Dolç oferiment
dimecres, 27 de juliol del 2011
Veïnatge global
Fent un exercici de nostàlgia, encara recordo amb tendresa quan la meva mare m’enviava a casa de la veïna a demanar-li una mica de sal o sucre o cafè, perquè se’ns havia acabat i les botigues estaven tancades. Era una pràctica bastant habitual i de doble direcció. De vegades em tocava a mi i d’altres al Sisquet, el fill de la veïna, que venia a demanar-nos allò que li mancava. Era una pràctica de bon veïnatge que s’ha anat perdent amb el pas dels anys. Ara els veïns ja no són veïns de tota la vida i la confiança mínimament exigible no acaba de cristal•litzar. Els nous veïns van i venent amb una naturalitat aclaparadora i abans no els coneixes ja han desaparegut de l’escala i de la teva vida. Per altra banda, les botigues del barri, majoritàriament regentades per pakistanesos, estan obertes a totes hores i ja no tens cap excusa per a l’ intercanvi de petites necessitats. I finalment, en el cas extrem que decideixis atrevir-te a trucar a la porta del 2on. 3a. per demanar una mica d’arròs, sal o romaní, et trobaràs amb la sorpresa que només et podran oferir cuscús, curri o nopal. Coses de la globalització i la riquesa culinària i cultural.
Fent un exercici de nostàlgia, encara recordo amb tendresa quan la meva mare m’enviava a casa de la veïna a demanar-li una mica de sal o sucre o cafè, perquè se’ns havia acabat i les botigues estaven tancades. Era una pràctica bastant habitual i de doble direcció. De vegades em tocava a mi i d’altres al Sisquet, el fill de la veïna, que venia a demanar-nos allò que li mancava. Era una pràctica de bon veïnatge que s’ha anat perdent amb el pas dels anys. Ara els veïns ja no són veïns de tota la vida i la confiança mínimament exigible no acaba de cristal•litzar. Els nous veïns van i venent amb una naturalitat aclaparadora i abans no els coneixes ja han desaparegut de l’escala i de la teva vida. Per altra banda, les botigues del barri, majoritàriament regentades per pakistanesos, estan obertes a totes hores i ja no tens cap excusa per a l’ intercanvi de petites necessitats. I finalment, en el cas extrem que decideixis atrevir-te a trucar a la porta del 2on. 3a. per demanar una mica d’arròs, sal o romaní, et trobaràs amb la sorpresa que només et podran oferir cuscús, curri o nopal. Coses de la globalització i la riquesa culinària i cultural.
dimarts, 26 de juliol del 2011
El cel pot esperar
Serà qüestió de pensar-ho. Diuen que al cel s’hi viu molt bé, però, per contra, a l’ infern hi ha més amics. Que fer doncs? Passar-se tota la immortalitat en un paradís asèptic i avorrit o gaudir d’una bona companyia amb la que fer més amena l’estada eterna? Un veritable dilema. El cel et garanteix que res se’n sortirà de mare, que tot serà previsible i dins dels paràmetres previstos. Tot serà com cal i ningú et donarà l’esquena. El cel t’assegura la cordialitat, el bon rotllo i la fidelitat extrema. Al cel no hi ha esquerdes, ni dies dolents, ni nits gaire fosques. El cel, ja ho diuen, és el paradís i tot està en harmonia i l’equilibri és perfecte. Al cel només hi van els bons i no hi ha lloc pel dubte o l’ambigüitat. Els colors del cel són sòlids, suaus i ben definits. I el mobiliari? El mobiliari no té arestes. Tot els angles estan arrodonits perquè no et facis mal i els teus moviments siguin fàcils i segurs. En fi, un veritable edèn on no està permès l’error ni la cervesa amb alcohol.
