Nigthmare team
Amb el número 1, Marc Intolerant, un porter què no en deixa passar cap.
Amb el número 2, a la banda dreta, Ernest Auvés, un lateral que deixa’l córrer.
A l’eix de la defensa, Pany i Forrellat, dos centrals molt segurs i que tanquen de meravella. Tota una garantía.
Amb el número 5, Alverd Esquerrà, un lateral amb iniciativa.
De pivot defensiu, Miquel Baluard, un mur inexpugnable.
Al mig camp, una dupla immillorable, Jesús Masdéu i Mamut Alà, dos veritables especialistes en crear del no res.
Per la dreta i obert en banda, un extrem matusser i molt agressiu, Arsènic Le Penn. Un veritable malson pels rivals.
A la banda esquerra i jugant a cama canviada, Dino Saura, un extrem com els d’abans, ràpid però poc intel•ligent.
I finalment, en punta d’atac, un autèntic depredador, Todd killer, el davanter total.
dimarts, 23 de febrer del 2010
Complir el que xerres
Un guerrer de la llum és digne de confiança.
Comet equivocacions, de vegades es considera més important del que és en realitat. Però no enganya.
Quan seu al voltant de la foguera, fa petar la xerrada amb els seus companys i les seves companyes. Sap que les seves paraules queden arxivades a la memòria de l’Univers, com un atestat del que pensa.
I el guerrer reflexiona: “Per què xerro tant, si molt sovint no sóc capaç de fer tot allò que dic?”
El cor li respon: “Si defenses públicament les teves idees, t’has d’esforçar per viure-hi d’acord.”
Perquè pensa que és allò que diu, el guerrer acaba per transformar-se en allò que afirma.
Un guerrer de la llum és digne de confiança.
Comet equivocacions, de vegades es considera més important del que és en realitat. Però no enganya.
Quan seu al voltant de la foguera, fa petar la xerrada amb els seus companys i les seves companyes. Sap que les seves paraules queden arxivades a la memòria de l’Univers, com un atestat del que pensa.
I el guerrer reflexiona: “Per què xerro tant, si molt sovint no sóc capaç de fer tot allò que dic?”
El cor li respon: “Si defenses públicament les teves idees, t’has d’esforçar per viure-hi d’acord.”
Perquè pensa que és allò que diu, el guerrer acaba per transformar-se en allò que afirma.
dilluns, 22 de febrer del 2010
Sant Medir
Ja m’ho deien de petit: no agafis mai cap “carmelo” (m’ho deien així de malament) d’un estrany, podrien estar enverinats. Tan traumatitzat vaig quedar, tan dins em va calar el missatge què, no només no en vaig agafar mai cap, sinó què no els puc ni veure. El “carmelo” no deixa de ser una pasta a base de sucres que per l’acció del calor, es torra. De “carmelos” ni ha de tot tipus, de sabors i colors diferents per a tots els gustos. N’hi ha també, els que es torren amb alcohol, no aptes per a menors i d’efectes devastadors. Aquests, sens dubte, són els més desaconsellats i sí teniu la desgràcia de trobar-ne algun, feu el què calgui perquè no caigui en mans d’un menor i, en la mesura que sigui possible, eviteu-ne el contacte. Els “carmelos” torrats amb alcohol són extremadament perillosos i formen part de la llarga llista de substàncies nocives per a la salut publicada per la OMS. Malgrat tot, sempre hi ha persones amb poc seny que adopten una conducta temerària i força reprovable portant “carmelos” als camps de futbol durant els partits de futbol base. “Carmelos” què els nens veuen i el que és pitjor: són testimonis directes dels seus efectes i de les alteracions de conducta que produeixen en les persones grans que, en teoria, haurien de ser els seus models i referents. Vigileu també, amb els “carmelos” que en principi no tenen forma de “carmelo” i es troben en àmbits no habituals, però que en el fons són “carmelos” de la pitjor espècie. Una vegada identificats, ajunteu-los amb molta cura i molt de tacte i poseu-los al sac que toca, li feu un nus i us els traieu de sobre. Veureu com al poc temps la vostra salut millorarà. La vostra i la dels vostres fills. Us ho dic per experiència, l’Europa tenia fa dos anys una bossa plena d’aquests “carmelos” i veient el seu lamentable comportament actual, no puc deixar de felicitar als responsables què un dia van decidir fer-los fora. Tot un encert. Visca Sant Medir.
Ja m’ho deien de petit: no agafis mai cap “carmelo” (m’ho deien així de malament) d’un estrany, podrien estar enverinats. Tan traumatitzat vaig quedar, tan dins em va calar el missatge què, no només no en vaig agafar mai cap, sinó què no els puc ni veure. El “carmelo” no deixa de ser una pasta a base de sucres que per l’acció del calor, es torra. De “carmelos” ni ha de tot tipus, de sabors i colors diferents per a tots els gustos. N’hi ha també, els que es torren amb alcohol, no aptes per a menors i d’efectes devastadors. Aquests, sens dubte, són els més desaconsellats i sí teniu la desgràcia de trobar-ne algun, feu el què calgui perquè no caigui en mans d’un menor i, en la mesura que sigui possible, eviteu-ne el contacte. Els “carmelos” torrats amb alcohol són extremadament perillosos i formen part de la llarga llista de substàncies nocives per a la salut publicada per la OMS. Malgrat tot, sempre hi ha persones amb poc seny que adopten una conducta temerària i força reprovable portant “carmelos” als camps de futbol durant els partits de futbol base. “Carmelos” què els nens veuen i el que és pitjor: són testimonis directes dels seus efectes i de les alteracions de conducta que produeixen en les persones grans que, en teoria, haurien de ser els seus models i referents. Vigileu també, amb els “carmelos” que en principi no tenen forma de “carmelo” i es troben en àmbits no habituals, però que en el fons són “carmelos” de la pitjor espècie. Una vegada identificats, ajunteu-los amb molta cura i molt de tacte i poseu-los al sac que toca, li feu un nus i us els traieu de sobre. Veureu com al poc temps la vostra salut millorarà. La vostra i la dels vostres fills. Us ho dic per experiència, l’Europa tenia fa dos anys una bossa plena d’aquests “carmelos” i veient el seu lamentable comportament actual, no puc deixar de felicitar als responsables què un dia van decidir fer-los fora. Tot un encert. Visca Sant Medir.
