Qui l’encerta l’endevina 

M’ha agradat molt l’article aparegut a la web del CE Europa i que feia referència al nomenament del senyor Isern,  alhora president de la Fundació del Club, com a nou Director General de Trànsit de la Generalitat. Un fet destacable i que posa de manifest el rellevant protagonisme que dia a dia va agafant el CE Europa en la nostra societat civil. És molt important que la web del CE Europa es faci ressò de tot allò que afecti directa i indirectament el funcionament del Club per acostar-nos a la seva veritable dimensió. Està molt bé que una finestra tan important i valuosa com la web del CE Europa doni veu a totes aquelles noticies d’interès per als seus socis i els seus aficionats. 

M’ha agradat, doncs, aquesta noticia, quasi tant com la que va aparèixer fa uns mesos i que feia referència a la formació d’una nova plataforma vinculada al Club amb el nom d’Arrels Europeistes i que està formada per quatre socis “de tota la vida” amb la voluntat d’enfortir el teixit social del Club i fer militància de l’europeisme. 

Amb aquest esperit obert i transparent, donant veu a totes les opinions i tendències, la web del CE Europa i, subsidiàriament, la direcció del Club, demostren, un cop més, el seu gran compromís democràtic. Enhorabona a tothom.

Voces en Imágenes – El Doblaje Español

Veus

Interpretant...

Està fotuda la cosa

Cos de pedal, ferro de bicicleta 

Desprès de les enèsimes i desafortunades declaracions de la Cospedal, la pregunta no seria perquè diu el que diu, sinó, com és possible que persones amb aquest nivell, amb aquesta mediocritat, arribin a ocupar (i copar) llocs de responsabilitat en el món de la política? Perquè no arriben persones amb dos dits de front, persones amb criteri, honestes, intel•ligents i amb vocació de servei (no de servir-se)? Aquest és el veritable misteri. Amb la de gent preparada que hi ha, com ens podem permetre (i tolerar) que el pitjor de la societat dirigeixi els nostres destins i ens usurpi les decisions? No anem bé si la nostra representativitat està en mans de la incompetència i la desraó. El sistema de partits actual i les llistes tancades està omplint la política de funcionaris grisos, amics dels seus amics i servils fins al límit. Endogàmics, doctrinaris i egocèntrics que perpetuen la mitjania per damunt de qualsevol espurna de clarividència. Obtusos recalcitrants amb l’únic mèrit de tenir el carnet del partit de torn. No digui nècia, digui Cospedal.

ASDF

La causalitat del CE Europa 

Qui ha gosat dir que tot allò que s’escriu no serveix absolutament per a res? Jo no. Ans al contrari (i així ho reivindico diàriament en aquest blog), crec que res es sobrer, que no hi ha casualitats sinó causalitats i que tota acció, sigui escrita o parlada, produeix automàticament una reacció. Bé, en posaré dos exemples relacionats amb el CE Europa. 

Ara farà un any, i davant d’una situació complicada per al Primer Equip, la directiva va optar per la mesura més fàcil i habitual: cessar a l’entrenador. La decisió estava presa i era irrevocable. El seu lloc l’ocuparia l’entrenador del Juvenil A i tots contents. Bé, tots, tots, no. Aquella mateixa nit, abans de que es fes pública la noticia, vaig escriure en aquest mateix blog la meva opinió al respecte. No voldria atribuir-me, res més lluny de la meva intenció, el gir radical que es va produir des d’aquell precís moment i el canvi de rumb que va experimentar la situació. El cert és que, junt amb la meva denúncia, hi va haver una revolta al vestuari que va ser determinant perquè la directiva es replantegés la seva decisió i la deixés sense efecte. A partir d’aquell moment, qui més qui menys ja coneix la història, el Primer Equip de l’Europa està a un pas del play off per aconseguir el desitjat ascens a Segona B. Una situació que fa molts anys el Club no vivia i que, casualitat o causalitat, tot arrenca d’aquell diumenge d’ara farà un any. 