Serà qüestió de pensar-ho. Diuen que al cel s’hi viu molt bé, però, per contra, a l’ infern hi ha més amics. Que fer doncs? Passar-se tota la immortalitat en un paradís asèptic i avorrit o gaudir d’una bona companyia amb la que fer més amena l’estada eterna? Un veritable dilema. El cel et garanteix que res se’n sortirà de mare, que tot serà previsible i dins dels paràmetres previstos. Tot serà com cal i ningú et donarà l’esquena. El cel t’assegura la cordialitat, el bon rotllo i la fidelitat extrema. Al cel no hi ha esquerdes, ni dies dolents, ni nits gaire fosques. El cel, ja ho diuen, és el paradís i tot està en harmonia i l’equilibri és perfecte. Al cel només hi van els bons i no hi ha lloc pel dubte o l’ambigüitat. Els colors del cel són sòlids, suaus i ben definits. I el mobiliari? El mobiliari no té arestes. Tot els angles estan arrodonits perquè no et facis mal i els teus moviments siguin fàcils i segurs. En fi, un veritable edèn on no està permès l’error ni la cervesa amb alcohol.
dilluns, 25 de juliol del 2011
La darrera batalla
"Pep no desconnectis de l'Europa que ens agrada llegir els teus comentaris, vinga home!"
Jaume
No Jaume, no. No soc jo qui ha desconnectat de l’Europa, és l’Europa, en un exercici de coherència, el que ha desconnectat de mi. L’Europa, amic Jaume, no es pot permetre la frivolitat de seguir subministrant benzina a un incendiari. No és bo per a ningú. L’Europa necessita pau. Aquella pau dels cementiris on no passa mai res i, si passa, sempre és culpa dels morts. La governabilitat de l’Europa és innegociable i no pot abandonar-se a aventures de risc que li qüestionin la política oficial. Si Jaume, si. L’Europa ha fet el que calia i el que tocava: apartar calzes amargs que l’allunyin del paradís. Si Jaume, si. L’Europa, amb bon criteri, ha decidit prescindir de veus dissonants i sortides de to que podien posar en risc la seva trajectòria vital. Amic Jaume, l’Europa està molt per damunt de les persones i els personalismes, sobretot de les que no respecten les directrius dels que estan per damunt de l’Europa. Però no pateixis, no tinc la intenció de desconnectar (del tot) de l’Europa perquè és un interessant laboratori d’experiències on l’ètica, de moment, ha perdut la seva darrera batalla.
"Pep no desconnectis de l'Europa que ens agrada llegir els teus comentaris, vinga home!"
Jaume
No Jaume, no. No soc jo qui ha desconnectat de l’Europa, és l’Europa, en un exercici de coherència, el que ha desconnectat de mi. L’Europa, amic Jaume, no es pot permetre la frivolitat de seguir subministrant benzina a un incendiari. No és bo per a ningú. L’Europa necessita pau. Aquella pau dels cementiris on no passa mai res i, si passa, sempre és culpa dels morts. La governabilitat de l’Europa és innegociable i no pot abandonar-se a aventures de risc que li qüestionin la política oficial. Si Jaume, si. L’Europa ha fet el que calia i el que tocava: apartar calzes amargs que l’allunyin del paradís. Si Jaume, si. L’Europa, amb bon criteri, ha decidit prescindir de veus dissonants i sortides de to que podien posar en risc la seva trajectòria vital. Amic Jaume, l’Europa està molt per damunt de les persones i els personalismes, sobretot de les que no respecten les directrius dels que estan per damunt de l’Europa. Però no pateixis, no tinc la intenció de desconnectar (del tot) de l’Europa perquè és un interessant laboratori d’experiències on l’ètica, de moment, ha perdut la seva darrera batalla.
diumenge, 24 de juliol del 2011
La generació del 27
Robert Johnson, Brian Jones, Janis Joplin, Jim Morrison, Jimi hendrix, Peter Ham, Dickie Pride, James Dean, Gram Parsons, Kurt Cobain i ara, Amy Winehouse, han estat víctimes de la desconcertant maledicció dels 27. Tots ells desapareguts sobtadament a l’edat de 27 anys, com si el talent tingués data de caducitat i no pogués anar més enllà d’una barrera tràgicament invisible. Casualitat o causalitat? Tant se val. L’únic cert és que, voluntàriament, ens han deixat orfes de noves propostes i ens han privat, per sempre, del seu enginy. Diuen els experts que la genialitat té un component psicòtic i que forma part de l’alteració de la normalitat. Sigui com sigui, la seva controvertida llegenda els sobreviurà.