diumenge, 21 de febrer del 2010
Qüestió de fusta
Europa A 0 – Mataró 0
Lliga Nacional Juvenil
Realment tinc molta sort. Em considero un privilegiat. Poder veure el futbol des de la distancia, des d’una certa neutralitat és una de les maneres més fàcils d’entendre aquest esport i identificar amb claredat tots els mecanismes que l’envolten i el condicionen. Fer el seguiment d’un determinat equip sense tenir un fill, un net, un nebot, un germà o un parent més o menys llunyà que hi jugui és una de les coses més alliberadores que et puguin passar i un dels elements determinants que et permeten fer un anàlisi acurat de la situació sense la pressió ni l’ofuscament de la proximitat i la identificació sentimental. Això i, evidentment, un cert reconeixement de que no en sé de futbol, que me’l miro des del punt de vista d’un simple aficionat i no pas d’un tècnic que s’hi dedica, l’estudia i en sap. Que t’agradi el futbol, que en vegis molt no és garantia d’ absolutament res i més quan la teva percepció està pervertida, filtrada, condicionada i distorsionada per lligams de parentiu o amistat. No existeix l’objectivitat ni tan sols quan s’és neutral, imagineu com de parcial serà aquesta percepció quan s’és part implicada. Què té a veure tot això, us preguntareu, amb l’Europa-Mataró d’ahir al Nou Sardenya? Segurament res, però el partit va tenir poca història i encara menys literatura. Un empat a no res, què deixa a tothom descontent. Un Europa que volia i no podia i un Mataró que no va voler i se’n va sortir. Un partit per oblidar que no passarà als anals (sense doble sentit) del futbol i que haurà de servir, sobre tot a l’equip escapulat, per saber quin no ha de ser el camí i buscar solucions allà on no n’hi ha. No serà una tasca fàcil, però per això hi ha gent que en sap i coneix perfectament totes les peces de que disposa. Per acabar, i ja va sent hora, un titular que em va regalar un company abans del partit: amb fusta de cirerer no es pot fer una taula de pi. He de confessar que no l’entenc, però davant la seva insistència i confiant en la vostra superior intel•ligència m’he atrevit a escriure’l. Això i perquè té una musicalitat que m’agrada. Però insisteix-ho en la meva incapacitat per distingir entre el palissandre, la teca, el cumaru, el roure americà o el mateix cirerer. Coses de la ignorància, que hi farem.
Europa A 0 – Mataró 0
Lliga Nacional Juvenil
Realment tinc molta sort. Em considero un privilegiat. Poder veure el futbol des de la distancia, des d’una certa neutralitat és una de les maneres més fàcils d’entendre aquest esport i identificar amb claredat tots els mecanismes que l’envolten i el condicionen. Fer el seguiment d’un determinat equip sense tenir un fill, un net, un nebot, un germà o un parent més o menys llunyà que hi jugui és una de les coses més alliberadores que et puguin passar i un dels elements determinants que et permeten fer un anàlisi acurat de la situació sense la pressió ni l’ofuscament de la proximitat i la identificació sentimental. Això i, evidentment, un cert reconeixement de que no en sé de futbol, que me’l miro des del punt de vista d’un simple aficionat i no pas d’un tècnic que s’hi dedica, l’estudia i en sap. Que t’agradi el futbol, que en vegis molt no és garantia d’ absolutament res i més quan la teva percepció està pervertida, filtrada, condicionada i distorsionada per lligams de parentiu o amistat. No existeix l’objectivitat ni tan sols quan s’és neutral, imagineu com de parcial serà aquesta percepció quan s’és part implicada. Què té a veure tot això, us preguntareu, amb l’Europa-Mataró d’ahir al Nou Sardenya? Segurament res, però el partit va tenir poca història i encara menys literatura. Un empat a no res, què deixa a tothom descontent. Un Europa que volia i no podia i un Mataró que no va voler i se’n va sortir. Un partit per oblidar que no passarà als anals (sense doble sentit) del futbol i que haurà de servir, sobre tot a l’equip escapulat, per saber quin no ha de ser el camí i buscar solucions allà on no n’hi ha. No serà una tasca fàcil, però per això hi ha gent que en sap i coneix perfectament totes les peces de que disposa. Per acabar, i ja va sent hora, un titular que em va regalar un company abans del partit: amb fusta de cirerer no es pot fer una taula de pi. He de confessar que no l’entenc, però davant la seva insistència i confiant en la vostra superior intel•ligència m’he atrevit a escriure’l. Això i perquè té una musicalitat que m’agrada. Però insisteix-ho en la meva incapacitat per distingir entre el palissandre, la teca, el cumaru, el roure americà o el mateix cirerer. Coses de la ignorància, que hi farem.
Futbolí
Escolapis 1 – Europa B 1
Lliga Cadets Primera Divisió
Em deia aquesta setmana un company que, en referència al Cadet B, hauria esgotat tots els adjectius i que em seria difícil trobar-ne de nous. No és la meva intenció esmenar-li la plana ni dur-li la contraria, però avui l’equip m’ho ha posat molt fàcil i no he tingut que esforçar-me per trobar-ne alguns que encara no havia utilitzat en cap de les anteriors cròniques. Com per exemple: Joc espès. Travat. Intermitent. Feixuc. Aspre. Poc fluid. Incolor. Insípid. Inodor. Gris. Rom. Parsimoniós. Insubstancial. Indeterminat. Vulnerable. Desconegut. Deslluït. Desconcertat. Desconcertant. Inapetent. Cansat. Decebedor. Embotellat. Ingrat. Parc. Saturat. Vacu... Així podria seguir fins que l’ infern es glacés o “las ranas crien pelo” que diuen els castellans. Però és el que té pretendre fer jugar a un equip que juga a futbol dins un futbolí on no hi ha espai ni per a respirar i el metre quadrat de terreny està sobre explotat. La capacitat d’adaptació d’aquest equip és gran. La seva qualitat inqüestionable. Però no es pot pretendre que sigui capaç, en 80 minuts, de canviar radicalment una manera d’entendre aquest joc i fer el contrari per al que ha estat meticulosament preparat durant els darrers anys. Veieu sinó l’Escolapis, un equip acostumat des de petit a les mides de Liliput i que treu la majoria dels punts actuant de local i, en canvi, en suma poquíssims actuant de visitant. Totes les coses tenen els seus pros i els seus contres i, ens hauríem de felicitar, que davant d’aquest handicap tan determinant i tan advers a la manera de jugar de l’Europa, malgrat això, s’hagi sumat un valuós punt que pot ser molt important en el desenllaç final de la lliga. Davant aquest escenari, tots els adjectius esmentats queden en un segon pla i poden tornar, sense reserves, al fons de l’escriptori.
