El premi enverinat

Quina oportuna casualitat, oi? Concedir, just en aquest precís moment, un premi “ex aequo” a Xavi Hernández i Casillas, no és més que un desesperat intent per fer-nos creure que els nostres destins estan units en lo diví i en l’universal. Res més lluny de la realitat. Que Xavi sigui mereixedor d’aquest i d’altres premis per la seva trajectòria esportiva i pel seu comportament dins i fora del camp, ho entenc perfectament. En canvi, que es reconegui a Casillas per aquest mateix comportament i se’l situï a l’alçada de Xavi, no és de rebut i posa en dubte (encara més) la credibilitat d’aquest premi. Només s’entén, i d’aquí la jugada, per escenificar el lligam de les dues trajectòries com a símbol i representació de dos països que, en aquests moments, tenen una concepció de present i de futur diametralment oposada. Xavi i Casillas no són els reis catòlics. Allò va ser un error monumental del que encara no ens hem refet i el meu país ha aprés molt des d’aleshores ençà. No ens tornarem a deixar entabanar per la demagògia salvatge, pels destructius cants de sirena i per una reina hormonada que feia meravelles amb la llengua.

Tot a 1 euro

España una, grande, libre...y sola

Montoro: “Mentre altres van de víctimes” el govern espanyol “paga les factures” 

Suposo que, amb això de víctimes, s’estarà vostè referint als catalans, senyor Montoro? Doncs ves per on, ja té un motiu més per no oposar-s’hi a la independència de Catalunya. Mort el gos, morta la ràbia. Si Catalunya esdevé sobirana ja no es podrà acollir al victimisme que tant li molesta i vostès, per altra banda, deixaran de pagar aquestes factures que tant li preocupen. Espanya serà, sense els catalans, més rica i plena. Tindrà més diners, pagarà menys factures i deixarà de sentir l’extenuant cantarella d’uns insolidaris ploramiques que només fan que donar pel cul. Sigui valent i admeti aquesta engrescadora possibilitat. Espanya no pot, ni ha de seguir suportant, ni un dia més aquesta pesada càrrega. Faci el pas, senyor Montoro, faci el gran pas que li obrirà les portes d’un futur esplendorós i convenci als seus correligionaris de la bondat d’aquesta sortida. Ah! I no cal que ens demani la nostra opinió. Li garanteixo que, malgrat alguna que altre llàgrima fugissera, no li posarem cap pal a la roda. Vostè vagi tirant. Proclami la independència d’Espanya i tindrà la nostra més admirada complicitat.

Inquiets

Repetició tràgica

Desconfieu de la repetició. Només cal fer una ullada als referents històrics més propers per adonar-se de la magnitud de la tragèdia. Tot allò que, per aparent casualitat, s’identifica amb la mateixa inicial repetida (duplicada o triplicada) és un senyal inequívoc de que la cosa no pinta gens bé. Anem al gra. KKK, les sigles del temut Ku Klux Klan són un genuí exemple d’aquesta terrible associació. Les SS en seria un altre exemple encara més dramàtic i, amb ell, el seu fundador HH, el sanguinari Heinrich Himmler. A l’altra banda de l’oceà, trobem la triple A (AAA), l’Aliança Anticomunista Argentina, de tràgica memòria i acusada pels tribunals internacionals com autora de “crims de lesa humanitat”. Tornant a Europa, tenim el cas més recent i, per desgràcia, molt proper de FF, Francisco Franco, al que caldria afegir una altra F, de feixista, per arrodonir la repetició i fer-la més descriptiva i precisa. Arribat a aquest punt, us proposo un exercici. Busqueu en el vostre/nostre entorn més proper aquells partits polítics, associacions, col•lectius o persones conegudes per la repetició de les seves inicials. Aquells que llueixen a les seves capçaleres dues o tres lletres iguals i veureu, sense sorpresa, les extraordinàries coincidències amb el plantejament inicial. No hi ha casualitats, sinó causalitats.