Robert Johnson, Brian Jones, Janis Joplin, Jim Morrison, Jimi hendrix, Peter Ham, Dickie Pride, James Dean, Gram Parsons, Kurt Cobain i ara, Amy Winehouse, han estat víctimes de la desconcertant maledicció dels 27. Tots ells desapareguts sobtadament a l’edat de 27 anys, com si el talent tingués data de caducitat i no pogués anar més enllà d’una barrera tràgicament invisible. Casualitat o causalitat? Tant se val. L’únic cert és que, voluntàriament, ens han deixat orfes de noves propostes i ens han privat, per sempre, del seu enginy. Diuen els experts que la genialitat té un component psicòtic i que forma part de l’alteració de la normalitat. Sigui com sigui, la seva controvertida llegenda els sobreviurà.
dissabte, 23 de juliol del 2011
Ave Bojan
Finalment s’ha confirmat. Bojan marxa a la Roma per tornar a sentir-se futbolista. Per recuperar aquelles sensacions que poc a poc ha anat perdent i que l’han fet tant i tant feliç. Deixa el Club de la seva vida (i del seu cor) a contracor per provar sort en un futbol a anys llum del que ha mamat. Una aventura de dos anys (amb recompra pactada) que l’ha de fer créixer, encara més, i demostrar tot el potencial que atresora. Vint anys, només vint anys, amb un enorme recorregut per endavant on fer públiques les seves virtuts privades. Bojan se’n sortirà. No en tinc cap dubte. El seu historial l’avala. La seva qualitat el defineix. No s’ha d’oblidar que en qualsevol equip, també en el Barça, hi ha d’haver jugadors que juguen i jugadors que juguen menys i, fins i tot, que no juguen gens. Però tots són absolutament necessaris per a l’èxit o el fracàs del col•lectiu. Bojan ha estat clau en el seu paper i ha contribuït decisivament amb els seus gols, el seu joc i també amb els seus silencis a bastir la llegenda de l’actual millor equip del món. Ave Bojan, els que et desitgem el millor, et saludem!
Finalment s’ha confirmat. Bojan marxa a la Roma per tornar a sentir-se futbolista. Per recuperar aquelles sensacions que poc a poc ha anat perdent i que l’han fet tant i tant feliç. Deixa el Club de la seva vida (i del seu cor) a contracor per provar sort en un futbol a anys llum del que ha mamat. Una aventura de dos anys (amb recompra pactada) que l’ha de fer créixer, encara més, i demostrar tot el potencial que atresora. Vint anys, només vint anys, amb un enorme recorregut per endavant on fer públiques les seves virtuts privades. Bojan se’n sortirà. No en tinc cap dubte. El seu historial l’avala. La seva qualitat el defineix. No s’ha d’oblidar que en qualsevol equip, també en el Barça, hi ha d’haver jugadors que juguen i jugadors que juguen menys i, fins i tot, que no juguen gens. Però tots són absolutament necessaris per a l’èxit o el fracàs del col•lectiu. Bojan ha estat clau en el seu paper i ha contribuït decisivament amb els seus gols, el seu joc i també amb els seus silencis a bastir la llegenda de l’actual millor equip del món. Ave Bojan, els que et desitgem el millor, et saludem!
divendres, 22 de juliol del 2011
Ets un cínic
El cinisme és un moviment que es va desenvolupar a Grècia al segle IV a.C. i va continuar a Roma. El seu fundador va ser Antístenes, i Diógenes de Sínope, un dels seus filòsofs més coneguts. Els van anomenar Kynikós pel seu comportament, que la gent comparava amb el dels gossos, per la seva radical idea de llibertat, el seu desvergonyiment i els seus continus atacs a les tradicions i els models de vida convencionals. Els cínics eren excèntrics per la seva manera de viure; pretenien obtenir la felicitat mitjançant la saviesa, l’alliberament de l’esperit i l’assoliment de la virtut, i rebutjaven l’afecció als béns i les normes socials. El seu model era la natura i els animals.