Escolapis 1 – Europa B 1
Lliga Cadets Primera Divisió
Em deia aquesta setmana un company que, en referència al Cadet B, hauria esgotat tots els adjectius i que em seria difícil trobar-ne de nous. No és la meva intenció esmenar-li la plana ni dur-li la contraria, però avui l’equip m’ho ha posat molt fàcil i no he tingut que esforçar-me per trobar-ne alguns que encara no havia utilitzat en cap de les anteriors cròniques. Com per exemple: Joc espès. Travat. Intermitent. Feixuc. Aspre. Poc fluid. Incolor. Insípid. Inodor. Gris. Rom. Parsimoniós. Insubstancial. Indeterminat. Vulnerable. Desconegut. Deslluït. Desconcertat. Desconcertant. Inapetent. Cansat. Decebedor. Embotellat. Ingrat. Parc. Saturat. Vacu... Així podria seguir fins que l’ infern es glacés o “las ranas crien pelo” que diuen els castellans. Però és el que té pretendre fer jugar a un equip que juga a futbol dins un futbolí on no hi ha espai ni per a respirar i el metre quadrat de terreny està sobre explotat. La capacitat d’adaptació d’aquest equip és gran. La seva qualitat inqüestionable. Però no es pot pretendre que sigui capaç, en 80 minuts, de canviar radicalment una manera d’entendre aquest joc i fer el contrari per al que ha estat meticulosament preparat durant els darrers anys. Veieu sinó l’Escolapis, un equip acostumat des de petit a les mides de Liliput i que treu la majoria dels punts actuant de local i, en canvi, en suma poquíssims actuant de visitant. Totes les coses tenen els seus pros i els seus contres i, ens hauríem de felicitar, que davant d’aquest handicap tan determinant i tan advers a la manera de jugar de l’Europa, malgrat això, s’hagi sumat un valuós punt que pot ser molt important en el desenllaç final de la lliga. Davant aquest escenari, tots els adjectius esmentats queden en un segon pla i poden tornar, sense reserves, al fons de l’escriptori.
dissabte, 20 de febrer del 2010
Sant Miquel
Un equip de futbol s’ha emprenyat com una mona.
I quin és el motiu? Es preguntaven des de Barcelona.
El mal joc? Les derrotes? Sentir al clatell l’alè dels rivals?
No serà la por a perdre els avals?
Un entrenador de futbol ha perdut la mesura.
I quin és el motiu? Ens preguntàvem per ventura.
La incapacitat? La debilitat? La prepotència exagerada?
No serà la rebel•lia d’una resolució menyspreada?
Un club de futbol s’ha ofès profundament.
I quin és el motiu? Es preguntava la gent.
La hipocresia? L’abús? Cobrar sempre, a tothom i per rutina?
No serà tastar la pròpia medicina?
Sí continuen en aquesta línia, què no aconseguiran?
La feina mal feta no passa fronteres, ni va endavant.
Un equip de futbol s’ha emprenyat com una mona.
I quin és el motiu? Es preguntaven des de Barcelona.
El mal joc? Les derrotes? Sentir al clatell l’alè dels rivals?
No serà la por a perdre els avals?
Un entrenador de futbol ha perdut la mesura.
I quin és el motiu? Ens preguntàvem per ventura.
La incapacitat? La debilitat? La prepotència exagerada?
No serà la rebel•lia d’una resolució menyspreada?
Un club de futbol s’ha ofès profundament.
I quin és el motiu? Es preguntava la gent.
La hipocresia? L’abús? Cobrar sempre, a tothom i per rutina?
No serà tastar la pròpia medicina?
Sí continuen en aquesta línia, què no aconseguiran?
La feina mal feta no passa fronteres, ni va endavant.
divendres, 19 de febrer del 2010
Mesura justa*
-El CE Europa sempre s’ha posicionat a favor de l’entrada gratuïta en tots els partits del futbol base i ha treballat en aquest sentit perquè aquesta iniciativa fos aplicada per tots els clubs associats a la Federació Catalana de Futbol.
-El CE Europa davant l’actual conjuntura econòmica i per tal què el futbol sigui una opció de lleure popular, fàcil, assequible i a l’abast de tothom, ha decidit des de principi de Temporada rebaixar el preu de les entrades per assistir als partits del 1er. Equip i fer totalment gratuïta l’entrada al Femení A i al Juvenil A. Totes les altres categories sempre han estat de lliure accés sense cobrament d’entrada.
-Donada l’actitud refractaria a aquesta iniciativa per part de L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu i la seva insistència en el cobrament d’entrada a tots els partits que es disputen a les seves instal•lacions, siguin de la categoria que siguin: benjamins, alevins, infantils, cadets i juvenils. Import que és sufragat pels familiars que acompanyen als jugadors i què representa un greuge comparatiu i una despesa considerable per la quantitat de desplaçaments al llarg de la Temporada. El CE Europa, sensible a aquesta pràctica abusiva i inacceptable, ha decidit a partir de la data, cobrar entrada al seu Estadi quan rebi la visita del futbol base dels Clubs implicats en aquest afer. L’ import recaptat serà dipositat en un fons destinat a fer front a les despeses dels equips de base del CE Europa quan aquest es desplaci tant a L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu.
-El CE Europa manifesta què aquesta mesura només serà efectiva en tant els Clubs esmentats es mantinguin en la seva postura de voler cobrar entrada. En el cas què entressin en raó i rectifiquessin, el CE Europa retiraria immediatament aquesta pràctica.
