El que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible 

Algú es pensa que, amb la independència de Catalunya, el Barça quedaria fora de les grans lligues europees? Algú realment s’ho creu? No només no en quedaria al marge sinó que hi hauria bufetades per aconseguir la seva participació en qualsevol dels campionats més prestigiosos del Continent. França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia i la mateixa Espanya, farien tot el possible, i una mica de l’impossible, per poder comptar amb el millor equip del món. Per imatge, per prestigi, per qualitat, per projecció internacional, per ingressos econòmics,...cap de les grans lligues estaria disposada a renunciar-hi. Està clar, oi? 

Doncs, seguint aquest mateix criteri, que us fa pensar que, amb la independència de Catalunya, aquesta quedaria fora de l’ Unió Europea? Sent, com és, un dels països més dinàmic, emprenedor i solvent del seu entorn. Amb una trajectòria de compromís, esforç i superació admirable i una indestructible vocació europea, és impensable que Europa prescindeixi de Catalunya. I encara més, no hi ha cap mecanisme de la mateixa Unió que contempli fer fora cap dels seus membres. Catalunya, com el Barça, són actius massa importants, massa potents i massa determinants com perquè algú es plantegi seriosament la seva exclusió. I, en el pitjor dels casos, si algú hagués de quedar-ne exclòs, què Espanya s’ho comenci a fer mirar.

Zaz - Je veux (Spanish subtitles)

Fràgil exemple

Nacionalsocialistes 

Perquè d’entre totes les forces polítiques del nostre entorn, els socialistes estan tan obsessionats amb el nazisme, els seus líders i les seves “gestes”? Perquè ells, precisament ells, i no altres formacions de tendències més sospitoses acaben tots els seus discursos, intervencions i proclames amb referències al nazisme? Perquè tot allò que posa o pugui posar en perill el seu nacionalisme prepotent i agressiu s’identifica amb el nazisme i el seu, no? Perquè la voluntat democràtica i pacífica d’un poble és posada en entredit i comparada amb la pitjor barbàrie de la Història i, per contra, un nacionalisme bel•ligerant, ofensiu, expansiu, uniformador, excloent, gens democràtic com l’espanyol és assumit com la panacea dels nacionalismes? Tindrà a veure aquesta desconcertant actitud amb una gens dissimulada mala consciència? Es voldran justificar davant del mirall que cada vespre els hi retorna la seva tèrbola imatge? Sigui com sigui, estan pixant fora del test i la seva dèria és del tot inacceptable. A mi, pel fet de ser nacionalistes i socialistes (espanyols), no se m’acudiria mai relacionar-los amb el nacionalsocialisme alemany, malgrat la similitud i/o aparença de la seva etiqueta i la coincidència en la fantasia federal.

Fil a l'agulla

Fregant l’onze 

El partit del Barça enfront del Saragossa va servir, al marge de seguir batent rècords, per estar molt a prop d’una fita inimaginable en el futbol d’elit. El Barça, el primer equip del Barça, va començar el partit amb 9 jugadors fets a la casa i va acabar amb 10, a punt de fregar l’onze. Tot una declaració de principis i, al meu modest entendre, una proposta meridiana de per on han d’anar les coses si s’apunta cap a la coherència, la implicació, la identificació i, en darrer terme, obtenir resultats reeixits i sostenibles. No tinc ni idea de si aquest plantejament és exportable a altres clubs en la mateixa situació, però tinc molt clar que és la única sortida possible per a tots els clubs que militen en categories modestes i que pretenen sobreviure. Independentment (m’agrada aquesta paraula) de si els clubs s’ho plantegen des d’una perspectiva estratègica o de model a seguir, i ja que els temps no estan per a grans (ni petites) despeses, bo seria, si més no, que ho assumissin des d’una vessant econòmica que els permetés aspirar a un futur més segur i tranquil•litzador. L’exemple del Barça ha d’ajudar en aquest procés de racionalització i d’adaptació a la nova conjectura.