dijous, 21 de juliol del 2011
L’entrenador que somiava un llumí i un bidó de gasolina
No haurem d’esperar gaire per saber si Rosell compleix el que ha promès: trencar les relacions amb el Madrid si es tornen a repetir els atacs, les desqualificacions, els insults, les insinuacions, les mentides,…que ha sofert el Barça en el darrer any. Algú pensa que no tornarà a passar? Perquè això no passés, Mourinho hauria de deixar el Madrid i com que aquesta possibilitat sembla, a hores d’ara, descartada, no es preveu que la cosa canviï. El cervell portuguès no farà ni un pas enrere en la seva estratègia, que és l’única que coneix, per desestabilitzar el Barça. No en té una altre. Sap que si es cenyeix al terreny estrictament esportiu, no té res a fer i per això utilitzarà, com ho ha vingut fent fins ara, qualsevol estratagema antiesportiva per aconseguir el seu objectiu. Ho va fer a Portugal, ho va continuar fent a Anglaterra, ho va seguir fent a Itàlia i, com no, ho ha tornat i ho tornarà a fer a Madrid. Mourinho és un piròman amb títol d’entrenador i es mou en un entorn altament inflamable. A Madrid hi ha massa llenya per cremar i un terreny abonat perquè els incendiaris explotin les seves dèries i fantasies. Són molts anys de desesperació i molta terra cremada. Una situació límit i insostenible que els ha portat a l’atzucac de triar la pitjor de les solucions possible: posar-se en mans d’un individu malcarat i gris, carregat amb bidons de gasolina i un llumí.
No haurem d’esperar gaire per saber si Rosell compleix el que ha promès: trencar les relacions amb el Madrid si es tornen a repetir els atacs, les desqualificacions, els insults, les insinuacions, les mentides,…que ha sofert el Barça en el darrer any. Algú pensa que no tornarà a passar? Perquè això no passés, Mourinho hauria de deixar el Madrid i com que aquesta possibilitat sembla, a hores d’ara, descartada, no es preveu que la cosa canviï. El cervell portuguès no farà ni un pas enrere en la seva estratègia, que és l’única que coneix, per desestabilitzar el Barça. No en té una altre. Sap que si es cenyeix al terreny estrictament esportiu, no té res a fer i per això utilitzarà, com ho ha vingut fent fins ara, qualsevol estratagema antiesportiva per aconseguir el seu objectiu. Ho va fer a Portugal, ho va continuar fent a Anglaterra, ho va seguir fent a Itàlia i, com no, ho ha tornat i ho tornarà a fer a Madrid. Mourinho és un piròman amb títol d’entrenador i es mou en un entorn altament inflamable. A Madrid hi ha massa llenya per cremar i un terreny abonat perquè els incendiaris explotin les seves dèries i fantasies. Són molts anys de desesperació i molta terra cremada. Una situació límit i insostenible que els ha portat a l’atzucac de triar la pitjor de les solucions possible: posar-se en mans d’un individu malcarat i gris, carregat amb bidons de gasolina i un llumí.
dimecres, 20 de juliol del 2011
Waleran*
Tot òrgan directiu que es preï, ha de tenir en el seu si, a un autèntic Waleran. En funció de la qualitat d’aquest Waleran, de les seves prestacions i dels seus atributs, l’òrgan serà més o menys maquiavèl•lic. Un Waleran com cal, que s’acosti al perfil ideal, farà que el col•lectiu, en el que exerceix les seves arts, tingui el valuós do de la supervivència i la màgia de la flotabilitat. Conferirà al grup la destresa superba de la indefinició i la tècnica depurada de remar sempre a favor del vent. Els seus jocs malabars aportaran al projecte un il•lusionisme hipnòtic que generarà, sense oposició, adhesions indestructibles. Un bon Waleran, amant impenitent del poder, farà un grup ambiciós i el dotarà de recursos, sovint poc ètics, però tremendament efectius per aconseguir els seus objectius. Un Waleran de pura raça no serà mai el rei, perquè voldrà tenir el poder de coronar-lo. No s’arriscarà mai a ser l’objecte assenyalat i romandrà a l’ombra movent els fils que calguin perquè el teatre de titelles, del que n’és l’ ideòleg, representi les escenes que més li plaguin. El Waleran genuí seguirà, inamovible en el seu lloc de privilegi, molt desprès que tu i jo siguem història. El Waleran que m’ha servit d’inspiració, existeix realment, perquè, entre altres coses, he tingut l’honorable concessió de patir-lo .