-Finalment, el CE Europa entén que el futbol i més encara, el futbol de base, ha de ser una eina d’integració i de cohesió social i, en aquest sentit, posarà tots els mitjans a la seva disposició perquè així sigui.
*Extracte del comunicat oficial del CE Europa
-El CE Europa sempre s’ha posicionat a favor de l’entrada gratuïta en tots els partits del futbol base i ha treballat en aquest sentit perquè aquesta iniciativa fos aplicada per tots els clubs associats a la Federació Catalana de Futbol.
-El CE Europa davant l’actual conjuntura econòmica i per tal què el futbol sigui una opció de lleure popular, fàcil, assequible i a l’abast de tothom, ha decidit des de principi de Temporada rebaixar el preu de les entrades per assistir als partits del 1er. Equip i fer totalment gratuïta l’entrada al Femení A i al Juvenil A. Totes les altres categories sempre han estat de lliure accés sense cobrament d’entrada.
-Donada l’actitud refractaria a aquesta iniciativa per part de L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu i la seva insistència en el cobrament d’entrada a tots els partits que es disputen a les seves instal•lacions, siguin de la categoria que siguin: benjamins, alevins, infantils, cadets i juvenils. Import que és sufragat pels familiars que acompanyen als jugadors i què representa un greuge comparatiu i una despesa considerable per la quantitat de desplaçaments al llarg de la Temporada. El CE Europa, sensible a aquesta pràctica abusiva i inacceptable, ha decidit a partir de la data, cobrar entrada al seu Estadi quan rebi la visita del futbol base dels Clubs implicats en aquest afer. L’ import recaptat serà dipositat en un fons destinat a fer front a les despeses dels equips de base del CE Europa quan aquest es desplaci tant a L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu.
-El CE Europa manifesta què aquesta mesura només serà efectiva en tant els Clubs esmentats es mantinguin en la seva postura de voler cobrar entrada. En el cas què entressin en raó i rectifiquessin, el CE Europa retiraria immediatament aquesta pràctica.
-Finalment, el CE Europa entén que el futbol i més encara, el futbol de base, ha de ser una eina d’integració i de cohesió social i, en aquest sentit, posarà tots els mitjans a la seva disposició perquè així sigui.
*Extracte del comunicat oficial del CE Europa
Guilleume de boda
Guilleume: ribot estret usat per a fer o retocar galzes.
Ribot: eina que serveix per a aplanar, allisar, etc., que consisteix en una fulla de ferro fixada obliquament a l’interior d’un bloc rectangular de fusta.
Galze: mena de rebaix per encaixar-hi portes, balcons, finestres,...
Boda: festa amb què se celebra un casament.
Casament: acció de casar-se.
Casar: unir
Ja veus amic meu, estaves predestinat. Sí normalment, l’hàbit no fa el monjo, aquest no és pas el teu cas, el nom sí fa la persona i els fets no deixen lloc a cap mena de dubte.
Vares néixer ribot i et van posar Guillaume. Vas aprendre a fer galzes i et van complementar amb de Bode. Vas prioritzar la festa, la cordialitat i la unió per damunt qualsevol altra opció. I te’n vas sortint com el qui no vol la cosa. Amb naturalitat i sense estridències. Perquè tens l’estrany do de fer quotidià allò que és extraordinari. Mai un nom havia definit tan bé una acció. Mai un gentilici havia estat tan ajustat a una manera de ser i de fer, com en el teu cas. Guilleume per facilitar encaixos que permetin la unió. Extraordinari! Una experiència vital per ensenyar i aprendre.
Guilleume: ribot estret usat per a fer o retocar galzes.
Ribot: eina que serveix per a aplanar, allisar, etc., que consisteix en una fulla de ferro fixada obliquament a l’interior d’un bloc rectangular de fusta.
Galze: mena de rebaix per encaixar-hi portes, balcons, finestres,...
Boda: festa amb què se celebra un casament.
Casament: acció de casar-se.
Casar: unir
Ja veus amic meu, estaves predestinat. Sí normalment, l’hàbit no fa el monjo, aquest no és pas el teu cas, el nom sí fa la persona i els fets no deixen lloc a cap mena de dubte.
Vares néixer ribot i et van posar Guillaume. Vas aprendre a fer galzes i et van complementar amb de Bode. Vas prioritzar la festa, la cordialitat i la unió per damunt qualsevol altra opció. I te’n vas sortint com el qui no vol la cosa. Amb naturalitat i sense estridències. Perquè tens l’estrany do de fer quotidià allò que és extraordinari. Mai un nom havia definit tan bé una acció. Mai un gentilici havia estat tan ajustat a una manera de ser i de fer, com en el teu cas. Guilleume per facilitar encaixos que permetin la unió. Extraordinari! Una experiència vital per ensenyar i aprendre.
dijous, 18 de febrer del 2010
Treure conills dels barrets
Tots els inicis no forçats, és a dir, aquells que arrenquen voluntàriament, tenen un component molt accentuat d’il•lusió. Tot allò que comença, acostuma a generar unes expectatives sobre dimensionades què poc a poc, amb el pas del temps, es van desgastant i diluint de manera natural però irreversible. L’embranzida inicial i l’empenta original van remetent a mida que les dificultats van creixent i la convivència, en el cas d’equips, va passant factura per la disparitat d’interessos, sensibilitats i criteris entre els diferents membres del grup. Jo vinc d’un d’aquests grups, tot il•lusió, tot trempera, tot: “d’aquesta ens mengem el món”. Un grup amb les endorfines desbocades i l’autoestima pels núvols. Un grup que era, en el seu embrió, un veritable equip, i ha acabat sent una rotonda amb sortides en totes direccions. A diferència de la il•lusió individual que és més fàcil reconduir-la, restaurar-la, reactivar-la i, fins i tot, recuperar-la quan s’ha perdut; la il•lusió d’un col•lectiu és molt més fràgil i quan desapareix, sovint no hi ha res a fer. Els grups parteixen erròniament amb l’horitzó de la perpetuïtat, cegats per un optimisme infantil i incomprensiblement innocent. Tots els començaments neixen d’un ideal què empès per la il•lusió ens ha de permetre arribar a lo possible. Tot allò que excedeixi serà un regal i com a tal ens l’haurem de prendre. El més habitual però, és que la il•lusió transmuti a il•lusionisme, és a dir, què el creure doni pas al fer creure. El il•lusionisme no és més que la capacitat o habilitat d’enganyar a la vista fent veure com a reals coses que no ho són. El meu grup, l’equip al que pertanyo, està just en aquest punt. Hem canviat il•lusió per il•lusionisme i tenim a la parròquia embadalida.
