Espí gol
dimarts, 16 de desembre del 2008
EL MEU POBLE I JO
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
Salvador Espriu
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
Salvador Espriu
dilluns, 15 de desembre del 2008
...si anilina se fuera con otro, la seguiria por tierra y por mar...
Davant els problemes sempre he estat més partidari de la utilització d’oli d’ametlles, que no pas, l’ús indiscriminat i abusiu d’anilines. Si bé és cert que les anilines potencien els colors, li donen cos i intensitat, potser el seu ús no és precisament el més adequat per a la resolució de situacions conflictives. En canvi l’oli d’ametlles, l’aiguarràs i fins i tot alguns dissolvents, són extremadament útils per rebaixar i fer més fluids els colors, sent molt més fàcil el seu tractament i la seva aplicació. Els problemes, com els colors, necessiten un estudi previ i una adequada matisació per trobar l’efecte desitjat. Un problema adobat amb anilina es reforçarà innecessariament, assolint un volum i una textura amb la que serà difícil treballar. Proveu doncs l’oli d’ametlla, us rebaixarà els colors i us permetrà l’elaboració de paisatges nítids i extraordinàriament gratificants.
...si por mar en un buque de guerra, si por tierra en un tren militar...
Davant els problemes sempre he estat més partidari de la utilització d’oli d’ametlles, que no pas, l’ús indiscriminat i abusiu d’anilines. Si bé és cert que les anilines potencien els colors, li donen cos i intensitat, potser el seu ús no és precisament el més adequat per a la resolució de situacions conflictives. En canvi l’oli d’ametlles, l’aiguarràs i fins i tot alguns dissolvents, són extremadament útils per rebaixar i fer més fluids els colors, sent molt més fàcil el seu tractament i la seva aplicació. Els problemes, com els colors, necessiten un estudi previ i una adequada matisació per trobar l’efecte desitjat. Un problema adobat amb anilina es reforçarà innecessariament, assolint un volum i una textura amb la que serà difícil treballar. Proveu doncs l’oli d’ametlla, us rebaixarà els colors i us permetrà l’elaboració de paisatges nítids i extraordinàriament gratificants.
...si por mar en un buque de guerra, si por tierra en un tren militar...
diumenge, 14 de desembre del 2008
Confirmat
Primera divisió juvenil
Una nova jornada i ja en van 12, on hem pogut treure algunes conclusions interessants, però el que l’ha caracteritzada, per damunt de tot, són les confirmacions.
Confirmada la trajectòria espectacular d’un Sants que compta els seus partits per victòries. Un equip, que lluny d’acusar el canvi de seu, s’ha reforçat anímicament i està en aquell moment dolç de joc i resultats del que sembla impossible allunyar-lo. Deixar-se pel camí, només quatre punts, en el que ja portem de Temporada, és una fita immillorable i fa que, ara per ara, el líder indiscutible d’aquest grup tingui un futur immediat molt esperançador.
Confirmada, encara que poc desitjada, la tradicional aposta pels aspectes menys futbolístics de la Trajana. Quan un equip juga a parlar, és a dir, parla més que juga, acaba perdent i el que és pitjor, malbaratant qualsevol opció de presentar “batalla” en el terreny esportiu, que és el que tocaria. A futbol es juga amb els peus, el cap, el cor,...tot, menys la llengua, si no vols deixar al teu equip en inferioritat i amb el cul a l’aire.
Confirmada la caiguda lliure de l’Anguera. Us recordeu d’aquell punt que va aconseguir al Nou Sardenya davant l’Europa? doncs aquell és, de moment, l’últim que han sumat i el pitjor encara està per arribar.
Confirmada la recuperació del Júpiter que ara ja guanya, fins i tot, fora de casa i amb una autoritat escandalosa. Gran moment per els de la Verneda amb crèdit per escometre grans empreses i negociar qualsevol objectiu.
Confirmada la davallada de l’Europa immers en una preocupant crisi de resultats. La mala noticia per als escapulats és que aquest sotrac o esvoranc, que deia la Maleni, els ha agafat al desembre. La bona noticia, que només estem al desembre.
Confirmada la fragilitat, un cop més, del Catalònia, que segueix entretenint-se en els preliminars però no acaba de consumar. És com la línia de l’horitzó: sempre està allí però no arribes mai.
