Derbi: samarreta culé, mitjons pericos

Què gran! 

Periodista: Usted cree que cosas como esta (referint-se a la recaiguda de Tito Vilanova) agrandan la leyenda del Barça. 

Zubizarreta: No. Simplemente nos humaniza.

Rèptil en fals

Boadella, l’arrel d’una serp 

Boadella: "No em passejo per Catalunya perquè em diuen fatxa i espanyolista" "La gent que passeja per Barcelona veu una ciutat amable, però és com si passegés pel Berlín oriental als anys 60". 

"Veniu a passejar amb mi un quart d'hora i us adonareu de què passa", diu el comediant en una entrevista a 'El Mundo' 

Barcelona és tan càndidament amable que ho és fins i tot amb aquells que no s’ho mereixen. Barcelona, la Barcelona actual, és tan diferent al Berlin Oriental dels anys 60, que fins i tot individus com Boadella, no només hi poden passejar, sinó que s’hi poden cagar i pixar a discreció sense el més mínim pudor. Catalunya és tan oberta, democràtica i tolerant que fins i tot va reclamar la llibertat d’expressió per a un subjecte que anys desprès, en una honrosa mostra d’agraïment, s’ompliria la boca d’insults, improperis, menyspreu, vexacions, ressentiment i d’odi contra tota aquella gent que l’havia defensat. 

Començo a tenir seriosos dubtes de si Boadella ha perdut definitivament el senderi o bé no l’ha tingut mai. Si s’ha tornat així amb el pas dels anys i la conseqüent degeneració neuronal o bé sempre ha estat el retorçat i lamentable personatge que ara interpreta.

Boadella ha esdevingut per mèrits propis, i no són pocs, el genuí bufó del regne. Un bufó que diverteix al rei acarnissant-se amb tot allò que més gràcia li fa. Un bufó covard amagat darrera les faldilles de la noblesa i bavejant les monedes que li llencen. Submís amb el poder (espanyol, of course) i instrument al seu servei no ha estalviat mai esforços en ridiculitzar Catalunya i els catalans. I encara té la barra (per dir-ho suaument) de reclamar un tracte de cortesia d’aquells a qui contínuament insulta. Cinisme de bufó que, sense recursos dramàtics, s’entreté en fer sonar els seus cascavells per reclamar l’atenció d’un públic que ja no té. 

Boadella és declaradament espanyolista i amb aguts tics feixistes que ha anat polint i perfeccionant al llarg dels anys arribant a una sofisticació força convincent. No s’hauria d’estranyar doncs, en exercici de la llibertat d’expressió que tant defensa, que la gent digui les coses pel seu nom i s’ajustin al guió que ell mateix ha volgut escriure. 

Tal faràs, tal trobaràs. O, encara millor: si no vols pols, no vagis a l’era. 

Per cert, i per acabar, m’ha agradat molt el tàndem que ha fet Boadella (o hauríem de dir: boaconstrictor?) amb Rafael Álvarez “el Brujo”. Un bufó i un bruixot agafadets de la mà en combativa complicitat. Ara només falta el genocida Felip V per retornar tot l’esplendor a la “Cort dels miracles”.

Con su pan se lo coman.

Castells per la defensa

La croada renovada 

Desprès de donar un interesantíssim tomb per la Conca de Barberà i l’ Urgell, puc afirmar, sense cap mena de reserves, que Mr. Wert ho tindrà molt cru. Serà difícil, veient el pa que es dóna a Belianes, a Verdú, a Bellpuig, a Rocallaura, a Guimerà, a Anglesola, a Agramunt, a Maldà, a Nalec, a Sarral, a Blancafort, a Vallclara, a Montbrió de la Marca, a Vimbodí, a Vallfogona de Riucorb, que l’espanyolització pensada, proposada i programada per l’audaç ministre, faci forat. Tot això sense gratar gaire la superfície i sense entrar, posem pel cas, a Solivella on encara es parla el Xivella i el castellà invasor estaria condemnat al fracàs més absolut abans d’obrir la boca. 