*Personatge de Ken Follet per Els pilars de la terra
Tot òrgan directiu que es preï, ha de tenir en el seu si, a un autèntic Waleran. En funció de la qualitat d’aquest Waleran, de les seves prestacions i dels seus atributs, l’òrgan serà més o menys maquiavèl•lic. Un Waleran com cal, que s’acosti al perfil ideal, farà que el col•lectiu, en el que exerceix les seves arts, tingui el valuós do de la supervivència i la màgia de la flotabilitat. Conferirà al grup la destresa superba de la indefinició i la tècnica depurada de remar sempre a favor del vent. Els seus jocs malabars aportaran al projecte un il•lusionisme hipnòtic que generarà, sense oposició, adhesions indestructibles. Un bon Waleran, amant impenitent del poder, farà un grup ambiciós i el dotarà de recursos, sovint poc ètics, però tremendament efectius per aconseguir els seus objectius. Un Waleran de pura raça no serà mai el rei, perquè voldrà tenir el poder de coronar-lo. No s’arriscarà mai a ser l’objecte assenyalat i romandrà a l’ombra movent els fils que calguin perquè el teatre de titelles, del que n’és l’ ideòleg, representi les escenes que més li plaguin. El Waleran genuí seguirà, inamovible en el seu lloc de privilegi, molt desprès que tu i jo siguem història. El Waleran que m’ha servit d’inspiració, existeix realment, perquè, entre altres coses, he tingut l’honorable concessió de patir-lo .
*Personatge de Ken Follet per Els pilars de la terra
dimarts, 19 de juliol del 2011
Experiment
Us proposo un experiment. Agafeu un paper en blanc i escriviu totes les coses que us desagraden de mi. No cal que les ordeneu alfabèticament, ni per ordre de magnitud o importància; només cal escriure-les tal i com us brotin. Si al cap d’una estona el paper segueix en blanc, cosa que dubto, es pot interpretar de tres maneres diferents. La primera, i més probable, que no em conegueu. La segona, i més sagnant, que no hagueu entès la pregunta. I la tercera, i més preocupant, que no trobeu res que us desagradi. En aquest darrer cas, i només en aquest darrer cas, estarem en condicions de mantenir una estable relació personal. Llarga o no, el temps ho dirà. Si per contra, el paper no està en blanc; es poden donar varis supòsits. Si només hi ha un parell d’observacions, cosa poc probable, segurament m’acabeu de conèixer. Si la llista fa goig, estaria en condicions d’afirmar que fa temps que em patiu i teniu una opinió formada contrastada. I finalment, si el paper està col•lapsat i no hi cap res més, caldrà convenir que no us entenc. Que cony feu omplint papers, redactant llistes de greuges d’un paio al que no suporteu?
Us proposo un experiment. Agafeu un paper en blanc i escriviu totes les coses que us desagraden de mi. No cal que les ordeneu alfabèticament, ni per ordre de magnitud o importància; només cal escriure-les tal i com us brotin. Si al cap d’una estona el paper segueix en blanc, cosa que dubto, es pot interpretar de tres maneres diferents. La primera, i més probable, que no em conegueu. La segona, i més sagnant, que no hagueu entès la pregunta. I la tercera, i més preocupant, que no trobeu res que us desagradi. En aquest darrer cas, i només en aquest darrer cas, estarem en condicions de mantenir una estable relació personal. Llarga o no, el temps ho dirà. Si per contra, el paper no està en blanc; es poden donar varis supòsits. Si només hi ha un parell d’observacions, cosa poc probable, segurament m’acabeu de conèixer. Si la llista fa goig, estaria en condicions d’afirmar que fa temps que em patiu i teniu una opinió formada contrastada. I finalment, si el paper està col•lapsat i no hi cap res més, caldrà convenir que no us entenc. Que cony feu omplint papers, redactant llistes de greuges d’un paio al que no suporteu?