Confirmada l’ascensió als cels de l’Unificació que cada cop està més a prop d’on, segurament, no s’imaginava estar fa quatre setmanes. Ja ho avançava en els darrers comentaris, poc a poc i sense fer soroll, aquest equip va prenent posicions i es reivindica jornada darrera jornada.
Confirmada la sorpresa, que ja no ho és tant, d’un Masnou en ratxa. Un Masnou, que junt amb el Bosco, lluita per deixar, el més aviat possible, els llocs de cua per instal·lar-se en una zona més tranquil·la, tot esperant Godot.
Qui no ha estat confirmat, sinó tot el contrari, ha sigut l’entrenador de la Barceloneta i sense ell, l’equip mariner segueix perdent. A les baixes acumulades de jugadors s’ha afegit ara la del seu mister, tot, en un pervers joc dels despropòsits, que a hores d’ara, no se sap cap a on els durà. Els resultats són fruit del treball ben fet i d’una certa i desitjable estabilitat per a poder dur-lo a terme. Ni una cosa ni l’altre i ja és el segon any consecutiu que aquest Club cau en la precipitació. I ja diuen que: la paciència és la mare de la ciència. Està clar que la Barceloneta deu ser un Club de “lletres”, de lletres de canvi.
Primera divisió juvenil
Una nova jornada i ja en van 12, on hem pogut treure algunes conclusions interessants, però el que l’ha caracteritzada, per damunt de tot, són les confirmacions.
Confirmada la trajectòria espectacular d’un Sants que compta els seus partits per victòries. Un equip, que lluny d’acusar el canvi de seu, s’ha reforçat anímicament i està en aquell moment dolç de joc i resultats del que sembla impossible allunyar-lo. Deixar-se pel camí, només quatre punts, en el que ja portem de Temporada, és una fita immillorable i fa que, ara per ara, el líder indiscutible d’aquest grup tingui un futur immediat molt esperançador.
Confirmada, encara que poc desitjada, la tradicional aposta pels aspectes menys futbolístics de la Trajana. Quan un equip juga a parlar, és a dir, parla més que juga, acaba perdent i el que és pitjor, malbaratant qualsevol opció de presentar “batalla” en el terreny esportiu, que és el que tocaria. A futbol es juga amb els peus, el cap, el cor,...tot, menys la llengua, si no vols deixar al teu equip en inferioritat i amb el cul a l’aire.
Confirmada la caiguda lliure de l’Anguera. Us recordeu d’aquell punt que va aconseguir al Nou Sardenya davant l’Europa? doncs aquell és, de moment, l’últim que han sumat i el pitjor encara està per arribar.
Confirmada la recuperació del Júpiter que ara ja guanya, fins i tot, fora de casa i amb una autoritat escandalosa. Gran moment per els de la Verneda amb crèdit per escometre grans empreses i negociar qualsevol objectiu.
Confirmada la davallada de l’Europa immers en una preocupant crisi de resultats. La mala noticia per als escapulats és que aquest sotrac o esvoranc, que deia la Maleni, els ha agafat al desembre. La bona noticia, que només estem al desembre.
Confirmada la fragilitat, un cop més, del Catalònia, que segueix entretenint-se en els preliminars però no acaba de consumar. És com la línia de l’horitzó: sempre està allí però no arribes mai.
Confirmada l’ascensió als cels de l’Unificació que cada cop està més a prop d’on, segurament, no s’imaginava estar fa quatre setmanes. Ja ho avançava en els darrers comentaris, poc a poc i sense fer soroll, aquest equip va prenent posicions i es reivindica jornada darrera jornada.
Confirmada la sorpresa, que ja no ho és tant, d’un Masnou en ratxa. Un Masnou, que junt amb el Bosco, lluita per deixar, el més aviat possible, els llocs de cua per instal·lar-se en una zona més tranquil·la, tot esperant Godot.
