Mou-te. No t'aparquis

Què diferents! 

L’ofensiva d’Espanya contra el dret legítim de Catalunya a decidir el seu futur, no s’atura. Cada dia que passa en tenim nous exemples amb renovada virulència i creixent visceralitat. Una prova més del desencaix entre les dues parts. Si Catalunya fos realment Espanya i els arguments fossin versemblants no caldria aquesta desmesurada i frenètica carrera per a desacreditar Catalunya, frenar-ne les iniciatives i bloquejar la seva voluntat. Seria suficient amb una exposició transparent de tot allò que ens uneix, deixant de banda la confrontació, la humiliació, la colonialització i el dret de vassallatge d’un sobre l’altre. Però no és així. Per molts punts en comú que es vulguin buscar (els experts espanyols n’han trobat 50, que tenint en compte la dilatada història, és com una gota de pluja en mig del mar) seran simples coincidències. Encontres accidentals i ocasionals producte d’alguna que altre nit d’alcohol i follia. Catalunya se n’ha anat al llit amb Espanya en moments de debilitat i/o constreta per necessitats sexuals urgents. Però una cosa és follar una nit empès pel tequila i l'adrenalina, i una altre de molt diferent, lligar-se de per vida. Espanya no és la parella ideal, ni tan sols és una parella mínimament acceptable. L’única raó per la que Catalunya segueix sota el jou d’Espanya és per l’ús irracional de la força i per la pertinaç i sistemàtica destrucció de la seva personalitat. Per més voltes que se li vulgui donar, no tenim res en comú. Mentre Catalunya busca la seva independència, Espanya s’entossudeix en forçar la submissió i la rendició incondicional. Què diferents!

Camí d'espines

Un mal principi 

Les coses no són com comencen sinó com acaben. Un bon final adoba un mal principi. Bé està el que bé acaba...Frases fetes recollides a l’atzar de la saviesa popular i totes en la mateixa direcció. No seré jo qui tregui o posi raons a lustres d’experiència, però caldrà convenir que un bon inici no és gens menyspreable. Un principi en condicions optimes sempre ajuda a que el trajecte cap el final sigui més plaent, engrescador i satisfactori. Començar bé no et garanteix un final feliç, cal posar tots els mitjans a l’abast per rendibilitzar les inèrcies positives perquè la línia traçada no es torci. Per contra, un mal inici no et permet cap tipus de relaxació i, fins i tot, extremant l’atenció, el trajecte es fa molt costerut i estressant. Deixar-se anar pensant que ja hi haurà temps per rectificar i adreçar un mal inici, és una temeritat, un risc no calculat que pot ser irreversible. En futbol aquesta particular circumstància encara es fa més evident. Un mal començament de temporada ho pot condicionar absolutament tot. Fins el punt d’anar a remolc dels altres equips i dependre d’ells setmana darrera setmana. Llençar les primeres jornades de competició és una pesada llosa que obliga a no cometre cap errada fins el final i, així i tot, pregar a Santa Rita esperant que els altres la cometin.

Navajeros

Espanya ens roba i els àrbitres també

Algú ha vist el penal assenyalat a favor del Depor i en contra del Barça? Ningú, oi? Perquè no ha existit. 

Algú ha vist l’acció mereixedora de targeta a Mascherano i que ha suposat la seva expulsió? Ningú, oi? Perquè no ha existit. 

Algú ha entès el motiu de la targeta a Messi? Ningú, oi? Perquè no ha existit cap motiu. 

Algú sap perquè l’àrbitre ha actuat de la manera que ho ha fet i ha perjudicat seriosament al Barça fins el punt de quasi fer-li perdre un partit que tenia perfectament controlat? Ningú, oi? Perquè la reiteració es converteix en hàbit i amb ell, en costum. 

