El compte enrere
Falten 2 dies
diumenge, 9 de setembre del 2012
Adéu Mr. Adelson
Renoi quina tragèdia! Amb les esperances que tenia dipositades en el desembarcament de Mr. Adelson a Catalunya. Tot s’ha esfumat. Adéu “El Padrí”, “Leaving Las Vegas”, “Casino”,...Ens hem quedat orfes d’aquells exemplars i edificants entorns de prostitució, joc, drogues, alcoholisme, corrupció i violència. Que farem ara? Com ens en sortirem? Serem capaços de viure sense els personatges de Coppola, Scorsese i Mike Figgis? Cal que fem entre tots una reeixida autocrítica i analitzem el perquè em sigut incapaços de convèncer a Mr. Adelson de la bondat del nostre país. De la bondat i de la nostra actitud oberta i tolerant per rebre tot el que Euro-Vegas representa. Els diners que hem perdut? Mai tornarem a tenir una oportunitat com aquesta per situar-nos al centre del món i liderar el ranking de la indecència. Està clar que el nostre destí és seguir sent un llogaret brut, polsós i abandonat en mig del inhòspit desert que ens envolta. Adéu Mr. Adelson.
dissabte, 8 de setembre del 2012
El camí de l’esport
Cada cop ho veig més clar. La independència està a tocar. Hi ha símptomes evidents que fan pensar, que no només Catalunya s’ho està creient, sinó la mateixa Espanya que s’ho va pensant. Les destitucions de Rafa Aguilar seleccionador espanyol de waterpolo, de Jordi Murio com a entrenador responsable de la Residència Blume de Madrid o la mateixa Anna Tarrés com a responsable de la natació sincronitzada, són clars exemples de la nacionalització que ha engegat el país veí. Espanya comença a veure, aquest cop si, les orelles al llop i abans no esdevingui el desastre vol eliminar els catalans de tots els llocs de responsabilitat que ocupen, siguin en l’esport i/o en qualsevol altre àmbit de gestió. Espanya no es pot permetre el luxe de que l’agafi el toro i, en aquest sentit, ha posat tota la seva maquinària en marxa perquè els càrrecs directius siguin ocupats per espanyols i que, arribat el moment, no es produeixi un daltabaix considerable i, amb tota seguretat, irreparable. Veig Espanya molt posada. Amb moviments estratègics de presa de consciència nacional, s’està preparant per un futur inevitable. Que treballin en aquest sentit és una gran noticia per a Catalunya i un gran senyal per la viabilitat de la separació.
divendres, 7 de setembre del 2012
Un Rubicó amb poca aigua
Es diu, popularment, que cada país té el govern que es mereix. Malgrat que s’han pogut trobar honrades i comptades excepcions, per regla general sempre ha estat així. I això que val per als països, també val per a moltes associacions públiques i privades. En aquest ampli grup es troba, com no podia ser d’una altra manera, el CE Europa. Un club centenari que ja fa temps que ha dilapidat l’honorable antiguitat per abandonar-se miserablement a una vellesa invalidant. El CE Europa ha deixat de ser un club amb solera per esdevenir una patètica ombra d’un record amb arteriosclerosi terminal. Un club de Tercera en caiguda lliure, amb uns dirigents de Tercera i amb una afició de Tercera (de moment) amb la síndrome d’Estocolm. L’Europa és el que és, està on ha d’estar i es mereix el que es mereix i, perquè no s’enfadi ningú, tot perfectament analitzat, quantificat i demostrable. En el país dels cecs, el borni és el rei. Mireu quina ceguesa tan extraordinària que fa tenir aquests reis! Les aventures en solitari, per heroiques, justificades i raonades que siguin, no podran res contra la covardia, la indolència, la manca de criteri i l’absència de compromís. Han tornat a creuar el Rubicó.
dijous, 6 de setembre del 2012
Xavi, si. Casillas, no
Em sembla lamentable, encara que no em resulta del tot incomprensible, que se li hagi concedit el premi Princep d’Astúries a Iker Casillas ex aequo amb Xavi Hernández. De la mateixa manera que penso que Xavi, pel conjunt de la seva trajectòria esportiva, el seu comportament i els seus valors, es mereix tots els premis, Casillas, no. Xavi Hernández ha demostrat, en el millors i també en els pitjors moments, que és un esportista de primera magnitud. És i ha estat un exemple de com s’han de gestionar les victòries i, el que és més difícil, com s’han d’encaixar les derrotes. Casillas, en canvi, està a les antípodes dels mereixements de Xavi Hernández. Casillas, i tenim un munt d’exemples recents, no sap perdre i encara més, no sap acceptar que altres guanyin. Casillas és un bon porter de futbol, al menys això és el que diuen els que en saben, però no és, ni de lluny, un bon esportista. Donar el mateix premi a Xavi Hernández i a Iker Casillas és ficar-los en el mateix sac, posar-los al mateix nivell i això, no és que sigui un error, és, directament, un sacrilegi. Com a campanya publicitària i per llimar susceptibilitats a les espanyes no està mal pensat, però això no treu que sigui un enorme insult a la intel•ligència i un mal exemple de justícia i coherència.
