Insubmissió 

“La insubmissió només és admissible en estats dictatorials”. Pere Navarro dixit. 

Quan un Estat, de la mà del seu Govern, ataca frontalment el consens democràtic, atempta contra les llibertats dels ciutadans i agredeix la convivència, no s’està comportant de manera dictatorial? Com se’n diu d’un Govern que imposa unilateralment el seu criteri sense tenir en compte l’opinió dels seus administrats? La particularitat del cas, el que realment fa diferent aquesta situació de qualsevol altra situació coneguda, és que el Govern d’Espanya actua amb Catalunya (contra Catalunya) com un país colonitzador. Espanya, el Govern d’Espanya, no vol legislar, sinó dominar una part del territori que li és hostil, com ho són, per altra banda, tots els territoris conquerits i sotmesos per la força de les armes. Espanya, l’Espanya del senyor Navarro, es comporta de manera dictatorial contra Catalunya perquè vol eliminar la seva identitat i qualsevol tret diferencial com ho va intentar fer l’anterior dictadura i com ho pretenen fer totes les dictadures siguin del color que siguin. Les dictadures no entenen de respecte, de pactes ni negociacions. Les dictadures tenen com a únic objectiu l’eliminació de l’adversari i de tot allò que sigui diferent. Espanya és, per a Catalunya, un Estat dictatorial que practica un metòdic, persistent i sistemàtic genocidi i contra això, està absolutament legitimada la insubmissió i, encara més, el dret a la plena sobirania.

Flor de patata

 Ronaldo fa de Houdini, i desapareix

O bé s’amaga darrera la màscara del Capità Amèrica, cosa poc probable, o el bo de Cristiano Ronaldo, per no aparèixer, no apareix ni a la publicitat de Canal+. Un canal que, fins fa poc, el tenia com a icona de marca i un dels valors més segurs en la seva proposta comercial i ara no se’l veu per enlloc. El portuguès ha desaparegut de les campanyes publicitàries, de la mateixa manera que ha desaparegut de les portades dels diaris i dels guions de les tertúlies esportives. Messi, Falcao, Higuain (fins i tot lesionat, té més protagonisme que Cristiano), Woody i el Capità Amèrica són els reclams més poderosos, els actius més rendibles i les apostes més clares d’un grup empresarial que té molt clar quines són les preferències dels espectadors i pel que realment estan disposats a pagar. Canal + és una societat amb ànim de lucre i sap molt bé quines coses venen i quines no. Ronaldo ja és història i Canal + amb la seva constatació ho ha certificat.

A punt per entrar en acció

El semen dels catalans 

La revista de caràcter científic: Human Reproduction, s’ha fet ressò de l’estudi més ampli i complert sobre la qualitat de l’esperma dels nostres veïns francesos. En l’estudi es detecta un fort declivi en la seva producció i, en conseqüència, en la seva qualitat. El número d’espermatozoides ha caigut, en els darrers anys, prop del 34% i el procés sembla irreversible. Aquesta disminució alarmant d’esperma pot tenir, apunten els científics, greus conseqüències en la salut de les futures generacions. Es tem, si la cosa no canvia, una crítica davallada en la qualitat de vida i una resposta biològica cada cop més deficient de l’organisme davant les innombrables agressions externes. Els òvuls i els espermatozoides són biomarcadors crítics d’aquestes agressions ambientals i especialment sensibles a les substancies contaminants. 

Estic segur que si aquest mateix estudi es fes a Catalunya, a la Catalunya actual, el resultat seria encara més preocupant que el de França. Si és cert, i no ho dubto, que les agressions externes són una de les principals responsables de la pèrdua de qualitat del semen i la reducció d’espermatozoides, imagineu el drama de Catalunya sotmesa des de temps immemorials als atacs d’uns veïns hiper excitats, saturats de testosterona i que tot ho fan per collons. Els catalans estem perduts. El nostre semen perilla i, en conseqüència, no tenim gens clara la nostra supervivència com a país. Si volem reeixir, no tenim altra alternativa que afanyar-nos en la independència, no fos el cas que, si triguem molt, ens trobem amb un país irremeiablement estèril.

