Paradoxa 

Tota la vida sent “polacos” i ara resulta que, en realitat, som nazis. En un obrir i tancar d’ulls els catalans hem passat de ser vistos pels nostres veïns espanyols com irrecuperables jueus: garrepes, avars, usurers, gasius,...i altres adjectius per l’estil, a ser percebuts com a uns autèntics nazis. O realment els catalans tenim una capacitat camaleònica digna d’admiració o els espanyols tenen unes particulars dots d’interpretació fora de tota mida. 

Com o per quin estrany misteri un poble pot ser jueu i nazi a l’hora? Quina transformació genètica o quin extraordinari mecanisme ha obrat aquest miracle, aquest prodigi de mutació? 

Si els catalans, segons els espanyols, tenim aquesta habilitat per interpretar tots els papers de l’auca: fer de víctima i al mateix temps fer de botxí, no ens hauríem guanyat el dret de no necessitar cap altre actor en la representació i fer el nostre camí en solitari?

Paradoxa, contradicció? Es veu que no, que la paradoxa és inherent a la nostra manera de ser i portem la contradicció en l’ADN. Els catalans som per als espanyols la materialització dels seus fantasmes infantils (i no tan infantils) i el mirall que els hi retorna la seva insuportable inharmonia.

Vampirs

Ho porten a la sang 

Quina estranya curiositat la d’algunes persones que surten en aquest vídeo i que aposten tan clarament pel dret a decidir de les dones i en canvi no tenen cap mena d’escrúpol en negar-li el dret a decidir als catalans. Curiosa manera d’entendre el dret a decidir en funció de que aquest serveixi els seus interessos o s’ajusti a la seva ideologia. O s’està a favor del dret a decidir o s’està en contra. No val només estar-ho segons el vent que bufa i d’on bufa. Si les dones tenen tot el dret a decidir sobre una qüestió tan controvertida com l’avortament, perquè els catalans no tenim el dret a decidir sobre una qüestió tan poc discutible com l’exercici de la democràcia? Són les dones, per als participants d’aquest vídeo, un col•lectiu amb més pedigrí i més drets que no pas els catalans? Perquè es nega a uns el que es veu tan normal en els altres? Quina mena de democràcia practiquem que segrega grups en funció de les seves expectatives i aspiracions? 

Espanya sempre s’ha significat per patir un endèmic dèficit democràtic i no passa dia que no se’ls hi vegi el llautó. Ho porten a la sang.

Mireu quants espanyols pel dret a decidir

Un mar de dubtes

Avortar 

Poc a poc es van establint les bases perquè la consulta sigui tot el legal que calgui. Que compleixi tots els requisits necessaris per emmarcar-la dins la llei i es pugui celebrar sense cap entrebanc. Aquestes bases, contràriament al que es podia pensar, estan arribant del govern espanyol en un desplegament de sensibilitat cap al nostre país, fins fa poc, difícil de preveure. 

El darrer cas el tenim en la proposta i aprovació de la nova llei de l’avortament que, per a molts es retrograda i restrictiva, però per a Catalunya i les seves aspiracions sobiranes és un bé de Déu que aplana el camí cap a la independència. Amb aquesta llei, i seguint el seu esperit, Catalunya està legitimada per abandonar Espanya basant-se en arguments irrefutables. 

La nova llei de l’avortament aprovada unilateralment pel PP espanyol preveu que una dona, qualsevol dona, podrà avortar si hi ha perill per a la seva vida o bé pateixi danys psicològics. I això també és extrapolable a les comunitats de dones i a les seves aspiracions col•lectives. 

Com podeu veure, en tots dos supòsits, Catalunya està legitimada a avortar d’Espanya per pura supervivència. Qui, a aquestes alçades de la gestació, no té clar que Catalunya està en situació de risc i que l’única sortida possible és la interrupció de l’embaràs? 