No voldria extralimitar-me en les meves atribucions aconsellant al ministre i als seus desperts col•laboradors el que haurien de fer per tal d’aconseguir un mínim d’èxit en la seva agosarada estratègia, però si que em permetré recomanar-los un pla que, si la cosa es fa bé, pot donar uns resultats acceptables. Utilitzin, senyors espanyols, el recurs que va fer servir (i encara ho fa) l’església per evangelitzar als salvatges de l’Àfrica i als indis d’Amèrica: les missions. Missions de la mà de missioners abnegats, lliurats cegament a la causa, vinguts de tots els racons de l’Espanya profunda i disposats a donar la vida, si cal, per a l’adoctrinament i la salvació de les ànimes dels nens catalans en la seva deriva cap a la condemnació. Mestres abocats a la sagrada causa de l’espanyolització, arribats a Catalunya des de Fuenteovejuna, de Fornilos de Aliste, de Cuacos de Yuste, de Casar de Miajadas, de La Aceña de la Borrega, de Matute de Almazán, del Cubo de la Solana, de Villasequilla o de San Bartolomé de las Abiertas per fer que la voluntat de Wert, perdó, de Déu, s’estengui i penetri per tot el territori. Mentre hi hagi croats seguirà havent croades.

Fem una copa?

Domingos Paciencia

(i els demés dies, també) 

D’entrada em pensava que era una broma. Una broma tardana deixada subtilment pels Sants Innocents. Poc a poc, amb rendida sorpresa, vaig acabar sabent que la realitat superava amb escreix qualsevol mena de ficció. La suposada broma esdevenia, en un encaix perfecte, un llampec d’iluminació quasi divina. La Junta Directiva del Deportivo de La Coruña ha estat brillant. No només ha trobat un nou entrenador de garanties per substituir al defenestrat Oltra, sinó que, al mateix temps, ha donat un inequívoc missatge a l’afició de Riazor. S’ha acabat el bròquil i a partir d’ara que tothom ho tingui clar: los Domingos Paciencia. Genial! Es podria haver dit més alt, però no més clar. Que ningú es dugui a engany i que hom sigui conscient de per on han d’anar les coses. Domingos Paciencia ha de ser, al marge d’un “salvador”, un transparent full de ruta per redreçar el rumb d’un club al que ja, per no quedar-li, no li quedava ni paciència. S’obre un nou horitzó ple de bons desitjos i missatges clars. No n’hi haurà prou en tenir paciència un diumenge, sinó tots els diumenges de la temporada, tal i com proposa l’elecció del nou tècnic. El problema, si arriba, el tindran quan els partits no es disputin en diumenge. Caldrà, amb seny i temprança, estendre la paciència a tots i cadascun dels dies de la setmana. Segur que se’n surten.

Llengua bàsica

No us desorienteu. Seguiu l'estrella

Ampliant llenguatge. Exercitant la llengua 

Va, vinga, comencem bé l’any! 