dilluns, 18 de juliol del 2011
Obrint pas, mostrant el camí
Els catalans, els que se’n senten de debò, no aquella colla d’esquizofrènics amb doble personalitat castigats per l’auto odi, som pocs, però amb les idees clares. Ens falla, a vegades, la manera d’interpretar-les i fer-les possible. Malgrat la confusió del moment, ens hem de mantenir fidels als nostres principis i ser honestos amb nosaltres mateixos. Forts en la convicció perquè ens avalen molts anys de resistència obstinada i, a més, tenim la raó. Hem de plantejar els partits sense sentir-nos derrotats. No hem de sortir vençuts, ni hem de sortir a empatar. Hem de sortir a guanyar, sense complexos i desplegant tots els nostres recursos. Mantenir la identitat i que siguin els rivals els que canviïn el sistema, la manera de jugar, les peces que utilitzin,...El millor exemple? El tenim a casa en forma d’equip de futbol que, sense perdre la seva personalitat, aconsegueix totes les fites que es proposa, hipnotitzant el rival i seduint l’espectador.
Els catalans, els que se’n senten de debò, no aquella colla d’esquizofrènics amb doble personalitat castigats per l’auto odi, som pocs, però amb les idees clares. Ens falla, a vegades, la manera d’interpretar-les i fer-les possible. Malgrat la confusió del moment, ens hem de mantenir fidels als nostres principis i ser honestos amb nosaltres mateixos. Forts en la convicció perquè ens avalen molts anys de resistència obstinada i, a més, tenim la raó. Hem de plantejar els partits sense sentir-nos derrotats. No hem de sortir vençuts, ni hem de sortir a empatar. Hem de sortir a guanyar, sense complexos i desplegant tots els nostres recursos. Mantenir la identitat i que siguin els rivals els que canviïn el sistema, la manera de jugar, les peces que utilitzin,...El millor exemple? El tenim a casa en forma d’equip de futbol que, sense perdre la seva personalitat, aconsegueix totes les fites que es proposa, hipnotitzant el rival i seduint l’espectador.
diumenge, 17 de juliol del 2011
Adéu Europa
"Mai acceptaria pertànyer a un club que m’admetés com a soci"
M’ha costat. Vuit anys conculcant un dels principis bàsics de la raó pura, però finalment s’ha acabat imposant la lògica i el sentit comú. Pertànyer voluntàriament a la disciplina d’un club, és una anomalia, que per estesa, no ho deixa de ser. Si aquesta situació es manté per un llarg període de temps, l’anomalia es converteix en patologia. Una patologia greu, amb efectes secundaris, que alteren el comportament fins a l’extrem de la despersonalització. És bàsic tenir el cap prou clar i la força de voluntat justa per a resistir els cants de sirena d’un club que et vol seduir. Una vegada dins, el seu poder d’abducció és tan gran, que el rentat (i centrifugat) de cervell només és qüestió d’hores. I també, qüestió d’hores, les manifestacions (desconegudes fins aquell moment) que aniràs subscrivint, els actes que aniràs interpretant i les causes a les que t’aniràs abandonant. Tot un nou món que, poc a poc, anirà suplantant la teva, fins aleshores, reconeguda i apreciada personalitat. Arribat a aquest punt, no és fàcil la sortida. Pensaràs que el món, l’altre món, el de portes en fora, és hostil i gens satisfactori. Voldràs romandre feliç, nedant per sempre, en un entorn amniòtic de seguretat i confort. Per això és d’agrair l’ajuda que et puguin oferir aquells que ho tenen clar. Aquells que, visionaris impenitents, saben que el teu futur està fora muralles, lluny dels límits del club i fan tot el possible per obrir-te les portes de bat a bat. Alguns en diran “expulsió”, altres, jo entre ells, els hi estarem eternament agraïts per ajudar-me a fer el que sol no hauria pogut. Per coherència i sentit pràctic, finalment he deixat de ser soci del CE Europa. Espero que el temps posi cada cosa al seu lloc i gratifiqui a cadascú amb el que, en justícia, li pertoca. Sempre em quedaran els bons moments i, perquè no, la salvadora metadona.
