Una jugada mestra

Fa unes setmanes, quan el Barça li regalava la Supercopa d’Espanya (un títol menor segons paraules del propi Mourinho) al Madrid, producte d’una estratègia intel•ligentment pensada i perfectament executada, ningú, ningú, ni tan sols els més optimistes es pensaven que, un mes desprès, la situació seria tan favorable per als interessos blaugrana. La tàctica estava clara i ho vaig escriure en el seu moment (es pot contrastar). El Madrid de Mourinho es limita a guanyar un títol per temporada. Doncs som-hi. Cedint la Supercopa, els blancs ja tindrien l’objectiu satisfet i s’abandonarien a la indolència. Dit i fet. Just un mes després d’aquella jugada mestra, el Barça està 8 punts per damunt del Madrid. En altres paraules, el Madrid només ha sumat 4 punts dels 12 possibles. Tot un rècord negatiu per a l’equip dels rècords (segons l’anomena la caverna). Tito Vilanova se’ns està revelant com un gran i valent estratega. Valent pel risc de les seves propostes i gran per la capacitat d’avançar-se als moviments del rival i preveure el resultat quatre jugades abans. Sacrificar un peó a canvi de l’escac no és una concessió a la galeria, és una aposta brillant per guanyar la partida definitiva.

Sotana

ella es diu Ana, evidentment

Perquè no hi vas tu?

El Papa, el de Roma, ha demanat als cristians que no marxin d’Orient Mitjà, amb el precari argument de que són necessaris per a l’obra de Déu. 

D’acord, Papa. Si tot plegat és tan necessari i valuós, perquè no t’hi trasllades vostè? Perquè no deixes el teu daurat i segur Palau d’or i t’entafores al vell mig del polvorí? Que n’és de fàcil demanar als altres el que un no és capaç de fer, ni faria mai. Clar que això ja els hi ve dels orígens i va lligat a la seva mateixa existència i essència. És del tot simptomàtic i revelador que el propi fundador de l’Església, el covard Pere, escapés de la represàlia dels jueus, mentint. No va ser un bon auguri que els fonaments de l’Església s’assentessin damunt la negació, l’engany i la fugida. Amb aquests principis no es podia esperar res de bo. Com, per altra banda, es pot acumular tanta riquesa? Treballant? Evidentment que no. 

L’Església sempre ha tingut l’habilitat d’entabanar al personal. Ha manipulat a conveniència la voluntat de la gent amb amenaces de la condemnació i el foc etern. Ha fet lluitar, en el seu nom, a exèrcits fanàtics en innombrables creuades, sense tacar-se les mans de sang, això sí, per defensar els seus interessos terrenals. Ha cosint a impostos i peatges als soferts conciutadans. Ha expropiant terres, patrimonis i bens. Ha excomunicant nobles, reis i poderosos per apoderar-se de les seves terres. Ha eliminant sistemàticament als crítics amb acusacions de bruixeria i heretgia. Ha recorregut al xantatge, a la mentida i a la por per lligar en curt als babaus ignorants. Ha pidolat l’almoina a gent que no s’ho podia permetre, tot, per mantenir els seus indecents privilegis.

L’Església no és precisament un model de conducta i no està en disposició de demanar i, molts menys, exigir a ningú, comportaments que ella mai assoliria.

El dia de les estrelles

Quanta raó!

La Razón: “Catalunya gasta 500 milions a l’any en promocionar l’ independentisme”

Ves per on, un nou i determinant motiu per assolir el més aviat possible la sobirania nacional. 

500 milions? Quina barbaritat! Quant abans siguem independents, abans deixarem de gastar una quantitat tan escandalosa.