Qui no ha estat confirmat, sinó tot el contrari, ha sigut l’entrenador de la Barceloneta i sense ell, l’equip mariner segueix perdent. A les baixes acumulades de jugadors s’ha afegit ara la del seu mister, tot, en un pervers joc dels despropòsits, que a hores d’ara, no se sap cap a on els durà. Els resultats són fruit del treball ben fet i d’una certa i desitjable estabilitat per a poder dur-lo a terme. Ni una cosa ni l’altre i ja és el segon any consecutiu que aquest Club cau en la precipitació. I ja diuen que: la paciència és la mare de la ciència. Està clar que la Barceloneta deu ser un Club de “lletres”, de lletres de canvi.
Fins el darrer alè
Trajana 2 – Europa D 3
Cadet 2a. Divisió
Si la fe, diuen, mou muntanyes, la fe també és capaç de guanyar partits i hi ha continus exemples que ens ho demostren. No ha estat, amb tota seguretat, el millor partit de l’Europa en el que portem de lliga, ni tan sols un dels millors, però quan les coses no et surten, quan tens un dia espès, quan el resultat se’t gira, quan, fins i tot, la sort et dóna l’esquena; és just en aquests moments quan cal apel·lar a l’èpica, al recurs místic de la fe per aconseguir redreçar una situació completament adversa. Està clar que la fe, per sí sola, no duu enlloc. La fe sense arguments, la fe sense vímets és un mal negoci i un pou de frustració del que no hi ha sortida. Cal doncs que aquesta fe es recolzi en un teixit sòlid de treball, esforç , qualitat i recursos per aconseguir el “miracle” desitjat. No hi crec en els equips que ho fien tot a la fe, però tampoc hi crec en els equips que juguen sense fe. El convenciment de que tot és possible i creure-hi fins el darrer alè, és la diferència que hi ha entre un equip que contemporitza i un equip guanyador.
L’Europa ha estat un equip guanyador, fins i tot, quan anava perdent. Un equip amb superàvit d’autoestima capaç de moure muntanyes. Un equip amb fe, més enllà dels aspectes puntuals del joc i la seva manca de fluïdesa. L’Europa segueix donant arguments als que hi creuen i posant en evidencia als descreguts. I és que amb la fe no s’hi juga i més quan el que juga és el Cadet D.
Trajana 2 – Europa D 3
Cadet 2a. Divisió
Si la fe, diuen, mou muntanyes, la fe també és capaç de guanyar partits i hi ha continus exemples que ens ho demostren. No ha estat, amb tota seguretat, el millor partit de l’Europa en el que portem de lliga, ni tan sols un dels millors, però quan les coses no et surten, quan tens un dia espès, quan el resultat se’t gira, quan, fins i tot, la sort et dóna l’esquena; és just en aquests moments quan cal apel·lar a l’èpica, al recurs místic de la fe per aconseguir redreçar una situació completament adversa. Està clar que la fe, per sí sola, no duu enlloc. La fe sense arguments, la fe sense vímets és un mal negoci i un pou de frustració del que no hi ha sortida. Cal doncs que aquesta fe es recolzi en un teixit sòlid de treball, esforç , qualitat i recursos per aconseguir el “miracle” desitjat. No hi crec en els equips que ho fien tot a la fe, però tampoc hi crec en els equips que juguen sense fe. El convenciment de que tot és possible i creure-hi fins el darrer alè, és la diferència que hi ha entre un equip que contemporitza i un equip guanyador.
L’Europa ha estat un equip guanyador, fins i tot, quan anava perdent. Un equip amb superàvit d’autoestima capaç de moure muntanyes. Un equip amb fe, més enllà dels aspectes puntuals del joc i la seva manca de fluïdesa. L’Europa segueix donant arguments als que hi creuen i posant en evidencia als descreguts. I és que amb la fe no s’hi juga i més quan el que juga és el Cadet D.
L’ombra de la bala
Hi ha persones que són com l’ombra d’una bala: imperceptibles, invisibles, intangibles,...La bala existeix, dolorosament cert, i la seva ombra també, encara que escapi a la percepció dels nostres sentits. Som poc ràpids, poc desperts, poc hàbils, poc atents, poc observadors i això fa que coses reals se’ns neguin. Podem sentir el soroll de la bala i veure els seus efectes quan assoleix el seu objectiu. Però i l’ombra? On queda l’ombra? L’ombra segueix la bala fins el final, no l’abandona mai i li dóna sentit.