Cabrons, bandolers, fills de puta, cagabandúrries, buscabregues, caps de cony, miserables, demagogs, corcons, lladres, obcecats, infeliços, obsessos, cràpules, xarlatans, tocacampanes, xoriços, curts de gambals, dats pel cul, amargats, cornuts, analfabets, rapinyaires, atontats de les bombes, malparits, australopitecs, ineptes, verros, xantatgistes, ingrats, insensats, bandarres, maleducats, brètols, bufaculs, cagaires, desequilibrats, insensibles, carnissers, insolents, destralers, apollardats, deslleials, viciosos, dogmàtics, traïdors, dròpols, emprenyadors, llengueruts, descreguts, llepaculs, estafadors, sanguinaris, estúpids, esvalotadors, fanfarrons, perdonavides, meuques, assotacristos, pertorbats, fantasmes, sòmines, farsants, mamarratxos, fatxendes, trànsfugues, prepotents, franquistes, púrria, fluixos de molles, petulants, garrins, mesquins, guillats, hipòcrites, idiotes, manguis, ignominiosos, saltejadors, mafiosos, salvatges, ignorants, facinerosos, sonats, falsaris, incompetents, filibusters, indecents, pusil•lànimes, puters, integristes, irresponsables, llardosos, torrats, incapaços, trastocats, impresentables, trepes, llefiscosos, macarrons, titelles, feixistes, maldestres, caganers, malfeiners, trampistes, mamons, intransigents, malvats, picaplets, marrans, mediocres, criminals, menyspreables, terroristes, mongòlics, trolers, monstres, morbosos, necis, nazis, negats, paranoics, patètics, pedants, carronyaires, carteristes, cleptòmans, pelacanyes, penques, vampirs, maleïts, venuts, pesats, maricons, pirates, pispes, garrepes, gilipolles, pocapenes, mentiders, pocavergonyes, imbècils, pollosos, bocamolls, malalts, malcarats, bordegassos, llepaconys, botiflers, populistes, menjamerdes, porcs, caragirats, covards, potiners, presumptuosos, impertinents, tronats, impostors, putes, quinquis, rates de claveguera, reaccionaris, remenamerdes, repel•lents, robagallines, rucs, rufians, sacs de puces, inútils, saltamarges, sapastres, tal•losos, tarats, sarnosos, tinyosos, esquirols, tocats de l’ala, torracollons, pretensiosos, trinxeraires, indesitjables, indocumentats, troglodites, neuròtics, obtusos, pallassos, tros d’ase, usurers, vagarros, delinqüents, voltors, xaperos, zombis. 

Incorrecte? Políticament incorrecte? Incompleta, segur que sí. Però incorrecte, de cap manera. Només és una petita mostra de totes aquelles paraules que perdrem quan ens espanyolitzin i que no podrem transmetre a les generacions que estan per venir. 

Com s’ho faran, aleshores, per dir les coses pel seu nom? És, o serà, un veritable misteri. 

Per cert, la llista és oberta i podeu afegir tota aquell mot que us vingui al cap o trobeu a faltar. Amplieu el llenguatge ara que encara podeu. 

Va, vinga, bon any i que els reis no us facin patir més del compte.

Perfil inaudit

Estadística 

Tito Vilanova, des del seu discret encant, no es cansa de repetir que la derrota del seu equip, ni que sigui per estadística, cada cop està més a prop. Quan més allargues l’èxit, més s’acosta el moment de topar-te amb el fracàs. No es pot guanyar sempre. No es pot alterar l’equilibri natural, ni erosionar el càlcul de probabilitats fins deixar-lo sense efecte. És llei de vida i tots els elements sembla que apunten en la mateixa direcció. Què passa doncs amb Tito Vilanova? On és el secret, si és que n’hi ha, de la seva proposta que ha girat com un mitjó la previsible normalitat. Tito Vilanova, com el que no vol la cosa, està pervertint la lògica, està provocant l’estadística deixant-la en evidència per a goig del pròxim i desesperació dels estranys. Despullar la matemàtica i contradir la Història no és a l’abast de tothom. Només uns pocs, Tito entre ells, tenen el do, la intel•ligència emocional i la capacitat de fer possible el que l’estadística no es cansa de repetir. No es pot guanyar sempre. El secret: Tito i el Barça ho saben i faran el possible per pertorbar, ni que sigui un dia més, la implacable estadística.

