Kubala, Moreno i Machado

Nunca perseguí la gloria, 

ni dejar en la memoria

de los hombres mi actuación;

yo amo los mundos sutiles,

ingrávidos y gentiles

como filigranas de balón.

Me gusta verlos pintarse

de azul y grana, volar

bajo el cielo azul, temblar

súbitamente y alzarse.

Flamencs al zoo

Angoy a Olot

Mentre escric aquestes quatre ratlles, s’estarà celebrant (de fet, no sé que celebren) la Junta Extraordinària del CE Europa convocada d’urgència pel seu President. Escenificaran, o dit d’una altra manera, faran veure que debaten sobre la continuïtat o no de l’actual entrenador. Si li accepten la dimissió o el condemnen a seguir a la banqueta del Primer Equip fins a final de Temporada. La decisió, ho podeu tenir clar, està presa. Està presa des de fa molt de temps, l’únic que calia era esperar el moment oportú per fer-la realitat. Però cal guardar les formes i, per això, es munta a corre-cuita una Junta Extraordinària per poder vendre una imatge de consens democràtic. Se’ns dirà que ha costat molt prendre la decisió, que el debat ha estat intens i gens agradable, però que al final s’ha adoptat la millor decisió per al bé del Club. Se li agrairan els serveis prestats al senyor Dólera i anunciaran l’arribada del messies Angoy. Un messies que redimirà tots els nostres pecats i ens salvarà de les paoroses flames de l’ infern. Un messies que té línia directa amb Déu i que portarà a l’Europa directe cap al cel. Serà així, tal i com us ho explico. Només cal que tingueu una mica més de paciència i us aneu fent a la idea. De tot plegat, només m’inquieta un aspecte, en les declaracions del President anunciant la convocatòria de la Junta Extraordinària, va dir: "ens reunirem i farem el que haguem de fer". Si realment fan el que han de fer, on està escrit que la solució és pelar-se a l’entrenador? "Farem el que haguem de fer".., mira que si dimiteixen. ."Farem el que haguem de fer"...Que no, que no. Hi ha ombres molt allargades i Angoy conduirà l’erupció de l’Europa cap els volcans de la Garrotxa.

Embrancats

Una Junta extra-ordinària

Per demà (avui pel lector) el president del CE Europa ha convocat una junta extraordinària per analitzar la situació del Primer Equip i valorar si s’accepta la dimissió de l’actual entrenador. Tal i com estan les coses, és obligat que la junta de demà sigui realment extraordinària i s’allunyi de la mediocritat habitual. Encara que, si tenim en compte els membres que la formen, tinc seriosos dubtes que passi de l’insuficient. Les juntes extraordinàries han de ser tot l’any i no quan les coses van mal dades. Es corre el risc de perdre la pràctica i, arribat el moment, no tenir els recursos, ni les habilitats, ni els gins per sortir de l’embolic. Demà (avui pel lector) faran el paper i anunciaran el més fàcil, el que fa temps tenien decidit i tots, tots en harmoniosa comunió, convindrem que la comèdia ha estat, senzillament extraordinària.  

A rey muerto, rey puesto

Fora, fora, fora!!!

Tot s’aplana. Tot entra en harmonia. A l’actual directiva del CE Europa, millor dit, als tres que tallen el bacallà, la cosa se’l s’hi està quedant com aquelles boles que li posaven a Ferran VII. Donades les circumstàncies, inquietants circumstàncies, no tindran més remei que fer fora a l’actual entrenador excusats pels mals resultats i les llastimoses dinàmiques en les que ha entrat el Primer Equip. El que fa temps varen planejar, el que s’havien proposat i s’ajustava a la seva voluntat, ho podran portar a terme sense cap mena d’oposició amb el vist i plau de la soferta parròquia que aplaudirà frenèticament el gest. El destí, com el carter de la pel·lícula, està trucant la porta del senyor Angoy que, no havent assolit l’objectiu de pujar el Juvenil a Divisió d’Honor, no ha de tenir cap remordiment en abandonar-lo i emprendre una nova aventura més ajustada als seus interessos. No és que sigui un visionari, amics meus, conec el pa que es dóna i els forners que el cuinen. La previsibilitat no té mèrit, és una conseqüència lògica d’una conducta absolutament previsible.   