 

Bell però inevitable

La melancolia del Juvenil A

S’estarà plantejant seriosament la directiva del CE Europa substituir l’entrenador del Juvenil A? Ho dic perquè, coneixent el personal i els antecedents en aquest sentit, tot apunta perquè així sigui. Si la temporada passada, sent l’estrena del tècnic, s’havia de tenir una paciència obligada, aquest any, sent el segon, s’han començat a esmolar els sabres. L’excusa de la novetat, de que es va haver de fer un equip a corre-cuita, que els jugadors tenien un nivell baix,...tot això aquest any no val. L’equip és un equip que conviu des de fa molt temps, els jugadors han evolucionat i han madurat junts, l’equip es coneix sobrerament i, per si era poc, han estat campions de les lligues que han disputat en els darrers tres anys. És un equip fet, solvent i que, com s’acostuma a dir: juga sol. Així ha estat durant les darreres temporades on ha aconseguit l’èxit amb tres entrenadors diferents. Aquest cop, no valen excuses. L’equip, per la seva contrastada trajectòria, no admet cap mena de sospita sobre la seva vàlua i el seu rendiment. Tres partits, un sol empat, i a casa, és la crua realitat. Tres partits sense marcar cap gol i amb una sensació de desorientació de l’alçada d’un campanar. Però el pitjor encara està per arribar. Si la millor volta de l’entrenador actual és la primera, imagineu com serà la segona. La temporada passada ja va acabar demanant l’hora i va anar d’un pèl que no perdés la categoria. 

Estic convençut, perquè només m’haig de remetre als fets, que si l’entrenador es digués Toni Cosano, hagués fet el lamentable paper de la temporada passada i aquesta, amb l’equip que té i les expectatives que s’han aixecat al seu voltant, portés només 1 punt dels 9 possibles, insisteix-ho, si es digués Toni Cosano, estaria fent les maletes o camí de Tombuctú. Però l’entrenador del juvenil A no es diu Toni Cosano amb el que, per cert, tothom s’hi atrevia.

-Si la cosa no funciona, seré jo personalment el que el faci fora.- Em va dir el President referint-se a Angoy. Potser per això, i només per això, Angoy continuarà a l’Europa fins que Melancolia (veure Lars von Trier) toqui La Terra.

Maló, maló, maló

Ofertes

Ramon Condal, president de l’Español, ha demanat als socis que no perdin l’esperança. Serà, deu pensar, que n’hi ha prou amb perdre els partits com, per a sobre, perdre també l’esperança. El senyor Condis està nerviós perquè el soci li reclama ofertes que no pot donar i té por que la massa se li revolti, li assaltin el Super i li toquin els pebrots. Amb el precedent dels nazis de la Curva presentant-se a Sant Adrià per amenaçar als jugadors i als tècnics, el màxim responsable del Club no ho té gens clar i, coneixent el pa que es dóna, es tem el pitjor. Llàstima que el bo del senyor Adelson no se n’hagi sortit amb la seva i no s’acabi enderrocant l’estadi de Cornellà –El Prat.

Tres i el gos

Un teatre massa gran

Fa alguns dies, un dels pocs socis o simpatitzants del CE Europa, em reprenia severament per haver enquadrat al club gracienc i a la seva afició a la Tercera Divisió de futbol, cosa que, evident i estrictament, és del tot certa. L’amic en qüestió es va molestar, i es devia sentir ferit en el seu orgull històric al mostrar una reacció tan visceral, desproporcionada i mancada de raó. Però la realitat és tossuda i torna amb la marea, encara que no ens agradi o no complagui els nostres secrets desitjos. Per si no havia quedat prou clar, em ratifico en les meves apreciacions: el CE Europa, el seu futbol i la seva afició són de Tercera. És més, a la vista de les darreres noticies, diria que és un club en vies d’extinció. Només és qüestió de temps que el Club històric que coneixem deixi de ser tal i com l’hem conegut. Una assemblea anual ordinària amb l’assistència només de 52 socis és un símptoma alarmant de la inviabilitat de l’entitat i del poc interès que desperta en l’entorn que li és propi. L’associació de petanca del meu carrer, sense anar més lluny, té el doble d’assistents en qualsevol acte insubstancial que es convoqui. Què són gent gran? Doncs l’Europa no és gaire diferent en aquest sentit. Una escola, un club de serveis i/o un centre d’activitats extraescolars és el futur de l’Europa, no hi ha un altre. Lluny, molt lluny d’un passat que cada cop menys gent recorda. Amic soci, la diferència entre grandesa i grandària deu ser això: únicament 52 socis en una sala excessivament gran.

