Qualsevol dona que aspiri a comportar-se com un home, segur que no té ambició.
Dorothy parker
Dorothy parker
divendres, 16 de desembre del 2011
El pal de fregar
Fa 55 anys que Manuel Jalón va inventar el pal de fregar. Un fet tan aparentment banal, ha tingut una decisiva transcendència en l’evolució de la dona, en particular, i de la nostra societat occidental, en general. Hi ha dos moments clau en la historia de la Humanitat, dos punts d’inflexió que fa que siguem tal com som. El primer va ser quan, el primat que caminava a quatre potes, va decidir posar-se dempeus (homo erectus); l’altre, sense cap mena de dubte, va venir donat per la descoberta del pal de fregar. La dona va passar, d’un dia per l’altre, de fregar de genolls a fregar dreta (dona erectus). La dona es va alçar, va deixar de mirar a l’home des d’una posició inferior, per mirar-lo directament als ulls des del mateix pla i la historia, en aquell precís moment, va fer un tomb de 360 graus. És cert que no tot està fet, que falta un llarg camí fins que el pal de fregar sigui un estri usat indistintament pels dos gèneres, però l’avenç, és un fet indiscutible. Hi ha petits invents que són capitals en la transformació de la societat, dels seus costums i de la seva mentalitat. Petits invents que, no queda clar, siguin producte de la pròpia evolució de la societat o bé, siguin ells, el detonant, la guspira que encén el canvi. Però, de qualsevol manera, l’avenç es produeix sense possibilitat d’involució. Fregar sempre serà un pal, però si ha de ser, que mai més torni a ser una qüestió de gènere.
Fa 55 anys que Manuel Jalón va inventar el pal de fregar. Un fet tan aparentment banal, ha tingut una decisiva transcendència en l’evolució de la dona, en particular, i de la nostra societat occidental, en general. Hi ha dos moments clau en la historia de la Humanitat, dos punts d’inflexió que fa que siguem tal com som. El primer va ser quan, el primat que caminava a quatre potes, va decidir posar-se dempeus (homo erectus); l’altre, sense cap mena de dubte, va venir donat per la descoberta del pal de fregar. La dona va passar, d’un dia per l’altre, de fregar de genolls a fregar dreta (dona erectus). La dona es va alçar, va deixar de mirar a l’home des d’una posició inferior, per mirar-lo directament als ulls des del mateix pla i la historia, en aquell precís moment, va fer un tomb de 360 graus. És cert que no tot està fet, que falta un llarg camí fins que el pal de fregar sigui un estri usat indistintament pels dos gèneres, però l’avenç, és un fet indiscutible. Hi ha petits invents que són capitals en la transformació de la societat, dels seus costums i de la seva mentalitat. Petits invents que, no queda clar, siguin producte de la pròpia evolució de la societat o bé, siguin ells, el detonant, la guspira que encén el canvi. Però, de qualsevol manera, l’avenç es produeix sense possibilitat d’involució. Fregar sempre serà un pal, però si ha de ser, que mai més torni a ser una qüestió de gènere.
