Del porc tot s'aprofita
diumenge, 14 d’octubre del 2012
6000 és el doble de 3000
Èxit aclaparador de la manifestació colonialista a la Plaça de Catalunya. Tanta ha estat l’afluència de públic que la Guardia Urbana ha hagut de desallotjar els coloms que habitualment hi resideixen per poder encabir la gernació d’assistents sense haver d’envair la calçada. La mostra de força de l’espanyolisme ha estat d’una contundència de les que fan època. Tot i tenint en compte que l’espanyolisme a Catalunya és silenciós i acostuma a quedar-se a casa en aquests esdeveniments, tal i com va recordar l’Alicia Sanchez Camacho l’11 de setembre, tot afirmant que els vora de 2 milions de participants no eren significatius de res i si que ho eren, per contra, tots els que es varen quedar a casa. El passat divendres va quedar realment demostrada aquesta força i els espanyolistes, seguint les instruccions de la profètica Alicia, s’han tornat a quedar a casa i han enviat una petita delegació de 6000 persones per dir-li al món que aquests si, aquests si que són representatius del sentiment del poble català. Aquesta exhibició de múscul patriòtic, creus gamades, estètica nazi i totalitarisme excloent, ha de fer reflexionar, per força, al govern democràtic de la Generalitat i actuar en conseqüència. Si el que pretenien els organitzadors de la manifestació del 12 d’octubre era contrarestar amb xifres la del 11 de setembre, han triomfat. Definitiva i decididament, han excel•lit. Ni tan sols hagués calgut fer venir els ultres de Madrid (en un autocar mig buit, per cert) per garantir un èxit que estava assegurat. 6000 persones és una xifra a tenir en compte. Aquest any no ha pogut ser perquè el local estava ocupat pels Special Olympic Games, però per a la propera ocasió, em permeto suggerir als organitzadors que lloguin el pavelló de la Mar Bella, hi cabran tots i no es mullaran al final de l’acte.
dissabte, 13 d’octubre del 2012
Sense futbol
L’aturada de la competició, pel que fa a la 1ª divisió de les grans lligues, acostuma a provocar un buit existencial que costa molt d’omplir. De fet, i està científicament demostrat, genera un estat de nerviosisme i estrés traumàtic difícil de neutralitzar. El síndrome d’abstinència és una conseqüència inevitable per a tots aquells i aquelles que tenen el futbol d’elit com una necessitat vital i un irrenunciable aliment per a l’esperit. Res ho apaivaga. Ni la competició de segona línia, ni la metadona de les seleccions és capaç d’aportar la dosi de qualitat necessària per a l’estabilitat d’un pacient en plena crisi. De les poques coses positives que aporta la present aturada a la lliga espanyola és que aquesta setmana l’Español no perdrà el seu partit, el Barça continuarà líder i el Madrid seguirà a 8 punts. Tot això sense suar la camiseta i aplicant la llei del mínim esforç. En fi, preparem-nos per un nou cap de setmana de succedanis i productes light, descafeinats o, si ho preferiu, baixos en calories.
Erllest Maragall
Tan difícil era? Tant costava adonar-se’n que entre CiU i ERC o Iniciativa no hi havia res? La política, per dir-ho d’alguna manera, del PSoeC a Catalunya i la seva erràtica estratègia, no han fet més que deixar un enorme espai de terra erma al seu darrera. La “intel•ligència” dels seus dirigents i/o el seu espanyolisme irreductible han fet de l’històric partit a Catalunya un nucli residual i, alhora testimonial, d’un passat esplendorós que difícilment es repetirà. Ha estat un joc de despropòsits (o no) que ha condemnat un enorme potencial social a l’ostracisme i a la marginalitat. Ha hagut de ser Ernest Maragall, el més llest de la classe, si més no el borni al país dels cecs, el que s’hagi atrevit a fer el pas que ningú s’atrevia a fer i anunciar que, desprès de les eleccions, es crearà un partit polític de nova factura per ocupar l’espai que ha deixat buit el PSoeC amb el seu gir espanyolista i la seva contrastada traïció als valors fundacionals que el varen concebre. Saludem doncs la bona nova d’un partit d’esquerres i sobiranista que ha de donar veu a un munt d’orfes que s’havien quedat sense una identificació política que defensés els seus ideals i representés les seves aspiracions nacionals.
divendres, 12 d’octubre del 2012
Res a celebrar
Mentre l’11 de setembre desfilen famílies senceres pels carrers de Barcelona, ciutadans lliures manifestant-se pacíficament, el 12 d’octubre, per contra, desfilen tancs i legionaris amb cabra inclosa i la broma, per dir-ho suaument, costa prop d’un milió d’euros a la nostra malmesa economia. Aquesta és una, només una, de les grans diferencies entre el que vol Catalunya i la seva manera d’expressar-ho i el que imposa Espanya i la seva manera de ser.