També les persones "ombra de bala" segueixen les seves bales fins el darrer sospir, fins el darrer alè...El seu anonimat, la seva timidesa, la seva renúncia a qualsevol mena de protagonisme no treu que siguin elles les encarregades de marcar-li el camí i fer que la seva trajectòria sigui la més recta i directa possible.
Hi ha persones que són com l’ombra d’una bala: imperceptibles, invisibles, intangibles,...La bala existeix, dolorosament cert, i la seva ombra també, encara que escapi a la percepció dels nostres sentits. Som poc ràpids, poc desperts, poc hàbils, poc atents, poc observadors i això fa que coses reals se’ns neguin. Podem sentir el soroll de la bala i veure els seus efectes quan assoleix el seu objectiu. Però i l’ombra? On queda l’ombra? L’ombra segueix la bala fins el final, no l’abandona mai i li dóna sentit.
També les persones "ombra de bala" segueixen les seves bales fins el darrer sospir, fins el darrer alè...El seu anonimat, la seva timidesa, la seva renúncia a qualsevol mena de protagonisme no treu que siguin elles les encarregades de marcar-li el camí i fer que la seva trajectòria sigui la més recta i directa possible.
divendres, 12 de desembre del 2008
El costat assolellat del carrer
Fa aproximadament 20 anys, al Brasil, un nen de nom Daniel, havia de recórrer una llarga distancia a peu cada matí per anar a l’escola. Lluny de viure-ho com un problema, de maleir la seva sort i caure en el desànim paralitzador, com ho hagués fet la majoria de persones en aquella mateixa situació, el nostre protagonista hi va fer una lectura positiva: si he de caminar, no sols caminaré, correré amb totes les meves forces. I així va ser, el noi corria i corria i els músculs se li anaven desenvolupant, els pulmons eixamplant, el cor enfortint i el cervell oxigenant. Vint anys desprès, aquell noi segueix corrent, però ara ho fa amb la camiseta del Barça i amb el numero 20 a l’esquena. Dani Alves és un prodigi de facultats físiques, força mental i posseïdor d’una voluntat inabastable. Tot, per saber triar el camí encertat, per escollir la vessant positiva d’un fet, per negatiu o advers que pogués semblar. Tots els carrers tenen un costat assolellat, encara que estigui núvol i no el puguem veure. El senyor Alves, va triar el costat correcte i quan va sortir el sol, estava allí per rebre’l.
Fa aproximadament 20 anys, al Brasil, un nen de nom Daniel, havia de recórrer una llarga distancia a peu cada matí per anar a l’escola. Lluny de viure-ho com un problema, de maleir la seva sort i caure en el desànim paralitzador, com ho hagués fet la majoria de persones en aquella mateixa situació, el nostre protagonista hi va fer una lectura positiva: si he de caminar, no sols caminaré, correré amb totes les meves forces. I així va ser, el noi corria i corria i els músculs se li anaven desenvolupant, els pulmons eixamplant, el cor enfortint i el cervell oxigenant. Vint anys desprès, aquell noi segueix corrent, però ara ho fa amb la camiseta del Barça i amb el numero 20 a l’esquena. Dani Alves és un prodigi de facultats físiques, força mental i posseïdor d’una voluntat inabastable. Tot, per saber triar el camí encertat, per escollir la vessant positiva d’un fet, per negatiu o advers que pogués semblar. Tots els carrers tenen un costat assolellat, encara que estigui núvol i no el puguem veure. El senyor Alves, va triar el costat correcte i quan va sortir el sol, estava allí per rebre’l.
dijous, 11 de desembre del 2008
Quina i/barra!
Que el senyor Rodriguez Ibarra hagi fet declaracions manifestant el seu total desacord amb el senyor Joan Laporta, és un fet que, sincerament em tranquil·litza. No entendria que el piròman Ibarra tingués cap mena de coincidència amb l’actual president del Barça, més aviat em preocuparia. Aquest desamor, aquesta manca de sintonia, em demostra que les coses s’estan fent be a can Barça i que les directrius i presa de posició del seu president són les correctes. La catalanitat manifesta del Barça preocupa i preocupa molt al senyor Ibarra. Potser per fi anem be i aquest és un clar símptoma que hem encertat el camí.