dijous, 15 de desembre del 2011
Realment miserables
Què tenen “Los Miserables” que no tinguin altres produccions teatrals? Doncs, d’entrada, una prodigiosa campanya de màrqueting, que dóna com a resultat, una més que acceptable afluència de públic. Què més? Molts diners invertits en publicitat i una penetració en els mitjans que fa, poc menys que imprescindible, comprar una entrada per assistir a la representació. I què més? Recursos inesgotables ben invertits en la posada en escena, en l’escenografia, en els intèrprets, en els músics, en el vestuari,...Molts i molts diners que, aquest cop sí, llueixen d’una manera evident. I el muntatge? Avorrit fins el moll de l’os. Bé, per a ser més exactes, la segona part no és avorrida, és soporífera. Només hi ha un parell de moments en tota l’obra que et fan despertar lleugerament, que aconsegueixen centrar el teu interès i fan que deixis, ni que sigui per uns instants, de mirar el sostre. La música, les lletres de les cançons, la trama, la història d’amor, el rerefons social,...tot plegat molt tou i absolutament sobrepassat pel transcórrer dels anys. Un espectacle insubstancial, sense èpica, sense feeling, amb quatre dits de pols i que, ni els esforçats actors, aconsegueixin que tingui la més mínima lluentor. Una obra tèbia amb la que no connectes mai, ans al contrari, és d’una desconnexió alarmant. Les escenes d’amor són de bufetada. Els diàlegs cantats, de jutjat de guàrdia. La suposada escena estrella, la de la barricada als carrers de Paris, per adormir les ovelles. Ni els trets erràtics dels revolucionaris de pa sucat amb oli són capaços de despertar-les. Curiós, i molt il•lustratiu, que els únics números salvables siguin els dos números còmics. Dos números que deixen en evidència el poc nivell de tota la resta i fan de “Los Miserables” una de les experiències més prescindibles de la temporada. De vegades no tot són diners. Cal tenir-los, cert, però cal saber invertir-los en projectes que tinguin ànima. Projectes no tan miserables i que siguin capaços de moure i commoure. Què li donin aquests diners a Dagoll Dagom i veureu la diferència.
dimecres, 14 de desembre del 2011
El vaixell de Dólera arribarà al Juny però no a Ítaca
En Pedro Dólera, entrenador del Primer Equip del CE Europa, ha posat el seu càrrec a disposició de la Junta Directiva pels darrers mals resultats i perquè, assegura el mateix Dólera, la situació és insostenible. Diuen que és de ben nascuts el ser agraïts i en Pedro Dólera, no hi ha el més mínim dubte, forma part d’aquest grup. Dólera no pot oblidar que va ser l’Europa, concretament el seu President, el que li va donar l’oportunitat de debutar a Tercera i que va ser el club gracienc el que va apostar per un, aleshores desconegut, per encapçalar el nou projecte esportiu, en contra de l’opinió majoritària i els recels i la desconfiança interna. Dólera no ho oblida. No ho oblida i no farà res per perjudicar a aquells que li han fet confiança. Però el futbol és desagraït de mena, té molt poca memòria i, encara menys, paciència. Al futbol, les decisions cremen i la preparació i fortalesa mental dels que les han de prendre, sovint, no està al nivell requerit. Desgraciadament, que la Junta Directiva del CE Europa no destitueixi a l’entrenador, no és un acte de coherència. No es tracta d’una postura de suport incondicional a Pedro Dólera, ni de confiança en tot allò que hauria de ser evident. No hi ha ni un gram de planificació a llarg termini ni un, necessari, creure en el manteniment d’uns principis per damunt les urgències i la pressió d’una grada avesada als sacrificis humans. La continuïtat de l’entrenador correspon, senzillament, a que no hi ha un recanvi amb prou solvència que garanteixi uns resultats i, en conseqüència, una pau social absolutament necessària. En plena Temporada és difícil trobar fora alguna cosa que millori el que ara es té i que accepti la provisionalitat del càrrec. Està clar, que la decisió de que Angoy es faci càrrec del Primer Equip, haurà d’esperar, tal i com estava previst, a la Temporada que ve. Que la cosa s’avancés no seria bo, ni per l’Angoy, ni pel Juvenil A, ni pel mateix Club que cremaria les naus abans d’arribar a port. Per això a Dólera se li mantindrà la confiança fins a final de Temporada malgrat la tremolor de cames dels que tenen el timó.