Catalunya està (em)prenyada per culpa d’una violació i d’un esperma amoïnós i no desitjat i davant aquesta contingència que posa en perill la seva vida i la pròpia pervivència com a país té, ara per llei, tot el dret a desfer-se d’un fetus amb malformacions endèmiques i incurables. 

Cal avortar d’Espanya perquè en la decisió/acció, ens va la vida.

Guardeu-vos del dimoni

Coses que vaig aprenent 

Estic convençut, i a l’observació em remeto, que el PP, Ciutadans i el PSC són per la Independència de Catalunya com Bershka, Osho i Stradivarius per Zara. Tres marques, aparentment diferenciades però del mateix grup industrial, que amb el seu posicionament i la suposada competència no fan més que millorar els resultats de la marca original. Crear falsos adversaris que, al mateix temps que ocupen un espai que li correspondria a la veritable competència, ofereixen alternatives discutibles que optimitzen la proposta que teòricament volen erosionar, és una estratègia que els mercats utilitzen habitualment amb excel•lents números. Una calculada oferta i una simulada varietat que satisfà i tranquil•litza a l’ingenu consumidor. Aquesta manera de fer ja ha arribat a la política amb uns resultats força interessants. Si en teniu algun dubte podeu analitzar, des d’aquesta perspectiva, totes i cada una de les decisions del PP, de Ciutadans i del PSC i veureu quina idea afavoreixen i qui en surt reforçat. 

Estic igualment convençut, en aquesta línia d’observació, que Pere Navarro no fa tot el que fa perquè és un inepte, un incompetent o un ignorant. Res d’això, i als fets em remeto. En Pere Navarro ha rebut l’encàrrec, per qui dóna els encàrrecs, de desmantellar el PSC fins que no en quedi ni el més petit rastre i, aplicat com és, està complint amb solvència les directrius que li han assignat. Feu el mateix anàlisi que amb el cas anterior i veureu, sense sorpresa, a qui i a que afavoreix la seva galdosa gestió.

No és un muntatge

La sort de Madrid 

No és per fer sang, ans al contrari, perquè la sort que té Madrid en l’amor es digna d’enveja. Ho explica una dita popular espanyola: “afortunado en el amor, desgraciado en el juego”. I a la vista dels darrers esdeveniments, hem de convenir que Madrid ha de tenir, per força, una vida amorosa absolutament satisfactòria. 

Com s’explicaria sinó les darreres campanyes del Real Madrid, el fracàs del projecte Mourinho, la bufetada de Neymar, el no Olímpic a l’organització dels jocs i, recentment, la renuncia d’Eurovegas a instal•lar-se a la capital del regne? Per força ha d’haver un equilibri còsmic que compensi tant infortuni i tanta desgràcia. No s’entendria aquesta ratxa de mala sort sinó hi hagués al darrera un escenari amorós balsàmic i que guarís totes aquestes ferides.

A Madrid, i als fets em remeto, li ha d’anar molt bé en l’aspecte sentimental i jo, amb absoluta complicitat, no puc més que congratular-me. Em satisfà tant aquest escenari idíl•lic en el que s’ha instal•lat Madrid que faré tot el que estigui a les meves mans perquè aquesta situació s’allargui en el temps més enllà d’on m’arribi la imaginació. 

Annus horribilis per Madrid? Ni parlar-ne! Justament és per l’anus per on li han arribat les mostres d’afecte i tots els moments de plaer. Per molts anys!

Ho portem dins

Pollastre sense cap

Alatriste o ala de pollastre?

Pérez Reverte: «Amb més educació, menys independentisme» 

Confirmant la meva convicció, aquí tenim un altre exemple, i no un exemple qualsevol, de l’ambigüitat de l’educació i la seva perversitat quan es plega a una determinada idea o serveix un determinat objectiu. 

