del mundo. Lo hemos pensado nosotros, lo han pensado en la selección española, en la brasileña o en la camerunesa (Eto’o no pateando aquel penal con Camerún ante Egipto, por ejemplo). “Uy, ahora después de esto, el Barcelona no será igual”. Y sin embargo no, allí siguen, dando cátedra como si nada hubiera pasado, con la moral alta, la cabeza levantada y la pelota pegada al pie.
Guardiola aún no ha decidido irse porque sabe que si cruza esa puerta, comenzará su declive. Podrá ganar títulos en 7 ligas distintas, pero siempre, siempre, le endilgarán cuánto le falta para que su Milan, o su Bayern Munich, o su Manchester United o su Dynamo de Kiev jueguen como aquel Barcelona. Como este Barcelona, que ahora también exporta su know-how. Y ahí va la Roma, decidida entonces a que el técnico del Barcelona B, Luis Enrique, se transforme en el Guardiola de la Serie A. Fichemos a Luis Enrique, entonces. Traigamos, también, a Bojan Krkic.
Repliquemos el modelo Barça. Fracasemos estrepitosamente. No lo lograrán. Nadielo hará.
Y así podríamos seguir, con todos y cada uno de sus integrantes, por separado, convertidos en jugadores mortales, sin los superpoderes que confluyen sólo en un punto del universo, con una camiseta azulgrana y con Guardiola en el banco. Los planetas se alinean sólo en el Camp Nou. El resto es un gran agujero negro que se consume a sí mismo. El Barcelona es el Big Bang. Ni siquiera logramos entenderlo cuando ya cambió de forma y apunta a otra dirección. Estamos a años luz de él y sin embargo nos sentimos tan cerca.
Ahora nos enteramos que mientras todo el mundo intenta imitarlo, sin el menor grado de éxito, Guardiola ya piensa en reformular su módulo y seguir innovando. Sueña con aplicar un 3-4-3 sin perder fidelidad ni resultados. Hoy Pep se sienta a la misma mesa que Steve Jobs. El decide y el mundo corre detrás, para tratar de copiarlo, sin poder hacerlo. Si todo sale bien, a la orquesta catalana se sumará Cesc, quien aprendió la partitura cuando aún no estaba escrita la ópera. Quizás en la próxima temporada, Mascherano nos sorprenda jugando de centrodelantero. O Messi se transforme en el líbero. Y entonces los haremos jugar de lo mismo de este lado del mundo. Y no será lo mismo. Y volveremos a hablar de lo que hacen allá y lo que no hacen acá.
Maldito Barcelona. Nos invade hasta dejarnos insatisfechos con todo lo que antes no habría requerido un juicio tan demoledor. Nos hace creer que el fútbol es simple, que los jugadores pueden ser etéreos, que las defensas más férreas son conos que se derriten durante los partidos.
Maldito Barcelona. Desearía no haberlo visto jugar. Pero después, pienso y digo, no, es imposible desear eso. Como un amor platónico adolescente, se disfruta en el dolor de no tenerlo. De no poder lograrlo. Nunca seremos el Barça.
Maldito Barcelona, cuánto te amo, cuánto te detesto por hacerme sufrir así.

Diario El gráfico - Argentina

dijous, 11 d’agost del 2011

Ajuda

La pesta

En la Història del darrer mil•lenni, hi ha dues dates especialment tràgiques per a la ciutat de Barcelona: l’aparició de la pesta bubònica al 1348 i l’ irrupció de la pesta borbònica el 1714. Tots dos desastres van provocar, en el seu moment, una enorme pèrdua de vides humanes que va sumir a la ciutat en una depressió d’inabastables conseqüències. Però, no només es va haver de lamentar la pèrdua de vides humanes, que deu n’hi do, sinó que es va entrar en una profunda crisi social d’extraordinària magnitud. Si la pesta bubònica va representar la fi d’una societat avançada en lo polític i econòmic, i va arrossegar a la ciutat a una llarga decadència, l’arribada de l’altra pesta, la borbònica, quatre segles desprès, va acabar amb un model social en plena tasca de consolidació. Dues pestes equiparables pel seu acarnissament i vehemència, amb el mateix objectiu d’anorrear una ciutat i una manera de ser i de fer, higiènicament diferent. Espero amb excitació l’antídot.

