Sopa de lletres

No és per disculpar a Messi, perquè Messi es disculpa tot solet. Però he de dir en el seu favor, que si ell no se sap la lletra de l’himne d’Argentina, jo tampoc em sé la de l’himne espanyol i, us puc assegurar, que dormo la mar de tranquil. No tinc cap remordiment, ni el més petit sentiment de culpa, ni crec que ningú amb seny m’ho retregui. Cadascú serveix pel que serveix. Cadascú té les capacitats que té i no és cristià fer-ne befa, mofa o escarni. No tinc clar, però, que Messi no sàpiga la lletra del seu himne, ans al contrari, crec que la té perfectament memoritzada, però la seva timidesa i el seu caràcter humil i modest fa que deixi que siguin els seus companys de selecció els que assumeixin el protagonisme que desprès no tindran. Jo, en canvi, reconec que no he aconseguit aprendrem mai la lletra de l’himne espanyol i no serà perquè no ho he intentat. Soc incapaç de memoritzar-la perquè no entenc el seu vers, ni la seva rima, ni la seva mètrica. Però el que és pitjor, i aquí rau el major dels obstacles, soc incapaç de captar el seu missatge, interpretar el seu sentit i trobar-li la gràcia. I és que hi ha lletres que no em diuen absolutament res.

...o fracàs?

Per la porta del darrera

14 anys de la meva vida entregant cor i ànima per un club, i quan marxes que et diguin: dilluns no es necessari que tornis...no té preu.... Vaya impresentables!

Tiu els directius son uns fills de p.... Per ells nomes ets un numaru que va pagant quotes. 

Això, ho creieu o no, us asseguro que no és meu. No és de collita pròpia. Està tret del facebook i no cal ser molt llarg per saber llegir el desconsol, el desencís, la decepció i la ràbia que traspuen aquestes afirmacions. Un breu diàleg entre dos nois que s’han passat la vida en un club de futbol i que se’n van pensant el que verbalitzen. Catorze anys són molts anys. De moment, tota una vida per als que l’han viscuda. Es pot dir, sense marge d’error, que han crescut al seu abric i les han vist de tots els colors. És trist doncs que marxin amb aquesta sensació i que s’enduguin la pitjor de les imatges possibles. Que falla? Perquè desprès de tants anys el que queda és aquesta amargor dolorosa, aquest ressentiment que anirà creixent en la distància o s’enquistarà en un record immutable? Alguna cosa no es fa prou be perquè a l’hora del comiat, desprès de catorze anys de vivències compartides, el final sigui el pitjor dels finals imaginables. Dos clients menys, dos quotes menys, dos descontents més i dues ànimes perdudes per a tota l’eternitat.

Com diu Neruda: nosotros los de antes, ya no somos los mismos.

Sants innocents

Cadena perpètua

Si, segons Rajoy, de Guindos, els dirigents peperos i tota la patuleia de besaculos del govern, el rescat europeu és tant i tan bo, perquè collons no s’ha fet abans? Si és un bé de Déu i Espanya en sortirà sensiblement reforçada, perquè collons hem esperat tant de temps en negociar una mesura que clarament ens afavorirà? Sí realment és així, perquè el govern d’Espanya ha estat tan poc àgil i ha marejat la perdiu fins a extrems insostenibles? Però, i si no és com ens ho volen explicar i ens tornen a enganyar com quasi bé sempre, aleshores, on és la trampa? Quant ens costarà i com ho pagarem? El qui ho pagarà no m’ho pregunto, perquè de tot, és l’únic que tinc clar. Els rescats, sense saber-ne un borrall, no són gratuïts, mai són a canvi de res. Un es cansa de que el vulguin fer combregar sistemàticament amb rodes de molí i, no contents amb això, haver de donar les gràcies. Cinisme, incompetència i mentides d’uns polítics que ens prenen el pèl amb el nostre amansit consentiment. Hi ha rescats que són una condemna i viure sota el jou d’Espanya és cadena perpètua sense la més mínima possibilitat de redimir la pena.