Vol dir el senyor Pérez Reverte amb la seva afirmació que tots els moviments independentistes, totes les propostes d’emancipació dels pobles han estat fruit de la incultura i de la manca d’educació? Diu això el senyor Reverte? Eren ignorants els Islandesos, els argentins, els indis, els americans i els mateixos espanyols en la seva guerra per la independència davant els francesos? O només són ignorants els catalans? Hi ha ignoràncies de primera i segona categoria? Hi ha ignoràncies tolerades i d’altres d’intolerables? Deu ser que no hi ha res com ser una persona educada per saber veure la diferència. 

Ell, que pot ser molt llegit, instruït i culte, no té el mínim coneixement d’allò que parla. I el desconeixement, per a aquells que ho desconeixen, és el principal ingredient de la ignorància. Ell, tan educat en la submissió i el patriotisme hispànic, és un perfecte analfabet pel que fa a la Història, en majúscules, de la Humanitat.

L’educació a la que fa referència el senyor Reverte no és una altra que la dels gossos ensinistrats per fer tot allò que l’amo els hi mana i així guanyar-se el pinso que els alimenta. El gos està educat per no mossegar la mà que li dóna de menjar. Si el gos tingués coneixement no passaria per la humiliació de l’esclavatge i la dependència d’un amo esgotador, tirànic i ignorant.

Comencen les mostres de suport

SI SI 

Doble o res 

Ja tenim pregunta i, intrínsecament, ja tenim resposta. O hauríem de dir, respostes? De fet, i per ser honestos, ja teníem la resposta molt abans de formular la pregunta. I ara, amb l’acord aconseguit, no ens donaran només l’oportunitat d’afirmar allò que volem, sinó què, pel mateix preu, podrem confirmar-ho donant un doble si.

L’aposta està clara: o doble o res. O el SI SI de l’aposta valenta que farà saltar la banca o el no del mesell que defuig el risc i no sortirà mai de pobre.

 "España tiene que bombardear periódicamente las tierras catalanas"

Azaña

Espanya contra Catalunya 

Us imagineu al PP demanant destitucions pel simposi “Espanya contra Catalunya” que s’ha de celebrar a Barcelona entre el 12 i el 14 d’aquest mes? Us imagineu el mateix PP defensant aferrissadament la llibertat d’expressió de Canal 13 i Intereconomia davant la demanda de la Generalitat per insults, racisme i incitació a l’odi? Doncs deixeu d’imaginar-ho perquè és del tot cert. No trobeu que és un xic contradictori? Doncs està clar que el PP, no. 

Quina mena de substància tòxica els hi administren als militants del PP per poder ingressar al partit? Quina mena de deficiències neurològiques s’exigeixen per formar part d’aquesta tropa de descerebrats? 

Te collons que els impresentables del PP acusin els catalans de manipular la història, quan han estat els espanyols, els seus governs i la seva premsa la que s’ha encarregat, per activa i per passiva, d’ordir una infamant farsa a la mida de les seves necessitats i al servei dels seus interessos. 

Acusar a Jaume Sobrequès, un socialista com els d’abans, de quan els socialistes encara eren persones i no vulgars animals de companyia, és una perversió fora de tota mida. 

El simposi “Espanya contra Catalunya” és una proposta científica , lluny de qualsevol intencionalitat política i, com a tal, s’ha d’entendre. Fer una interpretació interessadament partidista és un plantejament fora de lloc i que no té res de científic i/o acadèmic. 

“Espanya contra Catalunya” és el títol del simposi i el PP ha tornat a demostrar, amb la seva actitud, l’enorme vigència de l’enunciat i la seva crua realitat.

Aprofita l'oportunitat

Educa, retalla i enganxa 

L’educació, encara que ho pugui semblar, no és el remei que tot ho guareix. L’educació és com un autobús que va allà on el conductor vol o allà on li han manat que vagi. Es pot educar en la llibertat, cert, però també en l’obediència cega, en la intolerància i en el feixisme. Si m’heu de donar a triar em quedo, sense el més petit bri de dubte, amb el coneixement abans que amb l’educació. 