En Pedro Dólera, entrenador del Primer Equip del CE Europa, ha posat el seu càrrec a disposició de la Junta Directiva pels darrers mals resultats i perquè, assegura el mateix Dólera, la situació és insostenible. Diuen que és de ben nascuts el ser agraïts i en Pedro Dólera, no hi ha el més mínim dubte, forma part d’aquest grup. Dólera no pot oblidar que va ser l’Europa, concretament el seu President, el que li va donar l’oportunitat de debutar a Tercera i que va ser el club gracienc el que va apostar per un, aleshores desconegut, per encapçalar el nou projecte esportiu, en contra de l’opinió majoritària i els recels i la desconfiança interna. Dólera no ho oblida. No ho oblida i no farà res per perjudicar a aquells que li han fet confiança. Però el futbol és desagraït de mena, té molt poca memòria i, encara menys, paciència. Al futbol, les decisions cremen i la preparació i fortalesa mental dels que les han de prendre, sovint, no està al nivell requerit. Desgraciadament, que la Junta Directiva del CE Europa no destitueixi a l’entrenador, no és un acte de coherència. No es tracta d’una postura de suport incondicional a Pedro Dólera, ni de confiança en tot allò que hauria de ser evident. No hi ha ni un gram de planificació a llarg termini ni un, necessari, creure en el manteniment d’uns principis per damunt les urgències i la pressió d’una grada avesada als sacrificis humans. La continuïtat de l’entrenador correspon, senzillament, a que no hi ha un recanvi amb prou solvència que garanteixi uns resultats i, en conseqüència, una pau social absolutament necessària. En plena Temporada és difícil trobar fora alguna cosa que millori el que ara es té i que accepti la provisionalitat del càrrec. Està clar, que la decisió de que Angoy es faci càrrec del Primer Equip, haurà d’esperar, tal i com estava previst, a la Temporada que ve. Que la cosa s’avancés no seria bo, ni per l’Angoy, ni pel Juvenil A, ni pel mateix Club que cremaria les naus abans d’arribar a port. Per això a Dólera se li mantindrà la confiança fins a final de Temporada malgrat la tremolor de cames dels que tenen el timó.
dimarts, 13 de desembre del 2011
Good bye Regne Unit
Escriuen els diaris, en grans titulars: el Regne Unit abandona Europa. I jo, que sempre tinc la sensació que alguna cosa se m’escapa, em pregunto: alguna vegada hi va ser? Anglaterra, encapçalant el Regne Unit, sempre ha estat diferent. Diferent i al marge de l’Europa Continental. La seva forma de ser no té res a veure amb els seus veïns. Els seus costums, la seva manera egocèntrica (fins i tot autista) de llegir la història sempre han diferit de la resta del món, en general, i d’Europa en particular. Són i volen ser diferents i no es cansen d’escenificar-ho. Condueixen per l’altre costat del carrer, les seves mesures són diferents, la seva moneda és diferent, prenen la cervesa calenta i tenen moqueta als vagons del metro. No s’han involucrat mai amb el continent i les poques vegades que ho han fet ha sigut obligats per les circumstàncies (defensives) i empesos per l’actitud dels seus socis Nord-americans. Tota acció sempre ha respòs a defensar els interessos propis, els seus privilegis i el seu estatus particular. Mai han fet res altruista, res que no els hi generés un benefici. Anglaterra, encapçalant el Regne Unit, ha estat tradicionalment insolidària i aliena als problemes i neguits del seu entorn més proper. Anglaterra sempre, sempre, ens ha mirat per damunt de l’espatlla. Sempre s’ha rigut de nosaltres i nosaltres, beneits empedreïts, els hi seguim rient les gràcies. Thanks for nothing.
Escriuen els diaris, en grans titulars: el Regne Unit abandona Europa. I jo, que sempre tinc la sensació que alguna cosa se m’escapa, em pregunto: alguna vegada hi va ser? Anglaterra, encapçalant el Regne Unit, sempre ha estat diferent. Diferent i al marge de l’Europa Continental. La seva forma de ser no té res a veure amb els seus veïns. Els seus costums, la seva manera egocèntrica (fins i tot autista) de llegir la història sempre han diferit de la resta del món, en general, i d’Europa en particular. Són i volen ser diferents i no es cansen d’escenificar-ho. Condueixen per l’altre costat del carrer, les seves mesures són diferents, la seva moneda és diferent, prenen la cervesa calenta i tenen moqueta als vagons del metro. No s’han involucrat mai amb el continent i les poques vegades que ho han fet ha sigut obligats per les circumstàncies (defensives) i empesos per l’actitud dels seus socis Nord-americans. Tota acció sempre ha respòs a defensar els interessos propis, els seus privilegis i el seu estatus particular. Mai han fet res altruista, res que no els hi generés un benefici. Anglaterra, encapçalant el Regne Unit, ha estat tradicionalment insolidària i aliena als problemes i neguits del seu entorn més proper. Anglaterra sempre, sempre, ens ha mirat per damunt de l’espatlla. Sempre s’ha rigut de nosaltres i nosaltres, beneits empedreïts, els hi seguim rient les gràcies. Thanks for nothing.