Son d'Irlanda

La mel als llavis

Les raons del fantasma

Xavi no te raó

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, no estic d’acord amb el que va dir Xavi Hernández respecte a que Mourinho no passaria a la Història i si que ho faria Pep Guardiola per la seva aportació al món del futbol. Malauradament les coses no funcionen així. A les pàgines de la història, i en tenim exemples per donar i vendre, hi ha persones i personatges de tota mena. Persones clau per fer avançar la Humanitat, però també personatges foscos, directament nefaris, que han estat rellevants pel la seva empremta negativa i/o tràgica en alguns casos. Un personatge anodí com l’anarquista Santiago Salvador que va llençar la bomba al Liceu. Un actor de segona fila com John Wilkes Booth que va assassinar al president Lincoln. Un metge embogit com Josef Mengele amb milers d’assassinats sobre la seva consciència (o hauríem de dir: inconsciència?). Un jutge com Lluis Pasqual Estevill convicte per prevaricació. Un polític sense escrúpols com Luis Roldán condemnat per delictes monetaris i conducta improcedent. I així un llarg etcètera d’exemples indignes que contradiuen les afirmacions de Xavi Hernández i fan témer que Mourinho si que passarà a la història com a protagonista i responsable d’alguns dels fets més lamentables del món del futbol. I, atenció, la cosa encara no s’ha acabat.

La processó va per dins

Irrenunciable

És España la teva selecció? Fantàstic! Em sembla fantàstic. Però no em demanis que sigui la meva perquè és, senzillament, un acte contra natura. És com si jo et demanés o, encara més, t’exigís que donessis suport a la selecció d’Aràbia Saudita, senzillament, perquè el teu país va estar ocupat durant 500 anys per la seva gent. Que el meu DNI diu: nacionalidad española? I què? Tu també tens un document on diu que estàs en atur i no hi vols estar-hi. O un altre en el que reconeixes una hipoteca amb Bankia i no la voldries tenir. O un llibre de família on asseguren que estàs casat o casada i el que estàs desitjant és sortir corrent. Tots, en alguna mesura, tenim documents que acrediten o ens obliguen a ser o fer coses que no volem, però això no pressuposa ni justifica el que hi estiguem d’acord. Jo, com tu, no renuncio a trobar feina algun dia, a liquidar la hipoteca quan abans millor i, perquè no, que el meu DNI s’ajusti realment al que soc i sento. Qüestió de principis i, espero que molt aviat, també de finals.

¡Menudos pájaros!

Harriba Hespaña!

Ja ens ho va advertir fa un parell de setmanes el ministre d’Asuntos Exteriores y de Cooperación de España, senyor José Manuel García Margallo, la xiulada als símbols espanyols a l’Estadi Vicente Calderón per part dels assistents no ens portaria res de bo. Fets tan lamentables com aquest podia, no només perjudicar els interessos de “la nación”, sinó que acabaria debilitant la “identidad nacional”. La profecia s’ha complert i, 15 dies desprès d’aquells incidents, España ha abaixat el cap, s’ha empassat l’orgull i ha claudicat davant Europa acceptant ser rescatada. Qui ho havia de dir, al marge del visionari Garcia Margallo, que “aquellas lluvias nos traerian estos lodos”, que una aparentment inofensiva xiulada ens portaria a ser la riota del nostre civilitzat entorn. Barça i Athletic, Athletic i Barça, al marge d’haver de fer front als costos derivats de la neteja, reparació i de l’ordre públic de la capital d’España durant la disputa de la final de Copa, ara seran assenyalats, per la seva conducta imprudent i temerària, com a únics responsables del fiasco de l’economia espanyola. Ni banquers, ni polítics, ni les grans fortunes que dirigeixen “la nación”, ni Poncio Pilatos tenen la més mínima quota de responsabilitat en tot el que ha passat. Es podran rentar les mans perquè els culpables han estat identificats. Harriba Hespaña! Molt més que un error gramatical.

La roja? Efectivament, l'arroja

Tot encaixa

Ramon Condal és l’amo del RCD Español. Ramon Condal és l’amo de la cadena de supermercats Condis. Ramon Condal s’ha destacat per fer tímids intents de reivindicar la catalanitat del RCD Español. Ramon Condal, mentre duri l’Eurocopa, ha vestit a tots els seus empleats (els de Condis, és clar) amb la samarreta d’España amb el número 12 a l’esquena. I és que hi ha gestos molt eloqüents, fins i tot, més que les pròpies paraules i les bones intencions. Español, España, tot lliga. Tot està relacionat i tot forma part d’una única raó de ser. El Condis et rebrà i t’atendrà aquests dies enfundat amb “la roja”. Res d’estrany si tenim en compte que l’Español, els seus socis i seguidors, fa més de cent anys que la vesteixen, la defensen i la veneren. Tot encaixa. On compraré ara els melons?