"Mai acceptaria pertànyer a un club que m’admetés com a soci"
M’ha costat. Vuit anys conculcant un dels principis bàsics de la raó pura, però finalment s’ha acabat imposant la lògica i el sentit comú. Pertànyer voluntàriament a la disciplina d’un club, és una anomalia, que per estesa, no ho deixa de ser. Si aquesta situació es manté per un llarg període de temps, l’anomalia es converteix en patologia. Una patologia greu, amb efectes secundaris, que alteren el comportament fins a l’extrem de la despersonalització. És bàsic tenir el cap prou clar i la força de voluntat justa per a resistir els cants de sirena d’un club que et vol seduir. Una vegada dins, el seu poder d’abducció és tan gran, que el rentat (i centrifugat) de cervell només és qüestió d’hores. I també, qüestió d’hores, les manifestacions (desconegudes fins aquell moment) que aniràs subscrivint, els actes que aniràs interpretant i les causes a les que t’aniràs abandonant. Tot un nou món que, poc a poc, anirà suplantant la teva, fins aleshores, reconeguda i apreciada personalitat. Arribat a aquest punt, no és fàcil la sortida. Pensaràs que el món, l’altre món, el de portes en fora, és hostil i gens satisfactori. Voldràs romandre feliç, nedant per sempre, en un entorn amniòtic de seguretat i confort. Per això és d’agrair l’ajuda que et puguin oferir aquells que ho tenen clar. Aquells que, visionaris impenitents, saben que el teu futur està fora muralles, lluny dels límits del club i fan tot el possible per obrir-te les portes de bat a bat. Alguns en diran “expulsió”, altres, jo entre ells, els hi estarem eternament agraïts per ajudar-me a fer el que sol no hauria pogut. Per coherència i sentit pràctic, finalment he deixat de ser soci del CE Europa. Espero que el temps posi cada cosa al seu lloc i gratifiqui a cadascú amb el que, en justícia, li pertoca. Sempre em quedaran els bons moments i, perquè no, la salvadora metadona.
dissabte, 9 de juliol del 2011
Pausa russa
(és com l’ensaladilla, però sense maionesa)
Tothom es mereix un descans, fins i tot, vosaltres. Permeteu-me que obri un parèntesi per a la reflexió dels arrauxats, per a la flexió dels inflexibles i, perquè no, per a la desintoxicació dels intoxicats. Una setmana passa volant, per a molts, massa volant. No tots els dies es rep la invitació d’un club històric com el Dinamo de Moscou per visitar les seves instal•lacions i compartir experiències amb el seu vicepresident esportiu, molt interessat pel meu pas pel CE Europa. Alexander Gabulov és un gran admirador de Barcelona, del Barça, evidentment, però també del CE Europa, equip que va descobrir en una visita a la nostra ciutat, tot just, quan l’antiga URSS començava la seva obertura al món. Amb vocació europeista, Alexander Gabulov, no es va poder resistir a la fascinació per un club de futbol que duia el nom d’Europa, la seva aspiració més decidida i determinada. Alexander m’ha fet arribar el seu interès per conèixer de primera mà les interioritats del club gracienc i ha tingut l’exquisit detall de convidar-me a casa seva. Sé que em sotmetrà a un interrogatori de tercer grau i em voldrà esprémer fins la darrera gota. Hauré de vigilar que no s’excedeixi amb el pentotal i m’afluixi immoderadament la llengua. No patiu, intentaré ser fort i complir amb les regles de cortesia sense excedir-me. Si hi ha coses que sé del CE Europa que mai he explicat a la gent d’aquí, no les explicaré a un magnat rus, per molt pro-Europa que sigui i per molt caviar que m’ofereixi. El vodka? Del vodka, no me’n refio. Skoro.