110912

Meter la pata

Ves a saber

Alfonso Pérez: "Si Guardiola se sentia tan català, no sé per què va posar-se la samarreta de la selecció espanyola" 

Ves que no sigui perquè és un professional del futbol i viu d’això. Ves que no sigui una cosa semblant a que tu, tan madridista, fitxessis pel Barça i et posessis la seva samarreta. Ves que no sigui perquè no podia jugar amb el seu país, perquè un altre país, concretament el teu, no li deixava tenir la seva pròpia selecció. Ves que no sigui perquè és prou intel•ligent per separar els seus sentiments de la seva vida laboral. Ves que no sigui perquè pensés: ja que em donen pel cul, com a mínim faré caixa. Ves que no sigui com el Modric, un culé declarat i que ara jugarà amb la samarreta del Madrid. Ves que no sigui com el cas d’un italià entrenant a la selecció anglesa. Ves a saber. Ja té conya, que amb l’edat que tens, encara se t’hagin d’explicar aquestes coses. En fi, no tothom té el coeficient intel•lectual que seria mínimament desitjable.

Clar i català

Les raons dels que han perdut la raó

Veus com tenies raó Pere Navarro. Veus com la manifestació d’ahir era, única i exclusivament, per expressar el malestar contra les retallades. Veus com només era una protesta contra les polítiques del PP a Madrid i de CiU a casa nostra. Veus com, en cap cas, era una manifestació independentista com ho demostren la manca de símbols en aquest sentit. Veus com tenies raó i l’únic crit que es va sentir va ser el de: volem una Catalunya federal dins l’Estat espanyol. Veus com tenies raó.

Veus com tenies raó Jose Montilla. Veus com la manifestació d’ahir era per defensar l’Estatut retallat, perdó, aprovat per Madrid i el seu desplegament immediat. Veus com tenies raó i el que veritablement vol el poble de Catalunya és seguir formant part d’Espanya sota la tutela de l’Estatut. Veus com el clam popular de “Catalunya és Espanya, volem l’Estatut”, et donava la raó. 

Veus com tenies raó Duran i Lleida. Veus com la gent va sortir al carrer en massa per reclamar el pacte fiscal i deixar-se d’aventures de dubtosa viabilitat. Veus com tenies raó i Catalunya vol seguir negociant (o hauríem de dir pidolant?) amb Espanya fins que a les granotes els hi creixi el pèl. Veus com Catalunya no vol deixar de pactar encara que els pactes siguin amb el diable. Veus com tenies raó. 

Veus com tenies raó Alicia Sánchez. Veus com va ser una manifestació crispada. Veus com n’estava de trista la gent que desfilava Passeig de Gràcia avall. Veus com tenies raó i la societat catalana no vol ni està preparada per aventures independentistes. Veus com de preocupada estava la gent perquè el país es trenca, s’esmicola i es divideix. Veus com tenies raó i la convocatòria va ser un fracàs on només hi va assistir gent enganyada i en contra de la seva voluntat. Veus com la gran majoria dels assistents no sabia on anava i van ser manipulats per quatre eixelebrats perversos. Veus com, i ja ho havies avançat a la prèvia, el 90% dels participants eren turistes desconcertats que varen quedar atrapats per una mala gestió del trànsit. Veus com tenies raó i la gran majoria de ciutadans es va quedar a casa esperant que es convoqui una manifestació espanyolista per assistir-hi. 

Veus com tenies raó Espanya. Veus com ha quedat extremadament clar que Catalunya vol seguir menjant la merda que li aboques i rient-te les gràcies a perpetuïtat. Veus com tenies raó i el sentiment independentista va de baixa i només és qüestió de temps que s’acabi diluint. Veus com només eren quatre gats sense un autèntic suport popular. Veus com la gent, la gent amb criteri, els hi llençava aigua des dels balcons per mostrar el seu rebuig. Veus com tenies raó.