Viure en la indigència

Ni carn, ni peix: hamburguesa de tofu

Què, però que còmoda la posició de Rivera, sense responsabilitats, sense haver de prendre decisions, vivint en el no res i transitant per terra de ningú. Sense cadàvers a l’armari, sense passat, sense present i sense futur. Exercint la critica sobre tot i sobre tots des de la més amorfa in transcendència. Què fàcil posar-ho tot a parir quan no es té la més mínima probabilitat de quedar-se embarassat. Quina supèrbia. Quina prepotència. Quina immodèstia. Quina descarnada indefinició. Quina cara més dura de fer-se passar per la mesura de tot sense haver de donar explicacions de res ni assumir responsabilitats que et comprometin. Quina barra posar a baixar d’un burro els pactes, les negociacions, les decisions de govern, la resolució de conflictes, la confecció de pressupostos, l’articulació de lleis i l’observació del seu compliment quan s’està a anys llum del compromís i d’una participació mínimament exigible. Rivera i Ciudadanos existeixen només en un pla essencialment virtual, en un terreny proper al purgatori i on s’acullen totes aquelles ànimes indefinides i desconcertades que mai cremaran a l’ infern, ni faran mèrits per aconseguir la glòria.

Ja n'hi ha prou de sacrificis

No hi ha remei 

Un escorpí que desitjava travessar un riu, li va dir a una granota:

-Duu-me a la teva esquena. 

-¡Que et dugui a la meva esquena! -va contestar la granota-. ¡Ni pensar-ho! ¡Et conec! ¡Si et duc a la meva esquena, em picaràs i em mataràs!

-No siguis estúpida -li va dir llavors l'escorpí-. ¿No veus que si et pico t'enfonsaràs en l'aigua i que jo, com que no sé nedar, també m'ofegaré? 

Els dos animals van seguir discutint durant una estona, i l'escorpí es va mostrar tan persuasiu que la granota va acceptar passar el riu amb ell. El va carregar sobre la seva lliscosa esquena, ell s'hi va agafar, i van començar la travessia. Arribats enmig del gran riu, de sobte, l'escorpí va picar a la granota. Aquesta va sentir que el verí mortal s'estenia pel seu cos i, mentre s'ofegava, i amb ella l'escorpí, li va cridar: 

-¡Veus! ¡T'ho havia dit! ¿Però què has fet? 

-No puc evitar-ho -va contestar l'escorpí abans de desaparèixer en les glauques aigües-. És la meva naturalesa.

Rapinyaire

El gos i la ràbia 

Ens agradi més o ens agradi menys, el cert és que Convergència Democràtica de Catalunya (que no Unió) s’ha situat com el principal actiu per dur el país cap a la independència. D’ella, del convenciment, predisposició i determinació dels seus líders, en depenem perquè la sobirania sigui una esplèndida realitat. Per això “me llena de honda satisfacción” l’actitud dels politics, mitjans i agents socials espanyols quan s’acarnissen amb CiU. CiU no ha buscat aquest lideratge, més aviat se l’ha trobat per la definitiva i majoritària presa de consciencia social. Davant aquesta ocasió històrica CiU ha tingut la capacitat política de posar-hi al front i fer seves les aspiracions del poble. Fins a quin punt? Es creu realment CiU els arguments del sentir que encapçala? Aquests i altres dubtes són els que, justament, s’esvaeixen per la intel•ligent campanya dels agents espanyols. En comptes de treure força a l’enemic, de diluir la seva empenta i restar-li energies, els atacs irracionals, les falses acusacions, les mentides, les continuades comparacions amb el nazisme i altres tràgics “ismes”. Tot, tot actua com un revulsiu, un reforç de les posicions independentistes que cada cop són més fermes i inalterables. La guerra bruta contra CiU i, ara contra el propi Artur Mas, no fan més que radicalitzar la seva postura i resoldre l’equació dels dubtes que podia tenir sobre la conveniència o no del procés cap a la independència. Mas té cada cop més clar que amb Espanya no hi ha solució possible i l’hora dels pactes i la col•laboració entre desiguals ha tocat fons. Quant pitjor, millor. Quants més i més grans siguin els atacs a Catalunya, més ens aplanen el camí cap a la sobirania. Si ens mosseguen, ens haurem de vacunar contra la ràbia. I el gos? El gos pot seguir lladrant tant com li plagui.

Vessar l'ampolla

La violació correctora 

M’esgarrifa haver-me assabentat que a Sud-àfrica, encara ara, es practica una infàmia anomenada “violació correctora”. Es tracta de forçar sexualment a les lesbianes amb la redemptora finalitat que rectifiquin el seu “error” i tornin al “bon camí”. Al camí que mai haurien d’haver abandonat i que correspon, segons la seva creença, a una desviació intolerable i inacceptable. Aquesta tràgica pràctica, popularment acceptada, és absolutament sorprenent i contundentment rebutjable. Com algú es pot creure en el dret de “salvar” a una persona reconduint la seva orientació sexual i, el més greu, fer-ho per la força, mitjançant la violació? Quina mena de cervell és capaç de bastir aquest argument i dur-lo a la pràctica amb total impunitat i convenciment? Imagineu el sentiment d’una dona violada? Pot corregir aquesta violació la seva tendència sexual i canviar-la de sentit? És possible que una dona violada acabi acceptant aquesta tragèdia abraçant al seu violador i apreciar el sexe que l’ha violat? Hi ha coses que no entenc i aquesta n’és una d’elles.