Una altra copa al sac

In...de...independen...cià

Cabòria

Cançons d’actualitat 

(malauradament)

El jorn dels miserables

Que poques paraules tinc,

i les que us dic són tan gastades.

Caldrà buscar nous camins

on no calguin les paraules.

Que poca força que tinc;

tants de cops l'he malmenada.

La vull tota per demà,

quan la gesta portí l'alba.

Quanta ràbia que tinc,

potser cal ser gos des d'ara;

quanta ràbia que tinc

i no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,

i potser caldrà deixar-la,

que no sigui que esperar

ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc

sota els peus damunt l'espatlla,

i la vull guardar amb mi

fins al jorn dels miserables.

Lluis Llach

Hi vols passar o t'hi vols quedar?

Forza Italia

Una giornata particolare

Amb el despertador en off, demà em llevaré quan se m’acabi el son, ni un minut abans, ni un minut desprès. Obriré de bat a bat les persianes de llibret del balcó i posaré al vell “tocata” l’Azzurro del Celentano per començar el dia amb l’energia que li cal. Esmorzaré un generós panettone portat expressament de Milà i el sucaré en un fumejant macciatto mentre fullejo la Gazzetta dello Sport. A mig matí, quan el sol estigui just damunt del Grec, sortiré a fer un giro fins el castell per veure si em poso en forma i puc, d’una vegada per totes, disputar la maglia rossa que tant se’m resisteix. Tornaré a casa assedegat i, com no, donaré compta d’una gelada Moretti mentre preparo un temptador risotto frutti di mare. A la radio sonarà la Maruzzella de Carosone que em dirà, amablement, com emplatar la burratta. La rucola, altiva ella, s’ho mirarà expectant. A taula, pensant en la Sophia, recordaré Marcello mentre li faig els honors al Principe di Corleone que esperarà pacientment ser decantat. Vindrà il canolo, i el deixaré venir. I ho conclouré rendit incondicionalment a una grappa Alexander que dissoldrà els darrers dubtes. Ja, escampat al sofà, sucumbiré a l’ànima fosca del ristreto mentre em disposaré a revisar, per enèsima vegada, Il Gattopardo de Visconti, això si, amb la mateixa exicitació del primer cop. Baixaré els ponts i m’abandonaré als seus irresistibles encants. Mentre s’acosta l’hora del partit, i per anar passant l’hora morta, afinaré un Vivaldi juganer fins que un xiulet estrident em desperti del somni. Decididament apostaré pels blaus. Ho tinc clar, de fet, sempre ho he tingut. I no perquè vulgui que perdi Espanya, sinó perquè, senzillament, vull que guanyi Itàlia. És molt diferent.

Els fitxatges per a la propera temporada

El moviment del cranc

Sempre endarrere, sempre endarrere. La cosa no millora, o, dit d’una altra manera, no millora en la direcció correcta. S’ha acabat la temporada i es prepara la nova. Fins aquí res de nou. Però a Can Europa es torna a escoltar la mateixa cançó avorrida de cada any: “la vida sigue igual”. Ball de fitxatges, tots de fora, evidentment. Cap incorporació de la base, evidentment. I, per acabar d’adobar-ho, a Eric Blasco, l’únic jugador que ha pujat al Primer Equip dels darrers 3000 anys, el volen cedir (que és una manera subtil de donar-li porta). Goig, farà realment goig la plantilla del CE Europa la propera temporada. Tant de goig que s’hauran de posar límits a la gran demanda de nous afiliats que intentaran fer-se d’un club que tant i tan bé els representa. Nois del futbol base, no desespereu. Penseu que mai es podrà estar pitjor. S’ha tocat fons (espero) i ara només es pot anar cap amunt. I en el millor dels casos sempre podreu anar a jugar al Castelldefels, Sant Andreu, Terrassa, Gavà,...i un llarg etcètera de Clubs que sabran apreciar el que l’Europa us nega. Algú sap l’objectiu del CE Europa per la propera temporada? Algú dels que mana ho té clar? I si ho té clar, ho podria fer públic? Sempre endarrere i amb la closca d’un cranc.

