I tot, inclòs el color negre,
semblava clar, net, irisat;
el líquid incrustava molta glòria
a dins del raig cristal•litzat.
Baudelaire
Baudelaire
diumenge, 25 de novembre del 2012
dissabte, 24 de novembre del 2012
La barrera
Rajoy: "Qui aixeca una barrera empobreix els ciutadans que s'hi queden darrere"
La barrera de la por, per exemple?
La barrera del vassallatge?
La barrera de la dominació?
La barrera de la intolerància?
La barrera de la submissió?
La barrera de la desigualtat?
La barrera de la humiliació?
La barrera de l’espoli?
La barrera de la injustícia?
La barrera del menyspreu?
La barrera de l’ insult?
La barrera de la mentida i la calúmnia?
La barrera del colonialisme?
La barrera de la uniformització?
La barrera de la negació cultural?
La barrera de l’anorreament identitari?
La barrera del genocidi?
La barrera dels peatges sagnants?
La barrera de la discriminació?
La barrera de les idees diferents?
La barrera d’anar aixecant barreres fins a la fi dels temps?
Digui’m senyor Rajoy, a quina barrera es refereix?
Tanto monta, monta tanto
Antonio Tejero, l’infame colpista del 23F, ha interposat una querella contra el president de la Generalitat, Artur Mas, per incitació i foment de la sedició. Si senyor! Amb un parell d’ous! Si Tejero està on està pel que va fer, és lògic i raonable que Mas, fent exactament el mateix, també ho estigui. És evident que totes dues conductes són un calc. Tots dos han vulnerat els principis bàsics de la democràcia. Tots dos són responsables del segrest, a punta de pistola, dels legítims representants del poble. Tots dos han traït els ciutadans, vulnerant la seva confiança. Tots dos han imposat amb les armes les seves dèries totalitàries. Tots dos han conduit exercits per a doblegar la voluntat popular. Tots dos han invocat la “autoridad competente” per emmascarar la seva incompetència. Tots dos han fet servir la raó de la força en contra de la força de la raó. Tots dos, com dos gotes d’aigua, han comés les mateixes indignitats i, en conseqüència, mereixen el mateix càstig. Tejero i Mas, tanto monta, monta tanto.
divendres, 23 de novembre del 2012
Vida a Mart
Anuncien una troballa “històrica” a Mart
La comunitat científica bull d'excitació aquests dies després que l'investigador principal de la missió del robot Curiosity a Mart, John Grotzinger, anunciés dimarts en una entrevista en la ràdio pública dels Estats Units que les mostres recollides pel robot aporten una informació que “sortirà als llibres d'història”. Segons les declaracions fetes en aquesta entrevista, el Curiosity, enviat al planeta vermell per mirar de trobar-hi signes de vida, hauria fet una descoberta increïble. Tot i això, els científics no poden aclarir de què es tracta fins que no hagin confirmat les seves anàlisis preliminars, un procés que pot trigar setmanes a completar-se. El 3 de desembre, però, podrien saber-se més dades durant una trobada informativa en què els científics presentaran resultats del Curiosity.
Fins aquí la noticia. Mitjançant un confident proper a John Grotzinger, hem tingut accés a secrets classificats i estem en condicions de revelar que “la troballa històrica” fa referència a vestigis d’una més que probable vida intel•ligent. Què com se sap que la troballa correspon a vida intel•ligent? Doncs perquè es tracta d’un valuós document, en força bon estat de conservació, on es proposa una declaració d’independència molt ben estructurada. Hi ha alguna altra cosa més intel•ligent que una declaració d’independència? Finalment, una bona notícia des de l’espai. Tant de bo en tinguem una de similar (i més propera) el diumenge per la nit. A Mart hi ha vida, espero que a Catalunya també.