Que el senyor Rodriguez Ibarra hagi fet declaracions manifestant el seu total desacord amb el senyor Joan Laporta, és un fet que, sincerament em tranquil·litza. No entendria que el piròman Ibarra tingués cap mena de coincidència amb l’actual president del Barça, més aviat em preocuparia. Aquest desamor, aquesta manca de sintonia, em demostra que les coses s’estan fent be a can Barça i que les directrius i presa de posició del seu president són les correctes. La catalanitat manifesta del Barça preocupa i preocupa molt al senyor Ibarra. Potser per fi anem be i aquest és un clar símptoma que hem encertat el camí.
dimecres, 10 de desembre del 2008
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
El vell gos caçador
Un vell gos caçador, que mai en els seus dies de joventut i força es va rendir davant cap bestia feréstega, es va trobar, a una avançada edat, un porc senglar en una cacera. El va agafar per una orella, però no el va poder subjectar donada la debilitat de les seves dents, de manera que l’animal es va escapar.
L’amo, en adonar-se’n, molt enfadat, el va renyar i maltractar.
El gos, mirant-te’l llastimosament, li va dir:
Amo, amo meu, el meu esperit és tan fort com sempre, però no he pogut sobreposar-me a les debilitats del meu cos. Prefereix-ho que em reconeguis pel que he estat i no que em maltractis pel que ara soc.
Respecta sempre a la teva gent gran, que malgrat ara no puguin fer tot el que voldrien, en el passat varen esmerçar molts esforços per construir la realitat que ara gaudeixes.
Tens un e.sopo
El vell gos caçador
Un vell gos caçador, que mai en els seus dies de joventut i força es va rendir davant cap bestia feréstega, es va trobar, a una avançada edat, un porc senglar en una cacera. El va agafar per una orella, però no el va poder subjectar donada la debilitat de les seves dents, de manera que l’animal es va escapar.
L’amo, en adonar-se’n, molt enfadat, el va renyar i maltractar.
El gos, mirant-te’l llastimosament, li va dir:
Amo, amo meu, el meu esperit és tan fort com sempre, però no he pogut sobreposar-me a les debilitats del meu cos. Prefereix-ho que em reconeguis pel que he estat i no que em maltractis pel que ara soc.
Respecta sempre a la teva gent gran, que malgrat ara no puguin fer tot el que voldrien, en el passat varen esmerçar molts esforços per construir la realitat que ara gaudeixes.
dimarts, 9 de desembre del 2008
T’envejo
Et veig com la mires i et tinc enveja. Enveja de la teva frisança, del teu goig, de la teva il·lusió feréstega. Et brillen els ulls amb un espurneig inabastable i el teu posat, el teu somriure, destil·la una tendresa sublim. Et tinc enveja perquè estàs al principi, perquè ets en aquell moment pel que tots hauríem d’haver passat i en el que molts ens hi voldríem haver quedat. Et tinc enveja per la teva rotunditat, pel convenciment de que ella ho es tot per a tu i que no hi ha res més fora dels seus límits. M’enlluernes amb la teva força i em desmuntes quan et veig acaronar-la amb la delicadesa d’una brisa suau. Quan li dius paraules que jo tenia oblidades. Quan la vida és entre dos i la resta, un simple decorat. Quan no hi ha passat, ni tan sols futur, quan tot és ara i ella t’omple tots els racons. T’envejo perquè no et deixaràs enganyar per aquells que diuen: res dura eternament, tot és efímer. T’envejo perquè et crec quan li dius: t’estimo i així serà fins que el sol es glaci.
Et veig com la mires i et tinc enveja. Enveja de la teva frisança, del teu goig, de la teva il·lusió feréstega. Et brillen els ulls amb un espurneig inabastable i el teu posat, el teu somriure, destil·la una tendresa sublim. Et tinc enveja perquè estàs al principi, perquè ets en aquell moment pel que tots hauríem d’haver passat i en el que molts ens hi voldríem haver quedat. Et tinc enveja per la teva rotunditat, pel convenciment de que ella ho es tot per a tu i que no hi ha res més fora dels seus límits. M’enlluernes amb la teva força i em desmuntes quan et veig acaronar-la amb la delicadesa d’una brisa suau. Quan li dius paraules que jo tenia oblidades. Quan la vida és entre dos i la resta, un simple decorat. Quan no hi ha passat, ni tan sols futur, quan tot és ara i ella t’omple tots els racons. T’envejo perquè no et deixaràs enganyar per aquells que diuen: res dura eternament, tot és efímer. T’envejo perquè et crec quan li dius: t’estimo i així serà fins que el sol es glaci.
