Al vent 

L’exèrcit justifica els vols dels F-18 sobre Catalunya amb la meteorologia. El pilot d'un dels F-18 que van sobrevolar el Berguedà, el Ripollès i diverses comarques de Lleida la setmana passada diu que es va escollir la zona perquè hi feia bon temps. 

Veus, en això els hi dono la raó. A Catalunya fa bon temps i més que n’ha de fer a poc que les coses vagin com han d’anar. Les pertorbacions, les borrasques i les depressions arriben a Catalunya sempre des de l’oest. No és cap valoració subjectiva ni producte del fanatisme meteorològic. És un fet científic i demostrat. Els núvols, les tempestes i les baixes pressions viatgen d’oest a est i no a l’inrevés. Sort en tenim del vent. A Catalunya el vent és un element determinant per mantenir l’atmosfera neta i lliure d’agents contaminants. Els vents ens cuiden i ens regalen els dies clars. Hauran de vigilar els F-18 amb la determinació del Garbí i el geni de la Tramuntana.

Girar fulla, passar pàgina

Anar coixet o no caminar gaire bé 

Un centenar d’intel•lectuals acaben de signar un manifest en contra de la independència de Catalunya. Entre els signants s’hi troba Isabel Coixet. Us preguntareu amb sorpresa justificada, no que fa signant un manifest, sinó, què té d’intel•lectual la senyora Coixet? És la mateixa pregunta que jo em vaig fer i, he de reconèixer, que no m’ha estat fàcil resoldre l’enigma. Repassant la seva carrera i revisant les seves pel•lícules, estava clar que l’etiqueta d’intel•lectual no podia venir per aquí. S’havia de buscar per una altra banda. I buscant, buscant, vaig topar amb la publicitat. Coixet s’ha significat per ser l’executora de la campanya publicitària d’una coneguda marca comercial de compreses. Per fi el cap del cabdell. El fil que deslloriga el misteri. Compresa ve de l’arrel comprendre. Comprendre és sinònim d’entendre. De l’entendre neix l’enteniment. I l’enteniment, segons el diccionari de la llengua catalana, és un dels principals trets de l’intel•lectual*. Així doncs, tema resolt. A la senyora Coixet li ve el qualificatiu d’intel•lectual directament de les compreses. Compreses que li han donat ales amb les que volar per damunt de la resta de mortals i mirar-s’ho tot des d’un palau de suficiència i menyspreu. 

Per cert senyora Coixet, les seves pel•lícules no és que adormin a les ovelles, sinó que les fan sortir esperitades com llebrers darrera un conill de drap. Ho sento, però algú ho havia de dir.

*Intel•lectual: Relatiu o pertanyent a l’enteniment.

Mantenir l'equilibri

5000 entrades 

El dia que aquest blog arriba a les 5000 entrades en menys de 5 anys de vida, Tarzan, el personatge d’Edgar Rice Burroughs i genuí símbol del nen salvatge, en compleix 100. Mentre el Barça aconsegueix, amb 28 punts, el rècord del millor començament de lliga en els seus 113 anys d’història; es commemora el 90è aniversari del descobriment de la tomba de Tutankamon a la Vall dels Reis per part del britànic Howard Carter. Mentre el “Sí” a la independència avança a Catalunya amb 25 punts per damunt del “No”, es compleixen 55 anys del llançament a l’espai del primer esser vivent, la gossa Laika (no confessional), a bord de l’Sputnik II. Mentre Pere Navarro torna a enarborar la bandera del quintacolumnisme 76 anys desprès, a l’Equador celebren els 192 anys d’independència del regne d’Espanya. 

Dates i dades insignificants que no pretenen ser representatives de res i que tenen molt poca incidència en l’evolució de la Humanitat, tot el contrari que el naixement de Pinito del Oro, la gran trapezista espanyola, que avui faria 81 anys.

5000 entrades buscant una sortida.

Kdirà la gent?