Un sopar mortal

Rec 3. La gènesi 

Heu vist Rec 3? No? Doncs us la recomano encaridament. És, al marge de una pel•lícula divertidíssima, una demolidora metàfora de l’actualitat al nostre país. Un exercici imprescindible per comprendre, des d’un punt de vista gore, allò que ens està passant i les seves tràgiques conseqüències. Tot comença amb un gos rabiós i desagraït que mossega la mà del que li dóna de menjar (valencià, per cert). Aquest, víctima infectada pel virus, es converteix en un mort vivent, en un zombi que estén ràpidament la plaga entre els convidats (catalans, la majoria) a una festa. Un darrera l’altre van caient sota la pressió dels zombis i patint les seves letals mossegades. Cauen els pares, els germans, els amics, els obligats, els coneguts, els músics, la premsa, l’inspector de les Gaes,...Tots sucumbeixen a la barbàrie dels morts vivents i la seva voracitat sense límits. Fantàstica la imatge del protagonista, momentàniament supervivent, abillat amb l’armadura de Sant Jordi i el seu escuder amb l’escut quadribarrat intentant fer front als essers malignes. Ja cap el final, en una escena sublim, la núvia mossegada en la seva fugida per un zombi, es fa tallar el braç afectat per salvar-se. Un sacrifici que, com tots els sacrificis que ha fet el meu país, no dóna cap mena de resultat i la núvia acaba sucumbint a la infecció. Com acaba la història? De la manera més significativa i gràfica possible. La núvia i el nuvi abraçats i ensangonats, es fan el petó definitiu. Circumstància que aprofita ella per arrencar-li la llegua d’una mossegada mortal. El protagonista es queda sense llengua i és abatut, junt amb la seva novia zombi, per un allau de bales que els cusen a trets.

L'ombra

Mals auguris 

Quan t’has passat mitja vida veient partits de futbol de totes les edats i totes les categories, et resulta més fàcil llegir els petits senyals que, sovint, passen desapercebuts per a la majoria de mortals. Espurnes de lucidesa que vesen cataractes de dades. Codis reveladors que et diuen, si els saps interpretar, per on aniran les coses en un futur més o menys immediat. Quan veus, no la intensitat, sinó l’agressivitat desfermada en nens de 9 anys. Quan sents les instruccions des de la banda per part dels seus responsables, el to empleat i la naturalesa dels objectius. Quan observes la grada i el seu comportament patibulari. Quan tot això es dóna. Quan aquesta triangulació és la veritable protagonista d’un partit de futbol de benjamins, tens clar, molt clar, que la cosa no acabarà bé. Els nens s’aniran fent grans, perdran l’ interès pels aspectes més nobles del joc i s’accentuarà la seva part més fosca. Educats en el “tot si val” afrontaran els partits como una batalla per la supremacia, una guerra on no hi ha rivals sinó enemics i on no es fan presoners. El futbol serà per a ells l’única vàlvula de fugida d’una realitat asfixiant i gens satisfactòria. El partit del cap de setmana es convertirà, alhora, en una terrible experiència on dos mons s’enfronten i sempre perd la raó.

En xarxa

Màquines que parlen

Premi el timbre i esperi el senyal. 

Si coneix l’extensió marqui-la, sinó, mantinguis a l’espera. 

Si vol ser atès en català marqui l’1. 

Un moment si us plau, les nostres línies estan ocupades. 

Heu triat gasolina sense plom 95. 

Sense moure el vehicle, passi per caixa. 

Retiri la seva targeta. 

Reculli el seu comprovant.

Canvieu de sentit quan pugueu i desprès, al final de la carretera, gireu a l’esquerra. 

A la rotonda gireu a l’esquerra segona sortida. 

Desprès de 80 metres, quedeu-vos a l’esquerra. 

Pròxima estació, Independència, correspondència amb línia 1.

Obrint portes, tancant portes. 

Bon viatge.

Ocell al marge

Malícia
 
Malícia: inclinació a fer el mal, malignitat. Ha fet això per pura malícia. És increïble la malícia d’aquella dona.// Coneixença del mal; propensió a pensar mal; destresa a fer el mal.// Qualitat de maliciós.