Hi ha sentiments que no depenen d'un resultat

Hi ha resultats que reforcen els sentiments

Valors en creixement

Aquesta lliga no la guanyarem

Dit això, caldrà acceptar que el cercle s’ha tancat. Fins ara havíem vist al Barça guanyar els partits decisius i, en correspondència, perdre’ls al Madrid. Ara, i espero que sigui puntualment, la cosa s’ha capgirat. El Madrid possiblement guanyarà aquesta Lliga i tot quedarà en una anècdota. Per visualitzar la personalitat completa d’un i altre equip era necessari disposar d’una perspectiva de 360 graus. Estar en disposició de veure’ls totes les arestes i fer-ho des de tots els angles possibles. Així ha estat. Fins ara teníem clar que el Barça sap guanyar, i de quina manera!, mentre que, i també molt clar, sabíem que el Madrid no sap perdre. Doncs bé, i confirmant totes les sospites, podem afirmar que el Barça també sap perdre. I és que fins i tot en la derrota el Barça és infinitament millor que el Madrid. Només cal remetre’s als fets. El Madrid perd i busca excuses. El Madrid perd i dóna la culpa als àrbitres, a la UEFA, a la Federació,... El Madrid perd i veu conxorxes arreu. El Madrid perd i el seu entrenador llença merda contra l’equip rival. El Madrid perd i espera a l’àrbitre a l’aparcament per llegir-li la cartilla. El Madrid perd i tots els partits acaben en ball de bastons. El Madrid perd i perd les formes i l’educació. El Madrid perd i desprestigia la trajectòria de l’adversari i li resta mèrits. L’acusa de dòping i de fer trampes. El Madrid perd i plora i es lamenta i es pensa que té tot el món en contra. El Madrid perd i clama justícia desesperada i injustament. El Madrid perd i el seu entrenador, el seu màxim responsable s’amaga darrera una titella. I així podríem seguir una vintena de línies més. El Barça, en canvi, perd i el primer que fa és felicitar al rival. El Barça perd i el seu entrenador, que mai ha deixat de donar a cara, la segueix donant. Ni una paraula de descrèdit, ni un retret, ni una excusa. El Barça perd i parla d’aixecar-se i fer-ho millor. El Barça perd i els àrbitres no existeixen. El Barça perd i es pregunta que s’ha fet malament amb la sana intenció de corregir-ho. El Barça perd i és elegant i no té cap mal gest amb l’adversari. Ara ja tenim la fotografia completa. Totes les cares de la moneda. Ara ja sabem com és un i com és l’altre en les mateixes situacions. I ara ho sabem i, ho sap tothom, quin és el millor equip del món. L’equip que no avergonyeix ningú, que brilla en les victòries i sap distingir-se modèlicament en les derrotes. Aquesta lliga no la guanyarem, però el Barça ha guanyat per golejada allà on altres no saben fer-ho.      

Molta fusta per tallar

Guanyar i perdre al mateix temps

Es pot guanyar i perdre al mateix temps? Al Nou Sardenya, sí.  A l’escola del CE Europa, desconec si a altres escoles també, hi ha una norma escrita on es pot llegir que si l’assistència per als partits no arriba a un mínim de 6 (parlem de futbol 7) jugadors, l’equip en inferioritat, encara que desprès guanyi el partit sobre el terreny de joc, el perd als despatxos. Si amb aquesta norma es pretén incentivar l’assistència i deixar clar que el compromís és, al marge d’important, transcendent per al resultat i que qualsevol jugador ha d’entendre que l’absentisme penalitza a tot l’equip, el que no tinc tan clar és que, aquesta manca d’assistència, penalitzi als que, fent gala d’aquest compromís, si que s’han presentat. Caldria preguntar-se quina de les decisions és més formativa que, en definitiva i fins que no es demostri el contrari, és el que pretén l’escola del CE Europa, com totes les altres escoles amb un mínim de sensibilitat. La manca de compromís, el mateix relaxament de la implicació i la no assumpció de responsabilitats, han de ser educades i corregides, però en cap cas sacrificant i penalitzant a aquells que tenen aquests valors plenament integrats. Donar per perdut un partit a un equip per manca d’efectius pot ser alliçonador en un primer moment, però a la llarga genera desunió, retrets i mala maror entre els companys. Al marge, i no és poc, de provocar una sensació d’injustícia, poc reconeixement i desmotivació per a tots aquells que s’aixequen molt d’hora, molt d’hora, encara que faci fred, faci vent, plogui o faci molta, molta son.  