...però està molt lluny

L’ús de la raó

Ruiz-Gallardón: "La separació de Catalunya acabaria amb la nació espanyola" 

Senyor Gallardón, com es pot acabar amb una cosa que no ha existit mai? Inventar una determinada situació i/o crear una entelèquia fictícia no és garantia d’autenticitat, ni, molt menys, certifica que allò que s’ha anomenat Espanya hagi estat mai una nació i que, en correspondència, pocs se l’hagin creguda. Per molt que algú s’obstini en modelar una realitat a la seva conveniència no es podrà mai afirmar, tal i com s’està demostrant, que aquesta proposta es correspongui a una veritable realitat. Si a la veritat no s’hi arriba per majoria, a la nació s’ha d’arribar per dret, compromís i, sobretot, amb una majoria en l’ús de la raó i la veritat com a full de ruta.

L'ull de l'agulla

Pepe al Barça?

Seria com, salvant les distàncies, ficar una piranya dins d’un aquari o a Dràcula en un banc de sang. Imprudent i temerari, per no dir, un error monumental. Us imagineu a Pepe vestit de blaugrana trepitjant la mà de Benzemà, patejant l’esquena d’un Ronaldo indefens estès al terra, trencant-li el nas a Sergio Ramos, fotent-li una puntada de peu als ous de Xabi Alonso, recorrent al teatre per exagerar cops inexistents, insultant als rivals i increpant sempre als àrbitres, tinguin o no tinguin raó? Us ho imagineu? Doncs si, perquè és al que ens té acostumats, és la seva naturalesa i no la canviaria per res del món. El que no m’imagino, i aquí estaria la gran diferència, és que jugant al Barça no tindria la patent de cors que té al Madrid, ni gaudiria de la permissivitat que els estaments del futbol espanyol li atorguen, ni la complicitat dels mitjans de comunicació que el lloen i li riuen les gràcies. Pepe al Barça, al marge de no encaixar, duraria menys que un caramel a la porta d’una escola. Pepe és un extraterrestre per al Barça i només pot jugar allà on les condicions li siguin propicies i amb un baix percentatge d’oxigen a l’atmosfera. Pepe fora del Madrid seria com un alien sense cap esperança de vida i amb els minuts comptats.

Mou-te. No t'aparquis

Què diferents! 

L’ofensiva d’Espanya contra el dret legítim de Catalunya a decidir el seu futur, no s’atura. Cada dia que passa en tenim nous exemples amb renovada virulència i creixent visceralitat. Una prova més del desencaix entre les dues parts. Si Catalunya fos realment Espanya i els arguments fossin versemblants no caldria aquesta desmesurada i frenètica carrera per a desacreditar Catalunya, frenar-ne les iniciatives i bloquejar la seva voluntat. Seria suficient amb una exposició transparent de tot allò que ens uneix, deixant de banda la confrontació, la humiliació, la colonialització i el dret de vassallatge d’un sobre l’altre. Però no és així. Per molts punts en comú que es vulguin buscar (els experts espanyols n’han trobat 50, que tenint en compte la dilatada història, és com una gota de pluja en mig del mar) seran simples coincidències. Encontres accidentals i ocasionals producte d’alguna que altre nit d’alcohol i follia. Catalunya se n’ha anat al llit amb Espanya en moments de debilitat i/o constreta per necessitats sexuals urgents. Però una cosa és follar una nit empès pel tequila i l'adrenalina, i una altre de molt diferent, lligar-se de per vida. Espanya no és la parella ideal, ni tan sols és una parella mínimament acceptable. L’única raó per la que Catalunya segueix sota el jou d’Espanya és per l’ús irracional de la força i per la pertinaç i sistemàtica destrucció de la seva personalitat. Per més voltes que se li vulgui donar, no tenim res en comú. Mentre Catalunya busca la seva independència, Espanya s’entossudeix en forçar la submissió i la rendició incondicional. Què diferents!