Tots els inicis no forçats, és a dir, aquells que arrenquen voluntàriament, tenen un component molt accentuat d’il•lusió. Tot allò que comença, acostuma a generar unes expectatives sobre dimensionades què poc a poc, amb el pas del temps, es van desgastant i diluint de manera natural però irreversible. L’embranzida inicial i l’empenta original van remetent a mida que les dificultats van creixent i la convivència, en el cas d’equips, va passant factura per la disparitat d’interessos, sensibilitats i criteris entre els diferents membres del grup. Jo vinc d’un d’aquests grups, tot il•lusió, tot trempera, tot: “d’aquesta ens mengem el món”. Un grup amb les endorfines desbocades i l’autoestima pels núvols. Un grup que era, en el seu embrió, un veritable equip, i ha acabat sent una rotonda amb sortides en totes direccions. A diferència de la il•lusió individual que és més fàcil reconduir-la, restaurar-la, reactivar-la i, fins i tot, recuperar-la quan s’ha perdut; la il•lusió d’un col•lectiu és molt més fràgil i quan desapareix, sovint no hi ha res a fer. Els grups parteixen erròniament amb l’horitzó de la perpetuïtat, cegats per un optimisme infantil i incomprensiblement innocent. Tots els començaments neixen d’un ideal què empès per la il•lusió ens ha de permetre arribar a lo possible. Tot allò que excedeixi serà un regal i com a tal ens l’haurem de prendre. El més habitual però, és que la il•lusió transmuti a il•lusionisme, és a dir, què el creure doni pas al fer creure. El il•lusionisme no és més que la capacitat o habilitat d’enganyar a la vista fent veure com a reals coses que no ho són. El meu grup, l’equip al que pertanyo, està just en aquest punt. Hem canviat il•lusió per il•lusionisme i tenim a la parròquia embadalida.
dimecres, 17 de febrer del 2010
Com oli en un llum
Entre tots dos l’abisme. Actituds i comportaments diametralment oposats i de signe totalment contrari. Sí uns, amb la seva forma de ser, són com oli en un llum: persones facilitadores, que suavitzen situacions, que fan funcionar les màquines i qualsevol engranatge; els altres són com pals a les rodes: la cara fosca de la lluna, els obstaculitzadors sistemàtics, els que ho posen tot difícil, els que no avancen ni deixen avançar,...Uns a les antípodes dels altres. El positiu i el negatiu. La llum i la tenebra. Maneres de fer i desfer ben allunyades entre sí i d’origen desconegut. Sent oli en un llum es neix, o bé se’n fa al llarg dels anys? És innat o s’aprèn? Es pot néixer sent pal a la roda? Algú pot desitjar voluntàriament ser-ho? Algú en plenes condicions de salut mental ho escull? Quin designi o misteri ens imbueix un o altre comportament? Es pot canviar de signe? O la tendència s’aguditza i s’extrema amb el temps? N’és conscient el personal del sentit de la seva inclinació? N’és feliç? Es pot ser pal a la roda i no tenir mala consciència? I acceptar-ho i fer-ne proselitisme? Francament, no sé les respostes, però sí sé què ha de ser un pal viure sempre donant pel sac i, a més, apuntar-ho a l’agenda electrònica o escriureu a internet.
Entre tots dos l’abisme. Actituds i comportaments diametralment oposats i de signe totalment contrari. Sí uns, amb la seva forma de ser, són com oli en un llum: persones facilitadores, que suavitzen situacions, que fan funcionar les màquines i qualsevol engranatge; els altres són com pals a les rodes: la cara fosca de la lluna, els obstaculitzadors sistemàtics, els que ho posen tot difícil, els que no avancen ni deixen avançar,...Uns a les antípodes dels altres. El positiu i el negatiu. La llum i la tenebra. Maneres de fer i desfer ben allunyades entre sí i d’origen desconegut. Sent oli en un llum es neix, o bé se’n fa al llarg dels anys? És innat o s’aprèn? Es pot néixer sent pal a la roda? Algú pot desitjar voluntàriament ser-ho? Algú en plenes condicions de salut mental ho escull? Quin designi o misteri ens imbueix un o altre comportament? Es pot canviar de signe? O la tendència s’aguditza i s’extrema amb el temps? N’és conscient el personal del sentit de la seva inclinació? N’és feliç? Es pot ser pal a la roda i no tenir mala consciència? I acceptar-ho i fer-ne proselitisme? Francament, no sé les respostes, però sí sé què ha de ser un pal viure sempre donant pel sac i, a més, apuntar-ho a l’agenda electrònica o escriureu a internet.
dimarts, 16 de febrer del 2010
La primera vegada
S’ha estrenat al teatre Capitol de la Rambla de Barcelona una comèdia (com a mínim en té el títol) que gira en torn de les primeres experiències: Mi primera vez, es diu. I no sé perquè, tothom ho relaciona amb la primera experiència sexual, obviant qualsevol altre tipus d’experiència com sí el títol fos tan explícit què no deixes lloc a cap mena de dubte. Ves per on, què els què així pensen, tenen raó i l’obra és un encadenat de diferents històries, sempre al voltant d’aquella primera vegada, de quan i com es va perdre la virginitat. Aquest exercici memoristic i un pel morbós, no deixa de ser un nou exemple de que tota pèrdua va indestriablement associada a un guany. És remarcable, però, la capacitat humana per recordar, al temps que es decoren aquests records amb música celestial, tons pastel, càlides llars de foc i confortables catifes perses. Sempre he admirat i, en certa mesura, envejat, a totes aquelles persones capaces de reviure el passat amb una nitidesa prodigiosa. Bastir-lo de descripcions precises i detalls d’una extraordinària riquesa. Recordar la primera vegada ha de ser, per força, símptoma d’estar molt a prop en el temps, de que han passat poques coses (interessants) entre mig o simplement què l’experiència va ser tan traumàtica què no has aconseguit oblidar-la. Us he de confessar què jo, no és què no recordi en absolut la primera vegada, sinó què, de fet, ni tan sols recordo l’última. O tinc poca memòria, o m’han passat moltes coses o fan molt i molt de temps.