De bon cor

Pel forat del pany

Per obrir una porta és necessari un pany i una clau.

Amb aquesta descripció tan gràfica i entenedora es vol explicar com és d’antinatural l’homosexualitat. La naturalesa, en la seva inqüestionable saviesa, dissenya les coses, els objectes, les persones,…d’una determinada manera i no d’una altra. Si entenem que la naturalesa creadora no s’equivoca. Si hi ha un corrent de retorn a ella i tot en ella és bo i indiscutible, caldrà acceptar les seves formes, la seva mecànica, les seves propostes i els seus encaixos. L’home i la dona estan dissenyats per a encaixar. Són, com la descripció del principi, el pany i la clau per obrir la porta. Dos homes o dues dones mai podran fer la funció per a la que la naturalesa els ha pensat. Els atributs que els hi ha penjat són per a un determinat objectiu i qualsevol altra opció és anar contra natura. El matis, el petit però determinant matis, és que, des de temps immemorial, s’ha lligat la funció reproductora (clau i pany) amb la sexualitat, amb les relacions sexuals. La naturalesa no s’equivoca, en tot cas ens equivoquem nosaltres barrejant conceptes que, sent propers, són perfectament autònoms. Una cosa és la perpetuació de l’espècie mitjançant una activitat purament fisiològica i una altra de molt diferent, les relacions afectives i l’exercici d’una sexualitat absolutament natural. Veieu sinó com som d’intel·ligents: ara, per obrir una porta, n’hi ha prou amb un senzill comandament a distància.      

Les claus d'una declaració forçada

El dinosaure intel•lectual

Diu Vargas Llosa: "los intelectuales nos extinguiremos como los dinosaurios". Espero que no. Espero que no triguin tants anys i que l’anunciada desaparició es produeixi en breu, si més no, la d’aquells que, des de la seva dubtosa intel•lectualitat (que ningú els hi ha atribuït), s’apliquen en fer-nos la vida impossible. Els dinosaures es varen significar per la seva extraordinària, diria, desmesurada mida i cervell petit. Una mida que els feia indiscutibles i inapel•lables. La mida, en aquell marc primitiu, era sinònim de força i, la força, sinònim de raó. Els intel•lectuals com el senyor Vargas es pensen que, pel fet d’escriure quatre llibres indigeribles i de dubtosa aportació a la cultura, poden fer-se el xulo pontificant sobre qüestions de les que no en tenen ni la més remota idea. Es pensen que tenir un editor els autoritza i els hi confereix butlla divina per donar-nos lliçons de com han de ser i de com no han de ser les coses. L’autor del lamentable “Pantaleon y las visitadoras” no pot pretendre tenir més raó que ningú pel sol fet de ser un dinosaure en extinció, de pell dura i pesat com una llosa.

