De desagraïts està el món ple

Fonts properes a Texeira Vitienes, l’àrbitre de l’últim (pel moment) Barça –Madrid, ens fan arribar el seu profund malestar. Diuen que Teixeira està desfet, que no entén res i plora amargament la ingratitud del Madrid vers la seva persona arrel de la seva actuació al Camp Nou. El Madrid l’ha recusat davant el Comitè d’àrbitres i, aquest diligentment, ha cedit a la petició i Texeira no tornarà a arbitrar a l’equip de la “llàgrima perenne”. Sent com és una bona notícia pel Barça, perquè el Madrid perd un aliat, Texeira no entén l’amarga moneda amb la que els blancs li paguen els seus serveis. Texeira està desconcertat perquè, a canvi de no expulsar a Lass, a Pepe, a Arbeloa i aguantar a Ramos fins a les acaballes del partit quan hauria d’haver deixat el camp molt abans, el Madrid li agraeix “els favors” amb una denúncia injustificable i totalment arbitrària (mai millor dit). Texeira mai s’ha destacat per afavorir al Barça i sí, en canvi, al Madrid, cosa que va quedar suficientment demostrada al darrer partit de copa. Per això Teixeira no se’n sap avenir i ha confessat als seus familiars que si arriba a saber per on han anat les coses no hagués estat tan condescendent amb el Madrid, hagués xiulat bé i el Barça hauria guanyat per golejada. L’espiral d’irracionalitat i demència del Madrid està arribant a tal punt que, fins i tot, es regiren contra els seus aliats històrics i més fidels. Veure-ho per creure-ho.

Zombies de blanc...i negre

Nosotros te queremos, Mourinho quedate!
The walking dead

El Barça no està precisament sobrat d’aliats dins del futbol espanyol, per això és tan important que, els pocs que té, els mantingui per damunt de qualsevol altre supòsit. En aquest sentit, no hi ha dubte que Mourinho és, a hores d’ara, un dels actius més valuosos que té el Barça per enfortir el seu present i engrandir el seu llegat. El Barça ha arribat a tal punt de refinament i sofisticació que la seva arquitectura mental és un prodigi d’expertesa. Domina a la perfecció tots i cadascun dels ressorts que hi ha al voltant del futbol amb un control absolut de l’espai i del tempo que no deixa cap serrell a l’atzar. L’exemple més recent d’aquesta solvència el tenim en el darrer enfrontament de copa amb el Madrid. El Barça no s’ha plantejat mai la seva estratègia a un partit, ni tan sols a una eliminatòria d’anada i tornada, el Barça ha pensat en gran. En cap moment la seva proposta ha estat resultadista, sinó tenint sempre present els seus interessos a mig i llarg termini. I aquests interessos passen, evidentment, perquè Mourinho segueixi tant de temps com sigui possible com a entrenador del Madrid. Així ho entén el Barça i així ho va cantar la grada del Camp Nou en el partit de tornada: nosotros te queremos, Mourinho quedate. Tota una declaració d’intencions (i de principis) que, a la vista de les reaccions de l’entorn madridista, semblen haver donat el resultat esperat. Està clar que si algú pot desconstruir el Madrid i ocasionar-li danys irreparables per sota de la seva línia de flotació, aquest no és un altre que el propi Mourinho. El portuguès ha esdevingut, sense proposar-s’ho, una autèntica i devastadora arma bacteriològica que actua impunement dins del sistema immunològic del Madrid debilitant el seu organisme. És clar que el Madrid guanyarà, tard o d’hora, algun títol. Per a un club ric i poderós, no fer-ho és un veritable fracàs, però, més enllà dels possibles i exigibles títols (encara que siguin sense voler), el paisatge es presenta desolador i la terra desconsoladament erma. El Barça ha encertat, un cop més, en l’estratègia de no fer caure al portuguès i Mourinho podrà continuar estenent la seva particular gangrena en un madridisme contaminat, fins que la pell se’ls hi caigui a trossos.

Mapa mental

Els tres protectors

Una gran ciutat estava sent assetjada, i els seus habitants es van reunir per considerar el millor mitjà de protegir-se.

Un paleta acaloradament recomanava els maons com la millor adquisició per a la més efectiva resistència.