dilluns, 12 de desembre del 2011
Cristiano i els lleons
És Cristiano Ronaldo el culpable de tots els mals del Madrid, tal i com assenyala una part important de la parròquia blanca? I si ho és, és l’únic culpable? Es mereix Cristiano Ronaldo aquest judici sumaríssim i ser llençat als lleons? Quan es comencen a buscar culpables dins d’un projecte, la mateixa estructura del projecte comença a trontollar. Tothom sabia com era Ronaldo quan jugava al Manchester. Tothom coneixia el seu caràcter i el seu desmesurat egocentrisme i, tot i així, algú va decidir fitxar-lo. Amb Ronaldo i al voltant de Ronaldo, es va muntar un circ, una determinada manera de fer amb una col•lecció de figures per acompanyar-lo en la travessia que el fessin brillar sense fer-li ombra. L’únic que ha passat, des d’aleshores, és que l’enamorament dels primers dies, l’encegament que no et deixa veure els defectes de la persona estimada, amb el pas del temps, desapareix. El tel davant dels ulls cau i es manifesta, amb tota cruesa, la dura realitat. Ronaldo no ha canviat, segueix sent el jugador xulesc, egoista, prepotent i bocamoll de sempre. El que si ha canviat és la percepció que d’ell en té el madridisme. Els culpables? Aquells que el van fitxar, sabent el que fitxaven i els que hi van creure cegament enganyant els propis sentits i pervertint la raó. Passarà això també amb Mourinho? Temps al temps.
És Cristiano Ronaldo el culpable de tots els mals del Madrid, tal i com assenyala una part important de la parròquia blanca? I si ho és, és l’únic culpable? Es mereix Cristiano Ronaldo aquest judici sumaríssim i ser llençat als lleons? Quan es comencen a buscar culpables dins d’un projecte, la mateixa estructura del projecte comença a trontollar. Tothom sabia com era Ronaldo quan jugava al Manchester. Tothom coneixia el seu caràcter i el seu desmesurat egocentrisme i, tot i així, algú va decidir fitxar-lo. Amb Ronaldo i al voltant de Ronaldo, es va muntar un circ, una determinada manera de fer amb una col•lecció de figures per acompanyar-lo en la travessia que el fessin brillar sense fer-li ombra. L’únic que ha passat, des d’aleshores, és que l’enamorament dels primers dies, l’encegament que no et deixa veure els defectes de la persona estimada, amb el pas del temps, desapareix. El tel davant dels ulls cau i es manifesta, amb tota cruesa, la dura realitat. Ronaldo no ha canviat, segueix sent el jugador xulesc, egoista, prepotent i bocamoll de sempre. El que si ha canviat és la percepció que d’ell en té el madridisme. Els culpables? Aquells que el van fitxar, sabent el que fitxaven i els que hi van creure cegament enganyant els propis sentits i pervertint la raó. Passarà això també amb Mourinho? Temps al temps.