dimecres, 5 de setembre del 2012
Assemblea ordinària
Madura el raïm i arriben les assemblees. Puntuals com cada any els clubs petits (em resisteix-ho a anomenar-los modestos) organitzen els seus aquelarres particulars per exorcitzar els seus dimonis i legitimar-ne la gestió. Aquestes assemblees, sense voler fer escarni, s’assemblen cada vegada més al teatre d’aficionats. Un teatre voluntariós, però mancat de recursos, talent i qualitat. Un teatre al que només hi va la família dels actors i algun que altre amic per rigorós compromís. El CE Europa, atent com pocs a aquesta especial circumstància, ha decidit seguir convocant la seva assemblea en un teatre: el Centre Moral de Gràcia, per si en quedava algun dubte de la veritable naturalesa de l’acte. Doncs bé, en aquest escaient marc, demà l’Europa representarà la seva funció anual. Els oficiants, a saber: Juli Cèsar, Pompeu i Cras, presidiran la plàcida reunió que, si els idus de març no trastegen, els reforçarà en la seva folgada hegemonia i allargarà la vigència del seu triumvirat fins que els parts acabin amb Cras, Pompeu sigui derrotat per Juli Cèsar i, el mateix Cèsar, sigui víctima d’una conspiració mortal. Però això no passarà, perquè encara que: qui oblida la història està condemnat a repetir-la, el CE Europa no és la Roma Imperial, ni els seus socis tenen la determinació del senat. I per si alguna cosa falla, sempre quedarà la cicuta.
dimarts, 4 de setembre del 2012
Sobirania nacional
L’honorable Jordi Pujol ha fet unes declaracions inequívoques on demana públicament que es deixi d’una vegada per totes de fer la puta i la ramoneta i anima al Govern de Catalunya, i a la societat civil en general, a posicionar-se a favor de la independència del país. No sap senyor Pujol el content que em fa la seva determinació i la seva aposta clara per la sobirania nacional, però, amb tots els respectes que em mereix, i que són molts, no s’ho hauria d’haver pensat abans? Mira que va tenir temps i ocasions per fer el pas que molts esperàvem i que ara, sense cap responsabilitat política, s’ha decidit a donar. Que n’és de fàcil i de còmode exigir als altres el que un no ha sigut capaç de fer. Que poc estètic carregar-se de raons i exigir al Govern de torn que es mulli en allò que un ha defugit. Contemporitzar mentre es tenen responsabilitats, anar fent la viu viu i amagar el cap sota l’ala és una tàctica que allarga la vida política fins a extrems indecents, però, en cap cas, dóna dret, ni legitima cap iniciativa de pressió contra aquells que estan en la situació de govern. Malgrat tot, si aquesta iniciativa serveix per a que algunes actituds canviïn, benvinguda sigui. Cal sumar-ho tot. Inclòs els errors, les negligències, les mitges paraules i la temença dels qui haurien de ser un exemple de determinació i, en canvi, es dilueixen en una prudència descoratjadora i estèril. Mentre això va passant, he engegat els tràmits per empadronar-me a Sant Pere de Torelló, l’únic territori català lliure, des d’on penso demanar al Parlament, al meu Parlament, que assumeixi la sobirania nacional sense més dilació. I més ara que tinc a l’honorable de la meva part.
dilluns, 3 de setembre del 2012
diumenge, 2 de setembre del 2012
Per sobre del meu cadàver
Hi ha cadàvers sobre els que ve de gust passar. Passar, passejar i, fins i tot, estar-s’hi una estona. Cadàvers inútils de persones inútils com el del coronel Alamán Castro, un veritable exemple d’inutilitat pública. Cadàvers asfalt sobre els que pintar línies i gastar neumàtics. Persones sense sentit, sense raó de ser, fins que arriben a cadàver i, aleshores, tot s’explica, tot s’entén.
És balder entrar a polemitzar amb una persona amb vocació de cadàver, però cal explicar-los als senyors de la ferralla al pit, que la base del nacionalisme català no és l’odi a Espanya, com esgrimeixen els ignorants, sinó el dret inalienable de qualsevol poble a decidir sobre el seu destí, basant-se en la pròpia història i en la voluntat de deslligar-se de la submissió i la dependència castrant. Catalunya no odia més Espanya del que Espanya odia Catalunya i, en canvi, Espanya s’entossudeix a mantenir una situació injusta, inacceptable i malaltissa. L’odi no sorgeix per generació espontània. L’odi es cultiva, s’adoba, es fomenta i es distribueix calculadament. I la culpa, senyors medallistes, no és del que odia, sinó del que fa tot el possible (i una mica més) per escampar l’odi i ser odiat.
Catalunya no pretén canviar la història d’Espanya. Catalunya vol adreçar la seva pròpia història deslligant-la de tot allò que la limita i la destrueix. Catalunya busca, no un camí diferent (que també), sinó el seu propi camí en les millors condicions possibles. La història de la Humanitat, diu el futur cadàver, no seria la mateixa sense Espanya. En això, sense que serveixi de precedent, estic plenament d’acord. La història de la Humanitat hagués sigut molt diferent sense la influència d’Espanya i, amb tota seguretat, molt millor.
No voldria acabar sense agrair intervencions com la del coronel de torn que, amb la seva incontinència verbal, ens recorda on estem realment i sota la tutela de qui estem. Que ens recorda que som un país segrestat i sotmès per la raó de la força, les casernes i els tancs. Gràcies Paco per la teva sincera i oportuna homilia.
Ah! I no pateixis que, arribat el moment del traspàs, el teu cadàver portarà posat el vestit de gala amb totes les medalles, condecoracions i reconeixements pels serveis prestats en vida, inclòs el camell de plata que tan orgullosament llueixes. Espanya és agraïda de mena i sap qui són els seus amics i els seus fidels vassalls.
dissabte, 1 de setembre del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)