Un fuster, amb el mateix entusiasme, proposava la fusta com un mètode preferible per a la defensa.

En això un adober de cuirs es va aixecar i va dir:

-Companys, jo difereixo de tots vostès, i adverteixo que per res canviaré d'opinió. Els afirmo que estan molt equivocats: per resistir, no hi ha res millor que el cobrir-se amb pells, i per això res tan bo com els cuirs.

Els irresponsables, els ignorants, i els agitadors, mai accepten que altres puguin tenir la raó, i defensen sempre intransigentment només el seu punt de vista, encara que no tinguin el menor coneixement del tema, sense importar les conseqüències del moment o del futur.

De onverantwoordelijke, onwetend, en roerwerken, nooit accepteren dat anderen het recht hebben, en altijd intransigently verdedigen alleen hun oogpunt, hoewel niet de geringste kennis van het onderwerp hebben, ongeacht de gevolgen van het moment of de toekomst.

Coberta fins als colzes

Oratòria

Un enginyós exemple d'Oratòria i de Política, ocorregut
recentment a les Nacions Unides, va fer somriure a la comunitat
mundial present.

El representant d'Israel davant les Nacions Unides:
- "Abans de començar el meu discurs voldria explicar alguna cosa sobre Moisès:

Quan Moisès va colpejar la roca i d'ella va sortir aigua, va pensar "quina bona
oportunitat per donar-me un bany ".

Es va treure la roba, la va deixar al costat de la roca i va entrar a l'aigua. Quan
va acabar el seu bany i va voler vestir-se, la seva roba no hi era. La hi havien
robat els palestins ".

El representant de Palestina va saltar furiós i va dir:
- "Què diu! Si els Palestins no hi eren llavors!"

El representant d'Israel va somriure i va dir: - "Molt bé ... i ara que ha
quedat clar qui va arribar primer a aquest territori i qui va ser l’invasor, començaré el meu discurs ".

Color sense límits

Sense saber-ne ni un borrall

Un es mira els primers impressionistes o els seus immediats precursors i, sense saber-ne ni un borrall, veu com poc a poc, molt subtilment, es van diluint les formes, o millor dit, van desapareixent els contorns per donar pas a un esclat de color. Es substitueix la forma nítida pel color intens o el color sincronitzat. Les coses, els objectes i, en alguna mesura els retrats, van sent ressaltats per agrupacions de colors que els hi confereixen unes formes sense límits. Els colors es converteixen en els veritables protagonistes i són ells, i només ells, els responsables de donar-li contingut, profunditat i expressió al quadre. Sense saber-ne ni un borrall, un aprèn que l’emoció pot ser un plaer indescriptible quan els colors s’encadellen amb destresa i una mà genial els escampa.

Imatges reals...Madrid

Porcs, senyors porcs

De porc i de señorio

Ens arriben algunes veus de Madrid que ens volen fer creure que això d’ara: el trastorn delictiu de Pepe, la violència d’Arbeloa i Sergio Ramos, la prepotència i la fatxenderia de Ronaldo, la supèrbia, el bandolerisme dialèctic i la mala llet de Mourinho, l’acceptació d’aquesta situació i la tolerància en vers aquests comportaments inacceptables per part del seu màxim responsable, Florentino Pérez, en definitiva, que tot plegat, només respon a un fet conjuntural i que res té a veure amb la història del Madrid. Argumenten, vehementment, que el Madrid sempre s’ha caracteritzat pel seu “señorio” i que mai la seva imatge havia estat tan deteriorada com en l’actualitat. Sense voler treure ni posar raons, és evident que en un parell d’anys, en tan sols un parell d’anys, s’ha aconseguit que la imatge del Madrid toqui fons. Amb el que no estic del tot d’acord és amb el presumpte “señorio” del Madrid, perquè, i és condició humana, és molt més fàcil tenir un comportament “acceptable” quan totes et ponen, és a dir, quan els òrgans de poder, els òrgans politics, els agents socials, els estaments esportius, els organismes de decisió, la santa mare església, el rector de la parròquia, l’homilia del diumenge, el sereno de torn,...tots, absolutament tots, bufen al teu favor. Que n’és de fàcil fer-se el senyor quan et fan la ratlla, et planxen els pantalons i t’aplanen el camí. Ja ho diu la dita: de porc i de senyor se n’ha de venir de mena. I afegiria: els extrems es toquen. Només cal un petit canvi de la direcció del vent perquè el porc desperti de la seva letargia i al senyor se li vegin totes les vergonyes.

