Junqueras replica Camacho parafrasejant Voltaire

Mr Google

Abraham Lincoln & Jordi Pujol 

Ja des de la dècada dels 1850, en què la major part de la retòrica política se centrava en la santedat de la Constitució, Lincoln va moure l'èmfasi cap a la Declaració d’Independència com a fonament dels valors polítics americans: el puntal del republicanisme. L'èmfasi de la Declaració en la llibertat i la igualtat per a tothom, més que la tolerància de l'esclavatge de la Constitució. 

Què us sembla? Podria ser aquest un dels arguments principals pel que el senyor Google tradueix Jordi Pujol per Abraham Lincoln? És aquest el veritable motiu pel que Jordi Pujol ha donat el pas definitiu cap a la Independència? Si non è vero, è ben trovato, que dirien els italians. De raons poderoses ni hi ha i de coincidències, també. Fixeu-vos en l’oportunitat de la troballa, en la clarividència dels americans i del seu President, en reconèixer que la Constitució d’un poble ha d’estar al servei del poble i no a l’inrevés. Que la pròpia Constitució no és una mena de llibre sagrat amb butlla d’infal•libilitat i que pot acollir, com era el cas, greus errors que calia modificar. 

Tot això fa “només” cent cinquanta anys, quan nosaltres encara anàvem amb una espardenya i un lliri a la mà. De fet, i observant l’actualitat, no es pot dir que haguem evolucionat gaire. Espanya segueix ancorada al segle XIX i manté com a Bíblia la sagrada i intocable Constitució per a escarni de propis i desconcert dels americans. Podem donar les gràcies al senyor Google, un cop més, que amb la seva sagacitat ens ha obert una finestra d’esperança des d’on observar horitzons lliures, nets, propers i, sobretot, possibles.

Si gires l'stop, potser pots

RIP PSC 

S’està a punt de perpetrar, si un atac sobtat de lucidesa no ho esmena, un dels despropòsits més grans en la historia del PSC. Demà es vota al Parlament la proposta pel dret a decidir i, a hores d’ara, el partit del Navarro i la Chacón estan decidits a votar que no o, en el pitjor dels casos, abstenir-se. Estem davant del principi del final d’un partit històric i és el mateix partit, lliure i voluntàriament, el que ha decidit posar-li data de caducitat. La vergonya els girarà la cara i els perseguirà fins el darrer sospir. No tornaran a tenir repòs en cap dels seus dies i en la seva degeneració els perseguiran les nostres memòries. El PSC ha creuat definitivament la ratlla i s’ha diluït entre el PP i Ciudadanos per esdevenir un espectre amorf sense cap sentit ni vigència. La desaparició per intranscendència i innecessitat està cantada. La Història, la Història en majúscules no els hi perdonarà i ells, ningú més que ells, s’ho han buscat. Descansin en pau.

Parella de tres

Els recursos del CE Europa 

Hi ha excitació a Ca n'Europa. Mentre uns ja fan travesses pels possibles encreuaments del play-off, altres, els menys optimistes, tracten angoixadament de fer quadrar la caixa. Aquest cop va de veres. Tot sembla indicar, si res no es torça, que el CE Europa farà el que ve perseguint des de fa 10 anys. Disputar un play-off vol dir, ras i curt, estar en condicions d’optar a un ascens de categoria per al que s’ha de treballar molt dur durant tota la temporada. I és aquí, justament en aquesta tessitura, on es plantegen tots els dubtes i on les cames comencen a tremolar. L’avantsala d’un play-off pot ser la porta del paradís o, en funció de l’economia del Club, el principi del final. Poca broma. Les mateixes eliminatòries per aconseguir l’ascens són una despesa considerable (prohibitiva per a alguns) que pocs clubs estan en condicions d’assumir. 

Sembla, però, que aquest no ha de ser el cas de l’Europa que, amb una font d’ingressos excepcional pels temps que corren, estaria en condicions de fer el salt que la seva afició li demana. Els 1.200 “clients” que té el CE Europa, entre l’escola i el seu futbol base, aporten més de 50.000 euros mensuals a les sanejades arques del club que, si multipliquem per onze, ens donarà una idea bastant exacta de l’acumulat anual. Tot això sense tenir en compte les quotes dels socis, els campus de lleure i de tecnificació que s’organitzen periòdicament, la venda de roba, l’aportació dels diferents espònsors, els ingressos atípics i, per damunt de tot, la loteria de Nadal. 

