En coma

...ves a fer puñetes ignorant... amb aquestes estupides lineas deixes molt que desitjar. CATALUNYA ES MES QUE UN CLUB IMBECIL ! a

Recullo un escrit enviat al blog i que per la seva profunditat, enginy i brillantor he cregut oportuna la seva publicació. No entraré a valorar el contingut, l’oportunitat i/o l’exactitud del missatge. Tot és opinable. El criteri és sobirà i absolutament respectable. M’aturaré, això si, en el valor d’una cosa aparentment tan insignificant com les comes. De com pot ser d’important una minúscula coma per a la comprensió del missatge i la seva efectivitat.

...puñetes ignorant? Si puñetes és plural, no haurien d’anar acompanyades d’uns ignorants en plural i no, d’un ignorant en singular? Són realment ignorants les puñetes? I si el que falta és una coma entre puñetes i ignorant? I si l’autor del brillant text volia, en realitat, enviar a fer puñetes a un ignorant? Aleshores la cosa pren sentit i es comença a entendre el significat de l’expressió. Tot per una coma, o millor dit, per l’absència d’una coma. Ara vosaltres ho veureu molt fàcil, però a mi m’ha costat arribar a aquesta conclusió i encara no estic segur d’haver-la encertat.

CATALUNYA ES MES QUE UN CLUB IMBECIL ! Tot això en majúscules per facilitar-me la lectura (és d’agrair), que no la comprensió. Què vol dir...un club imbecil? Catalunya, un club imbècil? Estimat anònim, jo diria que Catalunya és moltes coses, però d’això a titllar-la de club i a sobre, imbècil, em sembla molt atrevit, per no dir, irrespectuós. I si, amb el precedent anterior de comes invisibles, l’insigne autor el que pretenia era voler fer-li saber a un imbècil que Catalunya és més que un club? Pot ser inversemblant a primer cop d’ull, però jo no ho descartaria. Els escriptors vocacionals adquireixen, amb el pas del temps, una seguretat en si mateixos i un domini del llenguatge que els fa deliciosament críptics.

En fi, tot per dues miserables comes. Un signe gràfic que s’utilitza per fer una pausa breu en el discurs i fer-lo, a l’hora, comprensible.

Estimat autor, sense ànim d’esmenar-te la plana, hauries de practicar una mica més amb les comes. Comença per fer una pausa abans d’escriure, és a dir, posa una coma al principi del teu discurs i t’evitaràs, creu-me, un ridícul de punt i final.

Aparteu les criatures

Follies

Aquest cop no cal que us afanyeu. Per molta presa que us doneu, ja heu fet tard. Follies deixa els escenaris per, segurament i tal com estan les coses, no tornar. Un espectacle grandiós, excepcional i d’una qualitat insuperable que ha gaudit d’un èxit rotund de crítica i públic. Possiblement el millor musical dels darrers anys i amb la millor posada en escena que es podia aconseguir. Una festa per als sentits que ha deixat el llistó del teatre en general i del teatre musical en particular, en unes cotes d’excel•lència insuperables. Serà difícil, molt difícil, poder tornar a veure un muntatge en el que tots els seus elements encaixen a la perfecció i res sigui sobrer. Sondheim és un mestre, possiblement un dels millors autors teatrals de totes les èpoques i, en aquesta peça en concret, ha excel•lit. El llibret, el text, les cançons, la música, el ritme,...res grinyola, tot brilla. El muntatge de Mario Gas és una pura delícia. Una meravella únicament a l’abast dels escollits. Mario Gas ha fet, sense cap mena de dubte, els millors musicals del país i aquest últim ha estat la culminació d’una trajectòria impecable i, alhora, sublim. La tria dels actors i de les actrius ha sigut, també, una de les claus de l’èxit. Actors i actrius escollits amb tacte, encert i precisió quirúrgica que han defensat el text i les fantàstiques cançons amb una solvència i convicció excepcionals. Follies ha baixat el teló i, em temo que pel seu elevat cost, per sempre. Però l’empremta serà inesborrable. El record, l’espai del record, viu i s’alimenta d’episodis magistrals.

Utilitza la llengua

Reblar el clau

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir. 