S’ha estrenat al teatre Capitol de la Rambla de Barcelona una comèdia (com a mínim en té el títol) que gira en torn de les primeres experiències: Mi primera vez, es diu. I no sé perquè, tothom ho relaciona amb la primera experiència sexual, obviant qualsevol altre tipus d’experiència com sí el títol fos tan explícit què no deixes lloc a cap mena de dubte. Ves per on, què els què així pensen, tenen raó i l’obra és un encadenat de diferents històries, sempre al voltant d’aquella primera vegada, de quan i com es va perdre la virginitat. Aquest exercici memoristic i un pel morbós, no deixa de ser un nou exemple de que tota pèrdua va indestriablement associada a un guany. És remarcable, però, la capacitat humana per recordar, al temps que es decoren aquests records amb música celestial, tons pastel, càlides llars de foc i confortables catifes perses. Sempre he admirat i, en certa mesura, envejat, a totes aquelles persones capaces de reviure el passat amb una nitidesa prodigiosa. Bastir-lo de descripcions precises i detalls d’una extraordinària riquesa. Recordar la primera vegada ha de ser, per força, símptoma d’estar molt a prop en el temps, de que han passat poques coses (interessants) entre mig o simplement què l’experiència va ser tan traumàtica què no has aconseguit oblidar-la. Us he de confessar què jo, no és què no recordi en absolut la primera vegada, sinó què, de fet, ni tan sols recordo l’última. O tinc poca memòria, o m’han passat moltes coses o fan molt i molt de temps.
dilluns, 15 de febrer del 2010
Doblegat de gràcia (o és de riure?)
Senyors (i alguna senyora, encara què no em consta) de l’Hospitalet de Doblegat, sincerament no veig cap motiu que justifiqui la seva preocupació més enllà d’un cert nerviosisme provocat per dues derrotes consecutives però què, en cap cas, poden posar en perill el seu gran projecte fet a base d’il•lusió, humilitat, joventut i austeritat. Per altra banda, tenint al darrera un Ajuntament i al davant un ministre, cap contratemps ha de ser un impediment per assolir l’objectiu final i únic de la temporada: la segona B. Què aquest horitzó clar i innegociable afegeix una pressió difícil de suportar? Cap problema. Vostès tenen els recursos necessaris i els números de telèfons adients per esbandir la més petita boira que s’atrevís a difuminar el camí. I sí amb això no n’hi ha prou, per això tenen la web oficial del Club, què pot fer les cròniques que vulgui, canviant el guió a conveniència, dissenyant una realitat a la carta, inventant històries i donant la versió adaptada que millor s’ajusti als seus interessos. I tot això sense oposició ni replica. Cap veu gosarà oposar-s’hi i fer-ne una altra lectura perquè, senzillament, ningú més haurà vist el partit objecte de la crònica. Com a tast teniu el partit contra l’Europa què ni el mateix president va veure perquè havia de pentinar el gat a Galicia. No es pot llençar el piano per la finestra al primer error de nota. Sé que és dur, i més quan no s’està preparat, tastar la derrota. I no ja la del Reus, què també té un ajuntament al darrera, i cabia dins lo possible, sinó la patida davant l’Europa amb un dels pressupostos més ajustats de la categoria i que té al darrera el mateix què els antics decorats de Hollywood: quatre pals i una bastida per suportar tot el que es veu. Què una superproducció sigui derrotada a taquilla per una modesta producció independent i popular ha de coure una barbaritat i més quan no s’ajusta a la previsió i s’obvia el guió. Desprès de veure més del 50% dels partits de l’Europa aquesta temporada, cosa que garanteix un criteri propi i de primera mà, estic en condicions d’afirmar sense vacil•lacions, què l’Europa no juga al “patadón”, però el què no tinc tan clar és sí l’Hospitalet de Doblegat no juga al “pelotazo”. En fi, senyors de l’Hospitalet de Doblegat, no voldria, malgrat aquesta mala ratxa, que caiguéssiu en el desànim ni en la temuda depressió. Aquesta urticària vírica que patiu i aquests ofecs nocturns es curen amb antiestamínics i no deixen, en biologies saludables, efectes secundaris. Haureu de vigilar, això sí, com amb tots els projectes fets de palla, què els animals no s’acostin i el foc passi de llarg. Ànims i a refer-se, no acostuma a passar sovint, què tot l’aparell d’una ciutat s’estavelli contra el símbol d’una vila i pretendre, a sobre, que et faci gràcia. Salut i bon viatge.