Les coses clares

Excel•lència

El CE Europa té un Estadi excel•lent. Un President excel•lent. Un Vicepresident excel•lent. Una directiva excel•lent. Uns ex directius excel•lents. Una Fundació excel•lent. Un president de la Fundació excel•lent. Una Comissió Esportiva excel•lent. Una web externa excel•lent. Una premsa excel•lent. Un ressò mediàtic excel•lent. Un favor polític preferent i excel•lent. Uns patrocinadors excel•lents. Un equip excel•lent. Un futbol base excel•lent. Una escola de futbol excel•lent. Un futbol femení excel•lent. Uns Campus excel•lents. Unes famílies excel•lents. Uns tècnics excel•lents. Uns delegats excel•lents. Uns coordinadors excel•lents. Uns fisioterapeutes excel•lents. Unes instal•lacions excel•lents. Un transport excel•lent. Una logística excel•lent. Un rec excel•lent. Uns sacs per guardar pilotes excel•lents. Una sala de premsa excel•lent. Una gespa artificial excel•lent. Uns aperitius de diumenge excel•lents. Un tracte amb els àrbitres modèlic i excel•lent. Tres places de pàrquing excel•lents. Un encaix amb la Vila excel•lent. Uns socis excel•lents. Uns aficionats excel•lents. Unes penyes excel•lents. Un personal excel•lent. Uns amics excel•lents. Uns enemics, també excel•lents. Uns espònsors excel•lents. Uns valors excel•lents. Un tracte humà excel•lent. Una gerència excel•lent. Una administració excel•lent. Un prestigi excel•lent. Una estabilitat excel•lent. Una salut excel•lent. Uns balanços excel•lents. Uns talonaris de loteria excel•lents. Dos bars excel•lents. Un museu excel•lent. Un cotxe de cortesia excel•lent. Unes relacions institucionals excel•lents. Una solvència econòmica excel•lent. Un passat excel•lent. Un present excel•lent. Un futur excel•lent. Què és el que no entens?

El negro es mejor que tu

Hay vida en martes

Una festa pràcticament clandestina amb un èxit esclatant. Albert Pla, Diego Cortés, Ajo, Judith Farrés, teatre Poliorama. Tres hores irrepetibles.

Immobiliària Judes

L’armada invencible

Perquè el meu President, el senyor Artur Mas, no té els pebrots de la Presidenta Argentina, senyora Cristina Fernández, i nacionalitza Repsol (amb dos collons)? No seria un mal plantejament per a començar a recuperar una petita part de l’espoli al que estem endèmica i sistemàticament sotmesos. Què té la senyora Cristina que li manca al senyor Artur? La senyora Cristina Fernández diu que ha estat escollida pels argentins per a fer de Presidenta del seu país i que, de cap manera, és una patata. Vol dir amb aquesta afirmació que el senyor Artur Mas si que ho és? Veurem com acaba la cosa, però no crec que els espanyols siguin capaços d’enviar la sexta flota o l’armada invencible o la legión extranjera (cabra inclosa) per recuperar el patrimoni i/o rescabalar l’honor. Argentina està molt lluny i amb un oceà pel mig, deu pensar el bo de l’Artur, però Catalunya està a tocar i no es tracta de fer enfadar a una Espanya orgànica amb fluixedat de gallet i espasmes de tancs.

Esgarrifós

Elefantiasi

El rei d’Espanya, com tots els reis, no treballa, viu de rendes, malbarata els recursos públics, viu “a cuerpo de rey”, no paga lloguer, ni declara a hisenda, és inútil (vull dir, que no té cap utilitat), se’n fot dels seus súbdits, mal educa als nets i es diverteix fent vela, esquiant i anant de caça (amb totes les despeses pagades, of course!). El rei d’Espanya, com tots els reis, és un anacronisme insostenible i un element obsolet amb segell de residu tòxic. El rei d’Espanya, com tots els reis, és una vergonya en sí mateix i la seva pervivència, una enorme incoherència per a una societat que es pretén moderna, avançada, civilitzada i justa. Però no ens enganyem, la culpa no la té el rei i la seva elefantiasi patològica, ja som prou grans per seguir creient en els reis i les seves bondats. Els reis no són màgics, ni venent d’Orient carregats de regals. Els reis, el rei d’Espanya, passa les avorrides tardes de dissabte disparant contra elefants a Botswana, mentre el seu net, educat en la tradició familiar, es trinxa el peu preparant el seu ociós futur. No n’hi prou amb que el rei caigui i es trenqui el maluc, el que ha de caure, i per sempre, és la sangonera monarquia i tota la seva deformitat estètica.