Algú pot entendre l’exaltació extrema que la televisió ha fet de l’actitud del Depor, obviant la del Barça? Ningú, oi? Perquè l’actitud del Depor ha estat producte de la descarada, tendenciosa i partidista actuació arbitral. L’ajuda de l’àrbitre ha estat determinant perquè el Depor s’envalentís pensant que tot era possible i tot estava permès. L’actitud que realment cal destacar no és una altra que la del Barça que s’ha sabut refer de les injustícies arbitrals i, amb 10 homes durant pràcticament tota la segona part i venint de jugar partits internacionals amb les seves seleccions, no només ha donat la cara, sinó que ha estat capaç de dominar i de guanyar un partit en contra de la voluntat dels gàngsters que l’han arbitrat i dels estaments que ho havien planejat.

Pas a pas. Graó a graó

Aprendre sense perdre

En totes les disciplines hi ha sempre un procés d’aprenentatge. En el futbol també. El primer any de federat, el nen, i per extensió el conjunt de l’equip, transita per un període desconcertant on tot és nou i tot passa per primer cop. No hi ha experiència. No hi ha referents als que recórrer i tota la informació que es rep és en un llenguatge estrany, com si fos perversament codificat. El nen, i per extensió tot el grup, perquè el futbol és un joc d’equip, travessa en aquesta etapa el seu particular desert, on el sol no té clemència i l’aigua és un be escàs i fugisser. No hi ha drecera possible. No hi ha trencalls que escurcin el camí o el facin més planer. L’aprenentatge té aquestes servituds i l’assoliment d’aptituds és una tasca feixuga. No s’hi val a badar. Quan abans s’integrin els conceptes i es generin els recursos necessaris per instal•lar-se en aquest nou àmbit, abans es podran desenvolupar les competències que permetran desplegar les noves habilitats. Competir no és gens fàcil i més quan no s’ha fet mai. Per això és tan important que, mentre dura aquest procés, es minimitzin els danys, es trií bé i s’aprofitin les lliçons. Aprendre sense perdre ja és, en si mateix, una victòria i una extraordinària plataforma per a començar la nova aventura que es vol llarga, fructífera i satisfactòria.

¡Viva México, cabrones!

El chorrillo

¿De dónde?

De Barcelona.

Españoles.

No, catalanes.

Españoles.

No, no, catalanes. Aunque el pasaporte, de momento, diga España, estamos en el camino de subsanar el error. Esperamos ilusionados que este sea unos de nuestros últimos viajes con pasaporte español. 

¿No queréis ser españoles? 

No es que no queramos, es que no lo somos. Sencillamente queremos ser lo que somos y que el pasaporte refleje esta realidad. 

¿Por qué os queréis independizar? 

¿Y tú me lo preguntas? ¿Por qué México quiso independizarse de España y no cesó en el empeño hasta conseguirlo? ¿Por qué México no permaneció ligado a España por los siglos de los siglos y prefirió, en cambio, la vía de la emancipación nacional? 

Nosotros fuimos conquistados, ocupados, exterminados. Nuestra lengua combatida, marginada y llevada al límite de la extinción. Nuestros dioses vejados, ridiculizados, estigmatizados. Nuestras costumbres relegadas, ocultadas, prohibidas. Nuestros tesoros espoliados, robados, exportados. Nuestros líderes detenidos, torturados, asesinados. Nuestro pueblo sometido a las leyes y a los intereses de un colonialismo brutal y genocida… 

Por eso Santiago, por eso. Lo has expuesto perfectamente. Nosotros no lo hubiéramos explicado mejor. Ese es el modus operandi de España y su manera de mostrarse al mundo. México, Perú, Filipinas, Catalunya,…siempre el mismo protocolo, las mismas formas y los mismos fines. Catalunya ha de ser libre, como México, para regir su propio destino. 

Mucha suerte compadres y para España, un chorrillo.