dijous, 22 de novembre del 2012
La casa que vull
La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
Lluis Llach
La casa de pagès
Escoltava en un míting del PP, com un dels seus alts càrrecs (de consciencia) li retreia a Artur Mas: “parece mentira que, llamándose Mas, no esté por la labor de sumar y se dedique únicamente a restar”. Ves per on, un nou (i van...) exemple del profund desconeixement del PP, en particular, i dels espanyols, en general, de la realitat catalana. A banda de l’acudit fàcil i la brometa tronada, cal explicar-li al bocamoll de torn que en català “mas” no vol dir “més”, que en català “mas” fa referència a una casa de camp, és a dir, el “mas” és l’habitatge tradicional del pagès i pal de paller del teixit agrícola català. El "mas", tal i com s’entén, va molt lligat a la terra i s’encarrega de conrear els camps que té al seu càrrec. Procurar la seva prosperitat i vetllar per la seva solvència i viabilitat. El “mas” és el símbol més genuí de la pertinença a la terra i del respecte pel territori. El “mas”, perquè se n’assabentin els que tant ens estimen, no només suma, sinó que fa equacions complexes per arribar a solucions satisfactòries i innegociablement necessàries.
El que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible
Algú es pensa que, amb la independència de Catalunya, el Barça quedaria fora de les grans lligues europees? Algú realment s’ho creu? No només no en quedaria al marge sinó que hi hauria bufetades per aconseguir la seva participació en qualsevol dels campionats més prestigiosos del Continent. França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia i la mateixa Espanya, farien tot el possible, i una mica de l’impossible, per poder comptar amb el millor equip del món. Per imatge, per prestigi, per qualitat, per projecció internacional, per ingressos econòmics,...cap de les grans lligues estaria disposada a renunciar-hi. Està clar, oi?
Doncs, seguint aquest mateix criteri, que us fa pensar que, amb la independència de Catalunya, aquesta quedaria fora de l’ Unió Europea? Sent, com és, un dels països més dinàmic, emprenedor i solvent del seu entorn. Amb una trajectòria de compromís, esforç i superació admirable i una indestructible vocació europea, és impensable que Europa prescindeixi de Catalunya. I encara més, no hi ha cap mecanisme de la mateixa Unió que contempli fer fora cap dels seus membres. Catalunya, com el Barça, són actius massa importants, massa potents i massa determinants com perquè algú es plantegi seriosament la seva exclusió. I, en el pitjor dels casos, si algú hagués de quedar-ne exclòs, què Espanya s’ho comenci a fer mirar.
dimarts, 20 de novembre del 2012
Nacionalsocialistes
Perquè d’entre totes les forces polítiques del nostre entorn, els socialistes estan tan obsessionats amb el nazisme, els seus líders i les seves “gestes”? Perquè ells, precisament ells, i no altres formacions de tendències més sospitoses acaben tots els seus discursos, intervencions i proclames amb referències al nazisme? Perquè tot allò que posa o pugui posar en perill el seu nacionalisme prepotent i agressiu s’identifica amb el nazisme i el seu, no? Perquè la voluntat democràtica i pacífica d’un poble és posada en entredit i comparada amb la pitjor barbàrie de la Història i, per contra, un nacionalisme bel•ligerant, ofensiu, expansiu, uniformador, excloent, gens democràtic com l’espanyol és assumit com la panacea dels nacionalismes? Tindrà a veure aquesta desconcertant actitud amb una gens dissimulada mala consciència? Es voldran justificar davant del mirall que cada vespre els hi retorna la seva tèrbola imatge? Sigui com sigui, estan pixant fora del test i la seva dèria és del tot inacceptable. A mi, pel fet de ser nacionalistes i socialistes (espanyols), no se m’acudiria mai relacionar-los amb el nacionalsocialisme alemany, malgrat la similitud i/o aparença de la seva etiqueta i la coincidència en la fantasia federal.