Senyors (i alguna senyora, encara què no em consta) de l’Hospitalet de Doblegat, sincerament no veig cap motiu que justifiqui la seva preocupació més enllà d’un cert nerviosisme provocat per dues derrotes consecutives però què, en cap cas, poden posar en perill el seu gran projecte fet a base d’il•lusió, humilitat, joventut i austeritat. Per altra banda, tenint al darrera un Ajuntament i al davant un ministre, cap contratemps ha de ser un impediment per assolir l’objectiu final i únic de la temporada: la segona B. Què aquest horitzó clar i innegociable afegeix una pressió difícil de suportar? Cap problema. Vostès tenen els recursos necessaris i els números de telèfons adients per esbandir la més petita boira que s’atrevís a difuminar el camí. I sí amb això no n’hi ha prou, per això tenen la web oficial del Club, què pot fer les cròniques que vulgui, canviant el guió a conveniència, dissenyant una realitat a la carta, inventant històries i donant la versió adaptada que millor s’ajusti als seus interessos. I tot això sense oposició ni replica. Cap veu gosarà oposar-s’hi i fer-ne una altra lectura perquè, senzillament, ningú més haurà vist el partit objecte de la crònica. Com a tast teniu el partit contra l’Europa què ni el mateix president va veure perquè havia de pentinar el gat a Galicia. No es pot llençar el piano per la finestra al primer error de nota. Sé que és dur, i més quan no s’està preparat, tastar la derrota. I no ja la del Reus, què també té un ajuntament al darrera, i cabia dins lo possible, sinó la patida davant l’Europa amb un dels pressupostos més ajustats de la categoria i que té al darrera el mateix què els antics decorats de Hollywood: quatre pals i una bastida per suportar tot el que es veu. Què una superproducció sigui derrotada a taquilla per una modesta producció independent i popular ha de coure una barbaritat i més quan no s’ajusta a la previsió i s’obvia el guió. Desprès de veure més del 50% dels partits de l’Europa aquesta temporada, cosa que garanteix un criteri propi i de primera mà, estic en condicions d’afirmar sense vacil•lacions, què l’Europa no juga al “patadón”, però el què no tinc tan clar és sí l’Hospitalet de Doblegat no juga al “pelotazo”. En fi, senyors de l’Hospitalet de Doblegat, no voldria, malgrat aquesta mala ratxa, que caiguéssiu en el desànim ni en la temuda depressió. Aquesta urticària vírica que patiu i aquests ofecs nocturns es curen amb antiestamínics i no deixen, en biologies saludables, efectes secundaris. Haureu de vigilar, això sí, com amb tots els projectes fets de palla, què els animals no s’acostin i el foc passi de llarg. Ànims i a refer-se, no acostuma a passar sovint, què tot l’aparell d’una ciutat s’estavelli contra el símbol d’una vila i pretendre, a sobre, que et faci gràcia. Salut i bon viatge.
diumenge, 14 de febrer del 2010
L’Hospitalet de Doblegat
Europa 1 – L’Hospitalet 0
Lliga Tercera Divisió
En primer lloc, i que serveixi de precedent, voldria fer una apologia de l’excepció, del seu us i de la seva oportunitat. Tant és així què, en tots aquests anys he parlat poques vegades del primer equip del CE Europa, tan poques com què aquesta és la primera i d’aquí la seva excepcionalitat. Sense perdre el seu estatus de fet poc habitual, avui era un dia que bé s’ho valia. Sí s’havia de trencar la norma, aquesta n’era de lluny l’ocasió idònia.
En segon lloc, però no menys important, destacar la sagacitat, les dots visionàries del president de l’Hospitalet (ara no em surt el nom), què va ser l’únic en preveure la derrota al Nou Sardenya. Tan clar ho tenia l’home què va decidir apuntar-se a un bolo de futbol sala per estalviar-se el tràngol de la humiliació. No se li pot negar al..., cony no em surt el nom, president de l’equip del ministre Corbacho, unes dots endevinatòries que moltes bruixes voldrien per a elles mateixes.
I en tercer lloc, destacar què l’Europa ha guanyat al terreny de joc, sinó amb total superioritat, sí amb absoluta justícia, el què l’Hospitalet no tindrà la vergonya, aquest cop, de recórrer a la Federació Espanyola. L’Hospitalet va cometre una errada burocràtica al partit d’anada (aigualida pels seus contactes politics) i avui n’ha comés una altra de més greu: ha perdut els punts davant un equip tot il•lusió què ha deixat en evidència el joc de “taló” de l’equip del Llobregat. Aquest resultat, en condicions normals, podria ocasionar molt de mal i fer trontollar els tres pilars sobre els que es suporta qualsevol Club de futbol: l’afició, els jugadors i la seva Junta Directiva. Però l’Hospitalet no se’n ressentirà. L’afició? No en té. Els jugadors? Només juguen per diners i cobraran igual. Els funcionaris avui no han funcionat. La Junta Directiva? Homes de palla per fer-li els cors al jefe i riure-li les gràcies. L’únic que potser no dormirà bé aquesta nit serà el seu president...cony no em surt el nom, quan se n’assabenti del resultat en tornar de la seva interessantíssima gira per les espanyes.
Finalment, i per acabar, felicitar a tots aquells que han cregut en aquest equip des dels seus inicis, que li han fet confiança malgrat els dubtes que podia generar un projecte “desconegut” i la seva aposta valenta en favor de la joventut, la il•lusió, el compromís i la feina ben feta. Ara que s’apunti qui vulgui. Que hi pugi tothom. Però jo no penso oblidar el gènesi.
Europa 1 – L’Hospitalet 0
Lliga Tercera Divisió
En primer lloc, i que serveixi de precedent, voldria fer una apologia de l’excepció, del seu us i de la seva oportunitat. Tant és així què, en tots aquests anys he parlat poques vegades del primer equip del CE Europa, tan poques com què aquesta és la primera i d’aquí la seva excepcionalitat. Sense perdre el seu estatus de fet poc habitual, avui era un dia que bé s’ho valia. Sí s’havia de trencar la norma, aquesta n’era de lluny l’ocasió idònia.
En segon lloc, però no menys important, destacar la sagacitat, les dots visionàries del president de l’Hospitalet (ara no em surt el nom), què va ser l’únic en preveure la derrota al Nou Sardenya. Tan clar ho tenia l’home què va decidir apuntar-se a un bolo de futbol sala per estalviar-se el tràngol de la humiliació. No se li pot negar al..., cony no em surt el nom, president de l’equip del ministre Corbacho, unes dots endevinatòries que moltes bruixes voldrien per a elles mateixes.
I en tercer lloc, destacar què l’Europa ha guanyat al terreny de joc, sinó amb total superioritat, sí amb absoluta justícia, el què l’Hospitalet no tindrà la vergonya, aquest cop, de recórrer a la Federació Espanyola. L’Hospitalet va cometre una errada burocràtica al partit d’anada (aigualida pels seus contactes politics) i avui n’ha comés una altra de més greu: ha perdut els punts davant un equip tot il•lusió què ha deixat en evidència el joc de “taló” de l’equip del Llobregat. Aquest resultat, en condicions normals, podria ocasionar molt de mal i fer trontollar els tres pilars sobre els que es suporta qualsevol Club de futbol: l’afició, els jugadors i la seva Junta Directiva. Però l’Hospitalet no se’n ressentirà. L’afició? No en té. Els jugadors? Només juguen per diners i cobraran igual. Els funcionaris avui no han funcionat. La Junta Directiva? Homes de palla per fer-li els cors al jefe i riure-li les gràcies. L’únic que potser no dormirà bé aquesta nit serà el seu president...cony no em surt el nom, quan se n’assabenti del resultat en tornar de la seva interessantíssima gira per les espanyes.