Visió aèria de Catalunya,

 dues setmanes desprès

 d'aconseguir la independència

 

Foto facilitada pel PP

Pecat d’història

Alicia Sanchez Camacho: “Mas condueix Catalunya cap al pitjor moment de la seva història”

Vols dir Alicia? Vols dir que ho tens prou clar? Posats a triar el pitjor moment de la història de Catalunya, no trobes que la pesta negre, que a finals del segle XIV i bona part del XV va assotar Catalunya acarnissant-se amb la població que es va veure reduïda a la meitat dels seus efectius, no es mereix aquest sinistre honor? O potser, la mateixa guerra de successió que va acabar amb l’11 de setembre de 1714 i amb ell, l’anorreament de les nostres llibertats i privilegis, avocant-la a un ostracisme que encara ens lliga? O, posats a ser més actuals, vols dir que la sublevació feixista-militar de l’any 36 que ens va portar una guerra atroç de mort i devastació i la corresponent postguerra amb privacions, fam, misèria i por, no es mereix ser reconeguda com un dels pitjors moments de la història del nostre país? Vols dir, estimada Alicia, que no t’ha traït el subconscient i on volies dir: "el pitjor moment de la història per a Catalunya", no estaves pensant realment en el pitjor moment de la història per a Espanya que és el teu país? Ara, tenint en compte els precedents i els teus deficients coneixements en història (i altres disciplines), no m’estranyaria gens que hagi estat, simplement, una afirmació producte de la ignorància o, en el pitjor dels casos, un insult a la intel•ligència basat en una indigna i llastimosa demagògia a la que, per desgràcia, ens tens tan habituats.

Amor brut

Per un modric preu?

 

Modric: "Gareth Bale hauria de jugar al Real Madrid"

I tu també, Modric, i tu també. Potser ja va sent hora que et posis les piles i facis honor al títol de fitxatge estrella de la temporada i aconsegueixis jugar un partit amb el Madrid. I és que des de que has arribat a la casa blanca amb l’etiqueta dels 50 milions d’euros encara penjant de la solapa de l’americana, no n’has encertat ni una. Ozil sembla un crack al teu costat, Kaka ha revifat i, fins i tot l’avi Essien, et passa per davant a l’hora dels canvis. Està molt bé que vagis recomanant excompanys perquè segueixin les teves erràtiques passes. Però encara estaria millor si et preocupessis en recomanar-te a tu mateix per veure si algú se’t pren seriosament. Si més no, tots aquells que varen proposar el teu fitxatge, aquells per a qui era prioritari i tots aquells que s’han rascat la butxaca per materialitzar un dels negocis més ruïnosos de les darreres temporades. Què és aviat per dir-ho? El què si què és, tard per rectificar-ho.

Dona el pas

Voluntat divina

Esperanza Aguirre: "Espanya és una gran nació, amb 3.000 anys d'història. Això ho han de saber els nens"

I les nenes Espe, i les nenes. Hi ha coses que no es poden amagar i a les que se li ha de fer justícia. Trobo que has estat massa ponderada, massa prudent i que has fet curt. Espanya, i sento discrepar amb tu, no té només 3000 anys d’història. Estic en condicions d’afirmar, sense por a equivocar-me, que el territori bíblic situat entre els rius Tigris i Èufrates ja s’anomenava Espanya. Hi ha indicis que, Adam i Eva, per les nits s’aplegaven al costat del foc per veure Intereconomia mentre anaven menjant pomes. És més, recentment s’han descobert uns petroglifs al desert de Gobi que donen testimoni de la seva veritable antiguitat. Es veu que els orígens d’Espanya s’han de remuntar fins a la creació del món. El primer dia Déu va crear la nit i el dia i els horaris de les discoteques. El segon es va entretenir en crear el cel i el mar. El tercer va crear les plantes, i com que se li morien, immediatament va crear el sol i la lluna per evitar la tragèdia. I el cinquè dia, sense més dilació, va tenir un cop d’inspiració i va crear Espanya. No una Espanya qualsevol, no: la mateixa Espanya que ara coneixem i que ha estat des de la seva concepció, l’enveja de totes les creacions amb certificat d’origen. Espanya és, sense cap mena de dubte, l’obra mestra de Déu. I el setè dia, veient el que havia fet, va descansar. A partir d’aquesta indiscutible realitat, res ni ningú pot anar en contra de l’obra de Déu i de la seva divina voluntat. Amén.