Aquesta situació de solvència i tranquil•litat és un fet diferencial d’extraordinària vàlua, què dóna una seguretat atípica en el panorama actual del futbol territorial i permet plantejar el present i, també el futur immediat, amb certa confiança. Atenent aquestes poderoses raons i com que s’ha gestionat amb intel•ligència, honestedat i transparència. Com no s’han malbaratat els recursos, no s’han fet dispendis inconvenients i ningú ha ficat mà a la caixa. Doncs està molt clar que, pel que fa al CE Europa, els guanys econòmics generats per aquesta conjuntura estan en lloc segur esperant, delerosos i expectants, l’arribada dels play-off.

Crisi bancària

Error lingüístic 

“Alguns treballadors del Teatre Nacional de Catalunya protesten per les retallades fent servir el castellà”.

 Perfecte! Els treballadors tenen tot el dret del món a protestar per les retallades econòmiques i a defensar els seus llocs de treball. I fer servir, per aconseguir els seus objectius, les estratègies que considerin oportunes. Fer servir el castellà com a mètode de protesta em sembla una solució imaginativa i alhora força pertinent. Tant fa que aquesta iniciativa no vagi en contra del Govern de la Generalitat sinó contra tot el país i contra un dels seus símbols més preuats. Tant se val. Amb aquesta mesura es fa palesa, com ja era prou evident, que a Catalunya tothom coneix el castellà i sap com i quan l’ha d’utilitzar. Això deixa en evidència a tots aquells que han denunciat, per activa i per passiva, la immersió lingüística al nostre país i han posat reiteradament en dubte la bondat del nostre sistema d’ensenyament. Els treballadors del TNC han volgut deixar clar que, a diferència dels seus homònims de l’Estat Espanyol, estan capacitats per treballar en qualsevol teatre del territori peninsular, cosa que no succeeix a l’inrevés. Seria bo, aprofitant l’oportunitat que ens han brindat, enviar a tots aquests treballadors en comissió de servei als teatres espanyols com a testimonis fefaents de la nostra realitat lingüística. I si els teatres de destí, per estranyes circumstàncies, també acaben patint les indesitjades retallades, podran protestar parlant en català atenent les seves imaginatives i oportunes iniciatives.

Sense títol

Normalitzar el futbol 

Tothom ho tenia clar: el final de la ratxa havia d’arribar. La primera derrota del Barça a la Lliga era, segons els experts i les estadístiques, només qüestió de temps. Tot apuntava a que el pas victoriós de cada jornada apropava cada cop més el que finalment ha acabat passant. Si bé és cert que en Tito ho ha repetit fins a l’avorriment, no és menys cert que s’han posat tots els mitjans per ajornar-ho el màxim de temps possible. Els rècords s’han anat succeint i, finalment, ha quedat fixat en un punt força interessant perquè el Barça de la propera temporada el torni a disputar. M’agrada veure guanyar al Barça, però encara més, m’agrada veure’l jugar. I en el joc, en qualsevol joc, hi ha implícita la possibilitat de la derrota. Però, fins i tot, en aquest Barça l’arribada de la derrota és diferent. Malgrat el cúmul de despropòsits, circumstàncies negatives i un pèl de mala sort (2 pals, expulsió, gols de rebot, relliscades inoportunes,...), la derrota s’ha assumit amb tranquil•litat i maduresa. Cap retret, cap victimisme, cap sortida de to, cap cortina de fum, cap acusació velada, cap culpable, cap conxorxa,...Què diferent i, alhora, què gratificant. El Barça perd i Tito reconeix públicament què és mèrit del rival. El Barça perd i Zubizarreta recorda, per si algú se n’havia oblidat, que no són infalibles, que són humans. El Barça perd i els jugadors fan examen de consciència, admeten errors i es comprometen en la millora. El Barça perd i dignifica la derrota, revaloritza la victòria, normalitza el futbol i allunya el drama.