Tenint en compte que ja som molts els que ens hem educat en català, Déu n'hi do, com el parlem, de malament. Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria)

Joc de cames

Pornografia futbolística

Començarà la lliga i començarà amb polèmica. Tot perquè a alguna ment lúcida se li ha acudit la idea de posar partits a les 11 de la nit. Els afectats, com no podia ser d’una altra manera, han posat el crit al cel queixant-se d’un greuge comparatiu i d’un tracte discriminatori injust. Tothom, alguna que altra vegada, ha comés l’error de veure partits (per dir-ho delicadament) de l’Espanyol, el Getafe, l’Almeria, el Racing,...Tothom els ha vist i, en conseqüència, tothom se’n pot fer una idea bastant exacta de la dimensió de la tragèdia. La decisió de la LFP és, per tant, una mesura en la bona línia, però que es queda curta en la seva idònia materialització. Els equips esmentats, i d’altres que no cal esmentar, no haurien de jugar a les 11 de la nit, ho haurien de fer, per decència i salut, en horari protegit. Si volem que els nostres nens i nenes creixin sans i estalvis, s’ha de fer tot el que estigui en les nostres mans per mantenir-los allunyats de la violència, la pornografia i el futbol que practiquen determinades bandes uniformades. Si prenem mesures dissuasòries i punitives per evitar el consum de tabac, l’abusiva ingesta d’alcohol i la promiscuïtat sexual, fora bo que no ens deixéssim anar en tot allò que pugui afectar negativament al futur dels nostres joves. Tothom ha de tenir el seu moment, faltaria més, però el tarot, la tele-botiga, les pelis porno i l’Espanyol, a partir de les 2 de la matinada. Cada cosa al seu lloc.

A trets

els seus arguments

Feixistes contra el Barça

Tal dia com avui, un 6 d’agost de l’any 1936, l’ aleshores president del Barça, Josep Sunyol, era assassinat pels feixistes espanyols (una redundància) a la serra de Guadarrama. Una ignomínia més que cal afegir a la llarga llista d’afronts d’Espanya vers Catalunya i que mai han de ser oblidats. Posats a tocar el voraviu, us heu preguntat alguna vegada perquè entre la llarga i tràgica llista de víctimes de la barbàrie espanyola hi trobem un president de Catalunya i un president del Barça i no trobem, per molt que remenem, cap president d’Espanya, ni cap president del Madrid? És, modestament, una bona pregunta i, a poc que us esmerceu, en la resposta trobareu la clau de volta que us desvetllarà l’enigma.

Forever

Encara dorms?

Ajustar les proporcions

Un premi just

“La pilota d’or hauria de ser un premi just i m’agradaria guanyar-lo“ ha dit Cristiano Ronaldo. Tot emmarcat en la campanya madridista, encapçalada pel seu gurú: Mourinho, i amb la que es pretén influir en l’opinió pública, en els mitjans de comunicació i, sobretot, en els membres dels diferents comitès que han d’atorgar aquest prestigiós premi. Una campanya, una més, amb l’únic objectiu de desprestigiar a Messi i, subsidiàriament, al Barça. Tornant al comentari del principi, com es poden concentrar tantes contradiccions en tan poques paraules? Veritable mèrit el del senyor Ronaldo que, amb una única frase, proposa l’enunciat, planteja el problema, aplica la formula i resol l’equació. Si la pilota d’or ha de ser un premi just, que hem de suposar que ho és, l’ha de guanyar el que s’ho mereix, perquè sinó no ho seria. Per tant, la segona part de la frase és sobrera, o, en el millor dels casos, un propòsit de futur a llarg termini. Ronaldo no només no resisteix la comparació amb Messi, sinó que també surt perdent quan se’l pretén comparar amb Xavi i amb Iniesta. El futbol és un joc d’equip i Ronaldo no és, ni serà mai, un bon jugador de futbol, ni molt menys, un bon esportista. En canvi, donades les seves prestacions físiques, on si que podria donar joc és en l’atletisme. La carrera de 100 metres llisos, el llançament de disc o el llançament de javelina serien unes bones disciplines per a les seves habilitats. Sempre en esports individuals on es troba com porquet en un fangar. La pilota d’or és una altra cosa. Ronaldo només la pot guanyar per error, com ja ha passat, o perquè deixi de ser un premi just.