dilluns, 19 de novembre del 2012
Fregant l’onze
El partit del Barça enfront del Saragossa va servir, al marge de seguir batent rècords, per estar molt a prop d’una fita inimaginable en el futbol d’elit. El Barça, el primer equip del Barça, va començar el partit amb 9 jugadors fets a la casa i va acabar amb 10, a punt de fregar l’onze. Tot una declaració de principis i, al meu modest entendre, una proposta meridiana de per on han d’anar les coses si s’apunta cap a la coherència, la implicació, la identificació i, en darrer terme, obtenir resultats reeixits i sostenibles. No tinc ni idea de si aquest plantejament és exportable a altres clubs en la mateixa situació, però tinc molt clar que és la única sortida possible per a tots els clubs que militen en categories modestes i que pretenen sobreviure. Independentment (m’agrada aquesta paraula) de si els clubs s’ho plantegen des d’una perspectiva estratègica o de model a seguir, i ja que els temps no estan per a grans (ni petites) despeses, bo seria, si més no, que ho assumissin des d’una vessant econòmica que els permetés aspirar a un futur més segur i tranquil•litzador. L’exemple del Barça ha d’ajudar en aquest procés de racionalització i d’adaptació a la nova conjectura.
Ni carn, ni peix: hamburguesa de tofu
Què, però que còmoda la posició de Rivera, sense responsabilitats, sense haver de prendre decisions, vivint en el no res i transitant per terra de ningú. Sense cadàvers a l’armari, sense passat, sense present i sense futur. Exercint la critica sobre tot i sobre tots des de la més amorfa in transcendència. Què fàcil posar-ho tot a parir quan no es té la més mínima probabilitat de quedar-se embarassat. Quina supèrbia. Quina prepotència. Quina immodèstia. Quina descarnada indefinició. Quina cara més dura de fer-se passar per la mesura de tot sense haver de donar explicacions de res ni assumir responsabilitats que et comprometin. Quina barra posar a baixar d’un burro els pactes, les negociacions, les decisions de govern, la resolució de conflictes, la confecció de pressupostos, l’articulació de lleis i l’observació del seu compliment quan s’està a anys llum del compromís i d’una participació mínimament exigible. Rivera i Ciudadanos existeixen només en un pla essencialment virtual, en un terreny proper al purgatori i on s’acullen totes aquelles ànimes indefinides i desconcertades que mai cremaran a l’ infern, ni faran mèrits per aconseguir la glòria.
diumenge, 18 de novembre del 2012
No hi ha remei
Un escorpí que desitjava travessar un riu, li va dir a una granota:
-Duu-me a la teva esquena.
-¡Que et dugui a la meva esquena! -va contestar la granota-. ¡Ni pensar-ho! ¡Et conec! ¡Si et duc a la meva esquena, em picaràs i em mataràs!
-No siguis estúpida -li va dir llavors l'escorpí-. ¿No veus que si et pico t'enfonsaràs en l'aigua i que jo, com que no sé nedar, també m'ofegaré?
Els dos animals van seguir discutint durant una estona, i l'escorpí es va mostrar tan persuasiu que la granota va acceptar passar el riu amb ell. El va carregar sobre la seva lliscosa esquena, ell s'hi va agafar, i van començar la travessia.
Arribats enmig del gran riu, de sobte, l'escorpí va picar a la granota. Aquesta va sentir que el verí mortal s'estenia pel seu cos i, mentre s'ofegava, i amb ella l'escorpí, li va cridar:
-¡Veus! ¡T'ho havia dit! ¿Però què has fet?
-No puc evitar-ho -va contestar l'escorpí abans de desaparèixer en les glauques aigües-. És la meva naturalesa.