El segon exemple, i per fer-ho breu, fa referència a la trajectòria del Juvenil A d’aquesta mateixa temporada. Fa un parell de setmanes l’equip semblava haver tocat fons i les sensacions eren pèssimes. Un equip desconegut, irreconeixible semblava haver perdut el nord i, el que és pitjor, tota opció a lluitar per la Divisió d’Honor. Doncs, aquella mateixa tarda, ho vaig escriure en aquest blog. I sigui per les casualitats o les causalitats, el cert és que, des d’aquell precís moment, l’equip havia tornat, fins aquesta mateixa tarda, a ser un equip i a comptar els seus desplaçaments per victòries. El Juvenil A havia reaccionat magníficament, havia recuperat la personalitat, les bones sensacions i havia posat rumb ferm cap a la categoria que es mereix i que, malgrat el que tots sabeu, aquest any no es pot escapar. No es pot baixar la guàrdia i, si és necessari buscar la reacció, tornaré a escriure el que toqui tantes vegades com calgui. 

La casualitat no és demostrable, la causalitat, sí.

Cromos

Cromo 10

I ara, la veritat: per començar i centrar el tema, caldria saber exactament que és “golpismo” Anem directament a les fonts i busquem “golpismo” al diccionari. Diu així: actitud favorable al golpe de Estado. 

Seguim amb dubtes. Anem doncs a buscar “golpe de Estado”. Diu el diccionari: usurpación ilegal y violenta del poder de una nación. 

Ara ja va quedant més clar. A la vista de les definicions, poc sospitoses, de la Real Academia Española de la Lengua, és Artur Mas un “golpista” i, en conseqüència, és favorable al cop d’Estat? Rotundament, no. Artur Mas ha estat escollit democràticament. No ha necessitat usurpar il•legal ni violentament el poder de la nació, perquè ho ha aconseguit per mandat popular i mitjançant unes eleccions lliures, representatives i transparents. 

No és qüestió de descriure tot el procés que va seguir Hitler per aconseguir fer-se amb el poder i les seves tràgiques conseqüències. Cosa que, per altra banda, està a l’abast de qualsevol ànima inquieta i interessada per aquesta dramàtica etapa de la Història. Posats a jugar a la comparativa, que us sembla homologar Hitler i Mussolini amb Franco? No penseu que aquesta s’ajusta molt més a la descripció d’un “golpista” que la que ha fet el senyor Ibarra? Un error el té tothom, però en el cas que ens ocupa, es tracta d’una insidiosa calúmnia que només pretén confondre a les ànimes innocents i als homes i dones de bona fe.

Queda clar?

Per un grapat de lleis

El fora de la llei 

Ara que mola tant referir-se a la sagrada Constitución Española fins per triar el paper higiènic amb el que ens netejarem el cul, us colaré 2 articles constitucionals: 

Artículo 56 3.

La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. 

Artículo 64 2. 

De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden. 

Del que es dedueix, que el rei és sagrat, intocable. El rei no està subjecte a cap Tribunal, ni està sotmès a cap llei i gaudeix d’impunitat absoluta. El rei està per damunt de qualsevol jerarquia perquè ell, i només ell, és la mesura de tota llei i si la caga, cosa pràcticament impossible, la responsabilitat sempre serà dels altres. Conclusió: si el rei no està subjecte a la llei, aleshores, està fora de la llei. I, també segons la Constitució, si el rei no està subjecte a responsabilitat, és, aleshores, un irresponsable*: carente de responsabilidad. Que actúa sin medir las consecuencias de sus actos. Ep! Que ho diu la Constitució. 

*Antònim de responsabilitat: irresponsabilitat (ep! Que ho diu el diccionari)

Sense cap ni peus

Cromos

Cromo 9

I ara la veritat: Els fets als que fa referència Joaquin Leguina, són una taca negre, una més, en la fràgil història de la democràcia d’aquest país. Un país, per cert, molt donat a episodis colpistes i casernaris. Va ser Lerroux, president en aquell moment de la República Espanyola, el que va donar l’ordre d’atacar amb foc de canons el Palau de la Generalitat i sotmetre per les armes un Govern legítimament escollit per les urnes. Amb aquesta particular exaltació de la desraó i la força il•legítima, el senyor Leguina queda absolutament retratat i exemplifica la seva veritable naturalesa. La democràcia per als espanyols, per a molts espanyols d’esquerres i de dretes, és un mal necessari que no dubten en subvertir sempre que no s’ajusti als seus particulars interessos absolutistes i nazionals. Enviant a la divisió Brunete o a una humil parella de guardi civils, el fet és el mateix: la voluntat de sotmetre la voluntat d’un poble en ús dels seus drets democràtics. Per cert, si esteu interessats en aprofundir sobre Lerroux, l’heroi de Leguina, només cal que consulteu la seva biografia. Coneixereu el personatge i entendreu moltes coses.