Españuatu

La sensació olímpica

No digui Espanya, digui Vanuatu

A aquestes alçades de la competició ja es pot fer un primer balanç de com van els Jocs de Londres. Si ens fixem en les medalles aconseguides per avaluar els resultats i el nivell d’èxit, la cosa pinta francament be per a Espanya. Fins el moment, 3 són els metalls guanyats, dos de plata i un de bronze. Un medaller que la situa, excepcionalment, al nivell de Colòmbia i per sota de grans potències com ara Mèxic, Etiòpia, Veneçuela, Lituània, Geòrgia, Hongria, Polònia, Cuba, Kazakhstan,...Que les dues medalles de plata hagin estat guanyades per una catalana i la de bronze per una basca, és un fet irrellevant i que reforça la cohesió d’Espanya i la seva “unidad de destino en lo universal”. Espanya sempre ha tingut una reconeguda habilitat en aprofitar-se del que no és seu i, al mateix temps, saber nedar i guardar la roba. En aquest cas concret, la que ha nedat ha estat la Mireia Belmonte, mentre Espanya, com sempre, s’ha encarregat de guardar-li les medalles. És fàcil entendre perquè Espanya no vol ni pot renunciar a Catalunya. Deixant de banda l’espoli fiscal, els greuges comparatius i la sangria constant, Espanya no pot prescindir dels èxits esportius que li proporciona Catalunya. S’ha vist recentment en el futbol i ara, en els Jocs Olímpics. Espanya sense Catalunya estaria, a hores d’ara, al nivell de les Illes Verges, Vanuatu, Tonga o, la pròpia Botswana. Que, amb tots els respectes, és el lloc que realment li pertoca.

Canya a Espanya

La independència del Joan

En Joan, una persona amb experiència i criteri, diu: “la manera més ràpida i efectiva d’arribar a la independència és a través de la butxaca. Res de collonades patriòtiques, referents històrics i matisos lingüístics. La pressió econòmica i la manca de recursos ens farà, més aviat que tard, independents”. Té raó el punyetero. “Tots els grans canvis de la Història, les revolucions, els moviments socials, – continua dient – han estat motivats per l’economia i els seus desencaixos” Me’l segueixo escoltant. “Els pobles, els col•lectius, les persones,... són capaços d’aguantar-ho pràcticament tot. La seva capacitat de resistència és quasi bé il•limitada. Però tot té un límit i aquest no és un altre que l’avenc de la necessitat. Porta a l’extrem –rebla- a una persona, fes-li passar gana i es revoltarà com un animal ferit sense solució de pacte. No li deixis cap sortida i serà un foc inaturable i devastador. No hi ha res més determinat que una persona que no té res a perdre”. I acaba rematant: “El Govern de Catalunya hauria de deixar de pagar, no a Espanya, que generaria un conflicte de proporcions descomunals i on tindria les de perdre, sinó a tots els serveis que d’ell en depenen. Escoles, centres sanitaris, funcionaris, serveis socials,...tots sense cobrar per manca de liquiditat. Espanya no paga, Espanya no compleix amb els seus deures i fa insolvent Catalunya, doncs Catalunya ho explica clarament als seus ciutadans, i deixa de pagar les nòmines. Demanant crèdits a interessos indecents i apujant els impostos directes per poder fer front als deutes no se soluciona el problema. Cada cop més endeutats i cada vegada més pobres. El Govern de Catalunya ha de posar totes les cartes damunt la taula i jugar al descobert. Espanya nega els diners, Espanya és la responsable de la situació. Tothom ho ha de saber i, el més contundent, tothom ho ha de patir perquè reaccioni. Clar que això implica tenir la casa molt ben escombrada perquè el discurs sigui creïble i la proposta irrebatible”. Butxaques buides, consciència independent.

Juanito piscinas

Juego de tronos

Bones caigudes

Caigudes il•lustres

Seguim amb les metàfores que donen tant de si. Les continues ensopegades del rei, equivalen a la caiguda de la monarquia? El pertinaç anar per terra del Borbó, podria fer pensar als republicans empedreïts que el seu somni és a tocar? Cau el rei, trontolla la monarquia? Ens està dient el rei, amb el seu insistent missatge, que la casa reial no s’aguanta dempeus? És tan important el llenguatge no verbal que ens hem de creure que a la monarquia li fallen les cames? Sigui com sigui, es miri com es miri, el rei segueix caient. Metàfora precisa i convincent, que a cada caiguda, ens acosta més al final desitjat. Arribarà un dia que ja no tornarà a caure, perquè, senzillament, no s’aixecarà. Cau la tarda, cau la pluja, cau el teló, cau el rei.

Escalfament global

Metàfora

El bosc de Catalunya crema. El mar de Catalunya ofega. En poc més d’una setmana han mort a Catalunya 4 persones a conseqüència dels focs i 4 més han mort ofegades a les seves costes. Em resisteixo a pensar que tot plegat és una broma del destí i una forma macabra d’explicar la realitat del meu país. Catalunya s’asfixia, Catalunya s’ofega. Es podria dir de moltes altres maneres, però no d’una de tan contundent. La metàfora és una fórmula explicativa força utilitzada però que no sempre l’encerta. No és el cas. L’ofec de Catalunya és cada cop més evident i la tragèdia, la maleïda tragèdia, s’ha encarregat de palesar-ho.