Al meu "ajuntament" hi poso 

la bandera que em dóna la gana

Un gran present, un immillorable futur

PPalència Club de Futbol 

El València Club de Futbol passarà a ser una empresa pública de la Generalitat Valenciana. És una veritable sort, alhora que una extraordinària noticia, que un club històric en hores baixes com el València i al llindar de la fallida econòmica passi a formar part de l’administració pública a mans del PP. Si tenim en compte els antecedents del Govern valencià i la seva solvent, ètica i rigorosa gestió, és fàcil concloure que al València Club de Futbol li ha tocat la loteria. Ara només cal esperar els pressupostos de la Generalitat Valenciana per al proper any i veure els diners que es destinaran a l’ensenyament, a la sanitat, a pal•liar l’exclusió social i els que es destinaran, com a necessitat prioritària i ineludible, als grans fitxatges per l’equip de Mestalla.

Sopa de lletres

Translator 

Una curiositat interessant i que dóna molt de joc per a l’especulació i l’anàlisi. Aneu a Google, concretament al traductor de Google. Seleccioneu l’opció del català a l’anglès. Escriviu en el quadre per a la traducció: Jordi Pujol i espereu la resposta.......... Sorpresos? 

Desprès en parlem.

Draps bruts

La guerra de les banderes 

La guerra de les banderes proposada per Espanya en territori català m’ha recordat, i no em demaneu perquè, a la vehemència amb la que els nazis varen voler omplir de creus gamades la ciutat de Paris. Una tasca obsessiva amb la que van voler fer visible la seva supremacia i el seu domini sobre el poble vençut. Els nazis tenien ben clar quin era el seu objectiu i la manera més eficaç, ràpida i desvergonyida d’aconseguir-ho. No van reparar en esforços ni mitjans, sabedors com eren, de la humiliació que aquesta mesura significava per a l’autoestima dels francesos. Però els nazis varen ser derrotats i obligats a abandonar el territori que havien conquerit amb desraó i per la força de les armes. I les seves banderes, les infames banderes del tercer Reich, van desaparèixer dels terrats de Paris amb tanta celeritat com havien aparegut. No hi ha bandera que aguanti mentre hi hagi una mà i la voluntat ferma de despenjar-la.

Formatge de bola...suïs

Miento, luego insisto 

Fa un parell de mesos, un autèntic model d’integritat i ètica com és Maria Dolores de Cospedal, ens va regalar unes abrandades declaracions on afirmava rotundament que si es descobria (si es descobria?) que algú del seu partit tenia diners a Suïssa, presentaria la seva irrevocable dimissió. Doncs resulta, el que són les coses, que s’acaba de “descobrir” que l’ex-tresorer del PP, Luis Bárcenas, tenia la gens menyspreable xifra de 22 milions d’euros en bancs suïssos. Evidentment, i com era de suposar, la coherent i conseqüent Cospedal s’ha fet, no la suïssa, sinó la sueca i no ha dimitit, ni té la intenció de fer-ho, al menys, en els propers 250 anys. Perquè menteix senyora Cospedal? I quan ho fa ho fa amb aquesta barra i naturalitat? I si menteix en fets com aquest, vol dir que no és capaç de mentir en altres de similars? I si menteix, i s’acostuma a mentir, no serà capaç de mentir habitualment i d’aquí, a mentir sempre?

No way out

Realitat coronada 

He pogut veure, en una foto recent, a Iñaki Urdangarin força envellit. Les arrugues profundes com a sínies vertiginoses, els ulls vidriosos projectant una mirada extraviada, la pell masegada i transparent, els cabells blancs escampats aleatòria i generosament. Una imatge devastada pel remordiment i els efectes de la intempèrie. Una fesomia que deixa entreveure l’aridesa exterior i la tempesta desfermada a l’interior. Una reveladora foto finish (o encara no) d’una carrera meteòrica i força lucrativa a l’aixopluc d’una “realitat” coronada per una desmesurada ambició.

Happy end?