dilluns, 8 de desembre del 2008
El mal d’Almansa
El 25 d’Abril de l’any 1707, va tenir lloc la tristament coneguda Batalla d’Almansa, on els exercits franco-castellans varen derrotar les tropes valencianes, en el que seria el preludi de la pèrdua de les llibertats nacionals del conjunt dels Països Catalans. Aquella data és recordada des d’aleshores, com un dels episodis més dramàtics en l’estroncament de la nostre identitat com a poble sobirà. Tan és així que desprès de 300 anys seguim lligats de mans i peus, “por derecho de conquista” a un país que no contempla, “ni por asomo”, la possibilitat de recuperar el que aquell infaust dia varem perdre.
El mal d’Almansa és doncs, la descripció d’un episodi negre de la nostra Història i s’associa, actualment, a tota aquella situació o fet que ataca i perjudica al nostre poble i els nostres interessos col·lectius com a nació amb voluntat de reeixir.
El 25 d’Abril de l’any 1707, va tenir lloc la tristament coneguda Batalla d’Almansa, on els exercits franco-castellans varen derrotar les tropes valencianes, en el que seria el preludi de la pèrdua de les llibertats nacionals del conjunt dels Països Catalans. Aquella data és recordada des d’aleshores, com un dels episodis més dramàtics en l’estroncament de la nostre identitat com a poble sobirà. Tan és així que desprès de 300 anys seguim lligats de mans i peus, “por derecho de conquista” a un país que no contempla, “ni por asomo”, la possibilitat de recuperar el que aquell infaust dia varem perdre.
El mal d’Almansa és doncs, la descripció d’un episodi negre de la nostra Història i s’associa, actualment, a tota aquella situació o fet que ataca i perjudica al nostre poble i els nostres interessos col·lectius com a nació amb voluntat de reeixir.
300 anys
Vam ser vençuts amb l’argument del sabre,
desposseïts del dret de decidir.
vam ser forçats a l’empresa macabra
de fer més gran l’imperi del veï.
Hem estat muts perquè hem portat mordassa,
hem estat quiets, és lògic tenir por:
l’any trenta-sis van complir l’amenaça
vigent encara a la Constitució.
Però recuperarem el vell somriure
aviat en veure la terra lliure.
El jou de tres-cents anys farem prescriure
ben aviat.
Aquell paper que feia abans l’exèrcit
el fan mitjans de comunicació:
mentre la realitat es tergiversi,
no cal cap altre element de dissuasió.
Ens deixen ser llegat antropològic,
ens deixen ser la peça del museu,
ens deixen ser la fera del zoològic,
ens deixen ser el seu millor trofeu.
Dibuixarem no sols la ratlla al mapa,
també l’esbós d’un canvi més profund:
començarem així una nova etapa,
ningú allà baix, ningú allà al capdamunt.
Francesc Ribera “Titot”
Vam ser vençuts amb l’argument del sabre,
desposseïts del dret de decidir.
vam ser forçats a l’empresa macabra
de fer més gran l’imperi del veï.
Hem estat muts perquè hem portat mordassa,
hem estat quiets, és lògic tenir por:
l’any trenta-sis van complir l’amenaça
vigent encara a la Constitució.
Però recuperarem el vell somriure
aviat en veure la terra lliure.
El jou de tres-cents anys farem prescriure
ben aviat.
Aquell paper que feia abans l’exèrcit
el fan mitjans de comunicació:
mentre la realitat es tergiversi,
no cal cap altre element de dissuasió.
Ens deixen ser llegat antropològic,
ens deixen ser la peça del museu,
ens deixen ser la fera del zoològic,
ens deixen ser el seu millor trofeu.
Dibuixarem no sols la ratlla al mapa,
també l’esbós d’un canvi més profund:
començarem així una nova etapa,
ningú allà baix, ningú allà al capdamunt.
Francesc Ribera “Titot”
diumenge, 7 de desembre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)