Anar de corcoll

Sagrades contradiccions

Educats en la tradició cristiana, hem après de petits que les virtuts de la modèstia i l’anonimat eren fonamentals per observar correctament els manaments del Nou Testament. Que no sàpiga la mà esquerra el que fa la teva mà dreta, és una de les seves màximes. Per altra banda, la mateixa doctrina ens incita i estimula a predicar amb l’exemple. I aquí rauen, justament, alguns dels meus dubtes. Com puc fer, per una banda, que ningú sàpiga el que faig, al mateix temps que he de predicar amb el meu comportament. Com poden les meves accions romandre en l’anonimat més discret i, alhora, que aquestes serveixin com a norma de conducta per a aquelles persones del meu entorn? Demanaria a aquells tocats per la gràcia de Déu, als escollits, als seus portaveus, als encarregats de fer-nos arribar el seu programari i marcar-nos les normes per on ha de transcórrer l’exercici del nostre comportament, que, si us plau, siguin una mica més precisos i s’abstinguin dels missatges contradictoris i de les fórmules confuses que no ajuden en res al nostre camí cap a l’excel•lència. Si alguna cosa necessitem en aquests temps foscos, si d’alguna cosa no anem sobrats, és de transparència i de claredat. Prenguin nota per evitar desorientació i esquizofrènies inoportunes.

En la pregunta està la resposta

Algú m’ho pot explicar?

Deixarà definitivament el CE Europa de llençar els diners que no té en fitxatges de fora, o es decidirà d’una vegada per totes a confiar en la gent de casa? Amb aquesta pregunta acabava un escrit anterior i amb aquesta pregunta començo l’escrit d’avui. I el començo perquè he rebut varies respostes de persones preocupades pel tema i, la majoria d’elles, coincidien en la impossibilitat de que l’Europa aposti per la gent de casa per la poca qualitat dels jugadors que pugen de juvenil. No hi ha res aprofitable, em deien. Cap juvenil que acaba aquest any té nivell per jugar al Primer Equip, em seguien dient. A les hores, si això és així, la cosa encara és pitjor del que em pensava. Com és possible que amb tanta pedrera, amb tants i tants nanos per triar i remenar no arribi cap jugador amb les mínimes condicions per jugar en un equip de Tercera (que en realitat és la Quarta)? Vol dir que tot el que es fa des de l’escola, passant per les categories inferiors fins arribar al Juvenil A no serveix de res? Si és realment així, algú em pot explicar el perquè?

Tot un art

Sí, vull pagar

Sí, jo vull pagar. Vull pagar per unes autopistes àgils, modernes i en condicions òptimes. Vull pagar per unes autopistes amb un manteniment acurat i amb millores constants que ens facin els desplaçaments més fàcils, ràpids i segurs.

Vull pagar per una escola potent, efectiva i eficient. Per una escola plena de continguts i coneixements i que els sàpiga transmetre. Vull pagar per una escola oberta, a l’abast de tothom i arriscada en les seves propostes. Una escola avançada al seu temps que ensenyi tot el que s’ha de saber i que ensenyi a aprendre. Vull pagar per una escola amb valors i sensibilitat, en permanent evolució. Sí, vull pagar.

Vull pagar per una sanitat universal, inquieta i de qualitat. Vull pagar per una sanitat en millora constant, compromesa en la investigació i permeable als avenços. Sí, vull pagar per una sanitat que combati la malaltia i faci les paus amb el malalt. Per una sanitat humanista que tracti persones més enllà de les seves circumstàncies. Una sanitat que sigui un servei públic que garanteixi els drets inalienables dels ciutadans en una societat civilitzada.

Tot això val diners i s’ha de pagar. No hi vull renunciar. Vull pagar per garantir el seu funcionament i la seva optimització. Per això vull que tots els diners vagin allà on han d’anar i no es perdin pel camí o agafin trencalls que no es corresponen amb l’objectiu que es persegueix. Sí, evidentment, que vull pagar, però no per la corbata del ministre de sanitat, pel cotxe oficial del ministre d’educació o per les vacances a les Maldives del ministre de transports. A veure si algú se n’assabenta.

Què has fet Teresa?