Fora del sistema mètric decimal

En blanc i negre

Canviar per avançar 

A l’any 1917, a la civilitzada Gran Bretanya, encara no estava reconegut el vot femení en qualsevol tipus d’elecció democràtica. El mateix passava a Espanya on, fins el 1924, el vot era única i exclusivament masculí. 

Aquests 2 exemples són representatius de la circumstancialitat de les lleis i de la seva limitació en el temps. Les lleis estan fetes per a ser respectades i són necessàries per a l’ordre social, però, en cap cas han d’anar més enllà de la voluntat democràtica dels ciutadans. Les lleis han de servir a la ciutadania i no a l’inrevés. Les lleis es poden canviar, i s’han de canviar, per adaptar-les a les necessitats i les aspiracions de progrés de tota societat civilitzada. Amb lleis perennes i inalterables, la mateixa Alicia Sánchez Camacho, Carme Chacón o Esperanza Aguirre, persones que reclamen l’estricte compliment de la llei i la seva immutabilitat, no només no estarien ocupant cap càrrec polític, sinó que ni tan sols tindrien dret a vot. Estarien discriminades per raons de sexe i, respectuoses i complidores de la llei, no hi podrien fer res per canviar-la. Estic a favor del sufragi universal, faltaria més. De la mateixa manera que estic a favor de que qualsevol col•lectiu decideixi lliure i democràticament el seu futur. Si s’han de canviar les lleis o fer-ne de noves, a que estem esperant?

Desencadenats

Unitat en l’essencial 

L''Abc' posa Navarro, Camacho i Rivera al mateix sac.

On és la noticia? Que és el que ho fa tan estrany? Que potser no és la puta, perdó, la pura realitat? Els senyors de l’ABC, lúcids ells, no han fet més que posar en ordre el que és de domini públic. Malgrat els hi pesi (i no sé si gaire), els partits que lideren la Malicia Sánchez Quemacho, el beneit Navarro i l’Alberto Riviera Maya (tot inclós), estan d’acord en els seus objectius principals i prioritaris: cal frenar l’ independentisme per damunt (i per davant) de qualsevol altre consideració. No hi ha res més important que mantenir a qualsevol preu la Sagrada Unidad de España. Així ho entenen i així ho defensen amb ungles i dents sense estalviar esforços ni recursos. Ara no toca barallar-se per nimietats o petiteses, ara toca defensar el manament diví per al que han estat cridats. Desprès, si cal, ja s’esbatussaran per aconseguir aquell o aquell altre matis, però res els pot distreure de l’objectiu principal i el que els uneix, tal i com apunta l’ABC. Alicia, el beneit i ciutadans són declaradament esclavistes, no renunciaran als seus privilegis basats en la injustícia i l’explotació. Espero que els partits abolicionistes aprenguin de l’exemple i facin pinya per aconseguir l’emancipació i la desitjada i justa llibertat. Desprès, com deia Martí i Pol, que cadascú es vesteixi com li plagui.

A punt d'explotar

Pericos amb grip aviària 

On és la pedrera? Tant omplir-se la boca amb que l’Español és el club que més i millor aposta per la pedrera. Tanta campanya per, a la vista dels resultats, vendre fum sense cap fonament mínimament creïble. Tant voler fer veure, de portes en fora, allò que només és una miserable mentida. A qui volen enganyar? Ahir, sense anar més lluny, el Primer Equip de l’Español, l’incombustible valedor de la pedrera, va disputar el seu partit contra Osasuna amb només un jugador de la casa. Tots, incloent l’entrenador, formats lluny del seu “galliner”. Si, com a mínim, els jugadors fitxats aportessin alguna cosa que no es pot trobar a casa. Si, com a mínim, tinguessin un plus de qualitat que avalés la despesa econòmica i el sacrifici dels pròpis ideals i la renúncia a la pretesa filosofia de Club. Si fos així, possiblement se li podria trobar una justificació, una excusa. Però, senyors, la deriva de l’Español no té pal•liatius. No hi ha per on agafar-la. S’han venut el, suposat, patrimoni ideològic per quatre xavos i han condemnat al Club a la mediocritat més absoluta. Basar la pròpia existència, l’única raó de ser en “anar a la contra”, pot donar resultats a curt termini i satisfer els baixos instints de la grada, però és una estratègia equivocada i gens sostenible. Contra, contra, contra,...I a favor de què?

Dóna mal de cap