Repetir el parvulari

Perquè tenia tan clar que la noticia del dia, de la setmana, del mes, de l’any, de la dècada i, fins i tot, del segle, no seria que el Madrid està a 18 punts per darrera del Barça a la Lliga i fent un joc (per dir-ho d’alguna manera) lamentable, sinó les declaracions, encertadíssimes i oportunes declaracions, de Gerard Piqué posant a una determinada premsa (amb perdó de la premsa) al lloc que realment els hi correspon per mèrits propis i abundosament demostrats? Perquè aquesta mateixa premsa (amb perdó novament de la premsa) ha trigat tan poc a donar-li la raó a Piqué tornant a aixecar cortines de fum, desviant l’atenció i tapant les vergonyes dels seus indefensables amos? I perquè aquesta mateixa premsa (de nou perdó) s’ha esquinçant els vestits alhora que denunciava a Piqué per atrevir-se a donar lliçons de periodisme quan ells (i elles) exerceixen una professió que denigren i corrompen? Aquests suposats periodistes no necessiten classes ni de Piqué ni de ningú, en això els hi dono la raó, el que aquests ignorants maldestres necessiten, i amb urgència, són lliçons de primària i, en alguns reconeguts i destacats casos, repetir tots els cursos del parvulari.

Contrallum a l'alba

Que tothom ho escolti 

Què què ha passat? Doncs, ras i curt, el que havia de passar. El PSC i el PSOE s’han posat d’acord (si és que alguna vegada ho havien deixat d’estar) en fer front comú per evitar el procés sobiranista de Catalunya. Un acord al que molt aviat s’hi sumarà el PP. Per si algú en tenia algun dubte, la cosa ha quedat meridianament clara. Els espanyols en això ens porten avantatge. Quan es tracta de defensar i vetllar pels interessos del seu país no tenen cap mena d’escrúpol en empassar-se les diferències que els separen per actuar com un sol home/dona, amb una sola veu i amb un mateix discurs davant de qualsevol proposta independentista. Espanya té molt clar el seu objectiu i les seves prioritats. Tant de bo nosaltres siguem capaços de tenir clares les nostres i defugir els interessos particulars en benefici dels interessos generals de país. Desprès ja hi haurà, com diu Martí i Pol, temps de que cadascú es vesteixi com bonament li plagui. Però abans haurem de cridar ben fort, amb una sola veu, qui som, que volem i que tothom ho escolti.

Allà, allà està Amèrica 

i una mica més lluny, 

el Madrid

Per cagar-s’hi 

Si hi ha una cosa que em fa especial il•lusió en el que portem de lliga és, que a hores d’ara, Mourinho ja deu saber qui és “Pito” Vilanova. No hi ha res com el pas del temps perquè les persones s’acabin coneixent. Tito Vilanova sempre ha tingut bon ull per triar les companyies i tornar als rivals les atencions rebudes. El dit de Mourinho, que havia de guiar els destins del Madrid, ha acabat dins del seu propi cul intentant taponar els efectes de la, ara ja, definitiva i incontenible descomposició.

Condemnats al martiri

Mandrilisme 

Que a aquestes alçades de la pel•lícula hi hagi declarats mourinhistes al Barça té un evident (i justificat) sentit, però que encara en quedin al Madrid és un fet sorprenent i que dóna una idea molt clara, per un costat, de l'integrisme i la ceguesa de l’aficionat blanc i, per l’altre, de la desesperació i del desconcert que viu des de fa temps el mandrilisme, perdó, el madridisme. Que desprès de tot el que ha fet el portuguès (i el que encara farà), i a la vista del seu tarannà i de la seva progressiva degeneració, costa entendre determinades actituds que, en cap cas, responen a conductes racionals i sí, per contra, a comportaments propis d’individus primitius en un estat primari d’evolució. Els baixos instints són un element inherent en el món del futbol, però Mourinho té la rara virtut d’activar-los tots i amb escreix. A Mourinho no se’l pot definir amb un o varis adjectius dels que podem trobar al diccionari. Mourinho es defineix a sí mateix i el seu nom és el millor exemple que reuneix tot allò que cal evitar.