El Debat de la 1 - Entrevista a Oriol Junqueras

• El Debat de la 1 - Entrevista a Oriol Junqueras

L'arbre de la vida

Reacció en cadena 

Vist el caire que estan prenent les coses, no ens quedarà un altre remei, en contra de les primeres impressions, que estar eternament agraïts al ministre Wert. La seva Llei d’Educació i la seva croada contra la llengua catalana se li ha girat com un mitjó. Wert, sense voler, s’ha convertit en un aplicat deixeble del Premi Nobel de Física, Enrico Fermi, conegut per ser el científic que va desenvolupar el primer reactor nuclear i que va descobrir (i posar en pràctica) el que es va conèixer com: la primera reacció en cadena de la història. Aquesta reacció en cadena no era una altra cosa que el resultat de bombardejar sistemàticament el nucli de l’àtom amb neutrons lents. Aquest “atac” produïa, i segueix produint, una multiplicació energètica en cascada d’una potència extraordinària i de conseqüències inabastables. Wert ha provocat, amb el seu atac al nucli d’urani, una gran emissió d’energia, una reacció en cadena que s’ha estès per tot el territori, multiplicant la seva determinació. Wert no ha calculat bé (o sí) les conseqüències del seu experiment i la bomba que ha volgut imposar li acabarà explotant a la cara.

Patates al forn

Intolerable! 

Heu vist el segon gol del Celta al Madrid a la Copa? Un escàndol! Un veritable escàndol! És la prova definitiva, per si encara en faltava alguna, de la conspiració orquestrada des de la FEF i que té com a víctima el Real Madrid. Ja n’hi ha prou! Per a tots aquells que no s’ho creien o encara dubtaven de la conxorxa, només cal que vegin, tantes vegades com el seu estomac els hi permeti, les imatges repetides del segon gol a Balaídos per adonar-se de la magnitud de la tragèdia. La cosa ja passa de mida. A algú, tot això, se li ha escapat de les mans. No es pot seguir tolerant una confabulació insidiosa que està castigant a un Club de la solera, la història i el prestigi del Madrid. On anirem a parar? S’ha de posar fre immediatament a una situació injusta que ja fa massa temps que dura. Les autoritats competents hi han d’intervenir. Ho han de fer pel bé del futbol i per salvar l’honorabilitat d’unes institucions, d’un país, que estan sent la riota del món civilitzat. Cal esmenar aquesta inexplicable conxorxa que no té cap mena de lògica i fer-ho ja! El Real Madrid no s’ho mereix i, es miri com es miri, no es pot entendre que un equip espanyol, el club de referència d’Espanya, estigui rebent un tracte tan injust i humiliant com el que està patint. Neró va cremar Roma per molt menys que això. Preneu nota.

On s'ha de signar?

El pa que es dóna

Bull de llengua 

Algú em sap dir quina és la llengua troncal de l’escola a França? Algú que estigui ben informat em pot dir quina és la llengua troncal a l’escola anglesa? Algú amb coneixements em pot dir quina és la llengua troncal de l’escola a Alemanya? I a Portugal? I a Rússia? I a Itàlia? I a Espanya? Algú em pot confirmar que a Espanya la llengua troncal és l’espanyol? N’esteu segurs? Ja sé que és el normal i que qualsevol altre situació no s’entendria, però, no seria possible que estranyes (i incomprensibles) circumstàncies fessin que la llengua troncal a Espanya fos l’urdú? Realment em podeu assegurar que aquesta possibilitat és totalment inacceptable i que mai es podria donar? Si la llengua troncal a França és el francès, a Alemanya és l’alemany , a Anglaterra és l’anglès i a Espanya és l’espanyol i tot plegat és el més natural del món, perquè doncs al meu país la meva llengua està històricament perseguida, és sistemàticament combatuda i ara és vol vergonyosament relegada a l’ostracisme i a la peculiaritat ètnica? Perquè la meva llengua, al meu país, ha de ser una llengua optativa per darrera de les llengües estrangeres amb categoria de troncal i obligatorietat? Què té de diferent el meu país perquè li passin coses tan diferents? Ah, què no és un país amb estat propi i per tant no pot disposar de la llengua pròpia? Doncs, si només és això, haurem de fer el que calgui per corregir-ho. Buf, em pensava que la cosa era molt més greu.

Del porc se n'aprofita tot

“Artistes” prescindibles 

En un article a La Vanguardia, el periodista José Antonio Zarzalejos ens fa una declaració de bones intencions manifestant-se obertament apassionat del teatre i de totes les companyies catalanes que treballen o passen per Madrid, per a continuació, utilitzar aquesta prèvia per retreure-li a Toni Albà el seu posicionament contra la Carmen Machi. 

