El precedent 

Aquí teniu el precedent històric sobre el que s’ha dissenyat l’estratègia del PP en el seu desembarcament a Catalunya. 

Primera Càrrega a Matxet 

Fet ocorregut el 4 novembre de 1868 , en Pi de Baire, antiga província de Orient , Cuba , durant l'inici de la Guerra dels Deu Anys . 

Els Fets: Des Santiago de Cuba va sortir rumb a Bayamo una columna espanyola de més de 700 homes al comandament del coronel Quirós. En el seu avanç, la força peninsular arriba pràcticament sense aturar-se fins al caseriu de Baire , on cau en una emboscada preparada per, el llavors sergent de l' Exèrcit Libertador , Màxim Gómez . 

A causa de la gran superioritat de les forces enemigues, Gómez decideix atacar a curta distància utilitzant matxets, arma que el molt bé coneixia per haver usat en les conteses al seu país natal. El resultat del combat va ser desastrós per a la columna espanyola que va haver de retirar-se després d'haver desenes de morts i ferits. Per la part mambí només van resultar ferits uns pocs homes.

Significació: A partir d'aquest moment les tropes cubanes comptarien amb una arma summament efectiva i de fàcil adquisició per part de tots els bel•ligerants, que a més infonia temor a les files espanyoles al so de l'ordre de carregar al matxet. 

No hi ha casualitats sinó causalitats. L’estelada és d’inspiració cubana i les forces peninsulars temen que la història es repeteixi. La diferència, important diferència, és que la càrrega dels catalans no serà amb matxets, sinó amb un allau de vots que no podran contenir.

A cops d'il·lusió

El matxet* 

Què es pot esperar d’una persona que confon els vots amb “cops de matxet”? Segurament em diríeu que res de bo. I si us digués que aquesta persona es dedica i viu de la política i té una alt càrrec en el partit que governa el seu país? Doncs segurament em diríeu que es tracta d’un líder tribal d’un país de l’Àfrica profunda i subdesenvolupada. I si us digués que aquest país és Espanya, la “tribu” és el PP i la persona es diu Cospedal? 

Aquesta és, amb permís dels hutus i els tutsis, la tipologia de la “tribu” que mana a Espanya i amb la que pretenen que ens entenguem els catalans. Una “tribu” per a la que la democràcia és un mal evitable i els vots una molèstia intolerable. 

Espanya és, amb els seus líders al capdavant, una reserva antropològica de primera magnitud on el matxet és la principal eina de diàleg i la colonització la seva única raó (desraó) de ser. 

*Nota: el matxet no és un matxo petitet, sinó una arma de tall que fa servir la Cospedal

El cant del signe

La vergonya 

Vivim en una anomalia tan desconcertant que, en contra d’evolucionar cap a la normalització, tendeix a la radicalització i l’enquistament. Perquè al català que es parla al País Valencià, a la Comunitat Valenciana, al Reino de Valencia o, si ho preferiu, a las provincias de Levante (perquè cap sensibilitat si senti exclosa) se l’anomena valencià? Algú em pot explicar perquè una llengua canvia la seva nomenclatura per la del territori on es parla? Algú coneix algun altre cas (mundial) com el que ens ocupa? Potser l’anglès que es parla a Australià s’anomena australià? I l’espanyol que es parla a Argentina, argentí? O el portuguès que es parla a Brasil, brasilè? O el francès que es parla al Canadà, canadenc? O l’àrab que es parla a Marroc, marroquí?

Posats a ser singulars i originals, potser hauríem de batejar el català que es parla a Olot, olotí; el català de Tortosa, tortosí i, perquè no, el valencià que es parla a Borriol, borriolenc. La lògica del mesquí. 

Realment estem davant d’un cas únic, alhora patètic, que deixa al descobert la gran misèria intel•lectual d’una comunitat mancada d’autoestima i que s’avergonyeix de la seva pròpia idiosincràsia. 

Mentre no s’accepti la realitat que et defineix i conforma, mentre no es diguin les coses pel seu nom i es segueixi alimentant l’auto odi, no es podrà ser un país normal i, el que és pitjor, ni tan sols es pot optar a ser un país.