diumenge, 11 de desembre del 2011
Del triangle de pressió al rectangle de depressió
Al marge, un cop més, de l’indiscutible triomf del Barça, cal destacar la gosadia d’un Madrid que va jugar sense mig camp. Tant parlar de si doble pivot, que si trivot, que si...per acabar jugant amb un triangle de pressió alta. Un triangle que, a la vista de l’ exposat i dels resultats obtinguts, no queda gens clara la seva utilitat. Si els tres homes que formaven el triangle, un triangle equilàter evidentment (amb tres “catetos”), eren Alonso, Lass i Ozil, va quedar prou clara la inoperància i la inoportunitat de l’ esmentada figura geomètrica. L’ anomenat triangle de pressió alta va tocar, a molt estirar, 25 vegades la pilota (entre els tres). Pobres números per a un mig del camp que, en teoria, ha de ser la sala de màquines d’un equip de futbol. El Madrid va fonamentar el seu joc en tres línies clares i ben definides: un porter solvent, una defensa hiperexcitada i una davantera erràtica i angoixada. El mig camp no va existir, bé, va existir, però l’ocupava sempre el Barça. El Barça s’associava i pujava els graons d’un en un, el Madrid, en canvi, saltava de la defensa a l’atac sense transició i tenint al mig del camp com a mers comparses d’un espectacle de focs artificials on totes les pilotes els hi passaven per damunt del cap. El triangle de pressió alta va ser, més que mai, un fracàs, un autèntic triangle de les Bermudes, un forat negre on es va diluir, a ulls de mig món, l’hipotètic futbol del Madrid. Un triangle de pressió alta que el Barça va convertir, per enèsima vegada, en un ben perfilat rectangle de depressió profunda.
Al marge, un cop més, de l’indiscutible triomf del Barça, cal destacar la gosadia d’un Madrid que va jugar sense mig camp. Tant parlar de si doble pivot, que si trivot, que si...per acabar jugant amb un triangle de pressió alta. Un triangle que, a la vista de l’ exposat i dels resultats obtinguts, no queda gens clara la seva utilitat. Si els tres homes que formaven el triangle, un triangle equilàter evidentment (amb tres “catetos”), eren Alonso, Lass i Ozil, va quedar prou clara la inoperància i la inoportunitat de l’ esmentada figura geomètrica. L’ anomenat triangle de pressió alta va tocar, a molt estirar, 25 vegades la pilota (entre els tres). Pobres números per a un mig del camp que, en teoria, ha de ser la sala de màquines d’un equip de futbol. El Madrid va fonamentar el seu joc en tres línies clares i ben definides: un porter solvent, una defensa hiperexcitada i una davantera erràtica i angoixada. El mig camp no va existir, bé, va existir, però l’ocupava sempre el Barça. El Barça s’associava i pujava els graons d’un en un, el Madrid, en canvi, saltava de la defensa a l’atac sense transició i tenint al mig del camp com a mers comparses d’un espectacle de focs artificials on totes les pilotes els hi passaven per damunt del cap. El triangle de pressió alta va ser, més que mai, un fracàs, un autèntic triangle de les Bermudes, un forat negre on es va diluir, a ulls de mig món, l’hipotètic futbol del Madrid. Un triangle de pressió alta que el Barça va convertir, per enèsima vegada, en un ben perfilat rectangle de depressió profunda.
dissabte, 10 de desembre del 2011
El voltor que es feia passar per perico
En dies com el d’avui, es veu la veritable naturalesa dels que es fan passar per pericos, quan en realitat són voltors. Voltors covards, incapaços de plantar cara i esperant que la presa caigui per atansar-se al damunt. Esperant que altres els hi facin la feina per a la que no estan dotats i es puguin menjar les despulles. Aus de poca volada, pericos de vol curt , de breu i repetitiu discurs. Pericos carronyers, voltors de gàbia, excitats amb les desgràcies alienes i mai satisfets amb els èxits propis. Una manera de ser (o no ser) basada en la depressió de la mort i no en l’alegria de viure.
En dies com el d’avui, es veu la veritable naturalesa dels que es fan passar per pericos, quan en realitat són voltors. Voltors covards, incapaços de plantar cara i esperant que la presa caigui per atansar-se al damunt. Esperant que altres els hi facin la feina per a la que no estan dotats i es puguin menjar les despulles. Aus de poca volada, pericos de vol curt , de breu i repetitiu discurs. Pericos carronyers, voltors de gàbia, excitats amb les desgràcies alienes i mai satisfets amb els èxits propis. Una manera de ser (o no ser) basada en la depressió de la mort i no en l’alegria de viure.