Toni Albà va fer un comentari en calent que desprès va matisar i que responia a una opinió personal com a resposta a una altra opinió personal que atacava frontalment el dret a decidir d’un poble. Carmen Machi es va mullar signant un manifest amb un contingut molt clar i, en conseqüència, ha de ser responsable de les seves decisions i dels seus actes. Carmen Machi pot expressar públicament el seu pensament polític, de la mateixa manera que Toni Albà pot expressar els seus gustos teatrals i manifestar públicament als teatres que pensar anar i als que no hi anirà. Toni Albà s’ha posicionat clarament a favor d’ERC i, per tant, també és susceptible de totes aquelles crítiques que li puguin ploure. Però entre la Carmen Machi i el Toni Albà hi ha una petita gran diferència. Mentre el segon està a favor de la llibertat d’un país, si més no, de propiciar una consulta democràtica perquè es defineixi, Carmen Machi, mitjançant un manifest ofensiu (que se suposa ha llegit), li nega aquest dret. Davant de qualsevol acció hi ha una reacció i no podem pretendre ignorar el seu contingut, la seva intenció i el seu objectiu. No li podem demanar a Toni Albà que se’n vagi a veure com la Carmen Machi fa de zorra en un escenari com si res no hagués passat. De la mateixa manera que jo no llegiré mai Vargas Llosa o Félix de Azúa, ni aniré a xerrades de Fernando Savater, ni veuré pel•lícules de la Leni Reifenstahl, ni perdré el temps assistint a un “muntatge” d’en Boadella. Un no pot ignorar l’artista, però encara menys, la persona que s’amaga darrera el suposat artista. 

Senyor Zarzalejos, amb tot el respecte que em mereix, pot estar tranquil i seguir gaudint de les companyies teatrals que treballen a Madrid perquè no han negat mai, ni mai ho faran, el dret dels espanyols a ser el que ells vulguin ser. Així de senzill.

Vete al cuerno!

Trapezi sense xarxa 

Desprès de tres anys de fer-nos pujar al calvari, de voler fer-nos combregar amb rodes de molí, de fer-nos creure que Cristiano Ronaldo era el millor jugador del món, el més ric i el més guapo. Desprès de tres insuportables anys de martellejant estupidesa, resulta que la mateixa premsa (madrilenya, of course) que ens venia la moto acaba de rendir-se a l’evidència. Ronaldo no només ha deixat de ser el millor jugador del món, sinó que, fins i tot, ha deixat de ser el millor jugador del Madrid. La caverna ha sentenciat i no ha pogut mantenir per més temps la impostura de la seva estratègia. La seva argumentació s’ha desmuntat com un castell de cartes i la música ha canviat de barri. És el peatge que s’ha de pagar per aixecar ídols de fang, fatxendes amb poca empatia i pitjor caràcter. La premsa “del movimiento” s’ha cansat, ha fet figa i les portades dels seus diaris tenen altres cares i les tertúlies altres noms. Al trapezista li han tret la xarxa. Ai, ai, ai, que això no acabarà bé.

Troncal com cal

...en encesa espera...

On era la cabra? 

6000 persones! L’escandalosa xifra de 6000 patriotes espanyols (incloent-hi els nazis) varen col•lapsar, el passat dia 6 de desembre, la ciutat de Barcelona. Una extraordinària multitud, mai vista fins aleshores, va recórrer els carrers de la ciutat en una histèrica, perdó, històrica demostració de força que va ser portada de tots els diaris, bé de tots els diaris no, només de l’ABC, però això no pot distreure l’enorme èxit de la convocatòria. 6000 persones que varen assistir voluntàriament, sense coaccions, a l’acte reivindicatiu amb més suport popular des de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona per la carretera de Vallvidrera l’any 1939. 6000 persones de tarannà absolutament democràtic amb el raonable objectiu que la seva llengua sigui la llengua de 7 milions de persones, que el seu país sigui el nostre país, que la seva bandera sigui la nostra bandera i que la seva cabra sigui el nostre animal de referència. 6000 persones transitant alegrement, festivament, per uns carrers, per una ciutat, per un país que no comparteix la seva alegria, que quan es manifesta massivament no és portada de l’ABC i que exigeix respecte per a les seves decisions, encara que només sigui majoria absoluta.

Les 7 diferències

Jo no n'he trobat cap!

Espavila Maragall! 

Em podeu dir perquè serveix, en l’actual conjuntura, el PSC? Algú em podria donar una, només una, raó que el justifiqui? En temps de crisi i d’anhelada transparència, té algun sentit la duplicitat? Tenint com tenim al PSOE, perquè ens cal la redundància? Perquè necessitem un altre partit que té el mateix criteri, el mateix comportament i els mateixos objectius que el PSOE? No és una despesa de recursos i energies gratuïta? El PSC, tal i com el coneixíem, fa temps que va deixar d’existir. La seva deriva cap l’espanyolisme i la seva dissolució dins del PSOE, l’han convertit en una opció sobrera sense cap mena de vigència. És, en mig d’aquest desgavell, que apareix amb força Ciudadanos, un partit sense ideologia, però amb un elevat sentit de l’oportunisme polític i capaç de recollir les restes del inevitable naufragi. Ciudadanos és única i ferotgement espanyol. No té cap altra raó de ser que l’anar a la contra i la negació sistemàtica. Els partits nacionalistes, sense ideologia, sense propostes i sense arguments, són extremadament perillosos perquè no es comprometen mai, no pateixen desgast i la seva ambigüitat els fa refractaris a la crítica. Viuen de l’excitació dels baixos instints, es nodreixen de l’auto odi i fan bandera de la inadaptació al seu entorn vital. Atenció Camacho! Espavila Maragall!