Abans, si us plau, abans 

Un treballador del Madrid Arena ha denunciat que es van vendre més de 20.000 entrades, xifra que depassava l’aforament màxim permès i que va acabar en tragèdia. Bé està que ens acostumem a denunciar totes aquelles coses que mereixin ser denunciades, que perdem la por i que col•laborem activament en les millores socials. Però, encara estaria millor si ho féssim abans de la tragèdia, per evitar-la en la mesura del possible, i no desprès quan s’ha consumat. Que s’havien venut més entrades de les permeses, era un fet conegut pels responsables abans del dia de la festa, perquè la compra era anticipada. Perquè doncs ningú ho va denunciar? Farem diners i no passarà res, devien pensar. Malauradament no va ser així. La cobdícia i la irresponsabilitat han tornat a guanyar la partida amb un balanç descarnadament tràgic. Ara és fàcil, a toro passat, fer-se l’heroi denunciant una pràctica imprudent per tranquil•litzar una mala consciència. Llàstima que aquesta consciència no hagi actuat amb premeditació i sentit comú.

Gary de Bode,

un clàssic

Sol davant el perill 

No fa gaire llegia a la cronologia d’un bon europeista (segurament dels pocs que queden) una amarga queixa sobre la solitud del seu president. Deia l’Agustí, i no sense raó, que li trencava el cor veure l’aïllament del màxim representant del Club en els desplaçaments del Primer Equip. Com és possible que una entitat del prestigi de l’Europa, amb la seva dimensió social i la seva estructura, sigui capaç de deixar sol al seu president? On són tots els homes del president? Què potser no hi ha prou directius per a realitzar aquesta tasca? O, el que és pitjor, no hi ha directius que la considerin necessària? És trist, molt trist, veure la indefensió del president d’un dels clubs més representatius del país, en una deriva lamentable i immerescuda. S’ha de reconèixer, però, que el president, no només fa el que pot, sinó que va més enllà de les tasques que li serien pròpies i, sovint, se’l pot veure acompanyant a nombrosos equips de la base sacrificant el seu temps i el seu espai personal en benefici del Club. Això no treu que la imatge que es projecta del Club no sigui la que caldria o, encara més, la que li pertoca. L’Europa es mereix gent compromesa que treballi per l’entitat i doni la cara. Un president sol, malgrat la seva despesa energètica, el seu altruisme i la seva admirable disponibilitat, no pot tapar la indolència i la manca d’implicació de la resta de companys. Un equip, un bon equip, ha d’anar més enllà d’una sola persona, encara que la persona sigui un model de generositat i es digui Gary Cooper o Guillaume de Bode.

Creu en les barres i l'estrella

Una estrella més 

S’ha acabat el debat. Tant parlar i tornar a parlar i debatre i tornar a debatre sobre la dependència que té el Barça amb Messi. Finalment s’ha resolt la qüestió de la millor manera possible. Messi acaba de ser pare i el seu fill, com aquell que no vol la cosa , ha nascut a les 17 hores 14 minuts (1714). Messi, la seva dona i, especialment Thiago, han estat sensibles al clamor popular i han donat una clara resposta als crits d’independència que ressonen darrerament a l’Estadi. S’ha acabat per sempre el debat. S’ha acabat la Messidependència amb el joiós naixement de la Messindependència. Benvingut Thiago a aquesta casa que és la teva. Una estrella més.

Pescados"in fraganti"

¿Viva Franco?