Finalment, i per acabar, felicitar a tots aquells que han cregut en aquest equip des dels seus inicis, que li han fet confiança malgrat els dubtes que podia generar un projecte “desconegut” i la seva aposta valenta en favor de la joventut, la il•lusió, el compromís i la feina ben feta. Ara que s’apunti qui vulgui. Que hi pugi tothom. Però jo no penso oblidar el gènesi.
dissabte, 13 de febrer del 2010
Excessiu
Badalona 3 - Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Si el Carnaval és per antonomàsia l’època de l’any destinada a l’excés, haurem d’entendre que qualsevol activitat que es dugui a terme dins d’aquest marc haurà de ser, indefectiblement, excessiva. S’excedeix en el menjar, en el veure, en el relaxament dels costums, en les formes i en el vestir. Tot, a les portes de la quaresma, sota el signe de la desmesura i l’excés. El partit d’aquesta tarda no ha estat una excepció. Tocava Carnaval i l’Europa s’ha disfressat de corder, s’ha passat de festa i ha acabat per encaixar una derrota excessiva. El Badalona ha arribat dues vegades a porta i ha marcat tres gols. Bé, n’ha marcat dos i el tercer ha estat un autogol del propi Europa què ha volgut col•laborar desinteressadament en fer molt més abundós un resultat a totes llums excessiu donats els mèrits i el joc dels uns i dels altres. Deia en acabar el partit el ojeador del Madrid: uns han posat el futbol i els altres els gols. Potser aquesta afirmació sigui excessiva, però no està gaire lluny de la sensació general de tots els presents, què l’Europa no ha sigut mereixedor d’aquesta derrota tan ampla ni el Badalona ha estat tan superior com pel marcador pugui semblar. Un partit en el què el porter visitant no ha de fer cap aturada mentre el porter local en fa 4 de mèrit. Un partit on l’equip local és dominat durant els primers 15 minuts sent l’equip visitant el que porta la iniciativa, té més possessió de la pilota i crea les millors ocasions de gol. Un partit on l’única arribada de l’equip local, desprès d’una pèrdua de pilota a la línia de mitjos visitants, es converteix en gol. Un partit on l’equip visitant mereix arribar al descans amb avantatja en el marcador. Un partit on, a la represa, 5 minuts són suficients per finiquitar el matx desprès d’un obsequi visitant. Un partit on passen totes aquestes coses és un partit, es miri com es miri, excessiu. En fi, s’ha trencat la ratxa. I tenint en compte que les ratxes estan per a ser trencades, què algun dia havia de passar, potser millor que hagi estat avui i contra el Badalona per descarregar la pressió i encarar sense ansietat els propers compromisos què marcaran el futur d’aquest equip. I si us plau, que sigui sense excessos.
Badalona 3 - Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Si el Carnaval és per antonomàsia l’època de l’any destinada a l’excés, haurem d’entendre que qualsevol activitat que es dugui a terme dins d’aquest marc haurà de ser, indefectiblement, excessiva. S’excedeix en el menjar, en el veure, en el relaxament dels costums, en les formes i en el vestir. Tot, a les portes de la quaresma, sota el signe de la desmesura i l’excés. El partit d’aquesta tarda no ha estat una excepció. Tocava Carnaval i l’Europa s’ha disfressat de corder, s’ha passat de festa i ha acabat per encaixar una derrota excessiva. El Badalona ha arribat dues vegades a porta i ha marcat tres gols. Bé, n’ha marcat dos i el tercer ha estat un autogol del propi Europa què ha volgut col•laborar desinteressadament en fer molt més abundós un resultat a totes llums excessiu donats els mèrits i el joc dels uns i dels altres. Deia en acabar el partit el ojeador del Madrid: uns han posat el futbol i els altres els gols. Potser aquesta afirmació sigui excessiva, però no està gaire lluny de la sensació general de tots els presents, què l’Europa no ha sigut mereixedor d’aquesta derrota tan ampla ni el Badalona ha estat tan superior com pel marcador pugui semblar. Un partit en el què el porter visitant no ha de fer cap aturada mentre el porter local en fa 4 de mèrit. Un partit on l’equip local és dominat durant els primers 15 minuts sent l’equip visitant el que porta la iniciativa, té més possessió de la pilota i crea les millors ocasions de gol. Un partit on l’única arribada de l’equip local, desprès d’una pèrdua de pilota a la línia de mitjos visitants, es converteix en gol. Un partit on l’equip visitant mereix arribar al descans amb avantatja en el marcador. Un partit on, a la represa, 5 minuts són suficients per finiquitar el matx desprès d’un obsequi visitant. Un partit on passen totes aquestes coses és un partit, es miri com es miri, excessiu. En fi, s’ha trencat la ratxa. I tenint en compte que les ratxes estan per a ser trencades, què algun dia havia de passar, potser millor que hagi estat avui i contra el Badalona per descarregar la pressió i encarar sense ansietat els propers compromisos què marcaran el futur d’aquest equip. I si us plau, que sigui sense excessos.
Bicis
No hi ha dubte que els “vicis” són anteriors a les “virtuts”: en el principi, efectivament, fou la luxúria, fou la ira, fou l’avarícia, fou la peresa...Amb la graciosa particularitat que no eren, que encara no eren “vicis”. Quan algú inventà les “virtuts” corresponents, aquelles conductes esdevingueren “vicis”.
No hi ha dubte que els “vicis” són anteriors a les “virtuts”: en el principi, efectivament, fou la luxúria, fou la ira, fou l’avarícia, fou la peresa...Amb la graciosa particularitat que no eren, que encara no eren “vicis”. Quan algú inventà les “virtuts” corresponents, aquelles conductes esdevingueren “vicis”.
divendres, 12 de febrer del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)