El son de Mourinho
Ves per on que tots, jo el primer, estàvem equivocats. Resulta que el bo de Mourinho no és un mal carat, ni un egocèntric, ni un prepotent, ni tan sols un obsessiu compulsiu. Hem pogut saber, de fons absolutament fiables, que l’actitud de Mourinho en els darrers anys, i que ha tingut el seu punt àlgid la passada temporada, no ha estat més que la manifestació d’un problema de son. Mourinho no dormia. Si més no, no dormia prou. Està científicament demostrat que la manca de son pot, i de fet provoca, importants trastorns en el comportament. La persona que el pateix, sofreix extraordinàriament. Els símptomes són clars i evidents: mal humor, irascibilitat, agressivitat, paranoia, hipersensibilitat, desconfiança,...La manca de son acostuma a alliberar un monstre allà on només hi ha una ànima beneita. Però tot això s’ha pogut solucionar. Mourinho ha fet cas als experts i s’ha lliurat, sense reserves, als braços de Morfeo. I el son reparador ha fet el seu efecte balsàmic. Mourinho finalment ha descansat. Mourinho ha somiat en paratges d’incontestable bellesa. Ha escapat del purgatori on estava ancorat, per endinsar-se en mons que desconeixia i escapaven a la seva comprensió. El son, l’aprofitament del son, fa miracles, de la mateixa manera que la seva absència condueix a la bogeria.
Ves per on que tots, jo el primer, estàvem equivocats. Resulta que el bo de Mourinho no és un mal carat, ni un egocèntric, ni un prepotent, ni tan sols un obsessiu compulsiu. Hem pogut saber, de fons absolutament fiables, que l’actitud de Mourinho en els darrers anys, i que ha tingut el seu punt àlgid la passada temporada, no ha estat més que la manifestació d’un problema de son. Mourinho no dormia. Si més no, no dormia prou. Està científicament demostrat que la manca de son pot, i de fet provoca, importants trastorns en el comportament. La persona que el pateix, sofreix extraordinàriament. Els símptomes són clars i evidents: mal humor, irascibilitat, agressivitat, paranoia, hipersensibilitat, desconfiança,...La manca de son acostuma a alliberar un monstre allà on només hi ha una ànima beneita. Però tot això s’ha pogut solucionar. Mourinho ha fet cas als experts i s’ha lliurat, sense reserves, als braços de Morfeo. I el son reparador ha fet el seu efecte balsàmic. Mourinho finalment ha descansat. Mourinho ha somiat en paratges d’incontestable bellesa. Ha escapat del purgatori on estava ancorat, per endinsar-se en mons que desconeixia i escapaven a la seva comprensió. El son, l’aprofitament del son, fa miracles, de la mateixa manera que la seva absència condueix a la bogeria.
divendres, 9 de desembre del 2011
Abundant el dubte
Que no hi hagi pràcticament cap representació del futbol base al Primer Equip del CE Europa, vol dir que no hi ha prou qualitat a les categories inferiors i, en lògica conseqüència, sigui materialment impossible la seva arribada? La millor i més gran estructura de pedrera de Catalunya, traient Barça i Espanyol, és incapaç de formar nous talents per a nodrir al seu equip de referència? Tant exigent és la Tercera per al CE Europa que cap noi format a casa hi pot jugar? És només un problema de criteri o un fracàs extraordinari? Si el criteri, absolutament respectable, és fer jugar gent de fora, formada i experimentada lluny del Nou Sardenya, perquè doncs tanta escola i tant futbol base? És difícil creure, que d’un fons d’armari de més de 800 nois, no es pugui, no ja mantenir una certa regularitat, sinó, ni tan sols, extraure un sol jugador amb garanties pel Primer Equip. O no es creu, ni s’ha cregut mai, en les immenses possibilitats del futbol base o bé, que hi ha una manifesta incompetència en la formació de nous valors, o encara pitjor, simplement és un negoci, una manera fàcil i ràpida de fer diners per equilibrar les balances i garantir la supervivència del Club. Tot plegat una cortina de fum per amagar el veritable objectiu. Objectiu que seria legítim si el discurs que es ven no anés, injustament, en la direcció contraria.