Mentre l’11 de setembre es commemora la pèrdua de la sobirania nacional de Catalunya i el principi d’una de les etapes més fosques del nostre país a mans d’un rei francès que, malgrat el seu origen, en lloc d’un francès ens acabaria fent un grec, el 12 d’octubre, per contra, se celebra l’inici d’una de les pitjors tragèdies de la Humanitat. L’obertura de la caixa dels trons per al continent americà i, amb ella, el principi del genocidi dels pobles indígenes.
Amb l’espasa i la creu. Amb la llengua i les dents. Amb la inquisició i els tancs. Amb el sabre i el tricorni. Amb “la unidad” i la uniformitat. Amb Pizarro i Cortés. Amb Felip V i Baldomero Espartero. Amb Primo de Rivera i Francisco Franco Behemente. Tots, des del primer a l’últim, han deixat la seva tràgica empremta per allà on han passat. La seva història és una història de sang i devastació. Una història que mai haurem d’oblidar, però que, en cap cas, hem de commemorar. El 12 d’octubre no hi ha res a celebrar.
dimarts, 25 de setembre del 2012
On vegis causa, posa-li pausa
Amb el vostre permís, me’n vaig 15 dies a Mèxic a fer una prospecció sobre el terreny de l’impacta que ha tingut la conferència/ponència de Pep Guardiola entre la societat civil. Al mateix temps, i aprofitant l’avinentesa, penso estudiar a fons l’ancestral joc de la pilota Maia. Espero recollir prou informació per fer-vos cinc cèntims a la tornada. Si voleu anar avançant pel que fa a la independència, no us amoïneu, espereu o atureu, aneu tirant que ja us agafaré.
Independència sense permís
Segurament en Mariano no entrarà mai en aquest blog i, per tant, no llegirà el que ara li escric. Segurament. Però potser altres que pensem com ell, ni que sigui accidentalment, si que ho faran. A ells va adreçat aquest breu aclariment. La independència és un dret democràtic inqüestionable i irrenunciable de tots els pobles que hi vulguin accedir. La independència, per altra banda, no es dóna, es pren. La independència no necessita el permís patern i menys quan l’actual situació “familiar” és fruit de la força i la conquesta. La independència no la decideix el país que no ho vol ser. La independència la proclama i l’assoleix aquell que si que ho vol ser. Espanya no pot decidir mai sobre la independència de Catalunya, com Anglaterra no va decidir sobre la independència dels Estats Units, ni França sobre la d’Algèria. Ja se que és molt bàsic i que no hi caldria insistir tant, però en Mariano (i altres desinformats com ell) sembla que no ho tingui gens clar. Si la independència de la India hagués depès del Regne Unit, a hores d’ara, seguiria sent una colònia britànica. Un altre exemple per si no queda prou clar: si la independència de Cuba i Filipines hagués depès d’Espanya, aquest dos països encara formarien part de la corona espanyola. Així de clar, encara que en Mariano es resisteixi a entendre-ho. Arribat a aquest punt, no se si la seva posició (i la dels que pensem com ell) és una negació voluntària conscient o una incapacitat d’entendre la situació. Sigui com sigui, res farà canviar el que és evident: Catalunya pot i ha de decidir unilateralment el seu futur, independentment del que puguin pensar els aborígens d’Austràlia, els de les Illes Verges i, fins i tot, els d’Extremadura.
dilluns, 24 de setembre del 2012
Habia una vez un circo!