El coneixement i amb ell, la necessitat de conèixer, neix d’un mateix, de l’interior, mentre l’educació es imposada i generalment atén les normes i serveix les dèries de l’educador. De l’educador o d’aquell que fa servir l’educador per condicionar la voluntat de la gent i el marc social en el que s’ha de moure. L’educació ensenya a comportar-se d’una determinada manera, limita l’espontaneïtat, encotilla la iniciativa i dilueix la diferència. Estimular el coneixement i les ganes de conèixer ens fa, en oposició a l’educació, extraordinàriament més civilitzats, solidaris i lliures. 

Es pot ser molt educat i culte i, alhora, ser un veritable monstre. L’home és un llop per a l’home i la història no solament no ho desmenteix, sinó que està plena d’infortunats exemples. Els més educats i els més cultes han estat, des del principi dels temps, els responsables de les grans tragèdies de la Humanitat. Ells i només ells, han declarat les guerres, han liderat la Inquisició, han aixecat fogueres expiatòries, han sotmès als seus iguals i han condemnat als diferents. 

Llegits i instruïts que, sistemàticament i amb la coartada de l’educació, aixafen al pròxim i a tots aquells que des de la consciència crítica pretenen accedir al coneixement. 

És una avantatja que en català ho tinguem tan clar. Sabem, per definició, quina és la diferència entre una persona que té educació i una que té coneixement.

El millor regal, un país normal

Comissaria de Via Laietana, Barcelona 

«Ésta es nuestra policía», cridaven “els constitucionals espanyols” al seu pas per la comissaria de Via Laietana. 

Extracte de: Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas, de Tomasa Cuevas.

La tortura en Via Laietana 

“Una noche –mejor dicho, una madrugada me subieron a los despachos y empezaron de nuevo con los interrogatorios. (…) Aquella madrugada que me subieron con la firme proposición de saber lo que hacía y dónde iba los sábados y domingos fue algo serio. Me dieron tantos palos que, desde luego, bien puedo decir que quedé para toda mi vida señalada. Polo me arrinconó contra una pared y empezó a golpearme. En uno de esos golpes me dio con la cabeza contra un muro y sentí un dolor tremendo en la nuca que pensé desmayarme; el dolor me había recorrido toda la columna vertebral y mi respiración se hacía difícil. Oí como entre sueños que decían: “Se va a desmayar y tenemos que evitarlo”. Me cogieron por los hombros y me sentaron en una silla, Creix, apoyando sus manos en el respaldo de la silla donde estaba yo sentada, puso sus pies sobre los míos y el dolor de la columna se juntó con el dolor tan terrible de todo el peso de ese monstruo asesino, Antonio Creix, sobre las uñas de mis pies. Esto me hizo reaccionar. Yo perdía el conocimiento y sabía que tenía que decir no a todo. 

Pisa

Per mostra val un botó

Us asseguro que no soc militant socialista ni tan sols un dissortat simpatitzant. Però davant la fotografia que us adjunto no vaig poder evitar una incòmode vergonya aliena. I em demanareu: perquè, si no hi tens res a veure? Una cosa és no tenir res a veure i una de molt diferent és no tenir memòria històrica ni respecte per el passat recent. Veure al Rivera i a la Camacho brindant per les bondats d’Espanya no sorprèn ni fa mal als ulls, però veure al màxim responsable (o hauríem de dir irresponsable) del PSC en el mateix ritual, és una de les imatges més inquietants que hom es pugui imaginar. 

Quina manera més barroera i patètica de dilapidar un patrimoni aconseguit amb sang, suor i llàgrimes. Quin desori! Quin desgavell! 

I si sense tenir res a veure amb el PSC (cada cop més partit, menys socialista i més espanyol) un no pot deixar de sentir una enorme basarda, imagineu que no sentirà un socialista dels de tota la vida i que encara creu en l’emancipació del seu país. 

Para muestra vale un botón, diuen en espanyol. I el botó d’ahir és la mostra més cruel i evident de la cremallera amb la que el senyor Navarro es vol cosir a Espanya. 

Quin collons de narcòtic els hi han administrat als socialistes catalans? 