Amb uns altres plans

El pla 

Això està fet: Mariano Rajoy té un pla. I no us penseu que és un pla qualsevol, un pla per anar a sopar, de cap de setmana o per passar les vacances com solen tenir els vulgars mortals; Mariano Rajoy té un pla, un pla lluminós per aturar la deriva independentista catalana i, el més extraordinari, és que pensa posar-lo en pràctica. 

A poc que el pla de Rajoy sigui com la majoria dels seus plans i el seu empeny sigui l’habitual en ell, podem garantir, sense por a equivocar-nos, que estem molt a prop de la independència. 

Per centenars d’anys que passin, no podrem agrair prou tot el que Mariano Rajoy està fent per Catalunya, per la seva cohesió, per la seva presa de consciència i per treballar incansablement per la seva sobirania. 

Si Mariano Rajoy no existís, certament, l’hauríem d’inventar. 

Benvinguts doncs els plans de Rajoy i la seva lúcida, brillant i intel•ligent estratègia. 

Ves que en un futur no haguem de commemorar, com a fets transcendents, l’ 11 de setembre, el dia de la independència i els plans de Rajoy.

Insectes de tots colors

Al dictat 

El més terrible de les dictadures no és, malgrat la seva perversitat, la figura del dictador, sinó les condicions socials que afavoreixen la seva aparició, la mateixa acceptació d’aquesta situació i l’adhesió inexplicable que genera. 

Dictadors catòlics, apostòlics i romans que no tenen cap mirament alhora de saltar-se el cinquè manament per aconseguir els seus pertorbats objectius i que són acompanyats en la seva bogeria per una inexplicable corrua d’ abduïts que li riuen les gràcies. No s’entén l’estampa del dictador, però encara menys el fervor místic i l’afinitat que desperta. 

Que el feixisme s’hagi bressolat i hagi crescut en països essencialment catòlics no deixa de ser un fet, si més no, sorprenent i que s’hauria de sotmetre a un judici en profunditat. El feixisme, la Inquisició i mes enllà, les mateixes croades, han trobat històricament el seu marc ideal en països de rel cristiana i les seves propostes sempre han estat beneïdes i perdonades per la pròpia Església i els seus dirigents. 

Feixisme, totalitarisme, intolerància, abús de poder, acumulació de riquesa,...i amb tot, la utilització del nom de Déu en va, com a coartada per servir els seus diabòlics interessos.

Entre el blanc i el negre

Talla, digues prou! 

En una relació de parella hi ha dos patrons que cal tenir en compte. Un: t’involucres en la passió de l’altre, la vius. Dos: te’n desentens, mires cap a un altre lloc. Tots dos són vàlids si hi ha acord mutu previ! Però hi ha un tercer patró, molt habitual...i inadmissible! Quin? Doncs, deplorar l’afició de la teva parella, criticar-la, mortificar-la, dissuadir-la, fer-la canviar. 

Davant d’aquest darrer patró cal aplicar un concepte que es fa servir a la borsa: l’stop loss. O sigui, tallar la pèrdua, deixar de perdre. 

No s’entén que moltes parelles s’obsedeixin en continuar amargant la vida l’un a l’altre. No té cap sentit. Ningú no t’obliga a estar amb una altra persona. Si no t’agrada, si trobes que hi perds...talla, digues prou!

Sense cortina

Molta merda! 

La rosa tatuada, El policia de las ratas, El crèdit, Marry me a little, À la ville de...Barcelona, El nom, Barcelona, La família irreal, Els Feréstecs, Terra de ningú, Celobert, Els jugadors, Incendis, Cop de rock, Agost, Dispara/agafa tresor/repeteix, Llum de guàrdia, Aventura, L’habitació blava, Luces de bohemia,... 

Aquestes són algunes de les obres de teatre que s’han representat a Barcelona en el darrer any. Són, només, les que he tingut el plaer de veure i, per tant, en tinc una idea bastant aproximada de la qualitat de la proposta. Sense entrar a valorar les que no he vist, caldrà convenir que el nivell ha estat extraordinàriament alt. Ves que no sigui cert allò de que els temps difícils estimulen la creativitat i la precarietat econòmica fa que la tria sigui més acurada i s’optimitzin els recursos. Sigui com sigui, el cert és que hem pogut gaudir d’una de les millors temporades teatrals dels darrers anys i que, a força de qualitat, han escurat les nostres butxaques amb propostes imperdibles. 