Fracàs escolar 

L’escola franquista ja va fracassar en el seu moment i l’escola de Wert (que bàsicament és el mateix) també ho farà perquè parteix del mateix supòsit, serveix la mateixa idea i persegueix el mateix objectiu.

Art mural

Juicio a una zorra 

Carmen Machi és una actriu que signa manifestos de dubtosa autoria i perversa intenció. Carmen Machi té tot el dret del món a posicionar-se a favor del que li plagui i cregui convenient. Carmen Machi és lliure de prendre partit per aquella causa que l’engresqui i respongui al les seves inquietuds i interessos. Carmen Machi pot fer el teatre que vulgui, la comèdia que vulgui i tenir temps d’expressar les seves idees públicament sense por a les represàlies. Carmen Machi pot anar al Teatre Lliure, fer el seu paper i plorar el seu desconsol. Carmen Machi pot posar la seva signatura al peu d’un manifest que menysprea, insulta i posa en dubte el dret a decidir dels catalans sobre el seu propi destí. Carmen Machi pot exigir el respecte d’aquells als que no respecta. Carmen Machi pot seguir fent de "zorra" cada nit mentre espera, compungida, el judici del públic i l’aplaudiment dels "ciudadanos". Carme Machi té tots aquests drets i no seré jo qui s’hi oposi. 

Em nego en rodó a signar manifestos de boicot contra la Carmen Machi, però no em demaneu que segueixi la seva carrera ni pagui una entrada per alimentar el seu ego. Invertiré els meus diners i el meu temps, perquè tinc tot el dret a fer-ho, en Incendis, El nom, Oleana, Pàtria,...teatre que em ve molt de gust i fet per persones que no signen manifestos contra la determinació del meu país. El “Juicio a una zorra” (quina broma del destí) està vist per a sentència.

Ara ve Nadal, 

matarem el gall 

i a la tia Pepa 

li donarem un tall

Salvar els mots

EL MEU POBLE I JO 

Bevíem a glops 

aspres vins de burla 

el meu poble i jo. 

Escoltàvem forts 

arguments del sabre 

el meu poble i jo. 

Una tal lliçó 

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo. 

La mateixa sort 

ens uní per sempre: 

el meu poble i jo. 

Senyor, servidor? 

Som indestriables 

el meu poble i jo. 

Tenim la raó 

contra bords i lladres 

el meu poble i jo. 

Salvàvem els mots 

de la nostra llengua

el meu poble i jo. 

A baixar graons 

de dol apreníem 

el meu poble i jo. 

Davallats al pou, 

esguardem enlaire 

el meu poble i jo. 

Ens alcem tots dos 

en encesa espera, 

el meu poble i jo. 

Salvador Espriu

Treu-li la llengua

Wertgonya 

Wertgonya per un país colonialista que es comporta al segle XXI com ho feia al segle XVI.

Wertgonya per un país que té un ministre ignorant que pretén estendre impunement la seva ignorància. 

Wertgonya per un individu amb disfuncions sexuals que no para de tocar-me els ous amb la llengua. 

Wertgonya per un govern que dóna cobertura a un eixelebrat amant dels genocidis. 

Wertgonya per un país que no vol ser si no és sobre els cadàvers dels altres. 

Wertgonya per un pla “educatiu” que abona el menyspreu i la desinformació. 

Wertgonya per un neci amb responsabilitats que ha esdevingut un irresponsable. 

Wertgonya per un ministre de la guerra addicte a les càrregues de profunditat i a les mines antipersones. 

Wertgonya per Espanya. Per a tots aquells que hi col•laboren i per a tots aquells que callen. 

Auto Wertgonya per pertànyer (encara) a un Estat que s’obstina en la destrucció del meu país i tot allò que li és propi. 

Wert ens acaba d’empènyer en el nostre procés de maduració.

No s’ha de preocupar senyor Wert, vostè ens ha ensenyat el camí. Quan siguem independents, que ho serem, posarem el castellà com a llengua no troncal. El posarem en 4art lloc en l’escala de preferències tal i com fan els països assenyats amb aquelles llengües que no li són pròpies. 

Diguem adéu a Espanya amb un somriure d’orella a orella i, perquè no, traient-li la llengua.