dimecres, 10 d’agost del 2011

Monomania

L’altre origen del planeta dels simis

Està molt bé, és força versemblant, l’argument plantejat per la pel•lícula, “L’origen del Planeta dels Simis”, on un tractament pel guariment de l’alzheimer aplicat sobre un simi, provoca un salt evolutiu que acaba per erigir-lo en l’ésser dominant. Una proposta científica que, malgrat els seus bons resultats, no ho són en la direcció pretesa.
Una altre opció per explicar l’ aparentment inexplicable, seria la no intervenció humana, és a dir, un planeta en el que, per estranyes circumstàncies, l’home i la dona haguessin desaparegut i els simis fossin els únics supervivents. Uns simis aïllats que, davant la impossibilitat de trobar el seu aliment natural en un habitat hostil, arribessin a la descoberta de l’ou. Dit d’una altra manera, la necessitat estimularia l’enginy i l’ instint de conservació hi contribuiria decisivament. Trobarien, en els ous de les diferents aus, un medi de subsistència i convertirien la seva ingesta en la font principal del seu nou regim alimentari. La proteïna de l’ou faria la resta i el salt evolutiu només seria qüestió de temps. Penseu que aquest argument no estaria molt lluny dels costums humans, encara ara, hi ha persones certament primitives que basen la seva dieta en els ous, això sí, amb un toc de sofisticació, li afegeixen bacon.
I finalment, encara una darrera opció, per explicar aquest hipotètic futur planeta dominat pels simis seria, justament, no que aquests primats haguessin evolucionat fins arribar a l’extrem de dominar el planeta, sinó ans al contrari, que fossin els humans els que haguessin involucionat a un estat anterior, a una fase simiesca. Tal i com estan anant les coses, no seria gens sorprenent que aquesta teoria arribés, algun dia, a convertir-se en una moníssima realitat.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Quina creu!

Don Pelayo

Curiosa imatge la que ens va deixar la final de l’europeu de futbol sub-19 celebrat a Romania i on la selecció espanyola es va proclamar campiona. En acabar el partit, un jugador asturià va cometre la imprudència de mostrar una bandera del principat. El que hauria d’haver quedat en un senzill gest d’autoestima i de reconeixement públic dels seus orígens, es va convertir, una vegada més, en l’enèsima mostra de la cara fosca d’un Estat intolerant i reduccionista. Espanya s’ha convertit (de fet, no ha deixat de ser-ho) en un país uniformador incapaç d’entendre la seva pròpia realitat i disposat a negar qualsevol mostra de personalitat diferent i diferenciada del comú. No hi ha res a fer. Espanya és un cas perdut per a la resta de la Humanitat. En ella no s’aixoplugaran mai diferents banderes ni sensibilitats, va en contra de la seva idiosincràsia i la seva genètica. Negar la bandera asturiana és negar els seus propis orígens allà per les muntanyes de Covadonga. Ai, si Don Pelayo aixequés el cap! S’hauria pogut quedar a casa conreant les seves ovelles i deixar que els àrabs canviessin la Història.

dilluns, 8 d’agost del 2011

Pintart

Ni en pintura

Observeu a dos pintors davant la mateixa paret acabada d’enguixar i on s’hi poden veure tres diminuts granets d’àrid. El pintor al que designarem amb la lletra A, s’encamina cap a la paret i amb un llapis marcador encercla els tres granets. Immediatament truca al seu encarregat per comunicar-li la incidència. Al dia següent arriba l’encarregat i, a la vista de la gravetat del problema, fa venir al guixaire perquè esmeni el defecte. El guixaire en qüestió, es troba executant una altre feina en una casa de les afores i no pot venir fins l’endemà. Arriba el guixaire i amb un senzill paper de vidre del 5 fa desaparèixer els maleïts granets d’àrid. Solucionat el problema, el pintor A procedeix, desprès de més de 48 hores, a iniciar la seva labor.
Per la seva banda, el pintor al que designarem amb la lletra B, davant de la mateixa paret i davant del mateix problema, opta per l’acció directa. No truca al seu encarregat. S’acosta a la paret i, amb un senzill toc d’espàtula, elimina els tres granets d’àrid. No han passat ni cinc minuts i el pintor B ja ha començat a donar la primera capa. Quan el pintor A comença la preparació de la paret, el pintor B ja la té enllestida. Ambdós pintors cobraran el mateix per la mateixa feina, però el pintor B la farà en un terç del temps empleat pel pintor A. Diferents maneres de fer les coses i diferents maneres d’entendre i encarar la vida.