Que el sabotatge es fes precisament al carrer del Payaso Fofó. Que Pepe Gotera i Otilio fossin els encarregats de pelar els cables per intentar tornar la llum a Vallecas, de la mateixa manera que Pepe, Ramos i Arbeloa són els responsables de “pelar” els turmells dels rivals. Que l’animal de moda al Madrid sigui el talp. Que Ronaldo vagi de curtcircuit en curtcircuit com si res. Que Mourinho estigui deixant a les fosques totes i cadascuna de les àrees del madridisme. Que el vestuari blanc sigui una caixa de trons i vagi darrera del llamp (rayo). Que un partit de màxima seguretat i qualificat d’alt risc s’acabi convertint en el més insegur de tota la temporada. Que el bo de l’Essien no es pugui casar i a sobre hagi d’escoltar comentaris mofetes dels seus companys de l’estil: essiende la luz, essiende la luz! Que, amb tot, s’estigui fent fosc a la capital de l’Imperi, no pot ser només producte de la casualitat. Són necessàries moltes hores, molts dies i molts mesos de dur treball per aconseguir una situació d’aquesta mena. No és gens fàcil. Però tranquils que avui torna l’espectacle.
Habia una vez, un circo,
siempre viajar,
siempre cambiar,
pasen a ver el circo
otro pais,
otra ciudad,
pasen a ver el circo
Madrid a les fosques
Sobrepassat el cap de setmana, ve de gust obrir el diari per la secció d’esports. Veure al Barça en primera posició amb 15 punts dels 15 possibles, a l’Español a la cua amb un sol punt i, l’ autènticament sorprenent, al Madrid amb 4 punts i a només 2 dels llocs de descens, és un luxe, un plaer per als sentits i una manera fantàstica d’encarar la setmana que tot just comença. Que és circumstancial? Ja me n’adono, ja. Però això no li treu ni un bri d’excitació. Pensar que, si la Lliga acabés avui mateix, l’Español tornaria a ser un equip de Segona Divisió, que de fet és el lloc que li pertoca, i el Madrid estaria fora, però molt, molt fora, d’Europa, és un “motivo de honda satisfacción” i que no es paga amb diners. S’ha de reconèixer que els temps estan canviant, lenta, però inexorablement. Madrid ha estat aquest cap de setmana, per aquelles juguesques del destí, un clar exemple de l’enfosquiment d’Espanya. Sense llum, res els hi és propici. Davant l’imminent adveniment de la independència de Catalunya l’espanyolisme i els seus recalcitrants activistes, estan desorientats. El Madrid i l’Español, referents del colonialisme i el quintacolumnisme, respectivament, han perdut el nord. Tan sols els hi queda donar pals de cec a l’aire en un gest que, en el llenguatge no verbal, en diríem : la possessió del pànic. Mentre en alguns indrets augmenta exponencialment la il•luminació, en altres, per contra, es fonen els ploms. O encara pitjor: els hi tallen els cables.
El món sense fi
Guillaume va preguntar:
-Per a què serveixen els contraforts?
-Per a reforçar els pilars i guanyar estabilitat, va respondre Merthin.
-Però no creieu que és exagerat i que la construcció s’endarrereix innecessàriament? Sense els contraforts el pont seria més econòmic i arribaríem a temps a la fira del velló.
-Un pont sense contraforts seria del tot perillós i no estaria garantida la seva pervivència.
-Si s’aguanta un parell d’anys ja serà suficient. Quant tinguem més diners ja en farem un altre.
-El meu pont, va rematar Merthin, serà segur i durarà per sempre.
diumenge, 23 de setembre del 2012
La perversió
Com són les coses! Com són i que estranyament es mostren al CE Europa. Que n’és de capriciós l’atzar. O hauríem de dir: que en són d’hàbils algunes persones. Sigui com sigui, la realitat és que els autèntics europeistes, aquells que l’han mamat de petit, aquells que senten els colors i estimen el Club per damunt de qualsevol altre consideració, aquells que no tenen cap interès personal i si molts de col•lectius, en fi, tots aquells per als que l’Europa és una passió irrenunciable, estan a l’oposició i lluny dels òrgans de gestió. En canvi, els nouvinguts, els que han desembarcat al club accidentalment, els que han vist en ell una oportunitat immillorable de promoció personal, els que només estan de passada fins que els hi convingui un canvi d’aires o trobin alguna cosa més divertida per fer, els que anteposen els seus interessos per davant i per damunt dels propis interessos del Club, aquests, per contra, estan al front de la gestió. Si no és perquè cada cop és més habitual, diria que és el món al revés. Els diners, els contactes i la posició social són, malauradament, determinants per fer-se amb els òrgans de poder en detriment de les bones intencions de l’infanteria que no compta absolutament per a res.