Peus de glaç

Pedro el Cruel 

Any 1359 de la nostra era. Ens trobem en plena baixa edat mitjana. A Barcelona es crida el via fora! I s’aixeca en armes a totes les poblacions veïnes per defensar el territori davant de les agressions castellanes de Pedro el Cruel. Habitants de Santa Coloma, Sant Andreu del Palomar, Sant Boi, Sant Adrià, Sants, Sant Gervasi, Sant Cugat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Andreu de la Barca, Sant Feliu,...tots acudeixen a la crida sense reserves. En ella els hi va la vida i la pervivència del seu model. Catalunya es defensa, com ho ha fet anteriorment i ho seguirà fent en totes i cadascuna de les ocasions històriques, amb la societat civil. Serà la seva gent, més enllà dels militars o l’exèrcit, l’encarregada de lluitar en primera línia per defensar els drets innegociables d’una nació sobirana. La Barcelona envoltada de sants, va aturar, en aquell gloriós episodi, les ordes salvatges de Pedro el Cruel i la tragèdia es va posposar.

El Barça estira

Cromos

Cromo 8 

I ara la veritat: la Catalunya antiespanyola, no existeix. En tot cas, si existís, seria el producte d’una Espanya anticatalana que genera un variat espectre d’anticossos defensius per fer front a una agressió permanent i salvatge. La supervivència de qualsevol organisme està condicionada a un bon sistema immunitari que garanteixi el seu estatus. No hi ha col•lectiu, país o nació que pugui suportar la pluja constant sense obrir el paraigua. El sobiranisme català no va en contra de res ni de ningú. El independentisme català no va en contra d’Espanya, tal com Espanya es pensa. El sobiranisme català pretén una nació independent d’Espanya, però no contra Espanya. El possible antiespanyolisme a Catalunya no és més que el resultat de la conducta agressiva, colonialista i genocida de l’Espanya de sempre. A Catalunya hi ha paletos, ignorantes y ladrones, com a tot arreu, però està per veure quin país trien quan hagin de decidir.

Casablanca

No totes les cases són iguals

Tens un e.mail

Tens un e.sopo

La guineu i la serp 

Hi havia una figuera a la vora d'un camí, i una guineu va veure al seu costat una serp adormida. Envejant aquell cos tan llarg, i pensant en que el podria igualar, es va ajeure la guineu a terra al costat de la serp i va intentar estirar-se tant com va poder. Tant esforç va fer, fins que a la fi, per vanitosa, es va rebentar. 

No imitis als més grans, si encara no tens les condicions per fer-ho.

Quan la mona esdevé símbol

Qui paga? 

Diuen, des del Govern del PP, que l’Estat no pagarà la defensa de la Infanta imputada. Ho diuen i pretenen que ens ho creiem. Hem arribat a tal punt de cinisme i de presa de pèl que res sembla tenir aturador. Clar que no pagarem la defensa de la Infanta, perquè ja l’hem pagada per avançat i amb interessos. D’on sortiran els diners per fer front a la defensa de la filla del rei d’Espanya? En el supòsit que surtin de la Casa Reial, qui manté i finança la Casa Reial? L’Estat espanyol, que destina una suculenta (i immoral) assignació anual per mantenir la monarquia i a tots els seus membres, infantes incloses. Per tant, si els diners de la Casa Reial són diners dels espanyols, qui paga realment la defensa de la Infanta imputada? La resposta és tan senzilla que, fins i tot, fa vergonya escriure-la. Els paràsits no generen cap mena de riquesa i s’aprofiten del treball, de la closca i de la sang d’aquells que la generen amb el seu esforç i el seu sacrifici. La Casa Reial es sosté amb els diners públics. Diners que ho paguen tot. També la seva defensa quan se’ls imputa en casos de corrupció.

Ponts que perdurin

Simplement volem estar 

Himne per no guanyar 

Un himne per no guanyar 

per no vèncer mai fent la guerra 

que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar... 

Deixa'm doncs cantar 

aquest himne per no guanyar. 

Només som si vosaltres sou vida, 

sols tenim si podem compartir-la. 