El mirall que torna la imatge

L’alba definitiva

Suat, cansat, excitat, feliç, il•lusionat, esperançat. Amb xifres que ballaran i amb complicitats que perduraran. Amb un passat tancat i amb un futur estrellat. Amb el convenciment de no voler marxar, sinó que són ells els que han de marxar. Perquè som molts i no estem emprenyats, estem extasiats. Perquè som encara més i estem segurs que no recularem, que el camí està traçat i el mapa dels sentiments ja no té arestes impossibles. Perquè som un riu amb la força desbocada dels cavalls que arrossega covards, incompetents i cecs. Amb la nit que arriba, el silenci que s’estén i el descans que et rescata. I l’ànima que s’adorm per despertar completa amb l’alba definitiva.

La independència no es demana, es pren

Aquest cop ni la criptonita ens aturarà

Cap altre camí

El comte enrere

Falta 1 dia

Necessitat fisio-lògica

Mort el gos, morta la ràbia

Queda clar que l’estratègia del PSOECatalà, d’un temps ençà, és convertir l’històric partit en un fet residual que desemboqui en la seva dissolució per manca de vigència. I, a la vista dels resultats, es pot afirmar que se n’estan sortint. Pere Navarro, l’actual cap visible, l’està encertant de ple. Amb una intuïció sobrenatural i una sagacitat política fora de límits està fent que, allò que semblava impossible fa 10 anys, estigui arribant a la seva plena culminació. El PSOEC està a tocar de l’abisme i les actuacions i declaracions de l’intel•ligent Navarro li donaran l’espenta definitiva. Pelar-se els únics (i pocs) brots catalanistes del partit i fer declaracions del tipus: "la manifestació del 11-S no serà una manifestació a favor de la Independència", demostren clarament quina és la seva postura amb les relacions amb Espanya. El que no sap (o si) el senyor Pere Navarro, és que aquesta feina, la que ell està fent, ja la fa al nostre país el PP i, per tant, no ens calen dos grups que es superposin i tinguin el mateix discurs i la mateixa vocació. Navarro argumenta, per a tranquil•litzar la seva consciència (o hauríem de dir, inconsciència?) que ell és federalista. Senyor Navarro, no em faci riure, com vol ser federalista en un Estat que no ho vol ser? Això és com voler ser un lluç al cim del Pedraforca. Vagi fent senyor Navarro, però faci-ho de presa, quan abans es mori el gos, abans s’acabarà la ràbia.

De més verdes en maduren

Va de pèsols

Amb una assemblea exquisidament plàcida i els resultats del cap de setmana obtinguts pels diferents equips del CE Europa, tot convida a l’optimisme. Tot, absolutament tot, apunta a una temporada històrica que, a poc que s’acompleixin les previsions, en sentirem a parlar. La derrota del Primer Equip contra el cuer del grup, al que cal afegir-li el joc escarransit de sempre, la nova ensopegada del Juvenil A que no ha sumat cap punt dels sis possibles i la derrota a casa d’un femení amb més dubtes que aspiracions, no han de ser premonitori de res, ans al contrari, ens han d’omplir de tranquil•litat i confiança perquè la situació no és nova i, encara millor, estem en bones mans. Estic convençut que l’experiència i el bon criteri dels que comanden la nau ho tenen tot previst i si cal, amb l’ascendència que tenen, separaran les aigües perquè el CE Europa arribi sa i estalvi a la terra promesa. M’hi jugo un pèsol.

El compte enrere

Falten 2 dies

Tinc dret a ser com sóc, ni que només siga perquè m’han parit així. I aquest és el problema, si tu tens la mateixa pretensió.

Joan Fuster

Ha anat d'un pèl

Benvinguts al paradís

Hem tornat a fer el burro