Que no hi hagi pràcticament cap representació del futbol base al Primer Equip del CE Europa, vol dir que no hi ha prou qualitat a les categories inferiors i, en lògica conseqüència, sigui materialment impossible la seva arribada? La millor i més gran estructura de pedrera de Catalunya, traient Barça i Espanyol, és incapaç de formar nous talents per a nodrir al seu equip de referència? Tant exigent és la Tercera per al CE Europa que cap noi format a casa hi pot jugar? És només un problema de criteri o un fracàs extraordinari? Si el criteri, absolutament respectable, és fer jugar gent de fora, formada i experimentada lluny del Nou Sardenya, perquè doncs tanta escola i tant futbol base? És difícil creure, que d’un fons d’armari de més de 800 nois, no es pugui, no ja mantenir una certa regularitat, sinó, ni tan sols, extraure un sol jugador amb garanties pel Primer Equip. O no es creu, ni s’ha cregut mai, en les immenses possibilitats del futbol base o bé, que hi ha una manifesta incompetència en la formació de nous valors, o encara pitjor, simplement és un negoci, una manera fàcil i ràpida de fer diners per equilibrar les balances i garantir la supervivència del Club. Tot plegat una cortina de fum per amagar el veritable objectiu. Objectiu que seria legítim si el discurs que es ven no anés, injustament, en la direcció contraria.
dijous, 8 de desembre del 2011
La Immaculada Constitució
Aprofitant la setmana dels tres divendres i la casualitat (?) còsmica que ens ajunta les festes de la Constitució espanyola i la Immaculada Concepció, no s’ha de deixar passar l’extraordinària oportunitat que ens brinda el calendari per aprofundir en el significat simbòlic d’aquestes dates assenyalades i el seu encaix messiànic. De concordances, moltes. De coincidències totes. La primera i més important és que les dues dates són festes de celebració. De la celebració d’un dogma, millor dit, de dos dogmes. I que cony és un dogma, us preguntareu. Doncs, per dir-ho amb les paraules exactes: és un punt de doctrina establert, proclamat autoritàriament com a cert, incontestat, fonamental. És a dir, ras i curt, una collonada imposada per pebrots, sense cap base científica i absolutament indemostrable. La celebració del dia de la Immaculada proposa la commemoració de la concepció de la Mare de Déu. I que té de particular aquesta concepció que la faci tan especial? Doncs que va ser concebuda sense màcula, és a dir, sense l’afectació del pecat original. Tots, absolutament tots, naixem tacats pel desgraciat afer de la poma, menys la Maria que en va quedar exempta. Amb la Constitució, amb la sagrada Constitució espanyola, passa el mateix. Totes les Constitucions del món es pareixen amb la idea de promoure unes bases per avançar democràticament, per crear un marc de creixement i evolució, totes menys l’espanyola. La Constitució espanyola va néixer sense màcula, sense pecat original i, en conseqüència, no es pot tacar, ni tocar. La Constitució espanyola és immaculada com la Immaculada Concepció i cap temptació, per justa, raonable i necessària que sigui, la podrà dur pel camí del pecat.