(és com l’ensaladilla, però sense maionesa)
Tothom es mereix un descans, fins i tot, vosaltres. Permeteu-me que obri un parèntesi per a la reflexió dels arrauxats, per a la flexió dels inflexibles i, perquè no, per a la desintoxicació dels intoxicats. Una setmana passa volant, per a molts, massa volant. No tots els dies es rep la invitació d’un club històric com el Dinamo de Moscou per visitar les seves instal•lacions i compartir experiències amb el seu vicepresident esportiu, molt interessat pel meu pas pel CE Europa. Alexander Gabulov és un gran admirador de Barcelona, del Barça, evidentment, però també del CE Europa, equip que va descobrir en una visita a la nostra ciutat, tot just, quan l’antiga URSS començava la seva obertura al món. Amb vocació europeista, Alexander Gabulov, no es va poder resistir a la fascinació per un club de futbol que duia el nom d’Europa, la seva aspiració més decidida i determinada. Alexander m’ha fet arribar el seu interès per conèixer de primera mà les interioritats del club gracienc i ha tingut l’exquisit detall de convidar-me a casa seva. Sé que em sotmetrà a un interrogatori de tercer grau i em voldrà esprémer fins la darrera gota. Hauré de vigilar que no s’excedeixi amb el pentotal i m’afluixi immoderadament la llengua. No patiu, intentaré ser fort i complir amb les regles de cortesia sense excedir-me. Si hi ha coses que sé del CE Europa que mai he explicat a la gent d’aquí, no les explicaré a un magnat rus, per molt pro-Europa que sigui i per molt caviar que m’ofereixi. El vodka? Del vodka, no me’n refio. Skoro.
divendres, 8 de juliol del 2011
La roda del darrera
Hi ha alguna possibilitat, en circumstàncies normals, que la roda de darrera d’un cotxe avanci a la del davant? Impossible. Aquest és un exemple gràfic del que li està passant al Madrid (roda del darrera) amb el Barça (roda del davant). Si les coses van com han d’anar i s’imposa la lògica, la física i la química, el Madrid no té res a fer. Per això el seu entrenador, que ho sap, recorre sovint a “accidents” que facin possible l’anormalitat. No és, sinó provocant la tombarella del vehicle, què les rodes del darrera aconseguiran superar les del davant. Això sí, amb el cotxe panxa enlaire i inservible per a seguir circulant. No és, sinó trencant les normes i violentant la disposició natural de les coses, que el Madrid pot tenir alguna opció. A quin preu? El vehicle sinistre total i una sensació de ridícul i impotència que s’estendrà com una taca d’oli. Una taca inesborrable en la història de l’equip blanc.
Hi ha alguna possibilitat, en circumstàncies normals, que la roda de darrera d’un cotxe avanci a la del davant? Impossible. Aquest és un exemple gràfic del que li està passant al Madrid (roda del darrera) amb el Barça (roda del davant). Si les coses van com han d’anar i s’imposa la lògica, la física i la química, el Madrid no té res a fer. Per això el seu entrenador, que ho sap, recorre sovint a “accidents” que facin possible l’anormalitat. No és, sinó provocant la tombarella del vehicle, què les rodes del darrera aconseguiran superar les del davant. Això sí, amb el cotxe panxa enlaire i inservible per a seguir circulant. No és, sinó trencant les normes i violentant la disposició natural de les coses, que el Madrid pot tenir alguna opció. A quin preu? El vehicle sinistre total i una sensació de ridícul i impotència que s’estendrà com una taca d’oli. Una taca inesborrable en la història de l’equip blanc.
dijous, 7 de juliol del 2011
Viure als núvols
Viure als núvols s’associa, habitualment, a viure desconnectat de la realitat, quan hauria de ser tot el contrari. Donada la situació i el punt de vista excepcional, s’hauria d’interpretar com una manera privilegiada d’observar-la. Viure als núvols hauria de ser el saludable objectiu al que hauríem d’aspirar, de tant en tant, per desempallegar-nos de la proximitat que ens bloqueja i gaudir d’una perspectiva més ampla i clara de la realitat.
Viure als núvols s’associa, habitualment, a viure desconnectat de la realitat, quan hauria de ser tot el contrari. Donada la situació i el punt de vista excepcional, s’hauria d’interpretar com una manera privilegiada d’observar-la. Viure als núvols hauria de ser el saludable objectiu al que hauríem d’aspirar, de tant en tant, per desempallegar-nos de la proximitat que ens bloqueja i gaudir d’una perspectiva més ampla i clara de la realitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)