Camí d'espines

Un mal principi 

Les coses no són com comencen sinó com acaben. Un bon final adoba un mal principi. Bé està el que bé acaba...Frases fetes recollides a l’atzar de la saviesa popular i totes en la mateixa direcció. No seré jo qui tregui o posi raons a lustres d’experiència, però caldrà convenir que un bon inici no és gens menyspreable. Un principi en condicions optimes sempre ajuda a que el trajecte cap el final sigui més plaent, engrescador i satisfactori. Començar bé no et garanteix un final feliç, cal posar tots els mitjans a l’abast per rendibilitzar les inèrcies positives perquè la línia traçada no es torci. Per contra, un mal inici no et permet cap tipus de relaxació i, fins i tot, extremant l’atenció, el trajecte es fa molt costerut i estressant. Deixar-se anar pensant que ja hi haurà temps per rectificar i adreçar un mal inici, és una temeritat, un risc no calculat que pot ser irreversible. En futbol aquesta particular circumstància encara es fa més evident. Un mal començament de temporada ho pot condicionar absolutament tot. Fins el punt d’anar a remolc dels altres equips i dependre d’ells setmana darrera setmana. Llençar les primeres jornades de competició és una pesada llosa que obliga a no cometre cap errada fins el final i, així i tot, pregar a Santa Rita esperant que els altres la cometin.

Navajeros

Espanya ens roba i els àrbitres també

Algú ha vist el penal assenyalat a favor del Depor i en contra del Barça? Ningú, oi? Perquè no ha existit. 

Algú ha vist l’acció mereixedora de targeta a Mascherano i que ha suposat la seva expulsió? Ningú, oi? Perquè no ha existit. 

Algú ha entès el motiu de la targeta a Messi? Ningú, oi? Perquè no ha existit cap motiu. 

Algú sap perquè l’àrbitre ha actuat de la manera que ho ha fet i ha perjudicat seriosament al Barça fins el punt de quasi fer-li perdre un partit que tenia perfectament controlat? Ningú, oi? Perquè la reiteració es converteix en hàbit i amb ell, en costum. 

Algú pot entendre l’exaltació extrema que la televisió ha fet de l’actitud del Depor, obviant la del Barça? Ningú, oi? Perquè l’actitud del Depor ha estat producte de la descarada, tendenciosa i partidista actuació arbitral. L’ajuda de l’àrbitre ha estat determinant perquè el Depor s’envalentís pensant que tot era possible i tot estava permès. L’actitud que realment cal destacar no és una altra que la del Barça que s’ha sabut refer de les injustícies arbitrals i, amb 10 homes durant pràcticament tota la segona part i venint de jugar partits internacionals amb les seves seleccions, no només ha donat la cara, sinó que ha estat capaç de dominar i de guanyar un partit en contra de la voluntat dels gàngsters que l’han arbitrat i dels estaments que ho havien planejat.

Pas a pas. Graó a graó

Aprendre sense perdre

En totes les disciplines hi ha sempre un procés d’aprenentatge. En el futbol també. El primer any de federat, el nen, i per extensió el conjunt de l’equip, transita per un període desconcertant on tot és nou i tot passa per primer cop. No hi ha experiència. No hi ha referents als que recórrer i tota la informació que es rep és en un llenguatge estrany, com si fos perversament codificat. El nen, i per extensió tot el grup, perquè el futbol és un joc d’equip, travessa en aquesta etapa el seu particular desert, on el sol no té clemència i l’aigua és un be escàs i fugisser. No hi ha drecera possible. No hi ha trencalls que escurcin el camí o el facin més planer. L’aprenentatge té aquestes servituds i l’assoliment d’aptituds és una tasca feixuga. No s’hi val a badar. Quan abans s’integrin els conceptes i es generin els recursos necessaris per instal•lar-se en aquest nou àmbit, abans es podran desenvolupar les competències que permetran desplegar les noves habilitats. Competir no és gens fàcil i més quan no s’ha fet mai. Per això és tan important que, mentre dura aquest procés, es minimitzin els danys, es trií bé i s’aprofitin les lliçons. Aprendre sense perdre ja és, en si mateix, una victòria i una extraordinària plataforma per a començar la nova aventura que es vol llarga, fructífera i satisfactòria.

¡Viva México, cabrones!

El chorrillo

¿De dónde?

De Barcelona.

Españoles.

No, catalanes.

Españoles.

No, no, catalanes. Aunque el pasaporte, de momento, diga España, estamos en el camino de subsanar el error. Esperamos ilusionados que este sea unos de nuestros últimos viajes con pasaporte español. 