Tan de bo aquesta inèrcia no s’aturi i la gent de teatre ens segueixi obsequiant amb propostes tan interessants i satisfactòries com les que hem assaborit els darrers mesos. Hi ha fusta perquè això no es dilueixi i les noves incorporacions fan que el futur es vegi amb un justificat optimisme. La rosa tatuada del TNC és un exemple, el darrer exemple, de les coses ben fetes i confirma la confiança en aquest futur que es preveu força estimulant. Molta merda!

Un mur d'escales

La impostura dels reis

Algú els hi hauria de dir a aquells nens que ploren desconsoladament perquè no poden veure els reis d’orient a la cavalcada, que tot és una farsa, una intencionada i enorme mentida. Que no s’amoïnin, que el seu maldol no està justificat perquè els reis són uns impostors i que no han d’esperar res d’ells perquè res serà el que obtindran. Algú els hi hauria d’eixugar les llàgrimes que enterboleixen els seus innocents ulls per poder veure la realitat sense parafernàlia, globus de colors i barbes postisses. 

Els reis no han estat mai màgics, ni generosos, ni honrats, ni tan sols bones persones. Tot el que han fet ha estat en benefici propi, sempre han servit els seus interessos i els interessos dels seus. Tant és així que, davant de tanta ineptitud, gasiveria, avarícia, desídia i incompetència, els pares han hagut d’ocupar, per amor i sentit de responsabilitat, la vacant que ells mai han habitat.

Democràcia espanyola

Boicot 

La resposta d’un partit profundament democràtic com el PP davant la celebració de la consulta popular no és un altra que el boicot. Així ho han decidit els seus democràtics dirigents i així ho faran efectiu els seus democràtics alcaldes. Si amb l’argumentació, amb la raó o amb els instruments democràtics no n’hi ha prou per sortir-se amb la seva, que els hi queda? Doncs, el boicot autocràtic i la negació del cens. Sort en tenim que encara no han parlat (temps al temps) de treure els tancs al carrer per demolir la democràcia amb les úniques armes amb les que es veuen capaços de frenar-la. 

A veure si hauré d’acabar reconeixent el vell adagi de que el temps posa cadascú al seu lloc, alhora que treu i dóna raons. No hagués dit mai que un partit que s’omple la boca amb la rigorosa observació de les lleis, del seu compliment, de respectar el marc democràtic i amb una llarga, llarguíssima i contrastada trajectòria democràtica com el PP, hauria de recórrer al boicot i a tàctiques més pròpies de la kale borroca o dels grups extraparlamentaris per aconseguir els seus dubtosos propòsits. No voldria pensar que la impotència i la ràbia d’un infant consentit són les úniques eines que disposa el PP per fer sentir la seva veu. 

Boicot al cava, boicot als productes catalans, boicot a la llengua, boicot a facilitar el cens, boicot al referèndum, boicot a la democràcia,...queda clar quina és la postura i la manera de fer d’Espanya, del seu Govern i dels seus partits de referència. Una lliçó que anem aprenent i que el món es va mirant amb absoluta perplexitat.

Doble via al meu tram

...i si hi ha doble via, ja hi pot passar el tramvia

Europa se la juga 

Europa podrà fer veure que es desentén del procés sobiranista català tant com li plagui, però a l’hora de la veritat, i no falta gaire, s’haurà de manifestar. I ho haurà de fer perquè la posició que prengui comprometrà la seva credibilitat democràtica. És davant de fets com el que ens ocupa (i els preocupa) on Europa ha de mostrar la seva veritable naturalesa. I no val a badar. Hi ha molt en joc i tot penja d’un fil. Europa, la comunitat europea, es pot fer l’orni de portes en fora per no ferir sensibilitats, però ha de ser, i crec que ho és, molt conscient del repte que té al davant. El seu esperit fundacional i el seu discurs democràtic són incompatibles amb posicionaments autocràtics que comportin la negació del dret a decidir d’una part dels seus membres. 