A qui pot sorprendre que en un acte del PP a l’Hospitalet de Llobregat es sentin crits de “viva Franco”? A qui pot sorprendre que PePe Montilla compari un referèndum democràtic, d’un govern democràtic, d’un país democràtic amb els referèndums franquistes? A qui pot sorprendre que Alejo Vidal-Quadras, nascut a Catalunya, parli dels catalans en tercera persona? A qui pot sorprendre que PePe Bono acusi de colpista a un president democràtic, escollit democràticament i en exercici de la seva responsabilitat democràtica? A qui pot sorprendre que Pere Navarro s’enganyi amb un federalisme utòpic dins d’un estat que no té cap intenció de ser-ho? A qui pot sorprendre que Carme Chacón negui la celebració d’un referèndum democràtic dins d’un règim democràtic? A qui pot sorprendre que PePe Manuel Lara es tregui el pa de la boca amenaçant traslladar el seu “planeta” a una altra galàxia si la galàxia que li ha donat de menjar es declara independent? A qui pot sorprendre que a un corral com Espanya li tremolin les cames davant la possibilitat de perdre la seva gallina dels ous d’or? A qui pot sorprendre que el meu país estigui cada cop menys ennuvolat i apareguin més estrelles?

Si no voleu, no el mireu

Visitar els morts

Tots sants 

Quanta castanya, quants moniatos! 

Mariano Rajoy, Pepe Montilla, José María Aznar, Alicia Sánchez Camacho, Carme Chacón, Fátima Báñez, César Vidal, Francisco Alamán Castro, Luis de Guindos, Alberto Rivera, Francisco Caja, Rosa Díez, Miguel Angel Rodríguez, Pere Navarro, Alberto Boadella, Pedro J, José Bono, Alejo Vidal Quadras, Esperanza Aguirre, Francisco Marhuenda, Alberto Ruiz Gallardón, Mario Vargas Llosa, Curry Valenzuela, Federico Jiménez Losantos,…de todos, de todos los santos. Felicitats a tots ells en el seu dia i que segueixin per molts anys amb el seu encàrrec diví, amb la seva exemplar croada.

Ah! Em deixava al peculiar Eduardo Inda…in-inda-independenci-a

Poca llum i molta reixa

Beneït boicot 

Mireu si ens estimen els espanyols que acaben d’engegar una campanya de boicot als productes i a les empreses catalanes. És tan gran el seu amor pel nostre país que el volen enfonsat. És tan elevat el seu sentiment de confraternització, solidaritat, complicitat i entesa que faran tot el possible per escarnir-nos, humiliar-nos i empobrir-nos fins a límits inimaginables. Tant ens volen els espanyols que ens privaran del pa i de l’aigua fins que purguem els nostres imaginaris pecats. Els espanyols tenen tan clar que Catalunya no és Espanya que no tenen miraments alhora de prendre mesures indignes i covardes pròpies de societats primitives. Estranya manera de buscar correspondències, despertar simpaties, crear vincles i lligar destins. Si hi havia algun camí de confluència, els espanyols, els intel•ligents espanyols, s’han tornat a equivocar. Beneït boicot

Deslliurada del princep

La caiguda dels gegants 

El rei només era un home gens excepcional completament superat pels esdeveniments. Incompetent, desconcertat i miserablement infeliç, era un argument vivent contra la monarquia hereditària.

Pensar núvols

No m’ho puc treure del cap 

Tota la vida veient passar la història i ara resulta que, els meus contemporànies i jo, estem a punt de fer-la. Tota una vida d’espectador més o menys inquiet i de cop, sense temps de pair-ho, em trobo al bell mig de l’ huracà, a l’epicentre del terratrèmol que, tot sembla indicar, ha de sacsejar la nostra existència i girar-la com un mitjó. Del pati de butaques a l’escenari en un obrir i tancar d’ulls. De figurant de “bulto” a coprotagonista d’una trama apassionant que ha de canviar, per força, el futur dels nostres fills. No s’hi val a badar. És molta la responsabilitat, però també és gran l’oportunitat. Trobar-se en aquell punt transcendental on tot és possible i on tot estar per fer, és un privilegi que no es pot malbaratar. Tenir veu i tenir vot i fer-ne us. Un marc on la decisió sigui decisiva i, per fi, decideixi. Una història que escriurem, per deixar-nos, definitivament, d’històries. No m’ho puc treure del cap. I tanmateix, no m’ho vull treure del cap.