¿No queréis ser españoles? 

No es que no queramos, es que no lo somos. Sencillamente queremos ser lo que somos y que el pasaporte refleje esta realidad. 

¿Por qué os queréis independizar? 

¿Y tú me lo preguntas? ¿Por qué México quiso independizarse de España y no cesó en el empeño hasta conseguirlo? ¿Por qué México no permaneció ligado a España por los siglos de los siglos y prefirió, en cambio, la vía de la emancipación nacional? 

Nosotros fuimos conquistados, ocupados, exterminados. Nuestra lengua combatida, marginada y llevada al límite de la extinción. Nuestros dioses vejados, ridiculizados, estigmatizados. Nuestras costumbres relegadas, ocultadas, prohibidas. Nuestros tesoros espoliados, robados, exportados. Nuestros líderes detenidos, torturados, asesinados. Nuestro pueblo sometido a las leyes y a los intereses de un colonialismo brutal y genocida… 

Por eso Santiago, por eso. Lo has expuesto perfectamente. Nosotros no lo hubiéramos explicado mejor. Ese es el modus operandi de España y su manera de mostrarse al mundo. México, Perú, Filipinas, Catalunya,…siempre el mismo protocolo, las mismas formas y los mismos fines. Catalunya ha de ser libre, como México, para regir su propio destino. 

Mucha suerte compadres y para España, un chorrillo.

Visió aèria de Catalunya,

 dues setmanes desprès

 d'aconseguir la independència

 

Foto facilitada pel PP

Pecat d’història

Alicia Sanchez Camacho: “Mas condueix Catalunya cap al pitjor moment de la seva història”

Vols dir Alicia? Vols dir que ho tens prou clar? Posats a triar el pitjor moment de la història de Catalunya, no trobes que la pesta negre, que a finals del segle XIV i bona part del XV va assotar Catalunya acarnissant-se amb la població que es va veure reduïda a la meitat dels seus efectius, no es mereix aquest sinistre honor? O potser, la mateixa guerra de successió que va acabar amb l’11 de setembre de 1714 i amb ell, l’anorreament de les nostres llibertats i privilegis, avocant-la a un ostracisme que encara ens lliga? O, posats a ser més actuals, vols dir que la sublevació feixista-militar de l’any 36 que ens va portar una guerra atroç de mort i devastació i la corresponent postguerra amb privacions, fam, misèria i por, no es mereix ser reconeguda com un dels pitjors moments de la història del nostre país? Vols dir, estimada Alicia, que no t’ha traït el subconscient i on volies dir: "el pitjor moment de la història per a Catalunya", no estaves pensant realment en el pitjor moment de la història per a Espanya que és el teu país? Ara, tenint en compte els precedents i els teus deficients coneixements en història (i altres disciplines), no m’estranyaria gens que hagi estat, simplement, una afirmació producte de la ignorància o, en el pitjor dels casos, un insult a la intel•ligència basat en una indigna i llastimosa demagògia a la que, per desgràcia, ens tens tan habituats.

Amor brut

Per un modric preu?

 

Modric: "Gareth Bale hauria de jugar al Real Madrid"

I tu també, Modric, i tu també. Potser ja va sent hora que et posis les piles i facis honor al títol de fitxatge estrella de la temporada i aconsegueixis jugar un partit amb el Madrid. I és que des de que has arribat a la casa blanca amb l’etiqueta dels 50 milions d’euros encara penjant de la solapa de l’americana, no n’has encertat ni una. Ozil sembla un crack al teu costat, Kaka ha revifat i, fins i tot l’avi Essien, et passa per davant a l’hora dels canvis. Està molt bé que vagis recomanant excompanys perquè segueixin les teves erràtiques passes. Però encara estaria millor si et preocupessis en recomanar-te a tu mateix per veure si algú se’t pren seriosament. Si més no, tots aquells que varen proposar el teu fitxatge, aquells per a qui era prioritari i tots aquells que s’han rascat la butxaca per materialitzar un dels negocis més ruïnosos de les darreres temporades. Què és aviat per dir-ho? El què si què és, tard per rectificar-ho.