Catalunya vol decidir de quina manera ha de seguir pertanyent a la Unió i Europa, sense ambigüitats i amb contundència, ha de demostrar que està a l’alçada d’aquest excitant desafiament. El “fet català” no és només un afer local, és, agradi o no, un fet d’una extraordinària importància i marcarà el futur d’Europa en funció de la seva resposta.

Nota a peu de pàgina: creieu realment que si Letònia, amb tots els respectes, ha entrat a l’euro, Catalunya en sortirà?

Com una moto

El joc del negat 

Cal seguir fent el que toca. Cal cremar totes les etapes i esgotar totes les vies establertes per aconseguir els nostres propòsits. Cal seguir apostant pel referèndum i la seva celebració perquè així ho exigeix el dret internacional. Una vegada dit això i amb la certesa que Espanya s’hi oposarà i farà tot el que estigui a la seva mà per evitar-ho, caldrà encetar el següent pas i saltar a una nova pantalla. El dret de petició ens avala democràticament i ens permet accedir d’una manera més directa a la independència sense haver de sol•licitar el permís d’Espanya. Amb aquesta petició individual el Parlament podrà proclamar unilateralment, i acollida a llei, la independència de Catalunya. 

Si hem de ser pràctics, i crec que ho som, ens convé que Espanya impedeixi la celebració del referèndum. Una prohibició que posarà al descobert el veritable esperit antidemocràtic de l’Estat espanyol i deixarà clara quina és la seva postura davant els organismes internacionals. Negant el dret democràtic a decidir mitjançant el vot, no quedarà, a ulls de tothom, cap altra sortida que la declaració unilateral d’un Parlament sobirà que té el suport majoritària de la seva ciutadania. 

Les separacions poden ser de dues maneres: o de mutu acord entre les dos parts o bé, més complexa però igualment contemplada i justa, la separació en discòrdia per exigència d’una de les parts. Cal aprofitar la ceguesa i, perquè no, l’estupidesa d’Espanya per escurçar el camí traçat i estalviar-nos etapes que no fan més que allargar un procés que ja no té retorn. Espanya ens fa el joc i cal obtenir el millor rèdit de les cartes que reparteix.

ANC - Signa un Vot per la Independència

Toy (bad) story

T’odio amor meu 

Curiosa la manera que té Espanya de voler convèncer Catalunya de que no marxi. Si en qualsevol relació de parella és bàsic l’enteniment, la confiança mútua, el respecte, l’empatia i l’estima perquè la cosa funcioni; Espanya sembla que no ho té gens clar. En comptes de potenciar tots aquests aspectes positius ha optat, en una ostentació d’intel•ligència emocional fora de tota mida, per tot el contrari. Espanya pretén que Catalunya desisteixi de les seves legítimes aspiracions d’independència a força d’atonyinar-la, de menysprear-la, d’insultar-la, de vexar-la, de intimidar-la, d’atemorir-la, de manllevar-li la llengua i d’espoliar-la. Trobo que, i no cal ser massa espavilat, que aquesta és la millor manera perquè una relació sigui plaent i duradora. Espanya posseeix una curiosa ment privilegiada que sap que s’ha de fer en cada moment i com tractar a la parella perquè no se li esvaloti. L’Espanya del no, fa cada cop més forta la Catalunya del sí.

Una comèdia àcida

El discurs del rei...Artur 

Què Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya per aquells que encara no ho sàpiguen, faci referència a la consulta en el seu discurs de Cap d’Any, és el que toca. Toca per actualitat, per transcendència, per sentit de país i per voluntat popular. El procés sobiranista és el major repte dels darrers 300 anys i la gran oportunitat que hem estat esperant. No es pot negar que, en aquesta estimulant conjuntura, no hi ha un altre tema més recurrent que el debat sobre la independència de Catalunya. Un debat democràtic i il•lusionant que ha calat profundament en la societat catalana i que recorre el país en tots els sentits i totes les direccions. 