diumenge, 7 d’agost del 2011

Protegir la criatura
Per mèrits propis

Recentment ha aparegut als mitjans la llista de baixes del futbol base (o formatiu) del FC Barcelona. La llista ha estat encapçalada (perquè els mitjans així ho han volgut) pel net de Cruyff, alhora que fill d’Angoy (per aquest ordre). El sorprenent del cas, no és la baixa en sí mateixa, el veritablement sorprenent és que aquesta hagi trigat tant en arribar. Tothom que hagi tingut l’oportunitat de veure’l jugar entendrà el perquè de tot plegat. Potser per evitar-li la pressió i mantenir-lo allunyat dels focus mediàtics, el nano va anar a petar al CE Europa, una mena de santuari/refugi per a fills de patums i allí s’hi va estar fins que, desprès que el seu pare intentés (sense èxit) entrenar l’equip, ferit en el seu orgull, va decidir un canvi de rumb per a la carrera del seu fill. Pianista avançat, el bo d’Angoy, va tocar les tecles que havia de tocar (les devien tocar a 4 mans) i, en un tres i no res, el noi a Can Barça. No em resigno a creure que les males relacions entre Cruyf i Rosell hagin tingut res a veure amb aquesta baixa cantada, més aviat vull creure que és per mèrits (demèrits en aquest cas) propis. Si a l’Europa el noi ja anava justet, el seu pas al juvenil del Barça no va fer més que evidenciar les seves enormes limitacions. El problema, no és tant la gestió de les influències (que també), sinó la incompetència dels recomanats. Em costa entendre que aquesta pràctica sigui força habitual en determinats sectors i per a determinades persones que la tenen com a normal. Presidents, directius i ex-jugadors amb pedigrí col•locant els seus fills i/o parents en llocs que no els hi pertoca. Tothom ho fa, ens voldran fer creure. I una merda! No accepto la coartada del: tu en el meu lloc també ho faries. Jo he estat en el teu lloc i mai ho he fet. Ara el net de Cruyff i el fill d’Angoy se n’anirà al Wigam (per mèrits propis) i el propi Angoy entrenarà el juvenil A de l’Europa (també, evidentment, per mèrits propis).

dissabte, 6 d’agost del 2011

2, 3, 4
La jota country

No tinc res en contra de la música country, ans al contrari, però sí, i molt, en contra d’aquells que sent d’aquí, i que per esnobisme i un cert cosmopolitisme mal entès, reneguen, menystenen i fan escarni de les havaneres i les jotes marineres. Perquè es té més estima a tot allò que ve de lluny, alhora que es bandeja el fet a casa? Què potser la reivindicació de la nostra música tradicional fa a la persona poc refinada, rústega o, senzillament, poc instruïda? Aprendre a valorar el que ens és substancialment propi és un exercici d’autoestima absolutament necessari per a la nostra realitat col•lectiva. Conèixer altres cultures i altres manifestacions culturals és rigorosament imprescindible, però tot, des de l’acceptació, el coneixement i l’estima de la nostra idiosincràsia que ens ha fet, malgrat certes renúncies, a ser com som.

divendres, 5 d’agost del 2011

El terror quotidià
Per aprofundir l’estiu

"No hi ha al món fortuna més gran, crec, que la incapacitat de la ment humana per relacionar entre si tot el que hi ha. Vivim en una illa de plàcida ignorància, envoltats pels negres mars de l'infinit, i no és el nostre destí emprendre llargs viatges. Les ciències, que segueixen els seus camins propis, no han causat molt de mal fins ara, però algun dia la unió d'aquests dissociats coneixements ens obrirà a la realitat, i a la feble posició que hi ocupem, perspectives tan terribles que embogirem davant la revelació, o fugirem d'aquesta funesta llum, refugiant-nos en la seguretat i la pau d'una nova edat de les tenebres. "

(Howard Phillips Lovecraft, La crida de Cthulhu)