Aprofitant la setmana dels tres divendres i la casualitat (?) còsmica que ens ajunta les festes de la Constitució espanyola i la Immaculada Concepció, no s’ha de deixar passar l’extraordinària oportunitat que ens brinda el calendari per aprofundir en el significat simbòlic d’aquestes dates assenyalades i el seu encaix messiànic. De concordances, moltes. De coincidències totes. La primera i més important és que les dues dates són festes de celebració. De la celebració d’un dogma, millor dit, de dos dogmes. I que cony és un dogma, us preguntareu. Doncs, per dir-ho amb les paraules exactes: és un punt de doctrina establert, proclamat autoritàriament com a cert, incontestat, fonamental. És a dir, ras i curt, una collonada imposada per pebrots, sense cap base científica i absolutament indemostrable. La celebració del dia de la Immaculada proposa la commemoració de la concepció de la Mare de Déu. I que té de particular aquesta concepció que la faci tan especial? Doncs que va ser concebuda sense màcula, és a dir, sense l’afectació del pecat original. Tots, absolutament tots, naixem tacats pel desgraciat afer de la poma, menys la Maria que en va quedar exempta. Amb la Constitució, amb la sagrada Constitució espanyola, passa el mateix. Totes les Constitucions del món es pareixen amb la idea de promoure unes bases per avançar democràticament, per crear un marc de creixement i evolució, totes menys l’espanyola. La Constitució espanyola va néixer sense màcula, sense pecat original i, en conseqüència, no es pot tacar, ni tocar. La Constitució espanyola és immaculada com la Immaculada Concepció i cap temptació, per justa, raonable i necessària que sigui, la podrà dur pel camí del pecat.
dimecres, 7 de desembre del 2011
Sort del futbol
“Jugar a futbol ajuda a prevenir malalties mentals” Així, tal com sona. I no és cap broma. És el resultat d’un estudi fet al Regne Unit i que s’ha presentat recentment a la ciutat de Birmingham. Els responsables de l’estudi han pogut constatar les conseqüències sanadores del futbol i els seus efectes benèfics per evitar el desenvolupament de trastorns psicològics. L’estudi, de moment, només ha estat fet amb homes ja que no s’han trobat suficients dones pertorbades que es prestessin a l’experiment. Les conclusions han sigut prou eloqüents: els homes que pateixen alguna disfunció o trastorn mental i juguen a futbol, aconsegueixen, mitjançant la pràctica de l’esport, una notable millora en el seu estat i, si més no, retarden el desenvolupament de certes patologies. Aquells que no pateixen cap problema mental i practiquen igualment el futbol, són persones rarament afectades per malalties mentals. Per a certificar la validesa d’aquestes conclusions, només cal cenyir-se als exemples que tenim més propers: Pepe, Sergio Ramos, Marcelo, Arbeloa,...tots ells, jugadors de futbol en actiu, que destaquen poderosament per la seva salut mental i el seu comportament equilibrat. Si el futbol, segons aquest prestigiós estudi, ajuda a prevenir les malalties mentals i, en el millor dels casos, a evitar que es desenvolupin, us imagineu que seria d’aquests personatges si no practiquessin el futbol?
“Jugar a futbol ajuda a prevenir malalties mentals” Així, tal com sona. I no és cap broma. És el resultat d’un estudi fet al Regne Unit i que s’ha presentat recentment a la ciutat de Birmingham. Els responsables de l’estudi han pogut constatar les conseqüències sanadores del futbol i els seus efectes benèfics per evitar el desenvolupament de trastorns psicològics. L’estudi, de moment, només ha estat fet amb homes ja que no s’han trobat suficients dones pertorbades que es prestessin a l’experiment. Les conclusions han sigut prou eloqüents: els homes que pateixen alguna disfunció o trastorn mental i juguen a futbol, aconsegueixen, mitjançant la pràctica de l’esport, una notable millora en el seu estat i, si més no, retarden el desenvolupament de certes patologies. Aquells que no pateixen cap problema mental i practiquen igualment el futbol, són persones rarament afectades per malalties mentals. Per a certificar la validesa d’aquestes conclusions, només cal cenyir-se als exemples que tenim més propers: Pepe, Sergio Ramos, Marcelo, Arbeloa,...tots ells, jugadors de futbol en actiu, que destaquen poderosament per la seva salut mental i el seu comportament equilibrat. Si el futbol, segons aquest prestigiós estudi, ajuda a prevenir les malalties mentals i, en el millor dels casos, a evitar que es desenvolupin, us imagineu que seria d’aquests personatges si no practiquessin el futbol?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)