Que de res no ens val 

la vida en la mort, 

la pau en la por... 

Deixeu-me així doncs cantar... 

Lluis Llach

Enquadrar la llum

Els brots verds

Europa Benjamí E 7- Muntanyesa Benjamí A 1 

Un gran resultat (abundós resultat) no sempre és sinònim d’un gran partit. El futbol, com tantes d’altres coses, no es mesura, i és bo que es faci, per la quantitat, sinó per la seva qualitat. Una significativa diferència entre els dos contendents és, sovint, un element de distorsió que altera i condiciona qualsevol expectativa. Si bé és cert que l’equip de menys nivell desplega amb tenacitat els seus limitats recursos, no és menys cert que, l’equip de més nivell o més preparat, s’acostuma a deixar influir, en excés, per la manca de competència i per la poca exigència a que els sotmet el rival. Si a tot això li afegim la inactivitat, l’obligada aturada per les vacances de Setmana Santa, la insubstancialitat està servida: malgrat el resultat, un partit per oblidar, un partit per tornar a començar. Si un dels aspectes fonamentals de l’aprenentatge és la repetició, una repetició clau per assolir mitjançant les rutines, els mecanismes del coneixement, és evident que qualsevol interrupció del procés ha d’afectar el rodatge i fa que es desaprengui amb molta facilitat allò que tant ha costat d’assimilar. Avui ha estat un clar exemple de com i de quina manera s’han de valorar els progressos i de quin ha de ser el criteri que permeti analitzar l’estat real de maduració d’un equip. El futbol és un joc d’equip i aquesta obvietat no s’ha de perdre mai de vista. La llavor està sembrada, només cal seguir regant-la amb regularitat perquè tornin a aparèixer els brots verds i, amb ells, l’esperada primavera.

La foto perduda del Barça-Milan

Amistats perilloses 

No entenc, per més que m’esforço, l’obsessió d’alguns mitjans de comunicació, de l’oposició política i d’una gran part de l’opinió pública per defenestrar al bo d’Alberto Núñez Feijóo pel simple fet d’haver mantingut una relació de “cordialitat” amb el contrabandista y narcotraficant Marcial Dorado. Una relació, per altra banda, que es va acabar fa més de quinze anys i que no ha tingut cap episodi de rebrotament des d’aleshores. És just castigar a les persones pels seus pecats de joventut? No s’han de perdonar aquells moments de debilitat en que les relacions i les amistats no són les més adequades i/o convenients? Qui no ha passat per aquesta etapa en algun moment de la seva vida? Si som tan estrictes i tan poc tolerants i ens entossudim a aplicar amb rigor aquest criteri, no hauriem de fer el mateix amb el rei Juan Carlos I i la seva prolongada i sostinguda relació amb Francisco Franco? Ningú pot pensar que el lloc rellevant que ocupa Alberto Nuñez és producte d’aquella llunyana amistat. De la mateixa manera que ningú, amb 2 dits de front, pot pensar que el dictador té res a veure amb l’estatus de l’actual rei d’Espanya. Oi que no? Doncs deixem-ho aquí. 

Nuñez i el narcotraficant

Juan Carlos i el dictador

A cavall del temps

Los recuerdos

Después, inflexible, el olvido 

irá carcomiendo la historia; 

y aquellos que nos han querido 

restaurarán nuestra memoria

a su gusto y a su medida 

con recuerdos 

de sus vidas. 

JM Serrat

Cromos

Cromo 7 

I ara, la veritat: no crec que l’activisme de les sufragistes de principis del segle XX per accedir al dret a decidir, és a dir, a poder votar en unes eleccions, cosa que la llei els hi prohibia i que estava reservat única i exclusivament als homes, fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que l’abolicionisme dels EEUU i l’activisme de la segona part del segle XX per la igualtat entre blancs i negres i derogar les lleis racistes fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que el moviment pacifista/sobiranista de la India per emancipar-se de la Gran Bretanya fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que tots aquells que reclamen el dret a decidir sobre l’eutanàsia i lluiten pel dret a decidir sobre una mort digne, siguin portadors d’una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que els partits polítics que democràticament fan lleis i canvien lleis per aprofundir la convivència i avançar en el progrés, facin ús d’una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

La llei ha d’estar al servei de la civilització i no la civilització al servei de la llei.