Catalunya té un projecte col•lectiu i aquest ha de ser protagonista en el discurs del President. Una altra cosa és, i en això es veu la transcendència de l’aspiració catalana, que la gran majoria de presidents autonòmics i el propi rei espanyol en facin referència en els seus discursos. Cal que els mandataris espanyols facin del procés català el tema estrella del seu missatge? Qui realment està obsessionat amb que Catalunya sigui independent? Qui tem pel seu futur? Qui té pànic per perdre els seus privilegis i allunyar-se definitivament de l’estat del benestar? 

El procés cap a la independència de Catalunya no és una iniciativa o un caprici del senyor Artur Mas. El senyor Artur Mas, com a president de la Generalitat, recull el testimoni transversal d’una ciutadania mobilitzada i se’n fa ressò en el seu discurs. Tot el contrari que els politics espanyols, amb la monarquia al capdavant, que, des de la ignorància, la intolerància i l’autocràcia, intoxiquen i perverteixen els seus administrats amb idees totalitàries de conflicte i confrontació.

L'equilibrista

El gran mar 

Vet aquí la meva sorpresa, sorpreses en plural, en voler comprar el darrer assaig històric de David Abulafia que porta per títol “El gran mar”. 

La primera d’elles, i la que menys m’ha sorprès per reiterativa, és la no edició en català. Un “oblit” que, no per habitual, deixa de ser descoratjador. I més si tenim en compte que el gran mar al que fa referència el llibre no és un altre que la mediterrània, un mar que ens toca molt de prop i amb el que tenim lligams indelebles. 

La segona sorpresa, sorpresa relativa, és que no hi ha edició en català però si en anglès. I que aquesta edició té 80 pàgines més que la seva versió original en espanyol. O bé en anglès costa una mica més explicar les mateixes coses o bé la versió espanyola ha patit una retallada inexplicable. Això o que en anglès es puguin narrar fets que en espanyol millor no tocar perquè podrien ferir sensibilitats que no convé mortificar. 

I la tercera sorpresa: el preu. En la versió espanyola el llibre costa 38 euros, mentre que en l’anglesa el cost es redueix quasi bé a la meitat: 20,20 euros. Una diferència difícil de justificar a no ser que la lletra impresa anglesa o la seva tipografia tinguin un valor exponencialment molt més econòmic. Això o que les editorials espanyoles es vulguin enriquir a la velocitat de la llum o tinguin la consigna de fer-nos prohibitiva la cultura per mantenir-nos estacats en la ignorància. Qualsevol cosa és possible.

Fràgil equilibri

Religió a la carta

La moto del sij 

Vagi per endavant la meva animadversió, la meva justificada animadversió, per la que considero la xacra més gran que ha patit i pateix la humanitat: la religió. I quan em refereixo a la religió no ho faig pensant en una o altra en funció del Déu que serveixen, sinó al concepte de Religió en majúscules que fa els homes (i també a les dones) fanàtics integristes i llops per als de la seva pròpia espècie. 

La religió és al progrés com el pal ho és a la roda. I, malgrat tot, seguim avançant. Si pel que es veu no podem eradicar aquesta xacra i hem de conviure amb aquesta plaga, caldria que tinguéssim molt clar que s’hauria de restringir l’exercici del culte a l’àmbit estrictament privat i que, aquesta despersonalitzadora pràctica, no envaís, en cap cas, l’espai públic. 

Dit això, em sembla injustificable la negativa dels sijs residents al nostre país a posar-se el casc per conduir motos amb la peregrina excusa de que la seva religió els hi prohibeix. Posats a ser pietosos i a observar els preceptes de la religió, segur que en trobem alguna que ens eximeix de pagar impostos, que ens obliga a amputar el clítoris a les dones, que ens ordena matar a l’infidel o cremar a la foguera al que pensa diferent. La religió sempre ha estat la perfecta coartada per servir uns irracionals interessos que perjudiquen el bé comú i la llibertat de l’individu i amb ella, el seu progrés. 

Quina necessitat tenen els sijs de fer ostentació de les seves creences personals? Si són incapaços de mantenir-ho en un àmbit estrictament privat, s’hauran de conformar a no passejar-ho en moto.