Solitud

No, no, no

Tothom està al corrent del que ha passat amb al supercopa de Catalunya. Tothom sap que, davant l’anunci del Barça de presentar-se, per problemes d’agenda, a jugar amb el Barça B, l’Espanyol es va negar a disputar-la al•legant una falta de respecte i no se quantes coses més. Tothom coneix l’ interès de la Federació Catalana per fer uns calerons amb aquesta competició i, en conseqüència, que faria tot el possible i una mica de l’impossible perquè aquest partit es podés disputar. Presentada una nova data, la del 26 de Setembre, a la que el Barça va dir que si immediatament i comprometent-se a presentar el millor equip disponible, l’Espanyol, altre cop, ha dit que no. Aquesta vegada no queda clar el motiu que addueixen, però si que queda molt clara la intenció de no enfrontar-se al Barça sigui quines siguin les condicions. Ni contra el B, ni contra l’A. Tothom coneix els fets, però poca gent sap que l’Espanyol es va negar a jugar contra el Barça B per por al ridícul. Es pot entendre, i fins i tot justificar davant la pròpia afició, perdre contra el primer equip del Barça, però la por a perdre i fer el ridícul contra el B va fer que l’Espanyol es negués a disputar el partit, disfressant-ho amb una suposada falta de respecte. Excusa de mal pagador, que ha quedat perfectament aclarida, i desmentida, per la nova negativa d’enfrontar-se, aquest cop, al primer equip del Barça. L’Espanyol pateix una històrica, profunda i endèmica crisi d’autoestima. L’única cosa que busca, amb la seva patètica estratègia, és la polèmica i l’enfrontament mediàtic, que és la manera, a manca de mèrits esportius, de sortir als mitjans de comunicació.

 Lògica temporal

Naturalesa morta

Naturalesa humana

El copagament farmacèutic ha fet aflorar 150.000 targetes de morts que estaven actives. Al mateix temps, s’ha descobert que 800.000 titulars beneficiaris de targetes no estaven d’alta a la Seguretat Social. D’aquests, 200.000 figuraven com a pensionistes, pel que no pagaven absolutament res pels medicaments dispensats. Un petit gran exemple del comportament humà i que posa de manifest la veritable naturalesa de la nostra manera de ser. Tenim els politics que tenim, tenim els banquers que tenim, tenim els empresaris que tenim,...tenim el que ens mereixem. Els que manen no són diferents a nosaltres, són com nosaltres amb la petita circumstància que ells han progressat dins de l’escala social. El que nosaltres fem a petita escala, segons les nostres possibilitats i dins del nostre àmbit, ells ho fan a l’engròs, també dins del seu àmbit i adequat al seu entorn. No es tracta de la quantitat del robatori, l’estafa o la malversació, es tracta del fet, del costum, de la pràctica, de l’hàbit. I nosaltres, cadascú de nosaltres, el té perfectament integrat en la seva pròpia conducta. Afavorir a un parent o a un amic davant d’altres de desconeguts. Estalviar-se l’IVA. Estafar a la Seguretat Social. Aconseguir medicaments per vies il•legals. Emportar-se els llençols i les tovalloles de la feina. Agafar un parell de paquets de folis del despatx. Fingir lesions i/o malalties. Fer baixes laborals inventades de llarga durada. Utilitzar el telèfon i el temps de l’empresa per fer gestions personals. Inflar injustificadament les dietes...El que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.

Favorits

Anem pel bon camí

Un excel•lent cap de setmana de futbol. Per una banda, el Barça es passeja per Tànger i guanya per 0 a 8 al Raja de Casablanca amb actuació estel•lar de Messi i una digníssima i esperançadora participació de la pedrera. Per l’altra, la meva selecció de futbol favorita, Hondures, guanya a Espanya i l’elimina dels Jocs Olímpics. El que ja es va veure contra Japó, s’ha tornat a repetir contra la potentíssima Hondures. Dos partits, dues derrotes, dos gols en contra, cap gol a favor i cap a casa. Un extraordinari balanç per a la millor selecció del món. Ha quedat clar, per si algú encara ho dubtava, que l’Espanya que guanya no és Espanya sinó el Barça. I quan el Barça no juga, Espanya fa el que ha fet sempre, el ridícul. M’encanten els jocs de Londres. Tot apunta que poden ser els millors jocs de la Història. De moment anem pel bon camí.

Alguna cosa fa olor de podrit a la Casa Blanca