dissabte, 17 de novembre del 2012
El gos i la ràbia
Ens agradi més o ens agradi menys, el cert és que Convergència Democràtica de Catalunya (que no Unió) s’ha situat com el principal actiu per dur el país cap a la independència. D’ella, del convenciment, predisposició i determinació dels seus líders, en depenem perquè la sobirania sigui una esplèndida realitat. Per això “me llena de honda satisfacción” l’actitud dels politics, mitjans i agents socials espanyols quan s’acarnissen amb CiU. CiU no ha buscat aquest lideratge, més aviat se l’ha trobat per la definitiva i majoritària presa de consciencia social. Davant aquesta ocasió històrica CiU ha tingut la capacitat política de posar-hi al front i fer seves les aspiracions del poble. Fins a quin punt? Es creu realment CiU els arguments del sentir que encapçala? Aquests i altres dubtes són els que, justament, s’esvaeixen per la intel•ligent campanya dels agents espanyols. En comptes de treure força a l’enemic, de diluir la seva empenta i restar-li energies, els atacs irracionals, les falses acusacions, les mentides, les continuades comparacions amb el nazisme i altres tràgics “ismes”. Tot, tot actua com un revulsiu, un reforç de les posicions independentistes que cada cop són més fermes i inalterables. La guerra bruta contra CiU i, ara contra el propi Artur Mas, no fan més que radicalitzar la seva postura i resoldre l’equació dels dubtes que podia tenir sobre la conveniència o no del procés cap a la independència. Mas té cada cop més clar que amb Espanya no hi ha solució possible i l’hora dels pactes i la col•laboració entre desiguals ha tocat fons. Quant pitjor, millor. Quants més i més grans siguin els atacs a Catalunya, més ens aplanen el camí cap a la sobirania. Si ens mosseguen, ens haurem de vacunar contra la ràbia. I el gos? El gos pot seguir lladrant tant com li plagui.
divendres, 16 de novembre del 2012
La violació correctora
M’esgarrifa haver-me assabentat que a Sud-àfrica, encara ara, es practica una infàmia anomenada “violació correctora”. Es tracta de forçar sexualment a les lesbianes amb la redemptora finalitat que rectifiquin el seu “error” i tornin al “bon camí”. Al camí que mai haurien d’haver abandonat i que correspon, segons la seva creença, a una desviació intolerable i inacceptable. Aquesta tràgica pràctica, popularment acceptada, és absolutament sorprenent i contundentment rebutjable. Com algú es pot creure en el dret de “salvar” a una persona reconduint la seva orientació sexual i, el més greu, fer-ho per la força, mitjançant la violació? Quina mena de cervell és capaç de bastir aquest argument i dur-lo a la pràctica amb total impunitat i convenciment? Imagineu el sentiment d’una dona violada? Pot corregir aquesta violació la seva tendència sexual i canviar-la de sentit? És possible que una dona violada acabi acceptant aquesta tragèdia abraçant al seu violador i apreciar el sexe que l’ha violat? Hi ha coses que no entenc i aquesta n’és una d’elles.
dijous, 15 de novembre del 2012
Rec 3. La gènesi
Heu vist Rec 3? No? Doncs us la recomano encaridament. És, al marge de una pel•lícula divertidíssima, una demolidora metàfora de l’actualitat al nostre país. Un exercici imprescindible per comprendre, des d’un punt de vista gore, allò que ens està passant i les seves tràgiques conseqüències. Tot comença amb un gos rabiós i desagraït que mossega la mà del que li dóna de menjar (valencià, per cert). Aquest, víctima infectada pel virus, es converteix en un mort vivent, en un zombi que estén ràpidament la plaga entre els convidats (catalans, la majoria) a una festa. Un darrera l’altre van caient sota la pressió dels zombis i patint les seves letals mossegades. Cauen els pares, els germans, els amics, els obligats, els coneguts, els músics, la premsa, l’inspector de les Gaes,...Tots sucumbeixen a la barbàrie dels morts vivents i la seva voracitat sense límits. Fantàstica la imatge del protagonista, momentàniament supervivent, abillat amb l’armadura de Sant Jordi i el seu escuder amb l’escut quadribarrat intentant fer front als essers malignes. Ja cap el final, en una escena sublim, la núvia mossegada en la seva fugida per un zombi, es fa tallar el braç afectat per salvar-se. Un sacrifici que, com tots els sacrificis que ha fet el meu país, no dóna cap mena de resultat i la núvia acaba sucumbint a la infecció. Com acaba la història? De la manera més significativa i gràfica possible. La núvia i el nuvi abraçats i ensangonats, es fan el petó definitiu. Circumstància que aprofita ella per arrencar-li la llegua d’una mossegada mortal. El protagonista es queda sense llengua i és abatut, junt amb la seva novia zombi, per un allau de bales que els cusen a trets.
dimecres, 14 de novembre del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)