Retratats en l'evidència

Finestra cega

La mala educació

En la mecànica de despropòsits que ens movem, o millor dit, ens mouen, trobo del tot coherent el nomenament de Joana M. Camps com a consellera “d’educació” del Govern Balear. No em negareu que la millor preparació per a desenvolupar un càrrec de tanta responsabilitat és ser agent de la propietat immobiliària. Amb aquest bagatge personal la senyora Camps no ha de tenir cap problema per a dur a bon port la tasca que se li ha encomanat. El món professional en el que s’ha mogut fins ara la nova consellera, ha de ser , sense cap mena de dubte, de gran ajuda en l’àmbit acadèmic i cultural. Que hi fa que necessiti, per a la seva tasca diària, més de 30 assessors (cobrant) que excusin la seva inexperiència? Quina importància pot tenir que confongui l’informe PISA amb un improbable informe TREPITJA? El Govern balear té un clar model d’educació i aquest passa, si o si, per la compra-venda d’immobles, la hipoteca del territori i la dissolució del patrimoni, de tot el patrimoni. És en aquest projecte de liquidació on la nova consellera, un agent immobiliari de perfil baix i de dubtosa competència, encaixa com anell al dit.

Tenim pressa

pobre, infeliç, aïllada

Pobre, infeliç, aïllada 

Algú amb dos dits de front es pot arribar a creure que una Catalunya independent seria més pobre, més infeliç i estaria més aïllada? Només els ximples, els desinformats o els que serveixen foscos interessos poden defensar aquesta improbabilitat. 

Com es pot ser més pobre si es disposen de més recursos econòmics? Algú que no treballi a la banca m’ho sap explicar? En una situació de sobirania no caldrà, ni tan sols, augmentar els ingressos, senzillament n’hi haurà prou en que els que es generen es quedin al territori i no es dilueixin i es malbaratin per les espanyes. Si no hi ha espoli, la que serà més pobre, bastant més pobre, serà Espanya. 

Com es pot ser més infeliç quan per fi aconsegueixes desfer-te d’un paio groller, que beu, que li put l’alè, que et maltracta, que no et respecta, que no t’estima, que no fa les feines de casa, que viu de l’atur i el subsidi, que et fa boicot, que t’enganya i et fot els quartos? Algú que no pateixi la síndrome d’Estocolm m’ho pot explicar? La felicitat no passa per conviure amb el teu pitjor enemic encara que la Constitució i el Pare Carabasser així ho manin. I si s’ha de ser infeliç, millor sol que mal acompanyat. 

Aïllada Catalunya? Potser sí que caldrà buscar un nous companys de viatge, algú que no tingui res a veure amb els “socis de sempre”, els veïns que, sistemàticament, ens han fet tan “fàcil” i “plaent” la nostra existència. I és que hi ha amors que maten i amb amics com Espanya i França no cal tenir enemics. No ens serà difícil trobar qui entengui la nostra idea de ser i la nostra voluntat d’estar. Podríem explorar territoris desconeguts i teixir aliances basades en la confiança, en el respecte i en l’ interès comú. Aïllada Catalunya? Ans al contrari, allunyada dels que aïllen.

El factor humà

Invertir en humanisme 

Tot euro invertit en investigació, en ciència, ha de ser compensat amb el seu equivalent en inversió humanista. Tot el que no s’ajusti a aquest principi serà com conduir un vehicle amb una enorme potencia però sense cap mena de control. La tecnologia, buida de contingut i sense ètica conductiva, no garanteix el seu bon ús i pot ser un perill d’incalculables i imprevisibles conseqüències. 

Necessitem la investigació com la fotosíntesi necessita la llum del sol. Amb ella resolem problemes complexos i avancem cap a un futur més satisfactori. Però no sola. En cap cas, sola. La investigació ha de ser tutelada per un humanisme actiu i la seva avinença ha d’anar lligada a l’encaix social i, encara més, al servei públic i el seu progrés.

Obscur objecte del desig