La llamada de Cristo

Gimnàstica mental

De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
Exercici per anar fent quan no es té presa.

Variant gastronòmica

Truites indefinides, soufflés que no pugen

Al Juvenil A del CE Europa se li escapa l’opció de l’ascens. Amb 1 punt, dels darrers 12 possibles, és molt difícil, per no dir pràcticament impossible, lluitar per aconseguir una plaça per la somiada Divisió d’Honor. Espanyol, Cornellà, Jàbac i Sant Andreu han posat en evidència les limitacions d’un projecte que, si no hi ha miracle que ho adobi, seguirà un any més a la divisió de plata. Arribat el moment decisiu, l’Europa no ha estat a l’alçada, no ha donat la talla i s’ha diluït com un terròs de sucre en un cafè bullint. L’aposta per un nou entrenador, un entrenador amb nom i cognoms, i la implementació d’un joc “de toc”, ha estat un miratge, un mal negoci per a una categoria amb unes característiques força allunyades de l’estilisme i la pintura formal. Se suposa que el Juvenil A ja ha superat l’etapa de formació i és, o ha de ser, un equip competitiu amb objectius molt diferents als que té el futbol base. Aplicar un determinat tipus de futbol a un equip que no el porta en els seus gens i que no l’ha practicat mai és, directament, un suïcidi. Per fer una bona truita de patates s’han de tenir els ingredients adequats: ous, patates, oli i una paella decent (que no s’enganxi). Amb aquests elements i un curós control del foc estarem en disposició d’assolir uns resultats acceptables. Si, al damunt hi posem atenció i dedicació, la truita pot quedar espectacular. Però si arribem a la cuina i, volent fer la mateixa truita, no tenim ous, ni patates, ni oli,...i malgrat això ens entossudim a tirar endavant amb el projecte, amb tota probabilitat passarem gana. Un bon cuiner és aquell que, veient el que té entre mans, fa el millor plat possible. No es pot fer, de cap manera, una truita amb un meló. Els cuiners sense cintura i sense recursos estan molt bé per picnics improvisats, però no valen per a satisfer paladars més cultivats. Truites indefinides, soufflés que no pugen. A la vista del plat que ens han cuinat, jo m’hauria quedat amb el cuiner d’abans.

Elefants de panxa

El circ mentider

Diu “la voz de su amo” (léase Karanka): merecemos ganar la Liga por todas las adversidades que hemos padecido. Amb tots els respectes, cosa que cada cop es fa més difícil de mantenir, ja em dirà “la voz de su amo” (léase Karanka) a quines adversitats es refereix. Només una, que ens digui només una per poder avaluar el tipus, el contingut i la importància de les suposades adversitats. Si el Madrid, amb una temporada absolutament plàcida, amb el vent (i altres intangibles) a favor i sense incidents de rellevància, considera que es mereix aquesta Lliga, que s’haurà de merèixer el Barça amb la greus lesions d’Afelay i Fontàs, amb la fractura de la tíbia de David Villa, amb la marxa de Keita a la Copa Àfrica en un dels moments claus de la temporada, amb les constants recaigudes de Pedro i Alexis, amb el càncer de fetge d’Abidal, amb la intervenció quirúrgica de Tito Vilanova,...? Està clar que el mentider compulsiu ho és en tots els àmbits i en tot moment, fins i tot, davant l’evidència que el deixa amb el cul a l’aire. El que no hauria d’estar tan clar és que aquest discurs (i/o recurs) de la falsedat acabi fent forat entre l’opinió pública i alteri subjectivament una realitat absolutament contrastada, objectiva i inqüestionable. L’escenari de ficció en el que s’ha instal•lat el Madrid cada cop és més surrealista i inversemblant. Han muntat un circ de fantasia malsana i pretenen, amb cínica indecència, que tothom els hi compri l’espectacle i els hi rigui les gràcies.