Si no és merda, poc li falta

A bono

Ejemplos naturales de abono se encuentran tanto en el clásico estiércol, mezclado con los desechos de la agricultura como el forrajee, o en el guano formado por los excrementos de las aves (por ejemplo de corral, como el de gallina).

Conseqüències del front

Nazionalistes espanyols

“Rivera proposa a PSC i PP fer un front comú per frenar l’ independentisme” 

Proposar una cosa que ja existeix no és més que una pèrdua de temps, una despesa energètica innecessària o, senzillament, un no assabentar-se de res. Senyor Rivera, per a la seva informació, el front que vostè reclama ja fa temps, molt de temps que està en funcionament. L’obsessió per anar en contra de Catalunya i de la voluntat democràtica de triar el seu propi camí no és un fet recent, ni una cosa que s’hagi de demanar i/o incentivar. Els partits espanyols i gent com vostè ho tenen integrat des del bressol i ja els hi surt espontàniament sense el més mínim esforç. El seu sistema immunitari ha creat anticossos força agressius que responen immediatament a qualsevol manifestació sobiranista. No cal fer proclames unionistes, ni cridar a generala, ni convocar a les forces d’ocupació per defensar l’excloent nazionalisme espanyol. El PP i el PSC ja fa temps que ho tenen clar i vostè, sagaç com es pensa que és, se n’hauria d’haver adonat. No pateixi senyor Rivera, el colonialisme espanyol està en bones mans, llàstima que no pugui dir el mateix dels seus cervells.

Una mica d'adrenalina

Per cagar-s’hi

“José María Aznar, hospitalitzat per una forta gastroenteritis "

Veieu com els espanyols estan cagats. Aquesta incontinència verbal. Aquesta escenificació de la por. Aquest nerviosisme mal dissimulat. Aquests espasmes incontrolats. Aquesta persistència en la desraó. Aquesta tendència a la follia i el ridícul. Tot això, està clar, no són més que els símptomes d’una gastroenteritis aguda. Tan aguda que, un dels més significats afectats per la malaltia, ha estat ingressat d’urgència. Davant la perspectiva de perdre Catalunya, Espanya es caga. Davant la possibilitat de quedar-se sense el motor de l’economia i un dels principals actius del seu progrés, a Espanya li tremolen les cames, se l’inflama l’intestí gros i li ve la diarrea. En aquest punt de crisi, en aquest estat febril, apareix el deliri, el desvari i l’agitació. I, com aquell que no vol la cosa, el malalt comença a parlar d’una Espanya plural i d’un federalisme asimètric. Tot plegat, una merda, una veritable merda. Una descomposició de tal magnitud que no ens ha de desviar ni un mil•límetre del camí traçat. Allunyar-nos de la ferum és l’única sortida possible.

Sense cap valor

El premi enverinat

Quina oportuna casualitat, oi? Concedir, just en aquest precís moment, un premi “ex aequo” a Xavi Hernández i Casillas, no és més que un desesperat intent per fer-nos creure que els nostres destins estan units en lo diví i en l’universal. Res més lluny de la realitat. Que Xavi sigui mereixedor d’aquest i d’altres premis per la seva trajectòria esportiva i pel seu comportament dins i fora del camp, ho entenc perfectament. En canvi, que es reconegui a Casillas per aquest mateix comportament i se’l situï a l’alçada de Xavi, no és de rebut i posa en dubte (encara més) la credibilitat d’aquest premi. Només s’entén, i d’aquí la jugada, per escenificar el lligam de les dues trajectòries com a símbol i representació de dos països que, en aquests moments, tenen una concepció de present i de futur diametralment oposada. Xavi i Casillas no són els reis catòlics. Allò va ser un error monumental del que encara no ens hem refet i el meu país ha aprés molt des d’aleshores ençà. No ens tornarem a deixar entabanar per la demagògia salvatge, pels destructius cants de sirena i per una reina hormonada que feia meravelles amb la llengua.