Animals de totes les mides

La confessió

Hi ha declaracions que són reveladores: “Al Madrid hi ha molta gent disfressada, que diuen que són del Madrid i no ho són” Així s’ha expressat Mourinho en un gest que l’honora. L’auto confessió del tècnic blanc no fa més que confirmar allò que tots sabíem, però alguns es negaven a reconèixer. Mourinho s’ha sincerat i, en un tres i no res, ha desmuntat la seva adscripció merengue. És d’agrair, a aquestes alçades de la paròdia, que els protagonistes es treguin les màscares i es presentin davant del seu públic tal i com són i, el més commovedor, que mostrin sense reserves els seus veritables sentiments. Mourinho ha deixat clar que no és madridista, que mai ho ha sigut i que simplement fa aquesta feina per diners i per promocionar-se personalment. Ho teníem clar, però no està gens malament que sigui el propi interessat el que ho certifiqui sense escarafalls, que ho deixi clar i gravat per a dissipar qualsevol ombra de dubte. Mourinho dixit.

Típic i folclòric

Cap el no-res

L’apocalíptic Rajoy torna a pixar fora de test. Cosa que, per lo reiteratiu, deu ser la seva manera habitual de pixar. Diu en Mariano, referint-se a Catalunya, està clar: “Fora d’Espanya i la UE s’està condemnat al no-res”. Gran estadista el líder del PP espanyol. I França i Gran Bretanya, o la mateixa Alemanya, què potser estan dins d’Espanya i no ens havíem adonat? I Suïssa i Noruega, què no estan fora d’Espanya i de la mateixa UE i tot sembla indicar que no els hi va gens malament? És el problema que pateix Espanya, que sempre ha tingut i que sempre tindrà. La seva idiosincràsia, la seva manera de ser no li permet veure més enllà del seu propi nas. Espanya s’ha vist sempre com el centre del món, que dic del món, de tot l’Univers i així li han anat les coses. Des de la seva perspectiva, no hi ha res fora d’Espanya i si la pròpia UE té algun sentit és perquè Espanya hi pertany. Els ocells del cel, els peixos del mar, els arbres del bosc, res té sentit si Espanya no ho filtra. Per això, entre altres coses, els hi costa tant entendre altres perspectives i/o altres punts de vista que no coincideixin amb el seu. Espanya ha viscut sempre tancada en si mateixa dins d’una bombolla malsana i la sola idea d’una atmosfera neta li provoca una irrefrenable i violenta reacció al•lèrgica.

Del porc tot s'aprofita

6000 és el doble de 3000

Èxit aclaparador de la manifestació colonialista a la Plaça de Catalunya. Tanta ha estat l’afluència de públic que la Guardia Urbana ha hagut de desallotjar els coloms que habitualment hi resideixen per poder encabir la gernació d’assistents sense haver d’envair la calçada. La mostra de força de l’espanyolisme ha estat d’una contundència de les que fan època. Tot i tenint en compte que l’espanyolisme a Catalunya és silenciós i acostuma a quedar-se a casa en aquests esdeveniments, tal i com va recordar l’Alicia Sanchez Camacho l’11 de setembre, tot afirmant que els vora de 2 milions de participants no eren significatius de res i si que ho eren, per contra, tots els que es varen quedar a casa. El passat divendres va quedar realment demostrada aquesta força i els espanyolistes, seguint les instruccions de la profètica Alicia, s’han tornat a quedar a casa i han enviat una petita delegació de 6000 persones per dir-li al món que aquests si, aquests si que són representatius del sentiment del poble català. Aquesta exhibició de múscul patriòtic, creus gamades, estètica nazi i totalitarisme excloent, ha de fer reflexionar, per força, al govern democràtic de la Generalitat i actuar en conseqüència. Si el que pretenien els organitzadors de la manifestació del 12 d’octubre era contrarestar amb xifres la del 11 de setembre, han triomfat. Definitiva i decididament, han excel•lit. Ni tan sols hagués calgut fer venir els ultres de Madrid (en un autocar mig buit, per cert) per garantir un èxit que estava assegurat. 6000 persones és una xifra a tenir en compte. Aquest any no ha pogut ser perquè el local estava ocupat pels Special Olympic Games, però per a la propera ocasió, em permeto suggerir als organitzadors que lloguin el pavelló de la Mar Bella, hi cabran tots i no es mullaran al final de l’acte.