Metaboira

Perduts a l’espai 

Quines contradiccions! Està científicament argumentat que amb un extraterrestre, en el supòsit que existís, ens podríem entendre amb matemàtiques, perquè és la llengua franca de l’univers. Tan se val que l’alienígena estigués fet d’una altra matèria i escrigués algoritmes diferents als nostres, però seguiria sent matemàtica i l’entesa estaria garantida. Que diferent, alhora, la relació que tenim amb els nostres veïns. Individus, suposadament, de la mateixa espècie, però amb un llenguatge incomprensible que fa impossible la comunicació i, encara més, la comprensió. Quin contrasentit tan irracional! Essers del mateix planeta, morfològicament iguals i sota els mateixos cicles lunars, que són incapaços de que les mateixes sumes els hi donin els mateixos resultats. Espanya és per a Catalunya una nebulosa a l’extrem més allunyat de la galàxia més remota. Un conjunt d’extraterrestres fora de l’univers matemàtic i, per tant, amb irresolubles problemes d’entesa. No hi ha res a fer. Per molts càlculs de probabilitats que elaborem, per moltes equacions de segon grau que resolguem, per moltes incògnites que aclarim, res serà suficient per establir una comunicació mínimament satisfactòria. I no ho serà, perquè la llengua franca d’Espanya no és la matemàtica universal, sinó el balbuceig inconnex d’abans del big bang.

Sobre un mantell blanc

Una proposta divina

Dogma de fe 

El Barça ha arribat a tal punt d’espiritualitat que fa bons fins i tot els dogmes de fe. Un dels principals misteris de la teologia és aquell que fa referència a la Santíssima Trinitat. Recordeu: “tres persones distintes i un sol Déu verdader”

Les circumstàncies o la providència divina (per als creients) ha estat capriciosa en la seva proposta. Primer va venir un tal Pep Guardiola. Desprès, quan aquest ho va deixar, el va substituir un sorprenent Tito Vilanova. Finalment, per raons de força major, un “desconegut” Jordi Roure s’ha fet càrrec de l ‘equip. Tres persones distintes, molt distintes, i el Barça segueix funcionant com un rellotge sense patir el menor símptoma de desequilibri. Canvien les persones i el resultat segueix sent igual de brillant i d’efectiu. Un misteri? No. En absolut. Una manera divina de fer les coses que està per damunt dels egos i que transcendeix els personalismes més enllà dels noms i les individualitats. 

Ho deia José Agustín Goytisolo:

Un hombre solo, una mujer,

así tomados de uno en uno, 

son como polvo, no son nada,

no son nada... 

El Barça no només ho sap, sinó que ho ha posat en pràctica amb una excel•lència que està fent història. Tres persones distintes i un sol Barça verdader. Cap serp ens farà fora del paradís.

Y que no te pille la policia

Nadal 

El Nadal és com una d’aquelles “nubes de algodón” que fan a les fires: empallegós, buit, enganxós, ensucrat, estarrufat, ampul•lós, prescindible i que només s’aguanta per un pal.

Amb els millors desitjos

Bon Nadal per tothom? I una merda! 

Alicia Sánchez Camacho 

Alberto Rivera

Alejo Vidal Quadras 

Federico Jimenez Losantos 

Jose Ignacio Wert 

Pere Navarro 

Antoni Duran i Lleida 

Mariano Rajoy 

Albert Boadella 

Mario Vargas Llosa 

Rosa Diez 

Arcadi Espada 

Félix de Azúa 

Fernando Savater 

Ivan Tubau 

Carmen Chacón 

Pedro J. Ramírez 

Eduardo Inda 

Jorge Cañas 

Francesc de Carreras 

José Maria Aznar 

Cristóbal Montoro 

Pedro Almodóvar 

Leopoldo Muñoz Sánchez 

Francisco Alamán Castro 
Marcelino Iglesias

Margarita Riviere 

Enrique Sopena 

Antonio Franco 

Rosa Regàs 

Isabel Coixet 

Rafael Jorba 

Carlos Jiménez Villarejo 

Jorge Martínez Reverte 

Almudena Grandes 

José Antonio Martín Pallín 

Jon Juaristi 

Antonio Elorza 

Enrique de Diego 

Carmen Machi 

Juan carlos Rodriguez Ibarra

María Dolores de Cospedal

Soraya Sáenz de Santamaría

 .... Me’n deixo uns quants i altres que vindran, però per a tots ells el que diu Lluis Llach:

 “...que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”

Us desitjo un insuportable Nadal d’insomni.