dissabte, 22 de setembre del 2012
Ens fan por
Ens fan por. Ens fan molta, molta, molta por. I amb tot, estic veritablement cagat. Ens amenacen amb els tancs i amb la sagrada Constitució. Amb la deslleialtat, l’aïllacionisme i la il•legalitat. Ens amenacen amb quedar fora d’Europa i haver de tornar a bescanviar la pesseta. Amb el Barça jugant contra el Santfeliuenc, el Gavà i el Polvoritense. Ens pronostiquen una renta per càpita per sota de la de Xipre. Ens amenacen amb la misèria, la desacceleració i la fugida d’inversió. Amb la inviabilitat i el col•lapse total. Ens avancen el desastre social i ens donen quatre anys de vida. Perquè doncs tinc aquesta irrefrenable sensació de felicitat?
divendres, 21 de setembre del 2012
On anirem a parar!
Davant la greu desqualificació d’Albert Godall cap a Mourinho titllant-lo de psicòpata, farà bé el Madrid en demandar-lo. Hi ha coses que no es poden tolerar i més quan l’acusació no té cap fonament. Com es pot qualificar a Mourinho de psicòpata? És que potser pateix l’entrenador del Madrid d’un trastorn de la personalitat o caracterològic? Pateix potser, un desequilibri psíquic o de conducta? O és que sofreix una malaltia mental caracteritzada per una alteració global greu del sentit de la realitat? Oi que no? Oi que el seu comportament no té res a veure amb cap símptoma d’aquesta patologia? Oi que és una persona perfectament equilibrada i “normal”? Oi que la seva conducta és modèlica i exemplar i mai ha fet res que ho desmenteixi? Canya al senyor Godall per la seva desafortunada, perversa i infundada acusació a un dels homes més centrats del planeta. Si això no ho aturem, prendrem mal. Es comença per qualificar a Mourinho de psicòpata i s’acaba per acusar a Al Capone de mafiós o a Hitler de feixista, assassí i genocida. On anirem a parar!
Arquitectes del gel
Fiar-ho tot als resultats és una practica comuna en la majoria de Clubs de futbol. Clar que quan no es té criteri, ni ambició, ni visió de futur, ni ganes d’avançar, aleshores, ja està bé. Quan es viu amb els ulls al clatell, instal•lats en un passat que mai tornarà, la mandra i la por al canvi actuen de paralitzador de qualsevol iniciativa. Fiar-ho tot als resultats és el consol dels mediocres i els covards, alhora que un mal negoci per a la supervivència del Club. Només cal esperar a que els resultats es torcin perquè s’estengui el pànic i el desconsol com un devastador virus sense control i sense antídot. Quan això passa, acostuma a ser ja massa tard. Els mals resultats no són més que la punta de l’ iceberg que amaga una deficiència estructural molt més profunda i que s’ha anat gestant per sota de la superfície contaminant-ho pràcticament tot. D’ací el decisiu protagonisme dels arquitectes i/o escultors del gel. Artistes capaços de presentar-nos figures gèlides, però atractives, que ens distreuen de l’amarga realitat que s’amaga al darrera. Enginyers de la fantasia efímera, condemnada per l’escalfor del sol, però molt pràctica per servir els seus freds interessos.
dimecres, 19 de setembre del 2012
Casino? Sin casi
Un altre motiu, un altre bon motiu, per assolir la sobirania plena el més aviat possible, és l’estalvi que ens representarà no haver de pagar l’Eurovegas que es té previst fer a Madrid. Acostumats com estem a pagar-ho tot, a finançar les infraestructures del país veí i col•laborar decisivament en el seu progrés: autopistes sense cotxes, aeroports sense avions, estacions sense trens, parcs temàtics sense clients,…ara ens tocarà tornar-nos a rascar la butxaca per aixecar casinos al mig del desert i tots els serveis i infraestructures necessàries per a la seva viabilitat. Madrid fa com l’Església de l’Edat Mitjana que s’ocupava dels assumptes de Déu, però el cost el sufragaven els fidels. Madrid fa el mateix, té els contactes sobrenaturals, però el telèfon el paguen els catalans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)