...y claro

Sense futbol

L’aturada de la competició, pel que fa a la 1ª divisió de les grans lligues, acostuma a provocar un buit existencial que costa molt d’omplir. De fet, i està científicament demostrat, genera un estat de nerviosisme i estrés traumàtic difícil de neutralitzar. El síndrome d’abstinència és una conseqüència inevitable per a tots aquells i aquelles que tenen el futbol d’elit com una necessitat vital i un irrenunciable aliment per a l’esperit. Res ho apaivaga. Ni la competició de segona línia, ni la metadona de les seleccions és capaç d’aportar la dosi de qualitat necessària per a l’estabilitat d’un pacient en plena crisi. De les poques coses positives que aporta la present aturada a la lliga espanyola és que aquesta setmana l’Español no perdrà el seu partit, el Barça continuarà líder i el Madrid seguirà a 8 punts. Tot això sense suar la camiseta i aplicant la llei del mínim esforç. En fi, preparem-nos per un nou cap de setmana de succedanis i productes light, descafeinats o, si ho preferiu, baixos en calories.

Agafat amb pinces

Erllest Maragall

Tan difícil era? Tant costava adonar-se’n que entre CiU i ERC o Iniciativa no hi havia res? La política, per dir-ho d’alguna manera, del PSoeC a Catalunya i la seva erràtica estratègia, no han fet més que deixar un enorme espai de terra erma al seu darrera. La “intel•ligència” dels seus dirigents i/o el seu espanyolisme irreductible han fet de l’històric partit a Catalunya un nucli residual i, alhora testimonial, d’un passat esplendorós que difícilment es repetirà. Ha estat un joc de despropòsits (o no) que ha condemnat un enorme potencial social a l’ostracisme i a la marginalitat. Ha hagut de ser Ernest Maragall, el més llest de la classe, si més no el borni al país dels cecs, el que s’hagi atrevit a fer el pas que ningú s’atrevia a fer i anunciar que, desprès de les eleccions, es crearà un partit polític de nova factura per ocupar l’espai que ha deixat buit el PSoeC amb el seu gir espanyolista i la seva contrastada traïció als valors fundacionals que el varen concebre. Saludem doncs la bona nova d’un partit d’esquerres i sobiranista que ha de donar veu a un munt d’orfes que s’havien quedat sense una identificació política que defensés els seus ideals i representés les seves aspiracions nacionals.

11S, 12O, 13N...pas a pas, dia a dia, mes a mes

2012: 200 anys de la independència de Mèxic

Ara et toca a tu!

Res a celebrar

Mentre l’11 de setembre desfilen famílies senceres pels carrers de Barcelona, ciutadans lliures manifestant-se pacíficament, el 12 d’octubre, per contra, desfilen tancs i legionaris amb cabra inclosa i la broma, per dir-ho suaument, costa prop d’un milió d’euros a la nostra malmesa economia. Aquesta és una, només una, de les grans diferencies entre el que vol Catalunya i la seva manera d’expressar-ho i el que imposa Espanya i la seva manera de ser. 

Mentre l’11 de setembre es commemora la pèrdua de la sobirania nacional de Catalunya i el principi d’una de les etapes més fosques del nostre país a mans d’un rei francès que, malgrat el seu origen, en lloc d’un francès ens acabaria fent un grec, el 12 d’octubre, per contra, se celebra l’inici d’una de les pitjors tragèdies de la Humanitat. L’obertura de la caixa dels trons per al continent americà i, amb ella, el principi del genocidi dels pobles indígenes.

Amb l’espasa i la creu. Amb la llengua i les dents. Amb la inquisició i els tancs. Amb el sabre i el tricorni. Amb “la unidad” i la uniformitat. Amb Pizarro i Cortés. Amb Felip V i Baldomero Espartero. Amb Primo de Rivera i Francisco Franco Behemente. Tots, des del primer a l’últim, han deixat la seva tràgica empremta per allà on han passat. La seva història és una història de sang i devastació. Una història que mai haurem d’oblidar, però que, en cap cas, hem de commemorar. El 12 d’octubre no hi ha res a celebrar.