Una família real

El discurs del rei 

Colin Firth? No, lamentablement, Juan Carlos I. El discurs del rei? No, més aviat: “La nit del caçador”. El missatger, un missatger conciliador? No, ans al contrari, molt a prop de “El missatger de la por”. I el missatge, un missatge ben travat? No, de cap manera, subsidiari de “Missatge dins d’una ampolla” I la música, tenia música com “El rei i jo”? Un silenci esfereïdor com el de “El món de Sofia”. Doncs, un ponent creïble, íntegre i moral? Sam Fuller ho va explicar prou bé a “El diable en aigües tèrboles”. Pot ser un marc incomparable amb “Les joies de la família”? No, més aviat, “Freaks”, en espanyol: “La parada de los monstruos”. Un mal necessari? No, per Déu,  farem sessió doble tot veient “Més dura serà la caiguda”, mentre esperem “El naixement d’una nació”.

No hi ha caganer, ni pastoret.

Ni bou, ni ase.

Ni reis, ni camells.  

Ni la María, ni el Josep. 

Però, de lluny, 

és el meu "belen" preferit

Bicorni dels pobles bàrbars

Torn de guàrdia 

La Guàrdia Civil no és qui per decidir quin idioma es parla a la Plana Baixa. La Guàrdia Civil no és qui per administrar “justícia”, ni en quins termes s’ha de fer. La Guàrdia Civil no és qui per intimidar als ciutadans. La Guàrdia Civil no està legitimada per utilitzar la violència contra persones desarmades, innocents i pacífiques. La Guàrdia Civil no té la potestat d’erigir-se en el braç armat d’una determinada ideologia política. La Guàrdia Civil no està autoritzada a cometre abús d’autoritat. La Guàrdia Civil no pot pervertir la llei, ni fer-ne interpretacions esbiaixades. La guàrdia Civil no ha de fer servir l’argument de la força per damunt de la força dels arguments. La Guàrdia Civil no es pot comportar de manera fatxenda, irrespectuosa i prepotent. La Guàrdia Civil no es pot passejar pel bosc com un furtiu que encalça una presa. La Guàrdia Civil no està per damunt de cap ciutadà, ans al contrari, està al seu servei i en aquest sentit, i no en cap altre, ha d’anar el seu comportament. A la Guàrdia Civil no li pertoca el paper d’àngel exterminador de tot allò que se li escapa perquè no ho entén.

Hamaka sutra

L’apocalipsi Maia 

No deixa de sorprendre el comportament (força contradictori) dels espiritualistes davant l’anunci de la fi del món. Quan més creuen en la profecia, quan més convençuts estan de l’imminent apocalipsi, més materialistes es tornen. Com s’explica que, si estan tan segurs de la fi del món, tinguin una malaltissa obsessió en proveir-se de bens materials, aliments i estris bàsics per a la supervivència? Què no hem quedat que tot s’acaba? Perquè serviran doncs els aliments emmagatzemats i tota la sèrie d’andròmines recol•lectades el dia següent del final? Si creuen cegament que la fi del món serà la fi del món, desprès no hi haurà res. Per tant, no cal ser previsors i proveir-se de coses que no tindran cap utilitat. I si no és així, si van errats, aleshores, no serà la fi del món i les botigues tornaran a obrir i podrem seguir comprant tot allò que necessitem fins que arribi un nou apocalipsi. Arribi o no arribi l’apocalipsi, està molt clar que us podeu estalviar fer cua al forn de pa.

Escolteu la serp i sentireu vergonya