Dona el pas

Voluntat divina

Esperanza Aguirre: "Espanya és una gran nació, amb 3.000 anys d'història. Això ho han de saber els nens"

I les nenes Espe, i les nenes. Hi ha coses que no es poden amagar i a les que se li ha de fer justícia. Trobo que has estat massa ponderada, massa prudent i que has fet curt. Espanya, i sento discrepar amb tu, no té només 3000 anys d’història. Estic en condicions d’afirmar, sense por a equivocar-me, que el territori bíblic situat entre els rius Tigris i Èufrates ja s’anomenava Espanya. Hi ha indicis que, Adam i Eva, per les nits s’aplegaven al costat del foc per veure Intereconomia mentre anaven menjant pomes. És més, recentment s’han descobert uns petroglifs al desert de Gobi que donen testimoni de la seva veritable antiguitat. Es veu que els orígens d’Espanya s’han de remuntar fins a la creació del món. El primer dia Déu va crear la nit i el dia i els horaris de les discoteques. El segon es va entretenir en crear el cel i el mar. El tercer va crear les plantes, i com que se li morien, immediatament va crear el sol i la lluna per evitar la tragèdia. I el cinquè dia, sense més dilació, va tenir un cop d’inspiració i va crear Espanya. No una Espanya qualsevol, no: la mateixa Espanya que ara coneixem i que ha estat des de la seva concepció, l’enveja de totes les creacions amb certificat d’origen. Espanya és, sense cap mena de dubte, l’obra mestra de Déu. I el setè dia, veient el que havia fet, va descansar. A partir d’aquesta indiscutible realitat, res ni ningú pot anar en contra de l’obra de Déu i de la seva divina voluntat. Amén.

Animals de totes les mides

La confessió

Hi ha declaracions que són reveladores: “Al Madrid hi ha molta gent disfressada, que diuen que són del Madrid i no ho són” Així s’ha expressat Mourinho en un gest que l’honora. L’auto confessió del tècnic blanc no fa més que confirmar allò que tots sabíem, però alguns es negaven a reconèixer. Mourinho s’ha sincerat i, en un tres i no res, ha desmuntat la seva adscripció merengue. És d’agrair, a aquestes alçades de la paròdia, que els protagonistes es treguin les màscares i es presentin davant del seu públic tal i com són i, el més commovedor, que mostrin sense reserves els seus veritables sentiments. Mourinho ha deixat clar que no és madridista, que mai ho ha sigut i que simplement fa aquesta feina per diners i per promocionar-se personalment. Ho teníem clar, però no està gens malament que sigui el propi interessat el que ho certifiqui sense escarafalls, que ho deixi clar i gravat per a dissipar qualsevol ombra de dubte. Mourinho dixit.

Típic i folclòric

Cap el no-res

L’apocalíptic Rajoy torna a pixar fora de test. Cosa que, per lo reiteratiu, deu ser la seva manera habitual de pixar. Diu en Mariano, referint-se a Catalunya, està clar: “Fora d’Espanya i la UE s’està condemnat al no-res”. Gran estadista el líder del PP espanyol. I França i Gran Bretanya, o la mateixa Alemanya, què potser estan dins d’Espanya i no ens havíem adonat? I Suïssa i Noruega, què no estan fora d’Espanya i de la mateixa UE i tot sembla indicar que no els hi va gens malament? És el problema que pateix Espanya, que sempre ha tingut i que sempre tindrà. La seva idiosincràsia, la seva manera de ser no li permet veure més enllà del seu propi nas. Espanya s’ha vist sempre com el centre del món, que dic del món, de tot l’Univers i així li han anat les coses. Des de la seva perspectiva, no hi ha res fora d’Espanya i si la pròpia UE té algun sentit és perquè Espanya hi pertany. Els ocells del cel, els peixos del mar, els arbres del bosc, res té sentit si Espanya no ho filtra. Per això, entre altres coses, els hi costa tant entendre altres perspectives i/o altres punts de vista que no coincideixin amb el seu. Espanya ha viscut sempre tancada en si mateixa dins d’una bombolla malsana i la sola idea d’una atmosfera neta li provoca una irrefrenable i violenta reacció al•lèrgica.