Canvi rasant

La llei del canvi

No són les lleis les que canvien la societat, en tot cas, és la societat la que canvia la llei. És així i ha estat sempre així. Cap llei imposada aconsegueix canviar el comportament i la manera de pensar de la societat per a la que ha estat dissenyada. Les lleis no han fet mai que un determinat col•lectiu accepti una legislació per a la que no està madura, o senzillament, no coincideix amb les seves conviccions. És la pròpia evolució de la societat la que genera les noves expectatives i, en conseqüència, la necessitat de lleis que s’adaptin a la nova realitat. Tota llei que no emani del poble és una llei condemnada al fracàs i amb data de caducitat des del mateix moment de la seva gestació. Les lleis que penetren en el teixit social són aquelles que responen a les demandes del propi teixit social i, és aleshores, només aleshores, quan troben el terreny abonat per a la seva germinació. Les lleis són la conseqüència del canvi i mai el seu origen.

Casco de equipo

No recomanat als menors de 18 anys

Tal i com estan les coses, algú hi hauria de posar seny. Ja va sent hora que les autoritats competents ( si és que n’hi ha) prenguin mesures i prohibeixin l’entrada als menors de 18 anys al camp de futbol quan es jugui un Madrid-Barça. Bé, hauríem de dir per ser més exactes, quan jugui el Barça mentre el Madrid s’ho mira. Si hi ha espectacles, pel•lícules i obres de teatre que estan desaconsellades per a menors d’edat per la seva violència o el seu contingut extremadament perillós per a la formació dels nens, perquè es tolera l’accés dels infants , sense cap mena de prevenció, a les carnisseries que perpetra sistemàticament el Madrid? Quina mena de coherència és aquesta? Quin sentit té aquesta conducta i aquesta permissivitat en l’educació dels nens? I el pitjor del cas és que la violència en una pantalla sovint és ficció, producte d’un guió més o menys encertat i on les bufetades, les explosions i els trets són de mentida, mentre que la violència irracional del Madrid és pura realitat. Una realitat injustificable i que posa en seriós perill segles de civilització. Ens ha costat molt arribar fins aquí perquè uns troglodites radicals ens amarguin l’existència i posin en dubte l’evolució de l’espècie i els progressos racionals aconseguits amb tant esforç.

Del Paris de l'Iliada al Pepe Lass liada

Cavalls de Troia

Mira que em feia mandra tornar a parlar del maleït Pepe i, conseqüentment, del Madrid. Però la situació ha arribat a un punt de surrealisme del que és impossible mantenir-se al marge. De tot aquest afer, que ja avorreix, és especialment destacable, no ja els propis fets, que han donat i seguiran donant la volta al món, sinó la seva inversemblant gestió. Qui més qui menys ja coneix, fins i tot fora del futbol, Pepe i la seva conducta d’ameba primària. La seva brutalitat, el seu encegament, la seva violència gratuïta i desmesurada, el seu primitivisme atàvic i el seu mal exemple per a la convivència. Els seus delictes haurien d’estar perseguits per la justícia, i no només per la justícia esportiva, sinó també per l’ordinària. Dit això, que no és res de nou, sorprèn extraordinàriament la posada en escena de la resposta. Que Pepe, hores després de la seva enèsima perversió, pretengui explicar al món, el que tot el món ja va veure, és d’un cinisme que tomba d’esquenes. Realment calia posar-li paraules al que tothom va veure? I no només explicar-ho, sinó fer-nos creure que tot plegat ha estat una mala interpretació dels fets i que, en cap moment, va ser un acte voluntari. Patètic. Ara, el cercle es va tancant, el perfil del personatge es va completant. Ara, no només sabem que Pepe és violent, sinó que és un mentider compulsiu i un cínic de l’alçada d’un campanar. Però la cosa no acaba aquí, perquè Pepe només és la titella del guinyol, la cara visible d’un entramat desorientat i podrit. Pepe n’és l’actor, però el responsable subsidiari és el Madrid i tot l’entorn que li dóna cobertura. Pepe fa el que fa, no vestit d’Armani ni de Toni Miró, ho fa vestit amb la camiseta del Madrid i és el Madrid qui li tolera, l’encoratja, el protegeix, el justifica i li paga (molt bé, per cert). La destrucció més dolorosa i efectiva no ve mai de fora, sempre neix de dins, de les pròpies entranyes. Pepe i Mourinho són uns autèntics i demolidors cavalls troians pel madridisme. Si us plau, que no marxin mai.

Molts fanals i poca llum

La sort dels incompetents

Un té sort quan la pregunta d’examen correspon exactament a l’única part del temari que ha estudiat. En canvi, no té res a veure amb la sort, quan s’ha estudiat el temari complet i s’està en perfectes condicions de respondre, no a la pregunta, sinó a qualsevol pregunta que es formuli. Quan s’està, o es va, ben preparat, la sort és un factor poc determinant. Recórrer a la mala sort com a recurs exculpador, no deixa de ser un pobre argument d’aquell que no s’ha preparat convenientment i/o no ha fet la feina que li corresponia. També hi cap la possibilitat que l’individu en qüestió, aquell que ho fia tot a la sort, no tingui la capacitat suficient, o la capacitat que se li pressuposa per tirar endavant una matèria que li ve gran o, simplement, se li escapa. No tothom estem en disposició d’excel•lir. Hi ha qui té una certa habilitat per anar trampejant fins que arriba el moment decisiu, l’examen de mèrit per al que no valen excuses i, aleshores, és quan se li veuen les mancances. Quan queda en evidencia que no ha estudiat prou o el seu coeficient no dóna la talla per a proves tan elevades. La sort és un argument per a la loteria però no té res a veure a l’hora d’afrontar un examen.

Pedra ordenada

Qui té por de Virginia Woolf?

No hauríeu de tenir por de la Virginia Woolf. Si més no, d’atansar-vos al Romea per gaudir de 2 hores de teatre en estat pur i, encara millor, en estat de gràcia. Qui no conegui l’obra no té excusa per no anar-hi i qui ja la coneix, té l’excepcional oportunitat de tornar-la a gaudir. Esplèndida en el conjunt i brillant en tots i cadascun dels seus segments. Magnífics els actors que defensen el text amb solvència exquisida i magnífica la posada en escena d’un Daniel Veronese en la que és, possiblement, la seva millor proposta artística. No heu de témer a Virginia Woolf, ni pels efectes que pugui causar en el vostre organisme. Temeu, més aviat, per la possibilitat que se us escapi i deixeu passar l’oportunitat única de gaudir d’una experiència propera a la plenitud.

Qui passa l'escombra?

Fer-se el llit

Demanar-li a un nen que es faci el llit, és tot un repte. Aconseguir-ho, un èxit. Però amb aquest petit èxit, no n’hi ha prou. El nen, és cert, aprèn a fer-se el llit, a no dependre de que la mare (normalment la mare) li faci. Però amb aquesta mecànica, aparentment igualitària, no estem fent més que reproduir els mateixos esquemes amb els que hem estat educats i seguim perpetuant els clixés que ens han precedit. En el fons, només canvia la forma d’un discurs que segueix sent essencialment masculí. Al nen li ensenyem que s’ha de fer el llit, només el seu llit, a cuidar-se de si mateix i, en cap moment, a responsabilitzar-se dels altres membres de la família. El nen, en el seu procés de maduresa cap a una igualtat real, haurà d’aprendre a fer, per torns, els altres llits de la casa i així, socialitzarà l’esforç, el compromís i la seva vinculació amb el grup. Els homes educats masculinament, pensen: jo em faig el meu llit, jo em compro el que necessito, jo em faig el meu sopar,...Les dones educades masculinament, pensen: jo faig els llits de la casa, jo compro el que la meva família necessita, jo faig el sopar per a tots els que viuen amb mi,...Hauríem d’arribar a aquell punt on tothom pensi en plural quan es tracta de resoldre la convivència, independentment de si es pixa dret o asseguda.

Toledo des de les golfes
Can Cospedal

La Cospedal s’ha comprat un Cigarral

I que cony és un cigarral? us preguntareu encuriosits. Doncs, com la majoria de coses, no és allò que sembla a primera vista, o millor dit, a primera oïda. Un cigarral no és, ni de lluny, aquell lloc estiuenc on les cigarres ocioses canten el seu tedi -que, donades les especials característiques de la nova propietària, be ho podria ser-, sinó una finca d’esbarjo, el que s’anomena popularment, una segona residència, on badar els caps de setmana i les festes de guardar. Però no qualsevol finca és susceptible de merèixer el títol de cigarral. Per a ser un autèntic i genuí cigarral s’han de complir tres premisses: que la casa tingui una vista panoràmica de Toledo, que tingui capacitat per rebre visites i per últim, i no menys important, que tingui una extensió de terreny de més de 10.000 m2. Doncs, com que la casa en qüestió compleix amb aquestes tres exigències, es pot assegurar, sense cap mena de dubte, que la Cospedal s’ha comprat un cigarral. I que farà la Cospedal des del seu privilegiat cigarral, doncs observar com les laborioses formigues es busquen la vida sense temps per cantar.
Ah! I per aquells com jo que navegueu en la ignorància, cigarral és una paraula d’origen àrab que significa manantial. Ja veieu, cigarral, manantial, Cospedal,...tant se val! Les "Rimas y Leyendas" de Guatavo Adolfo Becquer posades al dia, en un Toledo immòbil dins d’un país que no canvia.

Carregats com burros

Les coses pel seu nom

Montse: ahir em van donar la tarda

Cristina: com?

Montse: doncs que, el fill de puta del Mohamed, em va robar la bossa

Cristina: no és correcte que parlis així

Montse: per lo de “fill de puta”?

Cristina: no, no, per lo de Mohamed

Montse: perquè? Si es deia així

Cristina: no és políticament correcte que utilitzis el nom de Mohamed per associar-lo a un lladre. Té un component racista que hauries d’estalviar

Montse: però, si és el seu nom de pila. Com vols que li digui?

Cristina: Ho hauries de deixar en neutre, sense noms que puguin fer pensar que tots els àrabs són lladres.

Montse: però si em va robar, és lladre i es diu Mohamed, perquè cony t’ho he d’explicar d’una altre manera?

Cristina: perquè es pot interpretar...

Montse: mira Cristina, tu pots interpretar el que vulguis, però el mosso que el va atrapar i jo sabem perfectament el que va passar, el nom de qui ho va fer i quin és el seu modus vivendi. Retiro lo de fill de puta perquè no tinc proves, però mantinc el Mohamed.

No enganya a ningú

Ex

Arriba un moment a la vida en el que la teva nòmina de títols excedeix, amb escreix, les previsions més acurades. I de tots ells, el que s’endu la part més gran del pastis, és el títol d’ex. Primer comences lentament, pausadament i els ex van caient cada deu, quinze anys. Però un bon dia la cosa es precipita i els ex entren a formar part de la teva vida a una velocitat de vertigen. D’estar actiu, en un tres i no res, passes a ser ex-alumne, ex-escolta, ex-jugador de futbol, ex-universitari, ex voyeur al carrer de les Tàpies, ex-assidu a l’art i assaig, ex-becari, ex-aprenent de tot i mestre de res, ex-aficionat als toros, ex-membre del consell de l’AMPA, ex-fan de Ramon Muntaner, ex-president de la comunitat de veïns, ex-caçador de bolets, ex-membre del partit polític al que pertanyies, ex-amant atent i detallista, ex-marit, ex-fill perquè no et queda cap pare/mare al que recórrer, ex-delegat, ex-directiu del Club al que vas dedicar els millors anys de la teva vida, ex-optimista empedreït, ex-afiliat a Mapfre, ex-assalariat en mans de l’atur, ex-treballador en actiu al limbe de la jubilació, ex-tranger en el teu propi país. Arriba un moment que el teu bagatge d’ex, de tot allò que has sigut però ja no ets, supera un present cada cop més estoic. Amb més passat que futur, amb més records que projectes, la vida flueix inexorablement cap a l’ex-